diumenge, 27 de març del 2011

Animals, bèsties i bestioles.

A diumenge 27 de març de 2011.

Animals, bèsties i bestioles.

La senyora Enriqueta m’ha regalat una dotzena de colomins. Ja he quedat amb en Jan per què la seua dona en faci un bon rostit per fer un berenar sopar el diumenge. I és que la senyora Enriqueta no té coloms per fer maco, ni per què li parrupin l’orella sense ofici ni benefici, els té per tenir colomins per consumir.
En aquells temps, totes les cases tenien bestiar. Per menjar, per ous o per llet, també es tenien bèsties grosses per treballar i de més petites com gossos per anar de cacera i gats per caçar rates i ratolins, i desprès fer companyia i donar escalfor.
Al arribar els temps moderns la gent es va anar desfent de les bèsties de servei per quedar-se  amb les de companyia. Desprès, als pobles i ciutats, per donar un toc de vida a tant de ciment, van instal·lar coloms a les places. Les modes de protecció indiscriminada, amb la Confraria dels Talossos al capdavant, van impedir durant molts anys tocar cap ploma o pèl, provocant una proliferació desmesurada dels coloms i altres espècies.
Ara, els pobles i ciutats tenen que actuar per eliminar una posterma de coloms que provoca malalties pels paràsits que porten i pels seus excrements. I no parlem del problema dels estornells.
En altres llocs, els gats, degut a l’abundo d’aliments i l’absència de problemes, gatinen sense control, donant al final una imatge poc curosa d’on campen i causant problemes d’olors i salubritat pels seus excrements. Això, al final, provoca una intervenció per eliminar-los. Tot per culpa de no fer un treball de prevenció, ja sigui per esterilització o per eliminació de les cries.
Una figura que sol anar lligada als problemes públics que provoquen els animals fora de control, són aquells que es tenen per ànimes caritatives, presumptes salvadores d’animalons perduts, especialment gats i ocells.
Cap senderi els guia en tals actes. Acostumen a tenir llocs on aboquen quantitats ingents de menjar, peix cru, restes dels àpats i un bon repertori de llaunes de menjar per gats, que no voldria pensar que estan subvencionades per alguna administració. Això sí, aquests menjadors estan sempre ben lluny de la casa del bon samarità. El lloc aviat queda tot tacat, brut, empudegat, a l’estiu ple de mosques, convertint-se en un desagradable problema per als veïns que els hi ha tocat en sort.
Desprès toca alimentar als ocells, amb bosses de gra i preparats per aus, la bona persona apeixa a grans volades d’ocells que esperen a l’hora en que toca la ració de pinso. Aquesta alimentació indiscriminada fa que estols de coloms, tòrtoles, estornells, pardals, corbs, garses i gavians, ja veieu quines espècies més en perill d’extinció, es cagaregin per tots els terrats i balcons de la zona, embrutint la roba i els vidres de les finestres i deixant-ho tot ple de plomes i brutícia, a més dels paràsits que traginen. És clar, desprès de la bona acció del dia, el protector de la fauna agafa la bossa i cap a casa, deixant la merda i el problema a casa dels altres.
I encara no et queixis ni diguis res, que et dirà el nom del porc. 
Com sempre, les lleis protegeixen més als desaprensius que a les persones normals.
El pes de la llei hauria de ser implacable amb els maltractadors d’animals i amb els que els abandonen, cosa que no fa.
També haurien de ser punibles aquestes conductes incíviques d’algunes persones, que fent-se passar demagògicament per amants dels animals, provoquen molèsties i problemes als veïns i embruten els llocs públics.
No cal que els Ajuntaments comprin pastilles d’estricnina per eliminar als animals que corrin perduts pels carrers com ara fa 100 anys, s’haurien de notar aquests 100 anys d’experiència; però és clar, les coses ben fetes volen feina, eficàcia i tenir que donar la cara. 
Potser coses fora de l’abast dels politics. 

Lluís F., Notícies del C. de C. .  

diumenge, 20 de març del 2011

La vella Europa ja caduca.


A diumenge 20 de març de 2011.


La vella Europa ja caduca.

La vella Europa es grata la panxa i mira cap a un altre costat. Els governs i polítics, grassos i llustrosos, parlen i debaten la manera de passar la barca de franc en qualsevol assumpte que pugui suposar algun problema, incapaços d’implicar-se amb ànim en causes justes o actuar amb contundència en els assumptes que malmeten la vida en general del planeta. Els verds i ecologistes protesten aïradament en contra de les centrals nuclears per què contaminen, i en contra de les energies alternatives segons on es disposin aquestes per tal de preservar la naturalesa de certs llocs, sense aportar solucions concretes, si és que existeixen, de com aconseguir més energia barata per abastir una societat que no està disposada a sacrificar ni un pessic del seu estat del benestar, basat en un consumisme ferotge de bens i energia.
Europa vol i dol.
Els pobles, convertits en societats vampíriques, són apeixits de nit amb la carnassa dels mitjans de comunicació, i de dies pels demagogs que exalten les seues bones intencions i bons propòsits cap al món, i deixant ben evident el què s’hauria de fer, i el què no s’hauria de fer, permetent així el poder anar a dormir amb la consciència tranqui-la. 
Europa està arrepapada servint-se a ella mateixa, i deixant abandonats, com a suposada potència que és, als necessitats d’ajuda i suport democràtic.
Europa parla i parla, i els seus Estats s’esgatinyen públicament anant al darrere d’antics tambors, i demanen restriccions al poble, mentre que tots els de l’olla es procuren sous i jubilacions infinits.

Europa és vella, a punt de caducar.

Lluís F., Notícies del C. de C. .       

Sexting, el llop rere la pantalla.

A dissabte 12 de març de 2011.

Sexting, el llop rere la pantalla.


L’altre dia van enganxar a tres nanos enfilats a les reixes de la finestra de les dutxes de les noies del Pavelló Municipal.
Encara que sigui una cosa incorrecte i reprovable, els nois sempre han volgut espiar a les noies despullades. Als lavabos, a les dutxes, rere cortines, rere persianes, que hi voleu fer, deu ser una cosa genètica.
Ara però, amb les noves tecnologies, espiar ha esdevingut menys arriscat i més ocult.
Durant aquests anys, la dona ha aconseguit avenços en la seua lluita per la igualtat, respecte i emancipació envers l’home. Es podria dubtar de que les adolescents hagin pogut seguir l’estela de les més grans. Els espots publicitaris de joves reclamant respecte cap a les noies, posen en evidència aquesta mancança. I podem parlar especialment de noies ja que el volum d’interès que mouen, és superior al dels nois.
Les noies i joves d’anys enrere, sota una cultura basada en el pudor, la moralitat estricta i el comportament decent, disposaven d’una autorepressió reflexa que les mantenia, normalment, fora d’instints exhibicionistes.
La nova moda del culte al cos i a la imatge, la magnificació de les actituds atrevides i irreverents per part del jovent, l’acceptació irreflexiva del dret total l’individu com ha signe de llibertat de la societat i l’accés a joves i menors a les noves tecnologies de comunicació des de llocs fora de la vista dels pares, ho donat peu a un nou síndrome que afecta a menors i adolescents, en especial, per les quantitats en circulació, a nenes i noies anomenat SEXTING.
El sexting és l’exhibició voluntària o provocada del cos nu o seminu, en postures sexy o sexuals, i compartir aquestes imatges o filmacions entre les amistats o en xats oberts.
A Espanya un 4% de menors entre 10 i 16 anys han reconegut que en un moment o altre haver fet sexting, ja sigui amb el mòbil o a través d’Internet. Un 8% de menors rep fotos d’altres en postures provocatives o inapropiades.
El 6,1 % d’adolescents entre 15 i 16 anys reconeix haver fet aquest tipus de fotografies o gravacions. I cada vegada són més, i més joves, els menors que hi participen.
Als EE.UU. la xifra de menors i adolescents arriba al 20% i a l’11% entre les noies.
El que pot semblar només un ‘joc’ atrevit i transgressor per aquesta mainada, ja sigui en solitari o en grup d’amics o amigues, comença a ser un bon nutrient d’imatges per a la pornografia infantil.
Aquestes imatges fetes en un principi pels propis menors, cauen en mans de pederastes que les compren i les intercanvien, i el que és pitjor, poden arribar a contactar amb aquests menors, fent-se passar persones amistoses, grooming, fins arribar a enganyar-los, extorquir-los i fer-los xantatge per tal de aconseguir cada vegada material nou i més compromès, o fins i tot aconseguir el contacte personal, posant-los en perill la integritat física, moral i mental.
Un pederasta pot tardar de 3 a 10 minuts aconseguir que un d’aquests confiats, inconscients i innocents ‘exhibicionistes’ accedeixin a ensenyar alguna part del cos o a despullar-se totalment davant la webcam.
Totes les imatges, encara que en un moment pugui semblar que van dirigides a un sol espectador, mig a les fosques, poden ser gravades.
Amés, existeixen senzills programes maliciosos que aconsegueixen manipular de forma remota la webcam i apagar la llum de testimoni de gravació, fent creure que la càmera està apagada.
Cal vigilar. Ja no són els nois que s’enfilen a les finestres, ara, rere la pantalla de l’ordinador s’amaguen llops que ensenyen que ensenyen la poteta blanca, disposats a queixalar.

Lluís F., Notícies del C. de C. . 









Ressaca patriòtica pirata mestissa global.

A divendres 4 de març de 2011.

Ressaca patriòtica pirata mestissa global.

 
La fonda “La Brisa”, que l’intel·ligent endevini la premonició del nom, ha fet la terrassa nova.
Per mostrar la nova obra, en Blai ens va convidar a n’en Jan i en Nèstor del Voramar, a n’en Pere de la fleca, i a mi, con representant de la premsa.
Els hi ha quedat molt maco i polit. En Blai ens anava ensenyant el que posarien aquí i el que posarien allà.
Per mala sort, en mig de les explicacions i badant de que si aquí un ‘toldo’, o una pèrgola, o un para-sol, en Jan no va veure un escaló i es va fotre de lloros.
Un bon trenc al ‘jonoll’, que se li va botir com una carbassa.
El vam entrar, i el vam fer seure per desinfectar-li el trau. En aquell moment va resultar que en Blai no tenia aiga oxigenada.
Com emergència decidírem netejar-li amb un xic d’alcohol; escouria una mica, però en Jan va estar d’acord.
Poder per culpa del dolor o per no haver esmorzat, li va venir un cap-rodo.
Evidentment, tots vam arribar a la conclusió de que era culpa del cori-mori. En un minut en Blai ja tenia a punt la solució.
Va portar el cuixot de Jabugo, una panera amb pa de pagès, i una ampolla de Silentium de Ribera del Duero.
Al cap de mitja horeta, en Jan ja s’havia recuperat del cop, i nosaltres de l’ai.
En Blai es va aixecar un moment, i va aparèixer amb una caixa de llauna de galetes Birba de Camprodon; per treure el regust, va dir.
Però dins la caixa de Birba hi havia unes galetes marroquines fetes a casa per una amiga de la seua dona.
Per ajudar-les a baixar ho vam arruixar amb una garnatxa vella, la que el seu sogre només li porta per Nadal. Poder al Marroc les acompanyen amb te, però nosaltres no som gaire d’infusions.
Les galetes eren molt bones, però bastant dolces.
Va ser el parer de tots que per treure una mica l’embaf, caldria quelcom de fresc.
Dugues ampolles de Hendrick’s i una glaçonera, van permetre que a base de gintònics i raf’s pugéssim desmarxar aquella dolçor i començar a filosofar sobre la realitat del món on vivim.
Com que no estem acostumats a menjar tan a aquelles hores, jo diria que la teca ens va reprendre una mica.
Això ens va provocar un cert deliri, en el que vam decidir per unanimitat que el món està perdut, i que només se salvaran aquells que sàpiguen fer un llagut amb totes les menes de fustes de què ens proveeix la globalitat.
Ressaca patriòtica pirata mestissa global.
Ja només quedava cantar velles cançons apreses d’antics comediants, tonades emmanllevades amb lletres sobreposades, ardors patriòtics etzibats per influències d’arreu.

Que soni la gralla !
 
Quinze homes van dins del cofre del mort
i un bon pinso de rom,
el diable i el rom se’ls enduren a tots
rom, rom, rom
i un bon pinso de rom.

Ningú els va sentir ni ningú els va albirar
a sang i foc entraren a Llançà,
van robar l’oli i van robar el vi
i van degollar a tothom pel camí.

Rom, rom, rom i un bon pinso de rom !

Els pirates de Flint han vingut fins aquí
però al passar el Cap de Creus el barco va cruixir,
veles i pals n’eren tot un patir
el barco de Flint a arribat fins aquí.

I rom, rom, rom i un bon pinso de rom !

Eren homes malvats sense por ni pietat
renegaven de Déu, del grop i del mar,
feien escarni del nostre país
ni or, ni tresors, sols treball i sofrir.

Rom, rom, rom i un bon pinso de rom !

El barco de Flint un vaixell tenebrós
dels mars i les costes azot  horrorós,
car va pagar posar rumb fins aquí
al fons del rec gros van anar a morir.

Quinze anaven dins del cofre del mort
i un bon pinso de rom,
el diable i el rom se’ls enduren a tots
rom, rom, rom
i un bon pinso de rom !

IO ! HO ! HO !
i un bon pinso de rom !

Salut !! i

Segueu arran !
Segueu arran,
que la palla va cara !
Segueu arran !

Lluís F., Notícies del C. de C. .

Que le quiten lo bailao a la comuna.

A divendres 25 de febrer de 2011.

Que le quiten lo bailao a la comuna.

Totes les nits del mes de febrer quedem a casa d’en Jenar per veure una sessió doble de pel·lícules en blanc i negre.
Fa un parell de divendres vam gaudir amb ‘L’illa del tresor’ de l’any 1934 i de ‘Nosferatu’ de 1922.
Al acabar, tot passant canals, parem a TVE1on acabaven d’escollir a la cantant i la cançó que han de representar a Espanya al Festival d’Eurovisió d’aquest any.
Una noia defensava amb poca traça i menys sort una cançó anodina destinada a no guanyar. A l’acabar de cantar el ‘bis’, endevinant el pobre resultat de l’actuació, i fent gala d’unes grans dosis d’esperança, es va mig disculpar per la ‘catanta’ i va prometre, patriòticament, que en els dos mesos que quedaven pel Festival d’Eurovisió aconseguiria portar a Espanya fins el lloc que es mereixia.
Somiar és gratis.
Als tres que érem allà la cançó ens va semblar nefasta.
Fins hi tot en Jenar es va arribar a preguntar com el públic, el poble en general, havia pogut votar aquella cantant i aquella cançó, volent com un hom suposa, el millor pel seu país, Espanya.
Desprès de pensar-hi una estona vaig raonar una resposta.
- Mireu, dels tres que som aquí, que som les tres persones més intel·ligents del món, cap ha votat ni la cançó ni a la cantant. Vosaltres penseu que algun dels nostres amics ha votat ?
- Mmm ... No.
- Mmm ... No.
- Vosaltres penseu que algun dels amics dels nostres amics ha pogut votar ?
- Mmmmm ... No.
- Mmmmm ... No.
- Vosaltres creieu que algun dels amics, dels amics dels nostres amics ha votat ?
- Mmmmmmm ... No.
- Mmmmmmm ... No.
- Vet aquí, doncs, la resposta. És que ha votat la resta.
Aquest és el problema del Festival d’Eurovisó.
I és que ja ho deien els vells : “Qui tracta amb el comú, tracta amb no ningú.”.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

L'article de Sostres a Santi Santamaria.

A diumenge 20 de febrer de 2011.

Sobre l’article de Salvador Sostres en el que parla de Santi Santamaria, titulat : “Feia 10 anys que havia mort”.

Avui en Jan s’ha emprenyat com un quinto; el seu col·lega del ‘Restaurant del Mar’ li ha portat un article de Salvador Sostres que malparlava de Santi Santamaria desprès de mort.
Jo li he dit que coneixent el tarannà de l’autor, no era gens difícil que un sentís la necessitat d’insultar-lo i dir-li el nom del porc.
Davant d’un articulista donat al llenguatge gruixut i ofensiu cap als seus criticats, d’expressions grolleres i desagradables, que usa i abusa de la tècnica de la desqualificació personal i de la intenció de ferir l’honor, buscant sempre la confrontació, diem que el millor que podem fer amb ell i amb el seu treball és donar-li el mínim ressò possible, oblidar-lo, deixar-lo abandonat només a la necessitat dels qui el busquen expressament.
No obstant, hi ha vegades que les seues paraules escapen a tota racionalitat i rebenten qualsevol codi moral o ètic, fent inevitable que la vergonya aliena que desperten les faci sobresortir de l’habitual gasòfia de l’autor.
És veritat que em costaria poc entrar-lo amb un requilié d’insuls i de lluïdes desqualificacions amb la intenció de fer-lo sentir menyspreable, però no ho faré. I no em costarà gens ni em sabrà greu no fer-ho.
A la persona que tria aquesta manera ofensiva d’expressar-se en la seua feina, me l’imagino recargolant-se de riure, més a quan més irada sigui la resposta del que se sent ultratjat.
És només el seu mitjà per intentar arribar als altres. La difamació, la polèmica i la mal interpretació al servei de la pròpia pompa.
Es poden entendre amors i odis envers uns o altres,
se saben preferències i aversions, però les paraules de Salvador Sostres cap a Santi Santamaria, ara que ha mort, el delaten.
Jo no me les crec, ni crec que ell se les cregui.
Aquesta és la meua força i la seua debilitat.
I per més que m’ho jurés i m’ho prometés, i es fes creus i es petonegés els dits, no me’l crec.
No sento cap necessitat de rebatre’l ni de contestar un text que és només una eina, per què no me’l crec i m’és igual el que digui, i m’és igual que es pensi que ja ho he fet. Però s’equivoca, només m’he explicat.
Tranquil Jan. 
 I a més a més, si tal com diu l’autor en Ferran Adrià, que a banda de ser el geni viu més important de la Humanitat, és també tot tendresa, tot generositat, d’una bondat magnífica i serena, no crec que necessiti d’un esbirro de la seua mena per defensar-se d’un mort.
Comenta que fa uns dies va sopar amb Ferran, si del Ferran que parla és l’Adrià, el cuiner, espero i desitjo que fos en pagant.

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

El seny de la piràmide.

A diumenge 13 de febrer de 2011.

El seny de la piràmide.

Ha passat en pocs dies. I m’ha sorprès tant de seny. Seny del poble egipci, seny dels militars, i a la fi, el seny del propi Mubàrak, que ha abandonat el poder sense forçar una massacre. Ara faltaran quantitats ingents de seny contra la frustració i la impaciència.
Desprès dels dies de lluita, els resistents en netegen els rastres, les escombraries, les deixalles.
Persones anònimes, el poble, té l’esperança de llimpiar junt amb la brossa, les restes d’ombres d’anys de dictadura, corrupció i opressió.
M’ha sorprès la calma i la perseverança en la lluita. Però el que de veritat m’ha semblat emocionant, ha sigut l’acte de neteja comunal, l’esforç popular, disculpa inclosa, per rentar i polir el que els egipcis esperen i desitgen sigui un país democràtic i transparent.
Tenim prejudicis cap a la gel·laba (xilaba) i fem elucubracions si a sota són més nets o més brutets.
Nosaltres ens tenim per una societat molt neta, però només s’ha de veure com queda tot desprès de qualsevol concentració festiva, i les ànsies, tant individuals com col·lectives, que tenim per netejar l’entorn que s’ha fet servir.
Em queda el dubte de quina seria la nostra reacció davant la brutícia provocada i amuntegada pel resultat de la lluita, la por i el sacrifici.
Ens hi arremangaríem tots ?
O com una societat avançada i desenvolupada de la que provenim, ho deixaríem tot pels serveis de neteja ?

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

EL carril bici de Can Petitu va de curt.

A dissabte 5 de febrer de 2011.

El carril bici de Can Pepitu va de curt.

A sants i minyons no prometis si no en ‘dóns’; i ho havia estat tantes vegades i en tants programes electorals, que al final tenia que caure. No com la piscina municipal, que encara que està promesa des de que un hom feia cinquè d’E.G.B., se sap que és un objectiu molt i molt llunyà.
El carril bici, però, sembla que serà una realitat. Tant mateix veient-ne el resultat, no queda més remei que pensar fins a quin punt és lògic i raonable escometre una obra que ja sobre els plànols s’ha de veure, ( si es que es té prou llum ), de que no serà ni pràctica ni efectiva.
Si aquest carrilet bici es vol presentar orgullosament al poble com una promesa acomplerta i un necessitat coberta, sembla que algú es vol fotre del pitu del sereno.
Un carril estret, en el que com ha molt hi pot circular una bicicleta d’aquelles de 0 a 5 anys, i que potser les rodetes del darrere ja no passen al tenir que anar sortejant tots el fanals que queden dins el carril, un carril que per tant, de ser usat, seria per mainada petita, queda justament arran de carretera general que és una recta molt transitada, esdevé un gran perill en potència si per mala sort un d’aquests petits ciclistes envaeix accidentalment la carretera.
Però mira per on, ara que ja n’hi ha un bon tros de construït, sembla ser que algú se’n ha adonat de l’estretor del carril; solució, treure una rajola de la vorera que s’estava fent adossada al carril per guanyar uns centímetres d’espai. Evidentment, la rajola de la vorera que es perd per una banda, s’ha de guanyar per l’altra per mantenir l’amplada. El què passa és que el parterre de formigó acaba on ara hi ha l’última, per tant, caldrà ampliar el paviment per instal·lar-la.
Quedarà ara la vorera més estreta ?
El pressupost pactat cobreix els costos del nyap ?
Qui pagarà ?
Els culpables de la cagada, passaran la barca de franc ?

Obres a Can Pepitu va de curt.
Polítics de Can Pepitu va de curt.     


Lluís F., Notícies del C. de C. .    

Sèries de televisió, pits, culs i catres.

A diumenge 30 de gener de 2011.

Sèries de televisió, pits, culs i catres.

Per Reis em vaig regalar una mini tele per poder tenir-la a l’oficina. Tots aquests dies he abandonat els documentals per abandonar-me a les sèries, en especial, les series catalanes i espanyoles. Feia temps que no mirava sèries, no des del temps del ‘Virginiano’, però casi. Les tele novel·les serioses catalanes que es balandregen entre els personatges restrets i els de la màniga ampla, i les espanyoles entre befis i psicòtics, han deixat al descobert que fora de les sèries de ‘riure’, en totes les altres, els guions pengen d’una canya.
Embolicaments inversemblants i efectes especials que semblen fets a casa una tarda plujosa de diumenge amb el Corel Studio Home, amanits amb crits, insults i paraulotes entre amics i enemics, alguna agarrada i alguna galtada, fan que els capítols es vagin suportant amb més pena que glòria. Sort, que per dissimular tanta mediocritat en les històries, han descobert una tècnica que en un principi pot distreure al personal; pits, culs i catres.
En totes les històries, ja siguin modernes o d’època, i superant les expectatives de la mateixa realitat, tothom s’entén amb tothom. La cuinera amb el cotxer, la senyora amb el capellà, el senyor amb la neboda, la germana amb el jardiner, tot acaba al catre. En les sèries modernes i per a més joves, igual. Els alumnes entre ells, les alumnes entre elles, ells i elles entre tots, els i les mestres remullant pel mig i el conserge que s’ho fa amb tothom.
L’altre dia en va ( envà ) començar una que es titula ‘El barco’. Desprès de tanta propaganda un es fa certes il·lusions, però res. Els efectes especials tots penjim penjam sense un acabat convincent, la tripulació és només un grapat d’estereotips escassament aconseguits, la trama artística es desmunta per moments i el guió per poca intenció, escàs interès i nul·la credibilitat, es dilueix a marxes forçades. Sort, que els tripulants més joves, que sembla que ja es coneixen de tota la vida, comencen a ensenyar pits, culs i abdominals. Aviat arribaran al catre, i la sèrie s’arrossegarà sobre això i les irrellevants i descabellades incidències que amaneixen la vida extra sexual i sentimental dels protagonistes.
I no és per criticar la inclusió d’aquesta mena d’escenes a les sèries, però si fem una mica d’esforç i intentem reconstruir la trama obviant totes aquestes escenes, veiem que ens queda una història i un guió que per més aiga que un cabàs, sense cap ni peus.
El nu i el triqui-triqui per guarnir puntualment la vida dels personatges els acosta a la realitat, un exemple podria ser ‘Águila Roja’, encara que no sigui un recurs imprescindible. Però que això es faci servir com a suport d’una història mediocre i sense cap altre al·licient que corrandes amoroses o sexuals, ens aboca a una uniformitat, en la que tant és mirar una sèrie d’època com una de moderna, tot acaba allà mateix.
Tenim guionistes molt bons per a sèries còmiques, en les que no els hi cal fotre mà constantment del nu ni de l’arrambada catrera.
La resta és un poti-poti insuls, un espantall mal girbat que avoca al televident poc patidor i poc pacient a la desesperació, a la exasperació i a sentir-se enganyat.
Per evitar aquests equívocs sobre el veritable tema de les tele novel·les només caldria posar els noms adients a les sèries, per exemple : ‘Amar con los huevos sueltos’, “El barco de almejas y sardinas’, ‘La república de la jodienda’, ‘Secreciones en el Puente Viejo’, ‘Pollas y gavilanes’, ‘Hospital descentrado’, ‘Amores a la bandolera’, etc., etc., etc..      
És que un ha de pensar en tot !

Lluís F., Notícies del C. de C. .

Al macro-xinés.

A diumenge 23 de gener de 2011.
 
Al macro-xinés.

El dissabte passat, per ajudar-los amb uns encàrrecs, vaig acompanyar en Jan i al seu cunyat fins la capital. Com que ja era l’hora de dinar i érem a prop del lloc, el cunyat d’en Jan ens va voler convidar a un restaurant xinés. Bé, de fet era un macro-xinés self-service. Entre setmana el menú és de 8 euros i els dissabtes i diumenges a 12, begudes apart.
Una nau enorme, ben decorada amb estil oriental, amb capacitat per més de dues-centes persones.
Una bona quantitat de personal xinés atenia a la clientela. Vam arribar d’hora, serien un quart de dugues, i només hi havia una trentena de persones.
Com que som de poble, i no ens fa gràcia deixar la taula abandonada, primer van els dos cunyats a servir-se i jo em quedo de retén de guàrdia.
Al cap d’una estona tornen amb els plats servits amb els entrants. Mentrestant una riuada contínua de clients havia anat emplenant el local.
És el meu torn. Les primeres menges que trobes són diferents tipus de fideus, guisats de diferents estils. Me’n serveixo un grapadet d’uns de prims i més aviat secs. Tot seguit la part dels freginelis, empanats, arrebossats, enfarinats, en témpora, amb pasta filo. Desprès els mariscs : cloïsses vàries, navalles, gambes, escamarlans, calamars, calamarsons negats i alguns peixos. Més enllà les carns : costelles de xai de l’Antàrtida, bou ensangonat, xuies, cansalades i salsitxes tricolors. També verdures per fer a la planxa i per amanir.
Penso en el preu del menú i em poden els escrúpols. Acompanyo els fideus amb una mica d’amanida i un parell de quadradets arrebossats.
Al tornar a la taula veig que el menjador és quasi ple. La fressa de repic de plats i coberts i la cridòria es fa molesta.
Mentre anem menjant els nostres primers, miro al voltant i començo a adonar-me de que som tres micos que es veu que no sabem ni menjar ni aprofitar l’ocasió.
Els que havien anat entrant, ja tornaven amb els primers a la mà. Plats encimbellats d’amanit, bordejats de fregits, guarnits d’embotits, coronats de tonyina i adornats amb núvols i altres lliminets, ens feien mirar de reüll als comensals veïns mentre ens fèiem dissimulats signes amb el cap. El menjador, convertit ara en una olla de grills ensordidora, no complia la norma de que quan arriba una bona teca a la taula, tothom calla i està per la feina.
La nostra taula quedava a prop d’un dels carros en el que es deixaven els plats bruts junt amb les deixalles.
Allà vam ser testimonis de la golafreria humana i de que mengem més pels ulls que per la boca, és clar, a un preu tancat.
La quantitat de menjar desaprofitat i fet malbé feia pena. I vergonya aliena.
Al anar a buscar el segon plat vam descobrir la veritable disbauxa alimentària d’aquell xinés.
Les piles de gambes i d’escamarlans, de cloïsses i navalles, sota calamars, sèpies, musclos, tot, com un concurs de castells, en un sol plat i per persona, deixava espaordit.
Els que preferien més la carn, es muntaven una muntanya amb tot el que allà hi havia, que només de veure-ho, ja se te’n anava la gana.
Aquest menjar cru, era cuinat en unes planxes una cosa al costat de l’altra. Peix, carn, verdures, marisc, tot alhora. El mateix se’t col·lava una gamba, com perdies una salsitxa, com que la guarnició era la del veí. També es cuinaven altres coses en un wok. Més enllà en una cinta contínua, desfilaven platets de sushi industrial.
Jo, espantat per aquella voràgine, vaig escollir uns xampinyons, uns espàrgols i unes costelles de xai encara mig gebrades. “Sort que aquestes encara no han trencat la cadena de la fred”, vaig pensar. Seràs cagamandúrries !
Al tornar per menjar els segons, el més bo va ser descobrir que en moltes taules, a part dels majestuosos plats individuals, encara hi havia un plat replè al mig per ‘picar’.
El carret de les deixalles no millorava.
Quantitats ingents de carns menjotejades, gambes mig xuclades, clova que sortia en la mateixa postura que havia entrat, plats sencers de fideus, tot a la bassa.
A les postres no millorava res. Plats amb tres flams, dugues gelatines i dos semifreds varis, tancaven un àpat d’infart.
Amb prou feina vam parlar durant el menjar. Encara que em trigava marxar, allà estàvem, embadalits, mirant tota aquella disbauxa que ens envoltava.
Moments en els que pensava jo, quina mena d’opinió tindrien de nosaltres aquells cambrers i cambreres que em prou feina parlaven castellà, veient-nos menjar i fer malbé tants aliments d’aquella manera.
De quin respecte ens fèiem mereixedors amb aquell comportament ?
Aquella fàbrica de menjar xinesa havia traït les seues ancestrals lleis i costums sobre el que és el menjar xinés.
Quantitats sense fi a un baix preu desperta l’ogre occidental, consumista i fartaner que porten dintre.

No ens mereixem ni el bon profit.
Patètic !      

Lluís F., Notícies del C. de C. .

Fumadors o esclaus ?

A diumenge 16 de gener de 2010.

Fumadors o esclaus ?

Quin serà dels més de 4000 components químics del tabac i del fum del tabac que converteixen a alguns fumadors en Golums tabaquers ?
És un element que exacerba el seu ‘jo’, ‘jo’, ‘jo’, i ‘meu’, ‘meu’, ‘meu’. I amb l’edat empitjora el seu estat.
Encara que ja sabem que les notícies s’editen buscant la màxima ressonància, i ens mostren les reaccions més colpidores, en el fons aquests éssers existeixen.
La restricció de la lliure ingesta de tabac en espais dits públics, a despertat reaccions adverses entre alguns fumadors. Com sempre, els afectats per la llei, busquen excuses i símils amb altres productes que produeixen drogodependència com l’alcohol, que els sembla menys perseguit. Cosa que, jo d’ells, no ventilaria gaire, ja que els pipadors de tabac solen acompanyar-ho, segons diuen molts d’ells, amb pipades d’alcohol. No fos que ara també restringissin el consum d’aquest i acabessin d’aixafar-los la guitarra.
Els fumadors reaccionaris arriben a extorquir als amos de bars i restaurants, que, innocents d’ells, s’han alçat en rebel·lió amb l’esperança de mantenir la clientela il·legalment, i que en cas de que els hi arribi una munta, els seus parroquians ‘responguin’. Ha!
Però quina classe de droga et pot impulsar a obligar a qui t’ha servit fins ara, a que ho faci il·legalment per por de perdre el seu pa de cada dia, o que el patró faci ús del xantatge al treballador amb despatxar-lo si no es permet fumar al seu local; el tabac.
S’ha vist que la retallada del llibertinatge fumeta desencadena la prepotència i la ‘xuleria’ amb aïrats “Jo aquí fumo per què em rota dels collons”, “Amb la meua salut faig el què em dóna la gana” i altres intel·ligents perles.
Ara poden degustar el sentiment de persecució, desprotecció i menyspreu, que durant anys i panys han hagut de suportar les persones a qui molestava el fum de les cigarretes i els puros, hi no tenien més remei que fotre’s la llenga al cul o agafar els trapaus i marxar del lloc. Ara els fumadors són els que es consideren els perseguits, els desprotegits i els discriminats, mira per on, si ja se sap que les modes en drogues canvien, el que es considerava un acte superlatiu, ara és nociu.
N’hi ha que diuen que van començar a fumar empesos per la lluita per la modernització de la societat i la alliberació de la dona. Sisplau, sota la capa de la modernització i la alliberació alguns es van posar fins el cul de LSD, peyote i mescalina.
Que passa, això els va fer més moderns que a la resta ?
Quants anys per fruir han tingut aquells senyors arrepapats, ( que moderns ! ), que desprès de dinar donen un quart de volta a la cadira, i posant-se de cares al personal, cama sobre cama, encenen un puro de marca, que per cert fa la mateixa pudor que quan l’oncle Pere crema la balorda mig verda a l’hort; i, apa !, la resta a entomar fum, pestilència i toxines.
Han passat molts anys des de que el tabac va ser dut d’Amèrica, ha estat i és per tant, una moda duradora i que a la fi no s’ha prohibit, només se’n ha restringit l’ús en certs llocs; ha de ser suportable i assumible pels fumadors.
Passats el ‘mono’ i la ra-ra inicials, els fumadors haurien de saber recuperar l’essència del fumar.
Sinó, que serà d’aquell cowboy que encenia la cigarreta en la solitud de la pradera mirant la posta del sol. I d’aquell indi que ens passava la pipa de la pau amb una reverència i a dugues mans. I d’aquell mariner que dret a coberta albirava l’albada a l’aforari, envoltat pel núvol d’aroma de les indies de la seua pipa. I d’aquella dona fatal que tractava al tabac rere d’una infinita ‘boquilla’. I del pagès que desprès d’una jornada esgotadora, se’n lligava un de picadura i en gaudia sota una olivera. I del galà que es desfeia sense recança de la cigarreta davant l’arribada de la xicota.
L’abús ha traït l’esperit llibertari primigeni del tabac i la cavallerositat del fumador.
No es poden atendre les raons esgrimides sota l’acció de la droga. Abans han d’aprendre a fumar, a respectar-se i a respectar.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

Artesania i màrqueting.

A dissabte 8 de gener de 2011.

Artesania i màrqueting.

No és cap secret, per què és mundialment conegut, que França i els francesos en saben un munt de vendre els seus productes com les millors coses del món. I no és que no siguin bones, no, però ells s`ho creuen, en tenen fe, i no ho dubten ni per un instant que això és així, i amés ho saben vendre.
Durant molts anys, a la República del Cap de Creus i fins i tot als nostres veïns de Catalunya, ens semblava que tot el que estava fabricat a fora era millor que el que es feia a casa. Ara la cosa comença a canviar, i amb raó; fabriquem bé i bo, tant com per poder competir amb qualsevol altre producte del món. I fins i tot nosaltres mateixos ens ho comencem a creure, i podem parlar sense rubor de la excel·lent qualitat dels nostres productes.
Els nostres veïns francesos, però, encara ens porten avantatge, en especial en els productes casolans i biòtics. Tenen un sext sentit per fer que les coses semblin que són fetes i fabricades d’una manera súper casolana i natural. Confitures, mantegues, llet, galetes, xocolates; mil coses tot embolicadet amb papers com pintats a mà, tapat amb trocets de drapet de cuina, amb ‘xerxes’ de pescar, amb un cordill i una goma... Tot sembla que ho ha fet l’avia vella o l’oncle del nostre millor amic a les seues cuinetes econòmiques, al baix de casa, sota el porxo, tot rodejat de floretes, d’ocellets, de l’aire fresc del mar o del cel blau o d’un verd prat amb una vaca pasturant.
I és que amb els noms que hi posen no pot ser d’una altra manera : ‘La Bonne gran-tante’, ‘La bonne Maman’, ‘La viellette Tatà’, ‘L’oncle Tontòn’, ‘La jolie Pitipití’, ‘La Petitte Ferme de Nunù’, ‘La bateau du vieux marin’.
És evident que totes aquestes coses semblen fabricades per persones estimadíssimes, de manera amorosa, molt natural, de casa, i en molt poca quantitat; vaja, que quan ens les venen a nosaltres quasi ens fan un favor. I el món content. Això si que és màrqueting.
Però que tremolin els nostres amics i veïns francesos i els seus productes naturals i fets per l’avia al pis de baix. A l’Empordà els hi han agafat el giny i comencen a fabricar productes naturals a la manera de França. Però, ai làs, la naturalitat no arriba només al producte en sí, l’etiquetatge també forma part d’aquesta naturalitat, artesania i artesanor.
Sembla que la mateixa avia vella no tant sols ha fet el producte, sinó que l’ha etiquetat, imprimint-hi volgudament, sens dubte, aquella naturalitat i innocència de la parla de la mateixa terra.
Així en un pot de mel podem llegir :

“ MEL EXTRE D’MILFLOS
PRUDUIDE ALAL AMPURDA
ARTES-SANAL
CUNSUM PREFEREN”

Esperem amb delit nous productes.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

divendres, 18 de març del 2011

Articles de 2010.

A diumenge 13 de juny de 2010.

El General Bum-Bum anirà a la guerra.

Una altre reunió del Club Bilderberg, any rere any, els poders fàctics a l’ombra controlen el destí del planeta i ens guien pels camins que els han de afavorir i beneficiar.
Manen i ordenen als governs del món les accions a emprendre en els seus països corresponents, deixant-los al càrrec del putxinel·lis polític amb el que han de distreure als seus conciutadans i votants.
Des de segles aquest contuberni de poder ha manipulat els que han estat els  moviments geopolítics i econòmics per tal de conformar el mapa dels països, nacions i estats, especialment del món desenvolupat, tal com els coneixem ara.
Els moviments dels polítics i governs en vers el seu propi país, han de estar dins els límits pensats per aquests grups i en sintonia amb les seues privades aspiracions. Fan pujar i caure economies, decideixen qui serà el president i preparen una plataforma per tal de que aquest arribi a bon port, i si cal enfonsar al que no convé, és fa. Estableixen els paràmetres de govern mentre el poble vota i escolleix  lliurament el que ja està decidit.
És només màgia mundial. A nosaltres ens queda la il·lusió, la meravella, de que ha guanyat el que volíem que guanyés, si de cas s’ha donat l’avinentesa. Gaudim del resultat, però no vulguem saber el truc.
El treball dels Grups de Poder, com tot el que és fa per ser profitós, està més que pensat i calculat.
Com a la borsa, el que per el profà pot semblar un món se disbauxa i descontrol, de pujades i baixades que segons ens venen els mitjans de comunicació, tant poden ser fantàstiques com catastròfiques a pocs dies vista, no són més que premeditats onatges que condueixen les naus de les grans fortunes cap a l’illa del tresor i foten les barquetes a picu.
Onatges que somouen la societat amb problemes de seguretat, contaminació, diners i treball, i que distreuen la perdiu amb els entrebancs del dia a dia per la gran massa, mentre les nostres vides van avançant amb un miratge de llibertat individual, i fins i tot col·lectiva, pel camí ja preparat, però que com a les antigues pel·lícules d’en Tarzán, sembla ser una selva verge i per descobrir.
Per controlar tot aquest aparent caos que és la vida de les societats, s’han establert uns cicles.
Cicles de penúries i cicles de bonances, que coneixent la poca memòria històrica de la que fem gala, ens venen com a novetats socials, que ho són en les formes, degut a avenços puntuals, però no en el fons de les estructures de poder.
Aquests grups controlen l’economia, la pau i les guerres, especialment a l’era moderna, en la que amb les guerres mundials, s’aconsegueix fer baixar significativament el total de la població, establir les que són les fronteres geopolítiques actuals, i eliminar les últimes intencions, d’aquesta època, d’individus de crear grans imperis basats en la invasió i annexió d’altres països.
Cosa que d’entrada podria semblar una victòria de la llibertat, però coneixent els maquiavèl·lics ordits dels controladors globals, quasi ho posaria sota sospita, a l’espera d’un destí encara pitjor.      
Així, podríem arribar a pensar que tots aquests anys de prosperitat, en que la directiu general era aconseguir un estat del benestar de tal qualitat pels països desenvolupats, que esdevingués de manera automàtica un procés esbojarradament consumista i del tot insostenible, per tal de que quan caigués pel seu propi pes, creés tal problemàtica i descontentament social, que fos la primera de les rodetes de la maquinària en posar-se en marxa cap a la Tercera Guerra Mundial.
En cas d’existir aquest hipotètic engranatge, crec que tota aquesta facilitat i permissivitat social que hem viscut, ha cremat el que hauria de ser el motor primari per engegar una revolució social, la metxa per detonar la lluita física, i per tant perillosa, dolorosa i fins i tot mortal, no tant sols és molla, sinó que està veritablement esmicolada.
L’afany de control i de minimitzar la influència dels politics sobre les masses per part dels Grups de Poder, ha creat una mena de mandataris sense cap carisma personal, sense poder de convicció, ni ètic ni moral. Polítics que no representen cap il·lusió per als seus pobles ni per als votants no partidistes. No creen confiança, ni estan en sintonia amb el poble ni amb les aspiracions cíviques i mediambientals per intentar reparar els danys que han desfermat aquests anys de polítiques neocapitalistes.
Poder ho estan intentant amb el nou president dels Estats Units, però la complicitat social esta molt danyada.
Ni hi ha individus amb capacitat i autoritat que des de la fermesa i la honestedat ètica i moral puguin arengar, convèncer i guiar les masses cap una lluita revolucionària nova, ni la societat té cap ànsia per ficar-se en una revolució social, que ara per ara, no sap en que ha de consistir.
Estem molt lluny, per sort, de que el jovent s’avingui a allistar-se a unes noves Quintes del Biberó, i que els cartells de propaganda militar pugin encendre l’esperit de la població per allistar-se a prendre una arma.
Poder aquesta vegada els Grups de Poder s’hauran d’esperar més per complir el seu cicle.
Han untat tant la societat que ara els hi patina, i han distret tant als polítics dels seus deures cap els sues pobles amb una vida mundana, que han perdut qualsevol capacitat de lideratge fora del que pugui ser imposat per llei i per decret.
La Tercera Guerra Mundial sembla lluny, gaudim del nostre metre quadrat de llibertat amb amor i sense violència, que la guerra ja ens vindrà imposada.
Salut !

Lluís F., Notícies del C. de C. .
    




A dilluns 21 de juny de 2010.

Mandra.

Quina mandra ... Tinc un pilot d'apunts i de notes al damunt de la taula de l'ordinador per escriure un tema, a cada una més desgraciada, i cap em fa el pes.
M'allargasso a la cadira fent un sonor badall d’avorriment mentre assenyalo uns imaginaris quadres penjats a les parets ...
Em refrego la cara amb les dugues mans mentre esbufego. Per un moment semblo un bruixot africà automedicant-se per extreure’s el mal de la son.
M’aixeco tensant la carcanada i fent petar algun tendó encarcarat.
Surto al carrer i bado mirant el temps. Fa Sol, però alguns grops treuen el nas per les carenes llunyanes.
Amb tota la parsimònia em dirigeixo cap a la part de darrera de la casa.
Allà i passa un caminet estret, una mena de camí de ronda encara no desnaturalitzat. Per una banda les blanques façanes posteriors de les cases del carrer, per l’altre un penya-segat a pèl, i a baix, el mar batent les roques i penyes.
M’assec en una pedra sortint de la que es domina el buit.
Ja fa molt anys que no fumo, però aquest podria ser un bon moment per fer-se un Drum, penso.
El Sol que m’escalfa suaument la part esquerra del cos, fa la rateta per tota la badia.
Tinc el cap buit de pensaments mínimament transcendents. Només poso paraules a les sensacions sensorials.
La llum reflectida, ( un tecnicisme après de la correcció de la lletra d’una cançó de Sau ) fent babarulles, la caloreta a la galta, les xurriaques que piquen allà al fons, l’aire que em fa ballar els quatre pèls que em queden, i ... que porta una olor inconfusible a sardines torrades.
Algú fa una torrinyada pel segon esmorzar.
Ara no em vindria bé menjar sardines, penso.
L’olor arriba més plena.
Poder amanides amb oli d’oliva i un raig de vinagre ... i una mica d’all i julivert.
Busco amb la mirada alguna fumera delatora, però no se’n veu cap.
Rumflu el nas, ara no em vindria bé menjar sardines ....      
De sobte me’n recordo d’una vegada que vaig socarrimar una mosca amb la lupa. No sé si era verda o xivixonera, però va fer olor de sardina torrada.
L’olor s’esfuma mar enllà.
Mar enllà, la mar s’arrissa i es recargola, un núvol negre crescut del no res, escampa l’ombra.
Un mar negre i recargolat, conforma al meu cervell un record de la meua jove joventut.
Els pares d’en Juan Ignacio Prieto de Cinto tenien una casa d’estiueig a Llançà.
Aprofitant que els seus pares eren de vacances a Tanzània, un mes d’agost va preparar un sopar-party.
En Juan Ignacio era un noi ‘pijo’ però sensat.
Seria un sopar-party d’accés molt restringit, cosa que no tenia res a veure amb les poquíssimes amistats del xaval.
Seria un sopar-party súper súper selecte.
Per alguna raó que no recordo, gràcies a un amic seu, un amic meu i jo i varem ser convidats. Evidentment havia quedat clar que el nostre estatus d’únics pelacanyes del grup, hauria de passar desapercebut.
Quan vam arribar nosaltres, ja hi havia quatre nanos més. L’amic comú ens va presentar; “hola, hola”, i en Juan Ignacio ens va donar, per tot el careto, un parell o tres de feines per tal d’anar enllestint la festa.
Poseu les ‘sombrilles’ en línia, col·loqueu les taules en fila i disposeu les cadires al voltant.
Les cadires de jardí blanques, ens va ordenar, que eren les noves i més còmodes. Els seus pares les havien fet portar de França, ja que es veu que la marca Grosfillex, aquí en cara no es venia.
Ell i la resta de convidats, més de confiança, varen treure el menjar i les begudes. En Juan Ignacio tenia la lliçó ben apresa, res d’alcohol, només hi havia Coca-Cola i Mirinda de tronja i llimona. També van portar un radiocasset enorme, amb doble platina i tot de llumetes de colors. El devien haver comprat a França; o poder a Alemanya.
Es va parar un cotxe a la porta del jardí.
En Juan Ignacio va córrer a saludar una dona rossa mentre descarregava a cinc noies.
Les cinc nenes eren les cinc cosines sevillanes d’en Juan Ignacio.
Totes cinc eren mones, joves, morenes i saludables, tal com ho descriuria l’Enid Blyton.
Les nenes, amb la gosadia que dóna l’intocabilitat, lluïen unes “minifaldes” una mica més amples que un cinturó estret.
Van saludar amb un “hola hola” aixecant la mà una mica més amunt de la cintura.
Les cosines d’en Juan Ignacio van resultar unes nenes molt simpàtiques.
Els entrepans freds eren bons i variats, les begudes legals, i de tant en tant algú donava la volta a la cinta del casset, però dingú semblava que tingués ganes de ballar.
La nit era molt calorosa, les noies s’acaloraven més explicant coses súper súper divertides als nois que escoltàvem fent que sí, ai tu.
I mentre parlaven, es revinclaven i espeternegaven tot llustrant i polint les Grosfillex, completament despreocupades de les seues “minifaldes”, cosa que per altra banda, era lu que més ens preocupava al meu amic i a mi.
Crec que puc afirmar que va ser la nit en que hem trempat més hores seguides. Quanta energia desaprofitada ...
A les dotze en punt, va arribar, com vam saber més tard, la tia de la Belin a recollir a les nenes.
Elles, entre riures, es van acomiadar de tots nosaltres amb un “adiós adiós”, aixecant les mans una mica més amunt dels pits; petits i arrodonits, i d’en Juan Ignacio en particular amb uns “muá muá” sense contacte.       
No va haver-hi ressopó.
En Juan Ignacio i els seus més íntims van començar a recollir les restes disperses dels triangulats sanvitxos, la Coca, la Mirinda, i l’enorme radiocasset.
El meu amic i jo, evidentment, vam plegar les “sombrilles”, vam desfer la filera de taules, i vam guardar les blanques Grosfillex al garatge.
Una d’elles, però, ens va cridar l’atenció; sota la llum del florescent hi vam descobrir una sardana de pèls negres i recargolats.
No ens vam posar d’acord sobre de quina nena era la cadira.
Tampoc vam espolsar la parrufa, la vam posar al damunt del pilot, coronant lu que havia sigut el sopar-party a casa d’en Juan Ignacio Prieto de Cinto.
El núvol negre va marxar cap a l’aforari. Amb ell van marxar la mar negra i arrissada i els pèls recargolats.
Sol i silenci.
...
Se sent descarregar la cisterna d’un vàter que dóna a la par del darrere d’alguna casa.
És un vàter antic que deixa anar l’aiga atropelladament. Escolto i imagino.
És un lavabo estret, pintat de verd. La tassa fa anys que ha perdut el seient i la tapadora.
La pintura del sostre ja s’ha desprès i penja per alguns llocs.
El tub de plom s’enfila per la paret sinuosament fins arribar a la petita cisterna de la que penja una llarga cadena, ennegrida per les cagarades de les mosques, amb un agafador de plàstic del color de mils d’estirades.
Se sent l’esbufec del raig d’aiga que reomple el dipòsit fent pujar la campana llardosa, situada al cap d’una vareta de coure quadrada menjada pel verdet, que ha de tancar la vàlvula quan arribi al nivell, fent tres o quatre bleixos, com aquell que dóna l’ànima a Déu.
Recordo que fa anys, durant una temporada, vaig tenir una fòbia amb els vàters.
Resulta que un dia, al fer de cos, l’últim cagarro va caure de tal manera a l’aiga del sifó que em va esquitxar al bell mig de l’ull del cul.
Amb aquell atac fred, a traïció i per la rere guarda, es va desencadenar en el meu cervell la por de que aquella gota freda, duia un perillós virus, que m’entraria pel cul, continuaria pujant per tots els meus intestins fins arribar al cervell on es multiplicaria ferotgement fins destruir-lo, i convertir-me en una mena de zombi trepanat.
Sembla mentida, però com més por tenim d’una cosa, més ens hi trobem.
Durant una temporada, va semblar que els vàters s’havien confabulat per atacar-me amb la gota enverinada. Jo ja esperava amb el paper preparat a la mà per tal de poder-me eixugar l’esquitxada abans que el terrible virus tingues temps d’entrar pel forat.
Amb el temps, però, els atacs dels vàters van anar minvant, deixant la seua lluita contra mi per impossible, i de ben segur, ara ho estan intentant amb altres persones.
La cisterna del veí ha recuperat el nivell just acabant d’emplenar-se amb tres suaus xeringades.
Sol i silenci.
...
Està vist que avui no m’empescaré res d’interessant.

Brando les cames que em pengen despreocupadament al buit, cluco un ull i ballo de puntetes sobre les roques.

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

30 de juny de 2010

A l’alçada.

Semblava mentida que d’algunes coses que passaven al món, només ens en adonéssim en Jan i jo, que som les duges persones més intel·ligents de la Terra desprès d’en Dalí.
Ara però, per sort, comencen a sortir veus i escrits, que coincideixen amb nosaltres d’opinió.
Persones a l’alçada de les circumstàncies, amb llums, sinderi i suposada autoritat moral per poder parlar amb causa de tots aquests temes, i que donen ànims als ciutadans per atrevir-se a expressar la seua desafecció, conflicte o opinió sobre tot plegat.
I això ens tranquil·litza una mica.
No podia ser que el què passa en la nostra societat referent a certs grups i individus, fins ara, semblés lo més normal, correcte i per suposat intocable i inopinable.
Els comportaments incívics i delictius, alguns usos i costums dels immigrants, l’educació dels joves i no tant joves, les formes de contestació de grups radicals, els actes i normes de Governs i Administracions, els sistemes d’integració social, els drets de pocs per sobre dels de molts, han començat a entrar en discussió gràcies a la valentia, perquè no dir-ho, de comentaristes, articulistes i altres persones coneixedores d’aquests temes, assumint el perill de que els qualificatius de racistes, immobilistes, retrògrads, reaccionaris, feixistes, sexistes, classistes i antiquats, pengen sobre tots ells per atrevir-se a dir el que pensen, i el que pensem.
És reconfortant veure que tal com van caure els tabús de la Dictadura, comencen a caure els de la Democràcia.
La modernitat només és una tendència que ràpidament passa de moda, no és llibertat.

Lluís F., Notícies del C. de C. .


A dilluns 5 de juliol de 2010.

Nosaltres decidi(rem).

Les coses que fan ràbia s’han que contestar. Si es pensen aquests del Tribunal WConstitucional que tenen més gallarets que nosaltres ho porten clar.
Un hom s’ha de manifestar per fer sentir el seu desencís i alhora els seus anhels.
Tanmateix, com que el paper s’està quiet, és fàcil escriure lemes i proclames tals com “Nosaltres decidim, som una Nació”, molt emocionants i enaltidors, això sí, però la seua pròpia construcció evidencia la seua impossibilitat.
Què decidim ?
Anar a una manifestació, parlar-ne, opinar-ne i fer càbales i elucubracions.
Decidim mostrar el que volem i del què estem en contra.
Decidim actuar i mobilitzar-nos per fer sentir els nostres desitjos i els nostres anhels.
Però no decidim si tot això és o no possible.
Per decidir el què vols fer, i posar-lo en pràctica, cal ser lliure, o sinó, cal esperar que t’ho deixin fer, si és que et deixen, o fer-ho per la força.
Som una nació, però no som lliures.
No tenim la llibertat per decidir el què volem per a nosaltres.
Què ens queda doncs ?
Continuar manifestant-nos fins que ens deixin, si és que volen, o entrar en conflicte i intentar agafar-nos el que volem, cosa ara per ara impensable.
Poder s’hauria d’haver triat un lema menys xulesc, no tant suficient.
Poder hauria calgut variar el temps de la conjugació per fer-lo més creïble i més temible.
En temps present tal afirmació s’empesca verdaderament risible.
El veritable lema de la manifestació hauria de ser : “Nosaltres decidirem, serem una Nació”, perquè el què realment compte és el resultat final, no una resposta a sang encesa.
Bé, però a pesar de les nostres paraules, en Jan sempre diu que de vegades cal parlar de pets i rots a taula, amics catalans, sapigueu que compteu amb tot el suport i ànim de la R.C.C. .
Encara que a la República del Cap de Creus, on el paper també s’està quiet i de nits tot són barcus de guerra, el lema per tal manifestació seria : “Volem pa amb oli, pa amb oli volem, i si no ens el donen, ens l’agafarem”.

Llarga n’és la història i llarga n’és l’ombra del Conde-Duque de Olivares.

Salut !

Lluís F., Notícies del C. de C. .  


A diumenge 11 de juliol de 2010.

Els nanos admanguis.

Ja ha arribat l’estiu, ja s’ha acabat el cole, i com cada any, una munió d’estudiants de totes les edats arriben a la R.C.C. de colònies i vacances de fi de curs per gaudir d’uns dies de sol i plaja.
Però d’un temps cap aquí, s’ha descobert una mena de replicants rondaires infiltrats entre aquests saludables adolescents, que es dediquen a altres quefers extra “vacacionals”.
Són els nanos admanguis, i es dediquen a fer córrer el pillo a la mínima oportunitat.
Roben banyadors, camisetes, cremes solars i estris de plaja de les botigues, bicicletes del carrer trencant el candau i tot, i no dubten en ficar-se per baixos i garatges de les cases particulars per tal d’arreplegar lu que els hi vingui més a mà.
La policia municipal, degut a un munt de reiterades denúncies, es va personar a l’estació del tren en el moment en què un d’aquests grups emprenia el camí de tornada, i a uns nanos admanguis va confiscar-los una maleta, també pispada, plena d’objectes robats.
Però és clar, com que són menors i forasters, poca cosa es pot o val la pena de fer per intentar que aquests nanos admanguis se n’adonguin que robar i furtar són accions il·legals i que se n’han de pagar les conseqüències legals derivades.
La societat actual a perdut la capacitat moral i jurídica per amonestar tals faltes als menors.
I no em refereixo a ensenyar-los que això està mal fet, perquè crec que ho saben de sobres, sinó que al fer-ho, trenquen unes normes socials de convivència, fan uns delictes que duen a una condemna i a un càstig.
Però no passa res.
I desprès, els de la Conferència de Talossos s’esglaien, s’esgarrifen i es sorprenen quan el ciutadà, davant de tanta indefensió, arriba a pensar que aquí potser haurien fet falta les dugues clatellades ben donades de la Guàrdia Civil, i una visita a casa dels pares.
Però abandonats aquests mètodes violents, sembla ser que tant sols reprendre, amonestar o llegir la cartilla als nanos admanguis, els pot traumatitzar de per vida i esgarrar la seua tan brillant trajectòria.
Així, en lu que tothom sembla està d’acord, com a mètode no traumàtic pels nanos admanguis, és que a els seus pares els hi arribés una generosa i reintegradora munta via hisenda, que en alguns casos, és clar, bé hauria d’ajudar a entendre lu que està bé i lu que està malament.

Amb el permís de la Conferència de Talossos, és clar.

Lluís F., Notícies del C. de C. .


A diumenge 18 de juliol de 2010.

La Roja, fulgor ibèric.

La Roja com presencia i el futbol com mitjà, desperten i representen les vives passions de la pell de toro tota.
Els espanyols representats per ella, uns catalans representats pels jugadors del barça que hi juguen, i uns altres representats per l’equip contrari de La Roja, només per ser ella, tots ensems, desfermen els sentiments patriòtics particulars gràcies al joc de córrer rere la pilota.
S’entonen himnes i es veneren jugadors en l’èxtasi de la victòria.
En català encara no s’ha fermat cap càntic, i al final hom estira del poliglotisme i s’acaba entonant el socorregut ‘campeones, campeones, oé, oé, oé’.
‘Campions, campions, oí, oí, oí’, ja anirà agafant empenta amb els segles, tal com ho va fent la cançó amb la que es celebren els aniversaris en català.
Tants anys de castellà imposat deuen tenir la culpa d’aquesta falta de normalitat lingüística en aquests temes.
Però hem de tenir en compte que encara que siguem nacions diferents, els seculars lligams de sang ibèrica han de marcar les nostres reaccions.
I en el futbol, joc faranduler per excel·lència, queda de sobres demostrat.
El petó d’en Casillas, l’escopinyada d’en Piqué, l’onejar de banderes grogues i vermelles, unes amb ratlles més primetes i altres més gruixudetes, il·lustren un garbuix d’emocions tant ben trobades com enfrontades.
Tipisme ibèric al que només caldria convidar a Los Forcados.
El ultimo cuplé i la Taverna d’en Mallol enaltits pel joc de pilotes, com un sol esperit.
Tots a una crideu :
Que soni la gralla !!
Córta er xorisso !!
Faralaes amb barretina, sapateao i ball de bastons, que en el fons i per collons, del futbol neixen nacions.
Rampells d’independència i d’unitat patriòtica, aprofiten el putxinel·lis esportiu per donar la cara del cap buit. Poc pa, mal cuit i la dona boja.

I la realitat continua fora de joc.

Fa molta calor i se m’enganxen els papers pels braços.
Del tornavís només queden les restes fosses dels glaçons rancis.
A la R.C.C. només ens agrada el vòlei plaja femení; i penseu lu que vulgueu.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

A diumenge 25 de juliol de 2010.

Des d’España amb amor.

Aquesta nit fa molta calor, surto a seure una estona al banc de la placeta del davant. No es mou una fulla d’abre, l’aire és calent i humit.
Els carrers, estranyament solitaris per l’època, s’adormen sota la llum tronja.
A l’altre banda de la plaça, al banc més allunyat dels fanals, es retallen les siluetes de quatre persones. Hom diria dugues parelles de jovenets.
Ara parlen tots plegats, ara es dediquen cadascú a lu seu. Sembla que es vulguin posar d’acord en quina serà la pròxima maniobra amorosa.
Petons de cargol, la mà per sota la camiseta, nuc de cames, mossegada a l’orella, xucladetes al coll ...
A passat un estel fugaç.
Els joves l’han assenyalat a braç estès tots a una.
De ben segur han demanat algun desig, que no diran perquè sinó no es compleix, un desig d’amor sens dubte. 
Ah! l’amor. Es fan tantes coses per amor.
L’amor pot existir en tota classe de relacions. Fins i tot, de vegades, no ens en adonem que els altres fan coses per nosaltres per amor.
Hi ha amors oberts de bat a bat, però també hi ha amors impossibles, amors secrets, amors amagats, amors impensables, amors incompresos, amors que cal que una o l’altra part faci un esforç per poder entendre i assimilà que és estimat.
Poder ha estat una demanda instintiva a l’estel fugaç, el desig per descobrir el perquè les relacions d’España amb Catalunya són com són.
Com una concessió divina, el meu cervell, de sobte, recorda una íntima conversa entre dos homes.
És clar !!
Dins el meu cap es lliguen caps. És per amor !
Les relacions d’España amb Catalunya són com són, desprès de tants anys, per l’amor que ens tenen.
Els catalans han d’entendre que és per amor.
I la clau estava en la conversa dels dos homes. Genial !

- Tu creus que les nostres dones, desprès de tants anys, mantenen les relacions amb nosaltres per amor o per interès ?
- La meua per amor, sens dubte !
- I com n’estàs tant segur ?
- Home ! És que d’interès no n’hi posa cap !

Lluís F., Noticies del C. de C. .
 


A dilluns 2 d’agost de 2010.

Per a qui no toquen les campanes ?

L’habitació que tinc llogada a la pensió de la senyora Victòria Estop dóna al campanar de la plaça.
Ara a l’istiu, amb les finestres obertes, les campanes semblen que viuen amb mi, els quarts i les hores marquen el temps i em mantenen lligat a la vida.
Quan dormo no les sento, però en les desvetllades sempre en recorden on soc.
Les espero tocar quasi neguitós, les escolto i em tranquil·litzo; no lluito contra elles, són part del paisatge, de la naturalesa del poble, tal com ho és el gall que cada matí canta amb veu esquerdada.
Quan jo vaig arribar al poble ja hi eren, ara quan passo la nit sense la seua companyia em sento estrany.
Al poble del costat han fet callar el campanar de les 10  de la nit a les 7 del matí; es veu que molestava a algú i no deixaven dormir. Segurament a algú que ha arribat més tard que el cloquer, algú que no sap adaptar-se i vol que la naturalesa del lloc s’adapti a ell.
Silenci de campanes, de galls i de piocs, el silenci del taüt se li farà curt.
I és clar, aquestes demandes són ateses i admeses pels manaires de torn.
La Confraria dels Talossos ha fet un pas endavant.
Que fàcil és parar un campanar que molesta.
A sota del campanar, cada nit, s’hi arremolinen els del ‘botellon’. Criden i posen música a tota castanya fins la matinada. Una jarana esbojarrada que acaba amb un munt de deixalles per terra, pixats i trallades.
On són els manaires ara ?
I la Confraria dels Talossos ?
‘Massa feina i mama por’ està esdevenint un lema polític massa habitual.

Quasi era millor quan els deixàvem per inútils.

Lluís F., Notícies del C. de C.    


A dissabte 7 d’agost de 2010.

Gropada encesa, Festa Major i altres minúcies.

Tinc el cap com un timbal, avui a la República bufa una gropada encesa de tramuntana picada de mestral.
Els quatre núvols esparracats pel vent no impedeixen que la llum blanquíssima d’un Sol cremant, ho banyi tot.
Els estrangers que pul·lulen pels carrers, estorats, atabalats i mig espantats per les ventades, miren cap aquí i cap allà ara fent ganyotes, ara fent l’indiu, desproveïts de gorres i barrets, que porten recargolats a les mans o esclafats contra el pit per evitar que surtin volant.
Alguns, busquen les terrasses més arrecerades per prendre alguna cosa mentre juguen als escacs amb el vent, mouen gots, copes, salers, pebrers i cendrers, fent estratègiques jugades per evitar que se’ls hi emporti tovallons i estovalles.
Tots els comerciants li maleeixen els ossos al vent, evidentment sense cap efecte; és que el vent no té ossos.
A la plaja les ventades fan revolsar la sorra que escombra el passeig, delint-se per ficar-se als ulls blaus i no tant blaus que per allà baden.
Els banyistes més valents aguanten arran de mar. La sorra els enfarina i van a dutxar-se, i molls, la sorra els enfarina, i van a dutxar-se, i la sorra a lu seu, i ells més caparruts, van gastant una aiga que no tenim.
La mar està molt picada i és perillós banyar-se. Tanmateix, si us heu d’afogar o us ha de venir una terrabostada, tingueu la prudència que sigui abans de les set de la tarda.
Molts turistes decideixen aprofitar aquest dia ventós per anar a visitar els pobles del voltant.
Figueres i Cadaqués són dugues bones opcions. Una ideia multitudinària que farà que aquestes visites prenguin categoria de comunió, o de munió poder, i que siguin recordades per tots els peregrins amb gran alegria.
Altres decidiran circular per la carretera de la costa fins arribar a Llançà. Allà formaran part de la cua quilomètrica diària. Els que decideixen anar amb les finestres tancades, abandonats a l’aire condicionat, seran sacsejats amb ràbia pel vent. Als que duen les finestres obertes, el vent els visitarà entrant i sortint del cotxe, despentinant i desperrucant a tothom, mentre els més petits criden i xisclen, els més grans es tornen a posar l’onda a puesto amb gest suficient.
La policia municipal més endavant i els mossos d’esquadra més enrere, també fan cua estoicament, pensant, ben segur, que algú hauria de posar solució a aquest problema de trànsit.
I la Festa Major ja és aquí, a dugues passes, sempre venuda a la ra-ra del temps, sempre amb aquell toc de desencert.
Poder el Consistori es reuneixi per pregar a Déu o encomanar-se a algun Sant perquè faci bon temps; una bona mancada ! que ja la farà.
I si a la fi fa bo, i la gent es distreu, l’IBI només s’apujarà el tant per cent derivat del punt resultant d’una equació tant incalculable com inevitable.

Total, que ja ho deien els vells . “Ho hi ha res més bo ni més bona medecina que un bon trago del porró, una sentada a la bacina i l’endemà Festa Major.

Lluís F., Notícies del C. de C. .
 

A diumenge 15 d’agost de 2010.

K’Ástíc vitgilant !

Com totes les societats que s’han anat civilitzant de la mà de la Confraria dels Talossos durant tota la història de la Humanitat, aquesta nostra també té com destí el caos i la tonteria.
Ara que tot vent és destrucció, tota pluja inundació, tota neu és un perill, la caló és excepcional i la fred paranormal.
Ara que tot ens és molestós i que els nens perden les dents per menjar massa dolç i tou i no rossegar prou, ara que una mosca cagant és notícia i que netejant fem brutícia, ara que ens hem civilitzat fins aquí; ara resulta que no hi ha civisme.
Quina paradoxa; una civilització incívica.
Hi ha molts ciutadans que resulta que no saben que la societat té unes normes de convivència, i que s’han de respectar.
Es veu que el virus de la tonteria s’ha estès i ha malmès les neurones de la lògica i la responsabilitat de moltes persones, i no tant sols dels joves afectats, sinó de gent gran que alguna vegada se’ls hi havia ensenyat el què està bé i el que no.
I per culpa d’això la Confraria dels Talossos ha promogut la creació dels “ Vigilants Adcívics”.
Aquests agents tenen la potestat de recordar o fer saber al personal que un dia, per atziaga circumstància es va saltar algun capítol de “Barrio Sésamo”, les ordenances i normes cíviques bàsiques.
Això sí; no poden multar als infractors, només, i en circumstàncies molt extremes, poden renyar.
La seua eina de treball és aquesta :

Ááááááh ! Aixó no es fa !
La caca del gos s’ha de recollir,
vostè no es pot pixar aquí.
Les ampolles de vidre no s’han de trencar,
el cendrer a terra no s’ha de buidar.
Respecti el mobiliari urbà,
vagi-se’n a casa a cagar.
Robar és lleig i està prohibit,
aneu a fotre el clau al llit.
No beveu alcohol al carrer,
a terra no tiris papers.
Sóc del civisme el vigilant,
i encara que les malifetes surtin de franc,
no em cansaré de repetir :
Ááááááááááhh ! Això no es fa !

Podríem discutir l’efectivitat del sistema, però no ho farem pas.
Tot plegat em recorda massa a la pel·lícula “Demolition Man”. En aquell film la Confraria dels Talossos ja havia aconseguit construir la societat dels seus somnis.
I com és sabut que la realitat sempre supera a la fantasia, veien els politics, la Justícia i la Policia que tenim, jo aconsellaria a l’actual Confraria de Talossos que disposi un Departament Secret de Crionització par tal de tenir-hi congelats una parella de Guàrdies Civils retirats.

Que mai se sap, tu.

Lluís F., Notícies del C. de C. .  

A diumenge 22 d’agost de 2010.

En Pere i la Carolina.

En Pere Coy és un bon noi. És solter, treballador i una mica esquerp, fins i tot tímid. Sap tocar la guitarra i té molt bona veu, en ocasions molt especials canta havaneres. Si t’encertes a ser allà, és en aquells moments on te n’adones que val la pena ser on ets.
Fa un parell de setmanes la Carolina li va demanar per sortir a prendre un mojito, i en Pere està desconcertat.
La Carolina és 20 anys més jove que ell i és la filla de la fleca.
La Carolina és una bona noia, treballadora, formal i molt guapa.
I con dic guapa, no vui dir una noia maca, vui dir una noia torbadorament bella tota ella. Fins i tot tenint-hi una mica de confiança, un no sap d’un mirar-la sense semblar que t’estàs proppassat.
Poder és per això que la Carolina mai ha tingut un xicot formal.
Ahir a la nit vam coincidir al Voramar. Ja era tard con una gropada va esbandir el bar i la terrassa de turistes mandrosos.
Vam quedar quatre gats, en Jan, la dona i sa germana, la Carolina i en Pere, el seu cosí Joan i la xicota, l’Aureli d’En cistells i jo mateix.
La dona d’en Jan es va oferir per fer un cremat.
En Jan va baixar persianes; els municipals no volen veure parroquians dins dels bars desprès de l’hora.
Fora, se sentia tronar i l’aiga batre al carrer.
Ahir va ser un d’aquells dies especials d’en Pere.
Va acceptar la guitarra que li va oferir en Jan, i entre cremat i cremat, va cantar havaneres per nosaltres, que escoltàvem rendits.
En un repòs, tot acaronat la guitarra com buscant el to ideal, sense aixecar el cap i amb la mirada fita a les cordes, va dir que tenia una cançó dedicada a una noia, que se l’havia empescada la nit passada, que no l’havia repassat i que la música era una tonada d’aquestes de moda. Que el perdonéssim.
I la va cantar.
Poder era poc rimada i massa sincera, fins i tot exagerada. Però calia ser valent per fer-ho.
Les dones somreien embadalides, i la Carolina més que cap.
Els homes, que ens alegràvem de tot cor per en Pere i preuàvem tenir-lo com amic, evidentment per culpa de massa cremat, ploràvem com magdalenes.


No sé que és lu que m’ha vist
però em posa en un compromís,

Jo estic fotut i estic cardat,
sóc com un gerro escantonat,
si vols un home competent
jo no sóc fort ni vaig calent.
No sóc gaire detallista
ni agradós
ni equilibrista,
no m’agrada anar a ballar,
sóc de casa a treballar,
escolto discos de vinil
i bec massa vi per sopar.

Jo no sé lu que m’has vist,
però em poses en un compromís.

Jo ja sóc un tiu granat,
cortit en la soledat,
no tinc durus estalviats,
tinc un pis apreparat.
Una cosa sí tindré,
és que no sóc mentider,
jo et diré la veritat
encara que et faci mal.

Jo no sé lu que m’has vist,
però em poses en un compromís.

Tu dius que ho em de provar
que poder sortirà bé,
i jo ja ho he decidit
jo no m’hi resistiré.

Tu dius que sortirà bé
i jo no m’hi resistiré,
jo no m’hi resistiré.

Lluís F., Notícies del C. de C. .


A dilluns 30 d’agost de 2010.

Tot esperant i desitjant.

A la República del Cap de Creus, a diferència d’altres llocs, no sol passar el que un espera.
S’espera un vent tòrrid del Sàhara i entra una tramuntana fresca.
Esperar que passin coses que estan fora del nostre control, sempre és sorpresiu.
Recordo una vegada que esperant els excitants efectes d’un Red Bull, em vaig quedar adormit al sofà.
Si esperar que passin coses generals i impersonals, aquí, ja ens implica un cert dubte, esperar-ne amb implicacions personals és certament enervant.
I quan esperar porta un anhel de que l’esdeveniment esperat és certament irrenunciable, aquesta espera pren el grau de desig.
Aquest petit matís entre espera i desig és el què, en la nostra vida, ens farà estar a una banda o altre en els successos rutinaris, en la nostra feina o en la nostra vida sentimental.
Assegut al banc de plaça, un hom pot intuir i descobrir aquesta petita diferència en un gest, una mirada, un somriure, un esbufeg de les persones que allà s’estan o que hi passen.
Els cambrers i cuiners de l’Hostal de la font, esperen que passin els últims dies d’agost, els clients desitgen que duri una setmana més.
Els nois i noies que han vingut de fora a fer la temporada esperen tornar molt aviat al seu país, alguns nois i noies d’aquí desitgen que no se’n vagin.
El Govern espera que la crisi no passi d’aquest any, el poble desitja que l’any que ve passi la crisi.
Els politics esperen no tornar a fer tan el ridícul i l’imbecil, els ciutadans desitgen que els imbecils que fan el ridícul deixin la política.
No sé, tantes i tantes coses que són a la mà d’un petit matís.
Esperem que faci bo fins el 15 de setembre, però desitgem que plogui per anar a caçar bolets.

Que complicat que és tot plegat.

Lluís F., Notícies del C. de C. .
  
A dimarts 6 de setembre de 2010.


Ai ! M’han entrat a robar a casa; que vinguin els Mossos d’Esquadra ! Pam, pam, pararapapampam, pam, pararapapam !

En Ramon, el germà de l’Agustí Galiot, el del celler, que un cop casat va anar a viure a un poble prop de Girona, l’altre dia van venir amb la dona de visita aquí, a la República del Cap de Creus.
Al tornar a la nit a casa, es van adonar de que els hi havien entrat a robar. Als seus 68 anys era la primera vegada que el robaven.
No és que a casa hi tinguin gaires objectes de valor, però a part del gran desingust i l’espant del moment, els hi van pispar una caixa on hi guardaven les polseres, medalles, anells i rellotges, i la carpeta amb les llibretes d’estalvis.
A l’endemà, en Ramon Galiot va decidir d’anar cap a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Girona per denunciar el robatori.
La seua dona, que ja el coneix, li ha advertit que no se sulfuri i no digui cap bestiesa si alguna cosa no va com ell creu que han d’anar les coses per anar bé.

El mosso que l’atent, desprès del demanar-li el nom i l’adreça i escoltar el relat dels fets, pren nota de l’extravio de les llibretes bancàries i del robatori.

- Perdó, però no m’ha entès bé, les llibretes no les hem pas extraviat, també ens les han robat.
- No es preocupi, les llibretes es donen per extraviades, però ja sabem que formen part del robatori.
- Ha caram ! És que ja saben que els lladres han extraviat les llibretes en la fugida ?
- No, no. Els lladres no les han pas extraviat les llibretes.
- Però no em diu que les llibretes s’han extraviat ?
- Si, és ha vostès que se’ls hi han extraviat les llibretes.
- No senyor, no, a nosaltres ens les han robat. Nosaltres les tenim molt ben guardades i mai les hem perdut.
- És clar, és clar, vostès no les han perdut. Ara per ara estan extraviades.
- Collons, és que ens les han robat, deuen ser amb les joies. O si de cas, les han extraviat els lladres.
- Bé, posem que vostès han extraviat les llibretes perquè els lladres se les han endut. No es preocupi, és només una formula.
- Bueno, posi com vulgui, però crec que no m’ha entès.
- Si si, que l’he entès. Bé, necessitaríem unes fotografies de les joies.
- Unes fotografies de les joies ? Però que es pensa que són les joies d’en Ruchil. Són polseres, anells i arracades normals, poca li anem fent fotos a les joies.
- Doncs ens és necessari per poder tirar endavant la investigació. Pot ser en alguna fotografia d’un casament o una festa duen aquestes joies. Porti unes fotografies i podrem completar l’expedient de la denúncia. Mentrestant estarem a l’aguait d’alguna novetat sobre el seu problema.

El mosso amb un amable somriure dóna per acabada l’entrevista, rubricant-ho amb un : Fins ben aviat.

En Ramon Galiot explica el cas als de casa. El net de 14 anys, que ja domina l’informàtica, s’ofereix a escanejar i ampliar les fotos en que hi surtin alguna de les joies o rellotges robats.
Al final  aconsegueixen 6 fotografies. Demà i tornarà.

De tornada a la comissaria dels mossos, en Ramon es va alegrar que li toqués el mateix noi de l’altre vegada. “Per lu menus sabrà de què va el tema”, va pensar.

- El senyor Ramon, veritat ? - li diu indicant-li que segués.
- Miri, li he dut les fotos, n’hi ha sis - li respon en Ramon tot allargant-li el pen de 2 gigues que li havia preparat el net.

El mosso, primer s’estira el lòbul de l’orella i desprès es prem la barbeta.

- És que no tinc USB.
- Que no ho entén massa bé ? Què vol dir, que no s’hi aclara ?
- Dic que no tinc U – S – B. Que no puc endollar aquest aparell que em porta. Necessito les fotografies en paper.
- Que no, el meu net m’ha dit que s’ha d’enxufar això i que ja li quedaran les fotografies gravades a la memòria.
- A vera; als ordinadors que tenim, no hi podem connectar aquests aparells, i per tant no ho podem gravar a la memòria; de l’ordinador, no a la meva. Necessitem tenir les fotos en paper. Només ha d’imprimir les fotos i en les porta. Així les podrem posar a l’expedient de la denúncia. De ben segur el seu net li farà en un moment. Demà me les porti. Mentrestant estarem a l’aguait d’alguna novetat sobre el seu problema.

En Ramon Galiot explica el cas a casa. Evidentment, en un tres i no res, el net li fa les còpies en uns folis, sense deixar de repetir que no existeixen ordinadors que no tinguin port USB.

En Ramon casi es va alegrar de que avui l’atengués un mosso diferent. A l’altre ja li havia començat a agafar mania, semblava que volgués treure-se’l de sobre. Poder el canvi seria per millor.
Desprès d’una breu explicació, l’agent va obrir l’expedient del robatori a Ramon Galiot. Va donar una ullada a les fotografies, i les va posar dins el cartipàs. Desprès va començar a repassar els papers de la declaració i un formulari adjunt.

- Senyor Ramon, veig que el meu company va deixar d’emplenar dues preguntes que poden ser crucials per la nostra investigació.
- Ah ! Cap problema. Vostè pregunti, si li puc fer servei.
- Molt bé. A quina hora va ser el robatori ?
- Caram ! Això no li puc dir, vam passar tot el dia fora i quan vam tornar de nits, ja ens vam trobar que ens havien entrat.
L’agent es lamenta fent petar els llavis : “El propietari no pot indicar l’hora del robatori”.
- Qui creu que van ser els lladres ?

No és veritat, com proclama i sospita el fill d’en Ramon Galiot, que engegués al mosso a desmamar piocs.
En Ramon se’n va recordar del consell de la dona i no va dir res. Poder sí que va pensar “que et donguin pel cul amb una canya esquerdada”, però ja se sap que són coses de gent gran i no se’ls hi ha de donar més importància.

Dies més tard, els mossos es van presentar a casa d’en Ramon per recollir empremtes digitals i altres indicis que poguessin dur fins la pista dels lladres.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

A 14 de setembre de 2010.

De casament. La barrera.

Fent la meua feina de reporter he voltat per tot el món i he viscut infinitat d’experiències. I en barreres no ha de ser menys.
He conegut barreres de tota mena. Com ha militar, la barrera del quartell, que si algun soldat s’hi feia mal, s’arrestava durant un més ( la barrera ), quedant oberta tot aquest temps i obligant a mobilitzar i doblar el nombre de tropa dia i nit, per tal de mantenir sempre controlada l’entrada del recinte.
He trencat la barrera del so en un caça biplaça.
He treballat de barrera al circ i de cambrer al Bar Rere.
He estat a La Gran Barrera de Corall, al nord-est d’Austràlia i a la barrera de Ross.
He quedat atrapat un dia plujós del més d’agost a la barrera del pas a nivell de Figueres.
He aconseguit superar les barreres arquitectòniques que els edificis de les diferents Administracions mantenen en contra del dictamen de la llei.
Vaig conèixer a l’Heribert Barrera.
He vist els toros des de la barrera.
Però l’altre dia al casament d’un bon amic, que ho feia per segona vegada, vaig descobrir una nova barrera.
No puc negar que em trobava una mica desplaçat. Desprès de saludar a la feliç parella, em vaig dedicar a rondar, copa de cava en mà, per les taules on hi servien l’abundant pica-pica d’abans de l’àpat.
Tot somrient i fent un fi gest de salut a un munt de desconeguts, anava espigolant d’una taula a l’altre sense especial convicció. Però la meua descoberta va començar en el moment en què vaig voler agafar una croqueta d’una safata que el cambrer acabava de posar a una de les taules. No va tenir temps el meu braç a arribar-hi quan la safata va desaparèixer dels meus ull com succionada per una força magnètica.
Vaig allargassà el coll per sobre d’els convidats que allà picaven. Em va semblar divisar-la i tot intentant passar el braç, amb un somriure de “permís”, em trobo amb una impenetrable barrera. M’acosto fins l’altre punta de la taula, però no hi havia res a l’alçada. L’altre costat ja estava ocupat per altres comensals que anaven desfilant desprès de intermitentment. Em va cridar l’atenció, però, que els de l’altre costa sempre eren els mateixos, així que vaig decidir estudiar la part posterior d’aquella barrera humana al pica-pica.
La formaven cinc persones dugues dones de certa edat, molt refetes, una portava un trajepantalon de color ataronjat, que marcava una gran bragafaixa, l’altra, portava un vestit estampat de grans flors, que marcava uns prominents saxons. Entre elles, un home baixet, garrell i cap pelat, que ja s’havia tret la jaqueta i arremangat la camisa. A cada costat, quasi bessons, dos homes jovenassos, alts però també calvos, que podríem deixar per nebots.
Allà parapetats, a la primera taula a la sortida de la cuina, formant una muralla, practicaven la seua depurada tècnica endrapaire. Recollien les safates buides posant-les en un pilot per deixar sempre espai lliure a la taula, on els atrafegats cambrers sempre tenien un lloc per descarregar les noves menges. I si per alguna raó, un passava de llarg, la senyora estampada, deia amb veu de pitu : “Escolti que aquí som sis !”. Mentida; devia volguer que menjaven per sis, perquè l’equip era de cinc. Quan a la taula si acumulaven massa ‘forasters’, fent una mena de twist amb els peus, es desplaçaven tots a una cap a la dreta i cap a l’esquerra per anar empenyent als sobrants. Els de davant seu, com que quedaven en un incòmode lloc de pas, aviat desfilaven. Tot controlat.
        

A diumenge 19 de setembre de 2010.

El turisme de Sol i plaja resistirà.

Els últims rajos del Sol de la tarda entren pel carrer d’Amunt donant a la Plaça del Roc Gros un suau to daurat. L’aire quiet i càlid, i un silenci sepulcral, no trencat ni per gat ni per pardal, feien d’aquella plaça una immòbil postal.
Els únics signes de vida i de moviment eren el ball de la pols en suspensió i jo creuant-la cap a retiro.
Era evident que la temporada d’istiu s’havia acabat.
I el turisme de Sol i plaja, a pesar de la desdenyosa actitud del Govern Català envers ell, ha resistit.
Igual que en moltes altres coses, les sapiències governants de Barcelona no tenen ni punyetera ideia de les moltes cares que té el turisme de plaja en els diferents llocs de la costa.
El Govern Català i altres Administracions que li segueixen la beta, s’ha encasquetat que el dit turisme de Sol i plaja està de baixest, que és de poca qualitat i dóna mala imatge en un país turístic.
Es veu, segons ells, que cal diversificar el turisme de qualitat cap al món rural, molt ecològic, i cap a les capitals històriques i museístiques.
Desprès de potenciar a bombo i platerets el turisme rural, excel·lent per altra banda, aquest any resulta que ha tingut menys clientela.
Des del govern s’emplenaven la boca de que les cases rurals estaven al 100 x 100 d’ocupació, i que la nova demanda anava per aquí.
És clar que si mirem la capacitat d’allotjament total de les cases rurals i la comparem amb qualsevol gran hotel de la costa tampoc és tant difícil emplenar-les, i així i tot aquesta temporada ja no ha funcionat prou bé.
Negar la vigència del turisme de Sol i plaja i voler fer creure que està acabat és pura demagògia.
I voler vincular aquesta mena de turisme exclusivament al que algun tècnic va denominar ‘d’espardenya’ també és pixar fora de test, i és molt reprovable quan es fa amb intenció.
En algunes grans poblacions de la costa catalana amb un enorme volum de places hoteleres, en les que per poder fer el ple i competir amb altres llocs turístics han anat abaixant els preus fins aconseguir fidelitzar un tipus de clientela, que només gasta el preu tancat dels dies de vacances a l’hotel, que amés l’abasteix de activitats lúdiques, i que tan sols va a mar i passeja pels carrers sense fer cap mena de dispendi extra, aquest tipus de turista, podríem dir que no és el que un desitja pel seu poble o ciutat.
Serà difícil canviar aquesta tendència perquè es necessiten uns canvis extraordinaris.
Però els pobles de la R.C.C. no tenen grans infraestructures hoteleres.
Aquí el turista majoritàriament lloga apartaments, pisos o té una casa en propietat.
Anys enrere, hom trobava que el poder adquisitiu de tots els turistes era gran. Això era degut especialment a la diferència del valor de la moneda entre ells i nosaltres.
Però les coses han canviat, ara els valors i preus s’han igualat i ja no és la gran massa turística qui té poder adquisitiu. Aquella majoria que pagava el preu que li demanaven per apartaments amb quatre gots, quatre coberts, uns cobrellits de quadres negres i vermells i els mobles de la besàvia, ja no ho accepta.
Ara molts dels que hi entren, s’ajunten quatre famílies per pagar el lloguer.
Els turistes amb poder adquisitiu alt, compren o lloguen apartaments equipats amb els electrodomèstics imprescindibles en una casa normal, per poder passar els dies amb la mínima comoditat.
En un principi poder no es va saber veure que el turisme de ‘qualitat’ no és un turisme ‘atontat’.
Amb tot, a la R.C.C. no és veritat que vingui només un turisme ‘d’espardenya’. Els lloguers no són regalats, hi ha moltes cases en propietat que paguen els seus impostos, el Club Nàutic és ple, i els que venen amb barcus de 30 ó 40 metres no hi queven i tenen que amarrar a Roses.
Els bars i locals comercials seriosos funcionen, i els restaurants també. Poder s’ha notat la crisi, però aquest no és el tema.
Se senten veus, que l’avia vella diria que parlen perquè tenen boca, que reclamen que s’ha de promoure el turisme de qualitat ‘que es gasti els diners’. Paraules buides a les que no acompanya cap solució ni projecte.
Que s’ha de fer perquè vingui gent de diners a un poble on la temporada dura dos mesos ?
Qui serà l’atrevit que inverteixi ?
Molts d’aquests turistes de Sol i plaja tenen poder adquisitiu, encara que per raons polítiques i territorials, el govern s’aferri en dir el contrari.
Però poder tampoc els hi fan falta grans luxes per sentir-se atrets per un lloc on ja hi ha el què desitgen.
Poder tenir un transit més fluid, més places per aparcar, netedat i seguretat a les plages les hores necessàries, bona atenció policial, millor seguretat i coordinació entre totes les parts implicades en els rescats marítims, seguretat  ciutadana, oferta immobiliària ben dotada i mantenir una hosteleria de qualitat, entre altres, ja són uns trumfos a la mà.
Totes aquestes coses demanen sobretot implicació i voluntat de treball de l’administració, l’ajuntament i els operen en el sector turístic. Avui en dia res ve regalat i la competència és ferotge.
Nosaltres que ho tenim no hi donem importància, però parlant amb gent de fora un se’n adona de com valoren la zona on vivim.
Els francesos venen els seus caps costaners com meravelles del món, i encara que siguin boniquets, no tenen punt de comparació amb la potència i grandesa del Cap de Creus. Això tots ho em d’entendre, ens ho em de creure i saber-ho vendre, als de dins i als de fora.
Qui sap, poder caldria fer pinya i demanar als politics de Barcelona que la costa també vol sortir a un programa desprès del Telenotícies on s’expliqui l’estat de la mar i de les plages, si fa vent pels navegants i surfistes i bona mar pels banyistes. O fins hi tot si a ‘Can barca vella’ avui fan arròs o si al Voramar canten havaneres.
Bé que ho fan amb les pistes i estacions d’esquí.
I no és enveja.   

Lluís F., Notícies del C. de C. .
   
A dilluns 27 de setembre de 2010.

El codi secret.

Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing ! Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing ! Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing ! Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing !
Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing ! El telèfon sonava insistent darrere la porta de l’oficina. Ja l’havia sentit tocar des de l’altre banda de plaça, i continuava mentre obria la porta amb pressa.
Bufo davant de tanta perseverança i l’agafo amb desgana.
- Digui ?
- El senyor Cagòmelo Purga ? – diu una veu greu i clara que em deixa glaçat.

De cop i volta, sentir aquell escatològic nom extret del llibre ‘El misteri de la cripta embruixada’, em va accelerar el cor i em va fer disparar l’amargant adrenalina a la boca. Desprès de 30 anys, aquest nom posava en marxa una maquinària automàtica, una part del meu cervell, llargament entrenada per respondre en el moment adequat, de manera independent a la meua voluntat i de l’altre part del cervell que ara repassava a velocitat de vertigen records de l’època.
- Santo y seña ? – em sento preguntar.
- Lámpara, Lorenzo – respon la veu.
- Por aquí el tiempo es bueno y el niño come muy bien – dic desprès de mirar al meu voltant.
- Línea segura. Ordenes : A las 13 horas de hoy recogida en el numero 7 de la calle Almiral.
Instants de silenci.

- Afirmativo.

El meu interlocutor penja mentre jo continuo amb el telèfon a la mà, intentant assimilar el que havia passat en menys d’un minut.
30 anys abans, en el moment de llicenciar-me desprès de 8 anys de servei al CARDA, el Centro de Análisis Reparación y Decodificación de Archivos, pertanyent al Ministerio del Interior de España, el comandant Currás m’entregava un sobre tancat.
El CARDA era un grup militaritzat però que treballava també en assumptes civils. El grup de treball el formàvem 5 números, un tinent i un capità. Estàvem a les ordres del tal comandant Currás, amb el que només ens reuníem puntualment, seguint les directives del govern de torn.
L’última acció del grup, abans de que jo acabés el meu contracte, ( suposo que aquesta informació ja deu ser desclassificada ) va ser descodificar i remetre la interferència dels vaixells nord-americans, que al passar per l’Estret de Gibraltar ‘cremaven’ el radars espanyols, al seus propis radars. Aquell dia es devien sorprendre.

A la una en punt era davant del número 7 del carrer Almirall. Era una casa d’estiueig que tenia un parc infantil al costat.
Va arribar un monovolum de color gris i es va parar a la meua alçada. Es va obrir la porta del darrera i una veu va dir ‘pugi’.

- Que tal Arco ? – em va saludar un militar fent servir el meu nom en el CARDA a l’època tot allargant-me la mà – Sóc el coronel Carrera. Estic al càrrec dels assumptes del CARDA.
- Em pensava que el grup ja no era operatiu senyor.
- No, no ho és, fa anys que es va dissoldre. Però degut a unes circumstàncies s’ha obert un expedient. Ara participarem en una reunió amb diverses persones sobre un tema delicat i complicat a nivell nacional, d’Espanya vull dir. El tinent-coronel Aranda té el comandament. Ell li donarà tots els detalls. No tardarem.

El cotxe ja circulava per la general. Tots guardàvem silenci. Jo em deixava portar sense preguntar-me res en especial.
Al cap de 1609 metres vam arribar a Vilamilla, un poblet minúscul. El xofer va parar davant la segona casa del carrer principal. No hi havia cap altre vehicle aparcat en tot el carrer.

- És aquí, sortim – va dir Carrera mentre es cordava una llarga gavardina. No duia gorra, només una petita bossa de mà.

La casa tenia un petit jardí a la part del davant. La porta de ferro estava entreoberta. El cotxe que ens havia dut desapareixia pel fons del carrer, a l’esquerra.
Carrera va picar a la porta tres cops ràpids i dos de lents.
Un home de paisà amb cara de pocs amics armat amb un fusell metrallador mal dissimulat, ens va obrir la porta sense fer cap mena de salutació, ni militar ni civil.
El vam seguir tot creuant un petit menjador en penombra, vam enfilar un estret passadís que duia cap a les habitacions, la cuina i el bany quedaven a l’altra part de la casa.
La que era l’habitació de la reunió estava il·luminada per una làmpada flexible de taula.
Una taula de despatx la tallava per la meitat. Darrera, assegut, hi havia qui vaig deixar pel tinent-coronel Aranda. Tres persones més assegudes a un costat de la taula, poc il·luminades, i dues cadires buides que devien ser per Carrera i per mi.
També hi havia sis soldats equipats de camuflatge, armats fins les dents i tapats amb un passamuntanyes, que es disposaven en punts estratègics, uns de cara i altres d’esquena.

- Señores – va saludar Carrera – les presento a Arco.

Vaig saludar amb el cap sense saber gaire què fer.

- Bien – va dir Aranda sense moure’s – siéntese aquí Arco – senyalant la cadira més propera. Le hemos reclamado por una cuestión altamente secreta i relacionada con su antiguo grupo de CARDA. Hace un mes recibimos una misiva en la que se amenazaba a la clase política en general, a miembros del gobierno, a miembros del poder judicial, a mandatarios de diversas instituciones, ejecutivos, banqueros, en fin, gente con poder de acción i de decisión. En un principio no hubiéramos dado mas crédito a la carta que a las amenazas de un chalado, pero el problema llegó al ver quien la firmaba.

Aranda em va allargar el plec de papers de l’informe que jo vaig fullejar fins arribar a la firma : Mecromance.

- Recuerda a Mecromance ? Era el numero uno del grupo i usted el numero dos. Los dos son catalanes i viejos amigos. El gobierno ha creado una comisión para esclarecer el caso, bajo la supervisión – senyalant cap als tres sense llums – de un Delegado del Gobierno, un Delegado de la Generalitat i un Delegado Europeo. Creemos que usted puede ayudarnos a descifrar la clave del mensaje, en lo que ya trabajan nuestros servicios secretos i de decodificación en colaboración con los mayores computadores del mundo. Lea la carta, está en la carpeta amarilla.

Vaig obrir el cartipàs de plàstic groc on hi havia un foli escrit en català i un amb la traducció en castellà; el primer deia aixì :

Ha arribat l’hora del càstig. Tots aquells que treballant al servei dels ciutadans o en entitats privades que hagin atemptat contra els interessos del poble. A tots els lladres i mangants, corruptes i podrits, aprofitats i abusadors, sangoneres i rènecs, pocavergonyes i sinvergüensses, menjaires i paifarts, a tots aquells que no han treballat bé en el seu càrrec i n’han fet un mal ús, els hi ha arribat l’hora del càstig. Perquè tots plegats el que us mereixeu és :

39100


Mecromancer”

- En realidad no parece tan terrible – vaig dir al final.
- Arco; no lo parecía hasta que esta semana se han empezado a recibir de forma masiva tarjetas con ese numero. Políticos, jueces i altos cargos de toda clase han recibido una nota con ese número. Tenemos al gobierno, oposición, partidos políticos, militares, funcionarios, sindicalistas, administraciones i toda clase de instituciones reclamando, hasta los que están en la cárcel, una rápida solución. Se ha barajado un ataque con falsa bandera, con un gas letal o con un veneno biológico, hay varios que concuerdan con esos números en distintas posiciones, podría ser la referencia de un explosivo o de un grupo asesino de ideas diabólicas i esotéricas. Arco, usted lo conocía bien – em diu Aranda retorcint-se a la cadira i parlant amb un fil de veu – si no desciframos rápidamente a que clase de castigo se refiere, tendremos problemas. Y usted el primero. Esta es una de las cientos de tarjetas que se han recibido. La ha traído el senyor Cogul, Delegado de la Generalitat de Catalunya, pertenece a Felix Pillet; ya sabe.

Em va allargar una petita tarja dins una bosseta de plàstic. Escrit en català hi posava :

És el que et mereixes

39100

Vaig mirar-me la tarja. Vaig pensar en Mecromancer, en el seu caràcter, en la seua manera de pensar, en el seu esperit àcid; i en la seua vagància i mandra a fer res més del què fos imprescindible, i allò no era imprescindible. Però evidentment fotia. Una característica seua.

- Creo que ya he descifrado el número clave. Necesito un folio y un rotulador.

- Carrera ! – va ordenar Aranda.

El coronel va treure un paper i un retolador de la seua bossa i els va deixar sobre la taula.
El teco va encarar el flexo mentre tots els delegats es col·locaven al voltant de la taula.

- Señores – vaig dir desprès d’escriure el numero al foli – esto es lo que se merecen todos los que han recibido la tarjeta – i vaig començar a desxifrar l’enigma.

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

A dilluns 4 d’octubre de 2010.

De ranci i resclosit.

Del 29-s ha quedat pudor de ranci i de resclosit.
La pudor de ranci i de resclosit que fan els sindicats que atorguen la importància dels treballadors segons tants n’hi hagin per metre quadrat.
Pudor de ranci i de resclosit fan els “camarades, companys i companyes” tant puntuals i tronats.
Pudor de ranci i resclosit fan els piquets violents amb els seus insults i consignes aconseguides en aquells temps de real lluita.
Pudor de ranci i resclosit fa la patronal que manté un personatge com Díaz Ferrán al seu capdavant.
Pudor de ranci i resclosit fa la patronal amb la seua mesquineria i la por de morir pobres.
Pudor de ranci i resclosit fan els diputats que cobraran el dia que facin vaga, quan a la resta de treballadors se’ls hi descompta.
I més rancis encara els que diuen que donaran aquests diners a ONG’s, Entitats o Sindicats.
Pudor de ranci i resclosit fan els antisistema amb la seua violència sistemàtica.
Pudor de ranci i de resclosit fan els antisistema quan reclamen els drets que els hi atorga el sistema.
Pudor de ranci i resclosit ja fan els que fins ara els tenien com part de la modernitat.
Qui ventilarà tant de tuf.
Qui esberdellarà l’avenc.
Qui rebentarà la bauma. 
Qui esbotzarà el catau.
Qui obrirà la cofurna.
Com sempre i quan toqui ho farà la desesperança, la desesperació, el desencís, el fàstic, la ràbia, la pena i la por.
La revolució.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

A dilluns 11 d’octubre de 2010.

Cavalcant a contrapèl.

Fa segles i segles que es va predir, ( encara que les prediccions d’esdeveniments generals i cíclics no m’emocionen ) hi haurà set ants de vaques grasses i set anys de vaques magres. I nosaltres, al llarg de tota la història hem anat pasturant aquest ramat sempre a contrapèl.
I què ens ha passat de tant de cavalcar a contrapèl ?
Doncs que ens ha sortit una fístula al cul.
Bé, al cul de l’economia, que és com si fos el nostre.
Perquè desprès de tantes vegades de pasturar amb les vaques flaques, encara no em après a
sortir-nos-en ?
Perquè l’home és un animal desgraciat en la seua grandíssima majoria, i els governs, formats per animals més capaços i instruïts, més desgraciats encara.
La nostra desgràcia està en què quan hi ha les vaques grasses ens les cruspim alegrement, fins hi tot les estaques del tancat. En lloc de fer previsions per quan arribin maldades, ens gastem el què és nostre i tot el què ens deixin els nostres amics els bancs, que sempre vetllen pel nostre benestar, és clar.
I els governs també es fan els esplèndids, esmercen cents i milers per aquí per allà i per les seues butxaques. Bé, per les seues butxaques mai hi ha temps de crisi.
És en els moments de bonança, de benestar, quan el poble està content i la economia és ufanosa, quan s’han de prendre les mesures restrictives, apujar els impostos i retallar les prestacions, però no, la Confraria dels Talossos recomana gastar i les eminències del govern es dilapiden les arques.
Desprès, tico-tico, com sempre ha passat, arriba la vacada magre i ens enganxa cavalcant a contra pèl.
Tothom amb el cul apretat, endeutat, sense un duro, sense feina, i amb el govern sense gràcia apujant impostos, retallant prestacions i volent allargar l’edat de la jubilació perquè no hi ha calés per les pensions. Calés que s’han malgastat i robat anys enrere.
I al que se l’infecti la fístula, mal sort. Pels altres que si vagin posant pomada.

Amb el dit.
Eeehhh, ditet ?
Ummmhh, ditàs.

Lluís F., Notícies del C. de C. .  

A diumenge 17 d’octubre.

Patata i col per tothom.

Que bé que tothom pogués tenir i menjar de tot !
Una afirmació que fora de ser ben intencionada, és antinatural.
Al planeta Terra, els homes no poden tots tenir de tot i menjar de tot; al menys en aquesta mena de societat en què vivim. En necessitaríem dos de planetes.
Des de les menges més caríssimes només a la mà de pocs, al cistell de rovellons i pinetells o la menjada d’engrotes caçades per un mateix, tot, si se’n vol conservar la mena o la seua màxima qualitat només ha de estar a l’abast de pocs i en poca quantitat.
És clar que en la societat global i igualitària hi ha els que clamen que tothom té dret a gaudir de totes aquestes coses, no només uns quants.
Si en un principi es podia pensar que els partidaris d’una producció massiva d’aliments, treballaven i lluitaven contra la fam al món i per una accessibilitat justa als aliments de primera necessitat, a hores d’ara dubto molt d’aquest pedricot. Les parts del món pobres i famèliques continuen patint desprès de dècades de bones intencions mundials. L’única que es veu envaïda d’alimentació en massa és la nostra societat desenvolupada i amb poder adquisitiu.
En aquells temps que de la palla en feien fems, es menjava pollastre per la festa Major i es matava una gallina per malaltia. Ara podem menjar pollastre cada dia i a preus assequibles. En la producció de menjar a l’engròs, sempre hi ha una cosa que es sacrifica; la qualitat.
És evident que per vendre molt i a preus competitius, l’engreix i el creixement ràpid i amortitzar hores de feina i l’espai, són peces clau d’aquestes empreses. Tot això s’aconsegueix amb pinsos amb preparats químics i hormones vàries. Ara que les carns estan a l’abast de la majoria, més d’una vegada s’ha posat en dubte el seu benefici per a les persones, quan no, se n’han detectat partides altament tòxiques i perjudicials per a la salut.
Pollastres, vaques, porcs, en la carrera per abaratir costos i accelerar el seu creixement, a voltes s’han convertit en metzina massiva.
L’oportunitat per omplir aquests forats produïts per la desconfiança dels consumidors cap als productes càrnics, va propiciar fa anys la incursió d’aliments de procedència vegetal i ‘biològica’. Aquesta nova proposta més ‘sana’ i ‘mediterrània’, va obrir la porta al cultiu massiu de plantes, llegums i cereals ‘bio’. Aquí van aparèixer els transgènics i els substrats de cultiu a base d’adobs químics, una altra merda massiva.
Encara que ho plantis al teu hortet, les granes que donen els fruits són bordes. Has de comprar cada any les plantes ja brotades o granes especials, el que mou un negoci enorme, ja que tu mai seràs autosuficient.
Un altre filó que han trobat les industries alimentàries multinacionals, és el descobriment de fruits i plantes exòtiques procedents de països llunyans, que tenen propietats extraordinàriament beneficioses per la nostra salut.
Poder sí que tenen certes propietats, però no més que qualsevol altra planta, llegum o fruit del nostre país, a part de l’exotisme.
Així, la soja, que s’ha convertit en quelcom d’imprescindible en la cuina o dieta del que es té per modern i sa, ha arribat a ser un germinat mutat, de cultiu massiu i tractat amb tota classe de productes químics, tot per poder cobrir-ne la demanda mundial. Fins hi tot, el màrqueting a aconseguit que els més ‘puristes’ la cultivin a casa seua. El casolà viver be dotat d’un substrat infalible i ‘misteriós’ on germinen ‘naturalment’ les llavors de soja. Tot molt sa. Val més menjar un grapat de pèsols.
Desprès va aparèixer el goji, fruit imbatible en propietats benèfiques procedent del Tibet. Ara que ja es cultiva massiva i indiscriminadament; partides de tones i tones han estat retirades del mercat per contaminació amb herbicides i pesticides, i total, resulta que és perfectament comparable o inclús inferior en propietats a les cireres o els aranyons vermells.
Amb les coses de casa hi ha el mateix problema per l’accés de demanda, però com que no s’han trobat els sistemes per cultivar-ho de manera intensiva, s’ha arribat a posar en perill certes espècies. Amb els musclos de roca quasi exhaurits, amb la gamba dels recs del Cap de Creus sota mínims, amb les engrotes sota control i amb multa pels recol·lectors sense carnet ( es veu que amb carnet i pagant ja no fas perillar l’espècie per centenars que n’agafis ) ens és un clar exemple que no és viable el ‘de tot per tots’. Ara amb la temporada de bolets al davant, desprès d’aquestes bones plogudes i quatre dies de Sol, s’aixeca la veu d’alarma sobre la massiva incursió de boletaires al bosc. Un exercit de manargues, brandant el dret de que tothom té dret a anar a caçar bolets i menjar-ne, es carregaran el bosc, els marges, els bolets i les ganes de sortir a caçar-ne una menjada a les gents del lloc. Diuen que aviat farà falta un carnet. Poder, el fàstic de tenir que pagar el preu del carnet poder anar-hi et privarà a tu i a mi, però no dissuadirà les aspiracions boletaires del ramat de pòtols que fan malbé el bosc.
I per acabar de fer dentetes i fer créixer l’afany, us diré que els millors rovellons i pinetells, pel terreny i pel clima, són els de la República del Cap de Creus. Apa.

Lluís F., Notícies del C. de C. .    
        

A dilluns 25 d’octubre de 2010.

Lluitar per viure, somiar per no morir.

L’altre dia a l’oficina vaig rebre una trucada preocupant. Era del meu amic Ernest Fugisser. Està molt malalt, gravíssimament mallat. L’Ernest, que és més jove que jo, va perdre els seus pares fa uns 12 anys, en un accident de cotxe. És el cap d’edició de la revista científica ‘Rebogit i cap de fibló’.
La nostra amistat podríem dir que és més un acte de fe, que un lligam evident. Feia set anys que no parlàvem; no ens felicitem per Nadal ni per Cap d’Any, ni ens sovinteja cap necessitat recíproca.
No sé si hem d’estar orgullosos de la nostra amistat, però és la que tenim i la que hem conreat.
L’Ernest és d’aquell tipus de persona parca de paraules, de caràcter àcid i crític, cítric, tan lúcid com sarcàstic; de corrosiu i càustic, és antipàtic. Per mi és pràctic.
Aquest divendres l’he anat a visitar a l’hospital Sant Roc de la Creu de Pedra. És un edifici de grans dimensions d’estil modernista. A la llum del dia pot semblar el castell d’una princesa, de nits sembla la mansió del terror. Sigui com sigui sempre resulta impressionant i imponent.
Busco l’habitació 214 pel llarg i ample passadís. De les florides rajoles que decoren les parets fins a mitja alçada, broten detalls de fusta que s’enfilen fins al sostre. Cada tant, uns grans finestrals tallen les parets de dalt a baix, amb els batents superiors sempre ben oberts. Al costat, les portes obertes deixaven veure jardinets i patis interiors amb multitud de plantes. L’aire és frec i net, si re més no, pensava jo, no sembla que hagis de morir per una infecció dels virus congriats a la cofurna de la torre de l’aire condicionat.
- L’Ernest ha sortit un moment al pati; al final del passadís – m’informa una infermera.
El pati estava ple de plantes i flors. Tancat per altes parets, era ombrívol i bac. A dalt, un quadrat blau delatava al cel serè.
L’Ernest estava assegut d’esquenes a la porta, al costat d’una taula rodona de marbre, com les dels antics cafès. Les cadires de ferro forjat feien joc.
M’assec a l’altre costat de la taula, mirant en davant com ell.
- Tu sempre m’havies dit que no tenia un pèl de tonto, vet aquí que ara ho puc mostrar a tothom.
- Veus com tenia raó.
- Aviat no en tindré ni de tonto ni de llest.
- En Jan sempre diu que per ser llest no calen pèls.
El blanc del marbre de la taula lluitava amb les taques verdes que la humitat i la intempèrie ajudaven a créixer. Al centre, un cercle marronós deixat pel cul d’un test mogut feia poc, era creuat per una diminuta i despistada formiga.
- Fa dos anys que tinc xicota.
- Ah si ?
- És linotipista. Una noia encantadora. Té molta paciència; me l’estimo molt.
- Ja m’ho penso. Que ha de tenir molta paciència.
- Pateixo més per ella que per mi.
- Però no cal que li donguis més motius del compte per fer-la patir.
- Ho intento, però estic molt espantat i molt cardat. Em penso que no me’n sortiré.
- No seran els teus pensaments els qui decidiran si te’n sortiràs o no.
L’ordenada desorganització entre testos, jardineres i parterres del pati, posava en evidència l’antiguitat de tot l’edifici.
Tot era verd i ufanós, una barreja de plantes de tots els temps, èpoques i temporades, convivien una al costat de l’altra, una a sota de l’altra, una per sobra de l’altra. Una petita clavellina que devia fer un grapat d’anys la viu viu dins una ampolla retallada de ‘Champú Sindo’, mostrava un petit i solitari clavell vermell.
- De vegades somio que m’he mort. Encara sóc jove i faig molta pena a la gent. Veig el meu enterro ple de gom a gom, tothom es lamenta de la mala sort d’un bon noi com jo. Veig als assistents, amb llàgrimes als ulls, donant-me l’últim adéu. Jo em sento alleugerit i cofoll. Val la pena morir així.
- Em sembla bleda i egoista. No hi has vist la teua xicota a l’enterro ?
- No ...
- I a mi ?
- No, tampoc t’hi he vist.
- Devia tenir feina aquell dia ... No crec que ja sigui l’hora de la teua mort. Et queda camí de lluita i dolor.
- Quan vegi que ja m’apreta massa, hi posaré de la meua part.
- Quan et trobis massa atrapat, ja no hi podràs intervenir. Ho hauries de fer abans, llençant les esperances.
- Ha! Quines esperances ?
- Les que tens.
- No fotis, jo ja no en tinc d’esperances.
- És per què no les has somiades.
Les ombres han anat lliscant per les parets fins arribar al pati, on fosquejava.
L’infermera el reclama per donar-li la medicació.
L’Ernest s’aixeca tot dolorit; em mira un moment.
- Provaré de somiar-les.
Guarnit amb la bata de l’hospital, amb pas cansat, enfila el camí cap a l’edifici.
- Ernest, en aquest hi poses a la teua xicota ... i a mi.
L’infermera, al pas de la porta, fa un petit somriure.
Dedueixo que ell a somrigut.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

A diumenge 31 d’octubre de 2010.

Els perills pel castellà.

De tant en tant, als nostres veïns de Catalunya, els torracollons de sempre els hi treuen a debat el tema del català; que si a l’escola, que si a l’administració, sempre amb la cantarella de que el castellà està discriminat i es perdrà.
Com que sé que aquets puntosos no pateixen d’idiotisme, cosa diferent a ser idiota, que no estan desinformats, i que, per més inri, molts d’ells viuen allà i coneixen la aclaparadora supremacia del castellà sobre el català en la societat, he arribat a la conclusió de que ho fan per fer la carbonada.
Ja se sap que con bocs i marrans fiquen la banya en un forat, no atenen ni a raons ni a evidències.  
En aquells temps que anaven a estudi, durant la dictadura franquista, el català estava prohibit a l’escola. Els llibres eren en castellà, però nosaltres i els nostres mestres eren catalans i parlàvem en català, per tant la llengua vehicular era el català. Però això no impedia que el nostre bilingüisme castellà estigués ben arrelat i sempre latent. Recordo que al jugar, fins hi tot sols, quan intervenia una tercera persona imaginària, aquesta sempre parlava castellà. Indis, pistolers, policies, soldats, herois i malvats, tots parlaven en castellà, Així que tot i el català ser la nostra llengua materna, el castellà tenia el seu lloc ben assegurat.
Anys més tard, amb l’arribada de molts immigrants de parla castellana, aquests no van tenir cap problema per parlar-nos amb el seu idioma. A partir d’aquí, el català va passar a compartir la parla a l’escola i al carrer amb el castellà, quedant relegat com a idioma principal només dins les cases dels catalans.
Encara sota l’opressió franquista, el català no era de cap manera necessari pels nou vinguts, que amb el suport de la llei van fer d’ús corrent la frase : “Hable usted cristiano”.
Un cop aconseguida la democràcia, el català va començar a recuperar el lloc perdut durant tants anys. A l’escola s’aplicà la immersió lingüística amb la intenció de que totes les criatures sapiguessin parlar, llegir i escriure en català. Amb els anys s’ha anat aconseguint ensenyar el català estàndard, al mateix ritme que es destrueix el català dialectal, perdent una gran riquesa cultural i lingüística davant l’increïble passivitat del Govern Català. Però bé, a la fi els estudiants coneixen la llengua catalana, una altre cosa molt diferent és que l’utilitzin com a llengua vehicular.
Per la meua feina sempre m’he passat moltes hores a les biblioteques. A les dels pobles, que són més petites i la falta d’espai fa que tots estiguem molt a prop, és on es pot apreciar el grau de l’ús del català entre els estudiants com idioma principal. En els grups d’estudiants castellanoparlants el castellà és la llengua de comunicació entre ells per fer-se les preguntes i donar respostes, mentre que les frases literals escrites en català són llegides en perfecte català.
Desprès de tants anys encara no s’ha aconseguit que els estudiants de famílies de parla castellana, usin plenament el català com a llengua principal fora de casa. I amb això no dubtem de la seua catalanitat, estem parlant d’ús pur d’un idioma.
Per tant, a aquestes alçades, que hi hagin partits polítics com el PP o Ciutadans que parlin del perill de la supervivència del castellà a Catalunya i de la discriminació del seu ús, és pura demagògia.
El que fa viu un idioma és que la població el faci servir normalment en les seues relacions, no que el sàpiga com a llengua residual o esporàdica.
Tant mateix, l’altre dia a la biblioteca, hi havia un grup de nenes que feien els deures, eren d’origen magribí. Curiosament, es comunicaven entre elles en català. Al igual que llegien les preguntes literals del llibre en català, en català es donaven les respostes. No puc negar que se’m va escapar un somriure.
És clar que con el germà petit d’una d’elles les va destorbar per enèsima vegada el van renyar i reprendre en la llengua materna.
I amb això no estem dubtant de la seua catalanitat, estem parlant d’ús pur d’un idioma.

Lluís F., Notícies del C. de C. . 


A diumenge 7 de novembre de 2010.

Massa gran per ser jove.

Aquest divendres he rebut la visita d’un grup d’alumnes de 4art d’ESO. Són unes sortides concertades que fan els estudiants a empreses, tallers i obradors per tal de conèixer en persona i en el lloc, els diferents oficis que a cada indret es realitzen. Desprès, hi ha una xerrada amb els propietaris, encarregats i treballadors per què els joves puguin fer les preguntes o comentaris sobre el tema d’aquell dia, i rebre totes les explicacions pertinents.
Així que de cop tinc l’oficina envaïda per un reguitzell de nois i noies que s’empenyen d’amagatotis, riuen, baden i pul·lulen per la pelada estança.
El professor els reuneix, i a falta de cadires, es comencen a asseure al terra al voltant de la taula on el mestre i jo hi tenim el cul apuntat.
El professor comença a parlar, em presenta, fa un breu comentari sobre periodisme, i un cop copsada l’atenció dels estudiants, em passa la paraula.
Començo fent un repàs d’algunes normes bàsiques del periodisme : credibilitat i anonimat de les fonts, contrastar la informació i les notícies, explicar-les dins el context on succeeixen, investigació personal, notícies en exclusiva, opinió honesta i mesurada, i altres tantes que regeixen el treball d’un periodista o reporter.
Desprès vaig començar a rememorar experiències personals de tots els meus anys de feina arreu del món.
A partir d’aquí tot se’m va fer exasperant i depriment.
La meua xerrada, amanida amb referències a pel·lícules genials que ells no havien vist mai, amb actors dels que mai n’havien sentit parlar, guarnida amb relats d’aventures de llibres d’autors universals que mai havien llegit, apuntada amb reflexions sobre entrevistes a cantants i conjunts claus de la música moderna que mai havien escoltat, i ressaltada amb comentaris de polítics i personatges imprescindibles per a la construcció de la nostra societat, que n’hi s’havien que existissin, feien impossible una mínima comunicació fluida amb els meus interlocutors.
El professor, incòmode davant la situació creada, va treure a debat l’aportació d’internet al periodisme i a la informació en general.
Mentre jo parlava sobre l’evident gran poder de la informació aplicada a les noves tecnologies, anava pensant : Com és possible tanta ignorància ? O és desinformació ? Qui n’és el culpable ?
Mirant tots aquells joves, nois amb pantalons set canes grossos ensenyant els calçotets, i noies amb jerseis de tirants amb els pits comprimits sota la gorja, vaig pensar : Pobre il·lús de mi; quina desinformació ni polles ! Sóc jo que m’he fet gran, collons !
Sóc massa gran.
D’una altra època.

Però m’agrada ser de l’època que sóc.

Lluís F., Notícies del C. de C .

PROPAGANDA ELECTORAL

ELECCIONS A LA REPÚBLICA DEL CAP DE CREUS EL 11 DE 11 DE 1111.

Les raons del seu vot per la R.C.C. són seues, i per nosaltres són tan vàlides com qualsevol d’altres. 

Si aquest any vol emetre el seu vot personal, amb la seua opinió, sense la por de que si vostè no vota, els altres sempre voten, si vol anar a votar, però no vol que el seu vot en blanc sigui aprofitat per les majories, si vol anar a votar i vol fer-ho amb un vot nul per manifestar el seu desengany o descontentament, i a l’hora poder manifestar la raó del seu vot.

ARA TE L’OPORTUNITAT.

APROFITI EL SISTEMA D’ELECCIONS DE LA R.C.C. PER VOTAR AL SEU PAÍS.

Seleccioneu la butlleta per sota d’aquesta línia.


VOTO PER LA     República del Cap de Creus

La raó :
 

Detingui la selecció per sobre d’aquesta línia.
Aneu a “Arxiu” o “Archivo” , “Imprimir”
Trieu “imprimir selecció / selección”


Escrigui la raó que pensi més adient.

VOTO PER LA REPÚBLICA DEL CAP DE CREUS

Per exemple perquè :
             
A la mierda !
A mamar-la i a anar-la mamant.
Aneu a cagar a la vinya !
Aneu a enganyar a Déu !
Aneu a desmamar piocs !
Aneu robar al Camí Ral !
Aneu demanar als masos !
Aneu a fotre-hos de la virolla !
Ànim que vosaltres podeu fer-ho pitjor.
Continueu així, que ja veureu.
Copa, lliga i xampions !
Esmoleu-vos les espardenyes.
Em teniu content.
Estic avorrit de manguis i calamitatis.
Foteu fàstic.
Ja en tinc el collons plens.
Mai tants van fer tant poc i tant mal fet.
Mira ta tia com balla !
Per no fregar-m’hi el cul.
Per embarcar un ‘llastre’, embarco dugues pedres !
Que us donguin per on es carrega el carro.
Que us voti el mestre armer.
Que us la piqui un pollo !
Sou els millors i els més grans _________.
Tant valeu els uns com els altres.
Vull anar de vacances on sigui.
Vull entrar al govern.

O escrigui la seua pròpia raó.

Si voleu que se us enviï una papereta preparada per correu electrònic, escriviu a reporterdelcdec@yahoo.es, amb el missatge ‘Vull votar”, i apunteu la vostra raó. Se us enviarà al vostre correu electrònic la papereta ja preparada amb la raó, que només haureu d’imprimir, tallar el foli per la meitat i anar a votar al vostre col·legi electoral.

Aquest any sí, voti de cor, voti de gust !

Aquest 11 de 11 d 1111

VOTI PER LA REPÚBLICA DEL CAP DE CREUS !



A diumenge 21 de novembre de 2010.

Dona de la neteja, dona bonica, dona biònica.

La imatge de les monges netejant l’altar de la Sagrada Família, a posat de nou a primera plana el tema del masclisme, a ‘l’Icglèsia Catòlica’ i a la societat en general.
El masclisme a ‘l’Icglèsia Catòlica’ no sembla que hagués de venir de nou a ‘dingú’. A saber, d’un bon principi sempre s’ha pintat a Déu com un home. El primer ser creat per Déu va ser Adam, un home; i això que tenia que viure al Paradís, on no es necessitava cap força especial per anar fent. Aquest fet, fora de tota lògica científica, sembla més aviat una tria feta per home sota les costums socials, que per un Déu totpoderós. El fill del mateix Déu també va ser un home, poder és per què un home resulta més creïble en les seues prèdiques i té més autoritat davant del poble, o per què és més fàcil moralment crucificar un home que una dona, i més convincent que pugui arrossegar una gran creu de fusta fins el Calvari que una dona. No voldria pensar que Déu va triar un home per una qüestió de discriminació de sexes. Tot i que Déu no hauria tingut cap problema per dotar la seua filla de la força necessària per tal empresa.
Comptant també amb tot l’enrenou que segons sembla va provocar Eva al Paradís, podem afirmar que  ‘l’Icglèsia Catòlica’, des de sempre, té predilecció pels mascles en temes de comandament, grau i jerarquia.
Ve ser com l’acció del Papa en la seua visita a Barcelona, va fer servir el català, la dona, per la retòrica i el castellà, l’home, per a les paraules de Déu.
Podríem deduir que el masclisme i la superioritat de poder que exerceix l’home sobre la dona durant la història, no és per qüestions d’intel·ligència, sinó per altres ‘dugues’ causes : la força i l’eficàcia com a practicitat.
És evident que, en general, l’home té més força que la dona, per contra, la dona, i és una cosa que sembla molestar a algunes feministes, té moltes aptituds per altres qüestions. Els soldats per combat i els treballs de força sempre han estat en mans dels homes.
Crec que seria ingenu pensar que si reis i emperadors, a través dels segles, haguessin cregut més profitós fer lluitar dones i encomar-les-hi les feines més pesades, no haurien dubtat ni un segon a fer-ho, per la seua major glòria.
Tan mateix, aquesta força del mascle s’ha aprofitat per subjugar la dona amb violència. Donant per cert aquest domini i submissió secular de la dona, també hem d’admetre que la dona té habilitats i és superior en moltes tasques, algunes de les quals l’han fet esclava de la casa i de la família.
Descomptant als homes nets i polits, capaços d’endreçar-se la casa, la roba i la vida, en general, la dona té unes condicions innates i biològiques més efectives que l’home per la relació amb les persones i més eficàcia i practicitat pel servei i ajut als demès. Això no ha de semblar masclisme, és la realitat. En un hospital, generalment, els infermers traginen llits, lliteres i cadires de rodes, i les infermeres estan més per les necessitats personals dels malats.
Aquesta tria és per discriminació de sexes o per efectivitat en la feina ?
Els homes no són dones i les dones no són iguals que els homes, ni ho han de ser.
El que han de tenir les dones són les mateixes oportunitats i els mateixos sous que els homes per una igual feina, i sense jutjar la seua aptitud per la bellesa i el grau de feminitat que puguin tenir.
El feminisme ha treballat per la igualtat, la paritat i la no discriminació.
En els difícils primers anys de la democràcia a España, l’atenció als moviments feministes i a les persones conegudes que els hi donaven suport, per part de la tele i els mitjans de comunicació, era més constant que ara.
En aquells temps, però, les representants de les feministes sempre sortien amb jerseis gruixuts de llana i amb els cabells poc arreglats, una imatge que podríem titllar de poc femenina.
Era casualitat o era que la discriminació i els prejudicis cap una dona que complís certs cànons de bellesa i feminitat suposadament establerts per una societat masclista, havien forjat una animadversió cap a la dona guapa dins les pròpies feministes ?
No crec que la alliberació de la dona arribi per la còpia dels vicis, tipismes i bestieses fetes pels homes, sinó prosperant en qualsevol treball que es proposi tot cultivant i assumint les capacitats, virtuts i valors de la seua pròpia feminitat.


Lluís F., Notícies del C. de C. .     


A diumenge 28 de novembre de 2010.

La meua seguretat.

Aquí i allà tothom vetlla per la nostra seguretat. Encara que de tanta seguretat que em volen donar, a mi em sembla una tapadora ja sigui per la incompetència del que me l’ofereix, o per espolsar-se les culpes, problemes i complicacions de sobre.
A algunes botigues i supermercats, per la meua seguretat, no accepten bitllets de 500 euros. No ho fan per què ells no tinguin problemes de canvi, ho fan per mi. Si no vaig a comprar amb bitllets de 500 euros a la butxaca, no me’ls podran robar, ni jo els podré perdre.
Quina amabilitat !
Algunes administracions i empreses, quan les truques per telèfon, em diuen que per la meua seguretat, podran gravar la conversa. Ells decideixen si en aquell moment és més segur per mi gravar o no. Una decisió unilateral que em deixa sense opció de rèplica si vull aquell servei. Amb tot, que haig de saber jo, ignorant de mi, si em convé o no la gravació; sort que ells ja decideixen pel meu bé.
Quina responsabilitat !
A la DGT, fa uns anys, quan els aparells per pagar amb tarjeta de crèdit ja començava a ser d’ús corrent, ells encara no en tenien. Hom tenia que pagar les multes en efectiu, ja que no acceptaven les targes. Avui en dia, en canvi, no per què ells no hagin de comptar i tenir cura dels diners recaptats, sinó per la meua seguretat, només es pot pagar amb tarjeta. En una administració de l’Estat no accepten moneda de curs legal; poder tenen por de que m’equivoqui a favor seu i se’m traspaperi un bitllet de 500 euros.
Quina eficàcia !
Ara, amb l’ús massiu de correus electrònics, s’ha hagut de establir unes certes lleis i normes per la meua seguretat. L’altre dia vaig rebre un correu d’una Administració Catalana, com hagués pogut ser de qualsevol altre persona, que al final del text deia :  “ADVERTIMENT / TEXT LEGAL: Aquest missatge pot contenir informació confidencial o legalment protegida i està exclusivament adreçat a la persona o entitat destinatària. Si vostè no es el destinatari final o
persona encarregada de recollir-lo, no està autoritzat a llegir-lo, retenir-lo, modificar-lo, distribuir-lo, copiar-lo ni a revelar el seu
contingut. Si ha rebut aquest correu electrònic per error, li preguem que informi al remitent i elimini del seu sistema el missatge i el material annex que pugui contenir. Gràcies per la seva col·laboració.”.
Ai! Caram. Podria entendre que una empresa privada volgués espolsar-se les puces en cas d’error, però que l’Administració de l’Estat carregui el mort dels seus possibles errors en la tramesa de correus electrònics als ciutadans, no em sembla una cosa seriosa. En cap racó de la nota veig que es parli sobre les responsabilitats del que ha comés l’error en l’envio de la correspondència. Però és clar, tots som humans i ens podem equivocar.
Quina humanitat !
Tot sigui per la meua seguretat.

Lluís F., Notícies del C. de C. .