dijous, 17 de març de 2011

Articles de 2007.

El primer misteri

A divendres 22 de 2007

Benvolguts lectors i lectores, encetem una nova feina des d'aquesta finestra situada en un remot punt del planeta, si prenem per referència per exemple, Wevok. D'aquí i cap al mon donaré opinió, com a cap de redacció, de les coses importants, i a la vegada desconegudes que succeeixen a la República del Cap de Creus.
No penseu que és la meua poca experiència, donat que aquest és el meu primer treball com a reporter, la que ha fet decidir als meus superiors per tal que fos jo el que tenia que cobrir aquesta vacant en aquest lloc misteriós, ventós, rocós i alguns 'ós' més que de ben segur iré descobrint. Us puc confiar el secret. Se de bona tinta que han vist en mi a la persona adient per tal de desentrellar una sèrie de qüestions fins ara sense explicació.
El meu primer tema que m'he proposat investigar, és i no us espanteu encara, la possible invasió extraterrestre que crec ha començat per aquesta zona del mon.
Tot va començar de manera fortuïta. Quan en la solitud anava preparant la petita oficina en la que he de treballar, col·locant els pocs i vells estris que l'han de conformar, una taula vella, una cadira coixa, un llum, una finestra que no tanca, una porta que costa d'obrir i una ràdio antiga ... Va ser durant els mesos en que anava fent aquesta feina tot escoltant la ràdio, quan vaig començar a sospitar.
Els primers dies posava música per tal de passar l'estona més distret. No vaig tardar a percebre que més o menys tots els dies a les mateixes hores solien sonar les mateixes cançons. Comprovat això en una emissora, vaig sintonitzar-ne una altre i és repetia  la mateixa circumstància. Una darrere l'altre totes les emissores, especialment les musicals, evidentment són les que els hi convenen per tal de propagar algun so hipnòtic a la població, van seguir aquesta regla.
Un punt molt sospitós és el moment en que aquestes emissores es posen en contacte amb la població mitjançant una mena de llista de peticions musicals. L'acció del missatge subliminal és evident. Quan desprès d'escoltar la mateixa cançó 14 vegades en un dia,  sabeu quin és el tema que demana l'oient que està en connexió .... La mateixa música que ha estat sonant tot el dia !!!! Crec que és una manipulació manifesta del ser humà.  
És evident que els punxa-discos per pròpia voluntat no posarien la música d'aquesta manera repetitiva i anòmala. Per tant he arribat a la conclusió que : ho estan tots segrestats pels alienígenes, o potser amb la personalitat anihilada per algun xip incrustat en el clatell o el que seria més terrible de tot, i tant de bo m'equivoqui; són morts dins les cabines i per alguna raó o poder superior a nos ningú se'n ha adonat, i els aparells repeteixen sense parar les cançons a l'espera de l'ordre en que emetran sens dubte el so que ens ha d'enartar en massa.
No és un tema per deixar-lo sense investigar. Els propers dies quan estigui del tot instal·lat i m'hagi posat en contacte amb els meus col·laboradors, segurament podrem esbrinar alguna cosa d'aquest, segons crec, malèfic pla. Us prego estigueu previnguts.
Si algú des d'algun altre lloc de la República del Cap de Creus o del mon, algú ha notat aquesta anomalia, pot posar-se en contacte amb aquesta redacció.

Lluís F. , Notícies del C. de C. . 



Pasteres i kayucos


Ara que ja fa uns dies que estic instal·lat, m’he arribat a un proper poble costaner anomenat Llançà. He fet algunes compres, he voltat una mica i m’ha semblat un lloc prou interessant, massa envaït de construccions sens dubte, cosa que fa preveure que ha perdut el possible encant que hagués pogut tenir en una altre època, amb tot, el paisatge compensa l’excessiu ciment.
Abans de marxar m’he aturat a fer un cafè al bar proper al passeig.

Uns homes comentaven la contínua arribada a les costes de Canàries i altres poblacions del sud d’España d’embarcacions provinents d’Àfrica plenes d’emigrants il·legals.

Aquestes persones, descomptant les que vinguin a fer maldats, normalment fugen de la misèria dels seus països tot buscant una millor vida, prenent riscos, pagant a les màfies i sense cap mena de seguretat de que trobaran res de bo.

Sempre es parla d’ells i de perquè venen així, de que es tindria que doblar la vigilància a les fronteres, que no es tindrien que deixar arribar a la costa, que es tindrien que deportar immediatament, o potser confinar en camps de concentració ... segons les raons totes les opinions poden arribar a ser comprensibles.

He fullejat els vells i atrotinats arxius que guarda la meua pobra ‘oficina’ i he trobat uns informes que expliquen que ja fa 50 anys, amb una causa anomenada DOMUN ( Domingo Mundial de las Misiones ), es col·laborava per ajudar als pobres de l’Àfrica.

Han passat tots aquests anys i aquells països, amb totes les ajudes que han rebut, i segueixen rebent, encara estan en la misèria.

Passen els anys i els habitants continuen fugint de la fam, les guerres i l’explotació més bestial. Els governs d’Europa i dels EE UU, amb ‘lo’ que els hi agrada salvar tothom no fan el mínim gest de força contra els governs corruptes d’aquests països, perquè no es poden ‘ingerir en els assumptes interns’.

Jo crec que els estats desenvolupats no actuen contra els governs corruptes perquè aquests es deixen espoliar les riqueses naturals o turístiques que tenen els seus països sense fer pagar les taxes correctes.

Aquí l’interessa pagar uns canons elevats per unes matèries primeres, que podrien procurar una mica de riquesa al país, quan subornant a quatre dèspotes es poden aconseguir a baix preu. Cal saber que hi ha petits països que empreses ( X ), desmunten fins hi tot les infrastructures per vendre-les, davant la passivitat de les forces d’ordre públic locals.

Hi ha també una altre raó per la qual els governs poderosos no ajuden a alguns altres d’aquests països. Són els que no tenen res de res i importen una merda als ‘G’.

Així que anem fotén la culpa a la pobretalla, i que els poderosos es vagin fent més rics ...

Ui !... Caldrà que passi el ribot a aquestes paraules, no fos que a la Central els hi desagradessin.

Ja se sap, un va dir pobre del pobre, i el van penjar.

Bé .... he ......            


Lluís F. , Notícies del C. de C. .


Algunes dades sobre el topònim Cap de Ras.

He dedicat uns dies a resseguir la costa per tal de posar-me al dia de la toponímia local. Un dels indrets que més m’ha cridat l’atenció és l’anomenat Cap de Ras.
Existeix una variació entre el nom utilitzat des de sempre, Cap de Ras, amb el sembla ser que es vol introduir actualment Cap Ras. Per tal d’esbrinar el perquè de la eliminació de la preposició “de” he indagat una mica.
El Cap de Ras és un cap format per l’enfonsament d’un contrafort de la serra de la Balmeta, el trobarem al sector més septentrional de la Costa Brava, és límit entre els termes de Llançà i Colera. El primer que he fet és apropar-me al cap tot fent una passejada. El paisatge és espectacular, entro per un bosquet de pins i seguint el camí van apareixent davant meu els arbres més propers a la costa ajaguts a terra degut a la força de la tramuntana, però verds i vius, assabentats de que guardant aquest sumís posat conservaran la vida. Vaig continuant cap a la part del terreny que més s’endinsa al mar. A l’esquerra deixo ‘plages’ ( pronuncia local ) molt boniques, la part dreta sembla més rocosa. De cop desapareix quasi tota vegetació per trobar un terreny pedregós, lunar. Al fons puc reconèixer un rètol toponímic, m’hi acosto i faig una foto.
Encara que està força esborrada es pot endevinar la llegenda Cap de Ras.


     

Més tard m’arribo a Llançà per preguntar pel nom a la gent de la zona. No costa gens adonar-se’n que el nom usat per tothom fins ara és Cap de Ras. De totes maneres he buscat el topònim en escrits antics per tal concretar una mica la seua antiguitat.
La primera referència de Cap de Ras que he pogut aconseguir és la que apareix en un Capbreu de la Pabordia de Llançà de l’any 1618.


També trobarem el nom de Cap de Ras varies vegades a la dita “Libreta de memorias de Juan Batista Sariñana” de l’any 1853, per exemple : ‘... canviaran un tros de viña 5 vesanas ... 3 de capderras ....’.


Tenim mapes de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, de 1776 i 1798 on ja hi podem llegir Cap de Rasé.




També consulto el llibre del “Amillaramiento  de Llansá” de l’any 1861, on el terme va catalogat com ‘terrenys de vinya a Cap de Ras’, el llibre “Refundición de Amillaramiento de Llansá” del 1954 manté registrada la forma Cap de Ras. 

Tot llegint el llibre de Josep Pla titulat “Costa Brava” del 1964 llegeixo : ‘Sigue el Cros y la punta del mismo nombre [ … ] y por la cala del Bramant se llega a las islas del Cap de Ras.’ ( Pàg. 509 ). Cal tenir-ho en compte.

A la “Revista de Llançà Farella” en un article d’Arnald Plujà titulat ‘Toponímia de la costa de Llançà’, de l’any 1996, hi diu : ‘ Ras, cap de – esculls i cap’ o també : ‘A la punta de Caps de Ras ( Colera / Llançà )’. Al llibre del mateix autor titulat “Llançà al segle XVII’, en referència a Cap de Ras llegim a la pàg. 86 : ‘… Geogràficament suposa una fitació mil·lenària entre els monestirs de Sant Quirze de Colera i Sant Pere de Rodes, ….’. Al mateix llibre, a la pàg. 150 s’escriu : ‘Guillem Dalfau, any 1667. Amb instrument fet davant del notari ( ... ) de tinença divuit vessanes, situades al territori dit Camp de Ras ( Cap de Ras )’.
Així podem suposar que els camps i terrenys de cultiu, propers al Cap també eren anomenats “de Ras” tal com el propi Cap.

Consultant l’”Onomasticon Cataloniae” de J. Coromines, que és un referent molt fiable, ho trobo com Cap Ras. Aquí però, donats els documents antics amb Cap de Ras, i que l’”Onomasticon” no aporta cap document de referència en especial que corrobori tal nom, m’atreveixo a aplicar les mateixes paraules que diu Arnald  Plujà en el seu article de la “Revista de Llançà Farella”, nº 23, Desembre, 2006, titulat : “Sant Silvestre de Balleta” : ‘Cert que el diccionari Alcover i altres defineixen Valleta (…) però no n’esmenten l’etimologia, senzillament perquè la desconeixen i, per similitud fonètica, li atribueixen “vall petita”.’.

D’on pot provenir aquesta més recent forma Cap Ras. Com que no n’he trobat cap dada d’antic, només en un mapa de mitjans de 1900 llegeixo “ C. Ras”, qui sap si només és una abreviatura, penso que sens dubte l’entrada de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, ja a l’any 1974 com Cap Ras, juntament amb el seu atlas han influït en totes les publicacions que en depenen i en totes les que la consulten. Perquè Cap ras ?, no ho sé. En alguns mapes en castellà també propers a l’any 1800 s’escriu Cabo Raso, podem de deduir que els topògrafs de l’època van traduir bé el significat de “ras” : ‘llis, pla, sense prominències’, però la preposició “de”, en castellà, podia donar un sentit erroni, així Cabo de Raso, aquí “raso” podria fer referència a la tela de seda lluent, “el ras”. Així, hipotèticament dic jo, es podria haver traduït aquest Cabo Raso per Cap Ras, sense tenir en compte la nomenclatura antiga.
Si és que existeix informació que avali aquest Cap Ras, seria d’agrair que es poses a l’abast de tothom. Del contrari no es pot entendre gaire que l’ajuntament de Llançà usi aquest topònim en detriment de Cap de Ras en les indicacions vials i publicacions varies. Perquè cal tenir en compte que Cap de Ras no és un nom només usat “pels vells”, l’Atlas Comarcal de Catalunya, Alt Empordà Vol. 2 (pàgs. 18, 19 ), de l’any 2000, de la Diputació de Girona, i l’Institut Cartogràfic de Catalunya, Generalitat de Catalunya, entra la fitació Cap de Ras.            



L’adreça d’internet és WWW.ICC.CAT.



Avui des de Llançà, Lluís F. , Notícies del C. de C. .

********************************************************************


DELS TECNICS, LA TECNICA I LA TECNICOLOGIA APLICADA A LA VIDA LÒGICAREAL.

L’altre dia, quan prenia unes fotografies per un pròxim treball, no vaig poder deixar d’escoltar com uns homes parlaven de l’augment de la necessitat de persones tècniques per fer les mateixes coses que abans feia una persona sense cap titulació especial.

Sense gaires problemes em vaig poder introduir a la conversa.

Així vaig deduir que les persones no tècniques tecnificades, no estan molt d’acord amb les accions i fets dels tècnics tecnificats. Es veu que la primerareacció del tècnic envers d’un comentari d’un notècnic és : És vostè tècnic ??
Els homes explicaven un exemple. Es veu que fa uns anys tot fent el pont que creua la ribera de Llançà, a l’alçada d’una urbanització anomenada ‘San Carlos’, un d’aquests homes era allà, i va opinar a un dels tècnics de l’obra que aquell pont el feien amb la pujada massa sobtada i que els cotxes, i els autocars menys, no passarien. Desprès del riure fotetis els quatre tècnics, amb els plànols a la mà, li van dir : - Però home, vostè es tècnic, no veu que tenim els plànols al davant, està tot calculat senyor, el pont és perfecte.
- Tot ‘lo’ que vulgueu, però els cotxes no passen !
Dons es veu que aquell home notècnic es va equivocar, van fer la inauguració i els cotxes van passar d’un costat a l’altre sense cap problema. Al cap d’uns dies, el primer autocar que hi va passar, va quedar clavat amb el morro a la pujada i amb les rodes del davant penjant.
Així, la apreciació del notècnic, només usant la lògicareal, va preveure un problema que els tècnics tecnificats no van saber veure.
Cal preguntar-se : l’estudi de les tècniques albira en algun moment de la carrera un punt dedicat a escoltar les possibles ( X ) dels notècnics a la vidareal. Jo no ho sé, pregunto.
Existeix alguna mena de tècnics que anomenaríem “A”,, que un cop tecnificats, s’escolten a la gent i la seua lògicareal per tal d’aprofitar-se de les idees o comentaris dels notècnics, en cas que el tècnic els pugui reconèixer com a útils per a ell. ( Ja se sap que de vegades bojos fan bitlles. ). O ; el mateix estudi de la tecnologia frena, barra i tanca tals maneres o accions.

Si parlem dels cossos tècnics de actuació pública en si mateixos, es a dir, no parlem de metges, jutges, policies, constructors, governs, etc. sinó els ents que els contenen i la forma intrínseca d’actuar aquests com a totalitat i per norma, descobrim com la desintonia amb la lògicareal provoca en els notècnics i possiblement en els tècnics “A”, un trauma de mesura variable.

Exemple número 1 : Com pot ser que algunes persones, poquìsimes del total d’habitants del país, no tenen cobertes les necessitats mèdiques perquè la seva malaltia no entra dins les especificacions tècniques de malalties, tenen que anar a tractar-se a un altre país i sortir als mitjans de comunicació per demanar ajut i diners a la població perquè el Sistema Social Tècnic de malalties no contempla poder estar malalt de tal cosa, o directament diu que no hi diners per ajuts quan es dilapiden milers d’euros en bestieses, teques, comissions, tripijocs i malversacions varies.

Exemple número 2 : Com pot ser que jutges prenguin decisions tècniques totalment discordants amb l’opinió de la lògicareal i dels notècnics en general, i que un cop inquirits expliquin que la llei tècnica així els obliga, i que s’hauria de canviar la llei tècnica per acostar les respostes judicials a la realitat real. Treball aquest d’uns altres tècnics tecnificats, que no deuen ser tipificats “A”, i que ara estan fent una altra cosa.

( Aquí parlarem de la policia no amb relació amb éssers vius, cosa que podria provocar cert malestar, per tractar-se de persones i la seva relació amb altres persones humanes. Parlarem de la interacció de la policia amb coses inerts.)
Exemple número 3 : Com cotxes : Variació sistemàtica de la tècnica tecnificada en consonància amb la quantitat de vehicles, hora del dia, dia de la setmana, lloc físic, palplantació o no de l’agent, que provoca una variació sinusoide aleatòria les expectatives de felicitat, humor i benestar  de tals vehicles. I;
Com motos : L’aplicació sistemàtica d’un sistema tècnic de redada ( sia xarxada ) el qual provoca l’aturada de motos “bonifàcies” i la reculada i mitja volta a distància de les motos “malifàcies”. Provocant a totes dues  una sensació de enuig i rebuig que disgusta muig, i no adoba res.  Però tampoc provoca cap glaciació.

Exemple número 4 : Com pot ser que les constructores tècniques en construcció construeixin de manera que : desprès de fer els teulats, si plogui, es tinguin que posar galledes de plàstic al terra, cosa que provoca un augment del consum de petroli, i la disbauxa climàtica, que ; aporta pluges desmesurades amb l’increment de les goteres, l’adquisició de més galledes de plàstic i així entrant en una espiral que només ens a de dur a una pròxima glaciaciò.
Els panots, lloses i voreres col·locats pels tècnics, prontament es belluguen, això que pot semblar una nimietat no ho és. En un estudi fet per científics i meteoròlegs al Brasil, s’ha arribat a la conclusió que el repic de les rodes dels carrets diversos que circulen per places, voreres i passeigs de tota mena ( no els paseillos ), al trobar un rejol massís i un de buit, fan un cataclic, catacloc, catacluc, que en una massa determinada i una constància relativament rítmica poden arribar a provocar pluges torrencials d’una gran durada, com les provocades per l’insistent cant de les granyotes portadores de pluja, ( Veure “La selva esmeralda” ). Aquestes pluges torrencials provocaran l’arrossegament de totes aquestes construccions cap al mar, on aplicant la llei d’antic establerta, faran pujar el seu nivell,  cosa que iniciarà una pròxima glaciaciò.

Exemple número 5 : Com pot ser que la política ( un moment que m’ha entrat una pestanya a l’ull ). . .

Exemple número 7 : Com els Governs canvien la tecnocràcia per la tecnodesgràcia, no entengueu ‘desgràcia’ com ‘desgraciats’, apliqueu ‘desgràcia’ a una falta de ‘gràcia’, això és una manca de sintonia ‘verb’ ‘carn’ que porta a un greu distanciament entre el Govern tècnic tecnificat i la resta dels notècnics. Això crea un trencament de l’equilibri entre els faltats de gràcia i la lògicareal, precipitant un refredament general de la població agraciada que pot acabar en una pròxima glaciació.     

Exemple número 7 : La resta eccetteres queden inclosos al grup de tècnics no tipificats com “A” excepte els que cada ú inclogui personalment segons responguin a la tipologia de la lògicareal o al senderi del notècnic que correspongui en el moment i lloc apropiat abans de la glaciació.

Tot plegat fa pensar que davant els freds esdeveniments, els tècnics no tipificats “A”, s’han proposat incentivar els consum de petroli o en el seu cas el consum de fusta, apujar el preu de l’electricitat, augmentar les matances d’animals amb pells d’abric o destruir l’ozó per incrementar la intensitat de la radiació solar, aquests els més assequibles, seran els utilitzats pels països pobres. Els països rics i desenvolupats ja es tiraran directament bombes atòmiques entre els per escalfar-se.  

Efectivament, des d’un lloc proper al mar  ...

Lluís F. , Notícies del C. de C. .



En aquesta merda d’oficina meua, passa vent i fred pertot




Sant Pere de Roda



Sant Pere de Roda


L’altre dia, tot llegint la revista ‘DESCOBRIR CATALUNYA, Nº 111 a la terrassa d’un bar de Llançà mentre prenia un refresc, sento una veu que diu : Collons, ja és estrany que ho hagin escrit així !
Era un home que passant entre les taules per fer drecera, s’havia quedat mirant l’article de la revista darrere meu.
- Què vol dir ? – li vaig preguntar girant el cap.

Foto revista


 Total, es veu que en aquesta zona d’influència de l’abadia de Sant Pere, sempre s’havia dit Sant Pere de Roda, però ara, per alguna normalització s’ha convertit en Sant Pere de Rodes. 
Així, com que aquell senyor em va dir que la forma usada a tota la contrada s’estava perdent, em vaig voler documentar una mica.

Segons sembla ser la controvèrsia entre Roda i Rodes ve d’antic, però com que jo ara soc aquí, vogarè un rem a favor de Roda. ( Una bonica locució marinera ).

Sant Pere de Roda és una abadia benedictina situada al municipi del Port de la Selva, a l’Alt Empordà. Està construïda a la vessant oriental de la Serra de Roda.

Vaig anar cap l’antic camí que portava de Llançà al monestir, efectivament ara és el carrer Sant Pere de Roda.

Foto carrer

Desprès vaig consultar mapes de Catalunya antics, per poder contrastar una toponímia general, fora de l’influencia de la zona. És un fet prou curiós que en els mapes que consulto, que van del 1608 fins al 1706, sempre trobo Sant Pere de Roda.

Fotos mapes


Consulto també “ l’Onomasticon Cataloniae” de Joan Coromines. Aquí, l’opinió de l’autor és prou contundent, llegim al volum V, pàgina 415 :
“[ ] En la forta tradició empordanesa i catalana actual, no ha existit ací mai cap altre forma que RODA. Cap empordanès ni cap savi gironès ha admès mai altra cosa. La forma Rodes sembla ser fruit d’alguns pedants de Bna. ( Barcelona ), o de Madrid, que, volent lluir barats coneixements pseudo-etimològics i històrics, havien trobat la forma Rodas o Rodis en alguns docs. en llatí macarrònic ( mai en català ). [ ]Els notaris monacals saben que era prop de Roses, ll. Rhodas. Precisament per això, el que sovint es llegeix en llurs documents és “Sancti Petri ad Rodas”, o sigui “prop de Roses”, ...”.

Dono una ullada al llibre ‘Guia de Catalunya’ de Josep Pla i F. Català Roca, 1971, s’utilitza Sant Pere de Roda, pàg. 78, 87 ..., el llibre  ‘El meu país’ també de J. Pla explica :
 “Fou consagrada com Sant Pere de Roda el 1022”, pàg. 69 - 76.

A l’obra de varis volums titulada ‘Història de Catalunya’ d’Edicions 62, al volum I, escrit per Joan Maluquer de Motes amb la col·laboració d’Anna M. Rauret, llegeixo Sant Pere de Roda a les pàg. 66 i 197. Al volum II escrit per Josep M. Salrach, usa Sant Pere de Roda a la pàg. 240. En el volum IV Núria Sales cita un antic document de 1560 referit als monjos de la Congregació Claustral Tarraconense-Cesaraugustana, que diu :
“Avemos allado tanta destruccion y desolacion que apenas se allará monasterio de los que tengan paredas. [ ]  Porque la abadía de Sant Pere de Roda que a ella esta nombrado Lupián ques capitan de galeras ...”.

La ‘Gran Enciclopèdia Catalana, entra Sant Pere de Roda en lletra petita, i ens envia a
Sant Pere de Rodes.
Com passa sovint, trobem molta informació d’antic dels noms de llocs usats en la zona en particular, el que no trobarem tan fàcilment, són les dades del perquè dels canvis de noms a les noves normatives.
És ben curiós que si tan Sant Pere de Roda com Sant Pere de Rodes semblen ser correctes, en tots els mitjans escrits de la regió, salvant contades excepcions, s’usa la segona forma, justament la que no es feia servir aquí.

Com va exclamar el meu contertulià : “Quins collons !”.  

  
Des de Sant Salvador ... 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .



Pení i la mili


L’altre dia vaig pujar fins Pení per tal de fer unes fotos a l’antiga base militar americana ( hispano-americana ). Tot estava desert i d’aspecte abandonat. En un moment donat em va semblar sentir una remor greu, sorda i fonda, de to uniforme i continuat.
Més tard vaig trucar a un conegut que tinc a ( no ho puc dir ), que de jove ja estava ficat en temes militars. Vam que dar a casa seua. Em va dir que allà no hi ha res en funcionament, però que per si de cas, millor que no m’hi tornés acostar, que les estructures velles són molt perilloses.
Mentre preníem una tassa de camamilla va començar a parlar del seu tema predilecte :

- Jo vaig fer la mili a Tenerife, només d’arribar ja vaig comprendre que el tema militar seria la meua carrera, no de militar en sí, sinó d’aquests senyors que treballen en temes secrets i coses així. La primera cosa que vam fer quan vam arribar, va ser pujar a les oficines, ‘petate’ inclòs. érem una vintena. Un cop a dalt, tots en fila, els oficinistes es van aixecar de les taules tot cridant com desesperats
- Nadie es mas alto que el abuelo !!!
- Nadie es mas alto que el abuelo !!! – mentre sortia d’una habitació un soldat molt baixet que caminava de genolls.
- Pachis, pachis, nadie es mas alto que el abuelo !!!!! – vam comprendre que tothom es tenia que estirar al terra per tal de no ser més alt que el veterà. Quan tots estàvem per allà estirats, els oficinistes bramaven ...
- Pachis, pachis, nadie es mas bajo que el abuelo !!!!! – mentre ara sortia un soldat alt com un sant Pau, més de dos metres devia fer el tio. Ja ens tens a tots saltant, uns enfilats a les cadires, altres a les taules del despatx, altres a la barana de l’escala.
- Pachis, pachis, os va a caer un paquete, nadie es mas bajo que el abuelo !!!! – així sis o set vegades, ara ‘el bajo’, ara ‘el alto’. Desprès, com si res no hagués passat, ens van dir : venga todos en fila que os daremos un canet. Ho vaig trobar genial, només d’entrada va ser una pressió psicològica que ens va preparar per a tot el dia.
- Jo no vaig fer el servei militar – li vaig dir – entre pròrrogues per estudis, viatges i treballs ...
- A mi em va apassionar, tot està basat en tècniques molt estudiades de relacions humanes, convivència i enfortiment de l’autoestima i autovaloració. Tens que pensar que allà hi ha dues classes d’oficials, els de galons i els de ‘meses’, que són els veterans.
Tu quan arribes ets un ‘pachi’, un ‘mono’, una ‘rata de las cloacas del Teide’ un ‘quinto peluso’, o sigui, un res. Els veterans saben tot com va, i per ensenyar-ho als nouvinguts, ho feien amb una mena de proves que ‘carinyosament’ en deien ‘putadas’. Allò era un bon entrenament, quina tensió.
Per preparar als soldats a caminar en fila i a la gatzoneta , fèiem el ‘platano balú’, la tècnica consistia en que el soldat del darrera agafava el pitu del soldat de seu davant i així tota la fila. Despès començaven a caminar a la gatzoneta de manera simiesca tot cantant ‘platano balú, un, dos, tres’ repetidament. Això servia per a reforçar l’equilibri i els muscles de les cames. També hi havia tècniques per suportar unes possibles tortures per part de l’enemic. Una era la del ‘espejo de el abuelo’. Un veterà se’t posava a un centímetre de la cara tot fent tota classe de ganyotes, esbufecs i sons guturals, això sí, generalment acompanyats d’una alè podrida, i tu tenies que fer els mateixos gestos i sons. Això servia perquè un cop pres per l’enemic, només diguessis nom i graduació. Com a les pelis. Desprès apreníem tècniques de resistència a la son. Un veterà es posava al costat del teu llit i et despertava dient :
- Pachi que me voy, ve calentando los motores del avión – i tu deies – Run, run, calentando motores para la abuelía, run, run, un motor, run, run dos motores ..., i així una hora o dues o tres. Tècniques de ‘marines’. També assajaves la jura de bandera, això és molt conegut .... si home ! ‘lo’ de fer un petó al mitjó podrit. 
- Ha sí, ja ho havia sentit a dir ...          
També practicàvem tècniques de neteja de W.C. i botes amb raspalls de les dents, recollida de burilles amb el mostatxo, i d’altes varies. Però no tot era feina i entrenament. També ens feien bromes i altres distraccions, per exemple : emplenar el coixí d’espuma d’afaitar o la cara de betum quan dormies, anar a la peixera, que era ficar un quinto entre la persiana i la finestra corredora, i fer veure que era un peix. Un dia quasi s’escapa un peix aixecant la persiana, el pobre, el que no va pensar és que era un tercer pis. El van poder agafar de miracle, quins reflexos. Però el que més ens divertia era la màquina de la música. Era una idea genial que ajudava a cultivar el sentit musical. Consistia a posar a un de nosaltres dins una ‘taquilla’, un armari metàl·lic. Els veterans demanaven una cançó i tu si la sabies, la cantaves, més o menys, i ells et tiraven una pesseta pel respirador de l’armari, si no la sabies doncs consideraven que la màquina estava esgavellada i l’arreglaven tot picant amb uns penjadors de fusta. Caram si cantaves ... allò si que et donava agilitat mental ... 
- Però no hi havia militars professionals per entrenar la tropa ? – pregunto jo.
- Hi tant ! de vegades et feien un test psicològic entre els militars professionals i els veterans. Mira un sergent o ‘alferez’ crida a un soldat i li diu : - Oye, aquí quien manda mas, los galones o los meses ? – el soldat respon – Los galones mi ( tal ) !
- Pero que dices pachi, aquí los que mandan son los meses ( els veterans ) – crida el soldat com un energumen, davant el silenci del militar professional – te voy a cortar los huevos !!!! A ver, quien manda aquí, los meses o los galones ?
 -Los meses – respon el soldat .
- Rata, te va a caer un paquete que te vas a cagar, en el ejercito mandan los galones !!! – brama el militar professional. I així tenen al soldat el temps que volen. És clar que entre pregunta i pregunta el soldat agafa una resistència mental i psicològica que t’hi cagues.
- Però vols dir que això no els traumatitza ? – li pregunto.
- No home, no, tot això ens feia forts; no veus que a l’exercit hi anava molta calamitat, n’hi havia que no sabien ni on tenien el peu dret o l’esquerra.
- Que vols dir ? – torno a preguntar.
- Mira, a l’hora de marcar el pas per desfilar deia l’instructor : derecha, izquierda. ís, aro, ís, aro, a-ín, a-ín, a-só. Doncs n’hi havia que no feien mai bé el pas, així en lloc de dir dreta, esquerra, els hi posaven una llauna buida de Cocacola estacada a la bota dreta i una de Fanta a la bota esquerra. L’instructor a l’hora de cantar el pas els hi deia : cocacola, cocacola, fan-tà, fan-tà, a-ín, a-só. Amb aquesta tècnica evidentment nord-americana, aprenien a marcar el pas. 
- Tecnologia punta ... – dic jo – ara, però tot deu haver canviat.
- Segur, jo abans fumava Samson o Drum i em feia els ‘cigarros’. Em van dir no fumis això al ‘cuartel’, que es pensaran que són ‘porros’ i et fotaràn al castell. Doncs cap problema, no només no em van dir res, sinó que els oficials ja es servien ells mateixos. De fet això em va convèncer de que tenia que deixar de fumar. Sempre he pensat que va ser una estratègia pel meu bé. De totes maneres, com que tenia tanta pràctica per embolicar els ‘cigarros’, tots els que anaven a la plaça ‘Wailer’ a comprar ‘xocolata’ em deien : -liamelos i quedate un par. - Mai em vaig provar ni un, la droga era un entrebanc per la meva aspiració a ‘secreta’. Tots érem molt camarades. Alguns però, no els hi entraven als del país. Jo no vaig tenir cap problema per ser català, els ‘chicharreros’  sempre em preguntaven : - Tu de donde eres ? -Yo soy polaco. – I cap problema. Els que semblava que no podien veure gaire eren als del ‘resto’ d’Espanya. - GODOS fuera !! -  cridaven de vegades, ‘inclús’ hi havien pintades de “godos de mierda, godos fuera, godos a la peni, perros a vuestra casa”, tot fet per elements subversius és clar. Si fos ara ...     

- Bé, se’ns ha fet tard i jo he de tornar, així allò de Pení què et sembla ? – torno a preguntar.
- Mira, trucaré a la Pedra, allà hi tinc un amic que ho sap tot de les bases militars properes al mar. Si de cas, ja et diria ‘algo’. 

Tornant, no em podia treure del cap que quan era prop de la base de Pení, no s’escoltaven ni grills, ni cigales, ni ocells, ni córrer sargantanes entre les herbes ...



Lluís F. , Notícies del C. de C. .



Del tresor dels pirates i els pirates del Tresor.

L’altre dia, mentre prenia el sol a la porta del tros de barraca que em fa d’oficina, es va parar un caminant que aprofitava els últims dies de bon temps per recórrer aquestes costes.
-          Sabia que aquestes costes estan plenes de naufragis, de vaixells enfonsats plens de tresors ? – em va entrar tot eixugant-se la suor del front amb un gros mocador, parlava català amb accent estranger.
-          Si, alguna cosa he llegit; és de fora vostè ?
-          Home, soc nascut a Ultramort, però he viscut molts anys a Texarkana, a la part de Texas no d’Arkansas. El meu hobby són els naufragis i els tresors. Però jo sempre he treballat en assumptes de borsa.
-          Interessant ...
-          Sí. Avui en dia no cal buscar els tresors sota en mar, ni en vaixells pirates enfonsats, la pirateria és a terra ferma ...

Pugen els tipus d’interès hipotecari molta gent es veu incapaç de assumir els pagaments.
Bancs especialitzats en concedir crèdits per sobre de la capacitat de pagament del adquiridor, que desprès venen a terceres entitats, creant una teranyina d’hipoteques d’alt rics ‘subprime’, que arriba des dels Estats Units fins Europa. Aquesta teranyina no ha suportat el pes dels impagats arrossegant bancs, fons i bons d’inversió a la bancarrota.
American Home Mortgage o Homebanc, Bear Stearms, New Century Financial, Accredited Home Lenders Holding, Ben Bernanke, Caliber Global Investment, American Home Mortgage entre altres es declaren sense liquiditat i amb pèrdues milionàries.
- 4 de mayo.- A menos de dos años de su lanzamiento, el banco suizo UBS cierra su fondo de inversión Dillon Read, tras sufrir una sangría de pérdidas por los créditos hipotecarios de alto riesgo.
- 17 de mayo.- Ben Bernanke augura que aumentará la morosidad y la ejecución de hipotecas en EEUU durante el verano.
- 29 de junio.- El fondo Caliber Global Investment de 665 millones de euros, gestionado por la británica Cambridge Place, reconoce pérdidas.

- 14 de marzo.- La Asociación de Bancos Hipotecarios revela que el número de impagos en el sector de hipotecas de alto riesgo estadounidense (unos seis millones de contratos por 600.000 millones de dólares) alcanza su punto más alto en siete años.

Tots aquests ‘negocis suïcides’ dels bancs han provocat una crisi mundial, que ara per por a una major hecatombe, els Bancs Centrals volen eixugar injectant milions i milions d’euros a tals pirates.
Podem llegir :
               
La inyección de liquidez de las autoridades monetarias, en los tres últimos días de apertura de mercados, supera ya los 288.000 millones de euros (391.000 millones de dólares), con el objetivo de eliminar los efectos de la crisis crediticia.
El Banco Central Europeo (BCE), que inyectó hoy otros 47.665 millones de euros al mercado al cuatro por ciento de interés, después de haber aportado, el jueves y el viernes, unos 155.850 millones de euros al cuatro por ciento de interés.
Esta cantidad supone un setenta por ciento de lo aportado por las autoridades monetarias mundiales, por delante de lo adjuntado por la Reserva Federal (45.000 millones de euros) y el Banco de Japón (9.860 millones de euros), que hoy volvieron a aportar más liquidez a los mercados.
- 9 de agosto.- El BCE inyecta en el sistema una cifra récord de 94.841 millones de euros y la reserva Federal de Estados Unidos (Fed) aporta al mercado otros 24.000 millones de dólares.
 - 10 de agosto.- El BCE, la Reserva Federal, el Banco de Japón, el Banco de Australia y el Banco de Canadá vuelven a inyectar dinero a los mercados.
-13 de agosto.- El BCE, la Reserva Federal y el Banco de Japón aportan más dinero para aumentar la liquidez, mientras Goldman Sachs repone un fondo de inversión dañado por la crisis con más de 3.000 millones de dólares.

Així els Bancs Centrals van donant els cales, que són de tots nosaltres, a tots aquests bancs amb pèrdues, amés a baix interès, sense saber ben bé que en faran.
Perquè no posen tots aquests mils i mils de milions d’euros a disposició dels ciutadans, també a baix interès, per tal que pugin anar pagant els seus crèdits hipotecaris, en lloc d’esmerçar-los per tapar forats provocats pels monstres financers.
A qui protegeixen els governs, als ciutadans o als pirates ?
Quina pregunta més tonta !  
 I per coses tontes, la gasolina està a màxims. Resulta que diuen que és que el petroli està a màxims. Però el petroli es paga en dòlars, no, i l’euro està a 1,41 dòlars, està clar que nosaltres comprem el petroli més barat, ja que el paguem en dòlars. Com pot ser doncs, que la gasolina cada vegada és més cara ? Qui es queda amb la notable diferència de preu ?

AAAAAHHH ! No se sap. No ho sabia ni el d’Ultramort ....
                                         Poder un de Cinc Claus ...



 Des de la República del Cap de Creus, on tot va bé.

I España, va bien ????

Lluís F. , Notícies del C. de C. .



El nostre crit de guerra.

La central m’ha enviat una caixa amb una estació meteorològica. Volen que l’instal·li al costat de l’oficina. Diuen que em demanaran dades cada tres dies per fer un seguiment del temps en aquest lloc extrem, quan ho és. Una manera, crec, per acabar d’emplenar un horari laboral, creuen, massa plàcid. He demanat al Sr. Komada si em podia venir a ajudar aquesta tarda. El Sr. Komada és japonès, treballava d’enginyer en una central elèctrica, però ja fa 37 anys que viu a la República del Cap de Creus, li va tocar una loteria al Japó i és milionari, té 83 anys però no ho representa; ni l’edat ni que sigui milionari. Es va presentar a l’hora convinguda, es clar. El Sr. Komada em va saludar de lluny mentre brandava una bossa que semblava d’eines.
-          Sembla que ve preparat ...
-          Jai ! – m’he pensat que tu ni tindries res.
-          No, però suposo que la caixa deu portar alguna eina.
On cop la caixa oberta, amb tots els aparells a la vista, el Sr. Komada em va mirar somrient i va cridar : Banzai !

Carai! Els crits o cants de guerra d’alguns països són ben populars. Amb aquest Banzai, o el valerós crit de Jerónimo ! ( mai havíem usat Jeroni ! ), atiavem els ànims per emprendre imaginaris atacs al enemic o aventurades accions. Els espanyols fan servir el popular ‘a por ellos’, potser massa directament dirigit a persones, encara que ara, ficat dins una cançoneta ‘OEEEE’, s’ha fet molt popular en àmbits futbolístics. Molt sovint rubricat amb un nyap, però. A Catalunya semblava que no teníem crit de guerra per esperonar una o altre acció. Fins i tot, en un programa dels Matins del Sr. Josep Cuní, un contertulià, em va semblar entendre, dubtava de que en el nostre lèxic existís un crit com el dels espanyols.
Dons, sí, sí que en tenim un, ho sabia, però em faltava un testimoniatge popular que li donés fe. Doncs l’altre dia, escoltant un vell cassette d’havaneres del 1979, dels Pescadors de l’Escala, em vaig retrobar amb la cançó ‘La pàtria’ on es crida :
‘A n’ells, a n’ells a n’ells.’
Per fi una gran notícia del C. de C. cap al mon. Tenim un crit de guerra tan guerrer com el dels veïns. Ara ja ho sabeu.
Nosaltres, però, no el farem pas servir per amanir qualsevol bullinada.
Som tan formals ... 

I si un dia llunyà, a la pàtria, endogalada pels moderns enemics com el civisme zombi, la individualitat transparent, la insolidaritat covarda i els malefactors justificats, nostre sang nostre sang, falta li fa, potser encara, a toc de campana, en algun racó de la República del Cap de Creus, hi haurà algun tocat per la tramuntana que se n’en recordarà del nostre crit de guerra.

-          A n’ells, a n’ells, a n’ells !!
-          Amunt, amunt la gent catalana, serà lliure o ... ho provarà !

Lluís F. , Notícies del C. de C. .



La síndrome de l’INPROPROTERESCMUN.

Aquesta setmana he tingut un hoste important, el professor J. H. Flind.
És un sociòleg de gran renom, un mundialment conegut investigador de costums, maneres de viure i de comportar-se les diferents societats del mon. El poder-li fer una llarga entrevista per la meua agència m’ha permès assabentar-me de que patim el símptoma d’una malaltia, la síndrome de l’INPROPROTERESCMUN.
Segons el professor, això seria la incapacitat de promocionar productes de la terra a escala mundial. És una síndrome que pateix tota Espanya, inclòs Catalunya i la República del Cap de Creus. Al sud d’Espanya encara sembla que tenen uns anticossos que poden oposar una certa resistència, però com més cap al nord i més cap a l’est augmenta la zona de risc. I no són queixes, és una opinió científica.
Parlem d’Andalusia. A l’estranger s’ha conegut fins a cert punt la cultura del flamenco, torero, jabugo, chorizo, siesta, navaja i olé. Podem dir que l’antic ‘Régimen’ hi va ajudar durant molt anys, però no es pot negar a aquella gent un lloable èmfasi en vers a ‘lo’ seu. Només cal preguntar a un andalús, sobre tot davant de molta gent, d’on és; i et dirà molt probablement de ‘Tal, ‘¡ el mejor pueblo del mundo !’, i a la fi el poble serà petit i discret, però ja hi ha fotut la cullerada. No la tenim pas nosaltres aquesta costum de lloar el que és nostre tan alegrament. Potser que ens anem vacunant. Amb tot, de cara al mon mundial, no els hi servirà de gaire res per lluitar amb altres països víricament súper-protegits  . Per exemple l’oli d’oliva, Andalusia n’és un gran productor, i també en ven molt. Itàlia però, no en produeix pas tan com Andalusia, així que li compra, l’embotella en ampolletes molt petites, molt maques i molt cares i diu als ... japonesos per exemple : Oh ! il olio degli Dei, de les olivieri de l’Olimpo ! I els japonesos i el mon al·lucina amb aquell oli. Collons ! Quans olivassos hi ha a l’Olimpo ? no és pas l’oli di Dei, deu ser l’oli del milagri de Jesucristi. Però ells no es tallen pas, i ves comptant : la pizza, els espaguettis, la lassanya, el rissotto, el lambrusco, l’aceto di Modena i ara el panettone; eh! a escala mundial; aquests estan vacunats. Potser la ‘siesta’ guardarà el nom, però les noves fornades de francesos ja sabran que la ‘siesta’ s’ha inventat a França. Per què la ‘paella’ ay,ay,ay ... La paella, parlem de la més coneguda, la paella valenciana, sí que és internacional, perquè hi ha moltes altres classes de paelles i arrossos, però quan per exemple a uns francesos, els hi presenten una paella marinera o un arròs negre diuen : Ah! C’est nes pas com la que on fet nous. No és com la que fan ells, per tant ells si que fan la ‘vrai pael·la’, així la ‘pael·la’ de veritat l’han inventat els francesos. Una petita anècdota que ens indica que França també és un país molt ben vacunat. I ara amb la moda del Jalouín; resulta que quan ‘l’almeja’ Ming era petita, a Galícia ja celebraven la festa del Samaín d’origen celta, en què es fan servir carbasses perquè els morts pugin retrobar-se amb els vius. De Galícia que és aquí mateix, em tingut que esperar a l’any 2007 per assabentar-nos-en en general, els EEUU ja fa anys que ens han endossat la festa amb tots els seus complements, i tots pensant que la havien inventat ells. Però nosaltres com que som tan oberts, apa ! que visca Halloween ! Dintre de dos o tres anys, quan a un jove d’aquí li parlin de Tots Sants o del Dia dels Morts es pensarà que són grups de Heavy Metal. Si es que sempre ens tenim que anar comparant per que ens entenguin, tal lloc és la Toscana catalana, tal altre és la Bourgogne o  Bordeaux catalana, Empuriabrava és la Venecia catalana, ara farem el vi novell que és com el beaujolais nouveaux o els vini novelli italians, el cabrales és similar al roquefort i l’idiazaval al parmesà. La nostra meravellosa cuina catalana queda diluïda en una dieta mediterrània, compartida amb altres països que al final se’ns fotaran les sopes a dalt del cap. Sempre, però, ens quedarà agafar-nos al Barça, a n’en Dalí i a la Sagrada Família. I només és un comentari científic.
El professor Flind va assegurar que si no ens espavilàvem a autocrear anticossos per combatre l’INPROPROTERESCMUN, al final ens vacunarien via rectal, sia anal, dit pel cul.
Des del Cabo de Hornos català,

Lluís F. , Notícies del C. de C. .



Nit d’Ouija.

L’altre nit feia una estuba insuportable, desprès de sopar poca cosa, vaig anar a banyar-me, serien quarts d’onze. Desprès del bany em va fer mandra anar fins a casa. Xop, vaig anar cap a la oficina, tot era fosc, em vaig deixar anar en el petit i esgavellat sofà sota la finestra oberta. A la una de la matinada em desperto tot dolorit. Al fons, sobre una petita plana rocosa que baixa fins a mar, al final del carreró, es veien unes llumetes fent babarulles. Em vaig vestir, i sense res més bo que fer m’hi vaig acostar.

Eren tres parelles de joves, d’uns divuit o dinou anys. Desprès de parlar-hi un moment van acceptar que em quedés allà a prop. Anaven a fer espiritisme.

Duien una fusta de oiuja ben parida, però molt nova, segurament comprada per internet. Havien disposat algunes espelmes de tot a cent al voltant per tal d’il·luminar l’escena. Havien vingut aquí perquè al Cap de Creus antigament  sovintejaven els naufragis, encoratjats per uns amics, s’avien proposat contactar amb l’esperit d’alguna persona morta en un d’aquells accidents ocorreguts feia cents anys.

Es veu que era la tercera o quarta vegada que es reunien, però fins ara sense cap èxit. Un cop tots al voltant, un noi va fer la pregunta. Jo, assegut en un sortint de roca a uns dos metres, mirava.

-         Hi ha algun esperit entre nosaltres ? Contesta per favor. – va repetir.
-         Si hi ha algun esperit, que es manifesti, cap por ha de tenir ni cap por tenim nosaltres, som aquí amb respecte i amistat, només volem parlar i cap mal ha de passar.

La resta murmurava en veu baixa, algun va canviar de postura sense deixar d’apuntar el petit got amb el dit. No feia una alè d’aire.
Potser van passar vint minuts, desprès de moltes preguntes i silencis, un so ronc i buit de fusta, va ratllar una atmosfera sufocant.
El got s’havia mogut. Tots ens vam tensar i atansar.

-         Qui ets ?
El got quiet.
-         Ets un mariner ?
El got es mou lentament cap al ‘si’, uns braços s’estiren i altres es contrauen.. Tots es miren. Segueix la norma, diu una noia en veu molt baixa.

- Ets un mariner d’un vaixell enfonsat prop d’aquí ?
El got marca un altre ‘si’, lentament. Tots assenteixen amb el cap, anem bé.

-         Ens pots dir quin any es va enfonsar el teu vaixell ?

El got va restar quiet uns segons, com si s’ho penses, de nou es va moure, primer cap a l’1, el 6, el 7 i el 3.
1673 van xiuxiuejar, les cares eren un poema, segurament mai avien arribat tant lluny, jo ho començava a trobar interessant.

-         Segueix la norma ...
-         Ens pots dir el teu nom ?

El got escriu amb recança ‘ardiano’.

-         Va morir molta gent en aquest naufragi ?
Llarga espera, ‘si’.

-         Va ser per una tempesta ?
El got ‘si’; de cop, d’una estrebada, arrenca a córrer cap al  ‘no’.

-         No va ser per la tempesta ?
El got s’està quiet, tots suem, tots suem encara més. El got fa un petit retruc i comença de nou el seu passeig. Primer ‘si’, i amb rapidesa indica ‘no’.

-         Que més va passar ?
El got fa un petit cercle al voltant del ‘no’.

-         No ens ho pots dir ?
El got ràpid al ‘si’.

-         Que vol dir el ‘no’ ...
El got va girar al voltant del ‘no’. Tots ‘nooo’....
De sobte, com si un gran pes premés el got contra la fusta, es va començar a moure tot fent un so estrident, xerricava vidre contra fusta. Els joves, per alguna raó misteriosa, no deixaven de seguir el got amb els dits. Tots estàvem cagats.

-         ‘f’, ‘l’, ‘a’, - murmuraven sense alè.
-         ‘m’, ’a’.
-         ‘no flama’.

De vegades, malfactors apagaven les flames situades dalt dels penya-segats per fer que els vaixells s’estavellessin contra les roques i robar el botí.

-         Em dons permís per sortir del cercle ? – pregunta una noia ben escaguirolada, a punt de plorar.
‘No’, brama el got.

-         I més tard, podrem sortir tots del cercle ? – pregunta el noi amb cara de circumstàncies.

L’esperit s’ho pensa, més tard el got, ‘si’. No es mou més.
Tots murmuren i parlen, discuteixen en veu baixa, amb presses. Jo m’ho miro incrèdul.

-         Pregunta alguna cosa, pregunteu alguna cosa va, va ...
-         Serè feliç ? – salta una.
Tots bufen i mouen el cap, la pregunta no sembla oportuna.
El got rellisca cap al ‘no’.

-         Merda.
-         Hòsstia.
-         Hoo.
-         Haa.

-         Perquè ?

Al cap d’un moment el got es comença a bellugar, tots els dits l’acompanyen.
Roooooocc, ruuuuucc, cap aquí, cap allà ...

-         ‘Mag’ ...
-         ‘da’.

Només quedaven dues espelmetes enceses que cremaven els últims micrograms de cera. Vaig fer un discret pas enrere per apuntar el cul al seient de roca. La foscor em va engolir.

-         Ho sabia, ho sabia, la teva mare no em traga ! – va cridar la noia.
-         Però que dius, com vols fer cas a una tonteria d’aquestes !
-         No crideu !
-         No trenqueu el cercle !
-         La meva mare sempre em diu que estàs amb mi pels diners, que no m’estimes !
-         La teva mare està com una cabra, sempre busca gresca !
-         Ho veus, ets un imbècil !

La noia s’aixeca de cop i se’n va reputegant i fent petar les xancletes.

-         Estúpida – murmura el xicot – s’alça i comença a caminar tot darrera mig garratibat.

-         Clara, Clara !

-         Aquests dos són gilipolles ! – exclama l’oficiant.

-         Cari, ja puc treure el dit ? – pregunta l’altre.

-         Tiu tens un pavu que t’hi cagues – li contesta la xicota.

-         Fotem el camp d’aquí abans no passi res.

-         Hòstia quina caca, no ?

Tots s’aixequen mig encarcarats, ni s’adonen que soc allà.
Només les llums dels carrers, allà al fons de tot els guien.

Em quedo tot sol, la lluna surt de darrere un núvol donant una claror blanca.

-         Bona nit – dic per si de cas – i perdoni les molèsties – penso.

És ben bé que la línia entre els vius i els morts és molt prima ...


Lluís F. , Notícies del C. de C. .



República i mocadors

La República del Cap de Creus es com la Terra Mitjana, meravellosa per ella mateixa, amb habitants massa indolents i enganxada a una terra més gran, una mena de país, nació o autonomia que limita amb unes terres encara més extenses, darrere unes muntanyes massa sovint grises. Aquesta nació de la que de moment encara en depèn la República del Cap de Creus, està governada per polítics que mai han estat dempeus a Sa Pedra Negra davant d’una gropada encesa. Aquest governants mai han entès la nau que governen, mai han vingut a proa, han mirat lluny, albirant la rateta del sol a l’aforari i decidint un rumb amb decisió. Mariners d’aigua dolça, intenten no embarrancar amb el sorral o el canyer de torn, cop de roda a babord, cop de roda a estribord, dins la cabina per si m’esquitxo. Tenen la pell de les mans massa fina, poca fe, poca convicció, poca sang, poc valor, qui d’ells ha d’agafar l’arjau. Si són capitans que tenen por dels mocadors, com poden ser dignes de La Bella Lola.
El mocador és només l’excusa, costum o religió. O por.
El que jutgem és la maniobra, la decisió, el modus operandi.
Les afirmacions contravenint normes establertes, que formen part d’una normativa ambigua.
Les amenaces contra l’escola de cares a una galeria, que ja fa dies que xiula l’obra.
La flexibilitat i la tolerància amb la indumentària a l’escola, arbitràriament aplicades, només posen al descobert una manca de legislació, de normativa estricta i només amb la possibilitat de ser contestada desprès d’un estudi particular del cas, demostrant que es provoca algun mal sense remei.
Núria Terés diu que a l’Estat no hi ha cap norma que impedeixi portal el vel.
També la llei exigeix que els pares escolaritzin els nens. Uns pares poden negar l’escolarització d’un fill per un vel ?
No ha d’actuar també l’Estat d’ofici contra tals pares, per protegir el dret primordial de l’infant a l’educació.
Com pot cedir un govern que diu que vol ser una Nació, a amenaces i xantatges d’uns particulars que usen una nena de sis anys i una costum.
Abdiquen a tals pretensions excusant-se amb discriminacions i altes i bones raons.
Polítics amb mans de sorra, governen països, que en algun lloc, sense que ells ho sàpiguen, encara hi ha roca.
Hi ha Nacions Nacions hi ha Països Països i hi ha terres malmenades.
No jutgem les raons, jutgem les accions.

Cantem La Bella Lola que
La Bounty passa pel Cap de Creus.

Lluís F. , Notícies del C. de C. .



Urbanitat.

Aquest matí el banc del sinó fos estava concorregut. Es nota que tothom, a aquestes èpoques, busca seure al sol, a recés de tramuntana. El Sr. Pere i en Tonet ‘Xic’ ja són jubilats, els acompanyava en Juan de la botiga i la tieta Lola; la setmana passada, a n’en Juan, li va caure una caixa al peu i ha d’estar uns dies de baixa, i jo, que anava cap a ‘l’oficina’ m’hi he afegit. La conversa, però, ja feia estona que estava en dansa ...   

-         Civisme, educació, bons modals, cortesia, urbanitat això esta en perill d’extinció !
-         Potser és que a mi m’ho sembla, en tot cas, preneu-vos-ho com una apreciació personal, car cap títol d’especialista m’avala. Però d’uns temps cap aquí s’està veient, a la tele, als diaris, al nostre voltant, que el tema infantil i juvenil està força descontrolat; es comencen a sentir veus que diuen que s’ha perdut el nord.
-         Per ser socialment correcte, tinc que dir que tots els pares fem el possible per donar una bona educació als nostres fills, però és evident que quelcom no funciona. Ara, amb certa perspectiva, sembla ser que paraules com severitat, ordre, respecte, rectitud, deure, urbanitat, es van despatxar massa a la lleugera. Desprès d’unes èpoques de molta laxitud amb la mainada, atiada per una nova psico-pedagogia, en què donar una clatellada era una atrocitat i renyar tenia que ser una negociació, se’ns ha aparegut l’evidència.
-         Collons ! Sempre s’ha sabut que la mainada és molt espavilada, que si els he n’hi dones un dit t’agafaran tot el braç. El seu afany per descobrir i experimentar coses noves els porta quasi irremeiablement cap a la desobediència, la rebel·lia i el perill. Entre els deures dels pares hi ha el de posar-hi un cert fre.
-         Sempre es diu que la política i la justícia van per darrere de la societat, potser aquestes noves mesures envers els nens anaven massa per davant. Sembla que l’evolució del ésser humà encara no ha arribat a tal punt d’idoneïtat amb aquests avenços educatius.
-         La culpa la té la implantació generalitzada del model ‘pares-amics-col·legues’ que no ha resultat; sembla que només seria plenament efectiu en famílies en què pares i fills fossin molt i molt assenyats, quasi de pel·lícula.
-         Si, però ara, és la mateixa societat la que comença a reclamar un cop de timó per tal d’intentar redreçar la situació de disbauxa viuen nens i joves.
-         Home ! Es que de tants drets i privilegis com se’ls hi ha donat sembla que s’han embafat, no ho han pogut digerir, i és normal, la joventut és més i més i més; qui ha de posar el seny doncs ?
-         I tot això amanit amb els que es proclamaven nous-nouosos i moderns-modernosos, aquests, han escombrat tant cap a casa amb les seues tesis, que han fet quedar la societat amb el cul ensenyant, i molts dels pares que s’han apuntat a aquest carro innovador ara tenen els ‘caballs desbocats’.
-         Si és que per molt que ho hagin volgut amagar, resulta que la llei també dictamina uns deures ben clars pels fills. No crec que sigui una bogeria intentar fer anar a la mainada una mica ‘a la rega’.
-         Seria qüestió de començar a demanar a tots els implicats en el tema que facin una llarga xerrada; cal incloure-hi els mitjans de comunicació, en especial els programes de t.v. d’influència a joves, però que també estan a l’abast dels ‘massa joves’.
-         I tant ! Si és que sembla que els bons jans no estan de moda. Es mostra molt més el ‘tio echao palante’, amb més cara, més masclot, amb el puntet de mala educació o fins i tot violent.
-         I de conversa difusa i bisil·làbica!
-         I les nenes Déu n’hi do !
-          No podem pas dir que siguin els únics espècimens, només ens faltaria, però és el que més ens foten pels morros.
-         I els nanos aprenen la lliçó!
-          Perquè no ser bo és més fàcil. És més fàcil ser una mica dolent, una mica mal educat, una mica violent, picar al dèbil, descuidar les obligacions ...
-         Hòstia ! Ser bo porta feina, és carregós, sacrificat, poc llaminer, però això és així des dels temps d’en Pinotxo...
-         Potser és que caldria educar la mainada per què puguin descobrir el bon gust que deixa fer el bé. A saber valorar la felicitat d’altri com la pròpia. A perdre la por a que et donin les gràcies, als petons, a les abraçades d’algú agraït. Aprendre a demanar i acceptar ajuda. 
-         I a no tenir vergonya de emocionar-se i tenir el valor d’apropar-se al dèbil, al solitari, que a la fi pot resultar millor que tots nosaltres.
-         I tant !
-         Sí senyor !
-         Ai que bé ...
-         Ai sí ...
Mirant al mar.
-         Unes paraules tan certes i boniques com inútils en aquests temps en què només funciona la reacció instantània i el resultat immediat, i tot això que dieu va per llarg ...
-         Vaja, ja és aquí el savi Salomó ...


Lluís F. , Notícies del C. de C. .


( Una adreça, potser ja la coneixeu-ho, on parla un jutge de menors, que per les seves paraules i to val molt la pena d’escoltar, http://es.youtube.com/watch?v=K2GTauJT5Vg


L’ave para a Garvet

Avui m’ha trucat el director; m’ha dit que estigui preparat per cobrir la noticia de l’arribada de l’AVE a la República del Cap de Creus. Bé no serà l’arribada, serà la passada. D’aquí al 2009 o 2012, que se suposa que ha d’arribar a França, ja he de tenir temps. Es veu que l’AVE pararà a Girona, però és més difícil que ho faci a Figueres.
A la República del Cap de Creus, es pensa que es podria aprofitar l’abaixador de la ‘plaja’ de Garbet, pal tal que l’AVE hi fes una parada.
I és que desprès d’un viatge tant i tant ràpid creuant tantes terres, bé que es podria fer un petit descans en un lloc tan maco. Una remullada de peus cara a les vinyes que produeixen un dels millors vins del mon, és una opció que cal tenir en compte.
Potser caldria fer uns estudis geològics del terreny, per poder ‘emporlanar’ una mica l’andana de nou. Per què en aquestes construccions, s’han d’assegurar molt bé totes les obres que s’emprenen. I no és pas pensant en els ‘problemes’ en què s’han trobat a Barcelona que parlo, però imagineu que s’ensulsiés la muntanya amb totes les vinyes del voltant. Es tindrien que demanar responsabilitats.
Demanar responsabilitats polítiques, això és; el responsable polític del desastre ha de dimitir si el seu govern vol o l’interessa. Si dimiteix o el ‘dimiteixen’ del càrrec, el col·locaran en un altre lloc, de director general, vice-president o d’alt executiu. Així ja haurà pagat per totes les catàstrofes que s’hauran produït durant el seu mandat. A la vista de les moltes cagades en l’àmbit polític, governamental o ministerial que passen des de fa temps, podem arribar a pensar que ens guien persones totalment ineptes, incompetents, inútils i nuls.
Si us plau, enteniment i misericòrdia. No podem culpar als polítics de tots els mals, no són infal·libles en tot, ni hi entenen en tot. És per això, com en el cas de les obres de l’AVE, els polítics demanen consell i parer als tècnics i empreses tècniques. Amb tot ‘lo’ vist, ens hem pogut adonar de que tècnics i empreses tècniques de vegades la caguen. Aquestes ‘cagades’, quan són catastròfiques i monumentals, solen costar el càrrec al polític de torn.
Però, quina part de responsabilitat se’ls hi demana a tals tècnics i professionals, no en trobo mai cap notícia ni referència. Els problemes en construccions públiques acabades fer, amb quins calés es solucionen, els funcionaris que no funcionen, se’ls canvia de lloc, se’ls suspèn un temps, però allà s’estan.
La gent ignorant de la política o els treballadors del general, sota el ‘sinó vals fora’, es poden arribar a preguntar : “Per què els polítics no es desfan de tals elements incompetents, que tants problemes els hi provoquen, en lloc de tenir-los allà, passi el govern que passi ?”.
Una pregunta inquietant donada la gran càrrega psicològica que porta.
Una resposta igualment inquietant.
Es veu que els partits polítics mantenen als ‘destrosses’ treballant in sècula seculorum per l’Administració de l’Estat, per què encara que a ells els hi pugin causar problemes, tenen en compte que si entra un altre partit a governar, encara els hi pot anar molt pitjor. Per tant, aquests, són com bombes a la línia de flotació dels partits que governen, mentre els que estan a l’oposició, esperen que algun dia els hi explotin, per ells poder atacar, per intentar acabar d’enfonsar el ‘barco’.
Ah! Amigo ...
Un joc de ruleta russa propiciat i consentit pels governants, però en què clarament es veu que el canó de l’arma apunta cap el poble.

En fi, l’AVE pararà a Garvet ?  Pararà papa pararà pachín ?

Lluís F. , Notícies del C. de C. .



Arriba Nadal


Ja arriba el Nadal. Encara que a Catalunya, Andorra, Espanya i fins i tot a Portugal els hi sàpiga greu, el Nadal arriba primer a la República del Cap de Creus. Els veïns, ja fa dies que han començat la carrera pel Nadal. Ho han infestat tot de milers de bombetes i llums de colors, d’avets, d’estrelles, d’espelmes, pessebres i reis, i papassos Noels. Tots ells es fan els dissimulats i els desentesos, contents i atrafegats. De tant en tant, miren a mont com si el Nadal els hi hagués de caure del cel. Però només cauen radiacions. Oh! Que maco ... Aquest any hi ha més llums. Oi sí, tu ... M’agrada més aquí que allà ... Doncs allà més que acullà ... Més llums, més consum, més contaminació, més malgastar calers a l’envà per comprar les ganes de felicitat i alegria a una societat hipòcrita i consumista., Cal sostenibilitat, cal estalviar diuen;
Qui ? Home, els altres ...
No us hi escarrasseu, podeu comprar fins l’infinit i afarta-ho-vos amb delit, us podeu  fondre la cartera per davant i per darrere, viure tot l’any endogalats, i encara que no us importi, el Nadal arriba primer a la República del Cap de Creus.
Però ai! de mi; jo també he caigut en l’espiral nadalenca. He comprat un avet de pam a la botiga de les cent peles. És d’aquells que ja porta les llumetes i els regals penjats. Mireu per on, serà el primer arbre de la Península Ibèrica al qui li arribi el Nadal.
Des de la meua petita oficina, veig al fons de tot, fent una llum esmorteïda, els penjolls nadalencs que ha col·locat l’ajuntament. Són senzills i antiquats, quasi ridículs, branden espasmòdicament, empesos per la tramuntana; sempre. Aquí, un parell de sacs plens de juguets que mai acaben de vessar, allà, quatre parelles de caps de ren, que de dos, només en crema la meitat. Avall, mossegant un fanal sí i un fanal no, unes estrelles de bombetes de 25, il·luminen el carrer solitari, a cap hora buit de gent, on només, tard, un cotxe passa cagant mones fins desaparèixer per la corba del fons.
Unes comparses de fulles seques i esbojarrades, persegueixen paperots al compàs de les ventades. El rodolar d’una llauna buida avisa de l’arribada de tant il·lustre seguici.
I és que a la República del Cap de Creus mai hi han posat els peus els exercits de la campanya de Nadal. Els canons de confetti, les catapultes de llacets vermells, els baluards de mils leds, els emperifollats avets gegants, els cavalls de Troya de les megasuperfícies multinacionals no estan disposats a que, d’un dia per l’altre, en Joan de Narbona els despentini, els espolsi, els tombi, els giri, els volti, els arrossegui, els linxi, se’ls endugui carrer avall, tot fent-ne un vuit; volant pals i banderes, llances i senyeres, escuts i estendards com un exercit romà esventat al bell mig de la planura.
I és per això que poder som així, potser és ell el que ens esculpeix tal com som, de companya, la mínima necessària, de vegades dol, però en el fons, botifarra de pagès !
Els vidres de l’oficina es comencen a emblanquinar.
Algun il·lús diria :
- Il·lusió de Nadal!
- No, només és sal.
(Torna a bufar com un boit. Aquesta nit em quedaré, intentaré pensar en un final més feliç per l’article.)
Amb tot, desprès de la fugaç i misteriosa foscor il·luminada del Nadal, i deixant al darrere penjorelles de colors, el de vermell, àngels, reis, caganers, animals, barbuts, senyora i nen de guix; sortirà, també avanç que en lloc, el primer raig de sol que il·lumina als homes, dones, nenes i nens de carn i ossos en un nou dia de cel blau, on el vent, ens servirà poder, per impulsar-nos cap a un mon millor. Amén. 

Al vent :
Sota el cel blau del matí
vola un estel lleuger,
fet de varetes de noguer
 i un full de paper fi.
Duu una cua juganera
feta de fil de pescar,
amb tres plomes de gavina
que l’ajuden a volar,
un llaç blau tot darrere
li fa de timoner,
i una estrella per senyera
dibuixada en el paper.
La tramuntana el voleia,
l’acarona i xiuxiueja,
el mena amb molta traça
i sense tibar massa,
que no es trenqui la guia,
que no es faci malbé
l’estel de paper.
De molt amunt,
on l’aire és clar,
veu la plaja i veu el mar,
la vinya i l’olivar,
veu l’Arbre de la Plaça,
i el barri mariner,
i la gent que puja i baixa,
l’estel de paper.
El nen petit fa estona
que dorm al seu llitet,
amb l’estel de la guarda
vola com un angelet,
bat ses ales blanques
com somnis de paper,
i no té por de pujar massa,
car veu el mar i veu la plaça,
i veu la mare que l’abraça
com el raig de Sol primer.

Des de la República del Cap de Creus.

Lluís F. , Notícies del C. de C. .



Rajahoy i Acesver



Fins i tot des de la meua petita i estropeiada oficina, al cap de tot del Cap de Creus, ho puc notar. Els habitants de la República estant astorats, indignats i emprenyats. Hi ha dos polítics d’un altre país que parlen de nosaltres i ens volen fer servir per guanyar vots. Són el Sr. Rajahoy i el Sr. Acesver. Es veu que els votants del seu partit són una mica estranys, en lloc d’entusiasmar-se amb promeses de millores cap a ells i a les seues necessitats, ho fan amb les enardidores paraules d’aquests senyors envers nosaltres. Serà que no arribem a entendre el seu afecte.
Però és que són realment típics els dos senyors polítics. La seua manera de treballar és ben especial e incompresa per nosaltres. Mireu, aprofitant que en un sorteig per correu, m’han tocat unes fitxes de psicologia per animals, intentaré fer una mica de psicoanàlisis aplicat a Rajahoy i Acesver per buscar de comprendre’ls millor. No voldria pas que en aquesta oportunitat s’hi pogués entreveure cap comparació, eh!
Segons les indicacions de les fitxes es pot deduir que :
D’entrada, per mantenir-los tranquils, cal evitar l’insult per a dirigir-se a aquests senyors, sembla que estan molt acostumats a que els hi diguin de tot, segurament gaudeixen jocosament rebolcant-se en els improperis que els hi tiren, esperant a veure qui la diu més grossa i més corrùpia, per tan els hi hem d’estalviar regalar-se amb això per tal mantenir-los polits. No us passi pel cap comparar-los amb tocins, segons les fitxes, els tocins són animals molt nets. Encara que en el idioma d’aquests dos senyor hi ha una dita que els hi diu : “Abre un cerdo i veràs tu cuerpo.”
Una característica que els defineix és la falta de memòria. Poden estar pregonant una cosa durant temps, per desprès dir, amb una faç marmòria, que no ho han dit, però sense deixar de dir-ho, i no recordar-se’n que ho han dit. No és res gaire estrany, segons les fitxes, els gòmits, i tots els altres peixos tenen una memòria similar.
Un altra peculiaritat, és la dificultat que tenen amb els idiomes diferents al que usen ells habitualment, el castellà, en els cas de que n’hagin pogut articular un segon. Usen la llengua per ensumar i aconseguir les seves preses, i fan gala d’una llengua viperina. Amb l’ajuda de les fitxes els podrien catalogar com àspids. Amb el tema de la llengua, també desenvolupen una psicosis que els aboca a la creença que el seu idioma, que ha de ser el parlat per tothom, es troba en una fase de desintegració, i que els seus conciutadans, dintre de poc, el substituiran per un altre, el català. Aquesta psicopatia, els provoca un gran fremiment hipnòtic, que transmet el seu pensament psicòtic, a un receptiu públic patriòtic. Les fitxes no en parlen especialment, però sembla prou aproximat al comentari que fan sobre els moviments d’alguns gossets amb les cames de les persones. Poder no és ben bé això...
Una de les seues dèries principals és l’egocentrisme. Tot ha d’estar sota la centralitat, especialment el país; la capital és al centre. Les comunicacions han de sortir del centre cap a l’exterior, i les recaptacions han d’entrar al centre des de l’exterior. El seu país té quatre cantonades, però ells es troben més bé al pas de la porta on dóna el sol, a les cantonades del sud, ja els hi agradaria arribar-hi, però a les del nord els hi ensenyen els ullals, l’aire del nord els travessa, els hi bufa les orelles i els encervella, però en el fons, ells s’hi pixen. Però de la que se’n pixen més és de la cantonada del nord-est. És com diu la veïna : – Aquest cabró de gos té la mania de pixar-se sempre a la ‘meu’ cantonada !  Ai!... No sé si em sé explicar.
El que de veritat els defineix, és la fatxa. És que tenen molt mala fatxa, són fatxes que esgarrifen a la gent sensible. Que us diria jo; així mirant les fitxes ... com cucs, esgalaputs o aranyes peludes, EH ! Però salvant les diferències és clar, que estem parlant de persones; és com allò de “treballador com una formigueta” ! Sense malícia.
En fi, per què desprès diguin que els regals per correu són inútils. I és que la vella no volia morir mai.

Des de la República del cap de Creus, amb una tramuntanada encesa.

Lluís F. , Notícies del C. de C. .



Pacte de pirats o de pirates.

A prop de la República del Cap de Creus bufen forts vents canviants, es veuen passar dues naus prop dels esculls, una altra navega més lluny. Ambdues maniobren tancat, se la porten botada, el pas és estret, una va més escorada que l’altre, potser un defecte a l’estiba de la càrrega, potser una tripulació inexperta, ja ho deien els vells mariners : “No pujaràs pas a bordo si no saps fer l’estrop!”. És moment d’orsar, i els capitans ho manen. S’apropa la boca de roca, els vaixells s’acosten tant que es poden contar els claus i estellicons l’un a l’altre. Només en pot passar o un o cap. O tots dos. Un capità demana el dret a parlamentar. Al paire.
Es podrien comptar amb pocs dits els cabdills malnats i resinats de rap, que no respecten la bandera blanca o el sagrat dret a parlamentar.
En aquests mars, un capità ha estat escollit per una tripulació per què el rumb i objectius que preveu pel seu barco, són del grat de tal tripulació. La derrota i maniobres que preveu fer el capità, estan, en el viatge, en ocasions, per sobre de la tripulació. Sinó, què seria d’ell venut al gust i disgust de la marineria i altres subordinats, en moments d’ordres arriscades. On hi ha capità no mana mariner, almenys en tals circumstàncies.
I així s’arriba a que de vegades, els vents i els esculls, obliguen a emprendre al capità camins que s’escapen a l’enteniment del rol.
Un d’aquests és demanar el sagrat dret a parlamentar. Des dels terribles pirates asiàtics fins als seus iguals caribenys, passant per tots els altres, exceptuant els que no mereixen ni cultiven tal honor, han mantingut, a contracor i reputegant el dret a ‘parabolari’.
Quan això passa, els capitans caminen entre tripulacions enceses que s’esbudellarien. N’hi ha que s’estiren els cabells, altres juren i perjuren entre dents, petonejant-se l’ós del polze. Esputen cap cots, mentre escanyen el mànec de la daga. Però cap mou un muscle més enllà de l’altre, per què saben que vola plom.
Durant la negociació, els mariners escapcen ombres i punxen les costelles de la nau. Perden la fe en tot 400 vegades, reneguen i demanen la pell d’un i el cap de l’altre. Però, els que estan acostumats a passar pel Cap de Creus amb gropada encesa, s’esperen, en el fons, tenen l’esperança d’aconseguir-ho un altre cop i arribar a bon port.
I ha vegades que els estrets s’han de passar fent certes maniobres.
Si aquestes afavoreixen al conjunt, acabaran per acceptar-se com a bones i el capità continuarà. Si no és així, en el moment propici, es preparà la palanca per una borda, es buscaran les aigües adequades, i es farà fer el salt de la carpa al capità de torn.
Parlo dels pirates, no d’homes, d’homenots, homenets, pirats i cagamandúrries com nosaltres.



 Des de la República del Cap de Creus.

Lluís F. , Notícies del C. de C. .


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada