dimecres, 28 de novembre del 2012

Catalunya, un pas endavant.



A dimecres 28 de novembre de 2012.

Catalunya, un pas endavant.

Bé, ja hi som, tot a anat segons les reccions humanes, m'estranyava a mi una reacció miraculosa per a una jugada de pissarrí èpica. És evident que no ens hem desenganxat ni un mil·límetre del món terrenal, bergant i potiner.
Només d'entrada, el PP i el PSOE es queixaven de la mala maniobra que havia fet el president Mas, perdent escons i deixant un govern feble i un país proper a la ingovernabilitat. Raons fòssils; aquests dos partits han tingut majories fortes i absolutes que els han portat fora del govern d'Espanya intermitentment. Que vos us emmerdeu, la governabilitat s'aconsegueix amb bona voluntat i encert polític. És que desprès de lu que cobren encara volen la feina manyaga ?
També els partits espanyolistes s'entesten en afirmar que aquestes eleccions han fracturat Catalunya; senyors, la varietat d'opinió no és cap fractura. Molt mal acostumats estan el PP i el PSOE a ser dos partits pendulars al govern d'Espanya sense competència, que s'esglaien per la diversitat política.
Calia sospesar que a Catalunya hi ha molts catalans espanyols o espanyols solament, persones sense un sentiment i voluntat catalanista, persones que no es corresponen amb el rampell sobiranista, que tenen l'ideia que "Mas nos quiere hechar, Mas nos quiere separar, Mas nos quiere robar". Gent que de ben segur havia votat CIU en temps normal, que pertanyen a associacions i agrupacions molt vinculades als pobles, però que no han pogut o volgut entendre els perquès del salt nacionalista de CIU i de Catalunya. Tots aquests votants s'han refugiat en els partits que volen el millor per a Catalunya, evidentment, però sense perdre la seua espanyolitat, partits com el PP i Ciutadans.
A partir d'aquí es descabdella tota la troca segons el guió més natural. CIU perd molts vots catalans-espanyols, i perd part dels votants emprenyats per les retallades. El jovent divideix el seu vot entre CIU i el seu nou projecte sobiranista i Esquerra Republicana per por d'una possible i perillosa avançada del PP, cosa que dóna unes ales a ER que podríem dir "prestades". Els més de la ceba, que no creuen en les propostes de CIU, un partit de dretes que pacta amb el PP, es decanten per CUP. La resta de descontents aposten per ICV-EUiA, que de fet, amb Joan Herrera al davant, sembla no haver entès res del fi d'aquestes eleccions, i crec que decidirà passar de puntetes pel tema de la independència de Catalunya.
A Espanya, de moment, estan molt contents per la desfeta de Mas, ja que ara no hi ha un home fort i visible per anar a Madrid a negociar de tu a tu. Però no desesperem ni donem res per perdut, ha estat un primer pas de ball que encara no havíem après a ballar. No cal perdre l'esperança, ni l'empenta, ni la trempera, la vida dóna moltes voltes.
Si Ciutadans dura anys com a partit polític, i si el jove Albert Rivera manté l'ímpetu i les ganes de lluita per una Catalunya millor dins d'Espanya, el vui veure demanar l'Estat propi català.
O botifler, o Espanya haurà de canviar molt i molt i molt.
Salut !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .  

diumenge, 18 de novembre del 2012

Taps de plàstic, la vergonya de la sanitat.



A dilluns 19 de novembre de 2012.

Taps de plàstic, la vergonya de la sanitat.

Quasi inevitablement, rere d'una fotografia d'un nen o una nena posada als vidres d'un establiment, i podem veure una caixa o una bossa curulla de colors: són els taps de plàstics. Taps de plàstic que persones de bona voluntat reciclen per aportar-los per un ajut a una família necessitada d'una emergència sanitària fora del seu abast econòmic.
Taps i recaptes posen en evidència el vergonyós tracte que dóna la sanitat a casos particulars de malalties de difícil i costós tractament.
És tan miserable negar la possible curació a infants de famílies sense mitjans econòmics basant-se en la falta de pressupost o en la no inclusió de la malaltia en una determinada llista d'assistències, que em revolta les tripes pertànyer a un país així, com molts que hi ha al món.
Però en el nostre, del que coneixem el què es gasten les institucions de l'Estat en el manteniment desorbitat de la classe política i sindical, el què es gasten els partits en propaganda electoral, els diners que es malgasten en infraestructures inútils, els milers i milers d'euros que es dilapiden en xefles, tecs i dietes, en targetes de crèdit de l'administració infinites, en telefonia particular pagada per tots nosaltres, en mantenir institucions inservibles i fantasmes, en mantenir la Corona, i que una mainada hagi de recórrer a la bona voluntat popular per aconseguir certs tractaments o aparells mèdics que els allunyin una mica d'un patiment o una possible mort, és impresentable. M'és molt difícil trobar una paraula per definir aquesta situació que no sigui un insult, un recargolat renec o un vomitiu adjectiu.
Donat que tots aquests anys, tant els que manen com els que ho intenten, sembla ser que ja ho han dat per natural i inamovible, que no es pot canviar i que s'ha de acceptar amb resignació per sempre més, jo no en vui pas cap cadell d'aquests polítics sonsos i resignats. Deixar criatures amb certes malalties sense tractament per ser massa car o no estar inclòs en certa llista és representatiu d'una classe política poc preable.
Un cop més, el poble, amb accions cíviques i solidàries, es posa per davant de les mòmies governamentals que tenim, molt més preocupades per no perdre ni un xic de les seues prebendes ni vols en primera classe, que per la mainada amb greus problemes de salut.      

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

dijous, 8 de novembre del 2012

PSC qou vadis; no badis.


A dimecres 8 de novembre de 2012.

PSC qou vadis; no badis.

En segons quines qüestions, és millor no barrejar els hams. Quan tot va bé i tot són flors i violes, es pot anar passant la barca de franc. Un estira i arronsa per aquí, un desdit i un sota un pomer t'ho vaig prometre i sota un pomer t'ho desprometo per allà, i anar tirant. Però quan tot es complica, es deslliguen els sentiments, el destí es posa a sobre de la taula, i s'ha de prendre partit, és el moment en què queden al descobert totes les mancances i les incongruències que s'havien amagat sota "l'alfombra".
S'ha posat en evidencia que pare i fill socialistes viuen en diferents països. Països que tenen interessos d'Estat enfrontats, i que posen al fill davant del dilema d'haver de triar entre el respecte i l'obediència al pare, o l'afany d'independència dels seus paisans. El PSC vol i dol, continua volent navegar entre dugues aigues, mantenir bones relacions amb la família d'Espanya, i al mateix temps, aconseguir una certa millora de les llibertats i aspiracions dels seus conciutadans catalans. Són bones intencions, però demostradament romàntiques.
Ja pots xiular que si el burro no vol beure ...
I el burro del PSOE no en vol ni un glop de l'aiga que li ofereix Catalunya. S'ha entestat amb una tossudesa que ratlla les formes de la ultradreta espanyola, en què s'ha de mantenir la unitat indissoluble de l'Espanya hispànica i espanyola. Al pobre PSC ja no li valen arguments federalistes trets de la màniga a última hora per intentar convèncer al PSOE que mogui una pota i als catalans de que lu seu és lu ideal. Ans al contrari, s'ha vist que quan són a prop de l'ase gros, filen prim i li segueixen la beta amb el cul una mica apretat, poder per por de rebre una cossa a l'entrecuix.
Ara per ara el PSOE està a les antípodes de la mula Francis. Poder el que li falta a PSC és una mica més de valor i confiança en si mateix, li manquen amors propis per clavar-li una queixalada a l'orella del PSOE i fer-li entendre que anant tant assalvatjat és molt difícil poder llaurar dret a Catalunya.
Però és clar, de ben segur no ha de ser fàcil pel PSC que practica un socialisme català molt i molt moderat, per no dir difós ( ara patidifós ), embrancar-se en aferrissades discussions patriòtiques amb qui ha estat el referent del socialisme a Espanya. I aquí està la mare dels ous; a Espanya.
Recordo les primeres eleccions democràtiques desprès de la dictadura d'en Franco en què van guanyar els socialistes, en aquell moment, un obert, il·lusionat, fresc i jove PSOE, i recordo gent gran, catalans supervivents de la guerra civil, dones i homes que havien patit i superat la postguerra i tots els anys de repressió i opressió, i els recordo amb llàgrimes als ulls, plorant d'alegria i alliberació per la victòria socialista. Catalans que havien lluitat per les llibertats d'Espanya amb l'esperança d'una millor vida per a Catalunya. El socialisme era la seua esperança de llibertat pels pobles fins ara sotmesos.
Què se'n ha fet d'aquell socialisme ?
S'ha fet vell i tornat carca ?
Són massa terrenys al Marroc ?
Són trastocades ínfules hispanico-quixotesques ( robades a un català ) ?
On anirien a parar les emocions i les esperances de tots aquells catalans il·lusionats amb el socialisme ? Si poguessin veure ara a un Felipe Gonzalez convertit en un porc de cent cridant contra les aspiracions de llibertat catalanes, proclamant la unitat d'Espanya al més pur i odiat estil dels nacionals. Un Felipe Gonzalez en fera "berrea" anticatalanista.
Serien llàgrimes d'emoció i il·lusió transformades en llàgrimes per la traïció; d'abatiment, desil·lusió i desesperança.
Llàgrimes per haver tornat d'on es venia, per haver tornat a perdre una guerra sense haver lliurat batalla.
El Partit Socialista de Catalunya hauria de ser qui, a la fi, reculli les esperances i el testimoni dels socialistes catalans sense ambigüitats ni filigranes a dugues cares. De vegades no es pot quedar bé amb tothom, i menys en política.
PSC, què hem de fer ?

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .