diumenge, 20 de març de 2011

Al macro-xinés.

A diumenge 23 de gener de 2011.
 
Al macro-xinés.

El dissabte passat, per ajudar-los amb uns encàrrecs, vaig acompanyar en Jan i al seu cunyat fins la capital. Com que ja era l’hora de dinar i érem a prop del lloc, el cunyat d’en Jan ens va voler convidar a un restaurant xinés. Bé, de fet era un macro-xinés self-service. Entre setmana el menú és de 8 euros i els dissabtes i diumenges a 12, begudes apart.
Una nau enorme, ben decorada amb estil oriental, amb capacitat per més de dues-centes persones.
Una bona quantitat de personal xinés atenia a la clientela. Vam arribar d’hora, serien un quart de dugues, i només hi havia una trentena de persones.
Com que som de poble, i no ens fa gràcia deixar la taula abandonada, primer van els dos cunyats a servir-se i jo em quedo de retén de guàrdia.
Al cap d’una estona tornen amb els plats servits amb els entrants. Mentrestant una riuada contínua de clients havia anat emplenant el local.
És el meu torn. Les primeres menges que trobes són diferents tipus de fideus, guisats de diferents estils. Me’n serveixo un grapadet d’uns de prims i més aviat secs. Tot seguit la part dels freginelis, empanats, arrebossats, enfarinats, en témpora, amb pasta filo. Desprès els mariscs : cloïsses vàries, navalles, gambes, escamarlans, calamars, calamarsons negats i alguns peixos. Més enllà les carns : costelles de xai de l’Antàrtida, bou ensangonat, xuies, cansalades i salsitxes tricolors. També verdures per fer a la planxa i per amanir.
Penso en el preu del menú i em poden els escrúpols. Acompanyo els fideus amb una mica d’amanida i un parell de quadradets arrebossats.
Al tornar a la taula veig que el menjador és quasi ple. La fressa de repic de plats i coberts i la cridòria es fa molesta.
Mentre anem menjant els nostres primers, miro al voltant i començo a adonar-me de que som tres micos que es veu que no sabem ni menjar ni aprofitar l’ocasió.
Els que havien anat entrant, ja tornaven amb els primers a la mà. Plats encimbellats d’amanit, bordejats de fregits, guarnits d’embotits, coronats de tonyina i adornats amb núvols i altres lliminets, ens feien mirar de reüll als comensals veïns mentre ens fèiem dissimulats signes amb el cap. El menjador, convertit ara en una olla de grills ensordidora, no complia la norma de que quan arriba una bona teca a la taula, tothom calla i està per la feina.
La nostra taula quedava a prop d’un dels carros en el que es deixaven els plats bruts junt amb les deixalles.
Allà vam ser testimonis de la golafreria humana i de que mengem més pels ulls que per la boca, és clar, a un preu tancat.
La quantitat de menjar desaprofitat i fet malbé feia pena. I vergonya aliena.
Al anar a buscar el segon plat vam descobrir la veritable disbauxa alimentària d’aquell xinés.
Les piles de gambes i d’escamarlans, de cloïsses i navalles, sota calamars, sèpies, musclos, tot, com un concurs de castells, en un sol plat i per persona, deixava espaordit.
Els que preferien més la carn, es muntaven una muntanya amb tot el que allà hi havia, que només de veure-ho, ja se te’n anava la gana.
Aquest menjar cru, era cuinat en unes planxes una cosa al costat de l’altra. Peix, carn, verdures, marisc, tot alhora. El mateix se’t col·lava una gamba, com perdies una salsitxa, com que la guarnició era la del veí. També es cuinaven altres coses en un wok. Més enllà en una cinta contínua, desfilaven platets de sushi industrial.
Jo, espantat per aquella voràgine, vaig escollir uns xampinyons, uns espàrgols i unes costelles de xai encara mig gebrades. “Sort que aquestes encara no han trencat la cadena de la fred”, vaig pensar. Seràs cagamandúrries !
Al tornar per menjar els segons, el més bo va ser descobrir que en moltes taules, a part dels majestuosos plats individuals, encara hi havia un plat replè al mig per ‘picar’.
El carret de les deixalles no millorava.
Quantitats ingents de carns menjotejades, gambes mig xuclades, clova que sortia en la mateixa postura que havia entrat, plats sencers de fideus, tot a la bassa.
A les postres no millorava res. Plats amb tres flams, dugues gelatines i dos semifreds varis, tancaven un àpat d’infart.
Amb prou feina vam parlar durant el menjar. Encara que em trigava marxar, allà estàvem, embadalits, mirant tota aquella disbauxa que ens envoltava.
Moments en els que pensava jo, quina mena d’opinió tindrien de nosaltres aquells cambrers i cambreres que em prou feina parlaven castellà, veient-nos menjar i fer malbé tants aliments d’aquella manera.
De quin respecte ens fèiem mereixedors amb aquell comportament ?
Aquella fàbrica de menjar xinesa havia traït les seues ancestrals lleis i costums sobre el que és el menjar xinés.
Quantitats sense fi a un baix preu desperta l’ogre occidental, consumista i fartaner que porten dintre.

No ens mereixem ni el bon profit.
Patètic !      

Lluís F., Notícies del C. de C. .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada