dijous, 17 de març de 2011

Articles de 2009.

A diumenge 28 de juny de 2009.
Carnet de dinamiters.

L’altre dia, vaig anar al Voramar a prendre un tallat i em vaig trobar en Jan tot concentrat llegint un llibret.
- És que m’acabo de renovar el carnet de manipulador d’aliments i estava fullejant la normativa. Com que estic obligat a contractar una empresa de riscos laborals, avui em ve una noia per repassar si estic al tanto de la llei.
- I que t’has d’aprendre ?
- Doncs que tinc que treballar net i polit, vigilar les neveres que no fallin, netejar l’oli que em pugui caure a terra per no resquitllar, desar bé els gavinets per no tallar-me, a no cremar-me amb l’oli bullent, a no esternudar a sobre del menjar, a tancar els calaixos per no trencar-m’hi una cama, portat el calçat antilliscant, no agafar gaire pes i fer-ho amb bona postura, tenir els extintors ben penjats, tenir-ho tot ben senyalitzat, i moltes coses més ... fins hi tot tinc que analitzar l’aiga de l’aixeta ...
- Però que no te la subministra l’empresa d’aigues del poble ?
- Si.
- I que no la serveixen potable ells ?
- Si, però es veu que sem pot fer malbé dins les meues ‘canyeries’ i jo seria el responsable de la intoxicació.
- Ah ... Caram quantes lleis i quan de control, aquest carnet teu val un imperi.
- BOOOOUUUM !!!!
Vam fotre un bot a la cadira i vam girar-nos cap al carrer. El vidre de l’entrada del bar estava tot esquitxat de sang. Un jove havia quedat estanglat a la voravia i una colla l’envoltava.
- Pepito ! Pepito ! Hostiaaa !
- Ai ! Ai ! Hui ! Huiiiii !
El noi es queixava i es recargolava agafant-se la ma contra l’estomac. En Jan va trucar als municipals que van trucar a l’ambulància que es va endur al jove, que es veu, s’havia volat dos dits de la mà mentre posava un petard sota una jardinera metàl·lica que hi ha davant del bar.
En Jan es va afanyar a netejar la sang de la vidriera, que miraculosament no havia rebentat per l’onda expansiva, i que de ben segut hauria acabat de trinxar al tipus. Tot seguit va fregar la vorera, que prèviament havia arruixat, provist amb guants de goma, amb una mica de lleixiu per treure les taques vermelles. Segurament atenent-se al canet de manipulador i a la normativa de riscos laborals.
Com van les coses ... tan de control i tan de carnet per segons què, i per l’altre banda la màniga ample.
Si vui anar a caçar bolets, necessito carnet perquè destrueixo el bosc, si vui anar per una menjada d’engrotes, necessito carnet perquè les poso en perill d’extinció, quan d’altres, amb carnet això sí, en treuen tones i tones i es veu que així no s’extingeixen.
Carnet cap aquí, carnet cap allà, però qui controla i imposa les normes al dinamiters de la revetlla de Sant Joan.
Colles de joves i de molt joves passegen amb motxilles plenes de petards de gran potència, col·locant-los desaprensivament en contenidors de vidre o de paper, que són metàl·lics i fan més fressa, encara que desprès s’incendiïn. Resulta que s’han venut menys petards però hi ha hagut més ferits.
Quins coneixements se’ls hi demana als ciutadans que participen de la revetlla de Sant Joan i altres esdeveniments tirant coets i tot mena d’estris pirotècnics ?
Quines classes de manipuladors d’explosius se’ls hi dóna per evitar que es rebentin dits i ulls propis o aliens ?
Quina classe de civisme s’inculca i quins límits se’ls imposa a la trepa de dinamiters més ferotges ?
Quina empresa de riscos festívols cobreix els danys ?
Es fa malbé mobiliari urbà, els bombers tenen que anar a apagar focs, veïns tenen que ser desallotjats, tots paguem les despeses i hem de perdonar les molèsties.
La policia passa de llarg fent el paper de Toni, el Govern i els Ajuntaments fan l’enze tot intentant passar la barca de franc; qui dies passa anys empeny. Millor no dir res, no fos que els catalans que gaudeixen de la pólvora descontrolada s’esglaiessin davant l’intenció d’establir normes i conductes petarderes, i s’alcessin en airada protesta i decidissin votar a un altre; un vot és un vot i no cal esvalotar el galliner.
Aquesta actitud de passivitat, de permissivitat, de deixar fer i esperar que no passi res, és d’ús generalitzat de les administracions. Actuar quant tot ja està podrit i perdut, i al final prohibir. Lluny de preservar qualsevol festivitat popular o festa tradicional s’acaba permetent que s’autodestrueixi o sigui destruïda pels gamberros i incívics.
Jo us en podria dir una que va acabar com va acabar per la desídia de l’autoritat, i a mi particularment em va saber molt de greu.

I com diu l’avia vella, això és així, i al que no li agradi que tombi cullera.
I sinó, a cagar a la vinya.
Lluís F., Notícies del C. de C. .    




A diumenge 5 de juliol de 2009.

Associacions, colles i altres il·lusions.

Noves notícies del professor Gramillò.
Veure al final.
 

L’altre dia, el professor Gramillò de Llançà, em va convidar a dinar i a veure el seu treball sobre el projecte : CAGo PoCo i ForSe GaSCiu ViLa, tu FesTraMa i VeCa.
( Com l’Ajuntament i el Govern amb els seus Policies i Cossos i Forces de Seguretat podran Garantir la Seguretat Ciutadana a la Vila de Llançà, turística, per la Festa Tradicional Marinera i de la Verge del Carme. ) . Projecte però, que encara està en una fase molt poc desenvolupada i per aquest any cal comptar amb uns esdeveniments impredictibles.
Total, que desprès de dinar vam fer una passejada mentre parlàvem d’això i d’allò. En un moment donat un cartell em va cridar l’atenció. Era de la Colla Gegantera que demanava l’ajut i la col·laboració de tothom, per la manca de voluntaris ( em va semblar entendre ) posava en perill la continuïtat de la Colla.
La conversa amb el professor amb va portar a fer certes reflexions. Hi ha pobles que no tenen tradició cultural, que hi vols fer, la gent no és participativa a llarg termini. Es comencen coses i projectes que al final no acaben de funcionar del tot, o es perden definitivament o durant molts anys. Sardanes, teatre, cantants, musiques i balls varis, societats i associacions diverses que moltes vegades el poble en general només coneix per informacions puntuals sobre elles o per les seues actuacions en dies determinats. Crec que fora d’alguns esdeveniments puntuals marcats per la novetat, moltes actuacions o convocatòries d’aquestes associacions són poc concorregudes, especialment per la gent del mateix poble.
Si descomptem els forasters i els familiars dels que actuen, per un poble de prop de 5.000 habitants la participació ciutadana és minoritària.
A què pot ser degut la pobra interacció entre la gent i les propostes de les diverses associacions ?
Potser les associacions que neixen no preparen prou el terreny abans de la seua constitució. Potser caldria fer més propaganda de les seues intencions, buscar recolzament entre la població fora del propi grup i els seus afins. Donar-se a conèixer àmpliament, presentar les intencions, fer córrer la veu, pot ajudar a començar amb un més ampli suport i participació. 
D’altres, establertes fa molts anys però amb molt poca incidència entre el jovent, potser els caldria fer un pas endavant i obrir-se a mètodes més moderns i engrescadors per vendre el producte als més joves, per poder trobar relleus generacionals. Intentar buscar que el principiant no se senti cohibit o apartat per unes normes aplicables als ja entesos o a la competició.
Apertura, informació, paciència, abnegació, simpatia, entusiasme infinit; no soc jo, ni molt menys, el que ha de dir com han de funcionar les associacions, però sense aquestes coses, i avui en dia on el temps de lleure tothom el vol aplicar a les seues prioritats, és molt difícil poder tirar endavant un projecte popular a llarg termini.
I des de la meua ignorància, se m’empesca imprescindible fomentar des de l’Ajuntament la intercomunicació i la bona relació entre les diverses colles i societats. La divisió ens fa petits.
Tot i que els seus projectes poden ser molt diferents, una cosa els uneix i els identifica; la il·lusió i l’intenció de tirar endavant una ideia que a la fi ha de ser un bé per a tots nosaltres.
Si no es pot col·laborar, què menys que assistir i acudir a la crida.

Apa anem-hi tots !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

A diumenge 5 de juliol de 2009.
Associacions, colles i altres il·lusions.

El professor Gramilló, a raó de les noves sobre el tema de les Associacions a Llançà, m’ha fet arribar un fax en el que detalla les associacions que ell coneix, al temps que demana que si algú en coneix alguna altra pot fer-se-la saber per tal d’incloure-la al seu arxiu.
Fax del professor Gramillò de les Associacions i entitats conegudes que reben ajudes dineràries o amb espècies de l’Ajuntament :

Llança’t.
Sardanes.
Ball-llan.
Rocio.
Basket.
Terpsichore.
C. F.
Llar jubilats.
Llar jubilats del Port.
Amics Pont du Casse.
Body dance.
Amics Sant Silvestre.
Caçadors –aficionats.
Fundació M. Lozano.
Agr. Caçadors Les Llances – d’elit.
Fundació Sr, Grifeu.
Barraqu. St. Onofre o Ferriol.
Ass. Veïns Cap de Ras.
Confraria.
AMPA CEIP.
AMPA IES.
AMPA Llar d’Infans.
Club Caiac Pagaia.
Club Nàutic.
Gegants.
ADF.
Creu Roja.
Puntaires.
Amics Parròquia.
Camp de Tir.
Ass. Altariba.
Amics dels animals.

A divendres 10 de juliol de 2009.

Una Delegació de la Generalitat de Catalunya a la República del Cap de Creus, ole, ole, ole !!

La República
del Cap de Creus es prepara per un gran i honorable esdeveniment, la Comunitat Autònoma de Catalunya, veïna i amiga de la R.C.C., té l’intenció de instal·lar una Delegació del Govern Català a casa nostra. Com és habitual i seguint el protocol,  ens visitarà el Vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira per davant del seu seguici, que ens visitarà per darrere. Com és norma i costum del vicepresident, la comitiva que esperem estarà a l’alçada en quantitat i qualitat com per poder atendre correctament qualsevol necessitat i imprevist que sorgeixi, i que no pugui impedir que ens estrenyi’n els vincles i deixar-nos la trepitjada catalana a la R.C.C. .
Coneguda pel nostre govern la majestuositat ( ai no, majestuositat em sembla que no ... ) i categoria que busca el vicepresident català i tota la seua caravana de personal, ja sigui en l’hostalatge, la visitació, i en les altres despeses, tothom s’ha posat a treballar per estar a l’alçada de les circumstàncies.
El nostre govern ha encarregat un cistell de banderetes amb la bandera de Catalunya per donar-les als creuencs, que les faran brandar amatents i amb gran joia al pas de la rua catalana. També ha ordenat que es dongui una ensabonada a totes les boines i gorres de mariner que tinguin previst tal dia sortir al carrer. Tot ha d’estar a l’alçada dels nostres honorables visitants. S’ha demanat als serveis del país que contemplin i acatin les ordres i desitjos de la delegació catalana i del vicepresident en especial.
Perquè tot s’ha de dir, aquesta visita serà un revulsiu per l’economia del nostre petit país. A dingú li passa per alt la quantitat ingent d’euros que dispensa aquesta despresa delegació catalana en cada un dels seus viatges.   
I nosaltres, país de pirates, no ho deixarem pas escapar.
De moment encara no se’n sap gaire res, però ha transcendit que el vicepresident ha demanat un allotjament a primera línia de mar. Per evitar escanyoliments i provincianismes, i acatant les ordres concretes, el govern de la R.C.C. ha decidit per la major i hom instal·larà al vicepresident Carod-Rovira a l’Illa de l’Encalladora. També se sap que el contingut de les Visites Guiades del comitè del govern català, estaran sota les ordres del senyor Pantaleón. I per portar l’assumpte de les Altres Despeses de la comitiva, i seguint la norma i costums del vicepresident català, el govern  de la R.C.C. a arribat a un acord amb l’equip de Cuarto Milenio.
Esperem i tant de bo, que tots aquests esforços ens portin a una millor relació politico-social amb els nostres amics i confrares de la poderosa Comunitat Autònoma de Catalunya.
Encara que com diu en Jan del Voramar, tots aquests, de carajillos a casa meu se’n vindran a fotre pocs.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

A dimarts 21 de juliol. R.C.C. - BCN - R.C.C.
La senyora Conchita cada any va a Barcelona a fer-se una revisió. Cada any hi anava amb la filla i el gendre, però aquest any, l’empresa on treballen els hi ha pagat 15 dies de vacances a les illes Fiji, i com que coincideixen els dies, i no era pas qüestió de deixar-se perdre les vacances tropicals, el nebot de la senyora Conxita, en Gustau,  un noi d’un 21 anys, acostumat a estar per Barcelona per coses de l’estudi, serà el que li farà de guia. Per fer-los costat, però, necessitaven un home de seny. Un tipus com jo, un viatger nat, encara que ara faci més de 40 anys que defujo qualsevol metròpoli. Un bon amic pel què faci falta, però ignorant a consciència dels tragins del mon mundial.
- Totes les despeses pagades, eh noi ! No et passi pel cap de portar ni un duru a la butxaca – va sentenciar la senyora Conxita.
I aquí estic, embarcat al tren que a les 7 del matí que surt de la R.C.C. cap a Barcelona. El nebot, un xicot una mica murri i poc parlador, amb cara d’avorrit i de fer el viatge per calés, va aparèixer connectat a un aparell de música que no es va treure de les orelles ni per fer un petó a la tia, es va seure davant meu sense deixar de trastejar els botons.
- Hey.
- Hey.
Dugues hores de viatge que van transcórrer entre alguna conversa esporàdica amb la Conxita, que sovint pesava figues, i algun ‘nen estigues al tantu’, correspost amb un si amb el cap al tercer o quart intent. Cap al final del trajecte, en Gustau diu : baixarem a la pròxima.
Els indicadors rombals, ens van dient en quin lloc de la subterraneitat ferroviària ens trobem.
En Gustau aixeca el cap, s’estira el cordó de l’orella esquerra i ens explica que baixem aquí perquè aquesta estació té una sortida propera al TMB que tenim que agafar per anar a la clínica on s’ha de visitar la tia.
Faig que sí am el cap mentre deixo anar un somriure i dic alguna cosa adient.
El noi agafa a la Conxita de bracet i jo tot darrere per si de cas un xotrac.
S’obren les portes i baixem a l’andana. L’aire calent i enrarit de l’estació subterrània ens envolta. La negror de les vies em deixa amb el dubte de que si és pintada expressament. En Gustau diu : cap aquí.
Enfilem el camí de pressa buscant la sortida que ens toca. Un pilot de desconeguts pugen i baixen, passen i traspassen. Pugem unes escales de parets enrajolades de blanc, per un moment en passa pel cap la primera de SAW. Un cop a dalt, ens trobem en una vorera al bell mig de Barcelona. Com sortits per la porta d’en Doraemon, les botzinades del transit a causa d’algun incident anterior, ens confirmen que hem arribat. Fa un bon sol, amb tot l’aire és espès i fa una olor rara. Enfilarades de gent, mai havia vist tanta cuixa junta, caminen amunt i avall sense cap ritme aparent, apart del que manen els semàfors. Al acostar-nos cap un pas de zebra descobreixo que són mortífers. Han pintat a terra que ‘A Barcelona un de cada tres morts en accident de trànsit és un vianant.’. Amb aquests bones vibracions esperem que el semàfor es posi verd. N’hi ha però, que no tenen paciència i travessen a la carrera, i ja cal que ho facin. Un cop s’atura tota l’escuderia rodada, un garbuix de cotxes i motos i motos i cotxes com disposats tots a la pole position preparats a sortir disparats a l’ordre del seu verd, la marabunta humana creuem amb presses, com si el programador del temporitzador fos conegut a Barcelona pel ‘garrepa’. La Barcelona estressant i atabaladora de la que fugen els seus habitants, se’ns presentava. De totes maneres, em va semblar que els vehicles corren massa, van disparats amunt i avall en frenètica carrera. No semblen els mateixos que venen a la R.C.C. de vacances, amb conducció badoca, entorpidora i mancada d’intermitents, tant de bo a la fi, això em demostra que els conductors de les grans capitals no són millor que la resta, és que només saben on van. Al fons veiem la Torre Agbar. En Gustau, a toc de va!, ara ! per aquí ! i passeu ! ens porta fins la boca del TMB. Pugem a un tren d’aspecte fragilot i antiquadot, que timbrada va timbrada ve, va anunciant les parades i sortides al passatge. Un mitjà que resulta ser molt efectiu, en menys de 10 minuts ens deixa a pocs metres d’on s’ha de visitar la Conxita, que un cop reconeix l’indret i comprova que no ens hem perdut, dòna l’ordre d’anar a esmorzar. Ho fem en una cafeteria d’una cadena, renovada fa poc segons diu el noi, bé i per un preu prou assequible. Allò que a Barcelona sempre et parlen en castellà sembla quedar de manifest, al sortir, però, els dos nois de la barra d’aspecte sud-americà, amb un somriure ens van saludar amb un ‘adéu passi-ho bé’. Me’n vaig anar rumiant si en el fons els barcelonins tots, fan tot el que poden en aquest tema.
Camí de la clínica, per una vorera poc transitada, hi ha una Royal Enfield aparcada baixada avall, potser per no donar la raó a la seua llegenda. Sembla ser que a Barcelona tenen problemes amb els cartrons, aquí i allà de la voravia n’està ple de lligams.
Al sortir de la visita anem a dinar, desprès a prendre un gelat, més tard a fer el cafè. La senyora Conxita està molt contenta, el metge li ha dit que està com una rosa. Badem per quatre botigues per esperar l’hora, passem per davant de La Pedrera, on una cua de turistes esperava per entrar-hi. En un tres i no res ja tornem a estar asseguts al tren que ens tornarà a la R.C.C. .
Durant el trajecte em deia a mi mateix que vist així, Barcelona és com un poble molt gros. Potser per viure-hi una mica millor, dic jo, que no hi entenc res, els barcelonins s’ho tindrien que creure.
 Que són de poble, vui dir.
 Lluís F., Notícies del C. de C. .
A divendres 24 de juliol de 2009.
Focs Artificials al Port de Llançà.
El passat dissabte vaig anar fins a Llançà per veure els Focs Artificials que es fan al Port per les Festes del Carme. Podríem dir que aquell dia es van obrar dos miracles, un és que va mancar el vent, l’altre que vaig trobar puestu per aparcar. I és que els Focs Artificials s’han anat consolidant amb els anys, malgrat la sempre temuda interferència meteorològica, com un espectacle que s’ha de veure. Només cal adonar-se de la quantitat de persones que congreguen. Molta gent es queda a sopar al poble per desprès anar-hi. La plaja plena a vessar i tots els cotxes aparcats des de la Vila fins al Port ho confirmen. Desprès d’haver aconseguit guanyar-se un públic fidel, han crescut, crec que tenen ganes, els espectadors i els Focs, de volar més alt.
Els pares s’han de preguntar que faran amb els Focs.
S’ha d’intentar explotar l’atracció que tenen, invertir-hi més diners, intentar que siguin un esdeveniment que atregui més turistes, que vinguin a Llançà encara que el primer cop sigui per un dia ?
S’han de potenciar ja que són un revulsiu per comerços del poble ?
El lloc des d’on es disparen és molt atractiu, però el Club Nàutic és molt a prop i perillen les barques, s’han de canviar de lloc i fer-los més grossos ?
S’han de demanar subvencions al govern per poder competir amb altres poblacions que també presenten Focs Artificials ?
S’ha de fer un pas endavant en davant amb els Focs per aconseguir-ne més potencial turístic ?
S’han de mantenir per sempre així, com la cloenda d’unes festes del Port cada vegada més descafeïnades i impersonals, pensant que lu que valen els Focs són diners cremats ? 
Si no ho veieu prou clar llanceu una bengala.
 Lluís F., Notícies del C. de C. .
Merda ! Se m’ha embossat el xiclè de l’ensulfatadora, m’he emprenyat i he decidit d’anar al Voramar a treure’m la pols del canyalot. En Jan llegia l’article d’una revista amb atenció.
- Jan posem un mojito, que tinc un la gorja resseca d’ensulfatar els geranis. Que llegeixes ?
- Un escrit d’un enamorat del nostre país. Si vols que et digui la veritat, m’ha fet vergonya que un creuenc com jo no hagi tingut mai el valor de parlar del meu país com ho fa aquest noi, que n’és de fora.
- Hahà – dic jo desprès de llegir l’escrit – de fet és massa amable i benèvol amb nosaltres aquest Pumo. No n’hi ha prou a ser com som de carambola, s’ha de tenir consciència del que un és, i tenir el coratge i la intenció de demostrar-ho en tot moment.
- I tant, aquest Pumo és més creuenc que molts de nosaltres. I fins i tot més llançanenc diria jo – va sentenciar en Jan acostant-me el mojito.
- Que vagi a la seua salut !
- A la seua !
El per què soc de Llançà, per Pumo.
Llançà té quelcom especial. Hi ha una llei de la física que diu que els cossos s'atrauen entre ells amb un equilibri perfecte que fa el món tal i com és. Llançà trenca aquesta llei de la física. Llançà té un imant tant potent, que quan i passes t'atrapa i et deixa corprès i t'obliga a tornar. Però, què és el que fa que aixo sigui així? Hi han diferents motius.

El més important sou molts de vosaltres, els Llançanencs. Sou gent que feu d'aquest poble més que un lloc paradisíac per a passar els dies de vacances de tots aquest “aixafabolets”. Amb la vostra manera de ser, a vegades un xic eixalabrada, feu que els que només tindríem d'estar de pas, ens sentim part d'aquest poble. Aconseguiu canviar les persones a millor, molt sovint sense que ús adoneu de tot el que feu pels de “Can Fanga”.

Una altre factor que crea sentiments Llançanencs és la Serra de l'Albera, veure com “moren” els pirineus en el mar és quelcom fantàstic. Una serralada que potser no és caracteritza per tenir frondosa vegetació i grans reserves d'animals que tant agraden als “pixapins” però que queda compensada perfectament amb uns grans paisatges, unes valls espectaculars, unes vistes que et permeten està a la carena d'una serralada i donar-te la sensació de que si fas un bot una mica llarg, et capbussaràs al mar.

El mar. Que dir del mar? Jo no podria viure sense el mar. No podria viure sense poder ajeure'm sobre una roca o a la proa de la meva humil barca i mira al horitzó, i nomes veure blau. Sempre intentant trobar la línia que separa el mar del cel, aquella línia que et fa veure que les coses poden canviar en un moment, que a vegades estan lluny i a vegades només cal posar-s'hi per creuar-la. En moments que estem capbaixos i rés no ens aixeca l'ànima, el mar o aconsegueix.

La junció de tot això, i més coses que segur que em deixo, fan que a mi, quan em fan aquella pregunta “I tu? D'on ets?” jo sempre respongui orgullosament, “Jo sóc de Llançà! L'alba de la Costa Brava, el final dels Pirineus, l'inici del Cap de Creus, el més bonic de l'Empordà i dels Països Catalans, probablement l'indret més bonic de l'univers”.

Llançà per mi és el tot i és el res, per què sense el res hi ha tot, i sense el tot no hi ha res. Llançà fa que no hi hagi el res, Llança fa que em quedi amb tot, Llançà a aconseguit que sempre estigui aquí, i em sap greu, però sempre estaré aquí.

De les coses que em sento més orgullós és de ser Català i ser de l'Empordà!

 
A divendres 7 d’agost de 2009. 
El capità Barbosa.
El capità Barbosa ha tornat a la R.C.C. . És un personatge molt conegut, i respectat també. L’altre dia el vaig conèixer al Voramar, deveu pensar que no me’n moc, però amb aquestes calors l’oficina es fa insuportable.
No hi havia ni un gat més, tothom era a la plaja o fent la migdiada.
En Jan me’l va presentar. És un tipus corpulent i panxut, amb una veu molt greu que sembla ressonar-li dins del cos. El capità Barbosa apareix un cop a l’any, és instructor dels bussos d’elit de l’Armada Española, i es passa molt de temps embarcat. Solter i solitari, viu a la casa de la Costa Negra, en una velga amb un jardí erm i cremat per la salabró, prop de mar, terreny humit i bac.
Barbosa explicava que els joves que s’enrolen avui en dia no són com els d’abans. Ara, a falta de res més bo, s’apunten a la Marina, molts sense cap vocació marinera i molt menys submarinista.     
Ens contava un cas que li havia passat feia poc, abans d’acabar la temporada.
Es veu que tenia una dotzena de novatus formats a coberta per tal d’assabentar-se de l’experiència en bussejar que podien tenir.
- A ver, los que hayan buceado alguna vez que den un paso al frente !
Amb això que se’n avancen tres.
- Usted ! - li diu al de més a l’esquerra - donde a buceado ?
- He buceado en toda la costa cantárica y gallega, señor !
- Usted !  - li diu al del mig - donde a buceado ?
- Jo he buceado en toda la costa de la República del Cap de Creus y de las Islas Baleares, señor !
- Y usted, donde a buceado ? - li pregunta al de més a la dreta.
- Yo he buseao en todas las montañas de alrededor de mi pueblo i en las del pueblo de mi novia, señor !
- Como dice usted ? - diu que va preguntar el capità Barbosa tot sorprès - En las montañas ?
- Si señor, he buseao por todas las montañas !
- A ver, hágame una demostración de como lo hace, bucee !
- EEEEEEOOOOOOO !!!

En Jan i jo ens vam mirar. Les paraules, de vegades tenen certes dificultats.

Lluís F., Notícies del C. de C. . 
A divendres 14 d’agost.
La cueta de la Rau-rau.
Ja se sap que al mes d’agost hom només pot tenir al cap dos pensaments, les vacances o el treballar pels que estan de vacances. Bé, les Administracions també es preocupen perquè l’aire condicionat sembla no tirar prou.
I ara vindrà un a parlar de minúcies i nimietats, amb la calor que fa. Doncs sí, i amb retòrica, que s’han de relaxar las neurones. Això sí, des del respecte i la responsabilitat, i amb bon talant, i amb el seny que dóna tenir una Casa Gran en algun puestu, i sense deixar de banda l’esperit nacionalista amb mans netes repica-les teta repica-les tu que són boniquetes.
Se’n ha de parlar perquè és com la cansiòn del verano que arriba cada any però en versió penible i desagradable. Es tracta, sense més dilació, de la cua multihorària diària, en especial la infal·lible de 7 a 8. Anys enrere, quan encara restava alguna espurna d’iniciativa, de tant en tant, hom es podia trobar amb alguns agents que s’aturaven per dirigir el trànsit.
Ara ja no.
Ara tots els Estaments dels Supra Nos, locals i llunyans, deuen haver decidit que la cua estival diària és un patrimoni del poble, i un valor afegit pel turisme, doncs cap de les moltes policies existents, dependents d’uns i altres apareix per alleugerar als cuers. Segurament han pensat que com que ja no se’n va la llum del poble amb la primera bufada de tramuntana ni amb un llamp escarransit, no hi ha grisos que facin circular la trepa d’estrangers a cops de porra per davant de L’Hacienda i Cabrafiga amunt i avall, ni ve l'home del burro amb els gerros i els càntirs, han decidit deixar aquesta cua com a tipisme de poble costaner, tal com passa en altres indrets amb més possibles.
Així doncs, uns i altres, esperant la construcció d’una miraculosa rotonda salvadora, deixen el tràfec del  turista i del del terròs en mans de la sincronia inanimada del semàfor, que tan en fa esperar 2 com 200, sense que dingú, amb més llums que el propi semàfor, aparegui per esbandir la cua, que ja rua, s’acosta a calvària prufasó.

Més aviat és com una fira, però on no hi toquen els pitus, però si les pilotes ...

Lluís F., Notícies del C. de C. .    


A dimarts 25 d’agost.
En Jan del Voramar fa un poema o la senyora dels cents i milers.

- L’altre dia unes clientes que feien el vermut en van inspirar – em va dir en Jan tot rellegint un foli.
- Ah si, i què et van inspirar ?
- La meua vena poètica.
- Així que vas trobar unes musses ...
- I tant, sobre tot una ! Fins i tot li he escrit un vers ...
- Ai, ai, ai, que aquí hi ha marro; i es pot llegir aquest vers ?
- No sé ... Va té, però no em donguis cap opinió con l’hagis llegit ...
- D’acord.

La senyora

Em parlava una senyora
amb molta llicència
de la sort de ses filles
amb els homes de ciència.

La gran era casada amb un psiquiatre,
la mitjana amb un químic
més famós que en Frank Sinatra,
la petita ho era amb un advocat
el que porta els papers
dels grossos de l’Estat.

Les nenes tenen els marits que es mereixen,
a mi els homes d’ofici no em sedueixen.

Si la senyora parlava per fer-me parlar,
amb en aquell moment no li va resultar.
Si tot lo que deia ella s’ho crevía,
jo ja vaig fer bé de no dir ‘esta boca és mia’.

No hi val gastar xaliva am tanta finor,
i menys a un home d’ofici tal hi com sóc jo.

Avui gropeja Jan ...

Lluís F., Notícies del C. de C. .
A dimecres 19 d’agost de 2009.
El català ‘de rodalies’ un tema no a debat.
L’altre dia em va trucar el meu amic de Llançà, en Lluís Feliu.
- Escolta, saps que el dilluns passat van parlar del meu llibre al programa del matí de Catalunya Ràdio ?
- Que bé !
- Si, parlaven de llibres i diccionaris de l’Empordà, va sortir junt amb altres dos.
- I del que vas enviar fa temps a n’en Cuní, als Matins de TV3 ?
- Ah! De moment no en sé res encara. L’any passar va sortir al Cafè de la República també.
- Noi, al final et faràs famós ...
- Si, segur ...

PROGRAMA DE CATALUNYA RÀDIO.


Ens vam acomiadar, se’l notava content, però jo sabia, per les vegades que n’havíem parlat, que en el fons això quedava lluny del tema principal de la qüestió. 
I no és que no sigui d’agrair una mica de publicitat. Moltes vegades aquestes publicacions són obra de aficionats, mancats de padrins filòlecs entaulats en magistrals presentacions i només guarnits amb magres pressupostos d’edició, esperant amb candeletes una referència en algun mitjà més o menys mediàtic.
Però en el fons, tots aquests llibres de parla ‘dialectal’, només busquen la fama d’ells mateixos o clamen per un debat sobre la desaparició de gran part del vocabulari català ?
Evidentment tots els programes fets des de la capital defugen el fons de la qüestió, fan veure que no s`han llegit els pròlegs, passen de puntetes comentant aquesta paraula dita dialectal que ells també la diuen, i aquella altre que els hi és desconeguda i els hi fa gràcia.
La destrucció del català que ells anomenen ‘de rodalies’ per part del català normatiu i estàndard no s’ha de tocar. O és ignorància o perilla la cadira ?

Corren mals temps per la ceba arranadiua i pel color de cua de gos con fuig ...

Lluís F., Notícies del C. de C. .
 
A divendres 28 d’agost.
Sangria.
Encara que estigui treballant en aquest petit racó de mon, la central no em deixa de petja. L’altre dia em van avisar de que els últims articles estaven molt deslligats de la realitat instantània del mon. Em reclamaven un escrit sobre temes candents i d’importància social, i no de problemes d’intimitat tavernera. Que voleu que us digui, l’istiu és l’istiu, la calor apreta sense compassió, i per un reporter solitari, sense cap normativa establerta, és difícil no deixar-se caure per la lliscant pendent de la desídia i la simplicitat, només a primera vista, cap a temes tant banals com propers. Entès això, i acompanyat per la última sangria d’agost, els escriuré un article sobre dugues de les noticies mundials que se m’han empescat més interessants.
Una són les eleccions a l’Afganistan. Les noticies diuen que els observadors van veure dos votants amb els dits bruts de tinta, tallats pels talibans. No sé, desprès de que aquets personatges amenacessin de fer-ho, em sembla que els pobres votants, ja passaran prou ànsia en netejar-se els dits bruts de tinta. Aquesta suposada i generalitzada metàfora dels mitjans d’informació sembla que vol estalviar de dir que uns terroristes sembren la por a l’electorat per mitjà de mutilacions indiscriminades, amb les que volen aconseguir una nul·la participació en unes eleccions que han de ser lliures. Amb aquest acte, a l’Afganistan potser aconseguiran acovardir a la població, però per nosaltres, països tan desenvolupats social i políticament, el fet de tallar un dit a una persona que exerceix la seua lliure voluntat i el seu dret, ens ha de representar com si tallessin el dit a Colom, o a l’Uncle Sam, o ens tallessin el dit de fer autoestop o el de ‘a prendre pel cul’, o el dit de ‘l’OK’ o el de ‘fotre un clau’, el ‘d’estàs tocat’ o el de jugar a pistolerus, un dels dits dels diners o un dels cuatro dedos de la furia, el del DNI o fins hi tot el de Sant Pancràs. Sense tots aquests dits, i molts que em deixo, la nostra societat no seria tal com ara la coneixem. Amb tots aquest dits tallats seriem menys lliures i menys de tot. És fàcil d’entendre què busquen en el fons tallant dits a l’Afganistan.
És que els hi tinc el dit a l’ull.
L’altre succés que m’ha semblat digne de comentar és el gran foc forestal que hi ha hagut a Grècia. Amb aquest desastre s’han posat de manifest dugues coses, cada una més penible pels europeus que volen ser. La primera és que s’ha deixat palesa la incompetència del govern grec, dels comandaments, dels tècnics i demès sapiències varies en temes d’incendis forestals. Tal com va passar aquí l’any 2000, un dia a anys vista, en tindríem que parlar de tot aquell dia i aquella nit, que per la prepotència i la suficiència de les autoritats apagafocs catalanes, i per no voler escoltar a les moltes persones que avisaven i pronosticaven que el foc saltaria la carretera, el foc va agafar les dimensions que tots recordem. Aquesta inacció grega a demostrat també la total invisibilitat, o era imbecibilitat, del Govern Europeu com a tal, que desprès d’anar-se emplenant la boca declarant zones i reserves europees protegides, no és capaç ni té poder d’intervenir per sobre de les potolades del país d’origen per preservar-les. Con és l’hora d’emmascarar-se els ben peixits fugen d’escola.
Tot peglat fa una gran il·lusió i dóna grans esperances. Mentrestant però, demanaré una altra sangria per fer un brindis.
Demano la última sangria de l’agost, o poder era una sangonía, o una sangota o una sangonera ...    

Lluís F., Notícies del C. de C. .   
 
A 4 de setembre de 2009.
Emergències mèdiques, ‘aterrissa’ com puguis.
Ja fa uns anys que cada vegada que ha de venir l’helicòpter, normalment el del RAC, per alguna emergència mèdica al CAP de Llançà, ha d’aterrar a la propera riera o al mig de la carretera. Aquesta maniobra implica tallar o controlar el transit de la general, i que tan l’helicòpter com els sanitaris tinguin extremar les precaucions en la seua tasca i una pèrdua de temps que en alguna ocasió pot ser un gran inconvenient pel propi accidentat. Sembla evident que en la construcció del nou CAP no es va preveure una pista per helicòpters al terrat de l’edifici, poder era massa petit. Però amb els anys tampoc s’ha previst cap espai proper de seguretat perquè els helicòpters mèdics puguin maniobrar amb seguretat i rapidesa. Sembla ser que tota la zona al costat i al voltant de CAP està pendent d’una nova urbanització, amb pàrquings, una nova biblioteca i altres serveis.
Poder seria el moment de planificar-hi una pista d’aterratge per helicòpters, on tant les emergències mèdiques com qualsevol altre incidència o visita que impliqui l’ús de l’helicòpter es pugui realitzar de manera segura, ràpida i pràctica.

O sigui, volant.

Lluís F., Notícies del C. de C. .
A dimarts 8 de setembre de 2009.
Esmorzant amb l’enemic.
El senyor Pere Grinyol de Baula s’ha traslladat fa poc a la R.C.C., és solter i es veu que és un català molt catalanista, de la ceba diuen, es clar que si vols mentir digues lu que sents a dir. Hem coincidit a la consulta del doctor Blai. Un dia, per alguna raó que ara no recordo, la infermera del doctor em va prendre la pressió i em va dir que estava una mica alt, i que com que encara no tenien una fitxa meua, en va recomanar que passes un dia per fer-me una analítica i així em prendrien les dades. A voltes d’això m’he trobat amb el senyor Grinyol de Baula, que s’ho anava a fer mirar.
- És que no hi ha dret ! – s’ha queixat tot fullejant una revista una mica atrotinada de la sala d’espera, mirant-me i brandant-la – quina mania tenen aquests espanyols a escriure els noms catalans en castellà, ‘Barcelona un destino turístico de primera’ !
- Però em sembla que Barcelona s’escriu igual en castellà que en català – apunto fluix, fent-me el dubtós.
- Bé, Barcelona perquè és Barcelona, però se’ls hi veu a la llegua que ho haurien traduït. De ben segur que haurien posat Lérida o Gerona si hagués estat el cas.
La infermera va cridar al senyor Grinyol de Baula, al que vaig saludar amb un somriure mentre anava cap al despatx del doctor.
Les seues paraules em van semblar d’un queixós malaltís. Pensava jo que ara en moltes ocasions trobem en publicacions en castellà, o fins hi tot en programes de televisió estatal espanyola els noms de poblacions catalanes escrits en català. El que no trobo mai en escrits o programes catalans són els noms de poblacions castellanes escrits en castellà. Aquests Xerès, Osca, Uesca en idioma aragonès, Còrdova, Saragossa, Cadis, traduccions al català que encara s’acosten al original, perquè n’hi ha algunes que deuen fer estirar els cabells als oriünds, perquè les fem servir en el llenguatge escrit. Perquè no apliquem als demès el que demanem per nosaltres. Podríem esgrimir que tots les nomenclatures són diferents segons el país on es viu. Aquí no amen pas dient New York ni Deutschland, doncs de què ens queixem o ens estranyem. Els que més s’esgarrifen de veure els noms catalans escrits en castellà, són capaços d’escriure CATALONIA IST NOT SPAIN. Que passa, que en català no ens entenen ?
Com es pot tenir aquesta dèria demagògica, quan la pròpia Generalitat de Catalunya, en molts dels seus departaments, a l’hora d’escriure el nom d’una població catalana que porti ‘Ç’, utilitza qualsevol signe estrambòtic o algun de evidentment anglès.
No cal mirar tant cap als espanyols per mantenir viua una ra-ra casposa, intentem fer bé les coses nosaltres i siguem coherents.

L’avi Pitu sempre ho diu, lu que no vulguis per tu, no ho vulguis per dingú.

Lluís F., Notícies del C. de C. . 
 
A dimarts 15 de setembre de 2009.
Els governs d’España, molts patates i pocs pebrots.
És històric, més que casualitat o coincidència, és costum. Des dels reis que socarrimaven als contraris o competidors, fins les corts que els polien i dilapidaven les fortunes peninsulars i d’ultramar, recordem la batalla de Trafalgar, on els comandants de les naos espanyoles, les pintaven de la seua butxaca per no entrar en combat amb tan penibles pintes donada la deixadesa en què l’Estat espanyol tenia la flota. Governs acostumats a infringir al poble gran opressió social i parella pressió fiscal i a fer barretades als rics i poderosos, establint l’amiguisme, el chupopterisme i el pelotazo com pràctiques polítiques admeses per totes les sigles i practicades amb alegria a destra i sinistra. Governs que poden fer caure el pes de la llei sobre un individu, en especial si no és delinqüent, i que són incapaços d’actuar amb eficàcia contra grups o col·lectius bel·ligerants o problemàtics, massa feina. Amb el botellón no si pot fer res, amb la prostitució no si pot fer res, amb la especulació urbanística prediquen que s’ha de protegir la terra ara que tot està destrossat, amb el pagament de ‘peonadas’ i de les subvencions descervellades tampoc hi tocarem res perquè perderen votants. La política de no fircar-se a fondo en els temes realment importants, i defugir les responsabilitats desagradables i poc rentables políticament és la praxis habitual de tots els partits. Actuar in extremis o per obligació i per sobre és lu que es porta. Amb el tema del tabac ja fan pixar d riure. A tota Europa ja existeix una normativa clara que es fa complir, agradi o no, i aquí encara corren amb el faci vostè el vulgui. España s’ha vist superada per Turquia amb la llei anti-tabac, on han prohibit fumar en qualsevol lloc públic, establint però, sales per fumadors a les presons i psiquiàtrics. A la pell de toro, tan aficionats al tipisme com són, podrien deixar fumar als politics a pertot, per allò de anar deixant puestu més ràpid. Amb l’etiquetatge dels paquets de tabac també si mira molt el Ministerio de Sanidad per tal de no ferir massa sensibilitats, és un vreno però no gaire, causa malalties però no gaire, mata però no gaire. El Govern d’aquí espera que la prohibició vingui d’Europa per tal de rentar-se’n les mans. Fins i tot al otro lado del charco els hi passen la mà per la cara als legisladors espanyols. I si no, doneu una ullada al paquet de Marlboro de Chile i als detallats ingredients dels que es pot gaudir tot fumant-lo.
I vosaltres Josep, com us en sortireu de tot això ?
Hhhhmmmm... Segons el vent farem veles; no ?
Lluís F., Notícies del C. de C. .
A dissabte 19 de setembre de 2009.
La independència de Catalunya i el gazpacho.
La setmana passada en Joselito em va convidar a dinar a casa seua. En Joselito és de Morón de la Frontera, però va venir a la República de jove. Treballa de cambrer al restaurant ‘El lluç enventat’,  que està una mica més avall de la meua oficina. Ens vam conèixer l’istiu passat i hem conreat una bona amistat. Viu amb la dona i els pares d’ell a la primera casa del carrer Sorral, tenen dos fills i sempre alguna visita o altre. Aquests dies han tingut als seus sogres i un oncle de la dona. Em penso que en el fons li faig una mica de pena, em veu com un solitari desemparat, i en el fons, per valent que jo em faci, de vegades massa que m’hi trobo.
Vaig arribar a la casa a les dotze, tal com aviem quedat.
Vine aviat que així podrem fer el vermut abans de dinar, que la dona quan diu de treure la teca no espera, em va dir.
Desprès de dinar amb tota la família, vam sortir al pati del darrere per prendre cafè. En Joselito i jo vam donar un cop de mà a les dones per desparar la taula. Elles es van quedar rentant els plats.
Bajat a bajo, van dir, aquí somos muchos. Con vam arriar-hi, els homes ja havien disposat l’assortit de cadires fent rotllana, i discutien sobre el primer plat que havíem menjat, el gazpacho.

- Los gazpachos que hacen ahora, no son como lo de antes – va apuntar el pare d’en Joselito – la verduras no tienen el mismo gusto que la de la guerta que teníamos en casa, i las verduras son lo má importante de un gazpacho.

- Lo que pasa es que antes se hacía con el mortero y ahora se hace todo con la túrmix y no queda igual, tener un buen mortero es lo más importante para hacer un gazpacho – va apuntar en Joselito.

- Si, pero si no tienes una buena mano de mortero, poco ibas a machacar el gazpacho – li vaig assenyalar jo, mig en broma i seguint la conversa – una buena mano de mortero sí que es importante para hacer un gazpacho.

- Pues si tuvierais too eso, aun hay una cosa má importante, i é un buen brazo pa darle al maxacaor que maxaque la verdura de la guerta dentro del mortero – va sentenciar el sogre d’en Joselito tot assenyalant-se el bíceps i somrient – tené un buen brazo es lo má importante pa cé un gazpacho.

Es va fer un silenci sospesant la importància d’això últim mentre fèiem que si amb el cap, que va interrompre l’oncle.

- Pué estáis too muy equivocao, señores, lo má importante pa cé un buen gazpacho no es na de to eso que habéis dixo. Lo má importante pa que vosotros podáis hacé un buen gazpacho é el forro de los cojones.

- El forro de los cojones ?!!

- Pues claro, sino tendríais que aguantaros los guevos con las manos y habé con que brazo le ibais a dar al maxacaor …

Al tornar cap a casa, anava jo pensant en que bé podríem aplicar la filosofia de l’oncle d’en Joselito a les necessitats de Catalunya. Cal cobrir totes les necessitats possibles, però al mateix temps cal anar molt en compte de no crear falses expectatives amb algunes d’elles, com amb la d’independència. Molts pobles s’apuntaran a fer la pregunta als seus conciutadans. Tenim els estris i tenim els gurniments, però amb qüestions d’independència encara ens estem aguantant els ous, i com dirien els fanàtics del nou estúpid idiotisme que feminitza lu evident, i les oues.          

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 
A dijous 1 d’octubre de 2009. 
Podrits.

1 La pudor

L’altre dia, mentre m’esperava tot darrere de la senyora Quimeta mentre li servien les bledes i espinacs, vaig sentir com li deia a la botiguera lu de la casa de l’altre banda de camí, a prop de casa seua.
- La pudor que se sent és insuportable, con el vent ve d’allà tinc que tancar les finestres de casa.
- I perquè no ho dius a la policia ?
- Ja hi van anar fa dos o tres dies, con van tornar em van dir que tot estava normal. Però es veu que no van entrar a la casa, van donar un cop d’ull per fora i van fotre el camp. Tot s’ha quedat en res – aquests lu que no volen són problemes – va sentenciar mentre agafava les bosses, el canvi i s’acomiadava.
Desprès de fer la meua compra em vaig afanyar per intentar agafar a la senyora Quimeta. L’assumpte de la casa veïna m’havia deixat intrigat.
- Senyora Quimeta, senyora Quimeta !!

2 El misteri

La dona estava a punt d’entrar. Era la última casa del carrer. Una caseta de planta baixa, amb un teulat en dugues aigües, una xemeneia blanca acompanyada per una vella antena de televisió. Finestra a banda i banda de la porta i dugues més a la façana que donava a un petit pati i a un hort. Uns metres desprès, el carrer continuava de terra, vorejat per figuerasses, fonolls i matolls. De tant en tant un ullastre. A uns dos-cents metres s’entreveia la casa misteriosa.
La senyora Quimeta, a qui li ha encantat que m’interessés pel tema, m’ha fet entrar i ens hem assegut al pati, a l’ombra d’una parra que encara mostrava alguns botims de moscat espigolats pels ocells.
Això deu ser cosa inquilins –va dir ella - És una parella de jubilats, molt amables i simpàtics, la dona sempre en saludava al passar, encara que jo no hi tenia cap ‘rosse’, un dia que la dona es va aturar a la meu porta mentres jo escombrava el pedrís em va explicar que el seu home no estava acostumant a sortir, ell sempre havia treballat en una agència i només tenia una dèria, retallar i col·leccionar noticies dels diaris. Al cap d’un temps van deixar perdre el jardí i tenien les finestres obertes de bat a bat, dia i nit; i sense cortines. Algun dia, cap al tard, m’hi acostava i s’hi veia una mica de llum pàl·lida i groguenca, però com que em feia mala espina i jo no sóc de tafanejar, mai m’hi vaig arribar – la Quimeta se’m va acostar una mica i va baixar la veu – lu que si va ser estrany va ser el dia en què mentre passejava pel camí, ja fosquejava, vaig sentir unes veus totes esglaiades que venien de la casa, i com deixaven anar les persianes a més a córrer. Em vaig dir, Quimeta arriba-t’hi que la pobre gent poder tenen un percans. I con ja era a prop els vaig veure sortir tot corrents com si el dimoni els hi anés al darrere. Em vaig ben espantar i atabalar, però no van venir cap a mi, van trencar pel camí que baixa cap a l’esplana del mercat. Vaig passar tota la nit amb mals sòmits .
De llavors que no els he tornat a veure – va dir al cap d’un moment.  
- I l’amo de la casa no ha vingut ?
- Ui ! La mestressa es molt gran i viu a França, abans no s’assabenti ja haurà passat un mes.
- Poder demà m’hi arribaré a donar-hi una ullada ...
- Si ves-hi, tu que estàs ficat en escriure noticies, segur que i trobaràs alguna cosa.
- Si però havent-t’hi anat la policia ...
- Aquests no van passar ni de la tanca del jardí, sinó no s’explica.
- Bé, demà ja veurem. De totes maners ara no se sent cap pudor.
- Avui perquè bufa vent de mar i se l’emporta. Però només que manqués, al cap de poc la bravada ja arriba fins aquí.
Em vaig acomiadar de la Quimeta. Al tornar a la oficina pensava que si re més no, i fent les pitjors conjetures, en el cas d’haver-hi un cadàver no seria fàcil que fos el dels inquilins.
Era el sol de dos quarts de cinc de la tarda i encara pessigava.
És sol de grop ! – em va respondre en Josep de l’estanc quan jo li vaig comentar al creuar-nos.

3 La casa

M’havia calçat les xiruques velles i guarnit amb uns pantalons del Capitán Tapioca que tenia de feia anys. Una petita bandolera amb una mascareta, un encenedor, una llanterna, uns guiants de pell fins, piles de recanvi, la navalla suïssa i la màquina de fotos completaven l’equip d’explorador. A ca
la Quimeta tot estava tancat i barrat. Vaig ensumar instintivament. Una olor indefinida barrejada amb la d’herba seca, terra i camp em va emplenar el nas mentre només se sentien alguns ocells, les cigales i el cruixit de restes grava sota les sabates.
A mig camí ja es notava un tuf estrany per sobre de les flaires naturals. La casa s’entreveia entremig d’herbes i arbustos que poblaven els terrenys al seu voltant. Uns metres més endavant, la carretera feia una corba a la dreta que deixava el costat de la casa a la vista, continuava, ja convertida en un camí més estret, fins perdre’s de vista en una baixada. A l’alçada de la cruïlla del sender per on suposadament van fugir els inquilins, la pudor es feia evident.
El rellotge marcava tres quarts i cinc de cinc. A l’esquerra de la carretera, el terreny formava una vall fonda, on l’alenada d’aire calent desdibuixava el paisatge del fons. A la dreta, una gran planúria amb restes de barraques de pedra aquí i allà descobrien antigues terres de cultiu, ara totes perdudes. Les restes de parets seques marcaven els marges. La casa s’aixecava davant meu. Era de dos plantes, la superior només construïda la meitat, l’altra meitat era un terrat voltat per una barana de pilones arrodonides cobertes de líquens verds i regantells foscos produïts per anys de batre-hi la pluja. La construcció devia tenir un seixanta anys, però estava prou ben conservada. A l’època els amos devien ser gent benestant. Estava rodejada per un jardí, ara tot un herbassar. El tancava una paret de pedra rematada amb una reixa de ferro forjat que representava fulles d’heura. Tenia dugues finestres a cada costat, unes més grosses que les altres, segons fossin el menjador i habitacions o la cuina i el bany, vaig suposar jo.
La porteta de jardí estava entreoberta.
- Ei, hola ! – vaig cridar més per protocol que res més. M’hauria estranyat molt que hi hagués hagut algú.
- Hola ! - vaig insistir mentre empenyia la porta. El verdet s’havia fet amo de les xarneres, i un carrall negrós impedia que es moguessin amb facilitat. Al fer més força, els clovells de rovell de la maneta van desprendre’s deixant-me la mà plena de restes de ferro. Em vaig posar els guants per si de cas.
Abans de donar una empenta més forta a la porta, vaig aixecar el cap cap a la casa. El sol de la tarda donava al segon pis un to grogós. No se sentia cap fressa; ni d’ocells. La pudor, entre agre i corrompuda, començava a fer-se molesta. La porta metàl·lica va cedir amb un xeric i un cruixit, quedant-se clavada a la nova posició.
- Hola, hi ha algú ?! – torno a cridar tot desitjant que sortís algú dient : Què vol ?, i jo pogués donar una excusa per fotre el camp.
Davant meu, s’obria un passallís emporlanat adornat de tan en tan amb alguna pedra de riu incrustada que portava directament a la porta principal. Les males herbes que en un principi havien envaït el jardí, tenien una malura que les matava fent-les corrompre. De prop, aquell gam feia que tot tingués un aspecte infecte i nociu. Al fer els primers passos, una corredissa de rèptils entre les herbes em va sobresaltar. Vaig intentar fer fugir del pensament la pregunta sobre la raça i aspecte dels animalots, que lluny de córrer fins ben lluny, van parar la seua carrera a pocs metres, i no se per quina raó se’m va ficar al cap que tots es van donar la volta mirant-me fixament des d’aquell podrigam vegetal.
- Merda ! – vaig exclamar enutjat – ara em ve caguera. Era una cosa que em passava sovint. Al trobar-me sol en algun lloc sense saber ben bé què fer, em venia caguera. Val més que t’espavilis, vaig pensar per desviar la necessitat corporal de les tasques immediates, encara se’t farà fosc en aquest ‘antru’. La part de dalt de la casa ja havia perdut el ressol, tot s’havia tornat grisós. Una torre de la llunyana gropada amagava el sol que ja anava de baixest. Em preguntava perquè collons no havia sortit de seguida després de dinar.
Amb quatre passes vaig arriar a la porta de la casa. Era de fusta amb un petit finestró protegit per una reixa en forma de tres llances. Una cortineta impedia la vista a l’interior. Vaig picar amb els nucs una mica fort. La porta va cedir un parell de centímetres cap a l’interior.
- Hola, hi ha algú ?! – vaig cridar per donar-me una última oportunitat per pirar.
Res. Empenyo la porta a poc a poc amb la mà oberta un parell o tres de pams. Fosc. Una bufetada d’aire putrefacte em va fer fer un pas enrere girant la cara cap al jardí cobert d’ombra. Intentant recuperar la respiració vaig col·locar-me la mascareta.
Perquè no te’n vas, perquè no te’n vas ??  
4 La por

La esmorteïda llum exterior s’obria pas dins la casa. Aguantant la respiració, llanterna en mà, vaig acabar d’obrir la porta. Un petit rebedor amb un moble mirall antic i dugues cadires es presentava fosc i tètric. Estava tancat per un panell de vidres glaçats. La porta que donava a la propera estança tancada. Vaig agafar una de les cadires i vaig fermà la porta principal ter tal que no es tanqués. No és que cregués excessivament en fenòmens paranormals que tanquen portes, però aquell impediment físic em donava una mica més de tranquil·litat. Una pudor fastigosa, calenta i viua ho impregnava tot. Enfocant la llum a la porta de vidres que tenia al davant i esperant-me una visió terrible, vaig abaixar la maneta tot apartant la cara del què podria ser una altra bafarada vomitiva. La porta es va obrir suaument. L’atmosfera del menjador era calenta. Anormalment calenta diria jo. Vaig resseguir-lo amb la lot. Una taula de fusta de l’època amb sis cadires a conjunt. Una vitrina en un cantó, un aparador amb un gran mirall entelat, una làmpada de peu, un parell d’escambells, una tauleta i un petit escriptori formaven el mobiliari. A la dreta un parell de portes més, a l’esquerra les dugues finestres amb els batents oberts i la persiana baixada. Les parets del fons presentaven unes taques fosques que es despenjaven des del sostre. Com un llot ennegrit i llefiscós, brillant sota la llum de la pila, que anava trascolant fent-se camí per la resta de parets amb amples regantells de disposició horitzontal. Molt estrany en un líquid, vaig pensar jo. Dirigint-me cap a la primera finestra per tal d’intentar pujar la persiana, sento que les sabates fan una fressa enganxosa. Il·lumino el terra i veig que he trepitjat una bassa d’una mena de fluid untuós i fètid que vessa a gleves per la cinta de la persiana. Aguantant-me el fàstic decideixo pujar-la. És de fusta i pesa bastant. El suc llefiscós fa que treballi amb repugnància. Un pam, dos pams, tres pams. El jardí malaltís i en penombra comença a aparèixer a l’altra banda. De cop una pasterada de màstic purulent es desprèn de la part superior de la finestra i en cau al braç. M’espolso entre espasmes i esgarrifances. Se m’emplena de boca d’una xaliva amargant. El cor em batega a mil per hora. No he deixat anar la llanterna de miracle. Un moment desprès, mentre amb tota la recança del mon començo a enfocar cap a mont, veig la cinta de la persiana tota menjada davant dels meus nassos desfilagarsant-se per moments. El meu cervell va entendre a l’instant lu que passaria, però no va ser capaç de preparar al meu cos per l’esdeveniment. La pesant persiana de fusta, un cop solta, va lliscar com un llamp estrellant-se amb un so terrible dins d’aquell immund silenci. Tot al meu voltant semblava cruixir i esquerdar-se. Em pensava morir-me allà mateix d’un atac de cor. Vaig quedar-me paralitzat per l’espant. Escoltant aterrit qualsevol altre fressa que pogués trencar de nou aquella espessa i pestilent quietud. La meua frenètica respiració dins la mascareta semblava un esbojarrat bleix d’ultratomba. Les babarulles que feia la llum de la llanterna a la paret, delataven el meu tremolor. Poc a poc aconsegueixo tornar el ritme a la respiració i als batecs del cor.
- Una mica més i em cago a les calces – murmuro, i me’n penedeixo immediatament, ja que la oblidada caguera em torna amb una força renovada, obligant-me a creuar les cames i apretar el cul per combatre les punxades que em foraden els budells. Porqué no te vas ? sento que em pregunta el meu cervell amb veu gangosa, que ja no sap com fer-ho per què me’n vagi.
- No passa re – em dic mentre veig que la vidriera del rebedor continua oberta, mostrant la porta principal travada amb la cadira. Fora ja és molt fosc. En aquell moment, al pis de d’alt sona un cop sec. Tot seguit, se sent com si una buidarada llefiscosa i immunda s’escampés pel terra de la segona planta. Aquella fressa certa en torna al mon real. La llum de la llanterna és molt tènue, cal canviar les piles. Enfoco ràpidament per tot el menjador amb la pobra llum, buscant alguna cosa que em permeti canviar les piles amb una mica de claror. A l’altre punta, a sobre d’una tauleta al costat del què podria ser un costurer, s’endevina una palmatòria amb una espelma de quatre travessos de dit. Corro cap allà intentant no relliscar am el llot pudent que cobreix el terra del menjador. Arribo amb la llum ratejant. Tot nerviós, trec l’encenedor de la bossa. L’espelma estava coberta d’una floridura negra que s’encinbellava fins el ble. Te voy a poner una vela negra !! ressona en el meu cervell, que ves a saber d’on ho treu. Acosto la flama de l’encenedor a la metxa que espurneja i espetega sense encendre’s. S’apaga la lot.
- Merda – murmuro mentre trec el dit que m’estava cremant. Foscor total. Torno a intentar-ho i desprès de crepitar una mica més l’espelma pren. La petita flama denerida i groguenca, saltirona fent tremolar tota la tètrica sala. Canvio les piles amb presa. El focus blanc i potent perfora el pútrid ambient. Tinc el nas tant empudegat que sembla que l’olor fètida ha minvat. Deixo la palmatòria encesa i vaig cap a la porta que sembla dur al pis de dalt. Sento una remor llunyana, sembla un tro. Trobo l’escala que s’enfila cap a la negror. Enfoco a la meua dreta i apareix una cuina perfectament ordenada, però tota coberta d’un sutge purulent. Al pis de dalt se sent un altre cloc! i una altra mena d’erupció viscosa i enganxosa. De cop, una llum blauenca il·lumina la paret que puja mostrant els repugnats regantells que s’estenen desafiant la llei de la gravetat.

5 L’enigma

Començo a pujar. Els relliscosos escalons desprenen una pudor àcida, acre i més nova que la de baix. Sento tronar amb claredat. Ara puc endevinar que al pis superior hi ha la porta que dóna al terrat oberta, o si re més no sense persiana. Continuo pujant amb el cor batejant-me a cent per hora. Ja en el replà trobo la única porta oberta de bat a bat. Un llamp ho enlluerna tot sense manies. El tro que trenca al moment
em sobresalta. Sento l’aiga caure amb força sobre el proper taulat. Dins de l’habitació puc endevinar un múltiple fregadís llefiscós, insà. Trec el cap amb molta precaució. Les portes del balcó sense cortines mostren els llampecs llunyans retallant les muntanyes de l’horitzó. Una altre flamarada instantània m’ensenya l’estança que se’m clava a la retina. Un tro esquerdat ho fa vibrar tot. Afora la tempesta descarrega amb violència. Em planto al llindar resseguint el lloc amb la llum. La pestilència és insuportable. Tinc que reprimir-me trallar varies vegades. A la dreta un moble ple d’arxivadors etiquetats a mà. Alguns havien caigut a terra empesos per una munió de cucs que es recargolaven entre ells en mig d’una supuració fastigosa que s’anava filtrant pel terra. Tot estava cobert per un humus corrupte. De cop cau un altre arxivador que rebenta contra el sol vomitant cucs verdosos, llimacs lluents i una mena de centpeus esgarrifosos, tots movent-se en una orgia de repugnància. A sobre de la taula central, pilots del que podrien ser diaris corromputs per aquella baba pútrida, formaven una muralla de tremolosa posterma negra. A la paret de la dreta hi havia un gran tauler de suro amb infinitat de retalls de diaris. Un altre llamp fa llum.
- Un, dos, tres ... Sona el tro. M’acosto al panell per intentar descobrir de què eren els retalls de diari. Els de la part superior estaven tots desfets, descompostos en una bilis nauseabunda que regalimava sobre els de mes avall precipitant la seua pròpia putrefacció. En els de sota, encara es podia llegir alguna part de la noticia i veure la cara horriblement desencaixada en una mena de somriure horripilant, dels implicats en diferents processos criminals, estafes, corrupteles, prevaricacions, suborns, practiques il·legals, anti-ètiques, robatoris, desviament de fons públics, malversacions, i tota mena de males praxis. En un costat, com clavat a més a corre, hi havia un últim retall al que ja li començaven a supurar unes pústules d’aspecte fastigós. En mig de tanta podridura es podia llegir : ‘illet. Al alau de usica’.
- Merda, merda – xiuxiuejo girant-me cap les lleixes de l’altre paret i enfocant. Un seguit de llamps fan inútil la llanterna – 1940, 195, 1960, 970, 1970, 80, aquest home acumulava malifetes de més 70 anys ...
De cop tres o quatre volums surten disparats escampant la seua càrrega d’immundícies. Un fressa terrible darrere meu casi em deixa sec de l’espant. El taulell s’ha després  de la paret i s’inclina amenaçadorament cap a mi intentant aixafar-me.

6 La fugida

M’aparto d’un salt i surto corrent escales avall intentant no trencar-me la crisma amb una relliscada. A dalt se senten caure el volums amb una frenètica ràbia. M’imagino els pilots d’infectes cucs recargolant-se i excretant fluids malaltissos. Arribo a la porta que dóna al menjador i agafo la corba amb una cama. El terra s’ha convertit en un fangar podrit, l’espelma, que encara crema les restes de cera negra, continua fent ballar els dits negres que ja s’han estès per tota la sala. Mentre camino amb molta cura, obligat pel llot llardós, sento un rebombori escales avall. La porta de la vidriera esta tancada davant meu. Agafo la maneta i l’obro d’una estrebada. Una rauxa d’aire fred
em colpeja. La porta principal continua oberta, travada per la cadira. La llanterna mostra la pluja brillant brandant al compàs de les ventades, corro cap a fora mentre les gotes em punxen la cara i les mans. No m’entretinc a tancar la porta, travesso el jardí com una exhalació fins l’altre banda de la carretera, ara plena de bassals i de fang. Miro la casa sense alè, enterbolida per l’aiga que em cau als ulls. Un llamp l’il·lumina per un segon. M’ha semblat que la porta principal esta tancada.
- Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit ... – trona, la tempesta s’allunya. Agafo el camí de tornada només amb la claror d’algun llamp llunyà i la lot.
Cada moment miro darrere meu, però només hi veig foscor i un estol de gotes brillantes. Esgotat, arribo fins la casa de la Quimeta on hi ha l’últim fanal del carrer, per mi el primer. La ruixada comença a mancar. Camino carrer avall, moll com un pop. Demà en donaré part. Ho explicaré a la Quimeta.
Palpo la bossa.
- Hòstia ! Però si no has fet cap foto – em recrimino.
Pel fons del carrer passa un cotxe solitari, és el de la policia que fa la ronda. Em quedo palplantat sota el ruixim sense saber què fer, mentre les llums de la policia desapareixen per la cantonada  – merda, m’estic cagant – i aquest cop estic massa a prop de casa per aguantar-me.

7 El desenllaç

La casa de la senyora Quimeta tenia les finestres obertes de bat a bat. Els baixos de la casa estaven tacats d’un fang negrós que vaig suposar era culpa del xàfec de la nit passada. Pico a la porta i
la Quimeta m’obre a l’instant, d’una ravalada, casi m’espanta i tot. Em mira amb cara de tres Déus.
- Hola senyora Quimeta, perdoni, ahir vaig anar a la casa. Li tinc que explicar moltes coses, no em creurà.
- Però que diu vostè ! De quina casa em parla. A mi no m'ha de explicar res !
I em va fotre la porta pels morros.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

Dedicat a ‘
La Lluna en un Cove’
Pel seu treball, dedicació i esforç per publicar relats en català. 

A dijous 8 d’octubre de 2009.
ACTUALITZAT 10 / 11 / 2009.
Els motius, part de l’història.
 Ahir, quan estava fent un tallat al Voramar, en Jan va exclamar :
- Caram, acaba de passar el ‘blincat’, al menys feia deu anys que no el veia. No entrarà pas, no, el puta.
- El blincat ?
- Si, tu no l’ha pas aconseguit, va marxar fa anys. És el fill de la ‘colombiana’. La mare ja deu ser morta. El pare, que li deien el ‘corcat’, es va morir con ell era petit, va morir tísic. Em sembla que anys desprès van marxar a Begur, on la mare i tenia un germà, em penso que li deien en ‘boga’.
- Els teníeu tots batejats.
- Home, aquí com a pertot, tothom es coneixia pel motiu, de nom amb  prou feines sabies com es deien. Encara que ara n’hi ha que s’emprenyen si dius el motiu seu o de la família. És clar, que n’hi ha cada un ...
- És intersecant això dels motius ...
- El que en sap un munt és l’Ulisses de Can ‘galera’, em penso que s’ha entretingut a fer-ne una llista i tot.
L’Ulisses de Can ‘galera’ em va mostrar la llista per ordre alfabètic. Motius d’anys i panys de persones i famílies anotats a mà. Alguns de tatxats, altres corregits, algun de repetit. Altres en tenien més d’un.
- Jo en sé d’algun que en te tants o més que jo. Però és una cosa que es calla i no s’ensenya. Ningú vol que el vinguin a sabatejar. Potser dintre de 50 anys, quan tots siguem morts i enterrats, algú ho treurà i mostrarà aquesta part de la nostra història.
- Així lu ideal seria que cada poble tregués els motius dels del poble del costat.
- I tant, així els uns ens fotariem dels altres. Ha, ha, ha. Jo per exemple, també tinc una llista de motius dels de Sallàn, si vols te l’ensenyo.
Me la va ensenyar i me la va deixar amb l’ànim de fer-la conèixer. I jo com que sóc de compartir, us l’ensenyaré a vosaltres. Poder fins i tot coneixeu motius del vostre poble, si voleu, podeu col·laborar amb la llista.

LLISTA DE MOTIUS I MALNOMS DEL POBLE DE SALLÀN :

Lletra -A-
Els ALIATS.
L’AMERICANO.
Ca L’ARROYO.
L’AVENTURERO o en PISTOLES.
Ca l’ALEGRE.
Ca l’AVALLENC.
Ca l’AVELLANAIRE.

L'AVI PERDIU.

Lletra -B-
En BURGAT.
Can BUGEGIS.
Can BALLESTA.
Can BELCRIM.
Can BISSOLLA.
Can BITXOC.
En BATANGA.
En BARBASTRISTES.
En BRANQUES.
La BOLITXA.
Can BADELLA.
Can BARBARITA.
Can BARRABOLA.
El BUS.
En BOLIGRAFO o El CAPITÀ.
Can BUSSIS.
Cal BOTER.
La BARBERA.
Cals BESSONS.
La BOCACALLE.

Can BISMARK.

Lletra -C-
Can CAÇAPAPUS  ó CAÇAPAPAUS.
Can CAÇAPOPS.
Can CAGABARRAQUES.
Can CAGARANCIS.
Can CAGALASTICS.
Can CALANDRI.
Can CAGUINYA.
Can CALARRO.
Cal CARBONER.
Can CALIQUENYO.
Cal CUC.
Can CINC RALS.
Cal COTORRO.
Cal CARRETER.
Cals CUCUTS.
Ca la CULLANS.
Can CARAU.
Can CARRASQUET.
Can CANTAIRE.
Can CASTELLS.
La CIGALONA.
En CANTINA.
Cal CABRER NOU.
En CASTROF.
El CRESTAT.
En CALISAI.
El CABO.
En CAMETES DE BRÒQUIL.
En CASSERES.
En CAP DE CREUS.
El CAPITÀ.
En CAGAROLES.
La CARA DE LLUNA.
En CARPETA ó CARPETILLA.
En CACHOPINO.
En CANTINFLAS.
El CAVALL.
El COMISSARI.
En COCA.
El COYOTE ó en CLIP.
En CABANES.

El CAMPNER.
En CARMELLS.
El CUSÍ JOAN.
En CARABULETA.
En CARRIC.
El CARBASSÓ.
La CHAPA.

En CHARLOT.
La CHITONA.
Can CHIVAU.
En CHINACABRES.
El CHUPAO.
Els CHITA.

En CALOTS.

En CORTADETA.

Can CUETA ROSSA.

La COCA DOLÇA.

La CANÇALADA.

Lletra -D-
Can DAGALL.
Can DABRAI.
En DATO.
En DALÍ.
Cal DRAGÓ.
Can DOBA.
Can DOXA.
Can DAVICUS.
Can DUNYÀ.
En DIENTES.



Lletra -E-
L’ESTALIN.
L’ESMOLET ó el MILITAR.
L’ESBIRRO ó en PISU.
L’ENRIC SABATER.

En LLEGANYA.

Lletra -F-
En FELFELISSIS.
En FALCONETI.
En FARD DE SOL.
En FILFERRO ó en MENJA BOLETS.
Ca la FINETA.
Cal FILL.
En FOCA.
El FUJITIVO.
Cal FUSTERET.
En FLORID.
Cal FADRÍ MAJOR.
El FRARE.
En FÈLIX DE LA PROSPETA.
En FALET DEL COIX.

En FLETA.

Lletra -G-
Ca la GENISA.
El GALLO.
Can GAS.
Cal GENERAL.
En GONGU.
En GORI LORU.
En GUMÀ.
En GRACIOSSES.
El GALIFARDEU ó en RIP.
Can GALLINETA.
La GUAPA.
La GILA.

El GRANjER.


Lletra -H-
L’HEREU DE CAL ESCARPANTER.
Els de l’HORTA.

Lletra -I-
L’IMPERIAL.

Lletra -J-
El JOVEN.
En JALISCO.
En JOAN DOLÇ.
En JOAN D’EN GORI.
Can JANOT.
Can JEPET.
Lletra -L-
Can LLAGOSTA.
En LLEPA.
Can LIU.
Can LOL.
Can LECHE.
La LINA.
El LORU.
Can LLAMBERG.
Can LOJIU.



Lletra -M-
El MAÑO.
La MACHINA.
Ca la MACA.
En MÜISE.
La MERLOTA.
La MARIA de la SISA.
En MIRA QUE TAL.
El MILITAR ó l’ESMOLET.
La MARGALLA.
Can MOLLÓ.
Cal MORRUT.
En MATAPORCS.
En MENJABOGUET ó en BOGUET.
En MIGCONILL.
En MIGMETRO ó en ROCÍO.
El MOCHUELO.
El MORENO.
Can MODESTO SENYORA.
En MAINTENANT.
La MIXOTA.
En MARONS.
El MOSQUIT.
El MUT.
Can MUNDI ó can TOTXO.
En MET PETIT.
Can MAFIGA.

Lletra -N-
El NANO.
En NONETES ó el MILLONARI.
Can NARRA.
En NELSON.
La NYINGA.
En NYOLI.
En NACI.
Can NUEPA.
En NETOL.
En NYEC.

Lletra -O-
L’ONASIS ó en GULETU.
La OUÍ.
L’OCA.




Lletra -P-
En PEDALÒ.
En PEU.
En PARIS S’ENCIENDE.
Les PASSALAIGUES.
La PETARRA.
Can PECAT.
La PEDRETA.
La PERRA CATALANA.
En POL NIUMAN.
Can PEROLLA.
Los PATAS TUERTAS.
En PISU.
Cal POLITIC.
Can POCAROBA.
En PEBROTETS.
La PITA.
En PETRUS.
Can PALLILA.
Can PUENC.
En PROSPU.
En QUIMET PEROLERU.
Cal PARRACAIRE.
El PORTUGUÈS.
Can PICAPEDRÈ.
El POLLO.
En PAU MULA.
Can PEP DEL CARROS.
Cal PARROTILLO.
Cal PUBILL.
Can PIXALLITS.
La PIXALLAMPS.
Ca la PAU BOTES.
En PERET VIROSA.
En PAPI.
En POLI.
El PASTORET.
En PERE DEL MAS.
Can PATACÓN.
La PEGASO.
En PAIPAI.
Cal PÈSSOL.

Can PALLOLA.

Can PA DE RAL.

Can PUENC.

Can PEGA.

El PADRINO.



Lletra -Q-
En QUENYO.
Can QUEVEDO.
En QUINVOL.
En QUIM CARER ó el TOIX.
En QUINHORAÉS.
En QUIM TOMBANAVIUS.
En QUIM LLUC.

Lletra -R-
En RAMALLETS.
En RALET.
La RATULIU.
En REVENTADONES.
En ROBAFERREATS.
El ROVELLAT.
Cal RECTOR.
Can REGATX.
Ca la ROSSA.
La REGADORA.
Can RATETA.
Can RECUCA.
Can ROSÉS.
Can RESTELLET ó RESTELL.
El RECADER.

Cal RAJOLER.

Lletra -S-
En SERRA.
En SENTUS.
El SERRALLÈ.
El SELVATÀ.
En SACOLINET.
Can SERRAPÍ.
Can SALINO.
Ca la SARDINAIRE.
En SANTA NIT TINGUI ó en SANTA NIT.
Can SADÍ.
La SESNENA.
El SOLDADET.
Cal SARD.
El SIMPÀTIC.
Can SOQUES.
La SILÈSIA ó SALÀSIA.
El SERIO.
Can SAMUEL.

EN SES SALPES.

Lletra -T-
La TUIETES.
Can TANNARA.
Can TANAU.
Can TANASI.
La TATUELO.
En TARINNANNÀ.
Cal TOTXO ó MUM.
Cals TITUITS.
En TANORDES.
El TIGRE.
El TRIGRE DE PERALADA.
La TIRITES.
En TIRURIROROT.
La TUTITOT.
Can TOCA AMERICANES.
Cal TUNU.
En TRULLET.
Las TOMASETES.
Cal TATO.
Cal TATÓ.
En TILENS.
En TARSSÀN.
El TENOR.
La TIA.
La TREPITXA-POLIT.
Cal TUF ó en BENET DE LA PISTOLA.
La TIRA MALLA.
Can TOCA CAMPANES.
El TUERTO.
En TINTÍN.




Lletra -U-
L’UNIVERS.

L'ULL DE POP.

Lletra -V-
En VINAIXA.
En VACA.
Can VICTU.
En VIROL.
En VIRONS.
En VIOLA.
Can VALLS.
En VIVALDEI.
En VINAGRE.
La VENTURETA.

Lletra -X-
Can XUBET.
Can XANTRE.
Can XENEI.
Can XEDA.
Can XIPOTIS.
Can XARRAMIERA.
Can XAPALÓN.
Cal XIXO.
Can XIULAIRE.
Cal XOMBU.
El XAI.
Can XAMUXA.
Lluís F., Notícies del C. de C. .

Dilluns 19 d’octubre de 2009.
QOU VADIS, DOMINE REPORTER
Ja és nits negres.
Només amb la llum de la làmpada de la taula on hi tinc l’ordinador, i mustollant un rosegó de pa untat amb quelcom que he trobat a la petita nevera de la cuina; quelcom que no intentaré endevinar que és, vaig passant les pàgines d’un diari i d’un altre.
Van passant, full rere full, tot un compendi de accions i reaccions paranoides. Noticies inconnexes entre sí, però que totes segueixen un patró desconcertant, incomprensible des de la lògica humana del que podríem anomenar el poble; poble, ciutadania, bona gent, persones rectes, cavallers i hòmens honrats, i talment dones; la Plataforma A.
Què i qui destarota la vida de la patidora Plataforma A ?
Les ordres i contraordres sense solta ni volta, les qualificacions i desqualificacions sense qualitat, la cara dura i el morro fort, el ‘sinvergüensserisme’ i la pocavergonyeria, el dissoldre lu legítim amb lu legal tot trinxant l’ètica; el raciocini del lladronici.
Però qui, qui ?
Jo no ho sé. Però per lu que s’endevina de les informacions rebudes, hom s’atreviria a dir que : polítics no políglotes, governants, que no roda de governall, ministres de peu immenjable, jutges que mengen fetge, financers que afinen i afanen, especuladors que enculen l’espèculo, agents subversius i nocius i simplement mafiosos, delinqüents, violadors, assassins; la Plataforma B.
Repasses i repasses, i articulistes, columnistes, opinadors tots, rosseguen ferros i claus i els hi diuen el nom del porc, s’esgarrifen i s’atribolen, i expliquen i clamen que és el que està bé i el què està mal. Exposen amb paraules d’ordre precís i clar enteniment lu que pensa la Plataforma A, que assenteix i s'hi adhereix, i picant amb el mestre el negre sobre blanc, els hi dóna la raó.
Pobres picadors de ferro fred; la Plataforma B té les orelles a cal ferrer.
Impunitat total darrere la teranyina de mal funcions. Només de tant en tant, com per casualitat, perquè els hi convé en el fons que així sigui, es descobreix el mosquer de l’aranya.
Una mica de peixet per a la Plataforma A, que al cap de poc se’n adona de que el fil de la troca no la porta, sinó que l’enfonsa encara més en la desesperança i la reafirma en la seua opinió primera.
Fatal, no n’hi ha un pam de net.
L’ordinador m’avisa d’un correu, hhmmmm
 Lu que us deia, de què pot opinar un reporter en un forat de mon, que interessi. Hi ha genis que disseccionen la realitat per nefasta que sigui, amb humor i tot.
Les notícies que ens arriben donen esca per agrumir un estol de taurons, però tanta sang i budellada em cansa. Tanta ineficàcia, tanta imbecil·litat, tanta incongruència, taantoo, taaantooo ...
BBBfffffff ...
Giro fulla.
Ho veus ! Ara la sentència neurastènica pel que volia violar la nena de 12 anys, però com que només va tenir temps de tocar-li el cul, el tipus passarà la barca de franc. Segurament el jutge del cas va estudiar amb el vicari aquell que tot jugant a picar esquenes tocava el cul a les nenes.
Somric.
Ja te’n pots ben fotre ... De mals hermanus n’hi ha més que un foc no en cremaria.
Em balla pel cap allò de I vosaltres fogainers ja coneixeu la vostra ensenya, com més gros el foc més llenya ! ...
Tanmateix, i perquè no ...
Desperta ferro !

Benvingut reporter !
Ben trobats Plataforma A !

Lluís F., Notícies del C. de C. .
Dissabte 24 d’octubre de 2009.
FESTES DE GUARDAR
Ens han arribat notícies de què com que el Govern Català no té cap assumpte important que tractar, ni cap problema pendent per solucionar, s’ha posat a treballar en un tema que es veu portava de cap a la societat catalana des de fa molts anys : el canvi de nom de les festes religioses per un nom estacional; així Les Festes de Nadal serien les Festes d’Hivern i la Setmana Santa Les Festes de Primavera.
A la República del Cap de Creus, com que estem igual que el Govern Català, tampoc tenim res més bo que fer, ens hem preguntat perquè.
Perquè canviar el nom ?
Desprès d’entrevistar als catalans sobre el tema, ells sempre tant moderats i assenyats, vam arribar a la conclusió de que el nom no els hi és gaire important, l’important són les festes. Doncs si el nom no és important, de on ve l’interès per canviar-lo.
I si lu que es vol és deslligar les festes religioses de les activitats escolars, perquè fer les vacances els dies de Nadal i Setmana Santa, sembla una hipocresia tot plegat.
Totes aquests coses que sorgeixen sense solta ni volta, que ens volen fer més nemistes que el capità Nemo i que aventuren avenços socials que al final acaben com el rosari de l’Aurora, com la pèrdua del respecte, de l’autoritat i la bona educació, actituds suposadament passades de moda i antiquades fa pocs anys, implantant l’amiguisme entre pares i fills, el col·legisme entre mestres i alumnes i establin una dissolució dels deures i una magnificació dels drets dels implicats, que ha precipitat els resultats socials que ara ens comencem a trobar.
Tots aquests invents del TBO, són obra de tècnics, o pitjor encara, dels que es pensen que ho són.
Així que ara, per no ferir la sensibilitat d’altres religions, a les escoles, es volen deixar de banda les connotacions religioses, les catòliques en el nostre cas.
En algunes ja no es munta el pessebre, perquè els nens d’altres religions no s’ofenguin. En lloc de prohibir el pessebre, no seria més integrador que la mainada d’altres religions presentés a la resta de companys les seues celebracions.
És de veritat la tal pressió dels nous vinguts o és una altre ideia dels torracollons vidents de torn, interessats en quedar bé davant els nous modismes.
D’altra banda, s’han d’acceptar aquestes pressions sobre les costums o rituals religiosos que comportin la destrucció de tradicions populars del país, i que en aquests temps, és evident, ja estan prou desvinculades de la pràctica de les obligacions catòliques per part de molts dels concurrents i participants ?
Ni pessebre, ni pastorets. Es salvarà el Tió ?
Perquè aquesta asèpsia en les celebracions religioses ‘locals’ mentre entren per la porta del darrere, envaint-ho tot, especialment a la mainada, l’importat i tenebrós Halloween, que pels que es vulguin conformar sempre els hi queda pensar que va sortir de Galícia, o el mateix foraster Pare Noël. Se senten ferits en la seua sensibilitat tots aquests nens forasters, o són deliris dels adults ?
Con els Reis Mags de l’Orient tiren carmelus, els tiren per a tots els nens i tots i corren.
És que s’han de prendre aquests carmelus com un suborn religiós, com una compra de fidels ?
Quines dèries sortides de les ments enterbolides de radials i torracollons ens vindran a aixafar la guitarra festivo religiosa ?
Si un dia els tres Reis Mags de l’Orient i tot el seu seguici veuen perillar la seua existència, la República del Cap de Creus es compromet a donar-los asil, que per això són els únics Reis amb bones relacions amb la R.C.C. .
En les mateixes circumstàncies s’acceptaran de bon grat els Pessebres, morts o vivents, els Pastorets de mar o muntanya, el Gall, la Mona, la Castanyera, la Vella Quaresma, el Tió, la Coca de Greixons, el Tortell, els Panellets, la Garnatxa, el Moscatell, el Vi Ranci, el Vi de Missa i l’Hòstia.

Oremus.

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

A dissabte 31 d’octubre de 2009
The Financial Times.
El gran economista andalús , el senyor José Cambio  Contado, ens ha visitat aquests dies a la R.C.C. i ens ha parlat de l’economia global i de la propera. Desprès d’uns dies de conferències, i abans de marxar cap a Cordova, el senyor José va tenir l’amabilitat de concedir-me una entrevista mentre fèiem unes tapes al Voramar. El resultat de l’entrevista, amb totes les seues dades econòmiques i les previsions pel futur, ja l’he enviat a la Central.
Per vosaltres, i no és que dubti de la vostra intel·ligència, he guardat una part de l’amena i alliçonadora conversa en què amb un exemple exposava diverses maneres d’entendre l’economia. Us ho transcric en castellà, ja que és la llengua del meu interlocutor, per no perdre les característiques essencials.

- Mira, para que veas que la economía interactúa en cualquier nivel de la población i afecta a todas las capas sociales, te voy a poner un ejemplo que no proviene de ningún economista ni ningún estudioso de la materia, sino de una maestra de P5 i de sus alumnos. Al empezar este curso, como por alguna razón que se desconoce faltaban maestros, la señorita en cuestión estaba al mando de las dos clases de P5, la A y la B; como eran muchos alumnos juntos hizo una clase compartida i empezó con un tema de lenguaje.

- Mirad niños, me tenéis que explicar algo que os haya pasado este verano, pero tiene que incluir la palabra ‘posiblemente’.

- Ooohhh …

- Aaaaahhh …

- Señorita esto es muy difícil …

- No, no lo es … venga tu primero Julito Osborne.    

- Bueno señorita. Este verano estaba yo bañándome en la piscina de casa, la grande, la que tenemos en la finca, no la mas pequeña climatizada que esta en el jardín que tenemos detrás del cortijo. Pues estaba yo en la piscina cuando llegó mi padre con el todoterreno normal que tenemos para ir por el campo, me parece que se llama ‘cayene’ o algo así, i aparcó en el coche debajo de los árboles donde tenemos la carpa para descansar. Cuando mi padre bajó del coche vi que llevaba el The Financial Times debajo del brazo. I yo me dije : ¡Hombre! Mi padre con el Financial Times debajo del brazo, posiblemente, esté interesado en conocer las noticias de los negocios sobre vinos i licores que mi padre tiene en todo el mundo. Y ya está señorita.

- Bien Julito. Vamos a ver ahora otro ejemplo. Tu Borjita Domecq, una frase con ‘posiblemente’.

- A ver si me sale señorita … Este verano, cuando estaba de vacaciones en la casa que tenemos en Miami, muy cerca de la playa, i cuando me estaba bañando junto con mi monitor particular, llegó mi padre con el descapotable hasta el parking que tenemos junto a la playa, bajo la sombra de las palmeras. Cuando mi padre bajó del Ferrari vi que llevaba el The Financial Times debajo del brazo. I yo me dije : ¡Hombre! Mi padre con el Financial Times debajo del brazo, posiblemente, esté interesado en conocer las noticias sobre las empresas de su sector i sobre las ganaderías taurinas, ya que mi padre es líder en esos negocios. Y ya está señorita.

- Bueno Borjita, bien, pero vamos a buscar un ejemplo un poco diferente … Tu, Joselito Flores, una frase con ‘posiblemente’.

- Huy zeñoritaaa, ezo vazé mu difízi … Avé, etaba yo ette verano en la zombra de la xabola, la que tenemo camino der vertehero, mientra mi madre etaba haziendo la comia con una gaxina cabia afanao mi tio, pa zelebrá cabia zalio de la carze. Cuando mi agüelo me xamó paentro, quivamo aazé el piritivo tohunto, vi que mi agüela xebaba er The Finanziar Time debaho der brazo. I yo me dihe : ¡Hombre! Mi agüela con el Finanziar Time debaho der brazo, poziblemente, mi agüela ze va a cagá; porqué como no zabe leé …
Veiem com cada dia apareixen nous cràpules que es freguen el cul amb la nostra economia, i no són pas gitanos precisament.
Lluís F., Notícies del C. de C. . 
A divendres 6 de novembre.
De manilles no sortiràs ... si no tens o rei o as.
Aquest any no sortiran bolets a la R.C.C. diu en Pere de la fleca, però dels del ram de fer córrer el pillo si que en surten com bolets. L’última clapada, la de Prenafeta, Alavedra i companyia ha aportat al conegut guisat del lladronici un ingredient nou, la suposada humiliació que ha estat que tothom es veiés emmanillats, i aguantant-se els pantalons, perquè els hi havien pres el cinturó per mesures de seguretat. Ells mateixos s’han humiliat amb les seues suposades il·legals i enriquidores accions.
Una altre cosa és discutir o criticar la necessitat d’emmanillar-los, o que només n’hagin estat els moments en què eren a la vista del públic o dels mitjans de comunicació, cosa reprovable i evidentment propagandista.
Si s’ha d’emmanillar un detingut per por de que fugi, per por que fereixi a terceres persones o de que s’autolesioni, aquest no semblava el cas de Prenafeta i Alavedra.
El que sembla inaudit és que moltes vegades arribin a les dependències judicials tipus imputats en casos de violència de tota mena, de violacions, homenassos corpulents, amb evidents signes d’agressivitat envers els afectats per les seues malifetes o els periodistes, sense emmanillar, espentejant i escridassant als presents, i només acompanyats per uns policies que semblen passar completament de l’actitud dels seus custodiats. A més, increïblement, arriben amb la cara tapada per passamuntanyes i fent gestos amenaçadors.
Perquè el jutge de torn permet aquests comportaments ?
Quina és la vara de mesurar, aquest lligat i destapat i aquest altre deslligat i tapat ?
La mesura es calibra per la por física que facin al jutge ?
O a la seua família ?
Tot plegat és molt difícil d’entendre. En el fons els jutges són persones i la llei moltes vegades és idiota.
Perquè si comencem a pensar-hi una mica, cosa que al final sempre ens condueix a una emprenyada, sobre que en treu la societat de que aquestes persones que no tenen delites de sang, però que han robat o han fet desaparèixer quantitats ingents de diners passin un o dos o x anys a la presó. Doncs res, res de res. Ells un escarment moral, poder físic, al cap de poc temps són oblidats per tothom, fora d’alguna noticia esporàdica. Compleixen les penes en cel·les especials, en què mai els donaran per l’engonal. Sortiran de la presó sense complir ni una quarta part de la condemna, en silenci, quasi en secret es retrobaran amb la pasta que van amassar aprofitant buits legals i incongruències legislatives, i que la llei, per una manca d’eines consentida in secula seculorum pels polítics i legisladors, els hi permet recuperar per estar a nom de fulano o de mengano o a les Illes Caiman.
I la societat mai recupera els seus mils de milions volatilitzats.
Que s’hauria de fer amb els delinqüents del capital ?
Dons evidentment recuperar tot el capital espoliat possible a base embargaments de comptes, bens immobles i de qualsevol adquisició del imputat, seguint les línies de possibles homes de palla, testaferros, familiars o empreses fantasma, diners a l’estranger a paradisos fiscals i tot de legal forma, és clar, si les lleis fossin coherents. La pena de presó per aquests rapinyaires ben peixits hauria de ser un pis de 40 metres i una paga de 400 euros de per vida.
Lu que de veritat els hi faria por és que els hi toquessin la butxaca, i amb interessos.
No ho hem pas descobert ara que aquesta mena de vivales de l’estafa, enamorats del què no és seu, panxamples regalats, gats farts d’oli, bacallars de famílies paipets, mastegatatxes sempre anant de baldraga i passant la barca de franc, acostumats a ser de l’olla, de fer i fer fer l’esguerrat, reis de la bavilla, la camama, la manganilla i el tripijoc, botinflons i bous feixencs que fan combregar a tothom amb rodes de molí, que tots ells, catalanistes o no, de la crosta o no, temen la misèria.
I uns en posaré un exemple molt antic, d’uns que manaven molt, menjaven més, i oprimien als súbdits fins la mort. I no anirem gaire lluny, només cal pujar fins al monestir de Sant Pere de Roda i baiar fins Llançà, que de temps immemorial pertanyia i estava sotmès al monestir.
Durant moltíssims anys el monestir va ser amo i senyor de la població i aquest domini li permetia al cenobi jutjar i castigar tota mena de delictes, fins i tot civils o comesos en camí públic. L’abat del monestir tenia forques al Coll de la Farella, al Coll de Madras i a Cap de Ras, també hi tenien el Castell-Palau de l’abat a Llançà. Desprès d’anys de pagar impostos i contribucions desmesurades i sent jutjats amb mà de ferro, la mort sense successió de Joan II d’Empúries va propiciar que el rei Martí l’Humà annexionés el Comtat a la Corona, i donés certes esperances de llibertat als pobles i viles de l’Empordà, sempre sota el domini de nobles i monestirs. I també Llançà. Diverses vegades havien anat els prohoms del poble fins la Cort Reial en demanda de l’abolició dels privilegis, cens i jurisdiccions que pesaven damunt la vila i que el monestir s’esforçava a mantenir. El rei Martí havia ordenat a l’abat Bertran de Sant Pere de Roda que observés el privilegi que ell mateix li havia manat per tal de que haurien de ser dos homes del lloc, elegits cada any, els que jutjarien les causes civils i criminals, així com les relatives a camins, fites, servituds urbanes i rústiques que sorgissin entre ells, cosa que l’abat es negava a observar.
En vista de l’actitud de l’abat de Sant Pere de Roda i de les reiterades queixes dels llançanecs, el rei Martí li va exhortar al abat que deixés de maltractar i exigir contribucions als homes de municipi i de fer-los acudir per afers civils al tribunal eclesiàstic de Girona, ja que això atemptava contra les regalies i la jurisdicció que el rei posseïa en dit lloc. En cas de desobediència amenaçava a l’abat en segrestar totes les rendes i els bens del seu càrrec. Corria l’any 1405.
A partir d’aquí, tot, encara que lentament, va començar a canviar.
Si alguna pena han de tenir, és que els hi toquin la butxaca.
Lluís F., Notícies del C. de C. .
 
A divendres 13 de novembre de 2009.

ÀNECS.

Els animals sempre han participat del mon dels humans. Multitud de faules relaten o denuncien defectes i virtuts humanes aprofitant la impersonalitat d’objectes i bestioles. Entre els animals de conte també n’hi ha de molt mediàtics i d’altres menys populars. Lleons, llops, gats, ratetes i ratolins, gossos, ossos, ases, sirenes, conills i porquets, competeixen amb ocellets, cabretes, peixets, llagostins, bous, galls i ànecs.
Ai els ànecs ! Ells que porten la seua fama de manera tant senzilla i talment tan socorreguda. Els ànecs, amb el seu esperit modest però decidit, són un mirall de les qualitats humanes molt més enllà del que ens pot semblar a primera vista. L’home i l’ànec estan lligats per un ADN aneclògic. Sinó de on ha de venir, per exemple proper, l’afició que tenen els nostres veïns de Roses per empaitar l’ànec i no la xíndria. I encara que per Nadal matarem el Gall i a la tia Pepa li’n darem un tall, el fetge d’ànec ens llama, i ens el fotarem nosaltres a cremadent. Encara que en els cruspim, estem amarrats morfològicament a l’ànec, i no costa gaire descobrir que l’home n’és un reflex.              
I no pas de l’aneguet lleig, que desprès va resultar ser ‘una altre cosa’, sinó dels ànecs de pura raça.
Quan un parla amb el nas es diu que té veu d’ànec, si un es mor o fa el ridícul diem que fa l’ànec, el que té els peus plans i camina amb els peus oberts, diem que camina com un ànec, o com diuen els castellans, ‘como un pato mareao’. El que té el cul sortit té cul d’ànec, el que menja sense mastegar menja com un ànec, del que hom espera que parli i no diu res, és un ànec mut.
I ara hem descobert una altra similitud de les persones, bé, dels politics i governants amb els ànecs.
Tots ells practiquen el Tarannà de l’Ànec; o sigui un pas una cagada, un pas una cagada, un pas una cagada ...

CUAAAC !!
 PRRRRFFF !!
 CUAAAC !!
 PRRRRFFF !!
 CUAAAC !!
 PRRRRFFF !!
 CUAAAC !!
 PRRRRFFF !!
Apa, ja m’he emmerdat !!
Lluís F., Notícies del C. de C. .


A divendres 20 de novembre de 2009.
El viatjar és un plaer que ens sol susedé.
L’altre dia, aprofitant el penúltim estiuet de sant Martí a la terrassa del Voramar juntament amb unes quantes parelles de forasters, em vaig adonar de com pot ser d’estressant el viatjar. Bé, no el viatjar en sí, més aviat el recordar i comentar els viatges davant uns altres amics viatjadors.
Jo no havia experimentat mai aquesta sensació. Encara que per raons de feina i de vida he recorregut tot el món, no n’he donat mai explicacions a dingú; és clar que tampoc mai dingú m’ha preguntat, ni faig cara ni tinc estampa de viatger aventurer. Total, que els ocupants de la taula del costat, dugues parelles de mitjana edat, s’explicaven i contraexplicaven els seus viatges i creuers, en un in crescendo de voràgine vacacional.
- En aquest últim viatge que hem fet a Egipte, hem visitat la Vall dels Reis, hem fet el creuer pel Nil, totes les piràmides i el Ball d’en Tutankamon.
- Nosaltres també el vam fer l’any passat, i també vam fer la sortida nocturna a Tan-Aman-Galok, no l’heu feta vosaltres ?
- És que no ens venia bé perquè vam visitar els Jardins Prohibits de l’Oasi Secret de Mustafà.
- Ui! Per jardins els vam visitar pel viatge a Tacapanga. Els jardins penjats més meravellosos del món. No hi heu estat ?
- Ho teníem pensat per l’any que ve, és que nosaltres aquests darrers anys hem fet molt tota Euràsia.
- Però abans teniu que anar a Àfrica. Nosaltres hem fet tota Àfrica central, hem fet dos safaris de risc, i també Sud-àfrica. Vam passa dues setmanes a Kongonguku, un lloc quasi inaccessible pels europeus, és caríssim, però val la pena.
- Si que ha de ser maco, però a nosaltres ens agraden més els viatges de llarg recorregut. Fa poc vam fer un creuer amb el Gran Star Ultra-Espensive fins a Austràlia, on vam visitar les tribus aborígens fent escales al voltant del continent fins arribar a Sidney, on ens van fer un còctel bussines a l’Òpera House.
- Ah sí, ja el coneixem aquest transatlàntic, nosaltres hem fet el viatge inaugural amb el nou, el Gran Star Star Mega-Ultra-Espensive. Vam fer tots els Estats Units de Nord Amèrica del nord i tota Amèrica del Sud de Sud Amèrica, un creuer llarguíssim.
- Si, però a nosaltres ja ens cansen, ara estem pels viatges minimalistes i hem fet el Tibet, va ser tot súper armònic.
- Ui, d’aquests nosaltres n’hem fet varis, hem fet Manxúria i el desert del Méscasec, va ser tot súper karmàtic.
- Nosaltres hem fet tota Finlàndia.
- Nosaltres hem fet tota Groenlàndia.
- Hem fet tota l’illa de Pascua.
- Hem fet tota l’illa de Rams.
- I tota Abissínia.
- I tota Transsilvània.
- I Tucumàn.
- I Yucatàn.
- Bidundia ...
- Bistàvia ...
Amb aquestes, una altre parella una mica més gran que havia estat asseguda a una taula propera, se’ls hi va dirigir.
- Hola ! No hem pogut deixar de sentir-vos parlar de tots els viatges que heu fet. Es veu que us agrada molt viatjar.
- Ui, sí !
- Ui, sí, sí !
- A nosaltres també. Vivim a Menorca i venim cada cap de setmana a la República del Cap de Creus.
Ensems - Aaii ! Però si això és molt a prop !
- Bé, nosaltres venim per l’oest !
Lluís F., Notícies del C. de C. .
A dimecres 25 de novembre de 2009. 
País, Estat, Pàtria, Nació, España penjada en una canya.
Quina sort tenim a la R.C.C., els nostres polítics almenys saben d’on són i per a qui treballen. Cadascú des de la seua opció, però tots pensant en què el país, per petit que sigui, i els seus habitants, estan per sobre de les possibles diferències partidistes a l’hora de procurar per ells en moments de perill. La imatge que donen els polítics de la veïna España ens fa por. I si ens fa por a nosaltres que som qui som, com no hem de patir pels nostres amics de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
L’afer dels pirates somalis i el pesquer Alakrana, el seu alliberament, el modus aplicat tant contestats per l’oposició, la rebotada d’alguns alliberats que no volien ser transportats en un avió de la Defensa Española, tot, tot plegat, fa que doni la impressió que els nostres assenyats camarades catalans visquin en una olla de grills plena d’esterlocats rancuniosos.
De tots és sabut que la llei prohibeix qualsevol mena de pagament a grups d’extorsió armada : pirates, terroristes, xantatgistes nuclears, etc. .
Tots els països amb ciutadans segrestats, han pagat per aconseguir el seu alliberament. Però davant del món, els governs no paguen mai, i si ho ha fet una tercera persona, sol trobar-se desapareguda o és aviat oblidada. El que si pot canviar és la resposta física del país en qüestió; pot fer còrrec l’estrop als segrestadors desprès d’alliberar els presoners, i fins i tot recuperar el botí, passant àmpliament de l’opinió mundial tot fent-se el suec, o, es pot pagar, recuperar els hostatges, i sortir cagant mones amb el clatell encongit per si de cas cau alguna clatellada per darrera. Tots els partits polítics saben de sobres que aquestes coses funcionen així. Els governs normals de països normals diuen que no han pagat i els partits majoritaris es posen el pito a la butxaca dient que ells no tenen cap sospita de cap irregularitat ( que demà ens pot tocar a nosaltres ).
El sentit d’Estat, de País, de Nació, fa que algunes coses que són com són, els partits amb possibilitats de governar, no les discuteixen, no s’investiguen ni s’amiden al mil·límetre amb el regle de l’ètica i la filosofia. Els partits majoritaris recolzen l’acció del govern en qüestió, perquè és qüestió d’Estat. La consciència del país, els avaluadors o recriminadors del govern són els partits minoritaris, és l’oposició que, molt a pesar seu, encara no ha pogut embrutir-se les mans governant la que ha de parlar d’ètica en aquests moments. És la democràcia que tenim ara, poder és lo millor de lo pitjor, però de moment és així. Amb els paisans a casa, els politics ja poden tornar a fer la política de cada dia, tirant-se els plats pel cap per altres assumptes.
Però ... hi ha una pell de toro amb la desgràcia congènita de ser com és, i de tenir uns polítics amb la sempiterna dèria de voler-la fer servir d’alfombra ( catifa ).
De manera democràticament incomprensible, el partit majoritari de l’oposició desferma una campanya contra el govern per la manera d’actuar en l’assumpte dels pirates. S’investigarà si han pagat o no, es mirarà amb lupa qualsevol irregularitat comesa, s’atacarà i es dinamitarà al govern per qualsevol error. Desproveïts del mínim vestigi de sentit d’Estat i de País, el partit majoritari de l’oposició, el que té possibilitats de governar, baveja histèric doctrines filosòfiques, de joc net, de democràcia, i fins hi tot d’honor i Pàtria. Com es pot ser tant mesquí i hipòcrita quan tot això es fa i diu per interessos electorals, només per guanyar un grapat de vots i desbancar al govern.
Però això no és lu pitjor de tot, lu pitjor és que si fos en cas contrari els altres farien lu mateix.
És per culpa d’aquest estigma que patim pels amics catalans, amb aquesta mena de personatges que la seua ideia d’Estat i de Nació és només que s’ha d’aprofitar no importa què per trepitjar el cap del contrari i poder pujar al Govern, mala l’hauran per aconseguir que aquesta claca de retrògrads els hi donguin la categoria de Nació.

Però que també pensin els amics catalans que el grau de Nació no s’ha d’anar mendicant, un se l’ha de guanyar cada dia fent les coses ben fetes com a tal.

Lluís F., Notícies del C. de C. .   


A dijous 3 de desembre de 2009.
Primers de desembre.
A la República l’hivern  vol i dol.
Encara que hagi arribat el temps de les hores desertes, la vida quotidiana segueix el seu curs i rutina com sempre. Els turistes han desaparegut i la terrassa del Voramar està buida de taules i cadires. En els grans testos que la voregen encara i sobreviu alguna planta aixemostada i rostida pel vent, la salabror i la fred. La vida quotidiana segueix, però, el seu curs i rutina, com sempre.
Al matí, de camí a la l’oficina, en trobo amb les dones grans que van a comprar de bona hora empeses per la costum de sempre més que per una presa real. És la rutina, diuen.
Casi al final del meu trajecte, com de costum, una rierada espritada d’anada i tornada de cotxes amb mares i pares portant la mainada al cole envaeix el carrer, provoca embussos i transforma el paisatge urbá rural en el d’una ciutat atrafegada. Són quinze minuts de rally, de carrera, descàrrega i carrera.
Dos homes s’ho miren amb les mans a l’esquena deixant passar la riuada. Han de baixar de la vorera perquè un cotxe hi està aparcat damunt. ‘Consevol’ s’exposa al frenesí circulatori ...
- Si s’aixequessin més aviat no els hi caldria tanta pressa – diu un.
- Cada dia és igual – diu l’altre – es veu que han de sortir amb l’hora justa.
I els dies de pluja és pitjor, penso jo.
Miro al cel, és un dia gris. El carrer, ja net de trànsit desprès de passar el cotxe escombra, s’ha convertit en un canal silenciós on el vent hi corre com una manxiula. A les muntanyes llunyanes del final si congrien gropades i barrufes que no poden prosperar cap a la plana i la vall tallades a ganivet per la tramuntana, que les pica i les fa xixines enviant-nos-les com una terbolina freda que enteranyina el cel de vidre. Cap a la tarda el vent bufarà fort i deixarà passar una ullada de sol esmorteït i groc.
La fàbrica de núvols de la muntanya continuarà la seua feina a l’en va. Les fulles seques i resseques revolsen i s’arredossen a pilots als llocs de sempre i en algun de nou.
I no vol ploure. Poder al final tindran raó els que diuen que la culpa és de l’avioneta misteriosa que llença polvorilles ( iodur de plata ) per desfer els núvols per tal que la pluja no destorbi els treballs de l’A.V.E. .
L’eixut quitrà és transitat per alguna corrua de cotxes, que com guiats per una coreografia divina, passen en ràpida professó per deixar, en un segon, l’estrada rasa i solitària fins al pròxim quadre. Cada dia com cada dia de cada dia d’hivern. Com de costum.
Ja és fosc i l’oficina s’ha quedat sumida en una negror espessa. Només la llum de la taula la forada un metre rodó. Fora, la llum ara àmbar dels nous fanals, recorda una tarda de crepuscle inacabable. Alguna llum de Nadal primerenca i dispersa encara no aconsegueix encendre l’ànim que busca, ans al contrari, les llumetes intermitents aquí blaues, aquí roges, aquí blanques il·luminen la solitud d’un carrer intransitat. Si caus no et recull ni Cristu, penso.
Bé, tampoc és nou, és una nit d’hivern, d’un hivern de nits. Com de costum.
Remeno fulls, papers i diaris. Busco escriure alguna cosa amable, agradable, distreta, amiga, feliç, graciosa, nadalenca. Amb la notícia de la troballa d’un rovelló de pam i mig em conformaria.
Avui no tinc ganes de remenar la merda que ens proporcionen els habituals. Avui em semblava massa fàcil escriure criticant alguna de les moltes cagades que ens posen a morro cada dia.
Passo full : comarques, Catalunya, Espanya, mon, Pretoria, Estatut, crisis, atur, futbol, Nadal, sodoku ...
Ah! Mira, a Llançà faran uns Pastorets mariners, una versió diferent.
Plus ça change, plus c’est la même chose, que diuen el francesos, penso dins el meu desencís prehivernal.

L’hivern a la República vol i dol.
Com de costum.  
Lluís F., Notícies del C. de C. . 


 
A dissabte 12 de desembre de 2009.
Els sense sang, peus de fang i tita curta  o
Totes les virtuts té la senyora, lladre, puta i borratxona.
Podria estar parlant de polítics i jutges o de la política i la justícia, però no, em referia als gimnotos o anguiles elèctriques. I aprofitant que parlem de coses llefiscoses i escapolidores, parlem de la Trepa de Supra-nos que han de patir els nostres companyons catalans i hispànics. Per culpa seua i dels seus actes, l’esperit del Nadal no vol creuar les fronteres de la R.C.C. enllà. Per més que hom desitgés i esperés amb candeletes que aquests temps que s’acosten impregnessin de bona fe i de bon fer Governs i Justícia, no, aquesta bonahaurança no ha d’arribar.
La Trepa, amb els seus quefers diabòlicament esgarrats, deixen com somnis de la Blancaneus els propòsits de l’Avern, i això foragita l’esperit nadalenc. I és que no n’hi ha per menys, només repassant cada dia les noticies dels treballs, accions i decisions de la Trepa, quedes esgarrifat. Per una banda l’assumpte de la Llei de Costes. Desprès de tocar els nassos a infinitat de petits locals i terrasses de la Costa Brava, atacar Empuriabrava i els xiringuitos de tot arreu, ara toca als propietaris gallecs que tenen unes cases massa properes al mar, però amb tots els permisos municipals. Un jutge fa tirar-les a terra sense procurar primer pels afectats, ni culpar en primer lloc als administratius municipals que van donar els permisos per construir en un lloc il·legal. El govern municipal no es presenta a donar explicacions, la justícia no els incrimina i la Xunta de Galicia diu que silenci sobre el tema. Un bon regal de Nadal per aquelles famílies amb les cases per terra.
A Catalunya la Trepa també és molt coherent. Per exemple, com que sobren molts mossos d’esquadra a tot arreu, n’han plantificat alguns a les estacions d’esquí. Es veu que com que hi ha molts gamberros i desaprensius que molesten i entorpeixen la bona marxa de la resta d’esquiadors, les estacions d’esquí, que deuen ser empreses privades, necessiten l’ajuda de la policia catalana per posar-hi ordre. Però, només poden amonestar i renyar als infractors, sense poder-los multar, no sigues que la neu agafés mala fama i baixés la clientela, encara que alguns siguin uns brètols dels que fins hi tot les estacions franceses ja en tenen els collons plens, s’ha de procurar pel negoci, i mentrestant la policia catalana que vagi fent l’estaquirot.
Però el tema principal d’aquests dies és el de l’Estatut i el de les consultes populars sobre la independència de Catalunya. Unes votacions endengades popularment, que compten con una mena de suport polític tàcit, que demostra un cert alegrisme per l’empresa, però que no els vincula en cap moment. Voteu gents, digueu al món el què penseu i desitgeu, però nosaltres guardem la poltrona per si de cas. Perquè això és així, unes votacions que s’han de fer a casa del rector, al bar del costat i a la barraca de l’hort per por de les administracions catalanes a remullar-se el cul i implicar-s’hi totalment, en el fons, són un fart de riure. Per molta solemnitat que hom vulgui donar.
Ja podem predicar que fem una exhibició de democràcia i de normalitat de país, que una consulta sense cap valor efectiu ni cap vinculació política, només ens ha de servir per treure’ns l’espineta de l’autodeterminació. Votem tots valents i cofolls, i vinga desprès una botifarra, una torrada amb allioli, un bon trago del porró i demà festa major.
La pròxima demostració de normalitat democràtica podria ser preguntar al poble català si el Carnestoltes d’aquest any ha de dur la barba blanca, negre o ha de anar afaitat.
Poder, si es volgués donar certa forta a la pregunta sobre la independència de Catalunya, s’haurien d’incloure qüestions com :’En cas de ser-li negada la independència a Catalunya, series capaç de anar a la guerra per a defensar-la ?. Donaries la teua vida en la lluita per la sobirania de Catalunya ?’
És que no són democràtiques aquestes preguntes ?    O no ho són les respostes ?
A voltes, poder ens sortiria més a compte promoure una altre mena de consulta, per exemple poder preguntar als espanyols : ‘¿ Quereis que los pesados y filibusteros de los catalanes sigan perteneciendo a España ?’.
Qui sap si més d’un s’emportaria una sorpresa. Però res de tot això pot ser.
I com el flequer sempre diu, mai ha sigut i no pot ser, que una rata morta faci niu a la cua d’un gat viu.

Lluís F., Notícies del C. de C. .   
A divendres 18 de desembre de 2009. 
Els perills de la bicicleta.
Tot el dia ha estat plovent i encara plou. Són les sis i ja és fosc; plego. Em sembla que he arreplegat, al sortir, m’arribaré a la farmàcia del carrer del costat. Compraré uns polvus pel refredat. El vent bat el plugim a tort i a dret. Al moment de creuar el carrer, passa una bicicleta. És el fill del pintor que pedala com un esperitat carrer avall fugin inútilment de la mullena. El fill del pintor és un nano espigat i prim. Una mica préssec diria jo, però és un tipus popular. Sempre va amb jerseis prims i estrets i amb pantalons també estrets. Poder és pel tipus de calçotets que porta, uns boxer, em va informar un dia l’Antònia de cal ferrer, o per l’entallat amb bossa dels pantalons, va aventurar l’amiga de l’Antònia mentre es miraven al noi que passava amb un parell de pots de pintura vestit de paisà; però com diria en Pacu, feia l’efecte d’anar molt ben documentat. Mentre el fill del pintor desapareixia sota la pluja, jo reprenia el camí cap a la farmàcia de la senyora Maria. En la foscor del carrer, les llumetes de Nadal de la farmàcia es reflectien a les basses omplint el terra de clapes intermitents de color verd, blau i vermell.
- Bona nit, encara que només sigui un dir – vaig saludar a l’entrar mentre deixava el paraiga en una galleda de plàstic ver.
- Bona nit pels cargols – va respondre la senyora Maria tot sortint del darrere d’unes lleixes de potets per la mainada.
La senyora Maria devia tenir cinquanta i picu d’anys, però no els representava. Era rossa, de cara amable i sempre anava extremadament ben pentinada. Havia conservat un tipus prou juvenil, tot i no ser prima. Poder posseïa un excés de pit per la seua complexió, però que no li devia suposar cap complex, ja que sempre anava amb la bata de farmacèutica, que hom aventuraria mancada d’una talla,
escotada i ensenyant el canalillo. La senyora Maria s’avia casat amb el farmacèutic, que era uns deu anys més gran que ella. Jo no l’havia pas aconseguit, però segons deia en Jan era un home baixet i nyicris, de costums vegetarianes i poc amant de festes. Això sí, era molt despistat, fins i tot per ser farmacèutic. El pobre havia mort feia uns anys per una sobredosis d’Adelfan Asidrex, en estranyes circumstàncies a Barcelona, en una convenció del ram. Ara el fill, en Miquel Gruallosa, també farmacèutic, n’era el titular. No vivien pas al poble però, a n’en Miquel lu que li agradava era el vi i les vinyes, així que se’n va anar amb la dona a les Gunyoles d’Avinyonet, d’on n’era filla, a experimentar amb l’enologia. Però venien força sovint a veure a la mare.
- Que voldràs ?
- Uns sobres pel refredat, que em sembla que he arreplegat.
- És el pa de cada dia en aquesta època.                     
Tot de cop, una fressa de ferros i de xerriscar de neumàtics ens va fer mirar cap al carrer. Entre la negror i la ruixada vam poder veure com algú havia caigut amb una bicicleta. No em va ser difícil deduir que era el fill del pintor, que passant a tota pastilla havia resquitllat amb una bassa i s’havia fotut de lloros. Vam sortir al carrer per socórrer l’accidentat, i efectivament allà estava intentant aixecar-se ell i bicicleta, moll com un pop i amb un bon set als pantalons i tot brut del negre del carrer. La Maria va ajudar al noi a entrar a la farmàcia mentre jo estintolava la bici a la paret.
- Ai Martí !, quina patacada noi, Com és que vas amb bicicleta amb aquest temps ?
 El nano, entre ais i uis i amb la pota ranca, no va articular cap explicació.
- Entra darrere que et netejaré la ferida i te la desinfectaré. - Ara de seguida et dono els sobres – em va dir a mi, quan tot d’una una ventada va fer caure la bici a terra amb estrèpit.
- Ha caigut la bicicleta – dic davant l’evidencia.
- Escolta, posa-la al pati sisplau, la porta és oberta, estarà més resguardada – m’indica la senyora Maria.
Surto sota la pluja empenyent la bici que rodava amb dificultats, tenia la roda de davant una mica torta i fregava a les pastilles dels frens. El pati tenia una petita porta de fusta de color blau. L’empenyo amb la roda, però no es mou.
- Merda !
M’avanço a la màquina tot palpant la part de darrere de la porta buscant una balda o un passador. Desprès de tantejar aquí i allà, sense resultat i amb ganes de fotre la bicicleta per sobre de la porta, descobreixo una baga metàl·lica, quasi invisible, que agafava la porta pel primer pal. Deixo la bici en un racó del cobert i surto fugint del gelat ruixim.
La porta de la farmàcia havia quedat oberta, entro sense dir res, esperant a la senyora Maria.
Del fons de la botiga se sentia al noi queixar-se una mica, ai, ui.
- Rei, t’has fet un bon set als pantalons. Caram, són tant estrets que el camal no et puja fins al jonoll.
Evidentment, penso jo.
- Té, posa’t aquesta tovallola al davant i treu-te els pantalons, que la ferida s’ha de desinfectar ràpidament –sento que li dóna instruccions la senyora Maria, mentre jo bado davant l’expositor d’aquileas, dents de lleó i gin-sengs.
- Ui, ai – sento que es queixa el xaval per l’acció del desinfectant, suposo.
- No és re maco, ara t’hi posaré una tirita. No t’has pas donat algun altre cop ?
- Em sembla que sí – el sento piular per primera vegada – aquí, amb el sillín.
- A vera rei, deixa’m veure, que els cops són per aquí són perillosos. Mare de Déu del Cel ! – sento que s’exclama la senyora Maria – quin ... quin ... quin cop que t’has donat. Serà millor que t’hi posi una pomada, sinó et sortirà un bon hematoma.
Se sent trastejar la dona entre pots i caixes.
- A vera maco, posa’t tot això cap a un costadet, que t’hi faré una frega.
- Ai, ui..
- No és res rei, sort que ne’m fet a via, ja començava a posar-se morat. Aquesta pomada és molt bona – anava explicant la senyora Maria mentre jo llegia les propietats dels xampús de Ph baix i amb protecció pels cabells tenyits.
- Aquí també em fa mal – diu el noi.
- No et preocupis et posaré pomada a l’altra banda. Puja’t el jersei amb les mans que no se t’embrutís de pomada.
- Apa Déu ! s’exclama la senyora Maria – això se’t comença a inflamar.
- Ui !
- Et fa mal maco ?
- No, és que la pomada és freda – diu el préssec.
- No és res, de seguida s’escalfarà.
L’expositor de les pomades i cremes per aprimar estava replè. Com es nota que aquestes coses estan de moda. No pas com el dels raspalls de les dents, que n’hi havia quatre i el cabo.
- Noi aquí sí que sembla que hi tens un bon cop, tindré que posar-te’n per la part de baix, te’ls tindré que aixecar.
- Si, faci, faci – fa amb un fil de veu.
- No et mareges pas nen ?
- No.
- Fes-te un xic endavant rei, que no t’ho veig bé. Així. Espera, de jonolls hi arribaré més bé.
- Ui, ai.
- Et fa mal ?
- Aquí una mica ...
- És que ho tens tot dolorit.
- I a tot això d’aquí el mig ? I notes alguna cosa ?
- És com si em tibés una mica, senyora Maria ...
- Espera, per això tinc una altre pomada refrescant.
La senyora Maria s’alça amb un queix.
- Em penso que la tinc en aquesta calaixera, darrera meu. Un moment que em dono la volta, la rebotiga és tant estreta ...
Se sent xerricar un calaix i un regirar de pots, potets i papers.
Davant meu, un exercit de capses de solucions pels refredats, pólvores, capsules, pastilles, comprimits, efervescents o no, estaven en posició de ferms esperant que la senyora Maria acabés la cura del fill del pintor per adjudicar-me’n un.
- Ara ja ho sents més fi, oi rei ?
- Si ...
- Això va bé fer-ho de dalt a baix i de baix a dalt.
- Si, però aquesta pomada encara és més freda que l’altra – es queixa el rei sense intenció de molestar.
- Ai, carinyo, poder sóc jo que tinc les mans glaçades. Té rei, aguanta el tubu de la pomada, que et faré la frega amb això que és més calent.
- Ui, ai.
- Que et fa mal, maco ?
- No, no senyora Maria.
Se sent nyingolar la vella cadira de la rebotiga.
- Rei, rei, vigila la pomada que no es vessi ! – recomana la senyora Maria.
- No ...
- Ui, ai ...
- Ai ui ..
- Senyora Maria, que se’m vessarà la pomada ...
- Aguanta una mica més el tubu, rei, aguanta el tubu ...
Pels xerics, la cadira de balca devia estar a punt de treure fum. Ai collons amb la bicicleta, pensava jo.
- Aaah !
- Aaah !
Desprès d’alguns esbufecs, la senyora Maria s’escura el canyalot.
- Noi, la frega t’ha anat molt bé, ja se t’està baixant la inflamació, rei. Neteja’t la pomada amb la tovallola i ja et pots posar els pantalons, maco.
- Si, senyora Maria.
Jo, que sóc d’aquesta manera tant així, vaig cap a la porta, l’obro i tanco amb més força del necessari.
- Ei ! senyora Maria, ja torno a ser aquí – crido exageradament.
La  senyora Maria surt de la rebotiga més despentinada que de costum. Em despatxa un antigripal amb vitamines incloses, tot desitjant-me bon Nadal i bones festes.
El de la pota ranca es queda un moment més al mostrador mentre la senyora Maria li dóna les últimes instruccions per evitar hematomes i infeccions.
- Moltes gràcies senyora Maria – s’acomiada – demà va tornaré a buscar la bicicleta.
- Gràcies i bona nit – en diu a mi.
- Bona nit noi.
Fora ja no plou, però tot està més que humit, tot es moll, i les canals i els embornals encara s’escorren.
S’acosta el Nadal, sisplau sigueu amables amb el pròxim, i vosaltres mateixos, sapigueu aprofitar el moments feliços que es poden presentar.
Lluís F., Notícies del C. de C. .
 
    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada