diumenge, 24 de març del 2013


A diumenge 24 de març de 2013.

@elsultimsempordanesoparlants.

La segona edició del 'Recull casolà' es va venent, moltíssimes gràcies. Fet i fotut han passat més de vint anys amb la real percepció de que la nostra parla va de baixest. He dit, escrit i discutit en multitud d'ocasions les causes que crec i sé que en són les culpables, però la lluita contra la desaparició de la nostra manera de parlar és vana. El llenguatge és viu, la parla canvia, i la nostra es perd irreversiblement des de fa uns vint-i-cinc anys especialment. La gent gran va morint, els nens i joves aprenen a l'escola el català normatiu, els de mitjana edat són pressionats i induïts a girar la llenga pels mitjans de comunicació i els catalano-hiperpuristes. L'enemic a casa. Són els que podrien, encara, ajudar a mantenir viva la nostra parla, però s'han abandonat al català Nivell X, són els més papistes que el Papa, són els que et corregeixen fins i tot les paraules normatives típiques del lloc per què el seu mestre, que qui sap d'on és parit, els hi ha dit que es deia d'aquella altra manera, són els pobrets parladors, són els hipercorreccionistes.
Són els que menyspreen la parla dels seus pares i avis gràcies a la seua saviesa inculta. Són els que abominen els espàrgols, la tomata, els greixons, la lleixa, la fressa, la guilla, també l'aiga, el nuc, la plaja, la xerxa i tantes i tantes altres paraules maternes.
Són les noves eminències apostòliques, la cúria del català que ha de ser, ni Déu nos en guard. Són els que han canviat el seu carajillo pel cigaló, quan aquí,  carall i cigala volen tenir el mateix significat, són els que demanen un xarrup de llimona quan el que volen és un sorbet de llimona, són els que ara compren entrades a la guixeta per què pensen que taquilla no és català, són els que ara parlen de curses de braus per què pensen que toro no és català, es pensen ser els purs catalano-parlants per què defugen les totes paraules que pugui assemblar-se al castellà. Són els que, com molts de nosaltres, tota la vida havien dit 'orangutà', 'caimà', 'divà' i 'tobogà', però ara, savis d'ells, ho continuen dient; home, no diran orangutan, caiman, divan, i tobogan com en castellà, encara que sigui la manera correcta de pronunciar-ho. Aquest és el destí de la nostra parla, desaparèixer esborrada pels incansables i erudits corregidors, mentre nosaltres resistim personalment però sense cap resultat real.
Res més hi podem fer, tant sols resistir fins morir.
Germans de la Resistència dialectal és un honor lluitar amb vosaltres. Alcem el cap i la veu mentre puguem. Som els últims de la nostra era. Salut !

Lluís Feliu, Notícies del C.de C. .  

diumenge, 17 de març del 2013

Teràpia.


A diumenge 17 de març de 2013.

Teràpia.

Per casualitat, l'altre dia vaig veure una pel·lícula titulada "Super cyclone". No la coneixia, però pel títol i la caràtula s'endevinava clarament que era de catàstrofes. Ja només començar es veia que no era una gran producció, als pocs minuts quedava palès que tampoc arribava a pel·lícula per la tele de les 4 de la tarda d'un dia feiner, era alguna cosa menys. Cal tenir la paciència, la curiositat i el valor tot ben posat, per arribar a deixar passar el primer quart d'hora per trobar-te davant d'una peli feta sense vergonya, cap sentit del ridícul ni complex.
D'opinió cinematogràfica no direm que és dolenta i mal feta; diríem que és dolentíssima i una bírria, una enganyifa, un nefast treball i pitjor guió; això d'entrada. Tant estrafolària em va semblar, que vaig cridar al meu fill per què veies la bestiesa que s'esdevenia. Al moment vam descobrir un requiliè d'efectes especials que anaven des dels millors temps del Tomàtic fins a preses del Paint i del Corel per pàrvuls. L'actuació esperpèntica dels actors i l'esterlocada direcció feien precipitar la pel·lícula cap un desgavell i un patetisme que lluny de forçar-nos a parar-la i maleir els óssos de tot l'equip de rodatge d'aquell engendra, ens vam mantenir allà, recargolats de riure.
Era descobrir una pífia rere l'altra, un incongruència més grossa que l'anterior, una potineria desencadenada que sense cap rubor trencava totes les lleis cinematogràfiques establertes. És, de llarg, la pel·lícula que més m'ha fet riure. Evidentment no rius amb la pel·lícula, et rius de la pel·lícula. Un cop has perdut la bona consciència i ets capaç de superar la vergonya aliena, és el moment de riure com un ximplet amb la ximpleria de cinta.
Desprès de noranta minuts de lliurar endorfines com uns cosacs, amb el passar de les lletres vam gaudir de la cirereta, una dotzena d'actors i uns efectes especials pòtols i destralers no podien donar per tants participants als crèdits :
"Eso es inventao !!" – vam cridar a l'uníson.
Genial.
Encara em fan mal les barres, mal Leoncio el león i Tristón.
Era evident que teníem que investigar qui eren els autors de tal risori. Bé, la companyia es diu "The Asylum", i encara que veient la pel·lícula podria semblar que l'hagin muntat uns jubilats al menjador de casa amb un 386, no, és una companyia californiana amb un ritme de treball de vertigen i un temps de producció record, que compta amb infinitat de títols, històries famoses i copies d'obres mestres del cines i de films ben recents.
Un pensa a qui deu anar destinada tota aquesta ingent quantitat de material penible, i per què acabar gastant temps i calés per acabar creant unes xarlotades ?
Doncs tot va destinat a la teràpia, a fer teràpia i per la teràpia.
Es fa evident que aquestes persones no es poden creure que fan bon cine ni pel·lícules mínimament presentables, han de ser conscients que fan un cine pallasso, abonant-se en l'esperit de sabata i espardenya, però amb energia això si, tant malfet com ben intencionat.
Cine per riure's del cine, sense complexos ni misericòrdia. Teràpia per aquells que se'ls in fot que els puguin prendre per cretins, teràpia per a fotetis empedreïts que sàpiguen desfer-se dels tabús i prejudicis dels amants del cine pur i no tant pur.
Gràcies The Asylum !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .   

diumenge, 10 de març del 2013

Espanya encara penja en una canya.


A diumenge 10 de març de 2013.

Espanya encara penja en una canya.

Vist està i comprovat queda que tota Espanya encara penja en una canya. No vui, però ho faig, referir-me a la frase de Josep Pla que anys ha fa que ens retrata. Catalunya, com Espanya, pateix tots els tics del país. Compartim polítics mangants, corruptes, aprofitats, abusadors, espietes, i  amés, una monarquia patètica i putifèrica. Som part i totalitat de la pell de toro.
Poder és que ja fa massa anys que som un poble amb gurniments, i ens han anat diluint el nostre 'fet diferencial' quasi fins l'anul·lació. Pot ser veritat que els catalans tinguem una percepció diferent de la resta dels hispànics sobre el què, el com, i l'anar d'un país, el nostre (p. ex.), una manera que creiem el poble català, i potser alguns polítics que comptarem amb els dits d'una mà, que ha de ser diferent i molt diferent de la dita Espanya en general.
Una Espanya que desprès d'anys de democràcia, encara coixeja un pam i mig. Què hi voleu fer, cadascú és parit com el pareixen. Però i a Catalunya, doncs, què ens ha passat ?
Serà veritat allò de què qui va amb coixos al cap de l'any coixeja ?
Què hem de fer ?
Hem d'abandonar a la nostra companya de governs i polítics esguerrats i al seu seguici de pota rancs, per intentar aprendre a servar dret, i si ens fa falta posar-nos una alça, cal fer-ho sense vergonya. S'ha de ser valent assumint les pròpies limitacions i esforçar-se per superar-les.
Tindrem sort ?
Tindrem èxit ?
Serem com aquell borratxo que diu que a ell l'endemà se li espassa i deixarem a la senyora amb el seu incurable fat ?
No sabrem si podem superar els tics de la pell de toro fins que no fem un pas endavant, fins que no ens decidim a deixar-nos anar de la maneta.
La Madre P. no ens vol deixar independitzar, així que haurem decidir per nosaltres mateixos quan ens arriba la majoria d'edat.
Mentrestant ens quedarem a Espanya.
Visca Espanya penjada en una canya, i si la canya cau Espanya adéu-siau.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .




dissabte, 2 de març del 2013

Llegendes de mar de la Costa Brava.


  


 A dissabte 2 de març de 2013.

"Llegendes de mar de la Costa brava"

Torno al baix on tinc l'oficina de la R.C.C. . Hi ha sorra i fullaraca sota la porta, s'obra sense problemes. Dins és fosc i fred. Te la fredor acumulada de tots els dies d'hivern passats. L'única claror la donen els intermitents forats d'entre la penúltima i l'última fulles de la persiana de plàstic de la finestra del fons. No te cortina, la vista del carreró estret que baixa precipitant-se fins a mar és prou interessant. M'estic un moment a les enfosques respirant l'aire enrarit en el que s'hi havia barrejat olor de xerxa, de mar, d'antic pòsit resclosit. Els encebadors ressonen en el local esforçant-se per prendre el fred i adormit gas dels tubs. Per un moment em recorden als del despertar dels del Nostromo. Despertar, reviscolar, sortir de la hibernació, tornar a l'activitat aquesta.
Aixeco la persiana, el carreró estret del darrere que baixa fins a mar encara segueix allà, rere d'uns vidres entelats per la salabror, la pols i la sorra. Brocs i algues seques fan un munt en un racó. La claror posava en evidència lu petit del lloc, la humitat d'un pany de paret havia estat treballant tot l'hivern. El calçobre de terra i el botit del mur m`han fet deixar anar un sospir de desànim; abans de començar ja hi havia feina a fer. El petit wc amb les seues rajoles dels '70 no presentava cap pana, només el sec sifó de la tassa deixava sentir-se amargament. Estiro la cadena i apareix la sorollosa descàrrega d'aiga rovellada de la cisterna, perfectament apta per abeurar l'assedegat forat. La petita tovallola blaua restava momificada al costat del rentamans, seria qüestió de afegir-la a la pròxima maquinada. L'ambientador buit i mort lluïa la verda carcassa plena de borró.
A la saleta, la taula arraconada a la paret, la làmpada blaua de flexo, les tres cadires, els llapits, els bolígrafs i els quatre paperots que havien quedat per allà sobre, no s'havien mogut ni un mil·límetre, com esperant el primer tret per sortir disparats. Diuen que fer una parada va bé per tornar agafar la feina amb més ganes, més energia, interès i alegria. Jo no sento pas, de moment, totes aquestes sensacions. Vaig acabar cremat i començo amb poc caliu. M'ha sabut greu pels que trèieu el nas per la RCC esperant novetats i no trobàveu res de nou o ben poca cosa. He d'agrair-vos de tot cor la vostra fidelitat i paciència. Però la veritat és que s'està tant bé sense escriure com genial ho és quan un hom en te ganes. I no serà que en tots aquests dies no hi ha hagut teca per fotre-hi queixalada ! Però podeu estar segurs que fins ara no he mogut ni una neurona per fer-me'n una opinió digna de ser escrita; ho he deixat passar tot pel broc gros.
M'assec i encenc la làmpada per si la bombeta encara crema; sí, va. Dono una ullada als apunts d'articles de l'any passat. En faig una bola i els llenço al pot de 'palomitas' gegant que em fa de paperera. Trec de la butxaca un parell de capsetes de recanvis de tinta per a ploma, i deixo la ploma cromada al costat. Aquest hivern m'he acostumat a escriure amb ploma. En tinc una daurada antiga amb la que signo el Recull casolà quan m'ho demanen. Què menys que signar amb ploma, penso ara ( ni que fos jo marquès, duc o personatge semblant ! ).
En aquest primer escrit de la temporada us vull parlar del llibre "Llegendes del mar de la Costa Brava" de Miquel Martín ( Edicions Sidillà ). El llibre, que també compta amb il·lustracions a càrrec d'Albert Llenas Llensa, recull histories i llegendes de sirenes, monstres, mariners perduts, tresors i tempestes lligades a la geografia de la Costa Brava. Les narracions fan grups segons parlen de pescadors, mariners o altres feines de mar, de pirates, d'animals, d'éssers fantàstics, de la toponímia o de caire religiós. Així, des de Blanes a Portbou tots els pobles de la Costa Brava hi apareixen evocats. De Llançà en particular hi trobarem tres llegendes : 'El Cau del Llop de Llançà', 'El perpal misteriós' i 'La Mare de Déu del Port'.
En Miquel Martín es va posar en contacte amb mi per recopilar informació sobre llegendes de Llançà. Realment hi ha molt poques notícies escrites sobre aquest tema, ell tenia coneixement de la història que  envolta la capella del Port, basada en un fet real. Jo li vaig parlar de la llegenda del Cau del Llop, de la que el mossèn Josep Clavaguera en va fer una versió escrita. També vaig indagar una mica però ningú a qui vaig preguntar sabia de l'existència de cap llegenda marinera amb prou consistència que hagués estat escrita. Així vaig proposar-li una que jo havia recollit d'una tradició oral i que havia transcrit i versionat al meu llibre Recull casolà, titulada 'Història d'un perpal', i que ell ha adaptat com 'El perpal misteriós'.
Així doncs, amb aquest llibre de Miquel Martí tindrem a les nostres mans un extens recull de llegendes i històries de la nostra costa, que ens transportaran a una multitud d'indrets a través dels temps. Us el recomano.

Lluís Feliu. Notícies del C. de C. .