divendres, 18 de març de 2011

Articles de 2010.

A dissabte 9 de gener de 2010.

Cameres, escàners, intimitat, solitud.

A la R.C.C. han posat una camera de vigilància a la Plaça Major. Ha creat una gran expectació. Fins i tot, al passar, la gent saluda.
Som a la època del control i la vigilància, i al mateix temps, a l’era de les lleis per protegir el dret a l’intimidat, a l’honor i a la discreció.
Sembla incompatible. Però és comprensible.
Hem arribat a un moment en què pillastres i bergants venen l’intimidat de famosos i personatges públics sota la llicència de que la notícia privada del personatge és d’interès públic. Tot això, ve demandat per una societat que basa la notícia, la primícia i l’actualitat, en el pit, el cul, el nas, el ‘queridu’ i la ‘querida’ de certs engendres populars, que en realitat aporten un 0,0 d’interès pels seus propis coneixements, i que donen valor i van estenent la moda del descobriment anodí. Així, farien que el més interessant del genial inventor dels polvus contra la tonteria política, fos la foto en què hom descobreix que té un ou pelut i un de pelat.
A causa d’aquesta venda del que és privat o personal, s’han establert lleis i exercit pressions per part de certs grups ‘sociològicament evolucionats’ per tal de preservar la intimitat de l’individu.
Però en realitat aquí o a què es vol protegir amb aquestes lleis ?
Al pare i la mare que passegen amb els fills ?
Al xicot amb la xicota ?
Poder el casat o la casada que es troben d’amagat amb els seus amants poden tenir certa por a les cameres. El lladre, l’assaltant, el venedor il·legal, el ‘maleant’, els brètols i els violents poden tenir por d’ésser filmats i vigilats. Encara que de vegades, gravats in fraganti, les imatges no són admeses judicialment degut a algun error burocràtic o per la vulneració d’alguna intimitat.
En Jan i jo, per exemple, ens hem de sentir coaccionats per la camera de vigilància de la Plaça Major quan anem fins a cal llibrer, i fullegem les revistes sense comprar-les ?
Ens hem de sentir ferits en el nostre honor enxampats mirant el Play-boy ?
O encara més si miréssim el Play-gay ?
Les persones que hi ha darrere les cameres es podrien vendre les imatges de les nostres perversions literàries, o fer-ho córrer per tot el poble.
Els nostres conciutadans ens assenyalarien amb el dit al passar, o es bufarien les orelles a la nostra esquena.
De fet, però, les nostres accions només tindrien el valor que els nostres veïns les hi volguessin donar. Per tant la malaltia resideix en la societat mateixa.
La controvèrsia dels nous escàners dels aeroports, en què l’escanejat apareix quasi a pèl, ve donada pel veritable pudor que pot sentir la persona escanejada, o per el contrari pel perill de què algú pugui vendre les imatges de tal o qual famós, descobrint si té la sardina més o menys grossa, o el cos de tal estrella en pilota picada radiogràfica ?
Un comprador podria pagar una fortuna per tal de poder esbombar les imatges en primícia a una societat imbècil i bavosa, famèlica d’informacions i notícies talment idiotes.
Però aquesta necessitat de saber i descobrir les intimitats del veí no és nova, el què passa és que l’individualisme i la manca de relació directa amb els nostres conciutadans l’ha pervertit.
L’existència de pobles i gents com les del San Martín del Sella del doctor Mateo, o les de la Bahia Blaua de Les Llums de Setembre, confirmen l’eterna costum de les persones per conèixer i participar de la vida privada dels demés.
Fet que en el fons és prou lloable quan l’ànim dels nostres amics i coneguts no és altre que ajudar-nos en els nostres problemes.
Però ara s’ha perdut la comunicació amb el pròxim. No hi ha amistat generalitzada, amb prou feina amb el propietari del pis del costat. El que no s’ha perdut, però, és la necessitat de tafanejar en la vida d’altri. I com que no xafardegem per nosaltres mateixos perquè és antiquat i de poble, o ens ho impedeix una hipòcrita i asèptica individualitat, ens servim dels venedors d’intimitats alienes. Aquests dispensadors de futileses quotidianes dels demés, ens posen a la vena i a domicili la ració de safreig i misèries, davant la por i la ineptitud que ens priva de preguntar al que tenim més a prop : “Burro que et fa mal”.
L’evolució des dels caganers i comunes públiques romanes, on es parlava i es discutia de tot, fins als wàters particulars i individuals d’avui en dia, il·lustra el tarannà de desconnexió entre les persones com a unitat social.
No voler participar en directe i en primera persona en els ‘merders’ dels demés, ha fet possible que prosperés aquest negoci de la xafarderia a domicili, tal com ha anat desapareixent la costum de donar un cop de mà al veí, fins i tot immiscint-se en els seus assumptes.
Cameres i escàners i privacitat i intimitat en confrontació, són les restes de la descomposició d’un cert esperit de germanor social, amic o enemic, cultivat antany.
La germanor social serà substituïda sens dubte per una germanor informàtica i tecnològica.
Combatre ‘xivatus’, espies, delators cibernètics i venuts telemàtics progovernamentals, serà la nova lluita.

Qui sap si per fer un pas endavant cap als caganers públics.

Lluís F., Notícies del C. de C. .                

A dilluns 18 de gener de 2010

Foc, recordant el 2000.

Ara que fa deu anys i el foc de l’Horta de Sant Juan n’ha avivat el record, trobaré un moment per parlar del gran incendi forestal de l’any 2000. Aquell foc, que sembla ser va començar a Garriguella, poder mai hauria passat a l’altre banda de la carretera de Figueres a Portbou, a l’alçada del Castell de Quermançò, Mont Perdut i Balleta si s’haguessin escoltat els consells de la gent del lloc.
- Mulleu o cremeu a l’altra banda de la carretera, que el vent és molt fort i el farà saltar.
Es veu que no es va fer perquè la carretera ja semblava prou ampla, i si de cas prenia en algun lloc, les dotacions allà estan ja podrien controlar-lo. Així ho explicaven alguns veïns.
Aquell excés de confiança juntament amb el brut sotabosc, el fort vent i la inaccessibilitat del terreny, van conformar el principi del desastre.
Al prendre alguns pins i arbustos propers a la ruta, situats a la zona alta del tall de la carretera, van propiciar que les pinyes enceses explotessin i sortissin disparades ajudades pel vendaval, bombardejant de manera indiscriminada juntament amb tota mena d’encenalls i guspitlles l’altra costat de la ruta, provocant nombrosos punts de foc. Això, afegit a les causes ut supra dictum, van desfermar aquell incendi forestal de proporcions catastròfiques.
Vui relatar la història d’un amics de la R.C.C. que van participar com a voluntaris anònims, com molts altres hi devia haver, treballant en l’extinció, que al final, va esdevenir una feina molt important però talment desconeguda. Impedir que el foc no traspasses la carretera a l’alçada de l’Hotel Grimar, per tal de que no arribés al dipòsit de gas que hi ha prop de l’antiga depuradora de la Urbanització San Carlos. Un fet que entre tots els demés, van ajudar a que el mal no fos més gros i la devastació encara més esfereïdora.
Però comencen pel principi, tot seguint el relat del nostre amic.
“ A primera de la tarda, quan el foc començava a arribar a Llançà, em truquen que el foc és a uns 300 metres davant de casa, atacant el terme del Pla de l’Era prop de l’Església de Munt, entrant per un petit bosc que hi ha darrere. Amb calçat adequat, guants i un estassabardes, ens encaminen juntament amb altres veïns i voluntaris cap el bosc proper que ja fumejava. Allà ens trobem amb un grup de bombers que tenien el camió aparcat al pla de l’altre banda. Es veu que ja havien buidat la cisterna, però el foc, revifat pel vent, continuava. Passen un parell de bombers i diuen que han de marxar, que ja no tenen aigua hi els reclamen en un altre lloc. Alguns homes, entre els que hi havia amos de vinyes i finques, van demanar si els hi podien deixar una mànega. Intentarien connectar-la al motor d’un pou proper. Els bombers deixen la manega i se’n van. Al final s’aconsegueix empalmar-la al tub del motor i l’aigua comença a rajar amb gran potència. Tots ens agafem al canó d’aigua per tal de conduir-lo cap als matolls i arbustos encesos. Ens movem rapit d’aquí cap allà, som vuit o nou persones, però dominem l’enorme serp amb certa dificultat donada la gran pressió. Passa el temps i anem aconseguint apagar tots els focus encesos a l’abast del raig. Un cop comprovat que allà res crema, s’atura el motor del pou. Tota l’escena ha estat filmada per un dels presents, per tant, n’existeix una pel·lícula que seria fantàstic poder recuperar.
Comprovem si de més enllà, el foc torna venir. En aquells moments el foc prosperava més lluny, per la nostra esquerra a uns 300 o 400 metres, massa lluny del raig de la nostra mànega.
Comencem a marxar, ens acomiadem dels que encara es queden allà recollint, una estona més. Hem salvat el petit bosc, a l’endemà serà un dels pocs punts verds en mig de la negror.
Travessem les vinyes properes camí de tornada cap a les vivendes al final del carrer Figueres, La Sardana i les de l’Era, que es divisen a l’altre cap de la vinya de la Ber. .
El foc circula més enllà, ara per la nostra dreta. La columna de fum i els espetecs que se senten fan endevinar una gran virulència. Un camió de bombers està aparcat a l’Era. En poca estona el carrer Sant Pere de Roda i els del voltant quedaran coberts per una pluja de cendra i partícules de carbó que ho ennegreix tot al mínim contacte.
Decideixo anar cap al Port. Agafo la direcció cap a la general paral·lela a la ribera. Se sent com una gran traca d’explosions i espetecs, és el foc que ja ha cremat les muntanyes properes a la via del tren i ara ataca els canyers i arbres de l’altra banda de la ribera. Un fum entre blanc i vermellós que es belluga amb velocitat, delata la virulència de les flames. L’incendi es va obrint camí ràpidament ribera avall.
Al Port no hi ha llum, poder ja fa estona, no ho sé. La gran fumera que s’aixeca a la banda de ponent ho tenyeix tot de marró, gris i roent. Només cap a mar el cel es blau, les façanes de les últimes cases prop del port donen un estrany contrallum de blanc pur.  
He quedat amb dos companys. Vaig tot emmascarat i amb l’eina dins d’una bossa de roba penjant del cinturó que vaig portar de la mili, com si anés a caçar bolets. Pel carrer amb trobo amb varies persones forasteres conegudes, que en saluden  murmurant un adéu sense aixecar gaire el cap. Només una d’elles em mira amb tristor i em diu : Ho sento.
Trobo als amics i decidim acostar-nos cap al San Carlos. Serien les vuit, quars de nou. Ens trobem amb una munió de gent que envaeix el passeig marítim, turistes atabalats que tenen amics i veïns en llocs incendiats, badocs, curiosos i passants que volien sortir per carretera i la policia no els deixa circular. Passem el pont i allà el caos era més evident encara. Cotxes mal aparcats uns al costat dels altres, molta gent anant i venint, i algun policia municipal envoltat de persones que preguntaven si el foc arribaria fins a les cases de la urbanització, evidenciaven una por i un nerviosisme creixent.
Ens arribem fins la cruïlla amb la general. Un cotxe de la policia i un parell de camions de bombers amb les emissores a tota veu donant ordres i informacions, tallaven el carrer. Passa un altre camió disparat cap a Grifeu. Els altres dos que estaven aparcats el segueixen amb les sirenes posades. El cotxe de policia es mou i se’n va en direcció contrària.
A l’altra banda de la carretera una petita llengua de foc comença a fer cremar una bardissa de romegueres. Hi ha moltes persones estintolades a les parets dels edificis que voregen la calçada mirant la gran fumera de ponent, el foc es pressent molt a prop, el fum també s’aixeca per darrera la via del tren. Tots tres creuem la carretera i ens dirigim a la bardissa fumejant. Trec la falç i tallo unes branques per poder batre les romegueres que comencen a cremar per darrere i continuen com si fossin metxes. Mentrestant s’han acostat tres o quatre persones més.
Algunes esqueixen branques i comencen a picar el foc. Fem senyals als que miren de l’altre costat de la carretera perquè vinguin a donar un cop de mà. Poc a poc se’ns hi afegeixen cap una dotzena. Jo tallo unes tantes branques a cop de falç per a proveir-los de quelcom amb que combatre les flames. Tots piquem a tort i a dret, ningú diu res, ningú es parla. Al cap d’una estona aconseguim sotmetre aquella petita incursió del foc. Poc a poc els improvisats bombers van marxant, s’acomiaden amb la mà mentre vam deixant les branques apagafocs en un pilot al mig del petit camp.
Ja prop de la carretera, alguns comencen a parlar entre ells comentant la jugada, nosaltres caminen per la voravia direcció a l’Hotel Grimar.
Quan havíem avançat uns 100 metres, unes fortes explosions acompanyades de xiulets i cruixits, ens fan aturar i instintivament ens ajupim. El foc havia arribat al càmping L’Ombra, havia incendiat les caravanes i fet explotar les bombones de butà. S’estava fent fosc per moments, una paret de fum es veia avançar per darrere el petit turó, l’incendi era rere l’Hotel.
Ens hi acostem; uns camions de bombers s’aturen prop de l’hotel i els homes es distribueixen per la zona. Nosaltres canviem de voral i continuem de pressa camí cap a la cruïlla dels semàfors. Al girar la corba, veiem que a l’alçada del Garatge Renault, un altre camió de bombers i un cotxe dels Mossos d’Esquadra estan allà aturats. Suposem que tots els terrenys que volten l’estació del tren i la Mina Carmina ja han cremat, donat que una fumarada negrosa surt de darrere seu. Tornem enrere; lluny, a la cruïlla del San Carlos ens veu un gran tragí de camions de bombers i cotxes de policia. Agafem el caminet de la depuradora per fer drecera.
Pel camí venen varies persones entre les que reconeixem a un conegut nostre, que té graduació militar, tres persones més i dos bombers, un d’ells devia ser un cap. Al creuar-nos girem en rodó i ens afegim a la comitiva. Sentim que els veïns els hi demanen que deixin un retén en aquell lloc, donat que hi ha un dipòsit de gas, en cas d’arribar-hi el foc seria catastròfic. El bomber més alt respon que no tenen prous efectius per deixar algú allà, que hi ha moltes cases amb el foc a pocs metres i que tenen prioritat. Sense deixar de caminar els convida a quedar-se de guàrdia i avisar en cas de perill imminent. Arribat a un punt tots fan mitja volta per sortir del camí. Més tard parlem amb el nostre conegut per interessar-nos per la situació, que era la que havien sentit. Quedem d’acord per quedar-nos pels voltants vigilant el foc.
Nosaltres tres tornem a la carretera, ja és de nits i la vermelló dóna evidència de la magnitud de l’incendi. Deuen ser prop de les 10.
Tot de cop comencen a prendre uns gran arbres que hi ha prop de l’Hotel, al final d’uns camps cultivats. Una pluja de guspitlles i branquetes enceses ens cau a sobre impulsades pel fort vent.
A cop de falç tallo unes branques per protegir-nos la cara i el cap, alguns carbons roents minúsculs ens cremen com punxades d’agulla. El cel sobre nostre és com un foc d’artifici vermell i ataronjat. El vent que bufa amb ganes, fins i tot fa volar branquetes enceses que ens cauen als peus i per tot aquell tram de voravia. Comencen a colpejar el terra per apagar totes aquelles espurnes que empeses pel vent, avançaven cap al camp proper. Algunes hi cauen dins directament, per sort l’herba encara era una mica verda hi no ajuda a prendre el foc, nosaltres anem corrents d’aquí cap allà per tot el camp, picant totes les espurnes que hi van aterrant. De cop sentim una sirena que s’acosta. El camió s’atura al nostre costat, al seient del copilot hi ha un voluntari de Llançà que coneixem : “ Sobretot no us mogueu d’aquí, heu de privar que el foc travessi la carretera !” ens crida per la finestra, “ Nosaltres tornarem a passar més tard !”. Fem que sí i el camió vola cap a Grifeu, moments desprès un cotxe del Mossos enfila la pujada de l’Hotel Grimar.
Al cap d’una estona l’allau de espurnes que ens queia a sobre comença a mancar, però el foc a pres els baixos, matolls i arbustos comencen a cremar fent camí en vers nosaltres i la ruta. El perill és ara per la casa sola que hi ha a peu de carretera, ens hi apropem sota la llum de les flames. A l’altre costat de la casa el foc ha guanyat terreny més ràpidament i ja crema prop d’un hortet. Entre el fum veiem una persona dreta a ratlla de foc, era l’amo de la casa que amb una petita mànega de jardí que deixava anar un dit d’aigua, intentava aturar aquella catifa incandescent que tenia al davant. Cridem a l’home que surti d’allà, que deixi de mullar, que amb aquell rajolí no hi ha res a fer. No ens fa cas, ens contesta que el deixem i que marxem que ell no corre perill. El que no sap és que el foc és a pocs metres de l’altre banda de la casa, on hi ha una gran tanca de xiprers, que d’encendre’s, posaria en gran perill la casa i a ell mateix.
Correm cap a la pujada de l’Hotel per buscar l’ajut dels Mossos d’Esquadra.
Pujada amunt, ens trobem amb tres cotxes aparcats en fila india, amb alguns agents drets al seu costat. Els hi expliquem la situació i un parell baixa amb nosaltres.
El foc és a menys de tres metres de la barda que envolta la casa. Correm per guanyar l’altre costat, l’home, que té el foc arran dels peus, insisteix amb l’inútil raig. Els dos agents entren a l’hort, i després de discutir uns instants amb l’amo de la casa, l’agafen un per cada braç i se l’emporten al vol. El foc és quasi a la base dels xiprers, els policies ens criden que marxem immediatament d’allà que és molt perillós, nosaltres dubtem i ells insisteixen. Donem mitja volta i ens fiquem uns metres per un camí. Però no era pas qüestió de trencar l’acord amb el bombers.
De seguida tornem sobre els nostres passos i traiem el cap per darrere les bardisses, mentre un cotxe dels Mossos se’n va direcció cap a la Vila, veiem que queden pocs moments perquè s’incendiïn els xiprers de la casa. L’escalfor de la caliuera en què s’han convertit els terrenys d’herba baixa, es nota tot i els metres de separació de la carretera. Miraculosament, un camió de bombers arriba en el moment en què la barda de la casa començava a crepitar, salten del vehicle i comencen a arruixar els arbres aconseguint que el foc s’apagués ràpidament. Desprès fan el mateix a l’altre banda de la casa. Ha estat una gran sort que no estès envoltada d’arbres alts, fora dels xiprers de tanca. Ràpidament recullen les mànegues i marxen en direcció a la Vila. Durant els moments que ens hem pogut mirar sota la llum blanca dels vehicles, ens descobrim totalment emmascarats i cendrosos, somriem.
Amb el foc apagat la foscor ens envolta. Només la vermelló que es veu a Sant Pere de Roda i la de la banda de Grifeu, Garbet i més enllà ens indica que l’incendi encara és ben viu.
Agafem el camí que fa drecera vora l’antiga depuradora, a les enfosques i entre una calitja de fum aterrada tot i el vent, avancem quasi a les palpantes. Al passar per la boca d’un camí que fa travessera, ens en adonem que una alenada d’aire calent ve dels fons del pas. Només uns metres més endavant la roentò que es reflexa al terra del camí delata l’existència de foc. Correm cap allà i descobrim que els baixos de tots els arbustos que formen la closa dels horts i voregen el pas són un caliuer en una llargada d’uns vint o trenta metres. A l’altre cap ja hi ha unes persones que amb l’ajuda de pales i altres eines intenten cobrir amb la terra del camí aquell testarral.
Entre els homes reconeixem el nostre conegut militar, que ens passa una pala mentre jo escapço alguna branca per ajudar a l’extinció. La calor que es desprèn fa quasi impossible estar-hi a prop més dos minuts seguits. Semblava increïble que amb la temperatura que hi havia a la base dels arbustos, no s’haguessin encès tots ells.
Havíem aconseguit que el foc no passes la carretera, però com una fura s’hauria arrossegat des d’algun lloc proper a la Salanca i estès com una metxa fins la nostra reraguarda, per atacar, com guiat per una astuta estratègia, el que volíem protegir, el dipòsit de gas. No voldria pensar que algú pogués haver encès aquell foc intencionadament.
Metre a metre, de manera frenètica, anem ensorrant aquella gran serp de caliu amb la por de què en qualsevol moment es pogués encendre tota la paret de branques i fulles. Hi havia moments que l’escalfor era tan forta que la roba cremava al contacte amb la pell, fins i tot semblava que s’assequés la humitat dels ulls. Potser una hora vam estar treballant les sis o set persones que érem allà; al final, amb el camí ja a les enfosques, només en algun punt es traspuava la rojor del caliu soterrat que de seguida anàvem a acabar de colgar, vam reposar sense alè.
Els demés ens van donar les gracies per la nostra ajuda, i van decidir quedar-se una estona més per si es revifava per algun lloc.
Nosaltres ens acomiadem i prenem el camí de sortida, la lluna brilla al cel i es reflexa a la badia il·luminant un poble a les fosques. Hi ha un gran silenci, les sirenes de la policia i dels bombers fa molta estona que no se senten, el foc deu continuar fent de les seues lluny d’aquí.
El carrer Mestral és una avinguda fosca i solitària, anem caminant sense parlar. Al arribar al carrer Castellar tots tres ens donem la bona nit i el fins demà. Semblem tres sutges, tenim les mans plenes d’esgarrenxades i butllofes.
- Ja veuràs quan arribis a casa ... – li sentenciem al més jove, que somriu i arronsa les espatlles.
Algun cotxe encara puja i baixa.
Miro el rellotge per primera vegada, són tres quarts de ‘dugues’ de la matinada.

La nit encara amagava la magnitud del què havia passat.

Lluís F., Notícies del C. de C. .                                                        

A dimarts 26 de gener de 2010

La radio antiga i moros a la costa.

La senyora Maria m’ha fet un regal que he acceptat amb molta il·lusió. Una radio antiga, una Philips de làmpades, d’aquelles de l’ull de peix que indica la qualitat de la sintonització. És una radio francesa que la senyora Maria havia portat d’estraperlo a l’època. Per sort funciona tant a 125 com a 220.
Cap al tard, li he trobat a l’oficina un racó en el que quedarà prou decorativa al temps que funcional. He apagat totes les llums excepte la de la taula, i l’he posada en marxa. Desprès d’un profund “cruc” i d’uns instants de silenci, l’aparell a començat a xiuxiuejar i emetre el so del buit del radioespai. Feia molts anys que no sentia aquest so profund i consistent de les làmpades, encara que fos el so del no res.
La llum verdosa de l’ull està immòbil, i el dial de vidre, atapeït de capitals i de ciutats importants de tot el món, dóna una claror pàl·lida i grogosa que delata la poca potència de la bombeta, i la generosa quantitat de pols que la cobreix. M’adono de que no hi ha cap tecla polsada i premo la primera per la dreta, la que indica P.O., la de ‘petites ondes’ o onda curta. Es connecta amb un cruixit i canvia el so de l’aparell. Xiulets vius i ondulants emplenen l’oficina.
Començo a fer girar el botó que fa córrer l’agulla pel dial i navego per un mar d’assintonies i fressa de fons. M’aturo a la columna d’Angleterre, Barcelone, Bordeaux, Algerie, Strasbourg, i segons desprès, se sent una veu llunyana que parla en castellà.
Volto el botó gros que és el que fa girar l’antena interna de ferrita. Es comença a esbandir la fressa de fons i una veu d’home s’aixeca clara i consistent; el so de les làmpades és inigualable.
L’home comença a desgranar un discurs sobre Catalunya, els catalans, el català i el Govern Català, amb un to, amb una cadència i un èmfasi que se’m comença a glaçar la sang i a regirar l’estómac; faig un pas enrere.
Se’m passa pel cap que un esperit feixista, franquista, i ultranacionaliste espanyol s’havia quedat atrapat dins la radio, i jo l’havia despertat 40 anys desprès. Moments més tard, aturant aquell vòmit dialèctic per anunciar alguna cosa i donar l’hora, el dia i el nom de l’emissora, vaig comprendre que aquell predicot desencaixat era en temps real.
Havia sintonitzat una emissora dita Cope.
No em va estranyar que desprès de repassar tot el dial, aquell mamotreco d’ínfules i prèdiques enceses i subversives aprofités fins i tot aquella banda per anar escampant aquell farnat dialèctic. Sort que més endavant, a la columna d’Hilversum, Madrid, Prague, Tunis, Bruxelles, Rabat, Lyon hi va aparèixer Radio Nacional de España !
Jo havia sentit aquests parrafets cagarrínics de la Cope en alguns programes de radio que els mostraven pels seus deliris aberrants i distorsionats, o a la tele, en programes de zapping. Però a mi mai se’m m’havia ocorregut sintonitzar-la, ni per curiositat ni per masoquisme. Discutir amb la tele ja és prou penible i inútil, com, per més inri, tenir-ho que fer davant la mala ganya d’un imbècil d’aquests, això no entra dins les meues prioritats. Així que sentir-ho i patir-ho en directe va aconseguir transposar-me.
I com que si no vols caldo, doncs ‘dugues’ tasses, l’endemà, tot sintonitzant la TDT de la nova tele que en Jan a comprat pel Voramar, en un canal apareix una tertúlia on una senyora amb cara de pena i de vinagre, parlava sobre les intencions i el perquè els catalans s’estimen més contractar i rebre immigrants marroquins i africans en general, que per qüestions d’idioma se’ls hi pot ‘inculcar’ directament el català, que no pas els de procedència hispànica, perquè com que aquets ja porten el castellà après, no els hi cal fer l’esforç d’aprendre el català per fer-se entendre. No voldria aventurar la quantitat de neurones ràncies i verinoses que va haver de conjuntar per fer aquell raonament, però si que puc endevinar el motiu que les va fer moure; la por, sí, sí, la por ancestral i mai digerida a que pugui perillar la seua màxima dissecada d’“Una, Grande y Española”.
Però amb tot, el seu pensament gollumític poder no va desencaminat, almenys en la detecció de certs ‘tics’ socials actuals que han pogut despertar els seus recels esquissos.
Tal com jo us havia dit alguna vegada que a la biblioteca força mainada ensenyada en català, parlaven col·loquialment entre ells en castellà, l’altre dia, a la mateixa biblioteca, hi havia tres nens d’uns 6 o 7 anys d’evident descendència marroquina, o per la major, nord africana no espanyola, que entre ells parlaven col·loquialment en català, no només dels deures, sinó del què farien desprès i del què soparien.
Aquí hi ha molts catalans que veuen un gran perill en aquesta mena d’infiltració silenciosa musulmana en infinitat de llocs de la nostra societat, que ho seria només fins el dia, vaticinen, que els hi arribi l’hora per imposar el seu criteri de les coses, per dir-ho en plata.
Però jo no sé; crec molt més en el perill de les accions individuals, que no pas en una ‘rebel·lió’ en massa de les persones establertes.
Digueu-me romàntic o confiat, però en el que sí crec és en què a les persones els hi costa molt fer un canvi radical quan viuen en una situació generalment molt més acceptable, en comparació.
Encara que a alguns pobles els hi costa més que a d’altres, les puntes inencaixables es van polint i emmotllant amb els anys, per aconseguir mantenir unes costums i tradicions més conformades a les noves terres on viuen.
La radicalització ha de venir de mà de grups o individus violents, que apliquen la violència primerament al seu propi poble, per aconseguir establir els seus ideals entre la seua gent amb la mort i el terror, i tenir-los subjugats; i no cal tenir memòria d’elefant per recordar el què ens va passar aquí mateix.
Per tant, el pitjor que crec que ens pot passar, a part dels greus problemes inserció, de treball, de documentació, de delinqüència, de religió, de cultura, de racisme, de vot, d’empadronament i tants altres de difícil solució, és tenir por dels propis ciutadans de Catalunya. No ens hem de posar a l’alçada d’aquells engendres ultranacionalistes espanyols.
Cal confiar en les gents de Catalunya, perquè Catalunya és un país diferent que acaba marcant la diferència, i que va més endavant socialment que la resta de la pedra.
Perquè donem per fet l’impossibilitat d’un president d’España català ?
Per què els coneixem i sabem que ells no són com nosaltres; doncs no vulguem ser com ells.
Esperem amb confiança i practiquem la bona convivència, que poder no toca a cap català de noms i cognoms conduir Catalunya cap a les seues màximes esperances.
Poder el camí de la llibertat per a Catalunya ha de venir de la mà de l’home que parla amb el tigre de dents de sabre.

O poder de la mà d’un avatar. Qui sap.

Lluís F., Notícies del C. de C. .      


A dilluns 1 de febrer de 2010.
El regal pòstum del senyor Philswood.

El senyor Philswood havia arribat a la República del Cap de Creus amb la seua dona cap a la meitat dels 50’; 1950. Sempre havien estat uns grans viatgers i aventurers.
Vivien en una de les primeres cases prop de la costa que es van construir, al Rasell. És ben segur que ara fora impossible que els hi donessin permís per establir-se allà. La senyoreta Allisten, que treballava per la família desprès de que la seua mare ho hagués fet durant tota la vida, ens havia citat a en Josep l’arxiver i a mi a les tres de la tarda al xalet del Rasell.
El senyor Philswood, vidu de feia quatre anys, havia mort el dilluns passat. Va ser enterrat al Cementiri Vell del Port junt amb la seua dona. Era un dia plujós i humit, havia entrat el llevant i l’olor de mar i salabror arribava fins allà.
La pluja intermitent va respectar la curta cerimònia i als pocs assistents.
Un cop al cotxe, de tornada, va descarregar tota l’aiga continguda estona abans.
Ens havíem acomiadat de la senyoreta Allisten, que encara es quedaria un temps per posar en ordre tots els papers i assumptes dels Philswood.
Aquests, no tenien fills, només coneixem de paraula l’existència d’un nebot que vivia a Austràlia.
Els Philswood havien fet una bona amistat amb certes famílies del poble, amb les que es reunien per jugar al bridge.
En Josep havia entrat en contacte amb ells arran d’unes consultes sobre els llindars dels terrenys de la seua finca, en un litigi amb l’ajuntament, que al final va resultar que anava errat i va tenir que indemnitzar-los, diners que els Philswood van donar al Casal de Jubilats.
La meua relació amb ells va ser una casualitat. En una estada a Londres per cobrir una baixa d’un company de l’agència, va resultar que la senyora Stelman, una veïna encantadora a la que li entusiasmava tenir a algú que l’acompanyés a l’hora del te, que per altre banda, crec, era l’única ocasió en què la dona comptava amb alguna companyia, va resultar ser una íntima amiga de la senyora Philswood, a la que em vaig comprometre saludar de la seua part a la tornada a la R.C.C. .
La casa dels Philswood era d’alt d’un turó acabat en un penya-segat. L’estreta carretera s’hi enfilava fent un parell d’esses. El pla de baix ara estava tot urbanitzat. Les cases i apartaments, quasi tots tancats, eren propietat d’estiuejants o per llogar per les vacances.
L’estil del petit xalet, segurament avantguardista a l’època, delatava els anys en què va ser construït. El portal de ferro de color blau, pintat milers de vegades, estava obert. Vam entrar amb el cotxe fins el jardí que tenia uns metres del terra covers de grava gruixuda, per poder-hi aparcar.
Les pedres van cruixir sota les rodes.
Feia sol, però l’aire era gelat.
La senyoreta Allisten va aparèixer per la porta de la casa. Eren las tres.
La senyoreta Allisten tenia 67 anys, bona edat per jubilar-se dirien alguns, i un aspecte d’anglesa acabada d’arribar.
Ens va fer passar amb un somriure.
Parlava castellà amb un accent terriblement anglès, quasi còmic, però que encaixava perfectament amb la seua imatge.
De te o cafè vam escollir cafè, ens el va servir en unes tasses que podríem dir que hom no tenia que respirar al agafar-les, almenys a nosaltres, ens va fer l’efecte que érem vinguts d’Open Range; no així la senyoreta Allisten, que tractava el joc amb la confiança que dóna l’acer.
Mentre preníem el cafè vam saber que el senyor Philswood havia deixat una caixeta per a nosaltres.
Ella no en sabia res del contingut, només una nota que deia : “ Para mis queridos amigos Lluís F. y Josep R. ”, i en el mateix paper, una petita clau daurada.
La caixa era de fusta fosca, quadrada, i amb un pany de llautó lluent.
Desprès de parlar una estona, vam saber que la senyoreta Allisten disposava de l’usdefruit de la casa, i del govern dels comptes que els Philswood tenien a la R.C.C. fins la seua mort, si és que ella decidia quedar-se, és clar.
En cas contrari s’hauria d’actuar segons la segona voluntat dels propietaris.
Amb la caixeta dins una bossa de paper, ens vam acomiadar d’ella. Moments abans, amb un somriure, ens havia demanat que no obríssim la caixa allà. Poder per allargar més l’intriga, o poder per considerar que la seua presència vulneraria la privacitat del moment.
Tot fent la maniobra dins el jardí i dient adéu amb la mà, sortíem de la casa dels Philswood.
Vam decidir d’anar a l’oficina a obrir la caixa.
Vaig desembarassar la taula de papers, apunts i restes varies per fer-hi lloc pel nostre llegat.
La petita clau de bronze va entrar fàcilment al pany, que va girar sense esforç.
Dins, hi havia una carta i unes monedes embolicades en un tros de tela.
La carta és aquesta.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

A dilluns 8 de febrer.

Ho no ! Al facebook !


“Benvolgut Bobbin, a la que es mou una mica la catifa de seguida apareix la merdeta que pel què es veu la política i els polítics, els jutges i la justícia porten enganxada a la sabata i van deixant per aquí i per allà. És tanta la desfortuna i el potulisme que congrien tots ells que m’embafa tanta carnada que es deixen a morro als que tenim la dèria de dir i contradir el que ens sembla mal fet. Me les veig i me les desitjo per trobar un tema net i desvinculat de tanta carronya, almenys de tant en tant. Em cansa tirar de la llesca del kebab putrefacte que penja de la política. Poder en el fons sigui bona ‘ideia’ penjar fotos i cançonetes i vídeos d’un servidor fent el plaga. Si re més no, la llista de visites segur que creix.
Salut !”
Així li comentava l’altre dia a Bobbin de Kyrandia.
I poder la solució pel pròxim article ‘foraacualitat’ vindrà de la mà d’una ideia sempre defugida per mi, i reclamada per la colla més jove de la tertúlia que fem al Voramar; entrar al facebook. Avui en dia, no ser al facebook és com no tenir mòbil, diuen; evidentment jo no tinc mòbil.
Així doncs, tot sospitant que la gran xerxa no és més que una gegant plataforma neocapitalista, finançada per persones reconegudes com políticament ultraconservadores, ara multibilionaries, que fa servir l’informació que hi aboquen els seus milions d’usuaris per conèixer els seus gustos i aficions, per tal de que les grans empreses globals que contracten els serveis del facebook, tinguin més facilitat per introduir o fabricar els productes que la societat ‘virtual’ necessita o demana, m’ha costat acceptar. Amés, sempre sento persones queixant-se de la quantitat  de desconeguts que un no vol conèixer que se t’enganxen o adhereixen al teu correu?, plana?, mur?, no sé com en diuen. Bé, aquesta cosa no ha de ser un gran perill per la R.C.C., ja els hi he pronosticat als col·legues facebookerus que serà un gra de sorra blau en un desert. Ells diuen que allà hi ha gent necessitada de moltes coses, i perquè no de venir a descobrir la República del Cap de Creus; així que se n’encarregaran de tot, però hem pactat que com que farem un experiment, ells no mouran un dit per fer prosperar l’experiència. Així que ens plantarem al castell del gegant per la porta del darrera, i ens quedarem quiets en un racó, com el ratolí que entra a viure d’estranquis a la cuina.
Em fet una juguesca, el qui perdi paga una ronda. Però encara no em establert ni les bases ni les normes. Dingú sembla preocupat per tenir que pagar i convidar. Cap problema, em diuen rient.
Tot em sembla massa fàcil i massa feliç. Em penso que se’n foten de mi ...
La setmana que ve pinten bastos.

Lluís F., Notícies del C. de C..


A dilluns 15 de febrer de 2010.

Que l’ajudi el mestre ‘armeru’ !

Serà una frase molt socorreguda, però li tinc molta mania i em fa molta ràbia. Aquest “Que algú m’ajudi !!”, cridat sense cap mena de fe que ens regalen tot sovint les pel·lícules, ara no recordo haver-ho llegit mai en cap llibre, és el que trobo una real imbecil·litat.
Especialment quan està vist i comprovat que només serveix per demostrar la seua inutilitat, i el patetisme del guionista. Mai hi ha cap reacció, ni visible ni invisible, a la demanda bleda i carrinclona del protagonista de torn.
És una frase, palla pel burro del diàleg, per emplenar una escena que sempre prospera passant olímpicament del que demana l’ajuda, ja que mai es veu que dingú mogui un dit per auxiliar al que ho demana, sinó que l’ajuda arriba miraculosament per ella mateixa o no arriba mai.
A més crec que deu ser una frase anglesa o americana, o poder japonesa; jo mai havia sentit a la R.C.C. aquest ‘que algú m’ajudi’. Podríem cridar socors o auxili, o un hom s’espavilava a fer el què calgués, però encara no s’havia inventat aquest prec inútil.
Lu més bo és quan el que demana ajuda a l’aire, o és un familiar o persona propera al necessitat, en aquest cas hauria de ser ell el que corregués i es preocupés de trobar ajuda urgentment, o ho diu una persona de la colla de badocs que volten l’incident, que en aquest cas tu penses; Collons ! Corri tu a buscar ajuda en veç de quedar-te aquí plantificat sense fotre re !. Si el necessitat és un personatge secundari sense cap valor, el que demana l’ajuda ja ni apareix al plànol de l’escena, és només una veu que crida per allà darrere.
Altres perles per l’estil que han anat prosperant són per exemple : “Que algú faci alguna cosa”, “Que algú truqui a la policia”, “Que algú cridi a una ambulància”, suposant que sempre hi ha d’haver un bon samarità que s’està morint de ganes de fer el que l’altre mana. I ja no es veu cap més escena en què el tipus passi ànsia per si algú ha fet res ! I si o fa, és per preguntar-se : “Perquè dingú no fa res ?!!” o “Perquè no arriba l’ambulància ?!!”; hòstia ! però ja t’has preocupat per si algú l’ha avisada, imbècil ?!!

Total, que la frase dels nassos m’ha fet pensar en el pacte d’estat que aquests dies demanen els politics catalans perquè : el demanen sense gaire fe, dingú mou un dit per ajudar, i si arriba la solució serà de miracle, o no arribarà.

Que algú els ajudi !!

Lluís F., Noticies del C. de C. .

A dilluns 22 de febrer de 2010.

Llibres prohibits.

L’altre dia el senyor Martí Planes em va convidar a casa seua per fer el cafè, i de passada per ensenyar-me una de les seues últimes adquisicions; una de les primeres edicions d’un llibre creat i promogut per La Sagrada Congregación de la Inquisición de la Iglesia Católica Romana. Un llibre que és un compendi de tota la informació privilegiada amb que ha comptat el clero i que ha negat al poble.
Però no cal aconseguir un exemplar de l’“Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum”, que va funcionar des del 1559 fins al 1966(!!) amb 4000 títols prohibits aproximadament, per saber que l’Icglésia catòlica s’ha passat tota la seua història prohibint i amagant llibres. Sense tenir cap estudi especial, només mirant la tele i tenint una mica de memòria, ens podem adonar d’aquesta dèria eclesiàstica.
Des de la pel·lícula ‘El nom de la rosa’, passant per ‘El Águila Roja’ i acabant amb ‘Camino’ la trajectòria prohibicionista queda evidenciada. Llibres de grans pensadors, filòsofs, metges, matemàtics, astrònoms, comics i estudiosos de tota mena han estat amagats al poble per l’Icglésia.
Si a tot això i sumem els llibres prohibits pels governs d’un i altre extrem, ens podem fer una ideia del compendi d’ignorància acumulada per la societat a través dels segles.
I com ens ha pogut influir aquesta ignorància secular imposada fins als nostres dies ?
Els pobles, mancats d’aquests coneixements i pensaments humanístics revolucionaris en el seu moment, han anat arrossegant profundes mancances evolutives fins al segle XX-i-I.
Així, podríem suposar que sense la privació de saviesa soferta, ara la política seria més meritòria i la justícia menys cretínica.
Suposem que els tècnics socials amb grans ínfules de modernitat i severes desconeixences de la condició humana, s’haurien contingut molt més en les seues prèdiques d’amiguisme i col·leguisme entre pares i fills o entre mestres i alumnes.
Suposem que les grans potències econòmiques pensarien més en l’economat.
Suposem que les multinacionals serien més multiracionals.
Suposem que no existirien els que proclamen que el planeta està al servei dels humans.
O suposem que a Internet no hi cabria l’Interbrut.
Fins hi tot podríem suposar que els que participen en pipades multitudinàries pixarien, trallarien i deixarien tota la brutícia a la porta de casa seua al tornar de la gresca.
O suposar que el jovent desprès de tantes classes de reciclatge, hauria entès que seria bo que comencessin per reciclar tota la quantitat de brossa que deixen en escales i racons en cada trobada.
Suposar que s’hauria entès que la llibertat d’un acaba on comença la llibertat de l’altre.
O suposar que : “El que no vulguis per tu no vulguis per dingú”, seria una màxima aplicada arreu del món.
És clar que com que tot són suposicions, suposant que suposéssim, podríem suposar que fos el suposat de que si el teu cul fos un hostal i la meua pixa un viatjant; li donaries acolliment en una nit de trons i llamps ?

Eh ! En pagant !! 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

Podeu consultar el llibre a :
http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01482418545691683008813/index.htm


A dilluns 29 de febrer de 2010.

Com Catalunya, és millor.

Les notícies no corren, volen, al menys a la R.C.C. . És de domini públic que en el poblet andalús anomenat Lucecilla de la Sierra, han arribat a la conclusió de que per alleugerir-se de tots els seus problemes s’han de assemblar més a Catalunya.
I com ens en hem assabentat d’això ?
Doncs de la mà del nostre amic José, el fuster, que, casualitats de la vida, és fill d’aquest poble, i fa pocs dies que n’ha tornat de vacances. Ell va viure personalment els fets que ara aquí relatarem i que han aixecat controvertides discussions a España. Malauradament a Lucecilla de la Sierra mai hi ha sobrat la feina ni els mitjans per poder tirar endavant. Des de fa molts anys els joves han anat marxant del poble per buscar una feina estable i millorar de vida. Aquest, entre molts altres, va ser el cas d’en José el fuster. Quan ell era molt petit els seus pares van emigrar. Primer van estar-se uns anys treballant a Barcelona, però cansats de la vida de la capital, van viatjar per diversos llocs fins arribar a la R.C.C., on en José viu i treballa fa més de 47 anys. En aquests dies de vacances al poble, en José s’ha trobat amb què l’actual crisi a portat la vida de laboral de Lucecilla fins a un punt realment molt preocupant. Tant és així, que el consistori, amb l’alcalde al capdavant, han decidit reaccionar par tal de canviar la sort del seu poble i procurar un avenir millor pels seus conveïns.
Aquest és el relat de la sessió extraordinària a l’Ajuntament de Lucecilla, en el que el nostre amic José el fuster hi va ser present.

L’alcalde parla al seus veïns :
- Querido vecino, no hemo reunío aquí pa intentá encontrá una zoluzión al grave poblema laborá y de farta de medio de properidá que padese i viene padesiendo nuettro pueblo d’ase año. Depué de muxo pensá i cavilá hemo llegao a la concluzión de que pa que podamo mehorá de una vé por toa, lo que tenemo q’hazé he parece-no muxo a Cataluña, porqué azí podemo asphirar a tener un futuro pròpero. I como conzigue Cataluña que su hente ettén en la primera línea mundial, pué por zu idioma. Mirá er barsa de fúrbo; una copa, dó copa, tré copa, hasta sai, sai copa. I porqué ?  Pué porqué hablan en catalán ! Mirà tambien ar Montilla, como xegó, y ahora hé prezidente de la Generalitá, porqué, pué porqué ha aprendío a hablá en catalán ! Y la Olimpiada donde s’icireron, pué en Barcelona; porquè ? Puè porque habla en catalán. Er mehó rettaurante der mundo que ettá en Xirona, i porque el Adriá é er mehó cocinero der mundo ?, pué coño, porque habla catalán ¡ Totá, que lo que noh interesa é aprendé er catalán. Así que hemo contratao a un maettro d’Armendraleho que da clase de catalán, para que no enzeñe a nohotro. Por favó señó Huan, acérqueze que le prezento a lo vecino.
- Buenos días a todos.
- Avé señó Huán, vamo acé una demottración; por ehemplo, como se ize EDIFICIO en catalán ?
- EDIFICI.
- Hombre ¡ Ya zabemo que é difíci, pero ya aprenderemo ¡

I nosaltres ens podrem preguntar, com ha arribat España a aquest desconeixement del català, si tots sabem ( els que som intel·ligents ) que saber idiomes és una porta oberta al món i a les oportunitats. Que saber idiomes t’ajuda a entendre el bé i el mal d’altres països i cultures i ajuda a la convivència. Doncs el problema d’España està en els seus governants, curts de gambals i llargs en prepotència nacional. Des dels Reis Catòlics fins als nostres dies els dirigents i capitostos espanyols de tota classe de partits han menyspreat i prohibit sota tota mena de penes les llengües de l’Estado Español diferents del castellà, demostrant així el seu grau d’intel·ligència i la intenció de bona convivència.

Sort, i donem gràcies, que hi ha pobles com Lucecilla de la Sierra que han arribat a comprendre la veritat. Salut !

Lluís F., Notícies del C. de C. .  

A dilluns 8 de març de 2010.

SGAE, recaptar per compensar l’incapacitat a modernitzar-se.

Que els autors han de cobrar per les seues creacions, és una cosa que crec que tothom entén, tal com qualsevol altre treballador cobra per la seua feina. La discussió seria per quantes vegades és lícit fer-ho per la mateixa feina.
En el cas de la música, es paga quan es compra un CD o quan es va a un concert. També paguem un cànon al comprar un aparell de tv o de ràdio, o qualsevol altre aparell, suport o mitja de gravació. Els locals especialitzats en oferir música al públic paguem un altre impost. Fins aquí acceptable. Però la SGAE ho troba poc i vol cobrar per qualsevol punt on soni una música, fins hi tot la del telenotícies. Locals que tenen tv o ràdio com a un complement del seu servei, i que moltes vegades passen desapercebuts, estan ara en el punt de mira de la Sociedad General de Autores y Editores. Les professons, la Tuna, les comparses del Carnaval, els casals de jubilats, les llars d’infants, els nens que canten nadales, entre molts altres, són susceptibles de tenir que pagar per l`ús de la música d’altri. Aquest afany recaptatori sembla ser que es deu a que la gran quantitat de música que es baixa gratuïtament d’internet ha minvat els ingressos dels compositors i autors de músiques i cançons.
Però si jo he comprat un disc, perquè no he de poder deixar-lo escoltar i gravar lliurement als meus molts amics individuals. Ells ja han pagat els cànons pels seus aparells i suports verges, i jo els regalo la música que he pagat.
Aquesta no és la “ruïna” dels autors.
A cas trobaríem normal que un cop comprem un paraiga, haguéssim de pagar un impost a la Societat General de Paraiguistes cada vegada que aixopluguéssim a una altre persona pel carrer ?
Hauríem de pagar cada vegada un impost especial per poder circular pels carrers fora del nostre barri ?
O poder un impost especial per llençar les escombraries al contenidor més llunyà de casa nostra ?
Doncs la SGAE pensa que sí. Hi ho fa cobrant als individus físics que té a mà.
Perquè hom trobaria lògic que ataquessin les webs de descàrrega massiva, però resulta que a les telefòniques no els interessa donar informació i que aquestes pàgines tanquin, perquè de ben segur, sense possibilitat de descàrrega, molts abonats es donarien de baixa d’internet. I els que fan milers de còpies per vendre il·legalment són cosa de la policia, i ja se sap, això vol feina.
Total, que lu més fàcil és anar a empaitar al honrat usuari terciari o quaternari, i fotre-li clavada.
Però el problema dels autors i editors amb internet no és internet en sí. Curiosament hi ha grups que pengen les seues cançons, que es poden escoltar i descarregar gratuïtament, i que desprès venen discos i tenen gent als concerts, per tant, el problema de la resta és una falta d’adaptació a temps als nous mitjans de comunicació globals.
I també pesa molt la qüestió del preu dels cd’s.
El que no expliquen els autors, editors i companyies discogràfiques, és perquè quan fa anys el cd es va establir com a nou suport desbancant al cassette o al vinil, no es van baixar els preus, ja que el nou suport és molt més barat de fabricar, ràpid de gravar, i amb molta més quantitat a l’hora, ans al contrari, van pujar els preus com a novetat.
Amb els cd’s més barats molta gent hauria continuat comprant els originals, sense necessitat de tenir que perdre el temps, ni tenir que estar pendent de problemes de qualitat. Ells mateixos han empès any rere any, amb preus exagerats, a què és busqui un mitjà més econòmic o gratis, i ara volen fer la pau cobrant l’incobrable.

No és d’estranyar que tothom els engegui a tocar a l’era !

Lluís F., Notícies del C. de C. .  


A dilluns 15 de març de 2010.

Els drets dels animals i els torts dels humans.

A través dels segles i de la mà de la nostra evolució i civilització hem acabat per redactar els que són els drets dels animals. Nosaltres els humans, fent gala del gran respecte que demostrem pel planeta i per tots els seus habitants, i de la gran racionalitat que ens caracteritza, hem establert uns drets que venen a constatar un pas endavant més de la nostra societat tuliagis i hipòcrita per semblar més moderns, justos i bons jans, tot plegat per amagar la realitat d’explotadors i manipuladors de les llibertats intrínseques dels animals que som.
Els animals ja tenen els seus drets. Els depredadors sobre les preses, sobre els dèbils, sobre els malalts, sobre les cries d’altre mascle. Els mascles sobre les femelles o a l’inrevés. Els més llestos sobre els que en són menys. Els que són més sobre els que són més pocs. I tots plegats tenen el dret de sobreviure i reproduir-se a la naturalesa. Però resulta que els humans hem de definir els drets dels animals, per protegir-los de nosaltres mateixos. Dels dolents, dels maltractadors, dels innombrables.
Però fins i tot els bons amb els animals, els que els estimen, els alimenten, en tenen cura i fan que la vida del seu animal sigui còmoda i feliç, haurien de demanar-los disculpes per fer-ne ús i aprofitar-se de la seua impossibilitat i incapacitat per triar una altre mena de vida, fins hi tot demanar-los perdó per atrofiar-los i degradar-los la seua capacitat animalística, i per tenir-los cada vegada més presoners a la nostra societat bleda i civilitzada.
Quan era petit, recordo com a cada època en què les gosses anaven altes, cada dos per tres trobaves una parella de cans copulant pel carrer. L’estampa s’ha perdut, o els gossos i gosses s’han tornat molt púdics, o és que la castració de mascles i les pastilles per les femelles estan a l’ordre del dia. Els marrameus dels gats en cel ja no s’escolten, capadets no molesten tant, no fan pudor i no gatinen indiscriminadament. Perfectes per conviure amb els civilitzats humans. Així, tenim una legió de eunucs feliços i mansois que encaixen en la nostra societat, disposats a ser els nostres companys i a ajudar-nos i servir-nos pagats amb una carícia, un premi o un plat de menjar.      
Qui ha preguntat al gos si vol ser policia o rescatador o guia de cecs, o gos de carreres o de tura o de caça o de companyia ?
Qui ha preguntat al gos si vol anar vestit amb l’estúpida roba canina o portar un collar de diamants ?
Qui ha preguntat als cavalls si desitgen fer tot el què fan per nosaltres ?
Qui ha preguntat als animals del zoo si els hi sembla bé la nostra ideia per preservar-los de l’extinció o per fer-los conèixer a un exercit de badocs ? 
Dingú els hi ha preguntat res, però fins i tot podria suposar que dirien que sí, donat que tenen molt més bon cor que nosaltres. Així i tot seria una afirmació feta des d’un esclavatge daurat, des de la desconeixença de qualsevol altre realitat que no sigui la establerta a través del segles pels humans.
I els que hem de matar per menjar haurien de morir de la manera més ràpida i menys dolorosa possible, ja que tenim els mitjans per fer-ho. I si s’ha de fer una festa amb el sacrifici d’un animal que sigui per cuinar-lo no per matar-lo punxant-lo amb ferros.
Els humans no tenim cap dret d’establir els drets dels animals, ja que ells els tenen adquirits com innats.
Els humans l’únic que tenim envers els animals són obligacions i deures; com animals racionals i “superiors” que som, està en la nostra mà el respectar-los i vetllar per què conservin el màxim possible la seua animalitat.

I potser caldria fer atenció a les paraules d’en José el fuster : Abre un cerdo i verás tu cuerpo.

Lluís F., Notícies del C. de C..
  

A dilluns dia 22 de març de 2010

El PLA NEUIAPANYEU-VOSCAT ( Nivell 2 EiTranqui )

Ai Mare de Déu ! Tot just en Pere, el cunyat d’en Jan del Voramar, que és l’alcalde d’un poblet d’aquí a prop, a l’Alt Empordà, s’està refent de l’estrès que li va provocar la trucada de la Generalitat de Catalunya informant-lo de l’activació del pla d’emergències per neu i mal temps en Nivell 2. Les ordres eren : “Actuar en conseqüència per resoldre les incidències de la millor manera possible, entenen ‘possible’ com de la millor manera.”. És veu que va passar molt de nervis. Com que resulta que no van trobar el llibre vermell dels protocols a seguir, perquè resulta que mai els hi havien enviat, van fer servir el sentit comú i van aconseguir tirar endavant sense l’ajut de protecció civil, dels mossos d’esquadra, ni cap organisme oficial.
Més tard, i veient els problemes per tot el país, en Jan i jo vam estar pensant en què deu dir el tal Pla en Nivell 2 per col·laborar en una disbauxa d’aquesta magnitud.
La primera cosa que ens va sorprendre és com els comandaments, de tot rang i escala, van tenir problemes per poder estar en el seu lloc de treball durant l’emergència, uns van arribar tard i altres van marxar massa aviat. Poder, vam pensar, és que el Pla no concreta què han de fer els que manen ens tals circumstàncies.
Desprès, els amos, directors, encarregats, caps de personal, tots els que tenien certa quantitat de gent treballant al seu càrrec, no sabien si tenien que deixar-los plegar abans per tal que no quedessin atrapats al lloc, o no era necessari en aquells moments.
Poder, vam pensar, és que el Pla no concreta que han de fer els que manen en tals circumstàncies.
Una altre cosa curiosa va ser com en els moments en què la nevada ja començava a donar problemes, va ser l’instant en què es va decidir d’anar a buscar combustible pels grups electrògens de CAPS i hospitals. És clar, a les hores, les gasoliners ja havien tancat i van tenir que ser proveïts amb gasoil de pesca o fins i tot pels propis pescadors.
Poder, vam pensar, és que el Pla no concreta que s’hagin de tenir els dipòsits plens per cas d’emergència, o com a mínim emplenar-los en els primers moments de l’emergència. Ni si ha de quedar oberta alguna gasolinera en algun lloc, alimentada per un grup, en tals emergències.
Un altre detall incomprensible, és com la llei obliga a portar triangle, roda de recanvi, la jupa fosforito, però no obliga encara a portar les cadenes de neu de sèrie al cotxe. I no val a dir que molta gent no les sap posar. Quan es forma una gran cua per culpa d’un pam de neu perquè els primers vehicles queden embarrancats per falta de cadenes, de ben segur que entre varies persones es podrien ajudar a col·locar-les i fer moure la cua.
També ens va semblar estrany que es tardés tant en demanar ajut a l’exèrcit, i quan estaven fent tasques d’ajuda a gent necessitada, se’ls va demanar que es retiressin. Això ens va fer pudor a por per part del govern català a què els militars els hi prenguessin mèrits i preponderància en l’assumpte. Eh! Que això només ho pensem nosaltres, que som uns malpensats, no seria de gents de bé anteposar la imatge dels partits o del govern a les necessitats del poble en una emergència.
És clar que poder el Pla no ho concreta.
Tampoc és un Pla que marqui unes clares directius als ciutadans un cop analitzades les previsions meteorològiques. Es veu que les administracions tenen por d’aplicar mides certament radicals en quan a la mobilitat dels particulars. Així que, si segons les previsions s’aconsella quedar-se a casa i desprès no passa gaire res, tothom protesta. De la mateixa manera que si no es priven seriosament els desplaçament massius, i després la circulació es col·lapsa, també tothom protesta per manca de previsió. Havent demostrat reiteradament la ineficàcia per mantenir les carreteres netes davant nevades més o menys sobtades i el normal servei dels transports públics, potser caldria que els ciutadans sabessin perfectament que han de fer quan s’activa el Pla a Nivell 2. Deixant per descomptat que sempre hi ha torracollons que desobeeixen les recomanacions i van a ‘anar a mirar’, quedant desprès enfangats i donant feina i problemes afegits.
Però sembla que el Pla tampoc ho concreta.
Total, que vam trobar tantes coses que el Pla no concreta, que més que res sembla un Pla Croqueta.
I així estàvem en Jan i jo tan immersos en les nostres elucubracions, que fins i tot vam trobar solucions per la línia elèctrica. Com que ja ens coneixem tots, puc dir sense que se’m prengui per una altra cosa, que en Jan i jo som les dugues persones més intel·ligents del món.
Quedant demostrat que les companyies elèctriques no posaran torres més robustes perquè la llei no els obliga a aquesta altitud, podem suposar que dintre de quatre dies tornaran a baixar. Així hem pensat que a l’alçada de la torre els cables podrien estar subjectes per uns mosquetons amb uns tensors de resistència calculada al pes de la neu acumulada. D’aquesta manera els tensors ferien saltar els fils pel pes de la neu abans que aquests dobleguessin l’estructura de la torre. Sempre seria molt més ràpid i barat tornar a armar els cables solts, que canviar tota la torre rebregada per una de nova.
És clar que treballant amb electricitat, el més fàcil seria poder dotar a les línies de torres dèbils en llocs susceptibles de nevades, d’un sistema de resistència, ja fos constant o intermitent, pel tal de mantenir la temperatura del cables per sobre dels 0 graus, entre 10 o 15 graus, per exemple, en el moments crítics de la nevada, impedint així l’acumulació de neu i glaç en tota l’estesa.
Però és clar, als enginyers de Red Elèctrica i d’Endesa, aquestes ideies els hi deuen sonar més a la Guerra de les Galàxies que el nou programa electoral d’en Joan Carretero.

Si és que tot plegat és qüestió de llums.

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

A dilluns 29 de març de 2010.

En lloc com a casa.

Mentre anava cap a l’oficina, em trobo a la senyora Maria que ve de fer una passejada aprofitant el bon dia que fa.
- A caminar una mica senyora Maria ?
- Si noi, avui fa molt bon temps, m’he arribat fins el ‘rajol’ i he tornat.
- Molt bé, passi-ho bé.
- Adéu nen.
Somric tot pensant amb la rapidesa que la gent bateja. El ‘rajol’ és un edifici de nova construcció que es troba al cap de munt de l’Avinguda Nova. L’Avinguda Nova té àmplies voreres, és una artèria oberta i assolellada, a banda i banda els molts solars encara per construir deixen gaudir de la proximitat dels petits boscos i de les vistes dels turons propers. L’Avinguda ha esdevingut un lloc de passeig per a jubilats i per la recuperació post-operatòria. El ‘rajol’ s’ha convertit en la meta i l’inici del camí de tornada.
És un edifici de pisos que té la façana està recoberta per uns blocs d’argila cuita que li donen l’aspecte ataronjat d’un gran maó, poder apologia subliminal de la cultura del totxo, amb finestres i balcons. S’ha construït dins d’un pla de vivenda de protecció oficial, promogut per l’Incasol, per tal de donar possibilitats d’adquirir un pis a joves i persones que necessitin d’ajuts oficials.
Però no sembla tenir gaire èxit, ja fa temps que es veu acabat i no hi ha cap moviment veïnal.
Perquè ?
Apart de que en el seu interior hi manin els pre-marcs metàl·lics i el ‘pladur’ entre altres tècniques per abaratir costos, cosa que els possibles propietaris podrien arribar a comprendre i acceptar, també s’ha estalviat en imaginació i bon gust.
És necessari escatimar en disseny ?
És que els plànols de les cases agradables per viure-hi, amb bones solucions i amb respecte pels inquilins, els arquitectes els cobren més cars ?
Si és així, els d’aquesta com a mínim els hi han regalat, sinó és que hagin arreplegat els plànols de la paperera de decorats de Celda 211.
O poder és que l’edifici ha sortit de la ment d’un arquitecte super-realista; donat que aquests pisos van destinats a persones amb pocs possibles, i veient la gran quantitat d’hipoteques que no es poden arribar a pagar, la Generalitat de Catalunya ha subvencionat un estil de construcció que, en cas de que els propietaris no puguin arribar a fer front als seus deutes per tal de pagar el pis, no calgui que siguin embargats, ni tant sols tinguin que anar a la presó per complir les penes que se’n puguin derivar.
La seua condemna serà continuar vivint en l’edifici.

I és que com a casa no s’està en lloc.

Lluís F., Notícies del C. de C. .


A dimarts 6 d’abril de 2010.

Educació o moda.

Sembla que ara els culs del personal es comencen a moure inquiets a la cadira. Sembla que cada cop més moltes coses de la nostra societat, sobretot referents al civisme, la bona educació i del bon comportament de nens i joves, aquests des del punt de que han de ser els futurs adults capaços de procurar mantenir el desitjat estat del benestar, que en el fons vol dir ser capaços de cotitzar i pagar els impostos, coses perdudes desprès de promoure la dissipació de la urbanitat i el respecte per part dels gurus de la modernitat, ara ens semblen necessàries de recuperar.
Ara ens veiem caure a sobre el desgavell social que durant anys ha anat creant la fluixesa educativa, la permissivitat parental, la desmesurada protecció legal i la passivitat policial en vers persones particulars o determinats col·lectius, que presenten comportaments i accions que podríem dir modernoses o contestatàries, però que en realitat moltes vegades coaccionen i conculquen les llibertats, drets i pertinences personals de la resta de ciutadans, que encara que en ocasions poguessin estar d’acord amb les demandes dels grups, no ho han d’estar en les maneres.
Es sabut que els mestres tenen dificultats per mantenir l’ordre, un ritme educatiu i unes normes de comportament acceptables, i que els pares per raons ( X ) no poden o no tenen que inculcar preceptes cívics “massa severs” per no traumatitzar als fills. Tot plegat ha propiciat una manca de respecte i un abandonament de les fins ara menyspreades i antiquades ‘bones costums’.
Unes bones costums, bones maneres, companyonía, respecte a l’autoritat, civisme i tantes altres qualitats i maneres del bon fer que semblen per alguns oblidades i per altres mai apreses. Unes normes que ajuden a una bona convivència entre tots, sense que uns hagin de suportar els excessos d’altri, i encara tenir que passar per persones retrogrades si s’atreveixen a protestar, desproveïdes d’un suport legal que ara per ara sembla més dedicat a protegir i a fer complir els drets dels delinqüents i dels brètols que els de la resta de mortals.
Amb aquest panorama sembla d’una dificultat extraordinària poder inculcar uns mínims valors cívics a les legions de manargues, destralers, ninis i plataformistes emparats que pul·lulen per pobles i ciutats. L’efectivitat del sistema educatiu i de la formació dins la família, globalment, sembla ben poca.
Però, queda un arma, un virus pel que no estan preparats ni vacunats per oposar-hi resistència; la moda.
La moda ha arribat a ser un sistema d’influència massiu i extremadament ràpid. Posar de moda les maneres de fer educades i el bon comportament amb els demés, promoure el respecte, poder reviure la cavallerositat en els mascles i la feminitat en les femelles, aplicant-hi els avenços aconseguits, hauria de ser formidable.
La moda té força i vigència, qui seran els primers en atrevir-se a canviar ?
Qui establirà la mala educació i la violència com a passades de moda ?
Seran els ‘pijos’ en fer el primer pas endavant o serà un ressorgiment popular ?
El nou ordre es proclamarà des del mòbil o per el facebook ?
Quins seran els primers joves que s’atreviran a demanar llei i el ordre ?
Quins seran el primers politics que deixaran de ser uns dats pel sac de les ja antigues tendències llibertinoses i populistes per tal de no perdre vots ?
Tindrem un somriure pels demès ?
Deixarem sortir abans d’entrar ?
Cedirem el seient ?
Ajudarem al que cau ?
Tornarem a dir bon dia, bones tardes, bona nit, gràcies i si us plau ?
Poder tornarem a veure a valents els diumenges sortint de la pastisseria, amb el paquet agafat amb el dit per cordillet, sense bossa de plàstic, saludant als passants i preocupant-se per l’avia, la mare, el pare o els fills dels coneguts, que no dic dels amics.
Poder els municipals tornaran a tenir els pebrots de cridar l’atenció i reprendre als que fan xerinola amb els peus posats damunt la taula d’un bar mentre passa un enterrament.
Poder es tornarà posar de moda l’ensenyament de la República, obert, humà i antifeixista, respectuós amb les creences i religions de les persones, però ferm en l’ensenyança dels valors socials i nacionals catalans.
Però les modes tenen el problema de que passen de moda ràpidament.
Mai podran suplir una bona educació.
És clar que també podríem posar de moda educar.

Lluís F., Noticies del C. de C. .


A dilluns 12 d’abril de 2010.

Icglésia i ASEREJÉ.

Tota la vida s’ha passat l’Icglésia culpant al dimoni i als heretges de tots els mals. Tota la vida s’ha passat espantant al personal amb l’infern, els pecats i l’excomunió. Tota la vida s’ha passat torturant i cremant al seus contraris. Tota la vida fent servir la ignorància i la por al desconegut per controlar als seus xais.
Curiós el cas de la cançó Aserejé, estudiosos amb evidents interessos religiosos, monjos, frares, capellans i bisbes van trobar en la seua lletra la paraula del dimoni.
Evidentment res més lluny de la realitat i la veritat. Aquesta cançó escrita per Manuel Ruiz, conegut com “el Queco”, és una versió d’una cançó que va ser un èxit l’any 1979, considerada com el primer rap, titulada ‘Rapper’s deligth’ dels Sugarhill Gang.
La part de la lletra que diu : “I said a hip hop the hippie the hippie
to the hip hip hop, a you dont stop
the rock it to the bang bang boogie say up jumped the boogie
to the rhythm of the boogie, the beat
.”, cantada amb la peculiar fonètica del grup afroamericà i desprès transcrita d’orella i amanida amb el deix andalús de les Ketchup, va donar com a resultat les misterioses paraules ‘demoníaques’.
 ( Mireu el vídeo )
Així doncs, potser és necessari que el clero deixi de buscar al dimoni per fora i el comenci a buscar dins l’icglésia i els seus treballadors. De temps immemorials sabem que un dimoni pelut, caparrut i injectat en sang, tempta als religiosos i fa que hagin de buscar un infern on aquest dimoni pugui retrobar la calma, i escopir els fluïts turmentadors que acumula.
De vegades aquest dimoni es conforma amb qualsevol lloc fosc, com el que posseïa a aquell vicari, que ‘tot jugant a picar esquenes tocava el cul a les nenes, arribava a casa escalfeït i se la pelava dins del llit’.
En Giovanni Boccaccio en sabia d’un munt de monjos, clergues, ermitans, bisbes i capellans que buscaven la primera oportunitat per tal de trobar un infern, si podia ser ben estretet millor, per tal de que el seu dimoni trobés la calma.
Som en temps de que parlin totes les persones que han estat violentades, vexades i maltractades pels religiosos amb els dimonis encesos. Sobre tot perquè a ells i en ells s’ha de trobar la castedat, la virtut i la moralitat supremes. Sobre tot ells perquè pregonen l’excusa de la temptació dels seus propis xais més joves, cosa que hom no sent dir ni als pederastes més recalcitrants.
Potser seria la solució que el Papa de Roma ordenés tallar pel dret aquets dimonis incontrolables que tant de mal han fet al llarg de la història.
Potser ell tindria que donar exemple essent el primer.

Amen.

Vídeo :
http://www.youtube.com/watch?v=lLNIVZD3R9c

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

A dissabte 17 d’abril de 2010.

El cotxe elèctric no caga.

En Jacint Tall, el sastre, que és un ecologista empedreït, s’ha comprat un cotxe elèctric.
L’endolla al baix de casa i el deixa carregant. L’únic problema que té, és que quan posa en marxa dugues o tres coses de cop, li salta l’automàtic. Diu que haurà de contractar més potència i canviar el comptador.
Cada dia, quan arriba al Voramar, presumeix del seu nou i net status.

- Ni faig fressa ni faig fum, nois. Jo no contamino !

I jo penso per mi, tampoc n’hi ha per tant, jo quan vinc cap aquí tampoc contamino, vinc a peu i sense fumar.
La contaminació és intrínseca del ésser humà, especialment en els seus mitjans de transport. I amb l’evolució i la civilització, amb les que intentem donar i instaurar una qualitat de vida i oportunitats de prosperitat per tot el món, ens anem trobant durant la nostra història que amb les energies prehistòriques que tenim a l’abast, això només comporta greus problemes al planeta.
Sembla que no volem entendre que el nostre planeta és natural, i es regeix amb les normes salvatges i sanes de la naturalesa. Que els animals es regeixen per la llei del més fort, del més ràpid, del més sa, del més llest, ho tenim assumit i com animals ‘no racionals’ que són, entenem que ha de ser així pel bé de les espècies. Però l’home ( sapiens ) no, l’home és superior i ha de procurar per la igualtat de tota la seua espècie. Encara que sigui de mal dir i desencadeni grans antipaties, si per exemple els mitjans de transport o els estris de consum només fossin a l’abast d’uns quants elegits, els més rics, forts, poderosos, intel·ligents, malvats o violents, per dir algunes exclusivitats, la contaminació global seria molt més minsa.
És evident que ara per ara aquests tipus ja es van superant i que la gran majoria disposa o desitja disposar dels avenços en locomoció i en qualitat de vida, però també és evident que la globalització i la massificació de l’estat de benestar, és un greu inconvenient pel planeta ja sigui per la contaminació que provoca o per l’esgotament de les riqueses naturals.
Abans anaves a buscar una galleda d’engrotes, un sacotell de musclos de roca o un cistell de bolets per fer-ne una menjada i no passava res.
L’accés de la gran majoria als hàbitats naturals d’aquestes menges, sembla que ha desencadenat problemes de supervivència d’aquestes espècies, i ara ja es necessita o es necessitarà un carnet, previ pagament d’una taxa és clar, per poder accedir-hi legalment.
Així, amb aquest estil de protecció administrativa de l’ecologia, hem aconseguit que el particular coneixedor del lloc, que anava a buscar engrotes, musclos o rovellons per consum propi, a acabat anant-hi d’amagat, il·legal, amb el cul ‘apretat’ i sota sospita de voler extingir aquestes espècies i tenir que pagar una munta, mentre que el que es treu el ‘carnet’ i paga, per més quilos que n’agafi es veu que no fa perillar la mena.
Queda demostrat que aquest és el sistema triat per les Administracions per lluitar contra la contaminació global i fer apologia de l’ecologisme.
El seu intent radica en convèncer als individus que el gran problema de la contaminació mundial és culpa del seu cotxe particular, que s’ha de reduir la seua quantitat, velocitat i circulació, i que la gran solució la trobarem en els cotxes elèctrics, nets, a primera vista, de l’odiat CO2, però tanmateix no diuen res de la contaminació dels avions, 40.000 vegades més forta, perquè és clar, les grans corporacions i multinacionals tenen un gran poder i s’han establert com un mitjà de transport indispensable avui en dia.
És impensable fer els viatges amb els lents dirigibles, per exemple, encara que contaminin molt menys. Quin romanticisme passat de moda !
A més, els avions, ara permeten que fins hi tot per només 1 euro puguis anar fins a Paris, a Milà, Roma o a qualsevol altre lloc. Cosa que quan aconseguim un bitllet d’aquests, ens afanyem a explicar a les amistats; quina gran proesa per la nostra part. Però de veritat penseu que amb el vostre euro ja heu pagat el deute contaminant amb el planeta.
Quin ecologisme més hipòcrita.      
Ja a l’edat mitjana, els excrements del animals dels carruatges de transport es van convertir en un gran problema sanitari i de contaminació, donat el gran trànsit que hi havia a les ciutats. Aquest enorme cúmul d’excrements fou una causa de mortaldat principal donades les infeccions que provocava. Es van dictar severes normes de neteja, però el problema que semblava d’imposible solució, es va acabar com per art de màgia amb l’invent del  motor d’explosió i els combustibles fòssils, que ens ha portat a la situació actual.
Un gran pas endavant pel què es pot veure.
Ara la panacea sembla ser el cotxe elèctric. I ja tornem a ser amb les mateixes.
Que en Jacintu corri amb un cotxe elèctric, i en Pere i en Pau també, és molt maco i molt ecològic.
Quan 400 milions de persones necessitin endollar, d’on treure’m l’energia elèctrica ?
Per aquí s’oposen a l’energia eòlica per què fa un lleig en el paisatge, per allà no volen més centrals nuclears, més enllà no a la MAT, el panorama no es presenta gaire esperançador. Amés, al cap de 5 ó 6 anys, milers i milers de bateries esgotades estarien esperant on col·locar-se. Reciclar-les tindria un elevat cost, per tant es buscarien uns enormes cementiris de bateries que rebrien l’oposició dels ecologistes, que anys abans potser haurien beneït el cotxe elèctric.
I la toxicitat de les bateries sembla ser molt més elevada que les cagarades dels cavalls.
Total, que mentre només siguem capaços de produir energia amb fonts terrestres prehistòriques : carbó, combustibles fòssils, vapor d’aigua, foc, radioactivitat o electricitat, estarem supeditats a la llei de la naturalesa del planeta, uns pocs és sostenible, la globalització és insostenible.
Només una energia universal provinent de fora del planeta pot ser capaç de servir a tot el món, sense perill a esgotar-lo.

Quina ?
Si hi poseu la mà a sobre, la trobareu a sota !

Lluís F., Notícies del C. de C. .



A 26 d’abril de 2010



La formiga Camaprima

La formiga Camaprima vivia en un formiguer al Gran Bosc, sota una alzina mil·lenària.

La formiga Camaprima era molt simpàtica i sempre estava contenta. Bé, de vegades però, es posava trista i fins i tot s’enfadava amb les seues companyes. És que la formiga Camaprima era una mica diferent de tota la resta de formigues del formiguer.

Com ja sabeu totes les formigues tenen les potes molt primes, dons Camaprima encara les hi tenia més. I això feia que moltes de les formigues del formiguer es burlessin i es riguessin d’ella.

-          No podràs portar ni un gra de blat de moro !
-          Ni una pipa de gira-sol !
-          Ni una sement de segó !
-          Quines cames més primes, ha, ha, ha !

Encara que a Camaprima li molestessin molt els comentaris de les altres formigues, ella tractava no fer-les-hi gaire cas.

-          Tranquil·la – li deia el seu amic Xic, un missatger una mica escanyolit – segur que podràs portar molt de menjar al formiguer.

Camaprima desitjava que arribés la primavera per tal que la Reina Formiga donés l’ordre de sortir a buscar aliments per emplenar el rebost del formiguer per l’hivern.
I així va arribar el moment en què la Reina Formiga va fer formar a la Companyia de Buscadores, per tal de que sortissin a buscar tot el necessari per poder passar l’hivern, sense tenir que patir pel menjar.

La Companyia de Buscadores es va repartir per tot el Gran Bosc. Va estar tres dies buscant i traginant : unes portaven fruites madures, altres pinyons, avellanes i nous, altres fulles dolces, unes més mel, granes i llavors.

Les formigues treballaven sense parar, anant i venint, trescant i traginant farcells pesats i molt més grossos que elles. Camaprima s’esforçava per transportar el seu farcell, bufava i esbufegava mentre amb prou feina podia dur el que havia recollit. Les altres formigues que se la trobaven pel camí se’n reien per sota el nas.

- Si fos per tu si que en passaríem de gana ! – pensaven.

A la fi havien aconseguit reunir una gran quantitat d’aliments. Serien els que necessitava tot el formiguer per passar l’hivern. Ho tenien tot amagat sota unes grans fulles d’aspidistra per protegir-ho del sol i d’animals lladregots, amics de les coses dels altres.

Hi en van fer sort, perquè a la tarda una gran tempesta va caure sobre el bosc. Llampava, tronava i plovia a bots i barrals. Totes les formigues es van aplegar per protegir els aliments de la pluja i el vent.

Van resistir tota la nit i van salvar el menjar. Al dia següent va sortir el sol i les formigues començaren a traginar les coses tot fent una corrua.
Però quin problema es van trobar al bell mig del camí. La pluja havia format un rierol que els hi tallava el pas cap a casa. Amb aquella quantitat d’aigua mai aconseguirien arribar al niu. Totes les formigues es van desesperar. Corrien amunt i avall buscant un lloc per travessar el riu, però era impossible.

-          No podrem portar el menjar al niu i les nostres famílies passaran gana ! – es lamentaven.

Mentre les formigues es desesperaven, Camaprima que estava tota sola prop del rierol que baixava, es va adonar que les fulles seques que l’aigua arrossegava de la vora del riu, marxaven surant i moltes arribaven fins l’altre costat.

Camaprima va tenir una gran idea, podrien buscar fulles més grosses per poder transportar els aliments i a elles mateixes tot creuant el riu. Al principi a les formigues els hi va semblar una idea esbojarrada i sense sentit. Però Camaprima els hi va mostrar com les fulles seques navegaven.

Com que cap va trobar una solució millor, les formigues van buscar fulles seques i grosses. Les van carregar amb l’aliment i algunes formigues s’embarcaven per tal d’evitar que la càrrega caigués al riu.

En Xic el missatger, al que la Reina Formiga havia enviat a cercar noves davant la tardança de la Companyia, des d’un petit turó a l’altre banda del rierol, se n’havia adonat del problema de les Buscadores i de la solució que havia trobat la seua amiga Camaprima per creuar el riu. Quan les primeres fulles-barca van arribar sanes i estalvies a l’altre vora, en Xic va córrer cap al formiguer per explicar a la Reina Formiga la gran notícia.

La Reina Formiga va ordenar fer una gran rebuda a la Companyia de Buscadores, i en especial a la formiga Camaprima, que amb la seua bona pensada havia aconseguit que les companyes tornessin al niu i salvar tot l’aliment per passar l’hivern.

-          Visca la Companyia !
-          Visca Camaprima !
-          Visca Camaprima !

Tothom estava content i feliç, especialment en Xic, que sempre havia confiat en la seua amiga.


A diumenge 2 de maig de 2010.

Independència, o sang o podrid. 

Dubtem del catalanisme de Sant Jordi, i fins i tot de que matés al drac. Dubtem de que el patriotisme de la seua festa estigui per sobre del interès comercial. Dubtem que l’Estatut arribi a algun port. Dubtem de la catalanitat de les paraules “bandera catalana” i optem per l’apel·latiu “senyera” . Dubtem si som un estat o una nació o ens convé més una confederació. Dubtem de moralitat dels polítics. Dubtem de la integritat de les institucions. Dubtem de l’eficàcia de la policia. Dubtem del funcionament del sistema educatiu. Dubtem dels vincles familiars dels altres. Dubtem de l’harmonia entre Déu i l’Icglèsia. Dubtem si val la pena patir o no. Dubtem si guanyarà el barça. Dubtem sobre la independència de Catalunya.
I ?
Doncs no és res d’estrany. El dubte sempre ve de la mà de la falta d’informació, d’il·lustració i de confiança.
Tot en general sembla que s’afanya per voler provocar-nos desconfiança. I és clar, nosaltres, que ens tenim per persones honrades i cabals, no podem fer de d’alcaldes i regidors, de president i oposició, ni de tripartit, de polítics en general, de metges, de jutges, de policies, de mestres, de funcionaris, de tots els amos i tots els treballadors per tal de que los coses funcionen com han de funcionar.
I dubtem.
I sembla natural dubtar de la capacitat de tots ells, especialment quan massa sovint, tots plegats ens en donen bones raons.
Però de vegades arriba el moment de fer quelcom personalment, com per exemple anar a votar, i la gran majoria dubte. Seria formidable que només dubtessin, lu pitjor és el que sembla, que a la gran majoria podríem dir que ‘els hi sua la pera’ la votació.
Posem que parlem, quina casualitat que hagi estat ara fa poc, del referèndum per la independència de Catalunya.
Els que van a votar, tant Si, com No, o en Blanc o Nul, tenen la convicció en què la independència de Catalunya ha de ser bona o no. O no saben si ho serà o no.
Però els nivells de participació generals indiquen que la gran majoria de catalans i de la gent que viu i treballa a Catalunya no té cap interès en la seua independència.
Dubten o ignoren ?
Poder és que gran majoria dubte que mai s’aconsegueixi, i per això ja no cal ni anar a votar. O poder és que ignoren totalment el significat de la votació, amb els seus beneficis o perjudicis. O poder ni els hi suscita el mínim interès.
Si és així, els politics tenen una gran feina per fer.
Perquè no n’hi ha prou en atiar als amics i companyons a donar suport a una causa. Massa vegades estem veient com els politics encolomen la feina que no poden o no s’atreveixen a fer, al poble i a les mobilitzacions populars. Els desgavells politics i la inoperància dels partits, en temes com l’Estatut i el ‘CAT’ a les matrícules dels cotxes entre altres avinenteses catalanes que s’han de bregar amb Espanya, s’encomanen a una innòcua mobilització popular. I ara la independència.
Els politics han de treballar pel poble, trencar-se les banyes, si cal, envestint a aquells que ens volen torejar.
I el poble ja trobarà el moment per dir ole, ole, ole, i si cal els traurà a ‘hombros’. Els politics han de saber explicar i vendre els beneficis de la independència. Primer a casa.
Una participació massiva en el referèndum per la independència, encara que el vot majoritari fos el No, ja seria un pas de gegant, perquè als que ja estan interessats en el tema, només cal convèncer-los de que l’opció independentista és la millor. Però això s’ha de treballar.
Jo vaig conèixer al Savi Xancletista; ell sempre deia que si explicava tres vegades una cosa a una persona, i aquesta no l’entenia, és que era idiota.
Els politics interessats en la independència de Catalunya han de fugir de les tesis del Savi Xancletista.
La raó de convèncer, resideix en el mateix ‘convèncer’, no en fer airades mesures del coeficient intel·lectual del nostre interlocutor.
Quan tot això es posi en marxa, i quan els partits ultranacionalistes espanyols tant d’esquerres com de dretes comencin a dir coses com : “Nunca mas volveréis a ver a vuestros familiares de Cataluña”, “Si no habláis catalán os echarán de país”, “Cataluña es un peligro para toda Europa”, “Hay que impedir a sangre i fuego que los asesinos i renegados catalanes consigan sus ínfulas independentistas”, unit amb tot lu que ja diuen ara de nosaltres, serà el moment de tenir alguna esperança.

També serà el moment de començar a tenir por.

Lluís F., Notícies del C. de C. .    




A diumenge 9 de maig de 2010.

Benvingut al club de la pastilla.

L’altre dia, en la revisió anual rutinària, el doctor Forcadella em va trobar alt de pressió; sobretot de la mínima.
Va treure un qüestionari de dins la carpeta de cuiru desgastat que tenia davant seu, i que li serveix per escriure-hi.
- Algun familiar hipertens ? – pregunta.
- No senyor.
- Menja salats, embotits ... ?
- No, menjo amb poca sal i pocs embotits – responc una mica estorat.
- Beu Coca-cola ?
- Alguna.
- Millor un refresc sense cafeïna.
- Pren cafè ?
- Un parell al dia – menteixo.
- Prengui descafeïnat.
- Bé.
- Beu alcohol ?
- Només un got de vi amb graciosa per dinar.
- Hum – fa el doctor Forcadella mentre marca la casella de “bevedor” com si res. 
- Practica algun esport ?
- Hee ... No, ara no ...
- Haurà de caminar mitja hora cada dia.
- Ja vaig caminant a la feina ...
- Això no és caminar. Ha de sortir a caminar cada dia.
- Si, és clar ...
Mentre tant, en un altre paper, el doctor encripta una sèrie d’ordres.
- Demani hora per fer-se aquesta analítica, i desprès demani hora per tornar-se a visitar per veure els resultats i tornar a prendre’s la pressió. A partir d’ara, cada matí s’haurà de prendre mitja pastilla d’això que li recepto, comenci demà.
- Si doctor ...
- Surti cada matí a caminar una mitja horeta, deixi la sal, el cafè, la Coca-cola, els destil·lats i els embotits, recordi, prenguis la mitja pastilla cada matí. Ens tornarem a veure a la pròxima visita.
El doctor en dóna els papers, la mà i m’acomiada amb un somriure estàtic.
Tota la nit a plogut a bots i barrals i ha bufat la tramuntana. Con plou de tramuntana plou de bona gana, diuen.
Són les nou i encara plou. Vaig cap a la farmàcia a comprar les pastilles que m’ha receptat el doctor Forcadella.
Acaben d’obrir i al terra hi ha un passallís de papers de diari. La noia em despatxa en un moment, sense mostrar cap interès per la meua salut. Poder, havia pensat jo, al ser la meua primera medicació podria aixecar alguna expectació, però no, la seua simpàtica indiferència posa en evidencia la meua anònima malaltia.
Torno a casa.
Davant d’un got d’aiga obro la caixeta del medicament de nom “LISIODROPIL”; que desprès del sempre entenedor ‘àcid acetilsalicílic’, fa que les meues pastilles semblin destinades als dròpols ‘lisiats’. Tanmateix, com que no tinc nocions de medicina, no vaig volguer aventurar-me més en el perquè d’aquella nomenclatura. De dins, apareixen unes petites píndoles de color rosat. Torno raonar amb la meua lògica mèdica, que, si la meua malaltia ha de correspondre’s amb la grandària del medicament, el meu estat de salut no ha de ser gaire greu; cosa que intuint que no té perquè correspondre’s amb la realitat, de totes maneres em tranquil·litza.
Amb l’ajut d’un tallaungles de mida grossa, que mai he fet servir per tallar-me les ungles dels peus, tallut la pastilleta per la ranura que ja porta marcada. Guardo una meitat en el seu receptacle original i l’altre me la poso a la boca i la faig baixar canyalot avall amb un glop d’aiga. Ni la noto.
Vaig camí del Voramar per prendre un cafè. Continua ploguent.
- Jan, un descafeïnat !
- Què em dius, que no et trobes bé ?
- Si, és que tinc la pressió alta, no puc prendre cafeïna.   
- Però si els descafeïnats encara fan més mal – m’informa mentre carrega el descafeïnat de màquina a la cafetera, cosa que en el fons em fa dubtar de la seua amistat.
- Jan ! – criden des de la taula del racó – porta-li el cafè aquí i porta un parell de copes més ! – és en Pere Gallò, l’antic agutzil, que celebra el seu aniversari amb tres o quatre amics. Tenen un parell d’ampolles de xampany obertes, garnatxa i moscatell del seu que ha portat en Feliciano, una estesa de coques, melindros, carquinyolis, rosegons i mal tallats, una panera amb llesques de pa de pagès xucat amb tomata i una platada de pernil de Jabugo i un munt d’altres embotits, que ha portat en José del seu últim viatge ‘al pueblo’. No m’estranya que els sogres li diguin ‘carinyosament’, “huercahorsas”.  
En Jan s’hi acosta amb la tassa a la mà i jo el segueixo.
- Per molts anys !
- Gràcies, seieu i preneu alguna cosa ! Jan, serviu-vos una mica de xampany o de garnatxa. Teniu ! – en Pere ens apropa el plat de pernil i embotits.
- Gràcies – em disculpo jo – és que tinc la pressió alta i no puc beure alcohol ni menjar embotits.
- Va home, res d’això t’ha de fer mal, tot és fet de casa !
- És que m’he pres la pastilla ...
- Jo també me’n prenc de pastilles. Desprès per dinar et fots un plat de bledes i fas les paus. Un dia és un dia – sentència en Pere.
- Agafaré una mica de pernil ...
- Aquest està escaguirolat perquè és “nuvatu” – diu en Jan – aquí cada istiu se’m presenta una taulada de jubilats francesos, que deuen tenir vuitanta i picu d’anys, i cada un es prepara la seua restinyera de pilules de tuticilori, i no penseu pas que em demanen de “l’o”, em diuen “mesiè, portè de la sangrià què on duà prandre le caxè”, i es foten tot aquell pastillam amb la sangria.
- Evè ! És que la sanitat a França està molt més “adelantada” que aquí – salta en Josep Tros, que de jove havia anat a treballar a França.
- Collons ! – remata en Lluís de Cal Celler – el “mesiè Furtón” sempre ho deia : “Le venc se la Franç i l’o se la sufranç” !

A fora torna a ploure a bots i barrals. I demà mitja pastilla.

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

A diumenge 16 de maig de 2010.

De bandolers a corsaris.

Com van canviant les coses amb els anys. I com l’esperit humà es va deixant de romanticismes i altres murgues per anar directament al gra.
Aquells bandolers que es dedicaven a robar als rics, ja que robar a la pobretalla era mal negoci, i encara que malvats i sanguinaris, vivien amb aquella aura de protectors i benefactors dels pobres, dèbils i oprimits, cosa que els dispensava un cert suport de la població i els permetia escapolir-se més fàcilment de la persecució de la Justícia.
Alguns pirates ho van veure més clar. Desprès d’anys empaitar vaixells de tota mena i bandera, i acabar perseguits per les armades de mig món, la simbiosi proposada pel govern anglès, amb la patent de cors, de no atacar vaixells anglesos i sí els de les nacions enemigues o no vinculades amb la corona anglesa, sota la promesa d’una velada ajuda per part de l’armada imperial en cas de necessitat i carta blanca contra l’enemic, només per una part del botí aconseguit, que anava a engreixar les arques de la corona.
Una gran millora en la feina, ja que el no tenir que fugir constantment d’una de les armades més poderoses de l’època i comptar en què els seus comandants es ferien el suec davant de les possibles reclamacions dels altres països, els hi procurava una certa tranquil·litat i total impunitat.      
Avui en dia els corsaris ja no porten un barret amb una ploma, ni un sabre a l’esquena, ni una pota de pal. Ara són grans potentats de les finances, manen a les borses de tot el món, intervenen els mercats monetaris, poden enfonsar l’economia d’un país i fins hi tot impedir que un Estat pugui maniobrar amb la seua pròpia moneda.
Aquets nous lladregots ja no han d’untar al poble per guardar-se les espatlles, ans al contrari, especulant de manera ferotge i aprofitant-se del seu poder que sobrepassa qualsevol llei i mida, guanyen milers de milions, que evidentment, han de sortir d’altres milers de butxaques venudes als moviments especuladors creats per ells mateixos. Es diu que estan per sobre dels governs, que ells decideixen el futur del món i qui serà el qui manarà. Que poden treure’s del davant al polític que no els interessa, i pactar amb el més dèspota.
Fins aquí tot creïble.
Però defugir la ‘gran justícia’ no surt regalat.
Sempre hi ha algú que fa l’esguerrat, sempre hi ha alguna arca que reclama la seua part del botí per fer-se el suec, l’enze, l’orni, en Joan de l’ombra o el paper de Toni. El poder, per enorme que sigui, només dura fins que s’acaba, vet aquí. Així, a tots aquets personatges els hi surt més a compte donar una part del pastis, que aparèixer un matí amb quatre bales al cervell.
Com saben bandolers, pirates i gàngsters, per a ells, el perill més gran sol venir de la mà del tipus més insignificant i més mal pagat.

Ara que pensant-hi una mica; si aquests paguen, quins deuen ser els que cobren ...?

Lluís F., Notícies del C. de C. .


A dilluns 24 de maig de 2010.

Els assassinats del Mas d’en Chipra. La Psicofonia.

I

Eren les nou i poc del matí. Acabava d’arribar a l’oficina quan tres persones trevíen el cap per la porta demanant per permís i per mi. Eren de la Televisió de la República del Cap de Creus, del programa “L’escala negra”, que s’emet al Canal2. “L’escala negra” és un programa que tracta temes de misteri, parapsicologics, d’esperits, paranormals i de l’altre món.
Tenien previst fer unes gravacions al mas d’en Chipra, un gran mas, ara abandonat, situat en un turó proper al poble. En aquest mas, a l’any 1810, hi va haver uns crims esgarrifosos que van costar la vida a tota la família de masovers i al que, sembla ser, va ser l’autor de la matança.
Ràpidament els tres joves, dos nois i una noia, em van explicar que el seu pròxim programa estaria dedicat a la massacre de Can Chipra, que tenien tots els permisos per entrar i gravar al mas, que tenien l’equip al cotxe i que, com que jo era del lloc i del ram, volien que fos un testimoni independent. Que la gravació seria a partir de les dotze de la nit, i que tindrien ‘bocates’, refrescs i cafè calent per passar la vetllada.
Ho van deixar anar sense que tingués temps de dir ni piu. Ho tenien tot tant pensat i controlat que semblava que la meua presencia es donava per sentat.
- Si, si – podeu comptar amb mi.
- Bé, fantàstic, miri, aquesta és la documentació amb la que comptem – va dir el més rossenc, que segons es van presentar més tard, era l’encarregat del so de la gravadora psicofònica, mentre obria un dossier amb fulls escrits a mà i fotocòpies de retalls de diaris de l’època que duien la notícia.
El noi moreno, que era el del so, i la noia, de cabells castany clar, que era la càmera, es van atansar cap a mi com esperant alguna mena de paraules per la meua part mentre fullejava els papers. I les van tenir.
- Em sembla que aquest diari no explica el cas tal com va passar. Aquí diu que van trobar mort a tothom dins la casa, però em sembla que una de les filles va sobreviure unes hores desprès d’haver-se descobert el crim. També diu que l’assassí va ser un vagabund boig que va entrar de nits. Això si que us he de dir que no és veritat, tothom aquí sap que el tal Cufí Palol era un eventual contractat per l’amo de la masia, un gran propietari benestant anomenat de Can Milles, que es veu que tenia uns vuit masos escampats per la comarca.
Els d’en Chipra eren els masovers. Es veu que el pare abans havia sigut pescador, però com que no guanyava res, es va embarcar en una barca corallera que voltava per tot el Mediterrà, i d’un vol va fer força calès. Desprès va llogar el mas, es va casar i va viure-hi amb la família, fins que va passar allò.   
- Molt bé, amb tot aquest tema farem una bona presentació.
- De totes maneres, si voleu explicar un relat proper al que va passar, tindríem que parlar amb en Joan Vistós, el historiador del poble.
Si teniu un parell d’hores per perdre.
Els tres es van mirar i van dir que si. Que el programa seria més correcte si estava ben documentat.
Anem carrer avall, cap a casa d’en Joan.
Encara que fossin les deu del matí, coneixent-lo, estaria encantat de la nostra visita, i més sabent que els meus acompanyants eren de la tele.
Un cop posat al corrent, en Joan em va donar la raó, encara que evidentment, la seua informació era molt superior, molt més interessant, i esclaridora.
El historiador es va remetre a un llibre de memòries, escrit per un boticari de l’època, de nom Bernat Foix, molt lletrat i interessat per la vida d’aquell temps, i que gràcies a ell, gran part de la història del poble ha arribat fins als nostres dies.
Segons les Memòries de Bernat Foix, d’aquell cas funest en corrien diferents versions pels diaris de l’època, però el què va passar, segons les veus més sabedores era lu que ell descrivia en aquelles fulles.

Lo dit Mas den Chipra pertenÿeix al Senÿor de Can Milles. Lo dit Chipra ve de nom de ser un buscador de coral embarcat en una barca coralera que segons lo mateix ha contat va fer fortuna a la isla de Chipra. La familia den Chipra son masovers de lo mas de dit nom. Ara contarem la desgraciada historia y fets succeits aquest anÿ de 1810. Segons paraules de lo mateix Chipra el senÿor Milles ha fet venir un venturer dit en Cufi Palol per ajudar a la feina del mas. Lo venturer passava contes directament amb lo amo gros. Los fets acaiguts lo desgraciat dia 24 de maitx de 1810 en lo mas den Chipra van ser aquests segons va contar lo metja asisten y lo primer y segon carabiner vinguts per axacar la acta oficial. En lo dit mas den Chipra se trobaran en la planta de baix que era una sala com cuina y menjador ab llar de foc y una gran taula ab cadiras lo cos farit de mort den Chipra de nom veritable Pera Vidal ab una gavineta clavada aprop del cor. En la porta que dona al pati y al corral estava mort enforcat par la pantxa par unes forques de ferro y clavat a la porta ab gran forsa lo tal dit Cufi Palol. En la estansa de dalt en la primera cambra la dita Maria Forner germana viuda de la dona den Chipra dita Ana Forner jeia morta ab un gran tall al coll junt ab sa filla dita Joana Sans també ab gran tall al coll. En la segona estansa lo fill gran, dit Ferra Vidal, farit de mort ab grans talls als brasos y a la cara y al cos com de haverse defensat y gran tall a la part dreta del coll que ly á desarrelat lo cap que ly penja par la banda sinistra. En la tercera estansa jauen mortes un nado fill petit del matrimoni Vidal encara sens nom conegut ara y la mara dita ut supra estesa a la porta ab talls per lo cos y la espatlla y una clavada mortal a la nuca que ly feia veura lo cranio y los osos de la espatlla. En lo llit farida mortal pero encara en vida la filla mitjana de nom Teresa Vidal. Aquesta ha parlat ab lo senÿor metja entre xemecs i esputs de sang á dit que Cufi a entrat ab un gran gavinet tot ple de sang y se ha acostat y á dit molt baix que han de marxar que han de marxar y la noia á mort en una estona. Tan lo cos carabiner com lo senÿor metja ha sabut entendra que la mara va morir al volguer fuji de la estansa. Tot era una cosa horrorosa i espantosa ab gran sang par parets y par terra que cap carabiner ni lo senÿor metja havia vist en lloc mai. Un cop llevats los cadavers de tots sa instruit una acta par trobar raons dels crimens par la part de la pulicia.Y no sabentse res mes acabo aquest relat a lo dia 30 de maitx de lo anÿ del senÿor de 1810.

- Després de llegir el relat es podria pensar que el tal Cufí Palol havia estat enviat pel Senyor Milles per intentar convèncer a la família Vidal, que per alguna raó, deixessin el mas, en Chipra es devia negar i en Cufí, poder per por de no cobrar, es va encervellar i els va matar a tots. Amb els anys la família dels Milles va quedar sense hereus directes ni parents coneguts. Els masos han quedat en mans de diversos particulars. El d’en Chipra, pels fets passats, mai es va tornar habitar. Ara està sota la custòdia de l’ajuntament que l’ha tingut que tapiar perquè ha estat espoliat diverses vegades. És una ruïna i un perill pels ganàpies que hi puguin entrar a fer alguna malifeta – va apuntar en Joan sense pensar que aquella nit hi entrarien quatre ganàpies, sense intenció de fer-hi malifetes, això sí.


II


Em podia imaginar als tres integrants de “L’escala negra” fregant-se les mans davant la cruentor del relat i dels macabres assassinats.
Desprès d’agrair la informació a en Joan i prometre-li, els de la tele, que el seu nom sortiria en algun moment del programa, vam anar cap al Voramar a fer un cafè, jo descafeïnat, per acabar de concretar els plans per la resta del dia. 
Així doncs, vam quedar que desprès de dinar, cap a les tres de la tarda, ells anirien a muntar tots els aparells. Tenien que disposar les bateries per les llums, la gravadora i tota la resta d’estris per podar gravar el reportatge sense quedar-se sense energia, ja que hauríem de començar a les dotze de la nit, per qüestions de ‘misteri i posada en escena’ em van dir, i acabaríem a les sis del matí, si tot anava con hauria de anar.
Ells ja tenien les claus del cadenat. L’ajuntament no havia posat cap pega per poder fer-hi el treball, no era pas qüestió de deixar passar aquesta oportunitat de que el poble sortís per la tele, encara que fos en un programa de misteri i explotant uns macabres assassinats en cadena. Això si, els havien advertit del mal estat de la casa, especialment la part dreta. També van quedar que la policia municipal, al fer la ronda, no calia que s’hi apropés, més que res per no interferir en les gravacions, van dir. Si hi havia algun problema, ja trucarien ells amb el mòbil.
A les deu, ja sopats, ens trobaríem a la plaça i ens aniríem tots cap allà amb el seu cotxe. Jo com ha molt podria portar una llanterna.
Un vegada d’acord, els de “L’escala negra” es van acomiadar pagant les consumicions.
En Jan em va preguntar qui eren aixecant les seies amb un gest amb el cap.
- Són de la tele, del Canal2. D’aquell programa que es diu “L’escala negra”, que parlen de misteris i parapsicologia.
- I què volien ?
- Anirem a fer unes escoltes d’ultratomba – li explico somrient.
- A un ?
- Al mas d’en Chipra.
- Collons, ja t’ho regalo. Con hi anireu, de dies o de nits ?
- Home, de nits, que és con va passar.
- Quines bestieses, encara us hi fareu mal, allò és una ruïna.
- No, ja irem al tantu, ja t’explicaré com ens ha anat. Escolta, no diguis res a dingú, hi serem d’incògnit.        
- Què vos que digui jo, encara em prendrien per un xalat.
Li vaig dir adéu amb un somriure i donant un parell de copets a la barra.
Fora, cap a l’oest, s’aixecaven torres i grops que presagiaven una tarda remullada.
Feia poc que l’últim raig de Sol havia desaparegut darrere les muntanyes.
A la plaça, la llum dels fanals s’obria pas entre la cortina d’aigua que havia començat a caure feia una mitja hora. Evidentment, a més d’una llanterna, m’havia proveït d’un paraiga.
M’esperava feia uns minuts, però encara no eren les deu, per tant els meus companys d’experiència paranormal no feien tard.
I no en van arribar a fer; un cotxe va aparèixer en aquell moment pel carrer de baix.
- Ei ! Som-hi – va cridar un cap des de la finestra mig oberta.
- Quins temps més boig – vaig comentar tot entrant al cotxe guardant-me el paraiga moll en un costat.
- Ja se sap – apuntà la Marta – la primavera és molt variable. A nosaltres no ens molestarà gaire la pluja, estarem dins tota l’estona.
- Encara ens ajudarà una mica més en l’atretzo – va comentar somrient en Jordi, el de la gravadora psicofònica. L’altre noi, el tècnic de so, que es deia Mateu, va afegir que ja tenien tots els aparells preparats, a punt per començar.
Ja havíem agafat el camí de terra, a la dreta de la carretera, que es dirigeix cap al mas.
El cotxe pujava resseguint les corbes del camí entre sots i basses d’aiga. La calçada estava en força mal estat, feia molts anys que no s’hi havia fet cap adob.
Al cap d’uns vint minuts de volts i revolts, sota un pluja constant, comencen a aparèixer els primers marges a les vores del camí.
Parets de pedra que suportaven les feixes de terra més properes al mas, que en altres èpoques devien ser olivassos i vinyes, i ara estaven farcides d’ollastres, argelacs, timons, romegueres i alguna heura. De cop, per la dreta, dugues  enfilarades de pedres somes semblaven marcar un antic camí cap a la construcció, però les repetides esllavissades que havia sofert durant anys, l’havien tallat i fet intransitable.
La carretera de terra rodejava el turó i continuava pujant fent una volta més llarga.
Ara en cotxe anava molt a poc a poc, en Jordi intentava sortejar els grans ressalts i clots plens d’aiga que bombardejaven el camí. Desprès de l’última corba, s’apareixia un tram tot recte i rampant que acabava en l’esplanada on el mas hi tenia el portal principal.
Les llums del cotxe il·luminaven les parets ennegrides i fosques, tallant la pluja que ballava al compàs de les ventades.


III

En Jordi va aparcar davant de la porta de la que penjava una cadena i un candau. Les finestres de la part baixa de la casa estaven tapiades fins a dalt de tot. Les del pis superior n’estaven fins les tres quartes parts. A la part dreta les parets havien caigut i mostraven unes columnes de pedra de sinistre aparença.
- Som-hi ! – va cridar en Mateu sortint del cotxe clau en mà.
En un moment va obrir la porta. Amb la confiança que dóna ser coneixedor del lloc, va entrar aprofitant el resplendor dels fars. Al cap de poc l’estança es va il·luminar amb la llum blanca i freda dels nous focus de leds de baix consum. Sortim del cotxe en una correguda i entrem.
A l’interior, tres focus de peu donaven llum a quasi tot el baix. I havia una taula metàl·lica muntada en un costat, sobre la que hi reposava una gravadora de cinta lliure o oberta, acompanyada d’una làmpada de leds, diversos munts de papers, una base múltiple per endollar-hi els auriculars que l’acompanyaven.
Tres cadires de plàstic plegables junt a una taula també de plàstic, en la que hi havia un termo, que jo vaig suposar era el del cafè, aiga i Coca-cola de dos litres, algunes bosses de lliminets i una caixa transparent amb els entrepans embolicats amb paper de plata. Un paquet de gots de plàstic i tovallons de paper.
Sobre una caixa de transport d’alumini, es veia una càmera de vídeo professional moderna, cap a la que es va dirigir la Marta. Diversos cables corrien per terra fent les diferents connexions entra els focus, les bateries i tot el material d’imatge i so.
Mentre els tres joves trastejaven amb els aparells per posar-ho tot a punt, jo revisava el local. Al fons a la dreta, quasi fora de del radi de la claror, s’endevinava l’escala que pujava cap al pis superior. En el sostre hi havia clapes on el canyís i l’enguixat s’havien desprès, deixant veure el vells cairats e fusta, al terra però, no hi havia restes de calsobra, només una capa de pols grisosa trencada per les recents petjades de l’equip. No hi restava cap mobiliari, i de la gran llar de foc, que s’apareixia com una cova negra davant nostra, se’n havien endut la pedra travessera superior i els dos laterals que vaig suposar treballats, quedant com una boca desdentada i antiquíssima.
A l’esquerra, en la penombra, la porta que donava al pati i al corral lateral. La porta on van trobar clavat, enforquetat, al suposat assassí Cufí Palol.
De cop la llum va augmentar, era la Marta que ja amb la càmera a l’espatlla havia connectat la torxa. En Mateu l’acompanyava amb una altra llanterna.
- Primer gravarem l’interior de l’edifici – va explicar la Marta dirigint-se a mi – nosaltres anirem parlant, explicant el que veiem i fent referències a la història. Tu ens pots acompanyar però és millor que no diguis res. Encara que desprès, en editar les imatges, es poden treure els talls que no interessen, és millor no contaminar les presses.
- Ha, ha, cap problema – intentaré ser el menys contaminant possible.
- Si veus que ens segueix un fantasma ens pots estirar la jupa – digué en Jordi afegint-se al grup.
- Anem a donar una ullada a la porta del pati, engega Marta.
La Marta es va col·locar bé la càmera i va prémer el botó de REC. La màquina va respondre amb un fi xiulet. Tots rere d’ella, vam començar a caminar a la porta, ara, envaïda per una llum molt blanca, se’ns mostrava com radiografia, com un cos nu i desprotegit de la foscor que tants anys havia guardat el seu secret. 
Davant nostra, un remolí de partícules en suspensió, pols i àcars de les cavernes, penso jo, que se’ns ficaran pel nas, pels ulls i per les orelles, i podem agafar qualsevol infecció d’ultratomba. Em ve una esgarrifança i premo l’ull del cul.                 
La porta és alta i ampla, amb tots els seus anys es veu robusta. La pintura marró està molt esclivellada, en alguns llocs es cargola i roplega deixant veure un color verd fosc encara més antic. La part superior, a l’esquadra, estava ennegrida pel pas del fum de la llar de foc, es podia apreciar l’espai entre la porta i el bastiment que devia deixar passar la corrent d’aire.
La Marta la resseguia amb la càmera buscant el detall que tots ja teníem al cap. A la meitat de la fulla, de prop, es podien veure quatre petits forats, en línia horitzontal i equidistants, que corresponien a les forquetes amb que va ser mort en Cufí Palol.
La sang havia estat netejada matusserament. Una fina taca circular marronosa delatava la pressuda acció, com si el que ho feia, volgués acabar ràpidament aquella feina i marxar d’allà.
Amb tot, amb els anys, el rovell del ferro en contacte amb la sang havia gravat un regantells negres a la fusta sota de cada forat. La pols i restes de cendra d’algun foc posterior, ho cobrien tot com un vel, donant-li un aspecte glaçat.
La Marta feia diferents plans. En Jordi va començar a explicar les incidències d’aquella nit i la relació de la porta amb els assassinats. Els altres dos, de tant en tant, posaven la veu apuntant curtes evidències que referendaven les paraules del narrador.
- Un moment – va dir en Jordi – netejaré una mica la part dels forats – va començar a passar la mà fregat aquella par de la fusta, amb la intenció de fer-hi caure la pols i tenir uns colors més nets.
- Agafa un drap – li va suggerir la Marta.
- No cal, només és pols.
En Jordi fregava i espolsava la fusta amb energia.
- Aaaiii ! Hòstia puta !


IV

En Jordi va retirar la mà de la porta mentre l’agitava a l’aire.
Es va agafar la mà dreta amb l’altre a l’alçada del dit mig.
- Enfoca la càmera, Marta, que demà riurem !
Sota la potent llum de la torxa de la filmadora es veia el dit del mig de la mà dreta sobresortir de la munió dels altres dits, blanc per la pressió que en Jordi li exercia. Entre l’ungla i la carn un tros de fusta d’un centímetre era el culpable de la ferida.
- S’ha clavat un estellicó – dic jo davant l’evidència.
- Traieu-m’ho, collons !
- Marta estira-ho tu !
- Jo no que estic gravant, treu-l’hi tu ...
- Jo, però ja m’estic marejant ...
- Tius sous un cabrons !
- Hòstia això és com la tortura xinesa del bambú, que fort ! – va dir en Mateu per acabar-ho d’arreglar.
- Merda merda merda, tius quin mal, traieu-me això !
- Jo t’ho trec jo – dic agafant-li els canells – va, a la de tres.
- Una, dugues ...
- Uuuaaaiiii !!
És clar que no vaig esperar a estirar el trosset de fusta a cantar el tres.
L’estella era d’un parell de centímetres, de la punta ensangonada encara penjava una gota de sang.
- Hòstia quin mal !! – es queixava en Jordi davant les cares somrients dels seus col·legues, una mica tòtils, vaig trobar jo.
- Noi, no espolsis tant la mà que ens emplenaràs a tots de sang – dic mentre en Jordi no parava de fer meneios amb la mà, con si això li alleugeres el dolor.
- Chupa’t el dit – aconsella en Mateu – així no et sortirà sang.
- Ha, ha, ha. Serà l’escena sagnant del reportatge – va riure la Marta.
- Millor que t’ho desinfectis – li aconsello.
- Si, si – respon en Mateu tornant al món – tenim una farmaciola.
La Marta para de gravar i ens dirigim cap a la taula metàl·lica, que és on, suposo, tenen la farmaciola. En Jordi s’asseu en una de les cadires mentre en Mateu s’acosta amb una monyeca da cotó fluix i aiga oxigenada.
- Va porta el dit que t’ho desinfectaré.
- Si.
- Va, que ja hem perdut vint minuts – va menar la pressa la Marta.
En Jordi va estendre el braç endavant, cap en Mateu, però.
- Noo !!
De cop va replegar el braç, protegint-lo amb l’altre contra el pit.
- Però que fas, no vols que t’ho netegi ?
En Jordi va tardar uns instants a respondre. Semblava distret, confós.
- Si, si – dubtava – però no, no cal.
La Marta se’l mirava estranyada.
- Tu, et trobes bé o què ?
- Si, si, m’ho embolicaré amb una mica de paper i ja està.
En Jordi es va aixecar de la cadira i va agafar un tros del rotlle de paper de cuina que hi havia a la tauleta petita. Mentre en Mateu, tot murmurant entre dents, va tornar guardar el cotó i l’aiga oxigenada a la petita farmaciola, de on, ignorant-lo  completament, en Jordi extreia un rotllet d’esparadrap per fer-s’hi un parell de voltes al paper que cobria la punta del dit.
Jo m’ho mirava una mica de lluny, sense voler interferir en aquell petit problema en el grup.
- Va, vinga nois, comencen a gravar la visita per la casa, que se’ns farà tard – va insistir la Marta mentre posava en marxa la filmadora i se la col·locava a l’espatlla.
- Si, pugem a la planta superior a veure què.
- Primer grava la porta del pati – va ordenar en Jordi.
- Però si ja l’hem gravada.
- No sabem si a quedat bé, tornem-la a gravar.
- Però tiu, si ja la tenim de dalt a baix i de tots costats.
- Collons, tornem-la a gravar !!

V

En Mateu i la Marta es miren sense dir res, i jo els miro a tots plegats. Em començava a preguntar perquè collons m’havia emmerdat en aquest assumpte. En Mateu fa un cop de cap indicant el camí cap a la porta.
- Va, una passada ràpida i fora.
En Jordi ja se’ns havia avançat. El veiem a la penombra del fons, molt a prop de la porta, com escoltant la fusta.
Amb nosaltres anava la torxa de llum de la càmera il·luminant l’escena.
En Jordi tornava fregar la fusta amb la mà, però ara suaument, com acaronant-la.
- Hòstia Jordi, no remenis més la porta, encara et tornaràs a punxar.
- Separa’t, que faré un zoom – li va dir la Marta.
En Jordi es va posar a la nostra alçada mentre la Marta gravava. Si no fos que no coneixia el caràcter d’en Jordi, jo hagués dit que estava una mica volat.
Moments desprès, la Marta va donar la filmació de la porta per acabada, i ens va instar a començar a gravar al pis superior.
Ens vam posar en marxa cap a l’altre part del baix. Vam deixar enrere la taula amb la gravadora i tota la resta d’estris, ara envoltats per una boirina de pols que girava lentament i donava la impressió de que tot allò era molt lluny.
Endinsant-nos en la zona de penombra, només foradada per la llum blanca de la filmadora, va aparèixer el peu de l’escala.
La barana de fusta penjava una mica cap al exterior, era evident que no es podia ni tocar. Els escalons de rajol vermell acabats en un ribet se fusta estaven molt trencats pels anys i els patacs.
La Marta va dirigir la llum escala amunt. A mitja escala es divisaven uns puntals metàl·lics rovellats, que suportaven una mena de voladís que arrencava del terra del pis. Teranyines abandonades feia anys, cobertes de pols i d’insectes momificats es balancejaven amb la corrent d’aire.
La Marta tot davant, en Mateu, en Jordi i jo tot darrera, vam començar a enfilar l’escala amunt.
- Separem-nos una mica. Millor que no acumulem tot el pes en un punt, que el terra sembla força cardat – va aconsellar en Mateu.
Sense dir res, tots vam deixar que el nostre antecessor s’avancés uns tres passos.
La Marta va esparracar les teranyines que barraven el pas. Un revolt més i ja estaríem al pis de dalt. Vaig mirar un moment escala avall. La llum des focus amb prou feina es veia, només arribava un tènue resplendor blanc i llunyà. Tot i això, per un instant, em va semblar veure passar una ombra.
El cor se’m va accelerà i la boca se’m va emplenar d’un gust amargant. Caguetes ! Podia ser qualsevol cosa des d’un gat fins a una il·lusió òptica produïda pels penjants barrots de l’escala.
De totes maneres vaig començar a pujar sense respectar la velocitat  ni la distància aconsellada. Sortosament, els altres ja eren a dalt.
En Mateu s’havia avançat un parell de passos, tantejant el sol amb el peu, sota la llum de la torxa. En Jordi restava immòbil al costat de la noia.
- Per aquí sembla que el terra està pro bé – va dir en Mateu girant-se cap el grup – podem intentar avançar fins la primera habitació.
Les habitacions, que no tenien porta, sens mostraven semblants a obertes boques negres, altes i estretes, com udolant de dolor o de terror.
- Hem agafat una altra llanterna ? – no se com se’m va ocórrer preguntar.
- Ostres no – va contestar un Mateu – i tu Jordi n’has agafat una ?
- No, no – va contestar distant.
- Merda. Si fa falta n’anirem a buscar una.
- Potser no caldrà, encara tinc força bateria.
A poc a poc, mesurant les petjades i atents a qualsevol cruixit que delatés algun perill imminent, vam anar avançant fins la primera porta.
Un cop ja amb llum, la habitació sense cap moble, amb els porticons de les finestres amb els vidres trencats tirats per terra i la finestra tapiada fins les tres quartes parts, com ja sabíem, es presentava com la de qualsevol casa abandonada d’anys i panys.
La Marta va enfocar-ho tot amb deteniment. Al passar per la tàpia de maons, vam poder apreciar pel forat que quedava, que encara plovia una mica, ja que per uns segons les gotes de la pluja vam brillar a la llum de la torxa. L’aire fred i humit ens arribava en dèbils alenades, que aprofitant l’avinentesa, en podríem donar la culpa al pas d’algun esperit vagant.
A les parets, que encara conservaven les restes de l’antiga pintura blaua, s’hi veien taques i esquitxos ennegrits que tots vam identificar amb la sang vessada de la germana vídua de la dona d’en Chipra i de la seua filla Joana.
La Marta va caminar fins col·locar-se quasi al mig de la cambra, amb la intenció de gravar tot a la rodona.
- Sortiu un moment que faré un plano voltant – ens va demanar.
Els tres vam sortir i ens vam posar rere la paret que tancava l’habitació. En el passadís fosc, només es veia la llum de la càmera sortir per l’obertura de la porta, tot ballant amb el moviment rotatori que li donava la Marta. Aquesta noia és valenta, vaig pensar jo. Ja sé que no s’ha de tenir cap por, però tanmateix quedar-se sola en aquell cuarto sabent lu que hi va passar ...
De cop sentim un xisclet contingut.

VI

Entrem tots.
La Marta estava com paralitzada allà al bell mig, quasi de puntetes, gravant immòbil el tètric pany de paret que tenia al davant.
- Què t’ha passat ?! – pregunta en Mateu apropant-se i agafant-la pel braç.
- Res, no sé, de cop he sentit com un aire gelat que en traspassava el cos. Per un moment m’he espantat. Quina bestiesa ! – a replicat la Marta traient importància al fet.
- Collons, ens has espantat.
- Va – continua decidida – anem a gravar les altres habitacions.
La Marta surt amb l’única llum que tenim, i nosaltres tot darrera. Enfoca el terra al llarg de l’ample passadís que distribueix la resta de cuartos.
- Cuidado. Cal que vigilem l’estat del terra, que no ens baixi tot.
- Sembla que està bé – diu ella.
- No entreu més – murmura en Jordi.
- Que dius – li pregunten tots dos, com recordant-se d’ell de cop.
- Que no passeu més, no n’heu de fer res de la resta de les habitacions.
- Però Jordi que dius ? Hem vingut aquí a filmar tot el que puguem. Et trobes bé, ‘tiu’ ?
- Si, si, és clar. Però el terra està molt malament, pot baixar en qualsevol moment – s’explica sense cap convicció.
Ens el mirem amb cert recel. Aquest està tocat, penso.
- Si és clar, anirem amb molt de compte, a la primera sospita ens pirem, d’acord ? – respon en Mateu com seguit-li la beta – d’acord ?
En Jordi no respon, està mirant la foscor del final del passadís.
La Marta filma el terra les parets i dirigeix la llum cap allà on mira en Jordi, ara posat al descobert per la llum. Una paret de color verd clar amb nombrosos cops i ratllades que mostraven el guix interior. Algunes recordaven urpades gegants.
En els primers passos els rajols ballaven sota els nostres peus amb un cloc-cloc buit i greu.
- Aquí el terra està molt malament – dic jo intentant dissuadir al grup de continuar cap un molt possible esfondrament.
- Provem una mica més – insisteix la Marta.
En aquest pas el terra fa un llòbrec cruixit.
- Deixem-ho córrer, Marta, comencem a baixar i preparem la psicofonia, ja són dos quarts d’una. D’acord Jordi ? – pregunta girant-se.
Només en troba a mi.
Jo també em dono la mitja volta i també ho fa la Marta amb la llum.
En Jordi s’havia quedat unes passos enrere. Estava allà, quiet. No semblava paralitzat per alguna por. Més aviat se’l veia com pensatiu. De tant en tant feia una petita ganyota, pàl·lid sota la llum de la càmera.
- Em sembla que en Jordi no es troba bé – dic.
- Merda, merda, merda. Va baixem !
En aquell moment s’escolta com si el terra s’esquerdés de dalt a baix. La Marta, encara una mica allunyada arrenca a córrer cap a nosaltres fent que la torxa dibuixés esbojarrades ombres per tot arreu.
Ens dirigim cap a l’escala.
En Jordi, que semblava que tot de cop hagués tornat en sí, ja començava a baixar.
Ja érem tots escala avall, quan de cop, una placa del sostre es desprèn amb un gran estrall.
Si arribem a estar tres o quatre metres més endavant ens arreplega. Ens aturem un moment al peu de l’escala mentre un núvol de pols s’aixeca i s’escampa per tot el baix.
Part de l’encanyissat encara penja del sostre.
Al terra jeu una placa de guix i escaiola de forma irregular, d’uns dos metres de llarg per un d’ample.
- Hòstia, ens a anat de poc. On és en Jordi ?
- No ho sé – dic jo – anava davant nostre.
- Mateu, en Jordi no està bé avui, es comporta d’una manera molt estranya.
- És veritat, està molt ‘raro’. Va, comencen amb la gravadora, i fotem el camp d’aquí.
Vam sortejar els trossos del sostre caigut i ens vam dirigir cap a la llum dels focus.
La polseteguera s’havia esvaït una mica repartint-se per tota l’atmosfera.
La porta per la que havíem entrat era oberta.
La cadena penjava d’una reforçada anella junt amb el cadenat. Devia fer una estona que havia quedat oberta, ja que l’aiga de pluja, que encara queia, havia fet una petita bassa per la part de dins.
La Marta la va ajustar. No hi havia rastre d’en Jordi.
- Jordi ! Jordi !
En Mateu agafa el peu d’un dels focus i l’encara cap a la porta on va morir clavat en Cufí Palol, ara perduda en la foscor i una boira estàtica.
La blanca llum dels leds ens descobreix la figura d’en Jordi, quiet, de cares a nosaltres, al costat de la porta, amb el cap cot. Semblava més alt i més prim, mal girbat, brut.
- Jordi ? – va preguntar la Marta amb un fil de veu.
- Jordi, que fas tiu, comencem a gravar la psicofonia, vale ? – va dir en Mateu volent donar normalitat a una escena que ratllava el terror.
En Jordi va aixecar lentament el cap.
Dins nostra, n’estic segur, tots en esperàvem veure aparèixer la cara d’un desconegut somrient maquiavèl·licament, però no, era en Jordi, una mica més blanc, poder per haver rebut més l’impacte de la pols del despreniment, si volem buscar una explicació. Tant mateix tot plegat era una mica esgarrifós. Per un moment vaig pensar que s’havien posar d’acord per espantar-me de valent i fotre’s un fart de riure. 
Continuarà ...

EPÍLEG

En Jordi comença a caminar cap a nosaltres sense pressa. En Mateu torna a col·locar el focus tancant el quadrat.
La Marta col·loca la càmera en el tres peus disposat per gravar-nos a tots mentre fem la psicofonia.
Ara en Mateu prepara una base múltiple per poder connectar diferents auriculars. Els hi endolla i me’n dóna una a mi, un més seria per la Marta i els altres dos, pels dos nois.
Tot seguit, prepara un llarg micròfon de peu, el situa una mica apartat i el connecta a la filmadora.
Dingú diu ni piu i a mí se’m fa una mica incòmode estar allà.
En Jordi carrega els rodets de cinta magnetofònica a la grossa gravadora de manera mecànica. La fa passar pels diferents pius i rodetes que la conduiran al capçal.
- Quan vulgueu – murmura.
- Bé, endavant diu la Marta posant en marxa la filmadora, ara sense la torxa.
- Som-hi ! Ara són dos tres quarts i 7 minuts d’una de la matinada del dia 29 de maig de 2010 – en veu alta, com si s’hagués de sentir especialment clar.
Seu en una de les cadires al costat de la Marta i es posa els auriculars. Tots dos em miren i em somriuen. Jo els hi torno. Ja duc els cascs.
En Jordi prem el botó de ON de la gravadora de cinta oberta.
Encara duia l’aparatós paper lligat al dit amb l’esparadrap. Alguns caçadors de psicofonies no connecten cap micròfon a la gravadora, ja que diuen que els sons i veus s’enregistren directament a la cinta, en Jordi n’havia endollat un de petit de sobretaula.
La seua cadira és la més propera a la màquina, tancant el semicercle format per tots.

Ha passat més de mitja hora. No hem creuat més de tres paraules.
De tant en tant en Mateu fa un gest volent dir que això va com va. Que de s’ha de tenir paciència.
La Marta està sentada a la cadira tota allargassada, com dormint, però de ben segur que escoltava amb atenció.
En Jordi es mou de tant en tant en el seu seient de manera inquieta.

Dos quarts i cinc de tres. Allà estem esperant algun so. Encara no hem menjat ni begut res. En Jordi s’aixeca. S’agafa les cames a l’alçada des jonolls i s’estira. Es treu els auriculars i els deixa sobre la taula molt suaument.
Les agulles dels indicadors LEFT i RIGHT no es van immutar.
La Marta i en Mateu se’l miren però no diuen res. En Jordi fa uns passos cap aquí i cap allà i surt del radi de la llum dels focus.

Són les tres, de cop se sent un fressa de fons i una mena so bucal. Les agulles de l’aparell es desperten i comencen a pujar i baixar. Tots ens posem a l’aguait.
La Marta fa com “quiets!” amb els braços i en Mateu “silenci!” amb el dit a la boca mentre amb el cap busca en Jordi, que no es veu fora de la llum.
Continuen dos o tres sons entretallats. Mentalment busco alguna explicació material.
La Marta i en Mateu aixequen el dit gros i somriuen.
Ja han passat vint minuts més. Res.
En Mateu s’aixeca a poc a poc. Busca en Jordi fora de la llum.
- ‘Tiu’, que fas ? – diu molt fluixet – vine cap aquí, ja tenim una cosa.
La Marta i jo, des del seient, mirem cap on parla en Mateu. Acostumant els ulls a la foscor, veiem la silueta d’en Jordi allà al fons, com un espectre, al costat de la porta.
- Ja ho sé – diu. La seua veu ens arriba com un xiuxiueitx – ja us he vist.
En Mateu li fa signes amb les mans de que li calen els cascs, que vingui. En Jordi sembla que vol somriure, però li surt una ganyota esgarrifosa.
- No cal, ja ho sentiré. Ja vindré.
En Mateu encongeix les espatlles, fa mitja volta i s’asseu.
- Deixa’l – li diu la Marta – ja se li passarà.
A mi aquell ‘tiu’ em feia molta mala espina.
D’aquell pensament mi va treure sobtadament la gravadora. Les agulles ballaven indicant l’entrada de nous sons, i pels auriculars entre cruixits i ressonàncies, hom podia distingir el que semblava una veu humana.
El cor m’anava a cent per hora.
Una veu greu d’home que semblava dir “heu de marxar” entre sospirs.
En Mateu es treu els auriculars mentre les agulles de la gravadora ballen de nou. Sembla parar l’orella fins l’infinit tot mirant fixament el vaivé de les broques.
En aquests moments s’entenen les paraules “gent i nen”, també lu que sembla un plor de nen petit, i ara, molt clarament “has de marxar” dit en to imperatiu.
Segurament, veient l’expressió de les nostres cares, en Mateu es col·loca els auriculars i se’ls prem fortament amb les mans contra les orelles.
Ara un grinyol molt agut i una veu gutural que no articula cap paraula.
Segons de soroll de fons i diverses fresses.
Torna una veu gutural que podia semblar que repeteix “no sóc mort”, “no mort”. Silenci.
Esperem quasi sense respirar. No sentim res més.
Relaxem una mica la musculatura.
Jo estava realment nerviós, però els altres dos, per ser professionals del tema no estaven pas gaire més tranquils que jo.
En Mateu i la Marta s’aixequen. Ell sembla que ha decidit reclamar la presència d’en Jordi.
Miro al fons. Encara s’hi veu la seua sil·lueta clavada al mateix lloc.
- Hòstia Jordi ! – el recrimina cridant en veu baixa – vine aquí d’una vegada, t’has perdut la gravació. Què et passa ‘tiu’ ?
En Mateu fa la intenció d’encaminar-se cap a ell, però és en Jordi el que fa un pas endavant. En Mateu es queda parat, la Marta i jo, completament girats cap a ells només apuntem el cul a la cadira.
El cos d’en Jordi comença a sortir de la penombra del fons de l’estança, però semblava que arrossegava la foscor darrera seu. Caminava a poc a poc com mirant més enllà de nosaltres.
La Marta i jo ja ens aixequem de la cadira.
Semblava dur alguna cosa a la mà dreta. Quelcom que havia trobat en algun lloc prop de la porta.
S’acosta al radi de llum dels focus de leds, que en aquell moment comencen a fallar.
En un d’aquells flaixos, mentre en Jordi aixeca el braç, veiem clarament el que
duu.
Era una mena de matxet llarg i rovellat.
De cop, s’arrenca a córrer cap a nosaltres blandant l’arma i cridant ...

- Heu de marxar ! Heu de marxar ! Heu de marxar !!

                                             

La pluja gelada se’ns clavava com agulles.
Els cims de les muntanyes llunyanes es retallaven amb el resplendor de llamps silenciosos.
Havíem corregut camí avall entre entrebancs i resquitllades, sense cap llum, caient a les basses i escorrancs fins arribar a una clapada d’ullastres.
Allà amagats, em tornat la mirada cap al mas.
Les llòbregues parets es mostraven per davant d’una negror encara més tenebrosa.
A la porta, oberta de bat a bat, contra la blanca llum interior, s’hi retallava la figura d’un home quiet, amb els braços morts a cada banda del cos, sostenint un matxet rovellat; esperant.

Fi.        

A dissabte 5 de juny de 2010.

Tornen les polseres.

Aquest matí he passar per cal carnisser a comprar un tall de carn.
En Pere, que lluïa una polsera d’aquestes de moda, que equilibren l’estat d’ànim i l’energia positiva del cos, discutia amb en Josep de l’estanc, sobre els seus possibles beneficis.
L’estanquer li rebatia amb arguments més o menys científics totes les benaurances psíquiques i físiques, que segons li havien promès, li dispensaria la polsera al carnisser.
Aquestes polseres, però, no són cap novetat. Anys enrere, se’n havien posat de moda amb diversos materials i propietats.
Totes es basaven en tècniques mil·lenàries i en la medecina oriental. Talment, totes ajudaven a mantenir les energies positives i negatives en un equilibri favorable al portador de la polsera. Neutralitzaven les males vibracions deixant fluir només els bons bio-chakras.
Duien dibuixos del jin-jan i del kerrang, de l’infinit, de la pau, de geometries galàctiques, de dragons i del zodíac.
Ens aportaven al cos i a la ment uns estats de salut, força i pau, com que els que aconseguien els grans mestres desprès d’anys i anys d’entrenament i de pràctica; dels que nosaltres disposàvem només calçant-nos la polsereta.
N’hi havia un variat assortit.   
Unes duien pedres que alineaven la sinusoide emocional.
Altres uns imans que concentraven l’energia terràqüia, i fins i tot còsmica, en una mena de khame-khame per bledes assoleiades.
Unes més duien pedres màgiques que canviaven de color segons l’estat d’ànim de l’amo i actuaven en conseqüència.
També n’hi havia que eren de coure, per on hi havia circulat l’alta tensió, deien; aquestes eren especials pel dolor, el reuma, lumbàlgia, l’artrosi i contribuïen al benestar general.
La senyora Quimeta, que feia cua davant meu, va incorporar-se a la conversa a raó d’un cas que li va passar al seu pare amb una d’aquestes polseres de coure.

- Mireu, el meu pare, quan jo era petita, va haver d’anar a treballar un any a Barcelona. Als dies de tornar a casa va arreplegar una galipàndria de cal Déu i va tenir que anar al metge; per aquells temps encara visitava el senyor Solius. El meu pare sempre havia patit de mal de ronyons i de lumbago, per això, al acabar de fer-li la recepta, el doctor Solius es va interessar per la seua crònica dolença.
“Què Joan, com es troba del seu mal d’esquena ?” “Vaig tirant doctor Solius, en aquests mesos que he estat treballant a Barcelona, m’ha atacat algunes vegades. Però miri, allà, que hi arriben sempre novetats de tot el món, s’han posat de moda aquestes polseres de coure” - li diu mostrant-li la que duia a la munyeca-  “per les que hi ha circulat una corrent elèctrica de gran potència, i que alleugen els mals d’esquena i milloren l’estat de tota la salut.”. - el doctor Solius, que aquell any, a la setantena, deia que es retirava, li va preguntar interessat : “ I has notat alguna millora amb la polsera, noi ?”. “No sé, sembla que poder ara l’esquena no em fa tant de mal”. “Això, amic meu, és que te l’has posada malament, per això no et fa prou l’efecte.”. “Malament ?” – va preguntar el pare tot mirant-se la polsera - “Si home, mira; agafa la polsera, t’hi dons un parell de voltes pels collons i desprès te l’estrenys ben fort, i veuràs com ja no te’n sentiràs més del mal d’esquena ni de ronyons”.

És clar que aquells eren altres temps i les polseres altres polseres.
Ja se sap que avui les ciències avancen que és una barbaritat.

Lluís F., Notícies del C. de C. .











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada