dilluns, 30 d’abril del 2012

El Rei caçapapus.


A 30 d'abril de 2012.  

El Rei caçapapus.

A la República del Cap de Creus no tenim rei.
A Espanya, per sort o per desgràcia, existeix la monarquia. El rei d'Espanya, un llegat de Franco, amb els anys, s'ha pogut anar guanyant un cert respecte i bona simpatia per part dels espanyols.
Això doncs, el mateix es pot gaudir en certs moments amb les accions del rei, com també s'ha de patir amb algunes d'elles.
Al rei, de tota la vida se li reconeixen aficions en moments d'esbarjo prou lliberals. La nàutica, l'esquí, la caça i el "vivoleo".
Em sembla una mica hipòcrita i demagògic que algunes persones i associacions de protecció d'animals, que per alguna il·lògica raó, l'havien fet president d'honor, a aquestes altures descobreixin que és un caçador d'elefants i s'esglaïn.
De totes maneres, aquest assumpte de la caça d'elefants ha posat en evidència que el rei ha fotut la pota fins el maluc, no calculant el descontent que podria aixecar tals accions en el moment de crisi que passa el país.
A la fi, ferit i al descobert, el rei d'Espanya ha hagut de donar la cara per a disculpar-se per la seua inapropiada acció.
La imatge del rei demanant perdó se m'empesca la d'un home vell i escarcabenat. Un rei vingut a menys, un home acostumat a manar, a fer, més o menys d'amagat, lu que li donava la gana, un home fort i deportista, que s'ha vist obligat a l'anar envellint, a deixar cadascuna de les seues aficions. Com que ja no fa vela i ja no esquia, s'ha agafat a la cacera. A la vista de com li a anat la broma a Botswana, ha quedat demostrat que també haurà de deixar la caça major.
Pobre rei d'Espanya, ara, per no ferir cap mena de sensibilitat ni sentiment, ni causar cap greuge econòmic als espanyols, i a la vegada no posar en perill el seu malmès estat físic, s'haurà de conformar caçant alguna perdiu, alguna tórtora, algun tord, alguna gotlla, o lu que li agrada més, algun conill.
Però és clar, a l'hora de presentar-se davant la claca d'amics de noble nissaga del món mundial, això de la caça menor autòctona és de poc lluïment.
S'han de caçar animals forasters i exòtics per tenir Reial nivell.
Amb tot, com que la salut del monarca espanyol no està pas per tirar coets, i la caça major ja ha estat eliminada de la seua agenda, a la República del Cap de Creus volem proposar al Rei d'Espanya una mena de caça que no li hauria de reportar grans perills físics per a la seua persona, però per contra, els animals caçats compleixen els requisits de ser espècies d'arreu del món i de tots els continents, cosa que donaria a Sa Majestat la categoria de caçador d'elit de tècnica depurada.
Tot plegat en una empresa fàcilment assumible pel Monarca, i que hauria de comptar amb tot el suport de la Monarquia i l'acceptació i beneplàcit dels seus súbdits espanyols.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

Aquesta seria la proposta de la RCC :
La teniu ampliada a la dreta.



dilluns, 23 d’abril del 2012

Mori màrtir mori farti.


A dilluns 23 d'abril de 2012.

Mori màrtir mori farti.

No sospitaré de la bona intenció dels humans, però està vist que com més ens entestem en intentar millorar la naturalitat de les coses, al final, moltes vegades, se'ns tornen en contra o ens porten encara més problemes.
Hem millorat les plantes, i ara els transgènics en fan més mal que bé. La qualitat de la vida ens ha portat a un consum massiu i insostenible altament contaminant. Desprès d'imposar els envasos d'un sol ús, ara es vol tornar als envasos multireutilitzables, ja que el reciclatge de tants de pots, ampolles i plàstics esdevé impossible. Fins i tot, desprès de 50 anys d'evolució, tornen a fer els Donuts con els d'abans, i Trina, poder, tornarà a ser Trinaranjus,  així, avenços i modes que semblaven grans modernitats, al final s'han tornat molèsties i entrebancs.
Una de les grans alegries de la humanitat com ha estat allargar l'esperança de vida, ara esdevé un problema. Es veu que la gent gran viu massa anys, cobra la jubilació massa temps i gasta molt en medecines, això es torna una càrrega insuportable pels governs. Com que els nostres governants i tota la seua caterva de protegits, llepaculs i vividors no roben, ni malbaraten, ni especulen ni amb un cèntim dels nostres euros, el principal problema per a les finances dels països 'desenvolupats' és la longevitat dels seus súbdits.
I què decideixen els Supra-nos que hem de fer ?
Doncs que la població ha de treballar durant més anys.
Si us pensàveu que podríeu viure una llarga, sana i feliç vellesa, us equivoqueu.
La senyora Lagarta, Ai! Perdó, volia dir Lagarde, la nova líder del FMI, ja ha pronosticat, desprès de pensar-ho molt a la butaca del seu despatx, que lu que necessiten els països amb una llarga esperança de vida, és estipular una llarga vida laboral. S'hauria de treballar fins als 67 anys, o als 72, o als 81, o fins atrapar Matusalem.
Així doncs, lu que hauria de ser un gran avenç, ja se'ns ha tornat un problema. Però lu més fotut és que és un problema de diners. Aquí no posem en perill el planeta, ni l'atmosfera, ni la capa d'ozó. Aquí lu que perillen són els calés. Però no penseu pas que no n'hi ha, és que si ens paguessin les jubilacions a tots, no en quedarien per mangar i dissipar, i tots aquests que es folren descaradament i sense vergonya, i tota la trepa que se la xala 'fent l'esguerrat', es quedarien sense al·licients a la vida.
Si senyores i senyors, o ajupim la carcanada in seculà seculorum, o ens hem de morir aviat.  Aquí el que no vol morir ni passar-ho malament no hi té lloc si no és de l'olla.
Per la meua part, començaré a posar en pràctica allò de "Mori màrtir mori farti".
És clar que també queda la possibilitat d'esperar que passi el bus d'en Logan.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

dimarts, 17 d’abril del 2012

Els nens i les nenes, ara, neixen més llestos i més llestes.


A dimarts 17 d'abril de 2012.

Els nens i les nenes, ara, neixen més llestos i més llestes.

Ho he sentit a dir moltes vegades. De ben petits ja es mouen molt, miren, riuen i són molt escarquillats. Una mica més grans, són molt vius, volen el comandament de la tele i volen el mòbil de veritat, no pas el de plàstic amb nissus.
 En saben més que setze. Són molt més espavilats que els nadons ( aaaahggg ! No hi ha nadones ) d'abans.
Amb dos o tres anys ja prefereixen mirar l'ordinador que el llibre de contes; i si és una 'tablet', per alguna raó misteriosa, al·lucinen. Pobres de nosaltres, reflexionava el meu amic pessimista sobre el tema; vam créixer embolicats amb les bandoles, sense poder-nos moure gaire. Passàvem el temps dins del braçol o el llitet, amb pocs joguets i cap andròmina electrònica. Anàvem creixent sense pena ni glòria, es veu.
Segons com, de vegades, el meu amic pessimista afirma que ara comencen a venir tontos una mica més grans, poder al començar a anar al cole. Es va afanyar a dir que no era pas una crítica al sistema educatiu, més aviat seria una pura causalitat en el temps. Ara és l'època dels ordinadors i l'informàtica, els petits ho mamen des de que neixen, és normal el seu domini i la seua frissança.
Quasi res queda dels partits de futbol al carrer, dels salts i carreres amb les BH's tot el dia. De les cartes de l'Heraclio Fournier agafades amb agulles d'estendre roba a les forquilles per tal que repetellessin amb els ralls. No hi ha ja 'indius' ni 'pistulerus', ni cabanyes al bosc d'en Bonatti. S'ha acabat l'anar a caçar lladrons a la Ribera d'en Prim. Amb prou feina es veu jugar a goma ni saltar a corda, diuen que ara els educadors ho volen tornar a posar de moda, ha! ja pots xiular, que si la burra no vol beure ...
Dingú treu les nines ni els 'madelmans' al carrer, i rars són els 'guás' i les boles guanyades i perdudes, no les que compren els avis a bosses.
Queda poc dels jocs a la plaja. La mòmia va desaparèixer amb les últimes restes de formigó de l'antic mur. Ja no es volta el Castellar per les roques a ran de mar, jugant-te el tipus i alguna galtada. El 'bote-bote', el 'ruy' i 'l'escondite' són relíquies d'abans de la normalització lingüística. Ja per no haver-hi, no hi ha ni gossos xingant pel carrer.
És època d'ordinadors i de consoles de joc. D' aparells de connexió múltiple i d'impersonal sol·litut. Sense contacte físic en els jocs fora de l'escola i amb prou feina dins d'ella. Són temps d'inteligència artificial i els nanos i les nanes la dominen.
És la intel·ligència artificial què prové d'un artefacte que simula tenir sinderi la que aprèn la mainada d'avui ?
El pessimista respon que són més intel·ligents que la mainada d'abans, però artificialment; no tots, és clar, apunta com per quedar bé, sense gaire convicció, només alguns.
Com per il·lustrar-me, em dóna un simple exemple d'artificialitat.
Mai podran explicar històries de la mili, però es passen hores disparant, matant, morint i ressuscitant. Ha !
RA-TA-TA-TA-TA-TA ! Que si posa una 'cleymor' aquí, que vigila un 'campero' allà ! 'Cegadora' ! 'Paquete de ayuda' ! 'Botiquin' ! Aquí no passa res, és la intel·ligència artificial.
Aquí no t'esgarrapes amb romegueres, ni et punxes amb argelacs. No et sufoques estirat a terra rere les herbes, ni se t'enfilen les formigues per les cames com en aquells jocs naturals, on també podies triar les armes : el tiraganxets, les bufes plenes d'aiga, el pal símil Cetme o el tros de maó trencat en forma de pistola. Evidentment el RA-TA-TA-TA-TA-TA el posaves tu. Era molt difícil que l'enemic acceptés la mort, per què, naturalment, un no ressuscitava, s'havia de quedar assegut en un racó la resta de la partida.
Tantes vivències ens van acabar fent vius. El pessimista va afirmar que la majoria d'aquells nens que havien nascut encantats, no tots, han acabat per dominar els estris computeritzats.
Ja de grans, els ara descendents de la intel·ligència artificial han de deslliurar-se de la pressió estàtica de la vida real amb jocs d'acció real i esports de risc. A la fi resultarà que tots som igual de llestos, els d'abans i els d'ara.
El meu amic pessimista va dir que l'únic que hem fet és un aprenentatge invers per arribar al mateix punt d'experiència.
Només que nosaltres vam començar pel cap i els de l'intel·ligència artificial han començat pel cul.
Jo li vaig suggerir que poder seria millor dir 'pels peus'.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .