diumenge, 29 de gener del 2012

Surt a la venta la segona edició del llibre “Recull casolà”.




En aquesta edició, a càrrec de l’autor, es manté el preu de 15 euros per exemplar.

El “Recull casolà” és un bon llibre, tant per gaudir-ne amb la família i amics, com per fer un regal encertat.



Josep M. Salvatella.
Mestre i escriptor.


Onze anys de feina, d’una feina apassionant, i tanmateix esgotadora, n’ha sortit un llibre que ell humilment titula “Recull casolà”. Un llibre d’un interès molt viu per a la gent de Llançà i dels seus voltants, i per a tots els amants de la nostra llengua. Un llibre que compleix també amb la sagrada missió que recordava Salvador Espriu : “Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa ...”


Màrius Serra.
Escriptor i periodista.

En Lluís Feliu de Llançà ha publicat un llibre que conté un fum d’expressions, locucions i refranys pròpis de l’Empordà. El seu Recull és una delícia verbal que recorda al Quincalla de Víctor Català, tot i que Caterina Albert era de l’Escala.


Jordi Dorca.
Filòleg.


El volum intitulat “Recull casolà”, és una obra immensa, extraordinària, centrada en el lèxic de Llançà i de l’Alt Empordà. Si en feu una bona llegida, notareu, sobretot, que l’autor del llibre, de formació autodidacta, és franc i cru en la seva manera d’expressar-se, i alhora extremament pulcre en les definicions. No hi ha tabús per a ell. I s’agraeix.
Puc assegurar-vos que aquest llibre, és en molts aspectes, el millor ( i el més entretingut ) compendi monogràfic que jo mai he llegit.

 

diumenge, 15 de gener del 2012


Ahir, dissabte 21 de gener es va presentar a la Casa de Cultura de Llançà el llibre ‘ “Grifeu de Llançà” 60 anys d’un club de bàsquet’, amb textos de Josep M. Salvatella. El llibre recull 60 anys de l’història del bàsquet a Llançà. Conté moltes fotografies i va acompanyat amb un CD amb molt de material fotogràfic.
L’acte ha comptat amb una gran assistència de públic. Els parlaments dels diferents presidents, entrenadors i persones implicades en la construcció de l’equip “Grifeu de Llançà”, com els de Josep M. Salvatella i de l’actual alcalde Pere Vila, han fet un emotiu recorregut per l’història del club en totes les seues seccions.
A tancat l’acte el senyor Joan Fa, President de la Federació Català, amb unes paraules de reconeixement i suport a la tasca realitzada per l’entitat en favor del bàsquet.
A la sortida, l’Ajuntament ha fet la venta del llibre que han signat l’autor, els col•laboradors i diversos exjugadors.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 


Diumenge 15 de gener de 2012.

La interferència és bella.


Ara que hem arribat a la senyal de TDT, a l’alta definició, l’HDMI i el 3D, resulta que lu que s’està posant de moda són les interferències.
No és una casualitat; van dirigides cap als joves i es fan servir especialment en pel•lícules de terror i acció, jocs de guerra, xiclets extrasúpers, fins i tot un perfum ha fet servir descaradament aquest recurs. Parem els ulls sinó.
Falles en la senyal, doblegament de cinta de vídeo, pel•lícula ratllada, saturació d’antena, doble senyal, rebots, ratlles d’UHF/VHF, neu, cremats, desenfoc, superposició de colors, talls de so, acoblaments, xiulets, brossa de fons, so de radioemissora, estàtica, ressons; es fa evident que tota aquesta mena d’interferències que hem patit en els mitjans audiovisuals els que tenim una certa edat, són desconegudes pel jovent.
Sembla ser que l’extrema seguretat, i l’alta qualitat, a la fi, esdevenen monòtones i faltes d’expectació, manquen del cert interès que dóna el toc d’incertesa i de resposta de funcionament aliena a la nostra voluntat dels vells aparells, que acaben donant a la vida el punt de sorpresa, d’inoportú descontrol i de la natural imperfecció lligada a lu humà, cosa que els inefables tecnicismes moderns sembla ser que no són capaços d’oferir-nos, si no és com un efecte afegit, buscat, simulat i fals.
Serà inadaptació a la modernitat, però el so dels discos de vinil no és superat per cap dels suports moderns, per molt que petin.
Arribar a la perfecció d’un so o d’una imatge a través de mitjans computeritzats i extremadament depuratius, creen una nitidesa suspesa en una buidor inerta, que a la fi, resulta avorrida i predictible, freda, inhumana en ella mateixa. Això es posa més en evidència en el moment en què s’ha d’interactuar de mode realistic amb tanta perfecció.
Serà el llegat deixat per una vida plena d’interferències, però jo les trobo sorpresives i emocionants, intrigants, sinistres, excitants, desconcertants, repel•lents, angoixants, tètriques, incomprensibles, i talment, de vegades, controlables, reduïbles i eliminables; quasi humanes.
Els que les hem viscut, ara descobrim que també les hem disfrutat.
Pels que han fet tard, allà van efectes especials i dibuixos ultrapixelats.
    


Lluís Feliu. Notícies del C. de C. .

diumenge, 8 de gener del 2012

Cròniques de LLançà, I, II.

Cròniques de Llançà.  Part I
A través dels Llibres d’Actes de l’Ajuntament. 1841 – 1858
                                                              Lluís Feliu i Pumarola


21 de gener de 1841 – Pels treballs prestats s’eximeix del pagament de les contribucions anuals al mestre del mateix ajuntament Franco Castelló, i pels treballs i serveis a José (?) Asarrach, conegut com ‘l’avi del Port’.
Es recomana buscar una persona idònia i capça pel servei de rellotger. S’anomena a Jaime Oriol, contractat amb una paga de divuit duros.

***
1848 – Doctor Alejo Miguel metge cirurgià condecorat amb la creu d’Isabel La Catòlica, certifica reconèixer a Vicente Duran una hèrnia inguinal incomplerta al costat dret. El doctor apunta que aquestes afeccions són susceptibles a la baixada dels baròmetres i a la variació atmosfèrica. Els pacients se’n ressenten amb nàusees i vòmits, obligant-los a fer llit.

1849 – L’ajuntament demana als majors contribuents un préstec reintegrable. Es demana a particulars de ‘bona voluntat’ que avancin 3.554 rals. S’havien de tractar els interessos  a pagar segons el temps de manera justa, ja que el poble es desentenia d’un avançament en els pagaments tot hi haver-s’hi compromès.

29 d’abril de 1849 – Es fa la numeració de les cases i desprès es formarà un padró dels camins veïnals i de tot el veïnat.

20 de juny de 1849 – L’ajuntament proposa de manar a les ‘clases pudientes’ per tal de que avancin els diners del trimestre per tal que la ‘clase indigente’ pugui sobreviure fins la pròxima verema.

20 de juliol de 1849 – Les accions contra els morosos no fan cap efecte sobre les arques de la vila, donat que la misèria que afligia a la població era molt grossa. S’acorda no cobrar als morosos fins la pròxima verema, però continuar amb les expropiacions als morosos. Al 29 del mateix mes, amb les arques totalment al descobert, es decideix deixar de banda les expropiacions de bens per què la misèria es tant grossa que aquestes no cobreixen ni una minsa part dels deutes dels deutes dels morosos. A final s’acorda fer comprometre ‘moralment’ als morosos que pagaran com puguin amb la pròxima verema.

20 d’abril de 1853 – El local de les escoles està molt malament i es proposa fer les classes al local de baix de la Casa Capitular, on es podria adequar un saló. El preu estimat de les obres és de 2000 rals.




20 d’agost de 1853 – Alguns veïns del poble, especialment del carrer Riamera, ara Salmerón, es queixen de que donat el mal estat de rec Madral, en què alguns propietaris obstrueixen el curs de l’aigua, fens que aquestes quedin embassades, infectes i fètides. L’Ajuntament actua i dona l’ordre de deixar baixar les aigües i netejar tots els recs que facin pudor.

12 d’octubre de 1853 – L’hospital de la vila no té recursos i no pot donar cura ni aliment a molts malalts. Sempre ha estat un lloc de recollida i curació per a la gent del poble dintre de les seues capacitats, però ara té grans mancances a falta de filantropia de la gent adinerada del poble.

1854 – El senyor José Feliu és declarat per unanimitat de l’Ajuntament a no ser apte pel servei d’armes, a no fer la talla reglamentària pels mosso de “ cinco pies menos una pulgada ”, uns 148 cm. . Al senyor Pedro Compte i Baró l’Ajuntament el declara apte físicament, però declara que al ser molt pobre i tenir la mare impossibilitada i ser pobre de solemnitat, i que l’única és el seu jornal tret d’una vinya pobre, sigui declarat exempt de fer el servei d’armes. L’Ajuntament diu que si.

15 de juliol de 1854 – “Alzamiento de Dulce y O’Donnell. Viva la reina. Viva la Constitución. Viva la libertat. Viva la moralidad. Las autoridades espontáneamente a favor.”

Novembre de 1854 – Es reuneix l’Ajuntament, la Junta de Sanitat i els majors contribuents, per trobar la manera més ràpida i eficaç per eixamplar “el mezquino cementerio de esta villa, pues a resultas de su estrechez siempre que conviene a abrir sepulturas, causa el mayor rubor y compasión al ver sacar los restos que no tienen ni la decencia ni el descanso que manda nuestra santa religión”. Per altra banda es considerava una obra molt necessària, ja que suposaria un greu perjudici el no poder enterrar els cadàvers, si la Divina Providència no hagués preservat el poble del cruel azot del colera, tal com havia afectat a altres pobles del principat. Es decideix emplaçar-lo a l’entrada de Nostra Senyora del Port. Es desmunta la paret de pedra de l’antic cementiri situat davant l’església parroquial, quedant tot net i lliure i engrandint la plaça i arranjant tot aquell terreny que era un “verdadero muladar, que solo sirve para jugar y ensuciarse las criaturas, y que distraen a los feligreses durante los Divinos Oficios”. La vila comptava 419 veïns.

17 de desembre de 1854 – Es fa present un pou del carrer Puig de munt amb les baranes massa baixes i deteriorades, que fa que a les nits fosques pugui causar alguna desgràcia. S’acorda enterrar-lo donada la poca utilitat i tenir l’aigua no potable.

***

1855 – “ Se da cuenta de una Real Orden permitiendo importar y exportar por cabotaje en este puerto.”. S’acorda rebaixar 120 rals dels arbitris del “mesón” i recarregar-los a la “panaderia”.L’Ajuntament dóna permís per “ hacer una zanja, ‘vulgo rech’ ”.
Es pren mitja vessana de terreny d’un camp de D. Jayme Pares, indemnitzant-lo, per engrandir el cementiri..

23 d’agost de 1855 – Es reclama que es facin desaparèixer els femers dels carrers i les aigües embassades per causar perjudicis en la salut pública.

25 de novembre de 1855 – El veïnat de ‘La Vall’ demana la segregació del Port de la Selva.

16 de desembre de 1855 – El ‘mesonero’ demana una rebaixa dels impostos ja que “ por las criticas circunstancias en que se allá el país hay pocos transeúntes, y de la vendimia ninguno, que es cuando recogía mayor numero de ellos .”.    

***
27 de febrer de 1856 – “... Se acuerda en unión de los mayores contribuyentes comprar el reloj vecinal ...”

9 de setembre de 1856 – “... es público la contaminación por la enfermedad del OIDIUM en el viñedo, la que en este año como en los anteriores a reducido la cosecha a la nulidad …”

***

22 de març de 1857 – “ El Governador Civil ordena a l’Ajuntament que junt amb la unió dels major contribuents votin les quantitats o recursos per afrontar l’execució del camí veïnal de Torroella de Montgrí a la transversal de Tarragona a Palamós, d’acord amb el reial decret de 3 d’abril de 1848. L’Ajuntament declara la seua impossibilitat de compromís de cap espècie, donat les molt dolentes collites de fa anys. Amés, considera que la participació en tals obres no són “... de ninguna utilidad para esta población, ya que la distancia de seis leguas que la separa de aquella no se practica con la misma ningún trafico ...”. A demés, l’Ajuntament senyala que en cas d’haver-hi diners per invertir ho faria en la continuació del camí cap a Figueres, a les hores paralitzat.

13 d’abril de 1857 – Sobre l’engrandiment del cementiri del Port es considera que el més car serà comprar el terreny, ja que els veïns que tenen carros i cavalls es presten a transportar gratis els materials.

17 de maig de 1857 – “... el aumento de 2000 reales para los gastos de escuela se considera innecesario, por estar provisto el establecimiento de los enseres necesarios…”

14 de juny de 1857 – “ Se desestima un recurso de los vecinos de la calle Riamera pidiendo se vuelva la ribera Massot a su primitivo curso.”.

7 de juliol de 1857 – Sobre l’assumpte del cementiri municipal. “… con el fin de orillar estas dificultades el propietario D. Juan Deu y Pujol, con el desprendimiento que le caracteriza, voluntariamente, se ha constituido en responsable con sus bienes de la cantidad de cuarenta duros, que este día se ha entregado a Bassagoda habiéndose firmado el competente documento …”. L’Alcalde i tot l’Ajuntament donen les gràcies a Juan Deu i  Pujol “... por su noble i filantrópico proceder.”. Acte seguit, trobant-se el poble en un gran estat d’aflicció, l’Ajuntament té un greu inconvenient per fer-se càrrec de les despeses de “menage y premios” de l’escola, que pugen a 1200 rals, “... en consecuencia se ha reducido a la mitad el numero de niños que concurren en el día a la escuela.”.

30 d’agost de 1857 – S’acorda convenient refer el camí a Figueres abans que les pluges l’acabin de fer malbé. Si destinaran 500 rals del pressupost  de l’any, i si no fossin suficients se’n podran fer servir fins a 200 rals a càrrec del pressupost del proper any.

4 d’octubre de 1857 – L’Ajuntament, reunit amb el majors contribuents, vol formar un expedient de calamitat per tal que li sigui perdonada la quota de contribució, per haver-se perdut les collites de vi de sis anys seguits. Ja que la plaga d’OIDIUM a atacat totes les vinyes. “... los contribuyentes no podrán satisfacer la contribución, y aun que se proceda contra ellos con  medidas coactivas, ningún provecho al tesoro, y los contribuyentes se verán privados de los escasos muebles que puedan tener en sus casas, pues en cuanto a dinero ni para comprar lo más útil y imprescindible les queda ...”  

***
19 d’octubre de 1858 – Es presenten al públic la última rectificació del amillarament que ha practicat la Junta Pericial. Es presenten moltíssimes reclamacions de particulars, fundamentalment totes elles per haver-se ‘encabut’ més metres de terreny del que en realitat tenien les finques. Gran part de la població està disposada a suplir les despeses de la medició de tot el districte, sent aquesta la veritable base per què l’amillarament es pugui confeccionar correctament.

8 de novembre de 1858 – Gràcies a una subscripció popular oberta al poble, s’ha aconseguit construir la font tant desitjada pels habitants, que estarà al servei del públic ben aviat. El problema de la reparació i manteniment de les bombes, quedarà a càrrec del mateix constructor el senyor Ventura Vachilleria.

27 de desembre de 1858 – Es manifesta que el local de l’escola no reuneix els requisits per què la mainada. pugui disfrutar de la comoditat necessària a les hores de classe, i sent tot una ruina i un dia podria passar una desgràcia, s’explica que : “ ... habiendo construido el señor D. Luís Montiel una casa a propósito para dicho establecimiento, la cual reúne la ventaja de tener una habitación para el maestro,  la cual ha ofrecido arrendar por el precio de dos onzas de oro anuales...”. Assabentada la Corporació, s’acorda per unanimitat arrendar la casa a partir dels primers de gener.

***

Cròniques de Llançà.  Part II
A través dels Llibres d’Actes de l’Ajuntament. 1859 – 1867
                                                              Lluís Feliu i Pumarola


1859 – Es juren els càrrecs amb aquesta formula : “¿ Juráis a Dios y por los Santos Evangelios guardar y hacer guardar la Constitución y las leyes y ejercer fielmente las funciones del rango por lo que sois nombrados ?

20 de febrer de 1859 – El Boletín Oficial insta a posar en marxa la nomenclatura dels carrers i la numeració de les cases, l’Ajuntament observa que s’ha de fer en poc temps i s’ha de deliberar sobre el tema. “... y habiendo deliberado y considerado que la mayor parte de la calles de la villa no tienen nombre ni las casas número, se acordó que todas las calles que tienen título no se altere y que se las de a las que carecen de él …”. Donat que la situació econòmica del poble era crítica, i que la compra de rajoles amb els noms no es podia assumir, s’acorda que : “... se formen lápidas de simiento romano i cal en las cuales se pondrán las inscripciones …”.

9 d’octubre de 1859 – Es llegeix una comunicació de la Administración de Hacienda Publica advertint que si en el termini de uns dies no es satisfà el que es deu de les contribucions, s’enviarà un comissionat contra la Corporació. El senyor síndic D. Juan Deu i Pujol que s’ha de menar la pressa als deutors, per tal de poder pagar a hisenda. Durant dies, l’Ajuntament delibera amb quins mitjans podrà fer front a la quantitat reclamada per hisenda. El secretari llegeix el què s’ha de pagar segons les matèries : “ Por vino ... 1800. Por aceite ... 970. Por aguardiente ... 300. Por vinagre 30. Por jabón ... 400.”. L’Ajuntament no troba la manera de recaptar els impostos i s’acorda acudir al governador per què tingui en consideració que les pèrdues repetides de les collites durant anys, fa impossible complir amb les contribucions, i que fins i tot perilla poder mantenir l’escola en marxa, molt menys tal com es demana tenir una mestra per les nenes.

24 de desembre de 1859 – L’ajuntament rep una carta del governador accedint que s’exclogui del pressupost la dotació d’una mestra per les nenes.

***
11 de març de 1860 – “... Se da cuenta de una comunicación a instancia de la Hacienda Publica en la que la Excelentísima Diputación Provincial manifiesta haber concedido la exclusión de la venta de carne al por menor durante el corriente año …”.

26 d’agost de 1860 – “… el señor primer teniente de alcalde D. Juan Deu y Castells ha observado que en varios puntos de la población, algunos particulares por conveniencia abren el las calles balsas para amarar cal …”. Com que els carrers són tant concorreguts com la plaça principal, això podria ocasionar perjudicis. L’Ajuntament dóna l’ordre de que es tapin les balses. També es fa notar que el pesos i mides que fan servir algunes botigues, per l’ús continuat que es fa d’elles, i sense ànim d’estafar per part dels botiguers, es pot defraudar al públic en general. Per tant es considera necessari nombrar un ‘afinador’; el nomenament recau en Baltasar Cuntonet.

12 de setembre de 1860 – El regidor Joan Deu i Pujol proposa per alleugerir els impostos al poble la supressió del guarda de camp, ja que hi havien moltes queixes dels veïns sobre el poc respecte a la propietat que hi havia. El segon tinent d’alcalde s’hi oposa exposant que si amb el guarda ja hi havia molts atemptats contra la propietat, sense el guarda seria molt pitjor. També es proposa suprimir el pressupost consignat al predicador de la quaresma, però es decideix que com que fa molts anys que està consignada al pressupost es té que respectar com “ ... una imposición establecida por los antiguos ...”. Posat tot això a votació, s¡acorda per majoria suprimir el guarda de camp i la l’almoina del predicador, amb el vot en contra de Joan Deu i Castells.

7 d’octubre de 1860 – S’atenen les proposicions fetes per Baltasar Cuntonet per afinar els pesos i mides. Seguidament es detallen els valors en pesos i capacitats en cèntims i rals. “... ordenándose se haga publica esta disposición debiendo todos los tenderos y compradores atenerse a ellas.”.

***

2 de gener de 1861 – El Gobierno de su S. M., en una comunicació del governador civil, persuadeix al consistori a mantenir i sostenir l’útil, necessari i convenient hospital asil que hi ha a la població. Per unanimitat es consigna la quantitat de tres mil rals a pagar en sis anys, quantitat que es considera suficient a més de la que S. M. Es dignés dispensar.
S’anomena un agutzil en la persona del senyor Andrés Suñer, i una comissió per cobrar els treballs cadastrals formada pels senyors José Verdaguer i Juan Vilallonga.

19 de maig de 1861 – L’Ajuntament aixeca una queixa al governador civil contra l’administrador de Selva de Mar, per considerar abusiu el preu que s’ha de pagar per el padró de les cavalleries, i per cobrar quantitats de més en el despatx de bucs. També “ ... se rechazan con indignación la expresuones que en contra de individuos de esta Corporación de permite el administrador ...”. 

14 de juliol de 1861 – Es llegeix una comunicació del Governador Civil traslladant la del Administrador General de Aduanas de la Provincia, que segons les Ordenanzas Generales de Aduanas, queda derogat el reial decret de S. M. queda derogat el reial decret de S. M. que permetia l’embarg de fruits del país per la platja del poble i també la de Sant Miquel de Colera, per tan tot s’hauria d’embarcar al Port de la Selva. Veient els greus perjudicis que això ocasionava, s’invita a l’Ajuntament de Sant Miquel de Colera a formar part de la reclamació que es dirigirà a S.M. un (?) al poble amb facultat de despatxar a l’estranger.

18 d’agost de 1861 – Es crea “... una comisión para que vigile el aseo i policía ( neteja ) de la población al igual que la limpieza de las zanjas.”.

28 de desembre de 1861 – “... por unanimidad se acuerda fijar el precio de seis reales en libra carnicera, al tocino fresco, cordero y carnero, el de cinco al buey, ternero y ternera, y el de macho cabrío a cuatro reales treinta céntimos …”.

6 de maig de 1862 – El primer tinent d’alcalde D. José Verdaguer que havent anat la comissió de l’Ajuntament a l’ofici de Sant Toribi, a l’hora de passar el mossèn demanant l’almoina, es va saltar el banc que ocupava la corporació, cosa que van considerar com un ‘desaire’ infringit a la municipalitat. El regidor D. Juan Deu i Castells, que també era a la missa, va considerar que l’acte del capellà no va ser intencionat. Amb tot, es proposa que l’acte es posi en coneixement del Governador Civil per tal que dicti la procedència oportuna en desgreuge de la corporació. Resta el vot en contra del regidor Juan Deu i Castells que opina que el què va passar va ser un acte involuntari.

1 de juny de 1862 – Els veïns del carrer Riamera i els de la resta de la part baixa del poble, es queixen dels estralls que ocasionen les repetides inundacions. L’Ajuntament examina el terreny i estima que no tant sols la ribera ocasiona el mal, sinó també el rec Madral. “... las obras que en algunos puntos han construido los propietarios en el ( rec Madral) y del embarazo que se forma en el pequeño puente junto a la casa de los sucesores de Rafael Brague en la calle Riamera. Y como con muy poco coste podría remediarse parte de estos inconvenientes construyendo una cloaca que pasa por la calle de la Muralla hasta el albañal y derribando el puente.  

***
29 de març de 1963 – L’Ajuntament discuteix si encara és acceptable l’arrendament de la carnisseria en exclusiva, donat que els 2000 rals de benefici són una quantitat ínfima. Per tant es proposa canviar la instrucció d’exclusivitat de 21 de desembre de 1856, per la llibertat en la venta. “... Con ella seria posible se estableciesen otros contratantes con la que el público puede salir beneficioso adquiriendo las carnes a más cómodo precio del que en la actualidad paga, y también habiendo competencia que la calidad será más buena …”

28 de juny de 1863 – Es fa present que s’hauria de complir per el M. E. S. Governador Civil de la Província, que calia nomenar un inspector “ ... para que reconozca vivas y también muertas las reses que se maten para consumo de la población, a fin de asegurar que su estado es bueno y no se hallan atacadas por ninguna enfermedad que pueda perjudicar a la generalidad del pueblo …”.

4 de octubre de 1863 – El regidor senior José Verdaguer fa present que ha observat que el senyor D. Narciso Gifre y Trobat, havia plantat quatre arbres dins la llera de la ribera dita Prim, i que si bé ara no implica cap problema, quan es facin més grossos serien un destorb pel pas de l’aigua. S’acorda per unanimitat que es faci saber a Narcís Gifre que ha de treure els arbres de dins de la ribera immediatament, i que per evitar més ‘disgustos’ sobre les plantacions, sempre li caldria el permís de la corporació per plantar arbres fora del llindar de la seua propietat.
També s’acorda ordenar als amos de les finques que retallin les bardes dels marges ja que, “... en determinados puntos con dificultad puede transitar una caballería cargada ...”.

29 de novembre de 1863 – “… Por parte de los obreros de esta parroquia se le había hecho entrega de una lista en la que se hallaban inscritos varios señores que voluntariamente han ofrecido entregar una cantidad para la recomposición del órgano de la Iglesia …”. Es fa una subscripció popular per a qui hi vulgui col·laborar. L’Ajuntament hi aporta 500 rals de les despeses imprevistes.

28 de decembre de 1863 – “... El alcalde presidente D. rafael Duran declarando abierta la sesión dijo : que con el último temporal de aguas se ha derribado la pared del cementerio del lado de oriente y como pueden introducirse animales se considera debe procederse a su reparación.”.

28 de febrer de 1864 – S’acorda per unanimitat contractar un guarda municipal de camp per un sou de 2190 rals.

22 de maig de 1864 – Es dóna vista a un recurs presentat per la senyora Antònia Lluch viuda de Dalfau i altres veïns, “... reclamando se obligue a don Rafael Tolsanas a quitar las obras que ha practicado en el pozo publico contiguo a su casa, con las cuales se hace dificultosa la saca de agua.”. L’Ajuntament acorda anar a inspeccionar el lloc i d’existir una obra inadequada, el senyor Tolsanas hauria de treure-la en el termini d’un mes. 

26 de juny de 1864 – S’anomena com “... inspector de las carnes’ al (…) D. Antonio Quintana a quien se satisfará los 360 reales que señala el real decreto ...”. El senyo Rafael Tolsanas envia una comunicació a l’Ajuntament sobre l’ordre de destruir les obres que havia fet al pou públic. La corporació ‘s’estranya de les expressions del senyor Tolsanas titllant-los d’arbitraris. L’Ajuntament li confirma que si no compleix l’ordre en un temps de 15 dies, el mateix Ajuntament farà el treball pagant les costes el senyor Tolsanas, cosa que no el deslliuraria d’algun correctiu per la seua desobediència. El senyor Tolsanas reclama al governador Civil contra la providència de l’Ajuntament.

***
21 de maig de 1865 – L’Excel·lentissim Governador Civil fa saber a la corporació que l’Ajuntament de Sant Miquel de Colera s’ha ofert a pagar el valor dels terrenys que s’han d’ocupar per la construcció del camí ferro de Barcelona a França. El Governador Civil insta a l’Ajuntament de Llançà a imitar l’exemple. Aquest acorda que degut al poc transit entre les dues poblacions no cal indemnitzar cap terreny ni donar cap altre direcció al camí de carruatges que va a Colera.

13 d’agost de 1865 – Es llegeix una comunicació on la ‘Junta Local de Instrucción Publica’ fa arribar a l’Ajuntament manifestant “... la incapacidad del local donde se alza la escuela publica  de niños el cual falto de luz los días nublados y de ventilación en verano hace sufrir a los nuños incomodidades (...) se construya un local a propósito detrás de la Casa Consistorial..

15 d’agost de 1865 – Sobre el tema del nou local per l’escola, s’acorda sol·licitar al senyor Governador Civil, ordeni a l’arquitecte provincial passi per la població per formar un plànol i el pressupost de l’obra.

30 de setembre de 1865 – “Seguidamente se dió cuenta de un recurso presentado por Jaime Calsina, Juan Fulcara, y Pedro Mallol Ferrer solicitando se les permita construir casas en el terreno comunal existente en el ‘Arenal del Puerto’ mancándoles la línea que deban seguir ...”.

10 de desembre de 1865 – “Seguidamente de da cuenta de una instancia presentada por D. José María Lanssaq solicitando se le permita construir una habitación en el terreno comunal existente en la Plaza de la Constitución y a la izquierda de la entrada de la calle nombrada Dentro la villa, mientras duren las obras de la línea férrea ...”. Un cop acabada la línia fèrria, el local quedaria a favor de l’Ajuntament i a demés es donarien 480 rals per què s’invertissin en obres d’utilitat pública. L’Ajuntament accepta ja que el lloc resulta ser un dipòsit il·legal d’escombraries, però dóna una sèrie de normes per a la construcció.

***

21 de gener de 1866 – “... habiendo concedido el Excelentísimo Gobernador Civil del Principado un puesto de cuatro Mozos de la Escuadra para permanecer en esta villa para el sostén del orden mientras duren las obras de la línea férrea ...”. L’Ajuntament vol procurar-los una casa quartell per evitar als veïns la “... penosa carga del alojamiento”. Al cas el senyor D. Juan Sabater ofereix una habitació per llogar amb “regulares comodidades y a módico precio”. El preu és de trenta duros anuals, per parar la casa quartell amb llits i útils indispensables, s’obrirà una subscripció  a la que “ indudablemente se inscribirán la mayor parte de los vecinos atendiendo al objeto a que se dirige.”.

9 de desembre de 1866 – D. Francisco Gin Jaume presenta un recurs en el que sol·licita se li senyali la línia que ha de seguir en l’obra que vol efectuar en el terreny de la seua propietat davant de la casa que té al carrer Riamera. L’Ajuntament examina el títol de propietat i dóna permís per construir.

13 de gener de 1867 – El senyor Governador Civil invita a l’Ajuntament que subscrigui, si vol, una contribució per una làpida de marbre per què guardin les restes del excel·lentissim senyor Mariano Álvarez de Castro. L’Ajuntament col·labora amb cinc escuts.

10 de febrer de 1867 – Per culpa de la crisi que afecta a la població es proposa rebaixar el sou del secretari i treure del pressupost la partida de la mestra de nenes, inexistent en aquell moment. Tot s’aprova per majoria.

24 de febrer de 1867 – L’Ajuntament del Port de la Selva notifica al de Llançà la necessitat de fer un camí, que juntament amb el de Selva de Mar enllaci amb el camí que duu a la via fèrria. L’Ajuntament de Llançà considera que aquest camí ja podria estar fet feia anys, quan aquí es va obrir la carretera cap a Figueres, ja que les altres ‘dos Selvas’ van donar als seus camins altres direccions. Conclouen que el camí de les dues poblacions és poc costós per passar molt a prop de mar, i que el de Llançà, per passar per terrenys indemnitzables quadruplicaria la despesa de les dues Selves, amés aquí s’havia de construir un costós pont per arribar a l’estació. Es decideix que aquelles dues poblacions han de construir el camí pel seu compte.

9 de juny de 1867 – La ‘Junta de Instrucción Publica de la Província’ fa saber que el càrrec de mestra interina ha recaigut sobre la senyora Catalina Estruch, i emplaça a l’Ajuntament a trobar un local. També ‘el Jefe de la Guardia Civil’ demana que es senyali una casa on pugui estar recollida aquesta força. A aGuàrdia Civil s’acorda col·locar-la al segon pis de la Casa Consistorial, ocupat pel porter, al qui se li ordena que el desocupi.

16 de juny de 1867 – Una comunicació del Governador Civil de la província estipula una multa de cinc escuts als regidors que faltin a les sessions.

19 de juny de 1867 – El ‘Jefe’ de la Guardia Civil es queixa es queixa del local i en reclama un altre, l’Ajuntament acorda contestar que degut a la falta de recursos no es pot llogar una altra casa, poguent-se quedar aquesta força al lloc de la Casa Consistorial. 

7 de juliol de 1867 – El Governador Civil insta a trobar un local per la Guàrdia Civil, i que es pagui del fons d’imprevistos. Ara el consistori busca un local per a la mestra de nenes, al final lloga el segon pis de la casa del senyor Juan Deu i Castells per 4 escuts al mes.

11 d’agost de 1867 – L’Ajuntament rep una demanda per part del Excelentísimo Duque de Medinaceli sol·licitant que se’l declari ‘Señor solariego y campal del Condado de Ampurias’. L’Ajuntament reunit sospesa molt aquesta demanda ja que consideren que “... tal pretensión es de mucha transcendencia para la población ...”, posant en cert dubte que el pobles estès comprès en el districte de Castelló d’Empúries. Pet tant “... resuelto por algunos de los documentos antiguos que existen en el archivo del Ayuntamiento que la pretensión puede ser infundada por no estar comprendida esta villa en el Condado de Ampurias y que puede también el expresado Ex Sr. Duque de Medinaceli perdido el derecho al Condado por habérsele incautado el Estado parte de el como procedente del suprimido monasterio de S. Pedro de Roda, por unanimidad se acuerda se siga la causa y se den poderes al señor procurador …”.

dilluns, 2 de gener del 2012

Parc natural si, reserva no.


A dilluns dia 2 de gener de 2012

Parc natural si, reserva no.


L’Ignasi Bonpap Ipeles estava assegut a la terrassa del Ticu-Ticu. Davant seu, la plaja recent preparada per rebre als primers turistes de Setmana Santa, sense les restes de canyes, socs, plàstics i llaunes lluïa impol·luta i solitària. Ben pentinada per l’última passada de les màquines, es deixava acaronar per un mar com un seu.
Aquella visió li va recordar Lalnàç de la seua joventut. Quan venia de Barcelona amb els pares, a voltes amb tren, per pocs dies, o amb el cotxe per l’inacabable carretera de terra quan venien a passar l’istiu; es podien considerar dels primers turistes del poble, quasi aventurers, però només quasi.
Al girar el cap, però, l’imatge s’esvaïa, el club nàutic, el pàrking de l’Engolidora, els pisos del passeig, les urbanitzacions enfilades als turons, el quitrà del Sorral, tota la rècula de botigues, API’s, bars, pizzeries i restaurants havien esborrat les casetes del seu record, inclosa la seua. Havien desaparegut les vinyes, els olivassos, els tamarius, els xiprers i els canyers. Havien reduït el regne de la sorra només al que era la plaja, de la que, ara, en prou feines se’n movia ni els dies de tramuntana.
En un parell o tres de mesos arribaria la invasió de turistes, de cotxes, la massificació. Quin descontrol, pensava.
En aquell moment en Xicu Malla va sortir a la terrassa del Ticu-Ticu amb el Bitter Kas del migdia a la mà. Havia reconegut a l’Ignasi, assegut d’esquenes al local, i s’hi va arribar per saludar-lo.
L’Ignasi Bonpap i en Xicu es coneixien de tota la vida. La primera casa que els seus pares van llogar per passar-hi l’istiu, va ser la d’en Xicu. Ells eren de la mateixa edat, en aquella època en comptaven 19.
Els avis i la mare d’en Xicu anaven a casa dels consogres, una petita caseta de pescadors al carrer de la Mirandola. En Xicu i el seu pare passaven les nits de l’istiu al llagut tirat a la plaja; nits dins, nits sota.
No eren pas els únics en fer aquest negoci. N’hi havia més de dos i més de tres que es llogaven la casa per treure’n unes peles, que a l’hivern, servirien per espassar una mica la misèria que oprimia tothom per culpa de gropades i llevants.
Des de llavors sempre s’havien tractat, cadascú al seu paper, fins a cert punt.
Anys més tard, els Bonpap es van fer una casa a primera línia de mar. Era la tercera casa de gen bé de Barcelona que es feia al Port. Els primers havien estat els Corriola, i els segons els Granejànt.

- Ep ! Senyor Ignasi ! – va saludar en Xicu.
L’Ignasi va aixecar el cap i va allargar la mà amb un somriure.

- Hola ! Com va Xicu ?

- Miri, fent el toc abans de dinar. Han vingut a passar uns dies ?

- Si. Estarem una setmaneta per aquí. Només hem vingut la dona i jo.

- Sembla que tindran bon temps. Acaben d’arreglar la plaja.

- Ara m’ho estava mirant. Com ha canviat tot amb aquests anys. Com s’ha perdut tota aquella bellesa que tenia el poble. Tot tant net, tot tant natural. Tots ens coneixíem. I aquell bé de Déu de peix. Te’n recordes de les torrinyades de besucs, sards i llagostes que fèiem davant de casa. Quins estius. Amb quina tranquil·litat es vivia. Ni tanta gent, ni cotxes, ni tant formigó – va dir el senyor Ignasi assenyalant d’un cop de cap el club nàutic. Com s’ha fet malbé tot; s’ha perdut tot l’encant del poble i la naturalesa del lloc. Tot ha canviat per malament. Abans el Cap de Creus si que era un veritable parc natural. Oi, Xicu ?

- Home, que vol que li digui, per mi tot ha canviat per bé. De con vostè parla, con es fotien les torrinyades de llagostes, a casa ens fotíem de gana i de fàstic. Us llogàvem la casa i jo dormia a sota del llagut. Tenia unes males espardenyes que sempre duia penjades a l’esquena per no gastar-les per què em tenien que durar tot l’any. Si que tots ens coneixíem, però a vos, des de la Font de la Creu fins a la Mirandola tot us eren barretades, i ara dingú us coneix. Dels pocs cotxes que passaven, un era el seu, de les tres a quatre barques forasteres, una era la seua. Vosaltres teníeu una de les cases més maques arran de mar; és veritat que ara hi ha un bloc de pisos no gaire llustrós; poder no us la hauríeu d’haver venut la casa. Vos no trobeu a faltar un parc natural, vos trobeu a faltar la reserva ‘d’indius’.


Intentar complementar amb equitat, habitants i parc natural protegit, és feina de tots els implicats. Conèixer el valor del lloc un hom viu i preservar-ne la naturalesa, és tant important com el mantenir els mitjans i la qualitat de vida digne de tots els seus habitants. 


Lluís Feliu