divendres, 28 de juny del 2013

Quan la normativa tiba.

A divendres 28 de juny de 2013.

Quan la normativa tiba.

Poder no ho diríeu però Espanya és un país ple de normes, i per simpatia encara que sigui, Catalunya també n'està ben servida. Normes que regulen la nostra vida per fer-la més social, que no més sociable. Em direu que sóc un poruc, o un bonifaci, o massa cívic, o raro, però jo compleixo les normes. En bici, per exemple, porto llum al davant i al darrera, i timbre, i un braçalet reflectant de nit, no pujo a les voreres, i senyalitzo amb el braç els girs cap a l'esquerra i cap a la dreta, i he arribat a la conclusió que molta gent desconeix tal senyal, per què es pensen que els estic saludant i en tornen el salut. Jo no m'atreveixo a deixar el cotxe aparcat en llocs prohibits ni un moment, ans dono quaranta voltes per trobar una plaça. Tampoc passo per direccions prohibides tot i sabent que és molt improbable que hagi de tenir cap problema. Faig servir sempre els intermitents; no sé si ara els intermitents dels cotxes nous consumeixen molt i amb això de la crisi molta gent se'ls estalvia, ja que molts d'aquests i en especial tot-terrenys i súper-terrenys de gran cilindrada no els fan servir ni de carambola. Reciclo, no llenço papers al terra, baixo de la vorera si toca, respecto la cua, de nits no faig fressa, dic bon dia, deixo sortir abans d'entrar, em tapo la boca al badallar i totes aquelles coses. Tot són caràcters, en trobarem que es pensen que les normes estan fetes pel pròxim i no pas per a ells mateixos. Xalaten al policia que els ha denunciat donant raons pel aparcament il·legal que han fet.  D'altres fan servir l'amiguisme administratiu o polític per tal que els hi treguin la multa. És clar que també hi ha infractors súper reincidents que tenen cotxes invisibles per la policia, tot s'ha de dir.
La normativa és la mateixa per a tothom, la invisibilitat o no de l'infractor és una aplicació subjectiva de la mateixa norma segons la persona i el moment. I en aquest país tenim molta subjectivitat. De vegades sembla que ens meravellem de la netedat i pulcritud dels ciutadans d'alguns països d'Europa, però hem de saber que aquesta conducta tant "neta" l'han après a través d'anys d'haver de pagar una bona multa, sempre i tothom, per llançar una burilla o un paper al terra del seu país.
Hem de pensar que nosaltres som més brutets per què no tenim una normativa que ens obliga a ser nets, o és potser que la normativa ja existeix però els ciutadans, la policia i la justícia ens la passem per l'engonal ?
És evident que en gran manera no som un país que fa complir les normatives poc populars i que suposin un gran volum de feina i mal de caps. No n'anomenaré cap en particular, però tots us heu preguntat alguna vegada que es deixi fer això i allò i que no es multin tals malifetes, doncs és a aquestes a les normes a les que em refereixo. No som un poble de complir les normes petites, ni els polítics les fan complir quan això porta massa feina i fa perdre vots; si no és per guanyar-hi calés.
No som de normes, deu ser que som més de lleis, segons es va veient.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .           


dijous, 13 de juny del 2013

Desesperança de vida.


A dijous 13 de juny de 2013.

Desesperança de vida.

La nostra esperança de vida s'ha allargat, els experts han estipulat que viurem fins als cent anys, i d'aquí a 20 anys s'estima que arribarem a viure fins els 128 anys. Un, que espera arribar viu a la vellesa, podria pensar que la vida ens depara, en general, una llarga jubilació. Però no, hem vist des de fa temps que el govern ha calculat que tanta població jubilada tants anys no és sostenible. Sembla ser que la jubilació als 65 anys estava calculada per una esperança de vida d'entre 50 i 55 anys. Els nostres governants han establert, en general, de 5 a 10 anys de jubilació, obviant les excepcions de vellesa, per a nosaltres. Així doncs, ara que hem de viure fins als 100 anys, hem de treballar-ne més. Atenent a una suposada i calculada sostenibilitat, la nostra vida és com la d'un Logan qualsevol. No hi ha diners, diuen, per pagar unes tant llargues 'vacances' a la població d'edat.
Però no hi ha diners en referència a què ?
A la caixa i sistema estipulat en què polítics, governs, corruptes i mangants de tota mena s'han emplenat i s'emplenen les butxaques ?
Coneixent la quantitat de lladronici dels de l'olla, és més que evident que no hi pot haver calés pel poble. Algú s'ha de sacrificar i el ramat tenim tots els números. Els governats i governantes sempre escombren cap a casa amb el nostre permís, sembla que ho donem per natural. Una nova mostra n'és aquesta moguda de les revisions ginecològiques gratuïtes per treballadores ( 700 ) a les ordres de la ministra Soraya Sáenz de Santamaria, valorada fins 40.000 euros, el regidor del BNG, Xaquín Charlín va haver de dimitir per referir-se a 'un chochito de oro' pel valor de les revisions, tots els parlamentaris de tots els grups li van saltar a sobre per les seues paraules. Està molt de moda això de pujar al carro feminista histèric; que modern. Poder sí, que dit d'una altra manera hagués sigut més entenedor tal despropòsit. Més aviat hauria de haver fet servir la paraula formigó armat, i no referir-se al chochito, sinó a la cara, que aquesta si que l'han de tenir dura. Pel treball que tenen, de ben segur que guanyen prou per pagar-se una mútua, i sinó, també, com la grandíssima majoria de dones espanyoles, demanar hora amb gran paciència a la espanyolíssima Seguridad Social. No hi ha diners pel poble, que hi farem.
Les muntanyes són verdes i el cel és blau i clar com un ull de peix. Les enfilarades d'abres a banda i banda del carrer que em porten a la feina fa tants anys, resplendeixen ufanoses. El camí cap a la jubilació és molt llarg, per sort, la naturalesa sembla voler donar esperança a la desesperança de vida.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .             
   

dilluns, 3 de juny del 2013

Visca Catalunya culinària lliure.


A dilluns 3 de juny de 2013.

Visca Catalunya culinària lliure.

Sempre ho havíem sabut i ara s'ha corroborat, Catalunya és un país amb una gran, variada i magnífica cuina. Gaudim d'una varietat d'aliments, condiments i productes propis de casa nostra que ens permeten cuinar d'una manera reconeguda. La cuina i la teca impregnen tot el país, cada terra amb els seus típics menjars, però que tots junts fan un tot diferencial i propi que ens representa com a catalans.
Aquesta catalana cuina és ben present fins i tot a la política, i ja en temps de l'invasor i repressor espanyol Felip V, la cuina catalana és present i objectiu a dominar per part dels governs espanyols en les relacions entre els dos països com a domini del propis catalans.
Ja des dels principis dels temps en la nostra relació amb Espanya l'hem passat magre. Les menges a les que ens tenien sotmesos eren molt bàsiques i precàries i ens van fer cagar tramussos. Des de llavors els governs espanyols sempre ens han donat un anglà per fer cagar un roure, i ens han volgut fer passar gotlles per perdius. Però vam resistir, ja ho deien els mateixos castellans, 'Los catalanes de las piedras sacan panes'. Sort que el pa que teníem l'amaníem amb tomata, això ens va ajudar a tirar endavant, i ha quedat com plat típic de la nostra terra. Espanya, però, continuava tallant la cansalada, els governs espanyols ens superen a porcs als catalans, nosaltres no podem pas competir amb la qualitat del Jabugo; ens hem de conformar guarnint el pa amb fuet, embotit ben nostre. Ja els hi agradaria als governs espanyols tenir-nos a pa i fuet, però ells són més de xoriços. El que sí sempre hauríem volgut és fer-los-hi una bona botifarra catalana, però encara no han trobat el moment per acceptar-nos una bona torrinyada. Total, que com és ben sabut que porc a mitges mai és gras, i coneixent als governs espanyols que són del 'El que parte y reparte se lleva la mejor parte' i del 'Melón entero y la tajá en la mano', va arribar el moment en què el govern català es va veure obligat a deixar la carn de banda, i li van oferir la política del peix. Els catalans van optar per el peix al covec ( cove ). Així, en un principi, els governs espanyols van acceptar de donar-nos peixet. Ens agrumien amb alguna boga i amb esca de pop i guixonet, i nosaltres anàvem a l'ham. Però poc desprès, els espanyols van pensar que poder amb només amb sardina els catalans també picaríem. I així va ser, vam estar uns anys menjant-los-hi la sardina. Però ja se sap que l'esperit imperialista hispànic sempre acaba per sortir, i van decidir que la sardina no ens convenia, per què tanta sardina ens podria botir la panxa, així que ens van canviar la sardina per l'anxova. Com era d'esperar, al cap de poc, donar-nos anxova també els hi pudia, i ens van receptar la dieta de l'anxoví. Nosaltres, que som de bon conformar, ens fotíem l'anxoví, això sí, l'acompanyàvem amb un bon morter d'allioli, per què l'allioli és un producte típic català que ens revifa, ens conforta i ens enalteix en els dies infausts. Va ser per aquells moments quan va sorgir un ministre mondongo de la cort del govern espanyol al que anomenaven Uert, i que es va entestar en què l'anxoví espanyol no es podia menjar amb allioli, es tenien que menjar amb ajoaceite, per tant, si volíem el seu anxoví, teníem que canviar el nom de l'allioli. Aquí sí que els catalans es van emprenyar, tots es van posar d'acord en dir que l'allioli no es tocava, que l'allioli era l'allioli, que a Catalunya sempre s'havia dit així i es diria així sempre. El ministre mondongo Uert, que es delia pel "picadillo" de turbes ( turmes ) catalanes, postulava que la solució era que a les escoles catalanes s'ensenyés el ajoaceite i no l'allioli; però en això, més s'hi negaven els catalans, més s'hi entestava el ministre mondongo Uert, que va fer bones i seues dugues dites espanyoles : 'Un tonto va por un camino, el camino se acaba y el tonto sigue' i 'Cuando un tonto se agarra a una reja, o la arranca o allí la deja.', tant va insistir i bregar el ministre mondongo Uert, que per un moment va semblar que l'allioli se'ns tenia que negar, però a força de remenar-lo amb la constància i perseverança típiques catalanes, es va aconseguir que la mà de morter es mantingués ben dreta al bell mig de l'allioli. El govern espanyol, fart de la dieta de l'anxoví, va decidir que els catalans mengessin peix no era bo per Espanya, i van establir per a nosaltres la dieta de les gramínies, sia 'l'alpiste' castellà, escaiola pels catalans. El nostre President ha dit que amb aquestes engrunes, Catalunya no pot tirar endavant; afarta't Susanna, la meitat de mitja figa.
És que vol el govern espanyol que caiguem decandits ?
Que ens agafi un cori-mori ?
Que ens fotem les cames com els pops ?
Que pengem les barres en un clau ?
Collons, que els catalans som gent de vida !
Per sort al govern espanyol encara no li ha passat pel cap fotre cullerada a les nostres postres més identificatives, la crema catalana cremada. Això sí, un que treballa a l'hostaleria se'n pot adonar de que els catalans, ara, quan la demanen tots apunten : 'Que sigui ben cremada, que ens representi bé com a país'. Que hi voleu fer, es nota que els catalans estem cremats amb l'assumpte dietètic espanyol, i per acabar-ho d'arreglar, ja sabem que el 'café para todos' al que ens convida el govern espanyol és una aiga de mitjons suats que als catalans ens fa cremor d'estomac.
Poder ja és hora de que els catalans ens atrevim a fer un bon cremat. De rom eh ...

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .