dissabte, 31 de març del 2012

Als catalans ens convé cantar saetas.

A dimarts 10 d'abril de 2012.

Als catalans ens convé saber cantar 'saetas'.

En aquests dies de Setmana Santa, temps de professons i de passos, s'escau aquesta història que us contaré, i que de passada s'esdevé metàfora i reflex de la realitat que Catalunya viu, i de les necessitats que pateix.
Us dic de veritat, i no us en rieu, que mentre Catalunya sigui a Espanya, als catalans ens convé aprendre a cantar saetas.
Diu que el noi va néixer el dia de Sant Estado. Els pares, que eren catòlics, de los tres jueves, i de la ley y el orden, li van posar el nom del Sant.
L'Estado ja es va descarriar de ben jove. Era vagant i només es preocupava per a ell mateix. Així hi tot, va trobar xicota i es va casar. Ben aviat van tenir un pataclam de fills. L'Estado, però, no millorava, ben al contrari, s'havia convertit en un mangant, dèspota i aprofitat. La mare, que es deia Patria, havia de treballar per mantenir-lo amés d'encarregar-se de la casa i de tota la família.
De fills n'hi havia de tota mena, n'hi havia que es retiraven al pare, altres treballaven una mica, i altres s'espavilaven a la seua manera. El fill petit, però, era molt treballador, emprenedor i llest. Sabia parlar idiomes i tot : el polac i el català.
Tots havien de donar la setmanada al pare, i ell els hi donava una paga per què se la gastessin en el que necessitessin. Hi havia alguns fills que aportaven pocs calés a casa, però com que l'Estado els tenia en gràcia, els hi donava la setmanada més quantiosa. Al fill petit, el que més treballava i que més contribuïa a la família, era el que anava més curt d'armilla, el pare el tenia amb una paga mínima, i això, quan cobrava. Amb tot aquest panorama, la mare, la Patria, no era feliç en el matrimoni, podríem dir que havia fet un mal casori.
Era una mala època, la crisi els afectava de ple. La família Estado Patria passava gana. El dia que no havien de penjar les barres en un clau, s'havien de frotre les cames com els pops.
Un dia, per Setmana Santa, al poble hi va venir una Fira Alimentària Artesanal. Aprofitant el descuit d'una dona que va deixar la bossa al terra, l'Estado, acostumat a rampinyar tot lu que podia, va pispat la bossa en un tres i no res. Va arribar a casa tot cofoll, a la bossa hi havia un pa de pagès i una ampolla d'oli d'oliva.
Donades les dates, l'Estado va reunir a tota la família. Va trobar adient compartir l'adquisició amb tots. Va tallar una llesca de pa per a cadascun i les va disposar al voltant de la taula, per tal d'amanir-les amb un raig d'oli. Com a espanyol de rectes arrels va explicar-se.

- Os he reunido a todos alrededor de la mesa para que podamos conpartir este pan i este aceite. Por estar en tan señaladas Fiestas, i siendo de rigor la celebración de processiones, repartirè el aceite a cada uno de vosotros siguiendo el ritmo tamboril prosecional, para que podamos participar i disfrutar todos de tan emocionante acto.
L'Estado va allargar el braç cap a la seua esquerra, i brandant l'ampolla d'oli sobre la llesca de la dona, en va deixar caure un petit raigxoliu al compàs d'un ceremoniós :

- POM !
- POM ! ( un fill )
- POM ! ( un altre fill )
- POPOM ! ( el fill servil )
- POPOM ! ( el fill més gran )
- POM ! ( un altre fill )
- POM ! ( el fill petit )
- PORROMPOMPOM-POM ! ( a ell mateix )

I torna a començar per la dona :

- POM !
- POM !
- POM !
- POPOM !
- POPOM !
- POM !
- POM !
- PORROMPOMPOM-POM !

Quan ja anaven per la tercera ronda, mentre l'Estado arruixava la llesca de pa del fill petit tot fent el POM ! Aquest va cridar :
Quieto ahí padre, que voy a cantar una saeta !!

Està vist i jo us ho dic, mentre sigui l'Estado el qui ens hagi de repartir l'oli, ens convé, ens convé als catalans aprendre a cantar saetas.

Lluís Feliu, Notícies de C. de C. .

diumenge, 25 de març del 2012

De Cataluña a Catalunya passant per Marinaleda.

A diumenge 25 de març de 2012.

De Cataluña a Catalunya passant per Marinaleda.

L’altre dia, els de  “Salvados”, van anar a Marinaleda, un poble de la província de Sevilla, comunista practicant.
Desprès d’escoltar l’alcalde i a un veí que passava amb un tractor, no vaig deixar de trobar un paral·lelisme amb Catalunya. Poder seria un bon exemple a imitar, no tant el format polític, de més difícil aplicació, però si les formes i l’actitud de l’alcalde i el veí ‘tractorista’.
D’entrada, en el despatx de l’alcalde no hi ha la bandera espanyola, hi ha la republicana. Ell ho explica amb aquestes senzilles paraules : “No, aquí ni hay, (bandera espanyola). Es que somos nacionalistas de izquierdas.”.
Desprès de totes les pressions del govern de Madrid, discussions i estires i arronses que han tingut els alcaldes de Catalunya sobre la no presencia de la bandera espanyola als ajuntaments de molts pobles, l’alcalde de Marinaleda dóna la fórmula per resoldre el contenciós. Així, sense escarafalls patriòtics, de vegades massa de cara a la galeria, es resol unilateralment el problema. I si el govern central apareix amb la llei a la mà, és hora de desobeir, fer-se el suec i aguantar el ruixat, Molts anys han tingut els partits polítics catalans per haver actuat d’alguna manera contra aquesta llei impositiva.
A l’ajuntament de Marinaleda tampoc hi ha la fotografia del Rei d’Espanya. L’alcalde ho explica així : “Tampoco, (la foto del Rei), no nos gusta mucho el Rey.”. En el seu lloc veiem una foto del Che Guevara.
Aquí és que ens agrada el Rei, o és que no ens atrevim a dir obertament que no ens agrada ? Ditxós seny !
La foto del Rei que acompanya a la del President de la Generalitat, la podríem canviar per una en blanc i negre, il·lustrativa i romàntica, de Lluís Companys, o la de Ferrer i Guàrdia, si s’escau.
Les reflexions del senyor del tractor a la pregunta del presentador, que li demanava si veia perillar en el futur les coses aconseguides per ells amb la lluita comunista, obren una porta que trobo comuna amb Catalunya, sobre cap on va o a d’anar l’espanyolitat d’Espanya.
L’home va contestar : “Si, especialmente cuando veo a estos jóvenes de 20 o 25 años, saliendo del bar cantando ‘Soy español, español, español !’. Tu lo que eres es un idiota, tu lo que eres es un pringao, que te están desangrando, te están quitando todas las ayudas y te están acribillando por todos lados. ¿Tu eres español? ¡ Tu lo que eres es un tonto ! Por qué no sales a gritar por las calles, yo soy español y quiero una España nueva.”.  
Tot això ens és vàlid als catalans. No ens interessen aquests espanyolistes conformistes rendits al govern espanyol de la caverna sigui del partit que sigui. Uns governants que ens dessagnen i espolien.
Ens convé lluitar mà amb mà amb uns espanyols que reclamin un govern just, equànime amb totes les regions d’Espanya. Un govern respectuós amb les diferències de llengua i costums de cada contrada, un govern lògic i congruent. No ens ha de dur a bon port l’increment d’aquest sentiment espanyolista futboler pla, tancat i prepotent.
No voldria pensar que a dingú, dingú, de la República del Cap de Creus no se li va encongir una mica el cor, i una mica l’ull del cul, quan al guanyar la Roja, van aparèixer com bolets tota aquella munió de banderes espanyoles onejant al vent amb tanta eufòria i entonant  la cançó. Era una celebració justa, però si comences a rumiar fa canguelis.
Aquí, qui seria l’atrevit que exposes unes ideies com les del ‘tractorista’ de Marinaleda, obertament. Qui diria als abanderats que són uns espanyols tontos, i que  lu que els hi convé és lluitar per les llibertats i drets de Catalunya , i contra l’espoli, el menyspreu i discriminació que practica i dedica a Catalunya el govern espanyol, aquesta lluita ha de ser pel seu bé ja que viuen a Catalunya.
Poder seria hora que els partits polítics catalans expliquessin clarament a la població de Catalunya, què és el que en realitat ens convé a tots plegats.

Hem convertit els catalans la nostra màxima : “Parlar clar i català” en un simple rodolí ?
Haurà de venir un comunista de Marinaleda a parlar-nos clar i català ?

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .         

diumenge, 18 de març del 2012

Recordant o descobrint Jack Jersey.


A diumenge 18 de març de 2012.

Recordant o descobrint Jack Jersey.



 

 
El cantant holandès Jack de Nijs (Tjimahi, 18 de juliol de 1941 - Roosendaal, 26 de maig de 1997) va ser a més, compositor, arranjador, lletrista i productor de música lleugera per artistes nacionals i internacionals. Com a cantant era conegut sota el pseudònim de Jack Jersey.

A l'agost de 1982 va ser nomenat ciutadà d'honor designat per l'alcalde de Llançà.
Va ser aquest any quan va sortir la cançó titulada ‘Puerto de Llansa, (Lady Rose)’.


La lletra original i una traducció aproximada en català.

Puerto de Llansa

Adios, good times
Good times I spent with all my heart in Puerto de Llansa
Puerto de Llansa

The golden moon and stars at night
Made me feel so good and alright
Oooh, Llansa

Adios, sweet love
Sweet love I met and won't forget in Puerto de Llansa
Puerto de Llansa

I found a world that could be mine
Thanks to the sun and sparkling wine
In Llansa

Oh, lady Rose
You're the one I remember most
Seem like a dream came true
The day I met you in muchacha

Oh, lady Rose
Even now I feel you're so close
Still like a storm in my heart
Caught by your tamadana

Adios, sweet love
Sweet love I met and won't forget in Puerto de Llansa
Puerto de Llansa

I found a world that could be mine
Thanks to the sun and sparkling wine
In Llansa

Oh, lady Rose
You're the one I remember most
Seem like a dream came true
The day I met you in muchacha

Oh, lady Rose
Even now I feel you're so close
Still like a storm in my heart
Caught by your tamadana

Oh, lady Rose
You're the one I remember most
Seem like a dream came true
The day I met you in muchacha

Oh, lady Rose
Even now I feel you're so close
Still like a storm in my heart
Caught by your tamadana

©opyrights

autor: Jack De Nijs - M. Trap
compositor: Jack De Nijs - M. Trap
editor: Planet Music

Port de Llançà

Adéu, bons temps
els bons temps que vaig passar amb tot el meu cor al Port de Llançà
Port de Llançà

La lluna d'or i els estels a la nit
em van fer sentir bé, tan bé
Oooh, Llançà

Adéu, dolç amor
dolç amor que vaig conèixer i no oblidaré al Port de Llançà
Port de Llançà

Em vaig trobar amb un món que podria ser el meu
gràcies al sol i a les bombolles del xampany
a Llançà

Oh, lady Rose
tu ets el que més recordo
sembla com un somni que es va fer realitat
el dia que et vaig conèixer, noia

Oh, lady Rose
fins i tot ara sento que estàs tan a prop
no obstant això ets com una tempesta en el meu cor
estic atrapat per la teva tamadana  ( armari-altar, reliquiari )

Adéu, dolç amor
dolç amor que vaig conèixer i no oblidaré al Port de Llançà
Port de Llançà

Em vaig trobar amb un món que podria ser el meu
gràcies al sol i les bombolles del xampany
a Llançà

Oh, lady Rose
tu ets el que més recordo
sembla com un somni es va fer realitat
el dia que et vaig conèixer, noia

Oh, lady Rose
fins i tot ara sento que estàs tan a prop
no obstant això ets com una tempesta en el meu cor
estic atrapat per la teva tamadana

Oh, lady Rose
tu ets el que més recordo
sembla com un somni es va fer realitat
el dia que et vaig conèixer, noia

Oh, lady Rose
fins i tot ara sento que està tan a prop
no obstant això ets com una tempesta en el meu cor
estic atrapat per la teva tamadana.


Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

diumenge, 11 de març del 2012

El bilingüisme, si de cas cal, radical.


A dilluns 12 de març de 2012.

El bilingüisme, si de cas cal, radical.

És lu mateix ser bilingüe o multilingüe que saber idiomes ?
Una pregunta que em faig desprès d’una reflexió llençada per un professor d’una universitat nord-americana. Érem un grup multilingüe assegut en una terrassa una matinada d’agost desprès de la feina. El professor era aquí amb un grup d’alumnes per fer analítiques i mesures del mar al Cap de Creus. Ell parlava anglès i unes poques paraules en castellà. Ens va dir que el que el sorprenia en gran manera, no era que parléssim idiomes, català, castellà, francès, anglès, sinó que canviéssim d’un a l’altre, fins i tot en mig de la mateixa frase, per acabar-la en l’idioma de l’interlocutor que ens semblava ens feia més cas en aquell moment.
Si en el nostre país hem de conviure amb un bilingüisme, ha de ser d’aquesta manera.
Per força o de grat aquest sistema ens ha fet més cultes. És clar que hi ha gent que pensa que parlar una altre llengua que no sigui la seua pròpia, pot fer perillar la seua idiosincràsia com a persona d’un lloc o país determinat, evidentment això ha de denotar una certa ignorància.
El perill per un idioma com el català no és que cada individu personalment es converteixi en una mena d’espanyol d’aquells de ‘Toda Epaña’ i de ‘Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda’. No, no, deixem-nos de ciència-ficció, el veritable perill és la desaparició de l’idioma català, això seria real, la destrucció de la nostra llengua.
I això ho saben aquests que furguen constantment contra el sistema lingüístic català. Aquests no tenen cap problema amb els idiomes, aquests lu que tenen és un despit puntós polític i psicòtic. Són personatges ultranacionalistes espanyols i anticatalanistes, que disfressen els seu discurs reaccionari amb la careta del que ens volen vendre per lògic i políticament correcte, però lu que realment els hi put és que el català s’ensenyi a l’escola i que sobrevisqui al castellà.
Són com aquell ‘pollós, pollós’ que palanca en mà no paren de buscar una escletxa en el sistema lingüístic català per poder-lo tombar.
Per tant hem de fugir del bilingüisme que ens proposen aquests dinamitadors, com de la pesta.
A Catalunya no ens serveix el bilingüisme seccionat, paral·lel, excloent i que permet defugir de la aprehensió de l’idioma de la terra, cosa que seria la normalitat per a qualsevol persona amb ànim d’integració a la comunitat.
Si hem de bregar amb un bilingüisme, ha de ser per promoure i practicar aferrissadament el bilingüisme radical, el que obliga, sí, sí, obliga a fer servir ambdós idiomes, el que no discrimina, però tampoc permet passar per alt el que no els hi convé.
Necessitem un bilingüisme com els que es practicava als llibres d’actes de l’ajuntament de Llançà ( 1981- 1983 ), una pàgina en català, una pàgina en castellà, una en català, una en castellà, però que fos per parlar del mateix tema. Obligar, sí, sí, obligar a saber els dos idiomes per poder entendre la totalitat del document.
Pot semblar estrambòtic, però no més que les pretensions dels ultraespanyolistes dinamitadors.
A la fi, als catalans no ens ha de fer por saber parlar en castellà o en francès o en el que sigui. Ens podem deixar de menysprear per la nostra facultat de girar la llenga tant fàcilment, moltes vegades entorpint  involuntàriament l’aprenentatge de l’altre.
Del que sí hem de tenir por, contra el què sí hem de lluitar, és contra la demagògia i la rancúnia dels que volen destruir l’única manera que té la nostra llengua per sobreviure, que és el seu aprenentatge i ús per part de la mainada i els nouvinguts a l’escola.

I sinó, s’han de partir palles.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .            

diumenge, 4 de març del 2012

Babaus, banaus i tanaus.

A diumenge 4 de març de 2012.

Babaus, banaus i tanaus.

De vegades un pensa : com pot ser que això no ho canviïn ?
De fora es veu de tota lògica la necessitat d’un canvi. Els polítics, però, s’han atorgat uns privilegis i unes prebendes autoestimades merescudes, encara que a nosaltres ens semblin un lladronici a cara dura.
I tu continues preguntant-te : No n’hi haurà cap que tingui pebrots d’abolir aquest tupinambo ?
Babau ! Com vols que hi hagi un polític o un partit que es vulgui posar a treure’s pagues, minutes i avantatges establerts per ells mateixos. Encara que ara se’n beneficiïn els altres, amb una mica de sort, dintre de poc, els uns seran els que fotin llossarada a l’olla.
La feina de polític té una llarga vida assegurada, sobre tot si la practica amb total dedicació. Des de qualsevol càrrec professional de l’ajuntament, fins a presidents de govern, tots tenen la mamella apreparada. Desprès de la ‘vida política útil’, els hi queden anys a diputacions, fundacions, despatxos, juntes directives, càrrecs de substància i utilitat desconeguda, calés a peladom i jubilacions milionàries, protecció oficial i fiscal, Brussel•les ...
Els polítics s’han fabricat per a ells mateixos un entramat, una xerxi, que no els deixa caure al buit pelat. Poden desaparèixer, però forrant-se.
I un de vegades pensa : No hi haurà dingú que ho canviï això ?
Banau ! No hi ha cap polític, ni cap partit que l’interessi treure’s llicències, encara que siguin vergonyants.
A quin partit, a quin govern interessa investigar on van els diners del poble per a subvencions misterioses a empreses que demà els hi permetran retirar-se de la política dins d’elles. A cap polític ha d’interessar investigar els calés del contribuent que serveixen per enriquir a l’amic de l’amic, que un dia serè ell mateix. Si amb la pólvora del rei tot eren salves, amb els pistrincs del comú tot són butxaques a emplenar.
Qui ho ha de canviar ? Qui ho ha d’investigar ? Tu ?
Per què ells ni en saben ni en volen saber res de tot això.
La merda, si no s’ha de llempiar del tot, millor no remenar-la, ni amb un bastó. Si de cas s’ha de fer alguna cosa, serà quan perilli la cadira.
La teua ?
Tanau ! La seua !

I de vegades, un es pregunta, no hi haurà dingú que ho canviï això ?

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .