Sèries de televisió, pits, culs i catres.

A diumenge 30 de gener de 2011.

Sèries de televisió, pits, culs i catres.

Per Reis em vaig regalar una mini tele per poder tenir-la a l’oficina. Tots aquests dies he abandonat els documentals per abandonar-me a les sèries, en especial, les series catalanes i espanyoles. Feia temps que no mirava sèries, no des del temps del ‘Virginiano’, però casi. Les tele novel·les serioses catalanes que es balandregen entre els personatges restrets i els de la màniga ampla, i les espanyoles entre befis i psicòtics, han deixat al descobert que fora de les sèries de ‘riure’, en totes les altres, els guions pengen d’una canya.

Embolicaments inversemblants i efectes especials que semblen fets a casa una tarda plujosa de diumenge amb el Corel Studio Home, amanits amb crits, insults i paraulotes entre amics i enemics, alguna agarrada i alguna galtada, fan que els capítols es vagin suportant amb més pena que glòria. Sort, que per dissimular tanta mediocritat en les històries, han descobert una tècnica que en un principi pot distreure al personal; pits, culs i catres.

En totes les històries, ja siguin modernes o d’època, i superant les expectatives de la mateixa realitat, tothom s’entén amb tothom. La cuinera amb el cotxer, la senyora amb el capellà, el senyor amb la neboda, la germana amb el jardiner, tot acaba al catre. En les sèries modernes i per a més joves, igual. Els alumnes entre ells, les alumnes entre elles, ells i elles entre tots, els i les mestres remullant pel mig i el conserge que s’ho fa amb tothom.

L’altre dia en va ( envà ) començar una que es titula ‘El barco’. Desprès de tanta propaganda un es fa certes il·lusions, però res. Els efectes especials tots penjim penjam sense un acabat convincent, la tripulació és només un grapat d’estereotips escassament aconseguits, la trama artística es desmunta per moments i el guió per poca intenció, escàs interès i nul·la credibilitat, es dilueix a marxes forçades. Sort, que els tripulants més joves, que sembla que ja es coneixen de tota la vida, comencen a ensenyar pits, culs i abdominals. Aviat arribaran al catre, i la sèrie s’arrossegarà sobre això i les irrellevants i descabellades incidències que amaneixen la vida extra sexual i sentimental dels protagonistes.

I no és per criticar la inclusió d’aquesta mena d’escenes a les sèries, però si fem una mica d’esforç i intentem reconstruir la trama obviant totes aquestes escenes, veiem que ens queda una història i un guió que per més aiga que un cabàs, sense cap ni peus.

El nu i el triqui-triqui per guarnir puntualment la vida dels personatges els acosta a la realitat, un exemple podria ser ‘Águila Roja’, encara que no sigui un recurs imprescindible. Però que això es faci servir com a suport d’una història mediocre i sense cap altre al·licient que corrandes amoroses o sexuals, ens aboca a una uniformitat, en la que tant és mirar una sèrie d’època com una de moderna, tot acaba allà mateix.

Tenim guionistes molt bons per a sèries còmiques, en les que no els hi cal fotre mà constantment del nu ni de l’arrambada catrera.

La resta és un poti-poti insuls, un espantall mal girbat que avoca al televident poc patidor i poc pacient a la desesperació, a la exasperació i a sentir-se enganyat.

Per evitar aquests equívocs sobre el veritable tema de les tele novel·les només caldria posar els noms adients a les sèries, per exemple : ‘Amar con los huevos sueltos’, “El barco de almejas y sardinas’, ‘La república de la jodienda’, ‘Secreciones en el Puente Viejo’, ‘Pollas y gavilanes’, ‘Hospital descentrado’, ‘Amores a la bandolera’, etc., etc., etc..      

És que un ha de pensar en tot !

Lluís F., Notícies del C. de C. .