diumenge, 20 de març de 2011

L'article de Sostres a Santi Santamaria.

A diumenge 20 de febrer de 2011.

Sobre l’article de Salvador Sostres en el que parla de Santi Santamaria, titulat : “Feia 10 anys que havia mort”.

Avui en Jan s’ha emprenyat com un quinto; el seu col·lega del ‘Restaurant del Mar’ li ha portat un article de Salvador Sostres que malparlava de Santi Santamaria desprès de mort.
Jo li he dit que coneixent el tarannà de l’autor, no era gens difícil que un sentís la necessitat d’insultar-lo i dir-li el nom del porc.
Davant d’un articulista donat al llenguatge gruixut i ofensiu cap als seus criticats, d’expressions grolleres i desagradables, que usa i abusa de la tècnica de la desqualificació personal i de la intenció de ferir l’honor, buscant sempre la confrontació, diem que el millor que podem fer amb ell i amb el seu treball és donar-li el mínim ressò possible, oblidar-lo, deixar-lo abandonat només a la necessitat dels qui el busquen expressament.
No obstant, hi ha vegades que les seues paraules escapen a tota racionalitat i rebenten qualsevol codi moral o ètic, fent inevitable que la vergonya aliena que desperten les faci sobresortir de l’habitual gasòfia de l’autor.
És veritat que em costaria poc entrar-lo amb un requilié d’insuls i de lluïdes desqualificacions amb la intenció de fer-lo sentir menyspreable, però no ho faré. I no em costarà gens ni em sabrà greu no fer-ho.
A la persona que tria aquesta manera ofensiva d’expressar-se en la seua feina, me l’imagino recargolant-se de riure, més a quan més irada sigui la resposta del que se sent ultratjat.
És només el seu mitjà per intentar arribar als altres. La difamació, la polèmica i la mal interpretació al servei de la pròpia pompa.
Es poden entendre amors i odis envers uns o altres,
se saben preferències i aversions, però les paraules de Salvador Sostres cap a Santi Santamaria, ara que ha mort, el delaten.
Jo no me les crec, ni crec que ell se les cregui.
Aquesta és la meua força i la seua debilitat.
I per més que m’ho jurés i m’ho prometés, i es fes creus i es petonegés els dits, no me’l crec.
No sento cap necessitat de rebatre’l ni de contestar un text que és només una eina, per què no me’l crec i m’és igual el que digui, i m’és igual que es pensi que ja ho he fet. Però s’equivoca, només m’he explicat.
Tranquil Jan. 
 I a més a més, si tal com diu l’autor en Ferran Adrià, que a banda de ser el geni viu més important de la Humanitat, és també tot tendresa, tot generositat, d’una bondat magnífica i serena, no crec que necessiti d’un esbirro de la seua mena per defensar-se d’un mort.
Comenta que fa uns dies va sopar amb Ferran, si del Ferran que parla és l’Adrià, el cuiner, espero i desitjo que fos en pagant.

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada