diumenge, 3 d’abril de 2011

Brunyol, brunyolet de l'Empordanet amb el permís de Barcelona.


A diumenge 3 d’abril de 2011.


Brunyol, brunyolet de l’Empordanet, amb el permís de Barcelona.


La parla de la República del Cap Creus, per pura proximitat, es correspon amb la de l’Alt Empordà. I poder, fins i tot, el caràcter i la manera de ser.
També patim conjuntament l’extermini lingüístic a mans de les autoritats competents del Govern de Barcelona, i estem venuts als rampells psicòtics i a les gracietes idiomàtiques que tinguin a bé practicar els ‘entesos’ de torn.
Ai ! Mira per on, ara els hi ha anat bé que aquests ‘curiosos’ de l’Empordà, diguin ‘brunyols’ als ‘bunyols’. Han donat el vist i plau i la benedicció urbi et orbi per què la paraula s’usi i es conegui arreu.
Que típic !
Apa doncs : Brunyols de l’Empordà. Ja tothom ho fa servir com si fos cosa de tota la vida; és que aquí ja ho és de tota la vida, però si mirem alguns anys enrere, ningú que es preués de català intel·ligent i cultivat hauria acceptat tal forma, ans ens hauria recriminat al fer-la servir.
( Sabíeu que en castellà antic la forma era ‘bruñuelos’ ).
Els mitjans de comunicació han pujat al carro de la nova descoberta i ho fan públic i fidedigne.
Fins i tot els d’aquí, que coneixien la paraula de sempre, ara ja l’escriuen sense vergonya.
Es veu que no tenen cap mena d’amor propi ni iniciativa, i han d’esperar que els dinosaures de Barna ho donguin per bo.
I alguns paisans, fent gala del caràcter de crèduls i de dats pel culet que ens caracteritza, exclamen : Santa Llúcia ! Jo no ho havia sentit a dir mai ! Quina sort que des de Barcelona ens en hagin fet assabentar !
Brunyols sí, aquest cop la indiscriminada verbigràcia de la capital ens ha tocat una paraula amb la vareta màgica, mentre, continua la destrucció de la nostra parla sense que dingú mogui un dit, els filòlegs i la gent de la terra que hauria de lluitar per la nostra parla i fer-se sentir, encara que sigui picar ferro fred, no diuen ni piu. Però és clar, els tècnics ja se sap que són més papistes que el papa, i no fos que alguna ‘eminència’ els fes quedar en ridícul.
Bé, ja aniré botzinat jo, que no tinc cap estudi ni cap simpatia pels restrets de la normalització lingüística, que per si no ho sabeu, normalització vol dir sistematització, actuar per sistema.
Però si parlem de dolços, ara que s’acosta Setmana Santa, hem de parlar de les coques de greixons. Greixons és una altra paraula que aquí li ha tocat desaparèixer, aniquilada per ‘llardons’. Encara, temps enrere, a les pastisseries es podia llegir ‘Coca de greixons’, però culpa per les circumstàncies de caràcter que he esmentat abans, ja ho han canviat per Coca de llardons’.
La paraula ‘greixons’ és al diccionari normatiu, amés, l’aparell per fer greixons diu que és la ‘greixonera’. El diccionari normatiu no recull cap màquina per fer llardons, que seria ‘llardonera’, no obstant, la paraula que fan imposar és ‘llardons’, entre llard o greix, s’imposa el llard sense l’eina per fer llardons. Sospitós.
Un altre exemple és el mot ‘clivilla’, ieisme de ‘clavilla’. Aquí tota la vida n’hem dit ‘clivilla’, ara per la nefasta i abusiva influència de l’estàndard de Barna, em girat la llenga, i fins i tot la gent gran intenta dir turmell.
Turmell cap aquí, turmell cap allà. Doncs mireu, segons els diccionaris normatius, l’os que hi ha dins el turmell s’anomena ‘os clavillar’, no ‘turmellar’, però és clar, la paraula que ha de desaparèixer, tenint tota la raó de ser, és la d’aquí.
On són els equànimes savis lingüistes de la pàtria per dictaminar les paraules més properes a la realitat, no a la capital ?  
Doncs són amb l’escombra, escombrant capa casa.
El mot ‘espàrgol’, també dit ‘espàrrec’, és al diccionari normatiu, però està destinat a desaparèixer. Fins i tot els que en fan fires i menjades populars, essent d’aquí de tota la vida, s’anuncien amb el forà ‘espàrrec’, al igual que ho fan les publicacions locals.
A Figueres hi ha el Museu del Joguet, doncs ‘joguet’ també se’n va.
Anys en rere el nostre vocabulari gaudia de dugues formes : ‘De joguina’, per referir-se a quelcom fràgil, senzill, poc consistent, només per jugar-hi, i ‘joguet’ per definir l’estri de joc en sí mateix.
Doncs per la influència obligada, ja només es  fa servir ‘joguina’ per referir-se al estri. ‘Joguet’ s’ha perdut i ‘de joguina’ també.
I tantes, i tantes, i tantes altres.

Resistència dialectal !

Lluís F., Notícies del C. de C. .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada