dissabte, 2 de juliol del 2016

Torno a la R.C.C. 2016







18 /

Dijous 22 de desembre de 2016.

Infectats.

El meu treball de reporter m’obliga a estar connectat a les xarxes socials. Aquests mitjans són un reflex reactiu quasi instantani de la realitat que ens envolta.
Tot corre com la pólvora, tot es còpia i es duplica exponencialment com un virus, diuen. Però per què tothom es mimetitzi, s’adhereixi i s’infecti, és necessari un infectat primigeni, un o més d’un.
Veient aquests dies el Faceboock, puc assegurar que ni jo ni cap dels meus amics, ni cap amic dels meus amics és un infectat primigeni, ni tenim contacte amb cap d’ells. Encara no he vist cap senya, ni “enganxina”, ni imatge, ni cromo, ni sant, de suport o condol amb les persones atropellades a Alemanya.
Quan van ser les morts a París tothom es va infectar fent costat als damnificats dels atemptats amb paraules d’afecte, banderes amb crespons negres i diversos dibuixets de coratge.
No sé, poder és que França ens cau més a prop i ens colpeix més que les morts dels alemanys; potser també ho fa la quantitat, si són molts ens afegim a la causa, si són pocs no val tant la pena; poder la quotidianitat amb la mort i la violència fa que ens esverem i ens colpim cada cop menys.
Però a la fi, són els infectadors professionals els qui trien per qui tenim que posar banderes de dol i amb qui hem de posar-nos al seu lloc, i amb qui no cal.
Tal com va la societat, cada vegada ens caldran més infectadors per fer-nos reaccionar massivament, desconec la seua tècnica i el virus que utilitzen, però això és un perill, podem acabar afegint-nos a qualsevol causa que ens proposin, sense saber si en el fons ens convé o no.
Esclar, que res ens priva de posar la nostra reacció a la xarxa si és que així ho sentim, i el més important, si la volem fer pública, neta de virus i condemnada a ser pastura de scroll.



17 /

Dissabte 10 de desembre de 2016.

Tiones.

Podia arribar i ha arribat. Un element típic de la tradició nadalenca catalana, fins ara masculí, ja té la seua versió femenina; la Tiona.
La Tiona es presenta amb unes trenes com espigues d’or, tal com descriu la popular cançó catalana, i amb un somriure obert i trempat.
Mireu que jo estic ben a favor de que les dones puguin fer les mateixes feines que els homes, però en aquests temps, adjudicar un treball en el que per acomplir-lo, una femella hagi de rebre un munt de cops de pal, em sembla una mica agosarat i arriscat. Això sense posar en dubte la qualificació de les Tiones per acomplir aquesta feina, tanmateix ho trobo compromès pels que triïn una Tiona per fer-la cagar.
Potser cada Tiona vindrà amb un certificat en què assumeixi de pròpia voluntat i de bon grat la pallissa que li espera seguint la costum de Nadal ?
O qui sap si és que busquen en la tradició nadalenca poder acomplir els seus desitjos masoquistes de fosques ombres ara tant de moda.
Quin enrenou no aixecaria una denúncia per violència de gènere contra un acalorat i entusiasmat bastonejador amb xamarra i barretina.
Ho pot semblar, però poca broma, fer de Tiona en aquest món que vivim pot arribar a ser molt perillós.
Imagineu-vos, jo no ho vui ni pensar, que un pervertit esperant alguna altra cosa més que unes monedes de xocolata, venjatiu, agafi un filaberquí faci un forat a la pobra Tiona, que per la seu constitució li seria difícil fugir i defensar-se, i n’abusés sexualment. O que un masclista retrògrad la clavés dalt del Roomba i l’obligués a fer la neteja de tota la casa. I és que n’hi ha de malvats així, cada dia ho veiem per la tele.
I si el món de la moda les hi posa els ulls a sobre; començaran a aparèixer Tiones més primes ? En lloc del soc faran servir una branca ?
Les Tiones ja no serien de fusta d’olivera o d’alzina o d’un tronc rescatat del mar, les farien de banús, caoba i palissandre, amb barretina de diamants.
Però en el fons, qui sap quantes Tiones moriran a la llar de foc abans no aconsegueixin guanyar-se un lloc entre els tipismes mascles del Nadal : Calendaris d’Advent, Caganers, Pares Noel’s, Rens, Reis Mags, Camells i Patges. Potser amb l’ajut de la Verge Maria, la mula que és molt tossuda, i altres figures femenines, si es veuen amb cor d’involucrar-se en la causa, les Tiones aconseguiran el respecte i l’acceptació que es mereixen en aquest món tan masclista.
Bé que també es fotut que ara que la societat comença a conscienciar-se sobre la gran xacra que és la violència de gènere, aparegui una forma de treball femení que consisteix en tenir que rebre llenya per cagar regals.
Amb quin compromís es va trobar el reporter que presentava a les Tiones.
-         S’han de picar fluixet – va dir el pobre sense saber com posar-s’hi.  
         




16 /

Diumenge 4 de desembre de 2016.

Posveritat.

I això és tan veritat com ara en plouen patates ! – sentència la senyora Quimeta, mentre recull el canvi que li retorna l’Hermelinda junt amb la bossa de bledes i de mongetes tendres, mentre jo faig cua darrere seu, esperant per pagar un parell de peces de fruita.
Sense saber-ho, la senyora Quimeta està a l’ordre del dia en qüestions de veritat i mentida social. La posveritat, una veritat a mitges , tergiversada o fins i tot una mentida podrida, és la nova tendència de relacions sociològiques i informatives, especialment a internet i a les xarxes socials, que posa per davant de la veritat contrastada del què es diu, qualsevol altra forma d’informació, explicació o notícia que sigui només un miratge de la veritat o una pura fal·làcia, però que mogui més instints, emocions, reaccions i interès que la pròpia realitat.
No és llegir una novel·la, és manipulació en directe de l’opinió per aixecar l’interès de les masses a favor o en contra d’algú o de quelcom en particular, i és un gran negoci.
Se’ns gira feina, si ja vivim a mercè d’informacions i notícies que suposem verídiques per tal de formar-nos una opinió del món que ens envolta, ara, amb la posveritat campant sense vergonya, a saber amb quines rodes de molí haurem de combregar.
El si vols mentir digues lo que sents a dir, els tafaners i els portanoves ja no interessen.
Ara el que sembla que val és la mentida que il·lusiona, la que fa que tinguem la raó, la que confirma les nostres prediccions, la que fa que lluitem per el què creiem just, la que ens fa feliços. Cosa que, està vist i comprovat, amb la veritat costa molt, és complicat, i un mal negoci.  
         




15 /

Diumenge 27 de novembre de 2016.

Crítica.

Aha! Una carta a la bústia !
Ve de Llançà. Entro a l’oficina i em poso a llegir-la.
Evidentment és d’en Lluís Feliu, i m’explica que potser sí que un cop net el passadís, el què hi havia era simplement brutícia, no la invasió de la macula scura, però es veu que li han arribat notícies de que en altres llocs del poble han aparegut sospitosos símptomes d’acumulació d’immundícies i escombraries. Es mantindrà atent, diu. També em dóna les gràcies per la meua col·laboració i interès.
Somric.
De fet, el dia desprès de parlar amb en Lluís Feliu de Llançà, vaig anar a la biblioteca de la RCC  a demanar aquest últim llibre seu, per llegir de primera mà les històries d’aquells llançanencs, especialment la que tracta de la dita macula scura.
El bibliotecari em passa el llibre advertint-me.

-         No faci molt de cas del títol, d’aquests personatges de Llançà, bé que n’hi podia assenyalar alguns d’iguals d’aquí, a la RCC, he, he, he. – sentència amb un somriure maliciós.
-         Esclar. A per tot hi ha de tot. – li dono la raó sense saber ben bé de què parlem, encara.

Les paraules del bibliotecari em van atiar més les ganes de començar la lectura. Temps no me’n faltava.
A la contracoberta ja s’avisa de que el llibre té moments escatològics, eròtics i foscos, però també divertits i tendres; aventures ben amanides, no es pot demanar gaire res més per a començar. El que l’autor no sigui un escriptor professional, d’entrada, no m’ha de fer més condescendent ni indulgent.
Un pròleg personal i molt ben trobat ens apropa al llibre amb una buscada intenció. Desprès l’autor ens fa cinc cèntims de tot plegat presentant-se com un mer escrivent amb dret d’intervenir en el moment en què el narrador pugui perdre el fil; sembla un còctel interessant.
A la fi me l’he llegit dues vegades. Crec que és raonable donada la multitud de peripècies i aventures que s’hi expliquen, i també per copsar les picades d’ullet intencionades que ens fa l’autor, i que en una primera lectura ens poden passar per alt, sinó, aquesta va ser la meua sensació.
Mai en la meva carrera de reporter he fet de crític literari, ni mai m’he preparat per a tal menester; però la manca momentània d’històries i de notícies interessants a la RCC, m’empeny a continuar parlant d’aquest ‘Llançà, paral·lel 80’, seran només apreciacions personals sense una base literària reconeguda, serà una opinió que tant pot ajudar com entorpir a donar el pas per llegir-lo. Espero que l’amic Lluís de Llançà no se’n assabenti si és aquest el cas.
A part de la definició que es fa del llibre a la contraportada, quines sensacions ha despertat en mi ?
Doncs veient el títol i coneixent una mica l’autor, un diria que el llibre, per als possibles lectors locals, pot arribar a ser com les cançons dels Rolling Stones per al que no entén l’anglès però porta tota la vida escoltant-les, fins que un dia les escolta subtitulades. Hòstia ! Això és lo que canten ?
Doncs sí, en un primer moment sorprenen els temes, com es desenvolupen els personatges i com és contat tot plegat pel tal narrador i transcrit per l’autor. Jo ho vaig trobar atrevit i explícit.
No sé si els lectors llançanencs trobaran o buscaran evidències de qui pot ser tal o qual personatge, però aquí tinc que donar la raó al bibliotecari, per un foraster bé que podria ser un veí o un conegut de qualsevol part del món, ja que en el fons són vides de persones.
Diu l’autor que el 80 del títol es correspon als anys 80, en els que van passar part o totalitat de casa història. Els 80’ van ser uns anys en què era possible que passessin aquelles coses al poble; pel turisme, per la novetat, la llibertat, la innocència i la pilleria de tots plegats. Són uns anys prou propers com per recordar les coses d’una manera ‘històrica’, amb tocs de fabulosa i anecdòtica aventura, tot un caldo de cultiu per esplaiar-se en la mena d’odissees i tripijocs que viuen i s’empesquen els llançanencs que hi apareixen; i que hi desapareixen, per què la mort i el crim són uns recursos literaris imprescindibles, com ho són l’amor, la bona i mala sort, la casualitat, el suspens i la possible veritat o no del què s’explica.
No sé si algun llançanenc podrà haver-se vist reflectit al llibre, però donat el tarannà dels implicats, crec que faria bé a guardar-s’ho per a ell.
És broma ! Però sent un llibre de poble, bé que està aixecar certs recels i males idees.
De fet és funció de l’escriptor trasbalsar els sentiments i les emocions del lector, per tant si el llibre aconseguís que alguna persona se sentis al·ludida  entre aquets delirants esdeveniments, crec que seria un punt a favor de l’autor. Esclar que ho dic com a foraster.
Tanmateix pot haver-hi lectors amb una particular moralitat i sensibilitat que trobin alguns passatges més difícils d’entomar, es veritat que hi trobarem escenes que encara que embolcallades d’esperpent i ridícul no deixen de ser punyents, transgressores i a les que podríem qualificar per a majors d’edat.
Amb tot, la lectura en general és àgil i amena. D’històries n’hi ha de curtes i de més llargues, d’aquestes, algunes ens reclamaran una mica més de concentració en la lectura ja que per la seua estructura narrativa o pels tocs de novel·la policíaca o negra, una lectura soma pot provocar que perdem detalls importants o el propi fil de la narració, a la fi res que no es pugui superar posant una mica d’atenció.
A la fi, us recomano la lectura del ‘Llançà, paral·lel 80’ si voleu passar una bona estona de diversió, fàstic i trempera tot recordant o descobrint aquell Llançà ja desaparegut, però que aquest llibre es capaç de fer-nos, per uns moments, espectadors o fins i tot actors del què es vivia en aquella època.
El reporter de la R.C.C. . 
      
         



14 /

Diumenge 6 de novembre.

Runa.

Alguna cosa no he paït bé.
Aquesta nit he tingut malestar i un malson. Em trobava al bell mig de les runes i la destrucció de la guerra per tot arreu. El foc, el fum i la polseguera no em deixava respirar. Crits, queixos i plors envaïen l’aire, sortien de sota les parets derruïdes, de sota el ciment esmicolat. Persones cobertes de cendra i pols corren cap a la destrucció; remouen escòria i reble amb les mans escorxades. Soldats, sanitaris, bombers i voluntaris lleven els morts d’entre les runes i les ruïnes. Apareixen cossos ferits, cossos trencats, esberlats. Persones de totes les edats, homes, dones i criatures de color gris amb les robes esquinçades embegudes de sang.
Vaig veure com els treien a tots de sota dels enderrocs, a tots els pobres del món, a tots els desesperats, a tots els refugiats, a tots els innocents del món.
Això em va fer plorar.
Ni un sol pit carregat de medalles va ser tolt d’entre tal devastació.
Això en va fer trallar.   
         



Cròniques de Llançà ( VI ) 2016
A través dels llibres d'Actes de l'Ajuntament : 1876 / 1880
  Lluís Feliu i Pumarola


18 març 1876 – S’acorda avisar la Governador Civil de la Província del mal estat en què es troben els camins transversals a la via fèrria degut a la construcció de la mateixa, i que calia fer una paret de sosteniment sobre el camí de Terrols o Tarrols en el tram sota la via. El Sr. Alcalde posa en evidència els molts abusos que fan els carruatges al travessar la població, anant massa de pressa i embrutint als transeünts. Es disposa publicar un bàndol amb una normativa i castigar als infractors amb multes de 1 a 5 pessetes.

21 maig 1876 – L’alcalde de Figueres reclama a l’ajuntament de Llançà la quantitat de 1275 pessetes en ‘gastos carcelarios’.

7 gener 1877 – S’acorda una comissió municipal per la recessió ( cessió ) d’objectes vinícoles a la Expocisión Vinícola Nacional de Madrid, que s’inauguraria l’abril del mateix any. La comissió va ser formada pels senyors : Celestino Cafas, Juan Majuelo, Francisco Ballesta, José Pagès Iter, Miguel Galter, Juan Iter Pujol, Aniceto Badosa, Joaquin Guanter i José Sabater.

20 gener 1877 – El regidor Sr. Ferrer va manifestar que ha l’estanc no hi havia cèdules de 50 cèntims. Convocat l’estanquer va dir que no era culpa seua, que ell ja les tenia demanades a la subalterna de Figueres que no en tenia en existència.

18 març 1877 - En virtut del mal estat dels passadissos dels camins transversals a la via fèrria en construcció, s’acorda que l’ajuntament posi en coneixement del Governador Civil aquest problema, i reclamar per ofici al Sr. Treupaderme Cap de la secció del ferrocarril en construcció, d’aprofitar l’època seca per tal de construir la paret de sosten del camí de Terrals o Tarrals en el lloc on travessa dita via fèrria.

8 abril 1877 – En virtut dels abusos que existeixen en la població per part dels carruatges de la mateixa, corrent a massa velocitat i embrutint als seus habitants pels carrers i demès disturbis, es publica un bàndol on els infractors serien castigats amb una munta de 5 pessetes.

21 maig 1877 – El Sr. Alcalde de Figueres envia un comunicat reclamant a l’ajuntament de Llançà el pagament de 1.275,75 per endarreriments carceraris.  

10 juny 1877 – Degut al fatal estat de conservació dels nínxols del cementiri, s’acorda fer saber als respectius amos que han de reparar-los en la major brevetat possible. També s’observa el lamentable estat en què es troben els voltants de la font pública de la Plaça i s’acorda trobar el mètode més convenient per adobar-ho.

24 juny 1877 – El Sr. Juan Majuelo reclama se li senyali l’amplada del carrer Sant Vicens entre la casa nº 8 i la nº 3, on vol fer una nova construcció de : “16 palmos catalanes en lugar de los 14 que hoy en dia solamente tiene.”

1 juliol 1877 – Al trobar-se les aigües embassades al nord de les cases 11 i 12 del carrer de Mar, s’acorda que els Srs. Vicente Girbal, Ramon Ballesta i Juan Majuelo han de netejar la rasa que hi ha entre les seues respectives finques.

15 juliol 1877 – L’ajuntament demana al Cap Provincial de secció que desprès dels treballs practicats a la carretera que va a Figueres, aquesta no es destrueixi fins que la nova no hagi sigut aprovada per aquest ajuntament.

19 agost 1877 – Es destitueix del càrrec d’enterramorts i infermer de l’hospital municipal al Sr. Estevan Sabriá per incompliment de les seus funcions. La vacant s’ha de cobrir en dos dies.

26 agost 1877 – Es presenta un únic aspirant a la vacant d’enterramorts i infermer, el Sr. Matias Giralt i Mirò, persona de bona conducta que espera ser elegit. El paleta Sr. Paladio (?) Jorch i Miguel és autoritzat a construir els nínxols del cementiri al preu de 30 pessetes cada un.

23 setembre 1877 – A fi d’evitar les immundícies a l’escorxador, s’acorda construir una cleda on col·locar el bestiar abans de ser sacrificat, i es reparin les esquerdes que hi ha a les parets i al teulat. Es renova l’arrendament al Sr. Juan Sabatè de l’escola de nens al preu de 280 pessetes anuals per l’espai d’un any.

14 octubre de 1877 – El Sr. Felip Castells i Costa veí del poble, declara que vol edificar al solar que te al Port entre la carretera i la platja, i se li senyalin les línies de les façanes que intenta construir. L’ajuntament que s’ha d’edificar a una distància de 48 pams de la paret septentrional de la des hereus de Jaime Clampells, les altres línies han de seguir les construccions i la carretera i la dels nord es construeixi on hagi senyalat la competent autoritat de Marina segons disposi la llei d’aigües vigent. També el Sr. Vicente Girbal demana se li senyalin les línies de les parets d’un pati que intenta construir a la placeta de San Pedro.

21 octubre 1877 – El Sr. Pedro Coll reclama el pagament del lloguer de l’escola de nenes. S’acorda pagar-li la quantitat de 55 pessetes pels mesos endarrerits.

24 febrer 1878 – El Governador Civil de la província aprova el pressupost municipal de l’any econòmic 1877-78 valorat en 6.825, 85 pessetes, important les despeses 6.822,75 pessetes, amb un sobrant 3 pessetes i 10 cèntims. Seguidament l’ajuntament aprova llogar una habitació de la seua propietat a la Plaça de la Constitució contigua a l’església parroquial. Es lloga a Pedro Jofre i Serradell per 6 duros anuals.

17 març 1878 – Es dóna lectura a una instància del Sr. Luis Montiel veí de Girona per tal que fos rellevat de tota quota de consums per quan no te casa oberta en aquesta població i menja a casa de la Sra. Paula Pujol, l’ajuntament dóna per bona aquesta reclamació davant l’Ex. Governador Provincial. El Sr. Dalfau i Lluch demana amb una instància que l’ajuntament li doni permís per a construir al racó que forma la casa nº 9 del carrer de La Pelota per evitar el munt de brutícies que allà s’hi dipositen i mantenir el carrer més net. Se li concedeix que tanqui el lloc seguint la línia que marquen les cases nº 11 i 13 i la dita casa nº 9. S’anomena com a Comissionat per tal de verificar l’entrega del mossos a la ‘Caja’ de la capital al Sr. Juan Ferrer Xauvet.

31 març 1878 – S’acorda de fer un nou amillarament donat els molt defectes que te l’encara vigent de l’any 1861.

21 juliol 1878 – L’ajuntament acorda pagar a Matias Tribulieix per la vigilància de la plaça de l’escorxador i portar la llista dels caps sacrificats, la quantitat de 45 pessetes corresponents als tres últims trimestres.

28 juliol 1878 – Es dóna lectura als apressaments invocats per aquest ajuntament contra els mossos : Domingo Casadevall, Gregorio Molins i Giralt, i Rafael Pontoner i Puig, per no haver-se presenta a la caixa de reclutament de Girona.      
31 maig 1879 – En sessió extraordinària es tracta la demanda dels veïns del poble de Sant Silvestre en la qual demanen segregar-se del districte municipal de Sant Miguel de Culera i agregar-se al d’aquesta vila en vista dels beneficis que d’ella esperen. L’ajuntament de Llançà accepta aquesta petició tal com l’accepta l’ajuntament de Sant Miguel de Culera considerant que no hi ha cap perjudici ni per l’un ni per l’altre municipi.

8 juny 1879 – El Sr. Jeroni Forch i Berta veí de Girona sol·licita poder construir una galeria al carrer Dentro Vila, vist el dibuix, l’ajuntament acorda desestimar la reclamació per perjudicar aquesta la casa contigua de la ‘Doma’ ( domer ) que li pertany. El Sr. Juan Sabater demana se li marquin les línies per poder edificar al solar de l’Hostal, que ha comprat a la Hacienda, l’ajuntament li dóna les línies que sumen el total del solar de 90 metres comprat a la Hacienda.

22 juny 1879 – El Sr. José Sirvent i quatre veïns més reclamen la insuficiència d’amplada entre la casa de la senyora Úrsula Fulcarà i el solar de l’Hostal, l’ajuntament vist el problema acorda no poder atendre la petició dels veïns.

6 juliol 1879 – Es dóna compte d’un ofici remés pel Sr. Ayudante Militar de la Marina del Port de la Selva, respecte de l’aprofitament perpetu de l’illot anomenat Castellá del Estany situat a la platja del port de Llançà a favor del Exel. Sr. Conde de Perelada, a fi de que l’ajuntament que informi segons preveu el paràgraf 3er de l’article 25 de la Llei d’Aigües de 1866. Desprès de discutir-ho l’ajuntament acorda per unanimitat que : “Que la obra proyectada por el Exel. Sr. Conde de Perelada no solo no perjudica ni incomoda en lo más mínimo al puerto de Llansá ni a sus moradores, por cuanto se trata de un islote completamente inculto, yermo y abandonado del que ningún provecho se saca, si no que servirá más bien para embellecimiento y adorno del puerto con el elegante edificio que piensa construir, y contribuirá de seguro a que desaparezca con el tiempo la charca de aguas cenagosas que lo rodea por parte de tierra.”. I així se li fa saber.

27 juliol 1879 – El Sr. Miguel Guanter demana se li concedeixi obrir una cloaca a l’entremig o ‘galloris’ (galló) que existeix entre les cases de Felipe Castellò, Julio Salvá i l’escorxador. L’ajuntament aprova la prolongació d’aquesta cloaca per l’espai que hi ha entre l’escorxador públic i el pati de Felip Castellò, ben entès sense cap perjudici a tercers i amb l’obligació d’indemnitzar a tot temps del perjudici de possibles filtracions.

29 juliol 1879 – Havent arribat l’estació calorosa, l’ajuntament acorda la neteja del rech Madral, així que es convocarà a tots els propietaris veïns al dit rech a les 7:30 h de la nit a la casa consistorial per acordar els mitjans per efectuar tal neteja.

10 agost 1879 – Havent-se reunit tots els propietaris limítrofes al rech Madral, s’acorda que han de fer netejar la seua part en el termini de vuit dies, i si algun propietari incompleix, l’ajuntament se’n farà càrrec aplicant-li a ell els costos.

17 agost 1879 – El Sr. Antonio Bosch, mariner d’aquesta població, reclama que l’ajuntament li senyali les línies de la casa que intenta construir al port en el solar entre les cases de Pedro Bosch i Felipe Castellò així com també l’amplada dels carrers transversals.

5 octubre 1879 – Es llegeix una instància del Sr. Felix Miguel i Heras que demana que l’ajuntament doni suport a la creació d’un segon estanc en atenció al veïnat i als transeünts a l’estació de la via fèrria. El consistori troba justa la proposta i accedeix presentar la petició al Muy Exe. Sr. Administrador Economico de la província.

26 octubre 1879 – El Sr. Luis Montiel veí de Girona, demana a l’ajuntament que marqui les línies d’amplada del carrer Cabrafiga en la part que intenta construir una casa en un camp dit Colomer. El Muy Exe. Sr. Gobernador Civil proposa que de manera filantròpica a fi d’alleugerir les moltes necessitats que pateixen els veïns de la província de Murcia, es facin donacions per tal de fer menors tals mals. L’ajuntament de Llançà col·labora amb la quantitat de 25 pessetes que ingressa de manera efectiva.

2 novembre 1879 – La comissió encarregada de l’alineació en la prolongació del carrer Cabrafiga manifesta que l’amplada del carrer entre la casa de Benito Bes i la de Fidel Tribulieitx és de 33 pams i la del solar en que s’intenta edificar i el pati de Martin Compta és de 53 pams, i que la línia del referit solar ha de ser recta amb les cases del manifestat Bes i Jaime Lagresa.

18 gener 1880 – L’enginyer de la construcció del ferrocarril de Girona a França fa arribar a l’ajuntament una proposició per tal es puguin reunir la comissió de propietaris interessats per arribar a un acord amb aquesta municipalitat sobre el pas del tren pel camí de “Buqué”.

7 març 1880 – El Sr. Francisco Javier Dalfau demana fer una construcció en forma de claveguera entre la carretera del port i la seua finca anomenada Cabrafiga, l’ajuntament ho aprova.

11 juliol 1880 – En sessió extraordinària es posa en coneixem la demanda que fa el procurador substitut de la Excma. Duquesa de Medinaceli, sobre el pagament de 28 pensions d’un cens anual de 100 lliures catalanes que diu que aquest ajuntament (?) a l’extingit monestir de San Pedro de Rodas, i que la seua principal a de percebre com successora dels bens de dit convent. L’ajuntament acorda conferenciar a Girona amb el Sr. Luis Montiel sobre aquest particular.

18 juliol 1880 – Es dona lectura a la copia del judici celebrat el 16 del corrent entre el procurador de la Excma. Duquesa de Medinaceli i el President d’aquest ajuntament sobre la reclamació de 28 pensions de 100 lliures cadascuna d’un cens que diu el reclamant ( deu ? ) aquest municipi a la principal successora de l’extingit monestir de San Pedro de Rodas, i de tot quedaren assabentats els concurrents. El Sr. Javier Dalfau es queixa en una instància de que les aigües dels trulls que corren pel Gardisó li han fet malbé l’aigua del pou de l’horta. Vist per la Junta de Sanitat Municipal aquest problema, s’acorda prohibir llençar l’aigua dels trulls al Gardissó.

11 agost 1880 – Es dóna lectura al dictamen emès pel advocats de Figueres Sr. Miguel Almas, Sr. José Juñer i Sr. Enrique Serra del que es desprèn que :  A esta municipalidad le sobran razones más que suficientes para oponerse a la demanda hecha por el procurador de la Excma. Duquesa de Medinaceli …”, així que l’ajuntament acorda mantenir el litigi amb l’oposició del Sr. Rafel Tolsanas que considera que seria una qüestió ruïnosa pel país. L’alcalde president Sr. Estevan Parés va ser elegit com representant de la població, juntament amb els Srs. Juan Majuelo i Miguel Guanter per tal d’assabentar-se més endavant de la qüestió.

31 octubre 1880 – Es llegeix una llarga nota del conseller Sr. Selleras en la que es queixa de l’extrema lentitud que s’actua sobre la gravíssima qüestió de l’eixamplament, neteja i canalització del clavegueró públic conegut com rech Madral, donat que la millora i salubritat de dit rec seria d’un gran bé per a la població, sent una qüestió de vida o mort donades les inundacions que desgraciadament tant sovint afecten a la població. Donat que aquesta neteja ja havia estat ordenada pel Governador Civil desprès d’una inspecció de l’arquitecte provincial, i l’ajuntament encara no havia actuat en aquesta qüestió, el consistori estava incorrent en una greu irresponsabilitat de la que estenia que informar a les instàncies superiors. Davant això, s’acorda formar una comissió per solucionar el problema formada pels regidors Ferrer, Selleras i Poch. Els Srs. Poch i Ferrer al·leguen que no els hi convé formar part d’aquesta comissió. A la fi són elegits el Srs. Jaime Isern i José Sirvent.


19 desembre 1880 – Compareix a l’ajuntament el Sr. Eduard Vilallonga Pagès, veí d’aquests poble, manifestant que per la parada de venta de robes que disposa en el lloc públic de la plaça, els dies festius se li exigeix el pagament d’1 ral com als forasters, cosa que no es feia amb la resta de venedors de la població, ja fossin de grans i altres gèneres que venien a la plaça, per tant demana se li eximeixi de pagar tal arbitri. Desprès d’escoltar l’exposició, l’ajuntament acorda que tots els venedors locals, ja fossin de grans, caldos, farines o qualsevol altre gènere, vindrien obligats al pagament d’1 ral cadascú al igual que els forasters.



13 /

Diumenge 30 d’octubre de 2016.
Torna la macula scura a Llançà.
                           o
El passatge llord.


Avui, a la bústia de l’oficina hi havia una carta que no era ni del banc ni propaganda, una carta personal. Venia de Llançà i la remetia un tal Lluís Feliu; mira, un parent de nom. He buscat per internet, per si de cas, hi he vist que és un cambrer que ha escrit un parell de llibres.
D’entrada m’ha sorprès que es dirigeixi a mi en una carta manuscrita; encara no he decidit si això m’ha de fer pensar bé o mal. En Lluís, que en la missiva el noto inquiet i preocupat, m’ha assabentat de que unes senyes que apareixien en una de les històries del seu últim llibre, i em confessa que el to desenfadat de la narració amaga una terrible veritat, es reprodueixen ara prop de casa seu.
Aquestes coincidències l’han trasbalsat i creu que són l’inici d’un terrible i diabòlic perill.
Tot seguit em descriu com una mena de negror polsosa està envaint els baixos de l’edifici. Els peus de les columnes mostren el rastre d’una brutícia grassa de la que de vegades i vessen unes supuracions groguenques. Els rajols s’estan impregnant d’una substància femtosa i fastigosa que presagia que el mal corra per allà. Amés té proves de com la possessió del mal ataca a les persones .
Així doncs, em prega que el més aviat possible tingui a bé visitar-lo per tal em pugui mostrar les inquietants probes que el porten a sospitar que el Mal és a l’aguait a Llançà. Em dóna el telèfon, l’adreça i en torna a pregar la meu prompte visita.
Poder no us ho he dit mai, però els meus primers treballs de reporter eren dedicats a investigar cassos de fenòmens del més enllà, paranormals i extraterrestres. Així que la carta, si re més no, m’ha intrigat.
Hem quedat per aquest divendres al matí.
Feia temps que no baixava a Llançà, però la casa d’en Lluís és en un lloc cèntric, prop de la Plaça Major i no m’ha costat trobar-la.
Bé, és un edifici de pisos pel que s’accedeix per un passatge que travessa el bloc.
Toco el timbre i rebo resposta en un segon, és ben bé que m’esperava.

-         Si ?
-         Sóc jo, en Lluís, de la República del Cap de Creus ...
-         Ah ! Molt bé, ara baixo – m’obra la porta de l’escala però no em convida a pujar. Se sent tancar una porta lluny i un baixar l’escala lleuger. Al moment apareix en Lluís. Ens saludem mentre ell ajusta l’entrada.

-         Li agraeixo que hagi vingut – em diu alegrant-se de veure’m.

-         Ara li explicaré la història que em preocupa i les probes que em fan sospitar –deixa anar allà mateix, al replà de l’entrada – Al voltant dels anys 80 va haver-hi aquí, a Llançà, una infecció diabòlica que va ser aturada ‘in extremis’ per uns agents dobles que treballaven pel Vaticà. Sé que sona a cosa increïble, i no li demano que em cregui d’allò de llavors. Una de les característiques que indicaven l’inici de la infecció demoníaca produïda per el què l’Església anomena macula scura, era la brutícia i la immundícia que començava a aflorar en el lloc de dita infecció, tal com va passar a l’època en una casa solitària que es deia “Villa Alberta”.
Doncs bé, he arribat a la conclusió de que la macula scura a reaparegut, casualitat o no, aquí. No és només la brutícia que es comença a acumular als baixos d’aquest edifici envaint tot el passatge, és l’efecte malèfic que actua sobre les persones que s’hi estan o hi transiten. De vegades, els que hi passegen amb el gos queden com enartats mentre l’animal fa les seues necessitats, i quan aquest ha acabat, continuen el seu camí amb la mirada perduda, somnàmbuls, com conduits per una força mel·lifica, sense aturar-se a recollir ni merdes ni pixats. Altres vegades s’hi arremolinen grups de nens i joves. Doncs els hi passa el mateix, al cap d’una estona comencen a emplenar el terra de cloves de pipes, paperots de pastissos, bosses de llaminadures, llaunes de begudes i burilles sospitoses. Alguns, els més dèbils mentals i fàcils de sotmetre per la maldat del lloc, fins i tot trenques ampolles de vidre, amb el perill que això comporta. Altra mena de fluixos s’hi deixen fins i tot els condons.

Faig l’intent d’interrompre el seu discurs amb una possible explicació, però ell, com llegint-me el pensament no em deixa.

-         Sí, sí, ja sé que es pot pensar que avui en dia a la mainada i a la joventut li falta certa dosi d’urbanitat i respecte, poder no a tots – s’escura el canyalot – però a forces sí, però no, no és això. Tinc la proba que la maldat s’està congriant en aquest passadís per què la seu força ja ataca a persones capaces i amb funcions superiors.
Sí, sí, la macula scura aconsegueix dominar fins i tot a membres del consistori municipal. Els veïns hem denunciat a l’ajuntament diverses vegades la brutícia que s’acumula al passatge, però encara que allà ens diuen que ja se n’encarregaran, al passar per aquí els consellers i fins hi tot el mateix senyor alcalde són atacats per la infecció malèfica que els hi esborra del pensament les nostres demandes de neteja. De ben segur que quan creuen pel passadís no veuen la quantitat de brutícia que s’hi acumula, l’esperit de maldat els mostra tot polit, net i preciós, sí, la macula scura treballa així, dominant el cervell de les persones cap al seu favor – acaba i se’m queda mirant com esperant de mi alguna reacció eufòrica davant de tant lúcides informacions.

-         Si, esclar – arribo a dir -  les circumstàncies semblen indicar certa relació ...
-         I ? ...
-         Eeee ...
-         Sé que vostè ha treballat en temes d’aquesta mena ...
-         Miri Lluís, - dic buscant la manera de no ferir la seu esperança – deixi’m uns dies per fer algunes consultes i concretar el tema. El tornaré a trucar per dir-li alguna cosa.
-         Bé, molt bé, jo li enviaré unes fotografies on apareixen mostres de la infecció malefica.
-         I tant, estaré molt atent.
-         Doncs quedem així – em diu somrient i esperançat tot allargant-me la mà.

M’obre la porta i s’acomiada sense sortir al passadís mentre em fa el signe de que miri atentament. Tanca suaument i desapareix rere el reflex dels vidres. Al caminar pel passatge em fixo en la quantitat de merdelis que s’acumula en els baixos de les columnes i tot al llarg de les parets. Sembla mentida que en un poble com Llançà tinguin un passatge tant cèntric, que connecta un gran aparcament amb la Plaça Major tant mancat de neteja.
No sé si s’haurà de practicar un exorcisme al passadís, però jo primer provaria amb un Kärcher.
         


12 /

Dilluns 24 d’octubre de 2016.

Antic.

Aquets dies a la República del Cap de Creus sembla que s’ha parat el temps. Tot queda sota diferents tons de gris, alguns horts cremen els rostolls afegint fum gris a la grisor general. El tràfec de gents a desaparegut esperant un altre sol. La República del Cap de Creus ha quedat somorta.

-         Així no hi ha manera de trobar cap mena d’inspiració – em queixo enutjat.

La pantalla de l’ordinador no s’immuta davant la meu desesperació i s’espera impassible. Obro un dels calaixos de la taula com si les ideies les hagués guardat allà. Hi ha diversos paperots i una Farella vella.

-         Si haig de trobar tema aquí ... – dic tot menyspreant els sentits articles dels col·laboradors de la revista.

La fullejo amb desgana. Escrits tan ben intencionats com intranscendents i que no m’aporten res. Pel mig, a doble plana hi ha un recull de poemes. Bufo. Com per martiritzar-me llegeixo el primer, i el segon, i el tercer. Persones que amb l’intent d’aconseguir encadenar paraules amb rima, contingut i missatge, han suat la cansalada i s’han espremut el cervell amb uns resultats que em desesperen encara més. L’últim poema és el més llarg, només de veure’l m’acaba de rematar, em desencoratja i ja, d’entrada, em fa agafar mania al pedant projecte de poeta que firma LL. F. P. / 2008, sense conèixer-lo.
Amb tota la desgana del món el començo a llegir només atiat pel títol.

Postals antigues

Des de fa un temps em dedico a buscar postals antigues de la R.C.C. que guardo en una carpeta a l’ordinador sense saber ben bé què fer-ne. Obro l’arxiu i les miro; mostren un poble gris i solitari, tal com el poble s’ha aixecat avui.

Visc prop del mar i no el sento proper,

Jo sóc d’un poble mariner, crec que mai ho he dit a ningú d’aquí. Tant voltar pel món hi he anat a parar a un altre poble mariner com el meu. Mar de petit i mar de gran, però no hem intimat mai ell i jo. L’aiga no em fa por, però mai he après a nedar.

el veig allà, el sé,
blau encalmat, gris furiós,
enfinestrat i darrer.

Des de la finestra de l’oficina és la meu vista principal i privilegiada, tota la badia i l’aforari. Des de la finestra bado moltes estones, jo aquí i ell allà, però.

Alguns dies, a l’hora comuna de cel roent,

Poques vegades he baixat fins la plaja, si de cas cap al tard, quan hi van els que hi busquen allò de cada un que no és nedar o plantar la canya.

amb posat distret i distant, com un foraster,

Encara que faci anys que sóc a la R.C.C., quan vaig fins a mar m’encanto amb les cases que envolten el passeig, des d’aquesta perspectiva, des d’aquell altre punt, amb els tons del ressol, amb les ombres que llisquen per les parets avall; amb les barques que immòbils perden els colors verds, blaus i vermells mentre allarguen la silueta per l’arena. Bado amb tot això com si fos la primera vegada.

hi vaig passejant, em deixo portar pel trescar de la gent.

I d’aquí cap allà intento passar desapercebut. És en aquells moments en els que desitjo no trobar-me amb cap conegut i tenir que dir aquelles quatre paraules de rigor que em traurien de la meua realitat paral·lela.

Busco vagant bocins de corall i vidrets verds,
secrets descoberts de l’últim llevant,

Llavors clavo la vista al terra, amb la punta de la sabata moc les pedretes per desenterrar alguna cosa oblidada per algú o portada fins allà pels últims cops de mar; qui sap si una moneda, un anell o una polsera d’or.

peces revesses d’un trencaclosques encara per fer,

Però mai he trobat res de valor, només carquilles, cargols, trossets de corall i els infinits vidrets gastats i glaçats. Poder és lo millor. La troballa d’una cosa perduda per algú em posaria en el dilema de què fer-ne.

Aixeco el cap i miro al voltant,
o el món o jo hem errat de quadrant.

Què fer-ne d’una troballa a la plaja; tornar-la si es pot, quedar-me-la, amagar-la per sempre, mostrar-la a tothom, llençar-la a mar ? Tantes respostes com persones preguntades, i cap resposta concorda amb la meu pensada en aquell moment, però més tard sí, però desprès no. Merda !

Armat en un clot un semaler corcat,
la borda dibuixada amb el peu,
jocs de navegants,

Miro per tot el llarg de la llongada i torno al poble mariner de la meu infantesa. Poca cosa teníem llavors per jugar, la plaja no fallava mai, sempre era allà. Aquell dia de finals de setembre, com molts altres, ja ningú es banyava i nosaltres érem els amos d’aquella belga de sorra. I el nostre vaixell també era allà.

imaginem la vela i el masteler,

Teníem la sort de comptar amb una flota assortida, depenia de les nostres necessitats, barcos de guerra, pirates, mercants, baleners. A cada aventura un barco diferent, era la gran avantatja de jugar amb la imaginació. No calia passar pantalles, ni acumular punts, ni aconseguir bonus, ni esperar sortir de cap bucle programat per uns desconeguts, els nostres barcos eren ara un, i un de diferent un segon desprès de desitjar-ho.

de bandera no en té i no en cal el seu,
quatre draps vells són gallardets flamants.

Res ni ningú ens privava de navegar per tots els mars del món, ni envestir les causes més heroiques, com les més malvades. No teníem ni bandera ni país. Ara es fa estrany, però no érem catalans i per fer-nos estrangers parlàvem en castellà.

L’aforari és blau i blanc,
pols de sal,
tramuntana encesa, vola una gorra,

A la República del Cap de Creus, de vegades, trobo a faltar la tramuntana del meu poble. La tramuntana d’un mes, de dia i de nit sense defallir. La que salava tots els racons del Port, la que feia de la sorra un arma punxant, per amuntegar-la desprès en aràbigues dunes. La que et feia caminar d’esquenes quan anaves al cole, per què de cares t’afogava.

la por no hi val,
atrafegats xerrics, ni capità, ni mariner,

No teníem ni por ni vergonya de mostrar els nostres jocs al carrer. Crits, ordres i contraordres ordenades per tots a l’hora i obeïdes per tots a l’hora. Érem com una mola, una mola de nens, no recordo cap manaire en especial. Érem com una onada que anava i venia rere d’una pilota de futbol.

molta feina per fer,
és la lluita vital,
heroica i vana,
d’una barca de sorra.

De vegades el nostre barco navegava massa a prop de l’enemic. De vegades, sense avisar, ens abordava i ens desfeia mitja nau. Crits i retrets : “Ja us ho havia dit !”. Calia virar per salvar la càrrega i el vaixell. Tothom al seu puestu. Tots sabíem lo que calia fer.

Nens amb robeta d’istiu
voltats per un exercit de bronze i nu,
el sol pertot mana,

Aquells istius, com la tramuntana, el sol també era de veritat. Feia tanta calor que ens entreteníem a clavar les xapes dels refrescs i les cerveses al quitrà estoveit per aquell sol de canícula. La calor no ens impedia jugar a la plaja, entre les barques i turistes que s’estorrinyaven, els banyistes havien envaït la nostra solitària llongada del setembre.

al cel ni un parrac ni núvol oportú,
la Catacrac salla un mar estranger,

Aquella calor durava fins finals d’agost, llavors començaven a pujar grops que portarien les primeres tempestes, però encara no era aquell dia. El cel blau i net ara estava de part dels invasors. Ara la nostra sorra era la que acumulava el pallol de la vella barca ajaguda en un racó, des d’ella navegàvem per tots els mars, desprès de sortir amb penes i treballs d’entre tots aquells esculls, que torrant-se al sol, ens envoltaven.

jocs innocents, hores al carrer,
amics,
on serem quan el temps passi plana ?

On són ara els nens jugant al carrer ? A la República del Cap de Creus no se’n veuen gaires, és general, els nanos juguen a casa davant de l’ordinador, o es reuneixen virtualment amb el mòbil. La resta són esports seriosos o classes d’alguna cosa. Al carrer ja no hi fan l’onada darrere d’una pilota, ni tenen els seus barcos esperant a la llongada. Al carrer ja no i carden els gossos. On seran ara els meus amics de petit; els vaig deixar allà; no recordo si em vaig acomiadar.

Per la Verge del Carme
un estel fugaç amaga en ses gotes mil-i-un desig,

La Festa del Carme del meu poble no és com la d’aquí, allà era festa grossa, el xampany, amb la música i la gent, era l’ànima de la festa. Se’n bevia molt i se’n arruixava molt més. Era molt probable acabar tant moll per dins com per fora.

daurat esperit,
que fuig a l’instant en un negre trepitx,
de respostes mancat del ser o no ser,

Recordo que se’n feia servir tant que s’escolava per la pista de ball, que era el lloc on es subhastava el peix, i ja brut i ennegrit, formava un rierol que creuava la plaja fins arribar a mar, més negre encara.

acabaràs mal parat, sense saber,
de cap al mar de l’oblit.

M’han dit que ja no en queda ni rifa ni rafa d’aquella festa del meu poble, que es va corrompre per culpa d’uns que venien de fora, ja amb les begudes al maleter del cotxe, i que només buscaven brega. Que es va tornar incontrolable, que es va autodestruir. Llàstima, però jo no m’ho crec. El mateix poble va acabar amb la festa, el poble la va abandonar a la seua sort, i els que manaven en van ser els màxims responsables, per ineficàcia, per inoperància, per por, per desídia. Tothom sabia i veia on eren aquells cotxes forasters carregats de beguda que venien a destruir, i allà els deixaven estar. Cada any anava a pitjor, fins i tot la gent prenia mal. L’últim any, mentre els mossos d’esquadra controlaven l’assumpte a la pineda de l’entrada del Port, al voral de la carretera, darrere del cementiri, els cotxes carregats d’alcohol, amb els maleters oberts, hi feien cua. La festa va morir amb nosaltres acompanyant-la de la mà cap a la mort. Tot s’oblida.

Poblet mariner, bonhora i fatigues,
mercat del record,
només tinc un grapat de postals antigues.

Sí, tinc un arxiu ple de postals antigues. Poder un dia m’animaré a mostrar-les. De moment les miro a la pantalla de l’ordinador, entro dins els seus colors grisos, com gris és avui la República del Cap de Creus.
Però també recordo que en un temps, el meu poblet mariner era viu i de tots colors ...

Postals antigues

Visc prop del mar i no el sento proper,
el veig allà, el sé,
blau encalmat, gris furiós,
enfinestrat i darrer.

Alguns dies, a l’hora comuna de cel roent,
amb posat distret i distant, com un foraster,
hi vaig passejant, em deixo portar pel trescar de la gent.

Busco vagant bocins de corall i vidrets verds,
secrets descoberts de l’últim llevant,
peces revesses d’un trencaclosques encara per fer,
aixeco el cap i miro al voltant,
o el món o jo hem errat de quadrant.

Armat en un clot un semaler corcat,
la borda dibuixada amb el peu,
jocs de navegants,
imaginem la vela i el masteler,
de bandera no en té i no en cal el seu,
quatre draps vells són gallardets flamants.

L’aforari és blau i blanc,
pols de sal,
tramuntana encesa, vola una gorra,
la por no hi val,
atrafegats xerrics, ni capità, ni mariner,
molta feina per fer, és la lluita vital,
heroica i vana,
d’una barca de sorra.

Nens amb robeta d’istiu
voltats per un exercit de bronze i nu,
el sol pertot mana,
al cel ni un parrac ni núvol oportú,
la Catacrac salla un mar estranger,
jocs innocents, hores al carrer,
amics,
on serem quan el temps passi plana ?

Per la Verge del Carme
un estel fugaç amaga en ses gotes mil-i-un desig,
daurat esperit,
que fuig a l’instant en un negre trepitx,
de respostes mancat del ser o no ser,
acabaràs mal parat, sense saber,
de cap al mar de l’oblit.

Poblet mariner, bonhora i fatigues,
mercat del record,
només tinc un grapat de postals antigues.

              
                                                                                                           LL. F. P. /2008



11 /

Dia 16 d’octubre de 2016.

Dies enrere l’Ignasi Paral es va entrebancar amb una de les andròmines que té escampades pel jardí, i es va fer mal al peu. Jo, al passar cada dia pel davant de casa seu, em vaig oferir per fer-li els encàrrecs que li convinguessin. Així, aquells dies vam tenir temps de xerrar i de passar l’estona junts.
Ahir a la nit, ja recuperat, me’l vaig trobar al Voramar. Em va convidar a un carajillo com el seu, i em va tornar agrair l’ajuda que li havia dat.

-         No és res home, qualsevol hagués fet lo mateix.
-         No, creguis, no – en respon pensatiu mirant la negror del gotet.
-         També sé que has estat donant un cop de mà a n’en Melody.
-         És que li volia fer una entrevista ...
-         Sí, però has fet més que una entrevista ...
-         Em va semblar que estava una mica apurat.
-         Tu ets molt bon jan.
-         El més bon Jan és aquest d’aquí – dic tot assenyalant en Jan rere la barra, que somriu i sense dir res m’indica a mi.
-         Ho veus, no siguis tant modest; tu ja t’has guanyat el cel;  per això i per moltes altres bones coses que sabem que has fet – sentencia l’Ignasi.
-         No us emprenyeu pas, però jo no en tinc cap intenció d’anar al cel.
-         Ha! Però un cop mort poc has de manar tu on aniràs o no.
-         Sembleu molt entès en temes del més enllà ...
-         Que tu has d’anar al cel, collons !
-         Que us dic que no hi aniré.
-         On collons vols anar, doncs, a cremar a l’infern ?
-         Ni al cel ni a l’infern, només vull morir i quedar-me allà tranquil, sense fer res, tot sol.
-         Tot sol ? Collons, al cel et trobaràs amb la teua família, amb els pares, amb els que t’estimes.
-         Amb quin intent ?
-         Que estàs barallat amb tothom ?
-         No.
-         Doncs ?
-         Escolteu, tots ja serem prou grans, ja ens hem conegut i estimat en la vida, a què ens ha de dur una trobada eterna amb tots plegats ?
-         Cony, estàs acompanyat de la gent que t’estima i estimes tu. Què voldries, anar acompanyat de titones amb vels i gasses ?
-         No, jo vui estar tranquil i sol. Desprès de mort no crec que calgui trobar-nos tots i anar plegats amunt i avall tot el dia, cadascú que visqui la seu vida, millor dit la seu mort, cada un ha de campar per on vulgui, serà que no hi ha puesto en el cel o en el espai infinit; imagina’t a tots els teus rere teu eternament. Quin un tu ...
-         Home, mirat així – diu concentrat en el carajillo durant una estona.
-         Però això no pot ser així, d’això en tenen la culpa les pel·lícules ! – resol.
-         Les pel·lícules ? – pregunto sorprès per la sortida.
-         I tant ! L’altre dia, malitsiga, em vaig quedar ha veure’n una de morts vivents i d’apareguts; tots anaven a pilots, cap on corria un , corrien tots; i els que eren com fantasmes també en sortien tot una colla, s’apareixien aquí, s’apareixien allà, però sempre tots junts. Aquí et dono la raó a tu, no és infinit el cel i l’ultra món, que s’aparegui cadascú pel seu compte. Que corri l’aire, collons – s’engresca.
-         Però si tu mateix ho dius, són pel·lícules, si fessin sortir als actors molt escampats no sortirien a la foto – li segueixo la beta mig en broma.
-         Res, lu que jo et digui, la culpa d’això és del cine. Poc en diu res el capellà de que al cel tinguem que anar tots tot el dia de la mà. Bé que cadascú podrà campar per on vulgui – aventura una mica escamat.
-         Ja us dic jo que sou un entès en temes eclesiàstics ...
-         Jo, si poc i crec en aquestes bestieses !
-         I doncs ! Vos no anireu al cel quan us moriu ?
-         Jo ni al cel ni a l’infern, estàs carregat de punyetes tu !
-         Ho veu, és lu mateix que dic jo !
-         Si home, ja t’entenc ...
-         Ha ! – dic jo satisfet acabant-me el carajillo.
-         Huummm ... – remuga l’Ignasi no gaire convençut.
-         Però tu aniràs al cel per què ets bona persona ! – sentencia.   



10 /

Dia 9 d'ctubre de 2016.

Per papichulo jo.

Les noticies sobre la gramàtica que surten per l’ordinador em criden l’atenció. Ha aparegut per Internet la falsa noticia de que la RAE ha inclòs fa poc paraules com almóndiga, toballa, asín i algunes altres, doncs no, aquestes paraules i altres ja eren al diccionari espanyol a les edicions del 1740 i 1770, i ara estan marcades com paraules en desús i no recomanades. Però també podem dir que com que la llengua és una forma de comunicació viua, els diccionaris admeten noves paraules, amb més o menys encert, que són un reflex de la parla actual, així papichulo, amigovio ( follamigo ), bluyín o apartotel per exemple ja són al RAE.
Bé, s’ha vist hi comprovat que com que la gent les fa servir i són de coneixement majoritari, els mitjans de comunicació se’n fan usuaris gravant-les en el paper o en qualsevol altre mitjà fent-los mots físics, per tant fidedignes, i amb el temps normatius.
A nosaltres a la República del Cap de Creus ens passa al l’inrevés, moltes de les paraules que ens identifiquen com a poble i ens localitzen en l’espai de Catalunya ja són al DIEC de fa molts anys, i no parlem dels gran diccionaris com el DCVB o el DECat que en recullen moltíssimes més.
Nosaltres fa uns anys que vam començar a ser alliçonats amb un ‘altre’ català que segons va decidir algú és més ‘normatiu i unificador’, i vam resultar ser uns molt obedients i submisos gramaticals. Convençuts o enganyats hem anat abandonant la nostra parla, la que ens identificava i ens agermanava dins la mateixa Catalunya, hem anat deixant de banda les paraules heretades dels nostres avantpassats, per usar les que ens ensenyen els ‘superiors’ i amb les que ens ‘intoxiquen’ els mitjans de comunicació. La nostra parla esta sent corregida pels astuts i murris normativistes.
I nosaltres ni lluitem, ni ens resistim, ni molt menys contradiem. Hem vist que amb l’ús s’aconsegueix que els diccionaris incloguin paraules noves, i nosaltres com a poble hem demostrat que amb l’acceptació, el pasotisme (RAE), i l’abandó del què era nostre, s’aconsegueix que les paraules s’oblidin i es perdin.
Nosaltres, pobres bledes assoleiades, que teníem una parla reconeguda d’antuvi, la deixem morir de fàstic canviant la nostra pròpia manera de dir per la forana que ens manen. Beeeeeeeeeeee   
Ai ! Mira per on, veig que en català s’han reduït els accents diacrítics de 150 a 14. Diuen que ha sigut un treball molt profund i amb la participació de molts experts de tot Catalunya, degut als canvis de la llengua, un element molt viu. Tururut.
Poder ben aviat paraules com : guilla, espàrgol, greixons, llongada, tomata, lleixa, clivilla, afogar, fressa, estossegar, llongada, embrutir, secada o joguet ...  desapareixeran del diccionari català, total, els que les feien servir ja són morts, no caldrà que continuïn enterbolint el DIEC.
Resistència dialectal !
Amen.    




9 /

Diumenge 2 d’octubre de 2016.

Banderetes de Festa Major.

Comença l’octubre i continua fent calor, i la calor em fon la imaginació. Surto al carrer i m’assec al pedrís del costat de la porta. El carrer tranquil i solitari es retalla contra el cel blau, net com un ull de peix.
Fa poc que ha sigut Festa Major a la República del Cap de Creus. Aquest any, com sempre, han penjat banderetes pels carrers, aquest any, però, tot són banderes catalanes. Feien festa, però en un moment la memòria em fa el record de quan la bandera catalana era entre totes les banderes del món. Poder encara feien més festa.
De totes maneres crec que ens escau més estar pel mig, som gent que ha voltat pel món, i rebem gent de per tot, ara turistes sobretot.
A l’època, com era propi, vam escabetxinat per aquí i per allà, encara que hem demanat perdó, si ha servit d’alguna cosa. També vam descobrir, vam comerciar, ens vam establir i vam deixar empremta. Sabem acollir, en pagant o sense, bé això no tant. Som del món i volem ser nosaltres mateixos dins d’aquest món. Amb el temps i una canya; el que la sigue la consigue, prediuen els castellans.
Si que fa calor avui, no es mou una fulla d’abre.
Les banderetes penjades del fil semblen una fotografia. Ara ja descolorides pel sol i arrugades per la pluja de l’altre tarda, ja no fan festa.
Les quatre barres esmorteïdes i un groc cadavèric em donen tristor i solitud. Tanta bandereta catalana morta, morta i sola. Solitud de cel blau i carrer buit.
Si, definitivament el meu record m’ha convençut, la coloraina bigarrada de les banderetes d’arreu feia més Festa.
Ara, en la decadència de les banderetes catalanes penjades del fil, s’hi troba a faltar la companyonia de la decadència mundial.
Morir i deixatar-se en companyia poder és més lleuger que fer-ho en solitud, però ja se sap que mal de molts és consol de tarlans.
Ei ! Però l’any que ve, Festa Major. 



8/

Diumenge 25 de setembre de 2016.

Cap cot.

Aquesta tarda fa molta calor. Un sol de grop que pessiga de valent.
Trec una estona el cap per la finestra per esbargir-me de tant ordinador.
La plaja és força plena de banyistes i les terrasses del passeig estan ben animades. A l’aforari i per sobre dels cims de Portbou s’aixequen unes torres amenaçadores, amb grops llargs que les creuen. Grops en creu pluja segura, sentenciaven els vells, savis de mirar al cel i els seus trànsits.
És veritat, penso, que abans es mirava molt més cap al cel; celatges de vent, de mal temps, la fred, la calor i la pluja s’endevinaven mirant el cel, els núvols i les seues combinacions.
Un també s’esterrassava a l’herba o a la sorra, i sol o acompanyat, i t’entretenies a descobrir la multitud de figures que amagaven els núvols al passar. Abans calia tenir un camp visual molt ample, un estava atent a la realitat que t’envoltava. Ara, cal assumir-ho, hem acotat la visió.
Em fixo en la gent de la plaja i de les terrasses, i la gran majoria té la mirada fita al mòbil.
El grop ja ha cobert el cel i al sol. Pinta mal, alguna gent gran recull i es prepara per marxar. El primer llamp llunyà talla els núvols.
-         Ep ! – saluda algú. És en Quim Malla que torna de la passejada.
-         Hola ! Sembla que vol ploure. – dic.
-         Per això torno més aviat. Aquest, però, marca sol i sol. – m’assabenta indicant el mòbil que duu a la butxaca de la camisa. Sona un tro.
-         Caram ! – m’exclamo.
-         Vinga ! – s’acomiada en Quim, i donant una ullada al grop s’afanya Miranda avall.
Els banyistes, ferms en les seues posicions, continuen amb la mirada clavada al telèfon. De les terrasses no ha pirat quasi dingú.
La cortina d’aiga que s’apropa ja s’ha empassat les Orelles de la Mula. Cauen les primeres gotasses i l’olor de terra molla s’alça evident.
A mar hi ha corredisses, tothom arreplega els trastos sota la ruixada; els de les terrasses, a l’hora, tots demanen el compte. Sense temps, agafen les begudes i es posen a aixopluc sota cobert.
Els més tècnics resisteixen, i comprovant totes les apepès meteorològiques possibles, confien en què la gropada esmeni el seu error.
Descarrega un bon aigat.
Dingú mira ploure ni el camí de llamps i trons cap a Sant Pere de Roda.
Tothom amb la mirada fixa al mòbil, busca.
Això està molt ben buscat, penso. A qui pot interessar tant tenir al poble amb el cap cot.




7/

Diumenge 18 setembre de 2016.

Caca de ca.

Aquest agost i principis de setembre he estat fent un munt d’entrevistes i no he parat gaire per l’oficina. Desprès de parlar amb tanta gent, ara que ha tornat la calma, serà hora de recompondre la informació.
Obro les finestres per ventilar el local. El cel és gris i guspitlleja, amb tanta calor i sol haguts, s’espera la pluja amb candeletes. Els molts turistes que encara resisteixen, de ben segur esperen que demà el sol torni a cremar com mai.
Les cases veïnes de més avall, una mena d’adossades de l’època, tenen uns generosos patis al davant que esperen assedegats les quatre gotes que puguin caure. Són un tros sense tancar, a peu pla. La casa primera en pujant, la de l’Ignasi Paral, tenia el pati com sempre, l’herba massa alta, i les quatre flors que havien sobreviscut, ja assalvatjades, lluitaven per treure el nas entre matolls, blets i fonolls. En un costat s’hi amuntegaven trastos vells, estris de pesca i del llagut ja fets malbé per la intempèrie, ben bé semblava un pati abandonat. Però no ho estava. Així ho van entendre de seguida una parella que passejava amb el gos deslligat, i que van tenir la ideia de deixar-lo anar a cagar entre aquell erm. L’Ignasi va sortir del no-res al pas de la porta, i cridant amb aquella veu que tenia, cagant-se en el gos, en els amos, en els seus familiars propers i llunyans, i amenaçant-los en rebitllar-los-hi per les costelles qualsevol tauló o ferro rovellat dels que tenia per allà a mà, els va fer entendre a amos i bèstia que havien tingut una mala pensada. Encara corren camí avall.
A la casa bessona de més amunt i vivia una família que sembla ser havia vingut de Barcelona tot buscant la pau i la tranquil·litat d’un petit poble costaner. Eren moderns, gent de lletres i de bé, així ho havia dit un dia en Jan del Voramar. Al contrari que l’Ignasi, ells tenien el pati del davant ben cuidat; l’herba retallada, alguns testos de flors posats amb gust, i tot net i polit.
L’altre matí, al pujar cap a l’oficina, vaig veure al bell mig del pati dels barcelonins una tifa de gos de pam mig. Fins hi tot em va saber greu. Al baixar cap al tard, amb vaig creuar amb una parella de mitjana edat amb un gos solt. Tot passant pel davant dels veïns de l’Ignasi, vaig poder veure, atònit, una segona cagarada. Quina emprenyada agafarien els de Barcelona quan tornessin.
A l’endemà al passar, amb la mirada vaig buscar les dugues merdagades del jardí. Poder ja les haurien tret; pobres.
Però quina sorpresa ! Al costat de cada merda hi havia clavat un bastonet de mig metre amb una bandereta vermella. Quina manera més subtil i delicada de recriminar una malifeta i avergonyir al responsables !
Al plegar ja hi havia una tercera cagarada.
L’endemà també hi havia una tercera bandereta.
I així.
No puc negar que a la sexta tifa acompanyada per l’ensenya vermella, vaig sentir vergonya aliena i una bona emprenyamenta. Quina mala sort que aquella pobra gent no fossin a casa en tot el dia.
A l’arribar el dissabte vaig pujar a l’oficina expressament per poder veure, si tenia l’oportunitat, com la família defensava el seu pati de tota aquella munió d’immisericordes defecadors. Ja prop, se sentia un murmuri de veus i algun riure afogat. A l’arribar-hi vaig quedar parat, hi havia deu o dotze persones dins del pati fent-se fotos al costat de flaones i banderetes.
Al final, alguns feien cagar el gos allà per augmentar aquella curiosa iniciativa, que lluny d’avergonyir als malfactors, encara els encoratjava a portar-hi amics col·laboradors en emmerdar.
El diumenge, impossible no arribar-m’hi, el número de defecacions canines superava al de banderetes. Es veu que els de la casa s’havien rendit davant l’esdeveniment creat. No se’ls veia ni per forat ni per finestra. Només gent fent fotos i comentant la jugada donaven vida al pati.
El dilluns ja no hi havia rastre ni de tifes ni de banderes, el jardí dels de Barcelona lluïa net i polit. De moment.
El de l’Ignasi restava igual de descuidat com sempre, no s’havia mogut ni un bri d’herba; semblava abandonat, però no ho estava.




6/

Dimarts 2 d’Agost de 2016.

Llagurts caducats.

L’altre dia vaig enxufar la petita nevera que hi ha a la cuina de l’oficina. Hi vaig posar un aiga de Vilajuïga sense gas afegit, un pac d’Actimel’s que m’he promès prendre un cada matí, i l’oferta de sis llagurts naturals.
En un calaix hi ha un grapat de coberts d’aquells que es dobleguen punxant un préssec en almívar, i quatre culleretes de postres.
Els llagurts no m’agraden gaire, més aviat els he comprat per què donen una visió sana de la vida del propietari de la nevera.
Agafo l’ampolla de ratafia que tinc en fresc i me’n serveixo un pinso.
L’ordinador m’espera disposat per a començar la jornada. Miro les notícies del dia.
Diuen que a Catalunya la justícia és lenta, extremadament lenta per a segons quins casos.
Presenten les fotos de sis presumptes manguis i corruptes amb en Jordi Pujol, l’espresident de Catalunya, al capdavant.
Diuen que amb tanta lentitud judicial correm el perill que totes aquestes causes de corrupteles polítiques i empresarials prescriguin, caduquin sense rebre cap sentència.
Huummm.
La justícia catalana ve a ser com la meu mini-nevera, i els sis presumptes corruptes són com els meus sis llagurts. Es passaran dies a la fresca davant la meu parsimònia i indiferència. Arribarà el dia que sense adonar-me’n hauran caducat.
Merda.
Desprès em sabrà greu no haver-me`ls cruspit. Em sabrà greu els diners malgastats.
Però que hi vols fer, els agafaré i els fotarè a les escombraries, i allà, com a desperdicis immaculats, desapareixeran entre la basura i la merda cap un compostatge secular, reciclats.
Però els sis llagurins, de la pantalla, quan caduquin, se’n aniran cap a casa tant frescos com els ha mantingut la ‘meu nevera’.
Aquets no es reciclaran, no aniran a la basura, seguiran sent qui són, i com jo que compraré uns altres llagutrs nous, ells en faran de nous en l’ofici.
Quina ràbia.
Vaig a la nevera i em fotu el llagurt del capdavant.
Poder caldrà que compri sucre, tants llagurts d’aquests em faran venir coragre.
Em serveixo un altre pinso de ratafia per treure’m el mal gust de boca.




5 /

Dimecres 20 de juliol de 2016.

Sòl pèlvic.

La senyora Maria m’ha explicat que té unes pèrdues d’orina lleus. M´ho ha dit sense secretisme ni sentida confiança. Es veu que és una cosa força normal en dones de la seua edat. La doctora li ha recomanat que faci uns moviments amb el sòl pèlvic. També li ha fet saber que existeixen unes boles que s’han d’introduir a baix i fer força com per prémer-les.
La senyora Maria m’ha comentat que no està pas per ‘prémer res’, que si de cas ja faria els exercicis per ‘la pelvis’.
Com que no tinc en ment cap tema per escriure, busco a internet la cosa d’aquests exercicis.
Es veu que s’ha d’apretar sota, entre allà i el cul, com per contraure l’ull del mateix, més o menys.
Miro enrere per si les mosques, i intento agafar el ritme del moviment; i assegut a la cadira i tot, agafo el puntillo ràpidament. Encongeixo, afluixo i torno apretetar com si ho hagués fet tota la vida.
Llegeixo que aquesta tècnica referma la potència sexual, més i tot que la Viagra. Insisteixo amb més alegria com si tingués a la vista una oportunitat per a comprovar-ho.
Sento que la Vespa del carter s’atura davant de la porta de l’oficina. Pica als vidres glaçats mentre entra i saluda amb el seu encara habitual ‘Hoooolaaa’.
El vaig a trobar al pas i m’entrega la correspondència en mà.
Ens saludem cordial i fugaçment.
‘Carta te escribo i nada te digo.’. Res de nou, propagandes i missives editorials.
Torno a l’ordinador. Res de res.
Decideixo anar al Voramar per trobar inspiració.
En Jan, amable com sempre, em serveix un vermut amb Coca-cola.
A la taula del costat hi ha asseguda una noia. No la miro amb cap intenció especial, però, noto, detecto, intueixo un moviment que he assimilat del vídeo com a un moviment del sòl pèlvic incessant.
La noia mira distretament, i en un moment les nostres mirades es creuen.
Les mantenim l’un vers l’altra amb posat de mirar més enllà, a través dels nostres caps.
Instintivament inicio el moviment per acompanyar-la.
Continuem mirant-nos ultrapassant-nos.
Aconseguim equalitzar la cadència.
Gimnàstica rítmica al servei de qui sap què.
A la fi una pensada filosòfica m’omple el cervell.
I si la noia i jo connectéssim ?
I si els dos, en còmplice comunió, amb la concentració necessària poguéssim moure l’un el sòl pèlvic de l’altra ?
Seria possible tal introspecció ?
Una íntima, reciproca i vicevèrsica interacció en què cadascú pogués fer arribar fins al màxim comú denominador al seu receptor de manera intangible i secreta.
Seria possible ?
Ho aconseguiríem nosaltres abans que els partits polítics espanyols arribessin a formar govern ?
Ho faran natura o contra natura ?
Això ja s’escapa de la meua intel·ligència.



4/

Divendres 15 de juliol de 2016.

Dilema antisistema.

Fa estona que he arribat a l’oficina, i que estic plantificat davant de l’ordinador.
La calor m’abat i no tinc aire condicionat.
Estic buscant un sistema per tal de no escriure articles divagants i insubstancials. Un sistema de fer que em procuri uns escrits a l’alçada del què s’espera de mi.
Però és difícil, esclar, jo ja tinc la meua manera de fer; el meu sistema de sempre.
I és que cadascú té un sistema per fer les coses; uns les fan bé, altres malament, uns polit, altres barroer, uns lentament, altres ràpidament.
No ha de ser norma que el sistema d’altri ens complagui a nos, com tampoc serà excepcional que nosaltres trobem que és un bon sistema la manera de fer d’un foraster.
Els països, les nacions i els pobles tenen un sistema per a governar-se o ser governats.
Tanmateix, existeixen grups de persones que no estan d’acord amb el sistema que governa : els antisistema.
Però els antisistema són realment antisistema ?
Són contraris a un sistema en particular o a tots els sistemes en general ?
No m’he aclarit mai en aquets punt.
Són antisistema sempre i tota l’estona ?
Si és així, no podrien fer honor al seu nom, ja que si per sistema són antisistema, no poden ser intrínsecament antisistema ja que ho són per sistema.
Així, només podrien ser antisistema de tant en tant, no per sistema.
I quan no fossin antisistema sistemàticament, els queda quedar-se als llims, cosa molt poc probable per què no són d’aquest món, o tindrien que restar en la desorganització, però només un temps prudent esclar, per no sistematitzar-se en la mateixa.
I aquí entrem en el perill en que el poble s’hagi de passar la nit cridant allò de : organització, organització. Organització, organització.
Com aquell.  


3/
Divendres 8 de juliol de 2016.

Patridiotes.

Les grans nacions han sabut alliçonar als seus ciutadans cap al patriotisme com si això fos, en lu fonamental, una característica a l’abast de tothom.
Els nord-americans, els russos i els anglesos, per exemple, són molt més patriotes que el que ho som els de la República del Cap de Creus.
Nosaltres mai ens atreviríem a dir a la resta del món : Ep ! Als nostres compatriotes malfactors, per molt que us hagin fet, no els toqueu, que nosaltres ja els hi tustarem el crostó.
O
Ep ! Als vostres compatriotes que ens l’han jugat i ens han ben cardat, porteu-los cap aquí, que nosaltres ja els hi tustarem el crostó.
I la resta del món els hi fa cas perquè ells són més patriotes que tots plegats.
El patriotisme que els hi supura per cada forat de la pell els permet alçar-se en patriotes mundials i fer-los capaços de salvar-nos a tota la resta d’infeliços mortals de mals propis i inter-galàctics.
Quina il·lusió tenir una casta de porcs de cent que diguin amb aquella seguretat i temprança : “Fill ... aquí les coses són així, no voldràs pas posar-te en problemes ...”, tot trepitjant el cap d’alguna minoria amb les seues botasses patriòtiques.
El patriotisme que fa que aquelles masses de gent quedin d’espectadors davant dels majors atacs, només amb l’esperançà de que el seu superheroi patriòtic de torn els salvarà d’aquell mal. I són capaços d’encarar-se al més mortífer malvat només protegits rere l’escut del seu patriotisme.
Patriotisme que permet que individus anònims tinguin rampells patriòtics superlatius que els empenyen a fer actes patriòtics contra patriotes d’altres races, que, despès, aquests, no entenen aquell patriotisme forà mutant.
Però el que hem pogut veure fa poc és el patriotisme de masses.
Els anglesos, per exemple, amb el BREXIT.
I el patriotisme blau dels espanyols.
A Catalunya també hi ha hagut actes de patriotisme catalanista.
Però a la República del Cap de Creus no en som gaire de patriotes, només ens estimem la terra pel què ens ofereix; com a màxim. 



2/   
Dijous 30 de juliol de 2016.

 Papers de diari.

Avui he arribat més aviat del compte i la senyora Maria més tard; així que l’he trobada en plena neteja de l’oficina.
M’ha fet esperar assegut al pedrís del costat de la porta. El sol del matí donava una agradable escalforeta. Una estona desprès sento un : ‘Ja pot entrar’.
La senyora Maria es guarda la bata en una bossa de mà, i surt avisant-me de que no rellisqui amb el terra moll, que m’havia posat papers de diari.
Diaris; fa anys i panys que no miro un diari per saber del món. Sempre m’havien fet mandra els diaris, encara que fos el mitjà en què em guanyava la vida, com més fulles més mandra.
Durant una època, desprès d’haver escrit jo un llibre, mirava els diaris per les pàgines de cultura amb l’esperança de trobar alguna referència al meu volum. Desprès vaig passar a repassar les cartes al director per si algun lector esparverat pujava el crit al cel o em deia el nom del porc, encara que jo, íntimament, també esperava una crítica favorable. Per fi revisava els articles de col·laboradors propers a la zona, per si algun atrevit havia gosat llegir-lo i se li esqueia d’explicar les emocions rebudes desprès de la lectura.
Però res.
Vols veure, vaig pensar, ... si a l’època, algú tan famós com en Francisco Umbral es va posar com es va posar per què l’estona passava en el programa de televisió, i no es parlava del seu llibre, que podia esperar un pelacanyes com jo.
La senyora Maria havia fet un passallís amb fulles de diari des de la porta fins la taula de l’ordinador.
Aquella passera de tuticolori en un punt em crida l’atenció.
Potser és la facilitat per llegir les notícies amb les mans a la butxaca el què m’atrau, no sé.
Faig un pas més.
La combinació aleatòria de pàgines i la falta de la següent corresponent formen uns titulars ben interessants.
“El govern espanyol retalla    els ous de Girona.”
“Les prostitutes de l’Alt Empordà es concentren    a les biblioteques que donen aquest servei.”
Poder caldria que escampés algun diari pel terra del menjador de casa per tal de congriar un titular que parlés del meu llibre, penso picat.
Faig un parell de passos més sense sortir-me de les planes del rotatiu; res més de nou sota el cel, només collonades caducades.
Segueixo els fulls, que com les pixes de les calçades de Pompeia conduïen als prostíbuls, em condueixen fins l’ordinador que em connecta al món, una altra mena de casa de barrets.  

1/

Divendres 24 de juny de 2016.

Com estava previst ja tinc internet, aiga i llum.
El jefe m’ha dit que m’ho agafi amb calma, que no tingui pressa per fer grans articles, que em recuperi poc a poc; a la fi el diari s’emmotllarà als meus escrits, si n’hi arriba algun.
Poder tindrà raó en què m’haig d’anar encarrilant a la l’escriptura poc a poc.
Fa estona que m’he assegut davant de l’ordinador i encara no m’ha passat res pel cap.
M’aixeco, vaig cap a la finestra i l’obro. El caminet, la badia i les tristes cases veïnes tancades, tot és allà.
Fa un matí radiant que no m’aporta res.
Poder tindria que tornar a fumar, cargolar aquell Samson sempre inspirava.
Un llagut surt del darrere del Castellar.
No corta el mar sino vuela ...
Sense voler se’m passen pel cervell trossos de poemes en castellà de l’any de la Maria Castanya.
Esbufego enutjat i trec el cap de la finestra.
Al moment, alguna cosa que es belluga ràpidament per l’ampit em llama l’atenció.
Fixo la mirada, són una mena d’aranyetes vermelles que corren vertiginosament cap aquí i cap allà, girant i tornant a girar, van i venen en una marxa frenètica i desconcertant sense ofici ni benefici aparents, i totes són igualment esterlocades, i esterlocats també.
En un costat hi ha una munió de bestioles encara més minúscules que les altres, criatures de la mateixa raça que no per petites posen menys afany en aquella carrera dislocada i sense rumb. Aranyetes roges acabades de néixer i que ja feien la mateixa cursa dels pares.
Però si no han tingut temps per aprendre ! penso ingenuament.
És quelcom genètic, reflexiono, de raça.
Corre, corre, gira, volta, giravolta, torna i ves, i torna a tornar.
Les aranyetes roges fan molt de camí, però avui no arriben enlloc.
Caldrà esperar a demà.

Aquesta tarda he tornat a la meua oficina de reporter a la República del Cap de Creus.
Avui només he vingut a donar un cop d’ull al local. El jefe m’ha dit que fins la setmana que ve no hi tindré internet, llum i aiga.
El pany va dur i la porta s’obra amb recança, com pensant “Pffff ! Una altra vegada aquest per aquí.”.
Dins, la ferum de salabror i humitat evidenciaven que l’oficina havia estat tancada de temps. Només amb la llum que entra per la porta, pujo la pesant persiana de fusta. Els vidres glaçats, molt més glaçats que el dia que la vaig abaixar, apareixen emmascarant el fora.
El jefe també m’ha dit que la senyora Maria vindria el dijous a fer-hi una neteja a ‘fondo’.
Obro els batents i la brisa entra a raig. Fora, camí que voreja la casa en direcció al penya-segat continua allà, estret, pelat i impassible; desprès, la vista de la badia, com un quadre, es presenta tranquil·la i assolellada.
Trec el cap per la finestra. Les dugues cases de més envall, tancades i abandonades de fa temps, donen un aire de solitud al paisatge que entristeix l’ànima. La de més amunt, la última i també tancada, segons em va explicar fa temps la senyora Maria, era d’un pescador anomenat Pitu Arjau, però ja feia uns anys que era mort.
La taula amb la làmpada, la cadira i la paperera eren al lloc de sempre. El lavabo i la petita habitació que feia de cuina tampoc s’havien mogut, tot semblava tant preparat per a començar com indiferent es mostrava.
Abans de marxar, tal com havíem quedat, he passat pel Voramar per deixar-hi les claus de l’oficina per tal que la senyora Maria pogués anar-hi a fer la feina.
En Jan m’ha saludat efusivament. Benvingut, benvingut de nou !!