A diumenge 27 de març de 2011.
Animals, bèsties i bestioles.
La senyora Enriqueta m’ha regalat una dotzena de colomins. Ja he quedat amb en Jan per què la seua dona en faci un bon rostit per fer un berenar sopar el diumenge. I és que la senyora Enriqueta no té coloms per fer maco, ni per què li parrupin l’orella sense ofici ni benefici, els té per tenir colomins per consumir.
En aquells temps, totes les cases tenien bestiar. Per menjar, per ous o per llet, també es tenien bèsties grosses per treballar i de més petites com gossos per anar de cacera i gats per caçar rates i ratolins, i desprès fer companyia i donar escalfor.
Al arribar els temps moderns la gent es va anar desfent de les bèsties de servei per quedar-se amb les de companyia. Desprès, als pobles i ciutats, per donar un toc de vida a tant de ciment, van instal·lar coloms a les places. Les modes de protecció indiscriminada, amb la Confraria dels Talossos al capdavant, van impedir durant molts anys tocar cap ploma o pèl, provocant una proliferació desmesurada dels coloms i altres espècies.
Ara, els pobles i ciutats tenen que actuar per eliminar una posterma de coloms que provoca malalties pels paràsits que porten i pels seus excrements. I no parlem del problema dels estornells.
En altres llocs, els gats, degut a l’abundo d’aliments i l’absència de problemes, gatinen sense control, donant al final una imatge poc curosa d’on campen i causant problemes d’olors i salubritat pels seus excrements. Això, al final, provoca una intervenció per eliminar-los. Tot per culpa de no fer un treball de prevenció, ja sigui per esterilització o per eliminació de les cries.
Una figura que sol anar lligada als problemes públics que provoquen els animals fora de control, són aquells que es tenen per ànimes caritatives, presumptes salvadores d’animalons perduts, especialment gats i ocells.
Cap senderi els guia en tals actes. Acostumen a tenir llocs on aboquen quantitats ingents de menjar, peix cru, restes dels àpats i un bon repertori de llaunes de menjar per gats, que no voldria pensar que estan subvencionades per alguna administració. Això sí, aquests menjadors estan sempre ben lluny de la casa del bon samarità. El lloc aviat queda tot tacat, brut, empudegat, a l’estiu ple de mosques, convertint-se en un desagradable problema per als veïns que els hi ha tocat en sort.
Desprès toca alimentar als ocells, amb bosses de gra i preparats per aus, la bona persona apeixa a grans volades d’ocells que esperen a l’hora en que toca la ració de pinso. Aquesta alimentació indiscriminada fa que estols de coloms, tòrtoles, estornells, pardals, corbs, garses i gavians, ja veieu quines espècies més en perill d’extinció, es cagaregin per tots els terrats i balcons de la zona, embrutint la roba i els vidres de les finestres i deixant-ho tot ple de plomes i brutícia, a més dels paràsits que traginen. És clar, desprès de la bona acció del dia, el protector de la fauna agafa la bossa i cap a casa, deixant la merda i el problema a casa dels altres.
I encara no et queixis ni diguis res, que et dirà el nom del porc.
Com sempre, les lleis protegeixen més als desaprensius que a les persones normals.
El pes de la llei hauria de ser implacable amb els maltractadors d’animals i amb els que els abandonen, cosa que no fa.
També haurien de ser punibles aquestes conductes incíviques d’algunes persones, que fent-se passar demagògicament per amants dels animals, provoquen molèsties i problemes als veïns i embruten els llocs públics.
No cal que els Ajuntaments comprin pastilles d’estricnina per eliminar als animals que corrin perduts pels carrers com ara fa 100 anys, s’haurien de notar aquests 100 anys d’experiència; però és clar, les coses ben fetes volen feina, eficàcia i tenir que donar la cara.
Potser coses fora de l’abast dels politics.
Lluís F., Notícies del C. de C. .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada