dilluns, 22 d’abril del 2013

Els misteriosos casos del rat de Llançà: Cas 2. Part I.


A dilluns 22 d'abril de 2013.

Els misteriosos casos del rat de Llançà : Cas 2. Part I i II.

La Flor Figa i Llapí aquell onze de març era a la perruqueria. Encara que feia dos dies que diluviava no estava pas preocupada per mullar-se els cabells, ni com li quedaria el pentinat amb tanta humitat. I això que a l'endemà tenia un munt de coses per celebrar. Era el seu aniversari, feia dinou anys, era el sant del seu xicot, feia un any just que s'havien conegut, i feia sis mesos exactes del seu primer flisto. Ho recordava sense escoïssor, amb tendresa i amor sentit. Demà seria un dia de celebracions públiques i íntimes, públiques i púbiques podríem dir. Era per això que era allà en un dia tant plujós i humit.
Més d'una vegada, en aquells comentaris innocents i sense intenció, tot mirant allò d'homes i dones despullades, el xicot havia ressaltat la curiositat que li aixecava les dones amb la tavella ben neta i polida.
Feia més de tres anys que la Mari Pili venia a la perruqueria Somia un cop per setmana a fer depilacions. En feia a la cera, amb làser i d'especials. I aquesta era la que havia demanat la Flor. Li havia costat molt decidir-se. Tenir que mostrar les seues intimitats a una persona quasi desconeguda no era el mateix que fer-se les cames fins l'entrecuix, ensenyar-la, i amés tenir-li que manipular, encara que ella fos una jova moderna i oberta, li feia una mica de reparo. Tot fos per sorprendre al xicot, amb la que creia, que era de ben segur, la seua major fantasia sexual. Tot fos per l'amor. Se li va escapar un somriure entremaliat al pensar com si faria ell amb allò al davant.
La Flor era rosseta, primeta i ben repartida, simpàtica de carés i de tracte. Era blanca de pell i poc peluda, només pèl moixí que havia desaparegut desprès de quatre sessions de làser. Era per això que ja coneixia una mica a la Mari Pili, cosa que, tot s'ha de dir, l'havia ajudat a decidir-se. En l'entrevista passada ja van concretar l'assumpte; amb paraules de la depiladora : 'Com que tens poc pèl i la sorpresa serà per una vez y na más como santo Tomás, t'ho faré amb maquineta. La Flor li va dir que a la part de dalt hi volia un parell de rombes al bell mig. No és que la Flor en sabés res del significat dels dos rombes en els temps del 'Régimen'. Ella havia llegit en una revista de la tele que el rombe significava disposició per totes bandes, i ella, pel seu enamorat, estava disposada i oberta doblement. També havien decidit que com tenia els pèls rossos i els paral·lelograms no lluirien prou, se'ls hauria de tenyir. Van discutir entre el verd, el blau i el vermell, però es van decidir pel negre, que seria més sexi, sobretot en ella, una rossa natural.
I allà estava, estirada a la llitera, sense calces i amb un llarg full de paper sobre el ventre com per donar-li una certa de privacitat. La Mari Pili començà a aplicar el gel de sabó d'afaitar amb moviments circulars i impersonals, sense prémer gaire però fent-ho el suficient com per aixecar bromera. La Flor mantenia la mirada fita al sostre mentre sentia el suau fregadís de la Mari Pili, llavi amunt, llavi avall, llavi i a la dreta, llavi i a l'esquerra, amunt, amunt. En un moment la Mari Pili afegeix una mica més de gel, calia ensabonar fins el mont de venus. La Flor va notar la fredor. Es va preguntar si l'altra sentiria alguna mena d'excitació ensabonant i depilant castanyetes.
La Mari Pili va accelerar els cercles i els va engrandir, va superar el punt crític amb indiferència. Ben aviat va tenir el triangle emblanquinat. La depiladora desprecinta un capçal i l'acobla a la maquineta. Va començar per baix, amb els dits de la mà esquerra premia la zona i amb la dreta donava la primera rasurada. I la segona i la tercera, les fulles feien feina segura, van obrir camí per la blanca superfície. Tallen sense esforç com la falç talla l'herba verda i tendra. En un moment la Flor s'encongeix i deixa anar un "Au!". La Mari Pili comprova que no és res i la tranquil·litza amb un "yapa, yapa", mentre li pica suaument l'interior de la cuixa.
La Flor ja lluïa els llambrots a la vista. Ara la Mari Pili treu un estri rombal per marcar els dibuixos que li havia demanat, els situa, els col·loca, els emplaça, una mica cap aquí, una mica cap allà, neteja i marca amb un llapit.
"Nena, ara et faré els detalls" – la Flor diu que endavant deixant anar un petit riure.
La Mari Pili talla, retalla, pentina, espolsa, tenyeix, renta, esbandeix, seca, raspalla i torna a pentinar.
-Noia, això ja quasi està - La Mari Pili li planta un mirall entre les cames per tal que la Flor se la vegi. Ella, davant d'aquella imatge que era calcada al seu desig, no va poder evitar un somriure nerviós, va aixecar el cap com una sargantana per veure-s'ho millor.
-Genial !
Els dos rombes negres lluïen atrevits per damunt de la pelada patatona.
La Mari Pili va tornar a fer-la ajaçar, li tenia que aplicar un oli refrescant i hidratant, cosa que va fer tot seguit posant-se'n una mica a la mà. Li va aplicar per tota la zona amb un suau massatge. La Flor notava els suaus i lubricats moviments, amb quatre dits, amb tres dits, amb dos dits, prement, fent la pinça, fent l'estisora, pujant, baixant i tornant a pujar. L'oli feia l'efecte sobre la pell jova, llisa i fina, que es dilatava i es tornava turgent, els llavis de la Flor semblaven els morrets d'un nen grasset que botia contrariat. La comissura traspuava brillantor en el frec a frec lliscós i tebi. El xicot era al seu costat mirant-la amb un somriure picardiós. Una mica més amunt, més amunt.
Tot d'una la Flor té una esgarrifança. Sufocada, s'escura la gorja sorollosament. El xicot desapareix del seu costat i la mà de la Mari Pili de la seua figa.
S'aixeca del tamboret de treball amb un somriure tot dient - Apa, ja està. La Flor, semi-incorporada, pregunta com aquell que res - Ha quedat bé ?
La Mari Pili, mentre es renta les mans, treu el rampell iliturgità per part de pare i li respon – Nena, t'ha quedat el xirimoyo como el xoxo una muñeca.
La Flor, com tornant en sí, es puja les calces i es col•loca la minifaldilla sense deixar de mirar a terra. Poder podria semblar estrany que en un dia tant plujós s'hagués posat una minifaldilla texana, però va tenir el mateix pensament que les senyores grans que tenen la roba per anar al metge, una roba pràctica i fàcil de desvestir segons el tipus de visita, doncs per la visita d'ella, la curta minifaldilla havia pensat que era la més adient.
Es nota una mica estranya de baix, com més fresca i lleugereta. En fa una mica de tímida broma i s'acomiada de la Mari Pili.
A l'esquerra de la sortida del lloc de les depilacions s'hi trobava la porta del wàter. Poder per culpa del nerviosisme o poder de tant trastejar-li, a la Flor li van venir ganes de fer un pis. Va entrar i va tancar la porta sense fer fressa. Poder, en el fons, de què tenia ganes era de veure's el seu secret amb calma i tranquil•litat. El lavabo era net i amb diversos tocs femenins, el gros mirall sobre el rentamans deixava veure fins a la cintura. Es va girar per assegurar-se de que la porta tenia la balda passada, i que, de passada, evidentment, no hi havia dingú més a dins. Abans de descordar-se la minifaldilla es va ruboritzar, ella, tota sola, i d'amagat. S'exposaria a la seua pròpia mirada, nua de cintura per avall, en un lloc públic, tancat, però públic. Va abaixar-se la faldilla, l'escambell de plàstic que hi havia prop de la porta va ser suficient per elevar el seu reflex fins a mitja cuixa; tindria una vista ben emmarcada i privilegiada de la figa. La Figa que es mira la figa. Va somriure per l'acudit. Tot deixant anar un sospir es va baixar les calces que van lliscar fins les clivilles.
Genial era la paraula que més bé definia com li havia quedat el que li havia fet la Mari Pili. Genial era l'efecte dels rombes coronant el mont, i genial era aquell txitxi morrudet i petoner que brillava i tot. La Flor es va girar una mica cap a la dreta i desprès una mica cap a l'esquerra per veure-s'ho amb tota perspectiva. No va poder evitar tocar-se per sentir tanta finor.
Amb l'anular va fer com per esperrucar-se els rombes, però els pels del cony van mantenir fermes les files, de negre tenyit ells. La Flor es va renyar a ella mateixa.
-Tia, ja està bé de tant de mirar-te, sembles una perversa.
Va recuperar les bragues sense baixar de l'escambell en una mena d'equilibri. Al anar a posar-se-les se'n va adonar de que estaven una mica tacades.
-Això ha sigut l'oli que m'hi a posat - va sentenciar ella. Si, si ...
-Tia, a que no t'atreveixes a anar sense calces ?
-Tu flipes !
-T'has fet un brassilenyo hi no tens ovaris per fer-ho ?
Però què era aquella bogeria ? I si algú per una malaurada raó descobria el seu secret. El seu secret d'amor. El seu tresor per a ell. Era només pel seu estimat. Si algú ho veia abans que el seu carquinyoli, això li doldria molt més que la vergonya que hauria de passar per trobar-se en tal situació.
-Però tu al•lucines - va dir-se per allunyar tal mala astrugància.
-Com vols trobar-te en un cas així ? Això són excuses !
-Si més no dugués una faldilla llarga ...
-Excuses ! Cagueta ! - la Flor volia i dolia.
-Jo tiaaa ... - es desesperava nerviosa i indecisa la Flor tot picant de peus damunt l'escambell.
Certament era un fet atrevit i excitant, una mica porcot i lasciu, però tanmateix temptador.
-Tia, que només has de pagar, sortir i anar xino-xano cap a casa.
Se sentia baixar l'aiga de la pluja per una canal interior. Era una bona ruixada. Va pensar en les gotes de pluja xocant contra el terra i esquitxant-li.
-Que et passa tia, t'has tornat güarrindonguis de cop ? O és que t'ha trastocat la depilació ?
Hi encara va trobar pitjor veure's davant del seu xicot explicant-li el seu atreviment, mentre ell escoltava tot trempat.
-Tu no ets així Flor !
I tota decidida va baixar de l'escambell i va fer a l'inrevés del que pensava, es va treure les calces i les va guardar a la butxaca de la minifaldilla que s'havia posat ràpidament. Ara si que els nervis li van fer venir pixera. Se li va fer estrany el asseure's, arromangar-se i començar a fer sense cap més mena d'entrebanc. Va tornar a somriure.
No havia acabat d'alleugerar-se quan va sentir una mena de GLU-GLU a la tassa del wàter. La minifaldilla texana convertida en un cinturó, li permet a la Flor veure perfectament entre cames. Allà estava el flamant parell de rombes negres i més avall el parell de dònuts acabats de fer. L'aiga al fons del wc feia unes ones concèntriques i de tant en tant sortia alguna bombolla d'aire, com si hi hagués un submarinista trastejant per allà al fons.
Tot d'una s'obra l'aiga i apareix una visió horrible. La Flor queda corpresa paralitzada. Una rata enorme treu el cap mirant-la fixament d'una manera viciosa i fastigosa. Ella, morta de por, pot adonar-se perfectament com aquell monstre deixa de mirar-la als ulls per dirigir la seua porca mirada cap un altre lloc. Era evident, que els ulls pervertits, el musell llarg i punxegut amb els bigotis despariats i pèl només a clapes enfilaven cap a un lloc especial. La immunda aparició es llepava els llambrots descarnats amb la llenga pustulosa, i quan arriba a sota del nas la treu com una serp llarga i podrida, la bat amunt i avall amb sàtires i llépoles intencions. La Flor, aixencallada i tensa sobre el wàter no sabia com reaccionar davant aquell espectre depravat que li estava violant el seu secret, profanant el seu tresor d'amor i embrutint el regal pel seu estimat amb la mirada. La Flor se sent ultratjada i vexada pel rat que li fa ganyotes obscenes. Tot d'una la bestiola s'impulsa per arribar-hi. La Flor xiscla i passa una cama per damunt de la tassa. El rat xipolleja i salta cada cop més amunt. La Flor tremolant i quasi sense respiració, amb prou feina encepega com passar la balda, de reüll veu com el cos del rat sobresurt més a cada salt. Ella ni hi pensa en què duu la faldilla cargolada a la cintura com una rosquitlla.
D'una revolada obra i surt al passadís fent un altre xiscle. El que no podia saber la Flor era que feia menys de quinze segons que havia passat l'Asunción a fer-se els peus a la habitació del costat de la depiladora. Havia arribat a l'hora en punt, per tant havia passat directament amb les botes d'aiga i l'impermeable ben xops i regalats, deixant un rastre moll al terra. Va ser al trepitjar el moll quan la Flor va relliscar caient d'esquenes i amb la mala sort de donar-se un bon cop de cap amb la paret. I allà va quedar estanglada, arremangada i inconscient, amb una cama cap a ponent i l'altra cap a tramuntana. Amb els crits i la patacada les perruqueres i les clientes venen corrents per veure què passa, trobant la Flor a terra sense sentits.
Poc desprès la Flor reposava a la llitera del C.A.P. . Duia una bona bossoga al cap coberta per una bossa de gel. La cobria un llençol verd. Ella se sentia marejada i estabornida. Com va poder, va allargar el braç dret sota el llençol per assegurar-se que duia la faldilla ben posada. Sí, la tenia per avall, tant avall com permetia una mini.
El doctor Gonzalez li prenia la tensió.
-Com et trobes Flor ?
-Bé - va respondre amb un fil de veu.
-Què t'ha passat a la perruqueria ?
La Flor intenta recordar i ho recorda, li ve una esgarrifança i està a punt de desmaiar-se.
-Una rata, grossa, en el wàter - diu quasi imperceptiblement.
El doctor ho ha sentit, rumia, i calla.
-Has fet molta sort Flor, no han tardat ni cinc minuts a dur-te al C.A.P. - li explica el doctor Gonzalez - en el moment que has caigut i has perdut el coneixement, a la perruqueria hi havien els dos nois de la Creu Roja que com que plovia tant, havien anat a buscar a la mare d'un d'ells. També hi havia la parella de municipals, es veu que un hi tenia la novia que no es volia mullar el pentinat, i en Ramón el bomber que esperava que sortís la dona. S'han mobilitzat tots.


Lluís Feliu. Notícies del C. de C. .
                                

diumenge, 14 d’abril del 2013

No sóc espanyol, sóc català, amb simpatia.


A diumenge 14 d'abril de 2013.

No sóc espanyol, sóc català, amb simpatia.

Encara costa dir-ho obertament al qui així ho sent, i encara costa molt més d'acceptar al qui hi és contrari. Declarar-se català i no espanyol no ha de suposar cap afront a Espanya, tal com diríem no sóc francès o no sóc alemany sense que hagués d'haver-hi cap daltabaix a Europa.
Un país encara que conquerit i ocupat legal i administrativament i inclosa sa terra al territori del vencedor, no ha de veure esborrada la seua ànsia de llibertat i independència. El sentiment independentista català no ha pogut ser destruït per l'espanyolisme. Aquest espanyolisme ranci té un historial que el presenta com tant prepotent com tanoca i cap de burro. I així li a anat a la gran España. Un imperi on 'nunca se ponía el Sol' ha quedat reduït a la pell de toro. Aquest sempre ha mantingut un tracte dèspota, abusiu i intransigent, elevat al 'por mis cojones', vers els seus conquerits, i això els ha portat a tenir que lluitar contra tota mena de revolucions independentistes i llibertàries, cosa que a deixat a Espanya sense terres d'ultramar i amb una relació amb els seus esbombats 'hermanos patrios allende los mares' penjant d'un fil segons hem pogut veure fa poc. Aquest caràcter petulant, jactanciós i fatxenda ha perdurat ha través dels segles fins els nostres dies. Ara, encara, hem de patir els pretensiosos i reaccionaris atacs dels espanyolistes tramesos de generació a generació. Viuen en els temps dels reis Catòlics i la catxiporra, no ha evolucionat ni un mil·límetre. Encara pensen que la invasió i ocupació d'un país a d'anorrear el seu sentiment de poble al no res. Doncs no és així, hem resistit com a poble i hem mantingut d'empeu un pilar capital que ens suporta com a nació i ens identifica a tots, la nostra llengua. És per això que els governs espanyolistes ataquen contínuament aquest pilar, saben que si cau o s'esquerda, el nostre país quedaria greument ferit. Tanmateix, el tracte fiscal discriminant vers nosaltres, torpedina les nostres possibilitats d'avançar com a país modern i lliure, i ells ho saben, ho practiquen amb afany i no tenen intenció de desistir. Evidentment no han après res, són els 'don erre que erre' de l'ultranacionalisme espanyol, i no poden dragar que una part, sobreposada, de la seua España pugui arribar a alliberar-se del sempitern jou.
Perdre una altra 'colònia', ara part de la mateixa ibera terra, els pot costar molt car. Un dia ens tocarà escollir, o sang o podrit. Tots hauríem de patir, uns per aconseguir la llibertat, els altres per intentar mantenir a un poble subjugat al segle XXI. El món ja els comença a avisar, "feu-s'ho mirar això vostre contra els catalans".
Amb tot plegat, quin ànim ha de tenir un català per sentir-se espanyol ?
No sóc espanyol, sóc català, i de moment amb simpatia, com diria Fènix 11*23.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .                      

dilluns, 8 d’abril del 2013

On són els líders ?


A diumenge 7 d'abril de 2013.

 On són els líders ?

On són els grans líders polítics i socials d'aquesta època en què vivim és un misteri sense misteri en el fons. Els que hem viscut mig segle recordem a grans personatges contemporanis i a d'altres més antics. Grans dones i homes que amb el seu fer i carisma van conduir o induir a les seues societats d'una manera reconeguda anys desprès. Poder van ser uns personatges empesos per les necessitats socials i polítiques de llavors, èpoques èpiques i convulses, temps d'avenços socials i polítics. Fins i tot els dolents eren líders que s'enriquien i es mantenien en el poder massacrant al seu poble, encara recordem a Bokassa i a Idi Amin, eh?
Però el temps ha transcorregut, les societats han passat una època de bonança i benestar. Ens la xalàvem força bé a l'ombra del pi gros. Els nostres mandataris i governants es dedicaven a l'espoli dels nostres capitals sense grans maneres, alegalment, amb entrellats ben entrellats i sense violència, i també a fornicar sense grans perversions és clar, transformant-se en individus miserables i nuls per a la societat. I tot això davant nostre, benestants i panxamples, sense voler veure-hi, dedicats a guanyar i a gastar-ne més dels que un tenia seguint les ordres dels gurus del capitalisme sense escrúpols. Ja no calia fer rodar caps ni ser un carismàtic número ú per ser al poder o robar i ampliar el patrimoni fins l'infinit. Es podien moure quantitats ingents d'euros solapats en benaventurats ajuts i subvencions, que en aquell moment ajudaven a tapar tots els forats i de passada totes les boques. Van crear una estudiada estratègia de reciclatge polític, burocràtic i empresarial amb el que es mantenen als xupòpters cobrant fins la mort i més enllà. I així, durant anys s'ha anat creant un exercit de vividors, de governants i gurus d'una mediocritat vomitiva emparats per una propaganda mediàtica sense límit, ni control, que han guiat a unes societats sense criteri i que no estaven pas per calibrar la magnitud de la podridura que ens anava envaint. Des dels de l'olla fins al Rei tots ens els trobem ara rebolcats en un fangar.
Ara amb la crisi i les societats terrimbast avall, tothom s'ha despertat amb el xotrac i ha recuperat la visió de la crua realitat. Ara ens indignem Oh! Eh!, Oh! Eh! Això no pot ser ! I ara ve con el maten. Ara que hem promogut un ramat d'inútils, corruptes i mangants, reclamem que s'adrecin les coses, que s'actuï amb bon criteri i decisió, que es purguin responsabilitats i que se separin les pomes podrides. Ara que ja s'ha podrit cistell i tot, jonquillo i vimet. El barcu se'n va a picu sense capità amb autiritat moral per donar ordres a dingú, i els oficials més bons s'haurien de fer saltar per la borda com teca pels tiburons. Haurem d'esperar que d'entre la tripulació o del pasatge apareixi un líder que faci rodar caps de corruptes i cardaires i que tingui valor per escatir-nos a tots plegats una mica, per creguts i pàmfils, i ens pugui conduir a la salvació. Amen. Fins que la tornem cagar, com és natural.

Lluís Feliu, Notícies del C.de C..

dilluns, 1 d’abril del 2013

Els misteriosos casos del rat de Llançà.


A dilluns 1 d'abril de 2013.

Els misteriosos i silenciats casos del rat de Llançà.

La investigació  ho va concloure, però era vox populi que sota els carrers de Llançà el sòl era tot un sorral. Un sorral compactat pels anys que era un meravellós element per tal que les rates de les clavegueres hi fessin laberíntics i infinits passadissos pels que es desplaçaven, i pels que entraven i sortien del clavegueram trencat aquí i allà. I se sabia que al subsòl hi vivien moltes rates per què en èpoques en què hi havia pluges d'estup i el llevant botia, les clavegueres i túnels a la sorra quedaven inundats i l'aiga empenyia a la munió de ratam a l'exterior per qualsevol forat. Aquells dies, sota la pluja intensa, es podien veure rates pul·lulant pels carrers. Eren rates ufanoses, de pel serrat i amb un redera gras i arrodonit, i una cua llarga i forta. Semblaven una mica xompes al caminar, però quan algú les hi anava al darrera amb una escombra es veia que eren molt ràpides de moviments. Bé, a la fi, però, serien rates com moltes altres d'altres llocs. Però els misteriosos casos que van passar a Llançà i que es van amagar tant com es va poder, van ser protagonitzats per un espècimen de rata diferent, gros, vell, fastigós i vil, el rat.

CAS NÙMERO 1.

La senyora Dolors Broncada i Agró sempre havia treballat en assumptes de salut. De ben jova havia sigut ajudanta de la comadrona, a l'època la senyora Bennat. Quan aquesta es va retirar, les dones ja anaven a parir a l'hospital i a la Clínica Santa Acreu. Així que va començar a treballar com ajudanta del practicant, el senyor Margaliu. Uns anys desprès ho va ser del doctor Martianez, i a dies d'ara treballava al C.A.P. .
La Dolors sempre havia estat lletja i malcarada, de caràcter sec i desagradable. Tenia una veu regullosa de pito esquerdat que la delatava on fos, sense necessitat de veure-li l'estampa. L'havien batejat com "la rot". Era grassa i arriada com una rebenta-perols. Mai s'havia casat i no se li coneixia cap noviu formal, però sempre s'havia fet córrer que de jova havia tingut una fosca arramblada, ja que va passar de negre nit i sense pàmpol ni espelma. Ho això va avalà una colla d'homes que anaven a les esclotellades i al passar per davant del baix del celler d'en Met Tomba, van sentir un fregadís rere el portaló i van escoltar la característica veu de la Dolors, o al menys la van deixar per ella, que anava gemegant : 'Ai! Germà fica la mà' i 'Ai! Germà treu la mà i fica-la ja'. Com de tots és sabut, si tal n'era la Dolors, ella no tenia cap germà, per tant no era el cas d'un mal fet entre família,  tampoc hi havia a la Vila cap eclesiàstic, ni germà, ni frare, ni monjo, fora del mossèn, i no seria pas el cas. Així que la colla d'homes camí de mar van decidir que el que li treia les flors a la Dolors tenia que ser en Germà Lafica. Aquest era un home alt i ben plantat, però lleig com la mare que el va parir, d'una ganya molt estrafeta. Tenia dugues filles i era vidu de la Clara Albira, una dona molt perjudicada de la vista, que en prou feina veia ombres i clarors. No era per abonar el seu defecte visual, però tothom deia que bé que li podria haver ajudat a trobar un marit com en Germà. La pobra, però, va tenir molta mala pata per culpa de la mala vista. Un dia, a l'hort, no va veure les forquetes de ferro en un racó, i se les va clavar a la cama. La ferida se li va infectar greument i va morir de gangrena. Total, que desprès d'allò del celler d'en Met Tomba, que va ser en boca de tothom, no se'n va saber res més de xicots ni amants de la Dolors.
Amb els anys, el caràcter i els fets de la Dolors van anar per més mal. A més d'un i d'una, d'aquells amb qui hi tenia roce, els hi avia donat consells. Com els qui tenien l'avi o l'avia a casa, entubats o amb oxigen; 'si un cap de setmana voleu sortir tranquils, el dijous cap al tard li tanqueu l'oxigen i així tindrà una crisi, truqueu al C.A.P., us el portaran a urgències i se'l quedaran tot el cap de setmana, el dilluns o el dimarts, quan torni a estar estable, us el podreu tornar emportar a casa. Consells d'una persona lligada a la sanitat tota la vida. Poder un dia li concedirien una Llança Or.
Al C.A.P. no hi havia gaire dingú que la pogués dragar, i menys que hi tinguessin tracte fora del "Hola bondia". Sort deien, que li quedaven pocs mesos per a jubilar-se.
Encara que feia dos dies que plovia de llevant i els cops de mar de la Gola havien sortit fins i tot al Telenotícies, la Dolors ja havia pronosticat un parell de vegades aquell matí que no tardaria a entrar la tramuntana, ja que era la tercera vegada que tenia que anar al wàter a fer un pis, i això era senyal de vent.
Davant la porta del lavabo del personal del C.A.P s'hi va trobar l'indicador de plàstic que avisava del terra moll i el perill de resquitllades. 'A bones hores frega el terra la collons de la Maria', va pensar la Dolors. Va entrar al wàter trepitjant polit per no lliscar en aquell terra brillant i perfumat, que no s'assecava ni a tiros amb tanta humitat.
'Això serà una bona tramuntanada', va pensar la Dolors estirant un pamàs de paper del rotllet per eixugar-se. Va ser llavors quan va sentir un Glup-glup a la tassa del wc. Va abaixar el cap per mirar d'on sortia aquella fressa, però els saxons de la panxa no li deixaven veure ni la pirroxa ni més avall. Va aixancallar-se més i amb les cames va empènyer el cos enrere, estampant el cul contra la cisterna. I allà, entre les cames, al fons, va veure la cara del rat.
Aquella imatge de fesomia depravada, animal i diabòlica li va tallar la respiració i li a provocar el mal dels tres ofecs. Va aixecar el cul d'una grimpada, pàl·lida i entresuada, molla de suor freda, entre tremolors i esbufecs. El rat seguia els seus moviments amb els ulls injectats en sang, i ensenyava les dens punxegudes i engroguides sota uns llavis esclivellats i podrits. En un moment el rat es dóna impuls fent un xisclet horripilant i bat les mandíbules fent-les petar a pocs mil·límetres dels pellingots de les cuixes de la Dolors. Ella, espaordida, trascama fora del wàter, un peu li llisca sobre el terra humit. Les bragues de cotó de quarta i mitja li amarren les clivilles i l'entrebanquen. La Dolors intenta guardar l'equilibri però tot passa massa ràpid per què la Dolors ho pogués controlar, es venç cap a la dreta i cau a pes mort sobre el rentamans a l'alçada del cap. El cop és molt fort i l'impacte trenca la pica. La porcellana esquinçada com una mitja-lluna de carnisser li talla la pell del cap de la meitat del front fins quasi al clatell. Al arribar al terra colpeja contra el peu de la pica cruixint-li el cap. Un tros esberlat de porcellana li buida un ull.
Tot ha passat en un segon. Ella no ha pogut ni cridar ni molt menys, ara, demanar auxili. Resta inconscient al terra mentre un bassal de sang amara les llosses encara humides i perfumades. La fressa del cop i la patacada han alertat la gent del C.A.P. que crida : 'Dolors, Dolors', mentre repiquen insistentment a l'altra banda de la porta. El doctor Gonzalez és el qui esbotza la porta i entra el primer. S'esgarrifa per la imatge. Ràpidament s'apropa a l'immòbil Dolors, li puja les calces i li posa els dits al coll per mirar-li el pols.  La Dolors, ennuegada en sang, vol dir alguna cosa. El doctor Gonzalez apropa l'orella. Ella estossega i li esquitxa la cara de sang, però el doctor no s'aparta i la crida pel seu nom. Ella bleixa i diu en un fil de veu : '... un rat ... al wate ...'. La Dolors és morta, així ho confirma davant de tots.
El doctor Gonzalez creu que no ha entès a la senyora Dolors o poder ella delirava en l'agonia. No obstant dóna una ullada a la tassa del wàter. L'aiga groguenca indicava que la Dolors no havia tingut temps d'estirar la cadena.
El doctor Gonzalez no pensaria més en les paraules de la Dolors fins uns mesos més tard.

Continuarà ...

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .








Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .