dimarts, 17 de desembre del 2013

A dimarts 17 de desembre de 2013.

Reactivant Lando.

Anys enrere vaig iniciar les meues incursions escrites a internet a través d’un fòrum local de caire polític. Allà em vaig trobar amb la generalitzada condició de fer servir un pseudònim o ‘nick’ per identificar-me. Desprès de pensar-ne molts em vaig decidir per el de Lando, del Lando Calrissian d’ Star Wars, era curt i acabava rodó. Sota aquell ‘nick’ vaig escriure varies entrades en el fòrum que van ser força llegides. L’anonimat et deslliura de certes contencions, i uns més que altres ho aprofitaven per “envestir” als contraris. Aviat em va semblar que aquell fòrum es dirigia cap a l’auto-esgotament, per mi, que no era ni militant ni contrincant polític, allò quedava convertit en un cercle viciós de retrets i desqualificacions, amb raó o no, dels uns cap els altres i viceversa, al que no li veia sortida. La meua falta d’una missió política especifica em feia parlar de temes i escriure entrades vistes pels companys com a paranoies prou delirants algunes, centrats ells i elles, en qüestions polítiques i de partit. Alguns dels meus escrits van ser comentats amb condescendent simpatia, altres amb una comprensible incomprensió, o directament obviats pels que anaven més per la feina. Certament la culpa de tant desconcert era meua per haver errat el tipus de fòrum al que participar.
Els anys han passat i per casualitats de la vida ara intento tornar engegar una afició que de ben jove ja havia practicat, la de punxa-discos dit Dj. Vaig considerar del cas buscar-me un àlies, un pseudònim, un ‘nick’ per aquesta faceta de Dj, i he considerat que “Lando”, que m’havia servit per a començar a escriure públicament, em podria servir ara de nou. M’he trobat, però, que Lando es bastant popular en el món de la música mesclada i remesclada, així que inspirat per la peli “Django”, hi he afegit una ‘D’ al davant, “la d és muda”, i aconsegueixo un nom més personalitzat, Dlando, sense que variï la dicció. Bé, així que ara també sóc i més que res, intentaré ser Dj Dlando. Ja sense cap anonimat, Lando sóc jo i Dj Dlando també sóc jo.
Intentaré que aquesta aventura que va començar com un hobby personal, pugui esdevenir públic. Esposar-se al públic sempre comporta inquietuds i pors, però tal com escriure públicament m’agrada, espero que posar música, que també m’agrada, sigui públicament amè i divertit.

Dj Dlando, Lando, Lluís Feliu, Notícies del C. De C. .

PCHATCOSIS by Lando. El 25 d’octubre de 2007.
Ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong, 
ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong.
 
<Lando > Ja !
( Click )
 
( Blanc ……….xhhuip. )
 
( Estàtica …….. sssshhhhhhiiiiihhhhh )
 
(Ventilador …….. uuuuhiiiissssshhhhhhhhhsssshhhhhhssssshhhhcloc)
< Lando pensa > aaaahhhhhhhhhhh
< Lando pensa > jijijiji
(Nucs dels dits …….. craccreccraccrec )
< Lando pensa > eeeeehhhhhmmmmmm
 
< Lando > eeeeeeeeeeeoooooooooooo
 
< Lando > ooooooooooeeeeeeeeeeeee
 
< Lando > eco, eeecooo ...
 
< Lando pensa > jijijijiji
< Lando > eco, eco, eeeecoooooo ...
 
< Lando > uuuuuuuuhuuuuuuuuuuu ....
 
< Lando > uuuuuuuuuhuuuuuuuuuuu ...
 
< Lando > nyà nyanyanyaaaanya ...
 
< Lando > nyà nyanyanyaaaanya ...
 
< Lando > mimimimimi,mimimi ...
 
< Lando > mimimimimi,mimimi ...
 
< Lando > hooolaaaaa, hooolaaaaaaaaaa ....
 
< Lando > Hola.
 
< Lando >
 
< Lando >
 
< Lando > Hola ?...
 
< Lando > ho-ola.
 
< Lando > vostè és d’aquí ?
 
< Lando > d’on ?
 
< Lando > d’on pica.
 
< Lando > .
 
< Lando > i vostè ?
 
< Lando > d’on cou.
 
< Lando > l’ou ?
 
< Lando > tots dos.
 
< Lando > nosaltres ?
 
< Lando > no, no, els ous.
 
< Lando > ferrats sens dubte.
 
< Lando > la clara torradeta.
 
< Lando > i el rovell sucós.
 
< Lando > vostè mossega el pa xucat en l’ou o el xucla ?
 
< Lando > jo el mossego, no suporto els que xuclen
 
< Lando > tingui en compte que només xuclant el pa, estalvia pa ...
 
< Lando > mirat així, em podria xuclar els ous directament ...
 
< Lando > dit amb pels i senyals, valdria més bullits, ben bullits ...
 
< Lando > i clucats ?
 
< Lando > els ulls ?
< Lando > nooo, els ous.
< Lando > ai, no !! 
< Lando > perquè ?
 
< Lando > per què ja hi tornaríem a ser ...
 
< Lando > ah, és clar, el problema és el xuclar.
 
< Lando > potser fent-s’hi amb una palla ...
 
< Lando > no seria estètic.
 
< Lando > i ètic ?
 
< Lando > això és una reial pregunta !
 
< Lando > és que passen baixos avui.
 
< Lando > si, aviat arribaran les freds ...
 
< Lando > aviat a joc ...
 
< Lando > s’ha acabat el jóc ?
< Lando > si, ja és tard ... 
< Lando > poder és tord, amb les freds ja se sap
< Lando > caldrà anar a parar ballestes
< Lando > ve
< Lando > no
< Lando >
< Lando > 
< Lando >
 
< Lando > bona nit.
 
< Lando > i santa ...
 
< Lando > d’això ja en parlarem una altra nit ...
 


diumenge, 17 de novembre del 2013

A dilluns 17 de novembre de 2013.

Instint hispànic.

En parlàvem l’altre dia amb un company, Espanya des de temps ha, no ha sabut prosperar invertint en les persones, ja siguin inventors, científics, estudiants o treballadors en general. Jo ho il·lustrava amb l’exemple del llibre “Cabo Trafalgar” d’Arturo Pérez-Reverte. El llibre narra les peripècies d’un home que és reclutat per força en una taberna de Cadis, per embarcar-lo en una nau espanyola que entrarà a la batalla de Trafalgar. Encara que part de les aventures i personatges, en temps i lloc són ideats per l’autor, el fondament històric és el real de l’època i que perdura com un llegat espanyol que sembla perpetu. En els barcos espanyols la gran part de la marineria eren presidiaris, condemnats, ‘vagos y maleantes’, forçats, i tota mena d’homes que per diverses raons eren embarcats conra voluntat, i que desprès de fer les feines per força, passant gana, tota classe de misèries i cops de fuet, no rebien cap mena de remuneració ni part del botí aconseguit en les batalles i abordatges. En aquesta història no hi intervenen els alemanys, seran els anglesos, però per l’exemple és més que suficient. En els barcos anglesos la majoria de la tripulació era marineria d’ofici, sotmesa a una efectiva i fèrria disciplina, i amb l’incentiu de rebre l’1 per cent del valor del botí conquistat. No és difícil d’imaginar la reacció d’ambdues tripulacions al entrar en combat. L’espanyola escapolint-se al límit per no morir d’un tret d’un oficial propi, i a la fi, lluitar a la desesperada contra l’enemic per intentar salvar la pell. Els anglesos combatien amb ordre, eficàcia i pensant en la paga. La por i la desesperació espanyoles podrien ser confoses amb la rauxa i el valor, calia tenir molta sort per a sobreviure a la ruleta russa que era ser un forçat a l’Armada Española. Els reis espanyols dilapidaven fortunes en plaers mundanals i podrides conxorxes. L’abandó i la desídia de l’Armada era al, i la manca d’inversió tant despòtica que els almiralls pintaven les seues pròpies naus amb brea pagant de la seua butxaca, per evitar passar la vergonya d’entrar en combat amb uns barcos d’aspecte penós. Ve de lluny, doncs, la dèria dels governants espanyols en no invertir en coses realment importants, i continuen tirant els diners en absurdes empreses, en idiotes intents, i arreplegant tot el que es pugui cap a les seues butxaques encara que sigui traient-li el pa als seus propis administrats. I així ens va a nosaltres, embarcats per força a la nau España que fa aiga per tots costats, mentre intentem no deixar-nos-hi la pell.
Hi ha una dita catalana que retrata a la perfecció la inversió que fa Espanya a Catalunya : ‘Afarta’t Susanna, la meitat de mitja figa’.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Tics corruptes.

A dissabte 26 d’octubre de 2013.

Tics corruptes.

Des de que hi ha governs al món existeixen les tècniques amb les que s’aprofiten de la rancúnia, l’enveja, la maldat, tota una llarga llista de baixeses humanes, i de la necessitat d’algunes persones, per aconseguir informació privilegiada dels seus conciutadans. Aquestes arts, però, s’han fet imprescindibles en països i governs de dictadura o de màxima corrupció, tret de certs països de més al nord molt diferents del nostre tarannà. Aquí espietes, bocamolls, garlaires i “xivatos” protegits per l’obscur anonimat, culpen i inculpen a l’amic, al veí o al familiar amb la mateixa facilitat que al seu més detestat conegut. Governs i governants incapaços de fer correctament la seua feina administrativa, s’armen d’un exercit de ressentits, que apel·lant a una acció cívica de denuncia de les infraccions d’alguns ciutadans contra l’Estat, es converteixen en delators desconeguts, on el delatat és donat per culpable per endavant. El Govern espanyol ha obert la possibilitat de denunciar anònimament a altres ciutadans que practiquen suposada o certament activitats laborals no declarades. El Govern del PP reprèn les formes típiques de repressors, dictadors i corruptes, posant en evidència la seua incapacitat i ineficàcia administratives. Ha obert la veda per què acusadors, confidents, sicofantes, traïdors, amargats i llepaculs pugin utilitzar les seues aptituds per a descobrir al estafador laboral, que el més probable és que ho sigui per poder mantenir a la família fins a final de mes.
I si hi ha algú que denúncia per esperit cívic i patriòtic, que ho faci amb nom i cognoms, amb un parell de collons.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Cròniques de Llançà (IV)
A través dels llibres d'Actes de l'Ajuntament : 1872 / 1873                                                                                                                             Lluís Feliu i Pumarola


11 de març de 1872 – Es llegeix una instància de Jaime Cervera y Molet veí de Llançà del carrer Argilar nº 3 manifestant que les ruïnes de la casa de Pedro Alemany conegut com Merjislo(?) que s’han ensorrat a causa del temporal són un perill pels transeünts del carrer Paz i Santa Lucia, i que s’haurien de demolir.

16 de juny de 1872 – El regidor senyor Pacareu diu que venint del Port caminant va veure que el senyor Miguel Galter construïa un mur de pedra entre la seua finca de la Salanca i el camí que porta del Port  la Vila, terreny que no és de la seua propietat ni té cap acord amb aquest Ajuntament tot perjudicant la via pública. S’acorda que ha de desfer d’immediat la paret i construir-la dins del seu terreny.

23 de juny de 1872 – Es notifica que el senyor jutge municipal ha rebut un despatx del de primera instància, que ha mort el procurador que representava aquest Ajuntament en el litigi mogut pel Exc. Sr. Duque de Medinaceli, i que havent passat tant de temps, encara no s’hagi nombrat cap altre procurador, i que tenen 9 dies de temps per a nombrar un altre procurador amés d’un membre del consistori amb poders per decidir sobre aquest tema. Desprès de deliberar, s’anomena a Don José Martí Llosent de Figueres i a Don Pedro Guanter Gironella, tinent d’alcalde del municipi, perquè en nom de l’Ajuntament segueixi la causa que el Duque de Medinaceli té contra aquest municipi.
Els senyors Pedro Barris i Juan Balló intenten construir una paret al voral de la ribera en la desembocadura del rierol de Rigorella o la Coma i demanen al consistori els punts per on han de fer les parets, s’acorda que les parets s’han de construir seguint les vores de la ribera.

1 de setembre de 1872 – El segon tinent d’alcalde Pedro Guanter pregunta per la llista de jornades emprades en arreglar el camí de Llançà de a Figueres, es veu que la quantitat per les jornades treballades puja fins a les 50 pessetes que s’acorda satisfer. El tinent d’alcalde senyor Pedro Guanter reclama el pagament de les 17 pessetes que importen les 8 cadires i el seu transport, que es fan servir en el saló d’aquest Ajuntament. També va informar el senyor Guanter que la verema ja havia acabat i que la Junta Municipal ja podia tornar a ocupar-se dels treballs municipals.

17 de novembre de 1872 – El senyor alcalde que convé fer reparar el rellotge de la església, per tant s’avisarà al rellotger el senyor Parella per tal que vingui a recompondre’l. Seguidament el President fa present que l’administrador de l’hospital Municipal de la Vila té dos censalistes que paguen religiosament les seues pensions anuals, però com que es troben que a ells no els paguen, ells no poden satisfer les seues obligacions amb aquest ‘Santo Asilo’. S’acorda que per mitjà de l’agutzil es faci saber que tothom a de pagar els seus descoberts.

26 de gener de 1873 – El regidor senyor Pacareu demana la paraula per dir que el senyor Regent de la Parròquia cobrava ‘derechos de terraje’ per inhumar als difunts al cementiri municipal. Desprès d’una llarga discussió es pren en consideració de fer saber atentament al Regent de la Parròquia que com el Cementiri Municipal es va construir per compte del municipi, és a l’Ajuntament del municipi a qui li pertoca cobrar els drets que s’imposin per tal concepte, i ordenen al Regent de la Parròquia que d’ara en endavant s’abstingui de cobrar pel ‘derecho de terraje’, i així es farà saber al poble amb l’anunci pertinent.

9 de febrer de 1873 – El senyor Juan Galter Hostalrich veí de Figueres, demana a l’Ajuntament se li senyali la línia a seguir per fer una nova paret o tanca en el seu terreny que llinda amb un camí públic. El consistori decideix que ha de fer la nova paret 4 pams més enrere que les restes de la vella, com també ho hauran de fer els hereus de la Sra. Rosa Imbert y Feliu quan intentin construir de nou, ja que per allà s’ha disposat que hi passi un carrer que s’anomenarà la Famada(?), i que haurà de tenir 20 pams catalans (4 metres + ó -) d’amplada.

16 de febrer de 1873 – El senyor Pedro Bosch y Cervera demana en una instància la senyalització de les línies que ha de seguir i l’amplada que ha de quedar entre la casa que intenta construir i les actuals del Port, s’acorda de anar a inspeccionar el terreny el diumenge a les nou del matí, i així s’acorda que el carrer a de tenir una amplada de 40 pams amb la casa del davant, i formar una línia recta amb la resta del carrer cap a la part de ponent.

2 març de 1873 – El senyor Salvador Carreras demana de fer el pati nou que diu que té entre la seua casa i el carrer Dins la Vila, reconegut per l’Ajuntament que no existeix cap pati en tal lloc, es declara improcedent la sol·licitud del senyor Carreras.

9 de març de 1873 – El senyor President de l’Ajuntament fa constar que ha sentit veus pel poble en les que els seus habitants s’estranyen de que encara no s’hagi canviat el nom de la Plaza de la Constitució pel de Plaza de la República. Així vist que la majoria d’administrats volia tal canvi, s’acorda canviar ‘Constitució’ per ‘República’.

23 de març de 1873 – La mestressa del local on hi ha l’escola de nenes vol fer-hi obres i reparacions, i demana  a l’Ajuntament que es busqui un altre local. Es visita el primer pis de la casa que un dia fora de Honorato Paronella, es conclou que el local seria suficient si s’hi construís un ‘escusado, se blanqueara convenientemente y segun fuera el precio del alquiler’.

8 de juny de 1873 – El senyor Salvador Carreras es queixa a l’Ajuntament que la veïna senyora Maria Duran vídua de Bosch i família li tiren contínuament escombraries i immundícies a la seua casa habitació, i demana que s’actuï per evitar abusos d’aquesta naturalesa i s’eviti el perill per a la salut pública que aquests fets suposen.

31 d’agost de 1873 – Es llegeix una comunicació de l’alcalde de Figueres i una altra de la Junta de Beneficència de Tortellà demanant al cos municipal per tal de ‘recoger auxilios para socórrer a los pobres tortellanenses’, i així, tothom assabentat, passar pel poble el pròxim diumenge a recollir l’almoina, i invita a totes les autoritats judicials de la Vila per tal que assisteixin a tal benèfic acte.

7 de setembre de 1873 – ‘Seguidamente y después de haber el señor Presidente manifestado los inconvenientes que habrá en el día para pasar a recoger las dádivas para Tortellà fue acordado pasar a este fin en el día de mañana ocho del corriente.’

14 de setembre de 1873 – S’acorda que el senyor Vilallonga en el dia de demà pasi per Figueres i entregui a l’alcalde la quantitat de 325 pessetes i 5 cèntims, que recollirà de ell l’alcalde de Tortellà per ser aquesta la quantitat els socors recollits.
S’encarrega al secretari que faci una llista amb els que han fet almoina i la quantitat donada, i que s’exposin al públic per poder ser examinats.

21 de setembre de 1873 – Es llegeix una sol·licitud de José Heras i Mateu, d’aquest veïnat, per tal sigui nombrat 1er enterramorts i hospitaler d’aquesta població per haver prestat serveis a la pàtria.

12 d’octubre de 1873 – L’alcalde expressa el mal estat en què esta el camí de Llançà a Figueres i també la falta de respecte a les propietats privades rurals, es tindria que crear una plaça de ‘peonero caminero con titulo de guarda de campo’, a fi i efecte d’alleugerir o reparar els defectes del camí d’aquí fins el pla de Garriguella. S’estableix que tal guarda haurà de cobrar 45 pessetes mensuals, i queda a càrrec d’aquesta corporació la compra i conservació de les eines.

19 d’octubre de 1873 – Només un veí de Llançà es presenta a la plaça de ‘guarda de campo’, és l’Honorato Pallarols Sastre, conegudes per l’ajuntament les seues bones qualitats per la feina, queda contractat i comença a treballar l’1 de novembre pròxim.

21 de desembre de 1873 – l’ajuntament visita el cementiri municipal i es va acordar que s’havia d’allargar la filera de nínxols de l’esquerra fins tocar la paret que dóna a l’est. Tanmateix es decideix fer un nou carrer de nínxols i reparar i igualar els que existeixen donada la seua fragilitat.   

 
Benvolguts visitants de la RCC, ara per ara estic preparant un nou projecte que em reclama temps i atenció, per tant no puc dedicar a la RCC tota la dedicació com fins ara. De cap manera penso abandonar el país, però hi vindré menys sovint, de moment. Us deixo en primícia l’escrit per la revista Farella que ve.
Paseu de tant en tant !


Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

dimecres, 11 de setembre del 2013


A dimecres 11 de setembre de 2013.

Independència, paciència, resistència, violència.

Quan un fill o una filla se’n va de casa i s’independentitza dels pares, les dugues parts tenien assumit que aquest moment havia d’arribar un dia. S’accepta amb pena o alegria, amb esperança o resignació, o fins i tot amb alleugeriment per les dugues parts. Catalunya és la filla que pensa que és hora d’independitzar-se, però li ha tocat viure amb una família que mai l’ha entesa gaire en les seues aspiracions, ni en el fons, ha acceptat el seu caràcter. Tots sabem que cada casa és un món, i n’hi ha que en són dos, però no ens podem escanyar de dir que els germans de Catalunya sempre l’han mirada amb certa desconfiança, per dir-ho així. Catalunya sempre ha estat trempada i treballadora, no voldria pas que entenguéssiu que els pares i els germans siguin uns “zánganos”, però la mare Pátria especialment, és d’una altra manera de ser.
Així que la intenció de Catalunya d’emancipar-se de la família, la mare Pátria no la pot dragar. - I tota sola ! s’exclama, - Si re més no se’n anés amb el trompetista ! – I deixar a la família tirada ! - Se’n vol anar només amb l’ajut d’un amigot de mal veure de nom Referèndum, quina bogeria ! – L’hem criat i pagat tots els seus capricis ! li retreuen els germans. El pare calla, en el fons entén la diferència, Catalunya era una filla robada, adoptada a la força. La mare Pátria volia tenir una filla espavilada, amb empenta i de bon cor, ell sabia que la raça de Catalunya era d’aquesta mena, era la filla que necessitaven. Els germans ja sabien que Catalunya era diferent d’ells, moltes vegades, de petita, l’havien sentit parlar d’amagat una llengua estranya de to diabòlic.
Però ara Catalunya ha crescut, ja no té ganes de ser per més temps una mena de ventafocs de la família hispànica, ja ha tingut prou PACIÈNCIA.
Què ha de fer Catalunya amb les seues ganes d’Independènciar-se ? La família no la vol deixar marxar ni de colònies. Ha de posar pell morta i continuar vivint en una casa en la que se sent oprimida i menyspreada, esperant que la mare Pátria canviï d’opinió ?
Poder seria l’hora de posar-hi certa RESISTÈNCIA als desitjos de la família. Primer de tot, què és això de donar-los-hi la paga, si desprès ella mateixa no té prou calés per a les seues necessitats, mentre la mare Pátria reparteix amb la mà foradada a la resta de fills. S’hauria de resistir a molts dels desitjos forassenyats de la mare Pátria.
Al pare poc se li pot demanar, és un torracollons befi i calsasses, per tant és evident que Catalunya s’ho haurà de manegar tota sola.
Però i si amb aquestes accions de Catalunya la família hispànica tampoc afluixa, ans al contrari, s’enfada i fins i tot li vol picar el crostó fent servir la VIOLÈNCIA ?
Què hauria de fer Catalunya ? No tot són festes ni roses i flors. De vegades aconseguir el què un vol, per lícit que sigui, pot ser dolorós i tenir conseqüències terriblement injustes. A la fi, no és saber només el què volem, sinó quin preu estem disposats a pagar per aconseguir-ho.
Visca Catalunya, lliure i independent !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .          

Vegeu els BLOCS ENLLAÇATS PER LA INDEPENDÈNCIA :
http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/5647

dimarts, 27 d’agost del 2013

A dimarts 27 d’agost de 2013.

Desgraciats i cabronassos que no fan vacances i desgraciats i cabronassos que sí fan vacances.

Per fi ! Disculpeu-me, us agraeixo la paciència de venir a la RCC de tant en tant a donar un cop d’ull, però ai las ! realment no he tingut temps de rellotge per escriure. Ara però, he trobat un sistema per treure temps del temps, m’he comprat una gravadora, i, en el moment solitari i tranquil en que estic entregant un document a n’en Roca, deixo anar també, els meus pensaments oralment, així doncs, aquest article, heu de saber, i perdoneu els i les més susceptibles, ha nascut a l’escusat. Poder el que es cregui més original pot pensar que si de cas no és prou bo, sempre m´hi podré fregar l’engonal, també ho he pensat jo, però caldria canviar el format a paper, si re més no.
Total, que l’agost ja quasi ha passat i me’n he adonat de que pel món hi ha desgraciats i cabronassos que no fan vacances, són aquests governants que es dediquen a massacrar i gasejar les poblacions indefenses, són aquests governants que conxorxats amb grups violents es dediquen a torturar i matar a les persones que pensen diferent que ells i que creuen tenen gustos per a ells inacceptables i abominables, quan aquests governants són l’abominació personificada. Poderosos del món que tenen als pobles per catifa sobre la que trepitgen sense escrúpols cap a un poder més gros i indecent. Però també me’n he adonat que i ha desgraciats i cabronassos que sí que ha fet vacances, són els governs del món desenvolupat, són els Organismes Internacionals farcits d’incompetents i menjaires en perpètues vacances, que no fan res pels pobles que representen, ni pels valors que suposadament els sustenten. Res a fer. Queden quatre dies per acabar l’agost i les vacances, tornarem a la realitat, tornarem a ser carn de canó de les administracions i ministeris, de governs i abusadors. La revolassia alimentem als de l’olla fins la nostra mort. És la llei que dicten aquests de qui parlem, i al poble que el donguin per les Conferències de Sant Vicenç de Paül, sicum dixit.

Lluís Feliu, Notícies del C.de C. .

 

divendres, 26 de juliol del 2013

Xiular i pitar.

A divendres 26 de juliol de 2013.

Xiular i pitar.

I és que a la República del Cap de Creus tenim un vocabulari molt ric i variat. Fem servir paraules, que per segons qui, podrien semblar emmanllevades i que per alguna sospitosa desraó han estat eliminades del català normatiu. Com PITU, una paraula descartada en favor de xiulet, quan per evidència onomatopeica, es veu que són dugues coses diferents, un PITU fa pip-pip o prip-prip, i un xiulet o siulet fa fiu-fiu o siu-siu, dos sons diferents per dos estris diferents com ho podrien ser un trombó i una gralla sent tots dos per bufar. Així doncs, els mitjans de comunicació lligats a un català normatiu pixa-curt i a la llei d'uns correctors lingüístics talment curtets, es veuen obligats, i semblen obligar tothom a dir que el poble xiula descontent; quina bestiesa, no siguem bledes, collons; un xiula una cançó, xiula 'El Bono, el Feo y el Malo', xiula a una dona o un home de bon veure, un xiula per saludar o cridar l'atenció, o d'admiració, fins i tot es pot xiular per estalviar un renec si un es crema els ditets, però als àrbitres i equips de futbol, als capitostos corruptes, als polítics lladregots, als governants maldestres, a presidents inútils, a himnes i monarques se'ls PITA, se'ls hi fot una PITADA de cal Déu.
Així ho recull, com no podria ser d'una altra manera, el diccionari Alcover-Moll : "Pitar és fer mostres de desaprovació xiulant." . És evident que no és el mateix xiular un himne que PITAR-LO.
Com veieu estem perdent una altre paraula de la nostra llengua per la insensata i suïcida acció dels 'puristes' del nostre idioma, i així cada vegada tenim una llengua més pobra i menys concreta i concisa.
Però és clar, a nosaltres, uns i altres se'ns escolten xiulant.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .          



dilluns, 8 de juliol del 2013

Crisis nostra de cada dia.

A dilluns 8 de juliol de 2013.

Crisis nostra de cada dia.

Ha arribat l'istiu, i per ara, en prou feines la cuca viu. És la crisi que endogala les butxaques dels que poden i dels que no poden també, diuen. Cal mirar-s'hi i servar dret en qüestions de dispendi. No es veu gent, i és que de vegades sembla que vivim en un país de Rayo's Mcqueen's i companyia. Cotxes amunt i avall n'hi ha un requilié, cues i tot, però sembla que ni els pilots ni els passatgers baixin mai de vehicle, uns caballitus infinits fent la goma per les carreteres, una circulació acordeonica que es mossega la cua per no parar enlloc, bé només al Museu Dalí, diuen. Exageren, pels carrers també s'hi veu algú, segons l'hora més, segons l'hora menus. A l'hora de tornar, alegres corrues i grupets de musulmans fan via per agafar el tren desprès d'un dia de plaja. Figueres té mar i Llançà té Museu Dalí, diuen. No, no, sí, sí, és veritat que hi ha menus gent que altres temporades, i és que tot és molt car. L'època del "tre bon prí, tre bon prí" és lluny, la pesseta ailàs, ara som europeus i tot "oh se txer, oh se txer". Res queda dels carrers de sorra, del pàrquing a l'ombra del sostre de canyes ni dels tamarius. Res queda de les terrasses obertes voltades de canyissos i guarnides amb flors de nit, enfiladisses campanetes i bombetes de colors, on les colles d'alemanys, abans de tancar els bars a les 4 de la matinada, demanaven un parell de caixes més d'estrelles per allargar una horeta més la vetllada, eren temps de baratura pels estrangers. Al poste emplenaven els dipòsits; és clar, servien la gasolina, et miraven l'oli i netejaven els vidres del Toyota Corolla del 66, "My Corolla is fantastic" deia l'enganxina. Es guanyava més de propines que de sou. Les famílies d'alemanys vestides de blanc ja no hi són, ni "Lenz" ni "Marxauses"; ni les claques de belgues :"Gudfarduma!", ni els pienuars amb molt de "ponyon", ni les colles dels francesos del cous-cous, ni el lord amb els seu Jaguar verd, ja no hi ha barretades pels senyors de Barcelona, la crisi és general i per a tothom, sort n'hi ha dels del Club Nàutic, diuen.
I és clar, no hi ha ambient, de nit sobretot. Llançà de nit és un poble tranquil per més que hi hagin 80.000 forasters, tranquil però sense divertiment pel jovent ni per a la resta. Ai ! Aquells anys del Puput, del Mamut, del Cau, del Ris-Bar, del Club 91, del Pati Blanc musical, de l'Hacienda desprès Kroac!, del Totem, del Niu de Foc, del KGB, del Tropical, del Pirata, del Captain's i d'altres que em deixo, gresca i xiringuitus feien molt d'ambient. La xocolata es tallava entre coixins rere les canyes a gavinet i espelma, els Necromancers feien corrua de motos amunt i avall lluint la bandera alemanya. Hi havia hippies, i els borratxos i drogats estirassats pel carrer Cabrafiga es feien apartar del pas de les rodes del camió de la basura a cops de cable telefònic de 1 per 50 parells, el mateix que servia per adornar les batusses entre els de Llançà i els del poble del voltant que aquella nit tingués els números. Els Rockers a coces amb les Martin's de puntera metàl·lica, les nenes i noies turistes i algunes sense turistà borratxes comuna cuba jeien estenglades sense sentits pel carrer curt, a les que tenies que treure del bell mig per poder passar amb el cotxe, els tius que encara es podien mantenir drets, de tant en tant engegaven algun ball de bastons tan frenètic com efímer, les corredisses fugint de les porres dels Grisos estivals, els pixats i vomitades ... és evident que totes aquestes alegries donaven molt d'ambient estiuenc nocturn. Però també hi havia gent de festivitat més moderada que gaudia de tot aquest esbarjo nocturn reposadament. No com ara, que només en locals puntuals hi ha certa animació a la fresca de les terrasses, on la clientela, fins la matinada, s'entesta a practicar de sopranos i barítons, encara que els veïns els tinguin més per castrati. Coses de la cultura clàssica, de la recerca de la tranquil·litat familiar, i de la mà a la sombra, diuen. I de la crisi, però de la crisi dels anys que ja han passat per tots plegats, dic jo.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

PD.
Disculpeu que la República es despisti alguns dies, però m'han encarregat punxar ( música ) ( Ah! Els vells temps ) en una sessió privada i m'haig de posar al dia d'aquestes cançons actuals tant especials i buscar per intentar col·locar-ne alguna de bona de tant en tant. Salut !                        

divendres, 28 de juny del 2013

Quan la normativa tiba.

A divendres 28 de juny de 2013.

Quan la normativa tiba.

Poder no ho diríeu però Espanya és un país ple de normes, i per simpatia encara que sigui, Catalunya també n'està ben servida. Normes que regulen la nostra vida per fer-la més social, que no més sociable. Em direu que sóc un poruc, o un bonifaci, o massa cívic, o raro, però jo compleixo les normes. En bici, per exemple, porto llum al davant i al darrera, i timbre, i un braçalet reflectant de nit, no pujo a les voreres, i senyalitzo amb el braç els girs cap a l'esquerra i cap a la dreta, i he arribat a la conclusió que molta gent desconeix tal senyal, per què es pensen que els estic saludant i en tornen el salut. Jo no m'atreveixo a deixar el cotxe aparcat en llocs prohibits ni un moment, ans dono quaranta voltes per trobar una plaça. Tampoc passo per direccions prohibides tot i sabent que és molt improbable que hagi de tenir cap problema. Faig servir sempre els intermitents; no sé si ara els intermitents dels cotxes nous consumeixen molt i amb això de la crisi molta gent se'ls estalvia, ja que molts d'aquests i en especial tot-terrenys i súper-terrenys de gran cilindrada no els fan servir ni de carambola. Reciclo, no llenço papers al terra, baixo de la vorera si toca, respecto la cua, de nits no faig fressa, dic bon dia, deixo sortir abans d'entrar, em tapo la boca al badallar i totes aquelles coses. Tot són caràcters, en trobarem que es pensen que les normes estan fetes pel pròxim i no pas per a ells mateixos. Xalaten al policia que els ha denunciat donant raons pel aparcament il·legal que han fet.  D'altres fan servir l'amiguisme administratiu o polític per tal que els hi treguin la multa. És clar que també hi ha infractors súper reincidents que tenen cotxes invisibles per la policia, tot s'ha de dir.
La normativa és la mateixa per a tothom, la invisibilitat o no de l'infractor és una aplicació subjectiva de la mateixa norma segons la persona i el moment. I en aquest país tenim molta subjectivitat. De vegades sembla que ens meravellem de la netedat i pulcritud dels ciutadans d'alguns països d'Europa, però hem de saber que aquesta conducta tant "neta" l'han après a través d'anys d'haver de pagar una bona multa, sempre i tothom, per llançar una burilla o un paper al terra del seu país.
Hem de pensar que nosaltres som més brutets per què no tenim una normativa que ens obliga a ser nets, o és potser que la normativa ja existeix però els ciutadans, la policia i la justícia ens la passem per l'engonal ?
És evident que en gran manera no som un país que fa complir les normatives poc populars i que suposin un gran volum de feina i mal de caps. No n'anomenaré cap en particular, però tots us heu preguntat alguna vegada que es deixi fer això i allò i que no es multin tals malifetes, doncs és a aquestes a les normes a les que em refereixo. No som un poble de complir les normes petites, ni els polítics les fan complir quan això porta massa feina i fa perdre vots; si no és per guanyar-hi calés.
No som de normes, deu ser que som més de lleis, segons es va veient.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .           


dijous, 13 de juny del 2013

Desesperança de vida.


A dijous 13 de juny de 2013.

Desesperança de vida.

La nostra esperança de vida s'ha allargat, els experts han estipulat que viurem fins als cent anys, i d'aquí a 20 anys s'estima que arribarem a viure fins els 128 anys. Un, que espera arribar viu a la vellesa, podria pensar que la vida ens depara, en general, una llarga jubilació. Però no, hem vist des de fa temps que el govern ha calculat que tanta població jubilada tants anys no és sostenible. Sembla ser que la jubilació als 65 anys estava calculada per una esperança de vida d'entre 50 i 55 anys. Els nostres governants han establert, en general, de 5 a 10 anys de jubilació, obviant les excepcions de vellesa, per a nosaltres. Així doncs, ara que hem de viure fins als 100 anys, hem de treballar-ne més. Atenent a una suposada i calculada sostenibilitat, la nostra vida és com la d'un Logan qualsevol. No hi ha diners, diuen, per pagar unes tant llargues 'vacances' a la població d'edat.
Però no hi ha diners en referència a què ?
A la caixa i sistema estipulat en què polítics, governs, corruptes i mangants de tota mena s'han emplenat i s'emplenen les butxaques ?
Coneixent la quantitat de lladronici dels de l'olla, és més que evident que no hi pot haver calés pel poble. Algú s'ha de sacrificar i el ramat tenim tots els números. Els governats i governantes sempre escombren cap a casa amb el nostre permís, sembla que ho donem per natural. Una nova mostra n'és aquesta moguda de les revisions ginecològiques gratuïtes per treballadores ( 700 ) a les ordres de la ministra Soraya Sáenz de Santamaria, valorada fins 40.000 euros, el regidor del BNG, Xaquín Charlín va haver de dimitir per referir-se a 'un chochito de oro' pel valor de les revisions, tots els parlamentaris de tots els grups li van saltar a sobre per les seues paraules. Està molt de moda això de pujar al carro feminista histèric; que modern. Poder sí, que dit d'una altra manera hagués sigut més entenedor tal despropòsit. Més aviat hauria de haver fet servir la paraula formigó armat, i no referir-se al chochito, sinó a la cara, que aquesta si que l'han de tenir dura. Pel treball que tenen, de ben segur que guanyen prou per pagar-se una mútua, i sinó, també, com la grandíssima majoria de dones espanyoles, demanar hora amb gran paciència a la espanyolíssima Seguridad Social. No hi ha diners pel poble, que hi farem.
Les muntanyes són verdes i el cel és blau i clar com un ull de peix. Les enfilarades d'abres a banda i banda del carrer que em porten a la feina fa tants anys, resplendeixen ufanoses. El camí cap a la jubilació és molt llarg, per sort, la naturalesa sembla voler donar esperança a la desesperança de vida.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .             
   

dilluns, 3 de juny del 2013

Visca Catalunya culinària lliure.


A dilluns 3 de juny de 2013.

Visca Catalunya culinària lliure.

Sempre ho havíem sabut i ara s'ha corroborat, Catalunya és un país amb una gran, variada i magnífica cuina. Gaudim d'una varietat d'aliments, condiments i productes propis de casa nostra que ens permeten cuinar d'una manera reconeguda. La cuina i la teca impregnen tot el país, cada terra amb els seus típics menjars, però que tots junts fan un tot diferencial i propi que ens representa com a catalans.
Aquesta catalana cuina és ben present fins i tot a la política, i ja en temps de l'invasor i repressor espanyol Felip V, la cuina catalana és present i objectiu a dominar per part dels governs espanyols en les relacions entre els dos països com a domini del propis catalans.
Ja des dels principis dels temps en la nostra relació amb Espanya l'hem passat magre. Les menges a les que ens tenien sotmesos eren molt bàsiques i precàries i ens van fer cagar tramussos. Des de llavors els governs espanyols sempre ens han donat un anglà per fer cagar un roure, i ens han volgut fer passar gotlles per perdius. Però vam resistir, ja ho deien els mateixos castellans, 'Los catalanes de las piedras sacan panes'. Sort que el pa que teníem l'amaníem amb tomata, això ens va ajudar a tirar endavant, i ha quedat com plat típic de la nostra terra. Espanya, però, continuava tallant la cansalada, els governs espanyols ens superen a porcs als catalans, nosaltres no podem pas competir amb la qualitat del Jabugo; ens hem de conformar guarnint el pa amb fuet, embotit ben nostre. Ja els hi agradaria als governs espanyols tenir-nos a pa i fuet, però ells són més de xoriços. El que sí sempre hauríem volgut és fer-los-hi una bona botifarra catalana, però encara no han trobat el moment per acceptar-nos una bona torrinyada. Total, que com és ben sabut que porc a mitges mai és gras, i coneixent als governs espanyols que són del 'El que parte y reparte se lleva la mejor parte' i del 'Melón entero y la tajá en la mano', va arribar el moment en què el govern català es va veure obligat a deixar la carn de banda, i li van oferir la política del peix. Els catalans van optar per el peix al covec ( cove ). Així, en un principi, els governs espanyols van acceptar de donar-nos peixet. Ens agrumien amb alguna boga i amb esca de pop i guixonet, i nosaltres anàvem a l'ham. Però poc desprès, els espanyols van pensar que poder amb només amb sardina els catalans també picaríem. I així va ser, vam estar uns anys menjant-los-hi la sardina. Però ja se sap que l'esperit imperialista hispànic sempre acaba per sortir, i van decidir que la sardina no ens convenia, per què tanta sardina ens podria botir la panxa, així que ens van canviar la sardina per l'anxova. Com era d'esperar, al cap de poc, donar-nos anxova també els hi pudia, i ens van receptar la dieta de l'anxoví. Nosaltres, que som de bon conformar, ens fotíem l'anxoví, això sí, l'acompanyàvem amb un bon morter d'allioli, per què l'allioli és un producte típic català que ens revifa, ens conforta i ens enalteix en els dies infausts. Va ser per aquells moments quan va sorgir un ministre mondongo de la cort del govern espanyol al que anomenaven Uert, i que es va entestar en què l'anxoví espanyol no es podia menjar amb allioli, es tenien que menjar amb ajoaceite, per tant, si volíem el seu anxoví, teníem que canviar el nom de l'allioli. Aquí sí que els catalans es van emprenyar, tots es van posar d'acord en dir que l'allioli no es tocava, que l'allioli era l'allioli, que a Catalunya sempre s'havia dit així i es diria així sempre. El ministre mondongo Uert, que es delia pel "picadillo" de turbes ( turmes ) catalanes, postulava que la solució era que a les escoles catalanes s'ensenyés el ajoaceite i no l'allioli; però en això, més s'hi negaven els catalans, més s'hi entestava el ministre mondongo Uert, que va fer bones i seues dugues dites espanyoles : 'Un tonto va por un camino, el camino se acaba y el tonto sigue' i 'Cuando un tonto se agarra a una reja, o la arranca o allí la deja.', tant va insistir i bregar el ministre mondongo Uert, que per un moment va semblar que l'allioli se'ns tenia que negar, però a força de remenar-lo amb la constància i perseverança típiques catalanes, es va aconseguir que la mà de morter es mantingués ben dreta al bell mig de l'allioli. El govern espanyol, fart de la dieta de l'anxoví, va decidir que els catalans mengessin peix no era bo per Espanya, i van establir per a nosaltres la dieta de les gramínies, sia 'l'alpiste' castellà, escaiola pels catalans. El nostre President ha dit que amb aquestes engrunes, Catalunya no pot tirar endavant; afarta't Susanna, la meitat de mitja figa.
És que vol el govern espanyol que caiguem decandits ?
Que ens agafi un cori-mori ?
Que ens fotem les cames com els pops ?
Que pengem les barres en un clau ?
Collons, que els catalans som gent de vida !
Per sort al govern espanyol encara no li ha passat pel cap fotre cullerada a les nostres postres més identificatives, la crema catalana cremada. Això sí, un que treballa a l'hostaleria se'n pot adonar de que els catalans, ara, quan la demanen tots apunten : 'Que sigui ben cremada, que ens representi bé com a país'. Que hi voleu fer, es nota que els catalans estem cremats amb l'assumpte dietètic espanyol, i per acabar-ho d'arreglar, ja sabem que el 'café para todos' al que ens convida el govern espanyol és una aiga de mitjons suats que als catalans ens fa cremor d'estomac.
Poder ja és hora de que els catalans ens atrevim a fer un bon cremat. De rom eh ...

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .    

diumenge, 26 de maig del 2013

Suïcidi, fi o mitjà.


A diumenge 26 de maig de 2013.

Suïcidi : fi o mitjà.

Hi ha temes que un es pregunta si té prou aptesa com per poder-ne parlar, però coneixent-me, sé que la meua resposta és sí, si es fa amb tota sinceritat, sigui quina sigui l'opinió personal. Generalment s'entén el suïcidi com un esdeveniment tràgic, dolorós i trist. Tràgic per comportar una mort prematura, dolorós per a les persones que l'estimaven, i trist per ja no ser possible saber si encara li esperaven dies millors.
Per l'altre part, si un pren la decisió lliurament, per voluntat pròpia, amb plena consciència i net de religió, crec que és un acte valent, deslliurador i de ple dret de l'individu. Ara com en altres episodis turbulents i desgraciats de la nostra història, el suïcidi a pres cos en la nostre societat. Davant casos desesperats, hi ha persones que prenen el suïcidi com la solució, contradictòriament, a la seua vida. A causa d'aquesta notorietat es poden escoltar veus de persones, que, crec jo, molt lluny d'emprendre aquesta decisió, entenen el suïcidi com un fet buit, negant-li qualsevol sentiment heroic o romàntic, inútil en sí mateix, si en l'acció un no acaba també amb la vida del que, certament, l'ha induït a tal acte, ja que donen per impossible que un pugui arribar al suïcidi per pròpia decisió i lliure pensament, sense cap causa exterior que l'empenyi a cometre tal fet. Per tant, com efecte d'una causa, en podem triar una que desgraciadament ara ha ocorregut varies vegades com són els suïcidis lligats a problemes amb els bancs. Així, seria lògic, segons aquests pensaments, que el suïcida, abans s'hauria d'endur per davant al banquer causant de les seues desgràcies. De la mateixa manera, el que es suïcida per amor, per treure'n algun profit del seu fet, tindria que matar al culpable del seu desamor, i el que es suïcida per culpa d'una malaltia sense remei, hauria d'acabar amb la vida del metge que no l'ha pogut curar, i tantes altres circumstàncies. Poder, nosaltres mateixos, amarats pels segles de venjança i practicitat típiques dels humans, podríem arribar a trobar prou lògiques, tot i que improbables, aquestes elucubracions.
Aquest pas ens pot portar a pensar, doncs, que l'individu que es suïcida fent-se esclatar la bomba que duu a sobre en un mercat o en un autobús escolar empès per les raons que l'han alliçonat a creure que tals o quals són el seu problema, i que la seua immolació no és en va si els mata junt amb ell, seria, dins aquella lògica, un suïcidi raonablement comprensiu, i des d'aquest punt, acceptable, i per tant, si en l'acte mor l'individu, no s'hauria de considerar un acte de terrorisme, sinó un suïcidi efectiu.
O què ?

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .                   


diumenge, 19 de maig del 2013

Economies emergents de peus descalços.


A diumenge 19 de maig de 2013.

Economies emergents de peus descalços.

Tothom parla ara de les noves economies emergents, de les noves potències econòmiques i dels nous països productors, però només cal mirar-s'ho una mica per veure la realitat d'aquest nou creixement. Xina, l'Índia, alguns països llatinoamericans fabriquen i exporten en gran manera productes de consum massiu, components i aparells d'electrònica i informàtica, complements de moda i còpies i falsificacions. No són tots ells productes típics de cada lloc de procedència, sinó articles destinats a satisfer les infinites necessitats dels països i societats desenvolupades, per tant aquests països emergents no ens venen els seus productes originals, exporten el què les empreses del "nostre" món hi van a fabricar per tal d'abaratir costos pagant uns salaris miserables, i tenint als treballadors locals amb una precarietat i inseguretat laborals ratllant l'esclavatge. Aquest és el ressorgiment dels pobles emergents, sortir de la misèria extrema per arribar a l'extrema pobresa. Si fos una guerra diríem que són carn de canó, però com que parlem d'indústria direm carn de fàbrica. Fabricació a baix preu per tal de poder competir en la venta. Tots busquem el millor preu, però pobres de nosaltres, no hi pensem pas com s'aconsegueixen aquests preus tant competitius. Ho sabem, però a l'hora de comprar no hi pensem, és la llei de l'oferta. Poder davant de les catàstrofes com la de les treballadores tèxtils de l'Índia tenim un rampell de consciència i proclamem la nostra més enèrgica repulsa; ja coneixem l'efecte de tal proclama.
I els governs i els gurus dels països desenvolupats, dels que som dalt de la piràmide del consum insaciable, es fan els espantats davant l'ímpetu d'aquests nous motors industrials, nosaltres que som incapaços de crear llocs de treball, i ens diuen que ens hem de meravellar de com pugen.
Com pugen ?
Doncs com han pujat moltes altres civilitzacions abans, trepitjant i abusant del seu poble. Per alguna raó misteriosa els nostres governs no saben com actuar contra aquesta "invasió de competitivitat" que fa perillar el nostre comerç i fabricació interns. Un hom podria pensar que potser posant uns aranzels es podrien igualar les oportunitats. Tant val fabricar una cosa aquí, doncs tal tassa per igualar el preu del producte foraster, i el públic que triï el què més li convingui.
Els preus de cost que aconsegueixen aquests països no són fruit d'una gran planificació empresarial, ni d'una excel·lent optimització industrial, només són fruit de l'especulació i de l'abús de les persones.
Tal mateix, amb aquests aranzels privaríem tals pobles d'emergir amb penes i treballs, els privaríem de les engrunes que les multinacionals les hi deixen caure a les seues mans buides.
Què hem de fer doncs amb tot plegat ?

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .
            


dissabte, 11 de maig del 2013

Alguna cosa teníem per sobre de l'alcohol.


Benvolguda ciudadania de Catalunya, han arribat a la República del Cap de Creus notícies de fonts informades, que diuen que pot arribar a ser molt possible que Catalunya tingui un Estat Propi abans d'un any.
Salut ! 




A dissabte 11 de maig de 2013.

Alguna cosa teníem per sobre de l'alcohol.

Diré, abans que algun puntós vulgui portar les meues paraules per camins esguerrats, que l'abús de l'alcohol és un perill per a la nostra salut i per la de les persones que ens envolten. No voldria alliçonar a dingú sobre el consum desmesurat de begudes alcohòliques, no crec pas que quisua m'hagi de fer cas, però de tots és sabut que les continues borratxeres i l'alcoholisme transformen les persones en éssers sense pròpia voluntat, i molt sovint dolents i violents. Dit això, només us proposo una reflexió.
Ara que ja en tenim uns quants, som, en algun moment, propensos a explicar històries de la nostra alegre joventut. Així, desprès de que un jove em fes cinc cèntims de festes, botellons i marxa (encara es diu ?), i que a l'estiu venia a Llançà a la festa de la cervesa, jo li vaig explicar d'on havia derivat aquesta festa de la cervesa i com va acabar com ara la coneixem.
Anys enrere, ho recordareu els de certa edat, tan llançanencs com forasters habituals de l'agost, a la Festa del Port de Llançà es servia, es bevia i s'arruixava grans quantitats de xampany ( cava ). Es venien les ampolles que es refredaven dins d'una barca plena d'aiga i gel. Tothom bevia molt, bé alguns més que d'altres, corredisses i persecucions tot remenant l'ampolla entre ball i ball era la tònica. El xampany vessat feia recs per la sorra de la plaja fins arribar a mar. Però com dic, també se'n bevia molt, sis, vuit, dotze, una vintena d'ampolles per cap, era una disbauxa. És evident que a la fi, tothom qui volia, acabava ben gat, però, tota aquella ingent quantitat d'ampolles de xampany buides s'anaven col·locant en un munt. Primer posades pels mateixos compradors i buidadors, i quan estaves massa malament per aconseguir un mínim equilibri, es deixaven a la barca per tal que la colla que les venia les anés dipositant a la pila. En tots aquells anys amb prou feina puc recordar cap incident amb les ampolles. Hi havia alguna baralla, alguna espenta, alguna discussió, normal donada la situació, però tenir cura amb les ampolles era una cosa que estava per sobre de les borratxeres, i el control del vidre, tan perillós entre tota aquella gentada ballant i saltant, esdevenia principal. Digueu-li la responsabilitat del borratxo, la sensatesa del pitofiu, la prudència del ximat, el respecte de l'ensofrat, el seny del cirat, el sinderi del moscat, o l'educació de l'empaperinat, totes i tots, trompes, torrats, mamats, molls, entonats, pets, els que en portaven quatre puces, els que anaven calents d'orelles, els que duien una bona turca teníem per sobre de l'alcohol, gran cura en no trencar cap ampolla de xampany. Digueu-li com vulgueu.
Van passar els anys i la festa va ser coneguda per altre gent. Van començar a arribar colles de sense gràcies que ja no compraven el xampany a la barca, se'l portaven de fora, del baratu, en els maleters del cotxes. Eren una mena d'imbècils que no tenien cap responsabilitat, ni sensatesa, ni prudència, ni respecte, ni seny, ni sinderi, ni educació. Tiraven les ampolles que s'estellaven contra el terra, o les llençaven a l'aire, la gent es tallava i altres quedaven ferits amb algun trenc al cap.
S'empentaven daltabaix del moll, fins hi tot va haver-hi un greu accident al Castellar. Els desaprensius no van ser aturats a temps i com sempre, es va optar per lu més fàcil, perdre la festa, es va prohibir vendre xampany i es venia cervesa. Els bronques continuaven portant-se la beguda al cotxe, cervesa de supermercat i licors, i seguien comportant-se com porcs. Es va decidir, abans de controlar a tota aquella trepa, traslladar la festa al pàrquing, reduir-la en una mena de corralassa on només es venien llaunes de cervesa, sota la vigilància dels Mossos d'Esquadra.
La Festa del Port convertida en la festa de la cervesa.
Als que l'han portat fins aquí els hi faltaven algunes coses per sobre de l'alcohol.
Les mateixes que les hi faltaven per sota.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

divendres, 3 de maig del 2013


A divendres 3 de maig de 2013.

En aquest món de mones hi ha més bèsties que persones.

La sentència 'fes favors a bèsties que te'ls pagaran a coces', tant escaient per dedicar-la a algunes persones, per culpa de la ximpleria humana l'he sentit aplicada als animals. Això ho deia una senyora que s'havia dedicat a alimentar senglars petits pels voltants de casa, i un dia, ja crescudets, li van fotre un mal tanto. Ara la bona dona es preguntava com era possible que els senglars que havia alimentat al carrer, l'haguessin pogut 'envestir' i fer-la caure.
Hauria de saber que qui fa tonteries algun dia llepa.
És potser assenyada la persona que alimenta animals salvatges com si fossin el gosset de casa ? Doncs no. Ni és assenyat, ni representa a una persona més bona que les demès, ni a algú que estima més els animals que la resta. Només representa a algú amb una dèria, mania, mancança o potser amb una certa bona voluntat panoli/2/, que a la fi comporta a la societat perills, problemes i despeses innecessàries. El cas dels senglars salvatges pasturant per la ciutat, ha posat en evidència que les accions d'aquests 'benefactors d'animals' són nefastos.
Ens pensem que som molt moderns, civilitzats i més avançats per donar menjar als animals del carrer, però l'únic que demostra és que som uns irresponsables carregats de bon temps. Abans totes les cases tenien gats per caçar rates, gossos peteners per caçar o vigilar la casa o el ramat, aviram, conills i bestiar per vendre o matar per consumir. Quan, per exemple, una gata gatinava, es guardaven els cadells necessaris i la resta s'apartava de la mare i es rebotien per matar-los immediatament.
Això feia que els nostres avis i pares fossin unes males persones maltractadores d'animals ? No ho crec pas.
Avui en dia, tan fins i civilitzats, no podem pas matar una gatinada, els hem de deixar créixer una mica i desprès abandonar-los lluny, en algun lloc per què visquin. És clar, temps desprès, quan la quantitat de gats es converteix en un problema, ja vindran els de la protectora a exterminar-los; Ep ! que nosaltres som persones que estimem als animals.
Si, de la mateixa manera dels que els alimenten al carrer, empastifant el terra aquí i allà, fent menjadores lluny de casa seua i prop de la d'algú altre. Lloc que desprès la brigada haurà de netejar i desinfectar per què es converteix en una cort, tot ple de mosques, paràsits, pèls i brutícia. Que bones persones.
També n'hi ha que es dediquen a alimentar els ocells. Quin gran bé per a la natura que fan. Donen pinso a gavians, estornells, coloms, tórtores, pardals i alguna garsa, tots animals en perill d'extinció. Això sí, no posen pas la teca al terrat de casa seua, ho escampen lluny, i els que reben són els terrats i teulats dels veïns que han tingut la mala sort de viure a prop d'on el xiflat o xiflada de torn li ha vingut bé de fer-hi el pessebre. No, no són més bones persones que la gent d'abans, ni estimen més els animals que els seus avantpassats. Només són més befis, irresponsables i tocats de l'ala.

Lluís Feliu, Notícies de C. de C. .