diumenge, 26 de maig del 2013

Suïcidi, fi o mitjà.


A diumenge 26 de maig de 2013.

Suïcidi : fi o mitjà.

Hi ha temes que un es pregunta si té prou aptesa com per poder-ne parlar, però coneixent-me, sé que la meua resposta és sí, si es fa amb tota sinceritat, sigui quina sigui l'opinió personal. Generalment s'entén el suïcidi com un esdeveniment tràgic, dolorós i trist. Tràgic per comportar una mort prematura, dolorós per a les persones que l'estimaven, i trist per ja no ser possible saber si encara li esperaven dies millors.
Per l'altre part, si un pren la decisió lliurament, per voluntat pròpia, amb plena consciència i net de religió, crec que és un acte valent, deslliurador i de ple dret de l'individu. Ara com en altres episodis turbulents i desgraciats de la nostra història, el suïcidi a pres cos en la nostre societat. Davant casos desesperats, hi ha persones que prenen el suïcidi com la solució, contradictòriament, a la seua vida. A causa d'aquesta notorietat es poden escoltar veus de persones, que, crec jo, molt lluny d'emprendre aquesta decisió, entenen el suïcidi com un fet buit, negant-li qualsevol sentiment heroic o romàntic, inútil en sí mateix, si en l'acció un no acaba també amb la vida del que, certament, l'ha induït a tal acte, ja que donen per impossible que un pugui arribar al suïcidi per pròpia decisió i lliure pensament, sense cap causa exterior que l'empenyi a cometre tal fet. Per tant, com efecte d'una causa, en podem triar una que desgraciadament ara ha ocorregut varies vegades com són els suïcidis lligats a problemes amb els bancs. Així, seria lògic, segons aquests pensaments, que el suïcida, abans s'hauria d'endur per davant al banquer causant de les seues desgràcies. De la mateixa manera, el que es suïcida per amor, per treure'n algun profit del seu fet, tindria que matar al culpable del seu desamor, i el que es suïcida per culpa d'una malaltia sense remei, hauria d'acabar amb la vida del metge que no l'ha pogut curar, i tantes altres circumstàncies. Poder, nosaltres mateixos, amarats pels segles de venjança i practicitat típiques dels humans, podríem arribar a trobar prou lògiques, tot i que improbables, aquestes elucubracions.
Aquest pas ens pot portar a pensar, doncs, que l'individu que es suïcida fent-se esclatar la bomba que duu a sobre en un mercat o en un autobús escolar empès per les raons que l'han alliçonat a creure que tals o quals són el seu problema, i que la seua immolació no és en va si els mata junt amb ell, seria, dins aquella lògica, un suïcidi raonablement comprensiu, i des d'aquest punt, acceptable, i per tant, si en l'acte mor l'individu, no s'hauria de considerar un acte de terrorisme, sinó un suïcidi efectiu.
O què ?

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .                   


diumenge, 19 de maig del 2013

Economies emergents de peus descalços.


A diumenge 19 de maig de 2013.

Economies emergents de peus descalços.

Tothom parla ara de les noves economies emergents, de les noves potències econòmiques i dels nous països productors, però només cal mirar-s'ho una mica per veure la realitat d'aquest nou creixement. Xina, l'Índia, alguns països llatinoamericans fabriquen i exporten en gran manera productes de consum massiu, components i aparells d'electrònica i informàtica, complements de moda i còpies i falsificacions. No són tots ells productes típics de cada lloc de procedència, sinó articles destinats a satisfer les infinites necessitats dels països i societats desenvolupades, per tant aquests països emergents no ens venen els seus productes originals, exporten el què les empreses del "nostre" món hi van a fabricar per tal d'abaratir costos pagant uns salaris miserables, i tenint als treballadors locals amb una precarietat i inseguretat laborals ratllant l'esclavatge. Aquest és el ressorgiment dels pobles emergents, sortir de la misèria extrema per arribar a l'extrema pobresa. Si fos una guerra diríem que són carn de canó, però com que parlem d'indústria direm carn de fàbrica. Fabricació a baix preu per tal de poder competir en la venta. Tots busquem el millor preu, però pobres de nosaltres, no hi pensem pas com s'aconsegueixen aquests preus tant competitius. Ho sabem, però a l'hora de comprar no hi pensem, és la llei de l'oferta. Poder davant de les catàstrofes com la de les treballadores tèxtils de l'Índia tenim un rampell de consciència i proclamem la nostra més enèrgica repulsa; ja coneixem l'efecte de tal proclama.
I els governs i els gurus dels països desenvolupats, dels que som dalt de la piràmide del consum insaciable, es fan els espantats davant l'ímpetu d'aquests nous motors industrials, nosaltres que som incapaços de crear llocs de treball, i ens diuen que ens hem de meravellar de com pugen.
Com pugen ?
Doncs com han pujat moltes altres civilitzacions abans, trepitjant i abusant del seu poble. Per alguna raó misteriosa els nostres governs no saben com actuar contra aquesta "invasió de competitivitat" que fa perillar el nostre comerç i fabricació interns. Un hom podria pensar que potser posant uns aranzels es podrien igualar les oportunitats. Tant val fabricar una cosa aquí, doncs tal tassa per igualar el preu del producte foraster, i el públic que triï el què més li convingui.
Els preus de cost que aconsegueixen aquests països no són fruit d'una gran planificació empresarial, ni d'una excel·lent optimització industrial, només són fruit de l'especulació i de l'abús de les persones.
Tal mateix, amb aquests aranzels privaríem tals pobles d'emergir amb penes i treballs, els privaríem de les engrunes que les multinacionals les hi deixen caure a les seues mans buides.
Què hem de fer doncs amb tot plegat ?

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .
            


dissabte, 11 de maig del 2013

Alguna cosa teníem per sobre de l'alcohol.


Benvolguda ciudadania de Catalunya, han arribat a la República del Cap de Creus notícies de fonts informades, que diuen que pot arribar a ser molt possible que Catalunya tingui un Estat Propi abans d'un any.
Salut ! 




A dissabte 11 de maig de 2013.

Alguna cosa teníem per sobre de l'alcohol.

Diré, abans que algun puntós vulgui portar les meues paraules per camins esguerrats, que l'abús de l'alcohol és un perill per a la nostra salut i per la de les persones que ens envolten. No voldria alliçonar a dingú sobre el consum desmesurat de begudes alcohòliques, no crec pas que quisua m'hagi de fer cas, però de tots és sabut que les continues borratxeres i l'alcoholisme transformen les persones en éssers sense pròpia voluntat, i molt sovint dolents i violents. Dit això, només us proposo una reflexió.
Ara que ja en tenim uns quants, som, en algun moment, propensos a explicar històries de la nostra alegre joventut. Així, desprès de que un jove em fes cinc cèntims de festes, botellons i marxa (encara es diu ?), i que a l'estiu venia a Llançà a la festa de la cervesa, jo li vaig explicar d'on havia derivat aquesta festa de la cervesa i com va acabar com ara la coneixem.
Anys enrere, ho recordareu els de certa edat, tan llançanencs com forasters habituals de l'agost, a la Festa del Port de Llançà es servia, es bevia i s'arruixava grans quantitats de xampany ( cava ). Es venien les ampolles que es refredaven dins d'una barca plena d'aiga i gel. Tothom bevia molt, bé alguns més que d'altres, corredisses i persecucions tot remenant l'ampolla entre ball i ball era la tònica. El xampany vessat feia recs per la sorra de la plaja fins arribar a mar. Però com dic, també se'n bevia molt, sis, vuit, dotze, una vintena d'ampolles per cap, era una disbauxa. És evident que a la fi, tothom qui volia, acabava ben gat, però, tota aquella ingent quantitat d'ampolles de xampany buides s'anaven col·locant en un munt. Primer posades pels mateixos compradors i buidadors, i quan estaves massa malament per aconseguir un mínim equilibri, es deixaven a la barca per tal que la colla que les venia les anés dipositant a la pila. En tots aquells anys amb prou feina puc recordar cap incident amb les ampolles. Hi havia alguna baralla, alguna espenta, alguna discussió, normal donada la situació, però tenir cura amb les ampolles era una cosa que estava per sobre de les borratxeres, i el control del vidre, tan perillós entre tota aquella gentada ballant i saltant, esdevenia principal. Digueu-li la responsabilitat del borratxo, la sensatesa del pitofiu, la prudència del ximat, el respecte de l'ensofrat, el seny del cirat, el sinderi del moscat, o l'educació de l'empaperinat, totes i tots, trompes, torrats, mamats, molls, entonats, pets, els que en portaven quatre puces, els que anaven calents d'orelles, els que duien una bona turca teníem per sobre de l'alcohol, gran cura en no trencar cap ampolla de xampany. Digueu-li com vulgueu.
Van passar els anys i la festa va ser coneguda per altre gent. Van començar a arribar colles de sense gràcies que ja no compraven el xampany a la barca, se'l portaven de fora, del baratu, en els maleters del cotxes. Eren una mena d'imbècils que no tenien cap responsabilitat, ni sensatesa, ni prudència, ni respecte, ni seny, ni sinderi, ni educació. Tiraven les ampolles que s'estellaven contra el terra, o les llençaven a l'aire, la gent es tallava i altres quedaven ferits amb algun trenc al cap.
S'empentaven daltabaix del moll, fins hi tot va haver-hi un greu accident al Castellar. Els desaprensius no van ser aturats a temps i com sempre, es va optar per lu més fàcil, perdre la festa, es va prohibir vendre xampany i es venia cervesa. Els bronques continuaven portant-se la beguda al cotxe, cervesa de supermercat i licors, i seguien comportant-se com porcs. Es va decidir, abans de controlar a tota aquella trepa, traslladar la festa al pàrquing, reduir-la en una mena de corralassa on només es venien llaunes de cervesa, sota la vigilància dels Mossos d'Esquadra.
La Festa del Port convertida en la festa de la cervesa.
Als que l'han portat fins aquí els hi faltaven algunes coses per sobre de l'alcohol.
Les mateixes que les hi faltaven per sota.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

divendres, 3 de maig del 2013


A divendres 3 de maig de 2013.

En aquest món de mones hi ha més bèsties que persones.

La sentència 'fes favors a bèsties que te'ls pagaran a coces', tant escaient per dedicar-la a algunes persones, per culpa de la ximpleria humana l'he sentit aplicada als animals. Això ho deia una senyora que s'havia dedicat a alimentar senglars petits pels voltants de casa, i un dia, ja crescudets, li van fotre un mal tanto. Ara la bona dona es preguntava com era possible que els senglars que havia alimentat al carrer, l'haguessin pogut 'envestir' i fer-la caure.
Hauria de saber que qui fa tonteries algun dia llepa.
És potser assenyada la persona que alimenta animals salvatges com si fossin el gosset de casa ? Doncs no. Ni és assenyat, ni representa a una persona més bona que les demès, ni a algú que estima més els animals que la resta. Només representa a algú amb una dèria, mania, mancança o potser amb una certa bona voluntat panoli/2/, que a la fi comporta a la societat perills, problemes i despeses innecessàries. El cas dels senglars salvatges pasturant per la ciutat, ha posat en evidència que les accions d'aquests 'benefactors d'animals' són nefastos.
Ens pensem que som molt moderns, civilitzats i més avançats per donar menjar als animals del carrer, però l'únic que demostra és que som uns irresponsables carregats de bon temps. Abans totes les cases tenien gats per caçar rates, gossos peteners per caçar o vigilar la casa o el ramat, aviram, conills i bestiar per vendre o matar per consumir. Quan, per exemple, una gata gatinava, es guardaven els cadells necessaris i la resta s'apartava de la mare i es rebotien per matar-los immediatament.
Això feia que els nostres avis i pares fossin unes males persones maltractadores d'animals ? No ho crec pas.
Avui en dia, tan fins i civilitzats, no podem pas matar una gatinada, els hem de deixar créixer una mica i desprès abandonar-los lluny, en algun lloc per què visquin. És clar, temps desprès, quan la quantitat de gats es converteix en un problema, ja vindran els de la protectora a exterminar-los; Ep ! que nosaltres som persones que estimem als animals.
Si, de la mateixa manera dels que els alimenten al carrer, empastifant el terra aquí i allà, fent menjadores lluny de casa seua i prop de la d'algú altre. Lloc que desprès la brigada haurà de netejar i desinfectar per què es converteix en una cort, tot ple de mosques, paràsits, pèls i brutícia. Que bones persones.
També n'hi ha que es dediquen a alimentar els ocells. Quin gran bé per a la natura que fan. Donen pinso a gavians, estornells, coloms, tórtores, pardals i alguna garsa, tots animals en perill d'extinció. Això sí, no posen pas la teca al terrat de casa seua, ho escampen lluny, i els que reben són els terrats i teulats dels veïns que han tingut la mala sort de viure a prop d'on el xiflat o xiflada de torn li ha vingut bé de fer-hi el pessebre. No, no són més bones persones que la gent d'abans, ni estimen més els animals que els seus avantpassats. Només són més befis, irresponsables i tocats de l'ala.

Lluís Feliu, Notícies de C. de C. .