divendres, 5 de gener de 2018

Misteris de la RCC. 2018.



Diumenge 11 de novembre de 2018.

Arriba el professor Uirusu Saikin. ( 11 )

El professor Uirusu feia volar el seu Lexus RC per l’autopista en direcció a Figueres. Quan havia rebut la carta de la Nautilus S.W. dient-li que volien comptar amb ell per a un projecte d’investigació submarina, li havia sobtat que els hi fes falta un especialista en mutacions víriques, immunòleg i forense per a tal projecte. Evidentment, amb les explicacions posteriors que li van donar, no va dubtar ni un segon a acceptar la feina que li proposaven.
Per con havia parlat el senyor Piramonte a Barcelona feia unes hores, el seu fitxatge encara era desconegut per la resta de l’equip, però seria informat d’immediat per tal es pogués incorporar sense problemes al grup.
El senyor Piramonte li va pregar màxima discreció amb la resta de companys sobre la seva feina a l’operació. De fet, pensava Uirusu, mentre deixava enrere la cruïlla de Peralada fent cas omís dels indicadors de velocitat, no sabia ben bé a què es referia Piramonte amb allò de discreció, de fet ni ell mateix sabia ben bé què era el que suposadament hauria d’investigar.


Eren tres quarts de set de la tarda quan l’Henri va entrar a la botiga d’estris de pesca de l’Abdó. Ell era allà, assegut darrera del petit mostrador fullejant una revista de submarinisme del juny passat.

-         Bona tarda.
-         Bona tarda. – respon l’Abdó deixant la revista al mostrador i allargant la mà cap a la que li oferia el francès. – Què hi ha de nou ?
-         Li vinc a fer saber que l’operació Ra comença demà a les 10 del matí. Coneix l’antic supermercat Claramar, davant del passeig ?
-         Si, esclar, però fa anys que el local està tancat.
-         Bé, doncs ara pertany a la Nautilus, demà ens tocarà fer endreça i neteja, serà el nostre punt de treball a terra. També ha de saber que mentre duri la feina s’allotjarà amb nosaltres en un apartament que hem llogat al carrer Tramuntana. Que tinguem la base al seu poble és una coincidència, d’ara endavant agafi-s’ho con si fos un foraster aquí. Així que prepari la maleta i acomiadis de qui calgui, estarà fora de casa tan com duri la feina. – va deixar anar l’Henri de correguda mentre lluïa un somriure fotetis.
-         Si, esclar, demà mateix ... M’agafa una mica d’imprevist ... Bé, no hi ha cap problema. – respon l’Abdó fent-se més el sorprès del que ho estava. De fet ja ho havia parlat amb la dona un munt de vegades i ho tenia tot més que preparat.
-         Bé doncs, quedem demà a les deu al Claramar. – ratifica Boquerel com si el supermercat no portés més de deu any tancat.
-         D’acord, bona tarda senyor Henri.
-         Bona tarda senyor Mascaró.

Continuarà ...





Dimecres 31 d’octubre de 2018.

Henri Boquerel posa en marxa l’operació Ra. ( 10 )

L’Henri Boquerel enfilava la baixada de Bàscara amb el Land-Rover llarg de la Nautilus. Pels altaveus sonava una maqueta de Dj Dlando. L’Henri, que era un fan de la música electrònica, havia descobert ‘Les rares sessions de la Electro/Vectro’ de ràdio Llançà, i s’havia descarregat tots els podcasts del programa, que cada setmana proposava una molt bona selecció. Al seient del costat hi reposava un petit maletí amb el planning, ordres i accions a emprendre per tal de tirar endavant el nou projecte de la Nautilus al Cap de Creus.
El camp base estaria situat a el Far de Bol, el poble de l’Abdó. Allà havia llogat un petit local proper a la platja, en desús de feia anys, on encara es podia llegir ‘Supermercado Claramar’ en el cartell mig rovellat, i un apartament d’un bloc, que ara a finals d’octubre, fora de temporada, estava totalment desocupat. En aquest seria on ell, l’Abdó, algun altre col·laborador especial, o fins i tot el senyor Piramonte si els feia una visita, tindrien casa seva. La resta de membres de la operació serien la tripulació del Bravatto III, però ells feien vida al vaixell. El Bravatto III era un antic pesquer transformat en un buc d’investigació i de serveis d’immersió a particulars, normalment fotògrafs i científics independents.
Un cop arribés a el Far de Bol prepararia la intendència a l’apartament i es posaria en contacte amb l’Abdó, per fer-li saber que l’operació Ra començava demà mateix.



El Bravatto III deixava el port de Barcelona a les deu del matí enfilant proa al Cap de Creus. Havia salpat uns dies abans del port d’Ancona fent escala a Barna per tal de posar al dia tota la paperassa i permisos per poder treballar a la zona de la Mar d’Amunt
Aquesta vegada seria per un treball fotogràfic submarí de dos fotògrafs nord-americans interessats pels diferents fons submarins del mediterrani.
Els germans John i Michel Strauber eren nord-americans, efectivament, també eren fotògrafs, i estaven interessats pels fons marins, ara tenien exactament el mateix interès que la Nautilus S. W. .
El capità Caveller ja els havia embarcat en altres operacions de la Nautilus arreu del món. A part de fotògrafs eren bons mariners, experimentats navegants i homes de confiança del mateix Piramonte.
El Bravatto sallava sense presses, l’endemà al matí envistarien la costa del Far de Bol, on fondejarien a una milla de la població a l’espera d’odres.
Amés del capità, un suboficial, un maquinista, i els germans Strauber, la tripulació constava de quatre mariners més, homes que dominaven totes les feines que feia falta saber fer en una operació com aquella.

Continuarà ...    

  


Dilluns 22 d’octubre de 2018.
El misterio de la cripta embrujada.  Eduardo Mendoza.


No puc negar la il·lusió que m’ha fet rellegir aquest llibre que vaig proposar al Club.
Li tinc especial afecte per què, tal com admet Mendoza amb Ross McDonald, un símil em va passar a mi amb ‘la cripta’ i el meu ‘paral·lel 80’. Ara, però, he descobert que unes sensacions que va tenir Mendoza en escriure’l, són les mateixes, fil per randa, que vaig sentir jo amb el ‘paral·lel’.
Dic que les descobreixo ara per deslliurar-me de qualsevol sospita de plagi emocional, ja que no era jo, en l’època en què vaig llegir ‘la cripta’, un amant entusiasta de pròlegs i notes d’autor, de les que passava i obviava olímpicament.
Així, el retrobar-me amb aquesta lectura m’ha posat al dia de tals sentiments bessons, sempre que aquelles paraules siguin, i jo no ho sàpiga, un habitual recurs d’autor.
També he reparat en la coincidència vegetal dels noms dels nostres comissaris, un Flores i l’altre Frutos, coincidència totalment fortuïta, fora d’una acció del meu subconscient aliena a mi.
Altres influències de ‘la cripta’ que obertament reconec són el tarannà mediterrani dels seus personatges, per dir-ho d’alguna manera, i com no els noms dels propis personatges. Un Cagomelo Purga i un Bernat Claveguera i Femta, Plutonio Sobobo Quadrado, dentista, i Felipe Quinto Zopenco, alferes, i per dir-ne un de més cultivat : Vizenzo Hermafrodito Halfmann          ( evidentment ‘mig home’ ), i la Flor Conill Glabre.
També en la narrativa , voldria jo, s’hi pogués trobar alguna certa connexió, salvant l’idioma i la infinita distància entre els autors.
Però tornem a ‘la cripta’.
Mendoza posa en boca dels personatges, molt sovint uns maldestres destralers, un llenguatge florit entrat en l’erudició, que si bé pot fer-se una mica incomprensible i fins i tot incongruent, acaba per rendir al lector emmotllant-lo a tal verborrea, fent-se risible en els moments en què ratlla l’esperpent si la comparem amb les situacions altament depriments que viuen els personatges.
És un volum de lectura ràpida i ben encadenada que ens fa passar una bona estona, sempre que sapiguem mantenir-nos dins la trama amb la ment atenta i sempre preparada per gaudir de l’escriptura i el gran domini de la llengua que ens regala Mendoza.
Lluís Feliu.


Diumenge 7 d’octubre de 2018.
La biblioteca dels llibres rebutjats. David Foenkinos.

No puc negar que he començat a llegir el llibre amb simpatia. És ben curiós que el primer volum de la temporada del Club de Lectura de la biblioteca Pere Calders de Llançà comenci amb la mort d’un bibliotecari, tal com comença el meu projecte de nou llibre  ( www.republicadelcapdecreus.es.tl ), amb la mort d’una bibliotecària ( suposem que no en moren tants de bibliotecaris a la vida real ).
La lectura es presenta àgil i fàcil, encara que de vegades la descripció de la vida dels personatges es fa una mica massa llarga, atenent els precipitats desenllaços que els toca viure, i el fil del suspens sobre el veritable autor del llibre rebutjat, també queda en un segon pla ensorrat per la quasi exasperant normalitat del dia a dia dels implicats de la trama. Tant és així que a la fi el nom de l’autor rebutjat mai ha de veure la llum.
El desenvolupament final discorre gràcies a simples ( que no arriben a ximples ) accions i successos que venen bé per a solucionar l’embolic, i que ens hem de creure sense buscar-hi més raons i despresos de qualsevol mala fe, que pugui posar en dubte el tripijoc de la parella protagonista.
A la fi, una lectura entretinguda i agradablement poc pretensiosa, on dues incursions al sexe digital, poden ser, per els més susceptibles, excessivament atrevides per a tal relat.
Lluís Feliu.




Dimecres 17 d’octubre de 2018.

El biòleg marí. ( 9 )


L’Abdó es mirava l’imponent immoble d’acer i vidre negre de la Rambla de Catalunya. Pisos i pisos d’oficines i seus d’empreses nacionals i internacionals.
Si hagués sigut per ell, la reunió no s’hauria fet mai a Barcelona, no li agradaven gens ni mica les grans ciutats. Bé, ni les petites tampoc. Però la Nautilus Submarine Works tenia la seu més propera allà, i ja havia quedat clar que, per raons de seguretat i altres, l’entrevista de feina tenia que fer-se a l’oficina de Barcelona. Fins ara, el seu contacte amb la Nautilus S. W. era Henri Boquerel, un executiu de mitjana edat prou simpàtic i proper. Havia anat a la seua botigueta d’estris nàutics i de pesca, i com li va fer saber, la Nautilus estava interessada en què possés al seu servei la seua experiència i coneixements de la zona del Cap de Creus, especialment en derelictes i recuperacions arqueològiques en què havia participat a càrrec del Govern català.
L’Abdó, amés de vendre cadenes i caps, i hams i esquers, era biòleg marí, experimentat submarinista i gran coneixedor de la costa i fons marí des de Portbou fins l’Estartit. Podria haver treballat per a qualsevol gran empresa o en agosarats treballs de recerca arreu del món, però ell s’estimava més la tranquil·litat de viure i treballar a el Far de Bol, un petit poblet mariner entre Llançà i el Port de la Selva, que encara mantenia l’aire tranquil i decadent dels anys 60. Quan li sortien treballs esporàdics que li cridaven l’atenció, la seua dona, la Marta, era la que li atenia la botiga.
Segons el panell indicador al hall de l’entrada, la Nautilus tenia l’oficina al pis 25, que compartia amb L’Acheron Inc. Una empresa francesa de camuflatge militar, segons informava la part secundària de la plaqueta.
A l’arribar al pis 25 la oficina de la Nautilus no tenia pèrdua. El submarí del capità Nemo apareixia immòbil ocupant l’enorme vidre tintat amb diversos tons  de blau en moviment, del blau turquesa al blau marí, que definia tot el frontal de les instal·lacions de l’empresa. En un costat una gran porta de fusta antiga, de ben segur recuperada d’algun mas abandonat, era l’únic punt d’entrada visible.  Al apropar-s’hi va veure com la càmera del sistema de seguretat que controlava el pas se’l mirava descaradament. Es va quedar quiet prop de la porta encarant-se a l’ull electrònic. Uns segons desprès  va sentir un ‘clic’ i la porta es va obrir sola.
-         Passi senyor Abdó. – li va convidar una dona de mitjana edat, molt ben vestida, que l’esperava unes passes més enrere, en el què era un petit rebedor recobert amb unes planxes d’acer envellit, reblades i gravades amb motius del fons del mar.
La dona va començar a caminar, i l’Abdó la va seguir unes passes per darrera. Al sortir del rebedor van irrompre dins de la immensa oficina, on només i lluïa una taula amb els estris d’una secretària i una cadira, i rere d’una infinita paret de vidre transparent, el que semblava el despatx del director. L’Abdó va quedar bocabadat de com per la banda de fora es veia el gran submarí ocupant la vidriera de blaus mutants, i a l’interior es veia tot el fora de l’oficina net i pelat. En aquell moment va aparèixer el que devia ser el director d’operacions de l’Europa Sud, tal com li havia fet saber l’Henri Boquerel, el seu contacte.
-         El senyor Piramonte l’atendrà de seguida. – el va informar la secretària mentre el deixava sol.
Uns segons desprès el senyor Piramonte, que havia entrat un moment al seu despatx, se li apropava amb un somriure i allargant el braç per a saludar-lo.
-         Senyor Abdó, benvingut a casa nostra.
-         Encantat senyor Piramonte. – va respondre mentre es daven la mà.
-         L’ha sorprès la desaparició del submarí de la vidriera de l’entrada ? – va deixar anar Piramonte con si li hagués llegit el pensament. – Ha, ha, ha, - riu el director mentre li explica el secret. – El submarí i el vidre són allà, el que veieu ara és una gran pantalla flexible de alta definició que emet les imatges de l’entrada que graven les càmeres. – diu tot cofoi – Va ser idea meva. – confirma amb un gran somriure. – Passem al despatx, si us plau.
El senyor Piramonte el va fer asseure amb un gest de la mà capa la butaca del davant de la seua enorme taula.
-         Bé senyor Mascaró, - comença el director – com ja sap, ens interessaria en gran manera que acceptés treballar amb nosaltres en el proper treball de recerca a les aigües del Cap de Creus.
-         Sí, esclar, és molt interessant. – va apuntar l’Abdó, que ja havia acceptat la feina el primer cop que va parlar amb l’executiu a la botiga  del Far de Bol.
-         Ahà, i per acabar-lo de conquistar li explicaré una mica la història que ens ha portat a fer aquesta incursió submarina.

El senyor Piramonte va anar fins el costat de la taula, i va portar una caixa de fusta molt fosca, d’uns 80 cm. de llarg i un través de mà d’alta.
Amb la caixa davant seu va poder apreciar signes i dibuixos egipcis molt desgastats.
-         Senyor Mascaró, aquesta aventura l’entusiasmarà. – apunta Piramonte mentre obre la caixa egípcia i en treu un rull de pergamins semitransparents. Al desplegar el primer full sobre un vidre retro-il·luminat es van veure unes línies i dibuixos sense sentit aparent.
Desprès en va sobreposar un segon i un tercer, i les traces ja es presentaven com una mena de mapa amb tres vaixells egipcis en un mar bordejat per una costa desconeguda.
-         I ara el full final senyor Mascaró. Digui el que en pensa.
Al posar el quart full es va aclarir el misteri. El vaixell egipci del mig llençava per la borda alguna cosa que anava a parar al fons del mar. I la costa ?
-         És evident que és una part del Cap de Creus, segurament entre el Cap de Ras i el Port de la Selva, a unes 5 milles de terra ferma, poder. – Diu l’Abdó una mica esverat fitant-ho amb el dit.
-         Això també és el que creiem nosaltres. Si accepta el treball la seua feina seria trobar el lloc on van deixar anar la càrrega els egipcis i recuperar-la. – diu Piramonte tot senyalant el dibuix d’una caixa que s’anava enfonsant.
-         Si, esclar, accepto la feina. – respon l’Abdó sense donar-hi més voltes – Suposo que disposen de tot el material necessari.
-         Senyor Mascaró, ho tenim tot i més. – sentència el director lluint un somriure i allargant la mà per a tancar el tracte. – La meva secretària s’encarregarà de tota la paperassa i li farà arribar a vostè.
-         Gràcies.
-         Estarem en contacte Abdó. – l’acomiada Piramonte.
La secretària ja l’esperava a l’altra banda de la paret de vidre del despatx. El va acompanyar fins el rebedor d’acer gravat.
-         Tingui senyor Abdó. – li ofereix mentre li allarga una cartera de l’empresa. – Hi ha una targeta bancaria que pot fer servir per pagar despeses relacionades amb l’operació Ra, que és el nom del projecte en què treballarà. – l’informa la dona amb un somriure amistós. – També hi ha números de telèfon que li poden ser necessaris. L’Henri ja es posarà en contacte amb vostè per començar la feina. També hi ha el meu correu electrònic, és el que posa Isabelle.conta, m’ha d’enviar les seves dades i el número de compte on vol ingressar la paga. – li aclareix amb un altre somriure.
-         Sí, esclar, ja li enviaré. Bé doncs, fins aviat.
-         Fins aviat, senyor Abdó.
La porta fa un ‘clic’ i s’obra.
Continuarà ...    
 

 
Dimecres 10 d’octubre de 2018.


La bibliotecària. ( 8 )
L’Adana Stamp caminava decidida i segura pel passadís medieval interior que duia a la biblioteca. Ningú hauria dit que només feia un parell de setmanes que treballava allà.
Havien tardat ben poc a posar-se en contacte amb ella desprès de què hagués presentat les seues credencials i currículum. Doctora en filologia de tres idiomes, amés del domini oral i escrit de quatre més, experta en llengües mortes, i una formació de bibliotecària exemplar, eren unes raons sense competència entre les altres candidates i un sol candidat.
Sense que això tingués cap mena d’influència, l’Adana Stamp era una noia guapa, rossa, de cos atlètic i formes perfectes segons els estàndards actuals, excel·lent deportista i dotada d’un caràcter agradable i simpàtic, dins la seriositat de tanta preparació i responsabilitat.
S’havia instal·lat en un pis de lloguer al carrer de la Merceria un parell de setmanes abans de presentar la seua candidatura de bibliotecària, poder sabedora de que seria irrebutjable. No tenia xicot ni ara era el moment adient per a cercar-ne. No fumava, no bevia alcohol, ni sortia de gresca, espacialment ara que tenia un treball molt important a fer.
Cada cop que entrava, es quedava uns instants al pas de la porta contemplant tot al voltant. No es podia negar que la Biblioteca del Castell de Peralada era meravellosa.
Que n’havia sigut d’afortunada la senyora Anna Passa Planes al poder-hi treballar durant tants anys.
Continuarà ...




Diumenge 4 de març de 2018.

Em dic Frutos, Hèctor Frutos. ( 7 )

L’Hèctor sempre s’aixecava a dos quarts de vuit del matí. Sempre es despertava un minut abans de que toqués el despertador. Minut que s’esperava amb els ulls oberts, mirant al sostre, i descomptant els segons. Alguna vegada ho clavava, però lo més corrent era que fallés per dos o tres segons. A la fi, però, el gall, ( encara que podia haver triat una mena de grill o un puput ), cantava, i la senyoreta electrònica l’avisava amb veu robòtica de que : “Plink, son las siete horas y treinta minutos”. Al poc de comprar la seu dona aquell despertador parlant tant modern, de vegades, havia deixat cantar al gall i que tot seguit la senyoreta digués l’hora, per descobrir qui dels dos es cansava primer, però estava vist i comprovat que el gall i la noia tenien la mateixa infinita paciència.
Desprès de la prematura mort de la dona, algun cop s’havia equivocat de piu, hi encara que el gall havia callat, la noia seguia cantant les hores. “Plink, son las ocho horas y cero minutos.”, la sentia dir des de l’habitació mentre ell s’afaitava i es retallava el bigoti. El dia que li passava pel cap de prendre’s alguna cosa per esmorzar a casa, abans de tancar la porta per marxar tenia temps de sentir-li dir : “Plink, son las ocho horas, y treinta minutos.”. A l’arribar a casa també el rebia el senyal horari de la noia del despertador : “Plink, son las veintitrés horas, y cero minutos.”. “Plink, son las cero horas, y cero minutos.”. S’havia acostumat a deixar passar els minuts justos per tal d’obrir la porta del pis, i al moment escoltar la salutació horària.

-         Hola ! Com estàs despertador ?
-         Jo he tingut un bon dia.

No havia pensat en posar-li nom a la noia del despertador, ni se li havia passat pel cap treure-la de l’habitació. Allà només complia amb la funció per la que la seu dona l’havia comprat. D’ur-la fins la taula del menjador per tal de sentir la seu veu més propera, més dona, més esposa fidel que et saluda a l’arribar de la feina desprès d’una llarga jornada, i et pregunta com t’ha anat i et demana que et ve de gust per sopar, o que ja t’ha preparat allò que tant t’agrada, seria una traïció a la memòria de l’esposa morta de poc. Li calia guardar el dol, no podia tenir una amant secreta al mes del fatídic desenllaç de la malaltia de la dona. No, no podia compartir l’amor que encara sentia per ella, encara que li fes mal dins seu, amb la estoica i misteriosa noia del despertador.
Amb el pas del temps va aprendre a polsar el botó correcte, i ara ja acomiadava al gall i a la senyoreta robot fins l’endemà.
I l’Héctor va acabar sent l’animal de costums que ara era. S’aixecava a dos quarts de vuit, s’afaitava, es retallava el bigoti, es dutxava, es pentinava enredera amb l’ajut d’un toc de brillantina, es vestia, i de vegades ( quan li passava pel cap ) esmorzava alguna cosa, i sortia cap a la feina.
No entrava a la comissaria a una hora determinada. Segons el cas que l’ocupés feia una feina de camp o una altra. Preguntava, lligava caps, trucava a Marcos Milán, un suboficial sagaç i lúcid que l’ajudava molt eficaçment a resoldre els enigmes més embolicats. Ell, com a policia, es veia com una mena de Colombo, però sense la ridícula i pollosa gavardina, esclar, o com un fra Guillem de Baskerville, salvant, evidentment l’hàbit i l’època. Ell era un comissari armat i amb una punteria mil·limètrica. Quantes juguesques no havia guanyat els dies que tocaven pràctiques de tir. Encara que tothom sabia del seu encert, sempre n’hi havia algun de nou, amb molt bona punteria, que s’apostava el vermut o el carajillo; i perdia; i desprès se’l mirava de reüll pensant ‘puto facha’.
Encara que la seua aparença pogués donar aquesta impressió, ell no se’n considerava pas de fatxa, ni de dretes especialment. Ell era un policia professional al servei del poble, de la societat i la veritat, i les seues pintes eren només cosa seua; de sempre.
A l’Amelia mai li havia importat el seu aspecte fatxoide, ella era d’una família benestant de Barcelona, tenia estudis i havia treballat a l’administració de l’empresa del seu pare fins que es va casar amb ell. Desprès va tenir que acceptar el primer trasllat a Madrid, i els que es van anar presentant. Ell estimava a l’Amelia per multitud de coses i detalls del seu caràcter i persona. Però el que més l’havia atret com a dona, era la manera natural que tenia ella d’aixecar les puntes dels dits al fer anar les mans. Ja fos al cuinar, al passar el drap de la pols, a l’agafar una galeta o la tassa del cafè. Aquelles falanges distals contorsionistes que feien que les ungles cuidades i pintades del color de moda es clavessin al cel.
L’Amelia no era una dona de les que ara en dirien pija, ni era creguda, ni altiva, no, només era molt guapa, molt bona persona, i amés, tenia la capacitat d’aixecar les falangetes de manera natural i molt eròticament sensual.
Això és lo que li semblava a ell. El posava de lluna cremant aquella sensual habilitat que per alguna raó li feia pensar en les noies tant practicades en el sexe que sortien a les pel·lícules VHS de colors difuminats; acaronant, pastant, bombejant les massisses i infinites mangales, tot aixecant curosament les puntes dels dits per apartar les ungles de tigressa del delicat capoll, no fos que una desafortunada esgarrenxada interferís el seu camí cap els llavis carnosos i àvids, i la boca ansiosa i profunda. Sí, l’Amelia tenia boca, mans i dits de dona experta i curosa en el sexe, de gaudidora del sexe. Sí, però de casa, només per a ell. Merda ! Només per a ell, però per tant poc temps ...
Un mal lleig desbocat la va atacar amb tanta força, com vida tenia ella. I ella va perdre. I ell es va perdre. Merda !
Va; ja n’hi havia prou d’aquell color, encara que no feia cap mal recordant la persona estimada, se’n havia sortit. Havia creuat les miasmes de la solitud i havia arribat a bon port encara que només fos guiat per la veu de la noia robòtica del despertador.
Els carrers de Girona es presentaven nets i lluminosos, la gent caminava sense el tragí desesperat de les grans ciutats, i els cotxes circulaven a una velocitat només una mica més ràpida de la permesa. Havia decidit traslladar-s’hi per ser més a prop dels esdeveniments que s’haguessin de precipitar de mans de l’assassí del llibre d’en Feliu. I va ser una bona decisió, la mort de la bibliotecària del Castell de Peralada a Llançà ho demostrava.
Estava allotjat al ‘Colegio de los Hermanos Salterianos’, un internat catòlic, propiciat per l’Opus Dei, que tenia un conveni amb la policia de l’Estat per tal de proveir d’estada a l’agent de torn allà desplaçat. Li havien proporcionat una habitació amb un petit bany complert, amb les peces d’un color blau cel molt blau cel. Al baixar l’escala va sentir el guirigall dels alumnes entrant a les classes. Olors de llapit, goma d’esborrar i de canalla el van transportar a la infantesa. Ves quin policia fatxa de la criminal.
Havia parlat amb Marcos Milán, de moment a Barcelona no hi havia cap nova pista sobre la mort de l’antiquari, ni dels mapes egipcis.

-         Mmmmm ... – va fer Hèctor Frutos donant un glop al primer tallat del dia.
-         Antiquari mort a Barcelona, cartes de navegació egípcies del Cap de Creus robades, bibliotecària del Castell de Peralada, que és la biblioteca més antiga i rica del Cap de Creus, assassinada a Llançà per un homicida que sembla seguir el guió d’un llibre d’autor i relats d’aquella zona ... Mmmmm– mussita.
-         Qui serà la nova bibliotecària, serà dona o home ? – es pregunta el comissari.   

Continuarà ....    



Diumenge 11 de febrer de 2018.

Un cinturó verd fosc. ( 6 )

Encara no eren tres quarts de set. Hi volia ser una mica abans per si el comissari tenia alguna cosa a dir abans d’entrar. Davant de la porta de la Casa de Cultura hi havia algunes persones, en vaig reconèixer tres o quatre del club de lectura, altres devien ser clients de la biblioteca o visitants del Museu de l’Aquarel·la, potser. Un grup de mainada jugava corrent amunt i avall de la placeta que fa l’edifici. Em va semblar que el comissari no era per allà palplantat.
A l’arribar prop de la porta i saludar discretament, miro al voltant eixamplant la visió. Una persona asseguda en una taula del Bar Felip, la més propera a la Casa de Cultura, em crida l’atenció amb el braç.
Evidentment, mig en penombra, davant d’una tassa de cafè, era el policia de la criminal.
Sort que no feia vent, sinó, amb aquella humitat i fresqueta, no hauria tingut collons d’asseure’s fora. Només una taula propera a l’entrada del local, més ben il·luminada i amb dugues persones, era tota la clientela de la terrassa en aquell moment.
A l’arribar a la taula ens saludem i ens dem la mà.

-         Vol prendre alguna cosa ? – em pregunta el policia.
-         No, gràcies, haurem d’entrar de seguida.
-         Ja ha llegit el llibre per on li vaig indicar ? – deixa anar lluint un mig somriure.
-         Sí senyor comissari, i vostè apareix en dugues de les històries. Resulta que vostè serà part de la investigació. – li responc com si entengués de lleis.
-         Sabia que això el sorprendria. – diu ell, ara amb un somriure més ample – Creu que sóc jo el poli del llibre ?
-         Digui-m’ho vostè.
-         Doncs no home ! És curiós i em va fer gràcia, però en aquest cas, tal com diu l’autor, la semblança amb la realitat és pura coincidència. Mai he investigat cap crim en aquest poble, i molt menys he passat documentació confidencial d’espionatge industrial, ha, ha, ha.
-         Uuuummmm ... quina coincidència ...

En aquell moment, el tal Lluís Feliu trenca pel Bar Felip tot decidit en direcció a la Casa de Cultura. Giro el cap mirant al comissari fent-li mirotis dissimuladament. Passa davant de nosaltres tot disparat, porta una llibreta de tapa blaua amb un boli de La Caixa agafat a l’espiral.
-         És l’autor. – mussito al policia.
-         Ah ! Era això. Desprès parlarem amb ell.
-         Hauríem d’anar cap allà. – dic.
-         Som-hi.
-         Què he de fer amb vostè ? – pregunto per dir-ho d’alguna manera.
-         Res de moment, jo només l’acompanyarè.

A l’arribar a la porta saludem en general.

-         Ho fem al pis de dalt. – informo.

Al peu de l’escala s’hi esperaven algunes dones del Club, la majoria de participants sempre eren dones. Algunes comencen a pujar. Nosaltres tot darrere. A la sala on fem les reunions, movien les primeres fileres de bancs enfilats de seients, fins fer una mena d’oval allargat.

-         Jo em quedo aquí. – diu el comissari assentant-se al primer seient de l’última fila.
-         Bé.

M’apropo als lectors que ja s’estaven col·locant als llocs més o menys de costum.

-         Hola.
-         Hola.
-         Què tal.
-         Quina fred.
-         Sort que no fa vent.
-         Ei !
-         Hola.

Tothom va trobant el seu lloc. Moments desprès arriba en Josep, el bibliotecari, que a l’entrar mira de reüll al policia, però passa rabent portant la caixeta amb els llibres per a la pròxima trobada. Les fem un cop al mes.
El bibliotecari saluda tothom mentre reparteix el nou llibre i un foli amb el currículum de l’autor que comentarem avui.

-         Bé, si ja hi som tots podem començar, què us ha semblat aquesta petita joia ? – pregunta jugant amb el títol de la novel·la.

Se senten murmuris i el parlar dels uns amb els altres.

-         Vinga, qui comença avui ? – posa ordre en Josep – Vostè senyor Ramon. – ordena.

Una de les dones aixeca el braç demanant la paraula.

-         Què vol Pilar ? – salta en Josep sempre a l’aguait.
-         És que he vingut amb l’Annita, ella s’ha quedat a baix, però encara no ha pujat.
-         Deu haver anat al lavabo, vol baixar a veure què fa ? – resol el bibliotecari.
-         Sí, deixa’m anar a buscar-la. – diu la Pilar mentre ja camina en direcció a l’escala.

Recordo que l’Anna no sé què, era la bibliotecària del Castell de Peralada.

-         Segueixi, Ramon.

Quan el senyor Ramon bada la boca és interromput per un crit i varis xisclets que venien de baix. Tothom es gira i posa cara d’esglai. Veig el comissari que s’aixeca i surt pitant escala avall. Tots deixem els seients amb la intenció de baixar, cadascun al seu pas. Jo em vaig posar dels primers.
El comissari agafava a la senyora Pilar pel braç, ella en prou feines podia respirar entre plors i singluts. Li va ordenar al noi de recepció que truqués a la policia i que no deixés sortir a dingú del local.

-         Què ha passat ? – pregunta el bibliotecari tot esverat.

Frutos treu la placa i s’identifica.

-         Policia ? – fa estorat.
-         Sisplau, faci anar tothom a la biblioteca. No pot marxar dingú. I truqui al CAP que vingui una ambulància. – ordena el policia mentre protegeix els lavabos amb la porta tancada.
-         Truqui a l’ambulància. – li recorda.
-         Si, sí, sí.
-         Vostè quedis. – em diu agafant-me suaument pel braç i col·locant-me en una paret propera.

Mentre el noi de recepció vigila la porta principal, rere seu es veuen pampallugar les llums blaues de la policia.

-         Què ha passat ? – pregunto fluixet aprofitat aquells segons d’aparent tranquil·litat. El comissari em fa senyals de calma i silenci amb la mà mentre entra la parella de la policia municipal.
-         Que ha passat ? – hi tornen, ignorant la seua redundància.
-         Sóc el comissari Hèctor Frutos. – s’identifica traient la placa. – Un presumpte assassinat al segon lavabo de senyores. – diu fluixet apropant-se als municipals – Tenen una càmera de fotos ?
-         Sí, senyor. – respon un dels agents, traient-ne una d’una butxaca dels pantalons.
-         Hauria d’entrar amb mi per fotografiar l’escena.

Els policies es miren; l’altre assenteix lleugerament amb el cap.

-         Hauria de comprovar que tothom fos dins la biblioteca, desprès prengui nom i cognoms a tots, i un número de telèfon per a contactar-hi. També al noi de recepció. – ordena el de la criminal a l’altre municipal. – Aquest senyor està amb mi. -  diu assenyalant-me.
-         Sí senyor. – el policia fa mitja volta i va cap al noi de recepció.
-         Senyor, hauríem de trucar als Mossos. – proposa el municipal mentre ens dirigim al vàter de dones.
-         Bé, faci-ho, l’espero aquí.

El policia local es retira unes passes per parlar pel mòbil i desprès amb el walkie-talkie.

-         Ja està. –confirma al tornar.
-         Preparis, no serà agradable. Faci fotos des de tots els angles. No toqui res.
-         Sí.

Dins del segon lavabo, la dita senyora Annita estava asseguda a la tassa amb un tipus de matxet clavat prop del cor. Seia sobre la tapa, per tant, l’assassí havia actuat en el moment que ella entrava. L’arma semblava nova de trinca, el mànec no tenia cap senyal d’ús. Era com una mena ganiveta o un punyal gros rústec. Estava tan profundament clavat, que la punta sortia per l’espatlla, prop de l’omòplat esquerra. Al mànec duia lligada una mena de cinta. Es feia evident que no era una d’aquelles que adornen les katanes decoratives.

-         Què li sembla que és això ? – pregunta el comissari al policia local, que es veia una mica trasbalsat mentre feia les fotografies.
-         Sembla ... – diu apropant-s’hi – una mena de cinturó d’impermeable verd fosc, com els que fan servir els pescadors. – relaciona per proximitat.
-         Uumm ... A mi també m’ho sembla.

En aquell moment truquen suaument a la porta, que s’entreobre una mica.

-         Som els de l’ambulància. – se sent dir.
-         Molt bé, esperin fora, aviat acabarem.
-         Faci fotos per la part del darrere del cos. Procuri no trepitjar el bassal de sang.
-         Sí.

La mort havia sigut instantània. El comissari va poder intuir mirant la ferida, que un cop clavat el matxet, l’assassí li havia donat un quart de volta. Això delatava a un tipus fred i professional, o algun tarat que gaudia fent molt de malt. De totes maneres era un individu amb sobrada força física. El detall del cinturó lligat al mànec era la prova que les seues sospites sobre el criminal semblaven ben encaminades.

-         Crec que ja està, senyor. – li fa saber el municipal alleujat per haver acabat la feina i poder sortir.
-         Bé, sortim.

Fora, els tècnics sanitaris havien desplegat la llitera mèdica i diversos estris prop de la porta. Un d’ells havia anat a controlar l’estat de la senyora Pilar a demanda del bibliotecari. En aquell moment també entraven els mossos d’esquadra. Desprès d’identificar-se un cop més i parlar uns moments, va quedar clar que ells es farien càrrec de la situació.

-         Vingui amb mi. – em diu al passar per davant meu. I tots dos vam entrar a la sala que era la biblioteca. El tècnic de les emergències mèdiques prenia la pressió a la Pilar, i el municipal acabava de prendre les dades a la vintena llarga de persones allà confinades.
-         Sisplau, quan estigui faci còpies, una per mi, i una altra li dóna als mossos. Ells es faran càrrec. – es dirigeix al policia local. Desprès fa un gest amb la mà reclamant la presencia del bibliotecari.
-         Digui’m. – pregunta en Josep a l’arribar.
-         Necessitaríem un lloc tranquil per poder parlar un moment.
-         No sé. – diu en Josep mirant al voltant – Si vol pugem a dalt, a la sala d’actes.
-         D’acord. Sisplau, faci pujar també al senyor Lluís Feliu. – Anem.

Al passar per davant dels vàters, vam poder veure als de emergències mèdiques, mossos i municipals concretant com moure el cos. Vam enfilar escala amunt. A la sala, els bancs encara esperaven als del club de lectura. Ens vam quedar prop d’on feia una estona havia assegut Frutos. Al cap d’un moment arriben el bibliotecari i el senyor Lluís Feliu.

-         Hola, sóc el comissari Héctor Frutos. – es presenta a ell.
-         Comissari Héctor Frutos ... – se sorprèn l’escriptor.
-         Sí, casualment em dic com el personatge del seu llibre, i en el cas que ens ocupa, hi ha altres coincidències amb les seues històries. Sisplau, seiem un moment. – proposa el policia assenyalant cap els bancs dels lectors, ja que eren els únics disposats per veure’s cara a cara.
-         Senyor Landod, sisplau, tanqui la porta.

Vam prendre els seients més propers.

-         Senyor Josep, deu haver trobat a faltar al senyor Juli Aigader a les reunions ... – comença inquirint.
-         Sí, a la passada no hi va ser, i en aquesta he vist que tampoc.
-         Desgraciadament no hi serà a cap més, el senyor Juli ha mort. Bé, per dir-ho correctament, va ser presumptament assassinat a la seua botiga d’antiguitats de Barcelona. I d’una manera poc corrent. El vam trobar enforcat per la panxa i clavat a una gran porta antiga. –deixa anar el comissari calmadament i dirigint la mirada cap el senyor Feliu.
-         Com el meu personatge ? – pregunta l’autor.
-         Podríem dir que sí.

El bibliotecari posa cara de sorpresa i es remou a la cadira, però no arriba a dir res.

-         La senyora Anna ... – continua Frutos fent un silenci buscant en Josep amb la mirada.
-         Anna Passa Planes. És la bibliotecària del Castell de Peralada.
-         Bé, la senyora Anna Passa Planes també ha mort d’una manera, podríem dir que buscada. L’han mort clavant-li un matxet al cor. I el matxet duia una curiosa senyal. -  Frutos fa una pausa buscant la màxima atenció – Al mànec hi duia lligat un cinturó de color verd fosc, com el dels impermeables dels pescadors.
-         Com el d’en Joan de la Gavineta. – salta l’autor – Però jo no hi tinc res a veure amb tot això ! – s’exculpa tot nerviós.
-         Podem suposar que no, però ara per ara totes les línies d’investigació estan obertes. De totes maneres sembla clar que estem davant d’un assassí que té la intenció de seguir un guió, i el guió és el seu llibre. Han deixat els noms i adreces al policia de baix ?
-         Sí.
-         Sí.
-         Bé, fins aquí el que els volia comentar. Estiguin localitzables. Senyor Josep, necessitaria la llista amb els noms de tots els membres del club de lectura.
-         Sí, esclar, la tinc a la biblioteca.
-         Baixem doncs.

El cos de la pobra senyora Annita Passa Planes ja era camí de Figueres. Els policies donaven instruccions a la gent, que també anava passant.

-         Senyor comissari ! – li reclama l’atenció el municipal de les adreces. – La copia de les persones que eren aquí.
-         Moltes bé, gràcies.

El poli local saluda i se’n va amb el company. Tots seguim al bibliotecari. Rere la seua taula busca en una lleixa.

-         És aquesta. – diu presentant-li una fulla escrita a mà dins d’una funda de plàstic.
-         No en té una còpia impresa ?
-         Eeehhh ... No, és que encara no ho hem passat a l’ordinador. Li’n faré una fotocòpia. – soluciona amatent.

Instants desprès li dóna un doble de la llista manuscrita en la que ressalten diferents borrons i correccions.
-         Uummm ... Bé, gràcies. Per ara hem acabat. Si de cas preguntin als mossos si ja poden marxar.
-         Jo m’haig de quedar per tancat tot això quan pugui. – salta en Josep amb un to una mica esverat.
-         Esclar ... Bona tarda senyors. – saluda Frutos mentre pren el camí de la porta i jo tot darrere. L’escriptor ens segueix a unes passes.

Fora fa fred i humitat.

-         Vol prendre alguna cosa ? – invita Frutos al passar per davant del Bar Felip.

M’ho penso un moment. Poder caldria una estona de tranquil·litat per parlar de tot plegat. A més l’altre dia em va dir que tenia una notícia nova del senyor Juli Aigader.

-         Sí, però dins sisplau.

Travessem tot el bar fins l’última taula.

-         Què voldrà ?
-         Un tallat.

El comissari s’acosta a la barra i demana dos tallats.

-         Al llibre hi ha dugues històries on els personatges moren de la mateixa manera que la senyora Anna Passa, en la mateixa del senyor Juli , i tal com ha reconegut el senyor Feliu, la d’en Joan de la Ganiveta, on l’assassí duu un impermeable del mateix color que el del cinturó que hem trobat a l’arma que a acabat amb la vida de la senyora Anna. El nostre criminal és molt primmirat, vol que sapiguem en quina història es troba ara. – deixa anar directament el comissari.
-         És veritat que aquesta sembla ser seua intenció. – dic jo – Gràcies.
-         Gràcies.

L’oloreta dels tallats reconforta.

-         Senyor comissari ...
-         Sí.
-         Em va dir que tenia novetats sobre el cas de l’antiquari.
-         És veritat, ja se’m passava. L’altre dia ens va trucar la família, es veu que desprès de fer l’inventari de totes les existències de la botiga, van trobar a faltar un caixó amb una mena de mapes i cartes de navegació egípcies. No és que tinguin un valor extraordinari, però eren rutes que els egipcis van fer fins el Cap de Creus.
-         Curiós. – dic metre dono un glop al tallat.
-         Sí, una altra incògnita per aquest cas.

En aquell moment en Lluís Feliu passava amb el mateix pas apressat per davant del bar. Encara duia la llibreta de tapa blaua. Jo feia els apunts sobre la lectura en un foli que avui no havia tret de la butxaca del pantaló. Tots ens havíem quedat sense opinar sobre ‘La Petita Joia’.

La Petita Joia, de Patrick Modiano.

Últimament no aconsegueixo sintonitzar amb les dones turmentades que conec. La Petita Joia no m’ha lluït, no he aconseguit fer-me’n una imatge com a persona, s’ha quedat en paraules transparents. No li dono la culpa a ella, que prou feina té amb la seua vida com per anar explicant-se amb mi. Crec que el culpable és el narrador. Haig de dir que personalment no m’agrada l’excessiva profusió de noms de llocs que no conec repetits sense necessitat. Trobo més propera la nomenclatura del Senyor dels Anells, que aquesta de París. Per sort o per desgràcia no hi he estat mai a París, hi no tinc per sabuda quasi cap de les localitzacions que tant repetidament surten al llibre una i una altra vegada, fins submergir-me en un laberints dels mateixos parcs, avingudes, metros, portes, cafès, estacions, garatges i el malaguanyat Jardí d’Aclimatació. També em molesta sobre manera la lectura, trobant-me constantment rellegint coses ja llegides.
M’encaparren les mateixes dones de l’abric groc, els escalons de pelfa, els retrats de Tola, pisos grossos i pisos petits, caixes de ferro i dones brunes que no poden veure a ballarines de clivilles accidentades. Ah ! I les espones del llit !
És un llibre curt, però amb la meitat de la meitat, podríem haver arribat igualment a un final tant simplista i arbitrari com viure.
L’única cosa positiva que m’ha aportat la lectura, és el record de la cançó de Jacques Dutronc, ‘Il est cinq heures, París s’eveille’, que comença :
“Je suis le dophin de la Place Dophine, et la Place Blanche a mauveise mine”.

Continuarà ...




Dimarts 30 de gener de 2018.

Hèctor Frutos, possible implicat. ( 5 )

Encara no havia arribat a l’oficina que vaig tornar a sentir trucar el telèfon. Si era el comissari, li tenia que deixar ben clar que jo començava a les nou del matí, no calia que truqués abans. Miro l’hora, encara falten deu minuts. Què faig ? L’agafo o m’espero fins l’hora ? Què collons, no despenjaré fins les nou en punt. Entro i el telèfon no deixa de sonar ni un segon. Penjo la jupa, deixo la cartera amb els papers de la feina i el llibre sobre la taula de l’ordinador. Faig com si sentís ploure, mentre el telèfon, encabronat en el seu ring-ring sense fi, sembla a punt de l’asfixia.
Miro l’hora i falten tres minuts per a les nou. Ara, l’aparell sembla donar uns segons de treva.

-         Ja te n’has afartat ... – murmuro. Es veu que no, hi torna al moment.

A les nou en punt despenjo d’una revolada.

-         Digui ! – deixo anar picat.
-         Senyor Landod ? – reconec la veu del comissari.
-         Sí, hola.
-         Sóc el comissari Frutos ...
-         Sí, ja l’he reconegut. Escolti, jo començo a les nou a l’oficina, no cal que truqui abans; no m’hi trobarà. – l’informo en un to sec.
-         Ah ! No ho sabia, trucaré a partir de les nou; la pròxima vegada.
-         Sí, millor.
-         Ja s’ha llegit el llibre ?
-         Eeehh ... no tot; ahir vaig començar pel principi, però avui aniré a la història que ens interessa.
-         Bé, li recomano que també llegeixi les pàgines 211 i 223 en particular. Se’n recordarà ?
-         Sí, hi posaré un punt ara mateix, 211 i 223. – remarco.
-         Demà passat deuen tenir reunió al Club de Lectura, no ?
-         Sí, és aquest dijous. – crec que ell ho sabia de sobres.
-         Què li sembla si ens trobem allà, parlarem amb el bibliotecari, amés, li tinc que explicar una novetat sobre el senyor Juli.
-         Com vulgui vostè senyor comissari, les reunions comencen a les set de la tarda.
-         Molt bé, ens trobarem allà deu minuts abans; que li sembla ?
-         Per mi sí, cap problema ...
-         Bé, doncs fins dijous senyor Landod.
-         D’acord, fins llavors, senyor comissari.

Abans de res, trec el llibre de la cartera i poso un parell de paperets a les pàgines indicades pel policia.
Surto fora i m’assec al pedrís del costat de la porta. Fa massa bon temps pel mes que som. A quarts de deu el Sol ja pessiga. La visita al Club de Lectura amb Frutos m’inquieta. Qui paper hauré de fer jo davant la colla de lectura. Caldrà que doni confiança ? Que doni normalitat a les preguntes que faci el poli ?
No sé, cada cop m’escamava més veurem involucrat en aquest afer.
Quina novetat portarà de l’antiquari de Barcelona ?

Dins del cotxe aparcat davant del mar, el comissari se’l mirava amb uns prismàtics. Allà, assegut al Sol, el veia cavil·lar. Sabia de sobres que començava a les nou. Feia dies que l’observava pujar cap a l’oficina deu minuts abans. Trucar-lo quan era uns metres abans d’arribar a la porta, era el joc que es permetia per tal de cobrar-se les hores de vigilància. Havia apostat que avui no correria per agafar el telèfon, hi havia guanyat. L’altre dia ja va calar que el reporter, encara que no ho mostrés, era força murri. Havia somrigut sota el bigoti mentre feia sonar el telèfon exasperadament, sense creure que el reporter l’agafés.
Va continuar observant-lo, allà, amb posat capficat. De cop veu que s’aixeca i entra. Al moment surt amb el llibre a la mà, i s’asseu disposat a llegir-lo.

Abans de començar pel relat de l’antiquari, llegeixo les pàgines que m’havia indicat el comissari. No tardo ni dos minuts a sorprendre’m ingratament.

-         Quin cabró ! – el comissari Hèctor Frutos surt al llibre, un cop investigant un cas, i en una altra ocasió passant un expedient d’una autòpsia d’un tipus anglès, que devia de formar part del relat. El comissari Frutos passant informació policial a l’autor del llibre. El poli forma part del llibre que un possible assassí en sèrie, segons ell, podria haver triat per a perpetrar els seus crims. Per què no m’ho havia explicat el dia que vam parlar ? Què més amagava Frutos ?

Des del cotxe, el policia li veu la cara d’estorat i emprenyat.
Imperceptiblement, s’arronsa al seient quan el reporter aixeca el cap i mira a la rodona com buscant alguna cosa. Poder una explicació. Ja li donaria el dijous, aquesta i totes les que cregués convenient.

Bé, el fet que m’ho fes conèixer ara, evidenciava que no m’ho volia pas amagar. Tampoc calia esverar-se massa. De fet, el dijous li podria demanar que m’esclarís tot el què calgués. Busco la pàgina en què comença la història de l’antiquari, i m’hi poso.
El Sol, ja més amunt, escalfa de valent i m’enlluerna la blancor del paper. Entro a buscar les ulleres de sol. Engego l’ordinador, i mentre va fent, torno al pedrís.
A la fi resulta que l’antiquari no pertany a la història. És una mort fora de la narració; només connectada, suposadament per la manera de morir, i per treballar en allò que en les últimes línies del relat s’apunta. Tot unes circumstàncies tan circumstancials que només es podien agafar amb pinces, degut a que l’interfecte estava lligat al Club de Lectura del poble on succeïen els macabres fets que relatava el llibre, Llançà.
No sé com el poli havia relacionat aquest crim fet a Barcelona, amb Llançà i el llibre, fora de que Juli pertanyia al Club de Lectura , i que el propi comissari formava part de la trama literària. De fet, a la narració en qüestió, hi morien varies persones més de forma violenta, això em deixava una mica intranquil. Entro fugint ja d’una veritable calorassa, i començo amb la rutina periodística que em pertoca. A les notícies locals llegeixo que s’acaba d’inaugurar Ràdio Llançà.

-         Uuuummmm ...

Continuarà ...   




Dissabte 20 de gener de 2018.

No són pas les Selecciones del Reader’s Digest. ( 4 )

El curt trajecte des de l’oficina fins al meu pis del carrer Castellar, se’m va fer llarg. A la feina no havia obert el llibre, però no puc negar que l’interès per llegir-lo, o fins i tot estudiar-lo com a peça de la nostra investigació, havia anat in crescendo durant les hores. Hi bé dic, la nostra investigació, per què durant aquesta estona també havia anat assumint la importància de la labor que compartia amb el policia de la Criminal, el comissari Hèctor Frutos.
No penseu pas que per viure jo tot sol, el pis és una disbauxa de pel·lícula. No, sóc un tipus pràctic i net, de tendència minimalista en la decoració, i en la vida quotidiana en general. Fins i tot, les poques figures i adorns que eren al pis, les vaig guardar quasi totes dins d’un armari. Així vaig aconseguir uniformitzar al màxim la línia del mobiliari.
Si donéssiu un cop d’ull a la cuina, veuríeu que sóc un inquilí de costums profilàctiques.
Em venia de gust una mica de pasta per sopar. Sempre faig servir unes tallarines trufades que vaig descobrir un dia per casualitat. Una base de dauets de mantega i una bona nevada de ‘parmigiano reggiano’.
Corro amb el plat de pasta cap al menjador, i faig un apressat segon viatge amb una copa gelada i dugues Alhambra Reserva 1925.
El sopar cau ràpidament; la pasta es refreda de seguida i la cervesa s’escalfa en un no res.
Paso aiga pel plat, la copa, els coberts, el caçó de bullir la pasta, i ho deso tot dins el rentaplats, a l’espera, en paraules de la senyora Maria, de fer una maquinada plena. Agafo una cullereta del calaix i un llagurt de mango de la nevera.
Encenc la làmpada petita. M’assec a la butaca del costat del finestral que mostra el carrer fosc i desert rere les cortines. Deixo el llibre al reposabraç dret, i començo a menjar les postres simulant tranquil·litat i indiferència.
Desprès d’escurar-lo bé per tots costats, tinc aquesta costum, el deixo a terra a la meua esquerra, i agafo el llibre amb posat seriós..
Em salto el pròleg i la introducció que ja m’havia llegit al Voramar, i engalto el primer capítol.
A l’anar passant per les diferents històries, em sembla interessant recordar com van morint els diferents personatges, per si de cas.
A dos quarts de dugues de la matinada em venen ganes d’alguna cosa calenta. Deixo el llibre obert per la plana, agafo el pot del llagurt i vaig a la cuina. Paso la cullereta per sota l’aixeta per tornar-la a fer servir, i em preparo una bona tassa ben calenta d’Eko amb llet condensada. Proveït del reconfortant beuratge, torno a la lectura.
No havia volgut anar directament al relat que ens ocupava policialment, m’estimava més llegir el llibre des del principi per anant-me fent una ideia del món en què es podia arribar a moure el nostre suposat assassí.
De moment no puc negar que alguns passatges són tan escatològics, eròtics i transgressors com promet la contraportada, i altres personatges apareixen  guarnits amb dèries i psicopaties que tiben la corda fins al límit del bé i del mal, tot amanit, això sí, amb un sentit de l’humor que cal entendre.
Entre glop i glop, els fets i rareses d’un tal Bernat em fan incomodar una mica. Quin tipus més ... més desgraciat.
No és que jo, per res del món, em sentís identificat amb tots els seus problemes amorosos i sexuals. Encara que ara per ara visc sol, cada istiu faig un munt de conquestes amb turistes, noies normals. A l’hivern, ja se sap, és més difícil trobar una xicota en un poble petit. Però no em puc quedar com un celibatari obligat. En temps d’abstinència és imprescindible masturbar-se, especialment per evitar greus problemes de pròstata més endavant, sí, sí, ho va dir un metge.
I seguint aquest precepte i per prescripció facultativa, m’he especialitzat en onanisme hivernal. Al principi amb fotografies i vídeos eròtics, que aviat es van tornar impersonals i repetitius. Així que vaig decidir anar diversificant les mostres per a la meu cura. Primer se’m va ocórrer que fer servir fotos de senyores i senyoretes del poble, encara que vestides, vaig trobar que el contacte amb elles seria més excitant que el aquelles dones llunyanes i inabastables, que mai em trobaria en persona. Les models que fes servir d’aquí les podria trobar pel carrer i saludar-les, a la botiga i conversar-hi, o com a mínim ser-hi molt a prop. Ja només de pensar en la situació es podia notar el sa estímul.
Sense pensar-m’ho més, vaig rescatar la vella màquina de dotze megapixels amb el seu 50 mm. No puc negar que aquesta cacera detectivesca de possibles candidates locals, arribava a ser molt emocionant, additiva i compromesa. Instants de vida presos a dones de totes les edats, però sempre respectant a les senyores massa grans, això sí, amb les que en qualsevol moment podria coincidir aquí o allà, alienes elles a l’ús que en faria jo de les seues imatges robades. Eren com un pom d’herbes medicinals que per elles mateixes no saben el bé que poden fer al carestiós.
Dit això, fora de la primera eufòria per la novetat del trofeu aconseguit, els retrats de totes elles anant i venint pel carrer, del mercat cabàs en mà, o del col·legi amb la mainada, aviat van posar en evidència la manca d’un mínim erotisme.
Però ja hi he trobat la solució, ara faig fotografies de primer pla, i entre moltes, trio la que el carés de l’escollida s’avé més a les meues necessitats.
Un cop ja la tinc, l’imprimeixo a mida foli, i desprès li retallo un forat adient a l’alçada de la boca. Al principi tenia mitja por que al introduir-hi el melindro, me’l tallés amb el voraviu del paper. Però desprès d’un parell de serveis, el paper ja queda remordit, i puc fer-me el tractament per la pròstata sense miraments.
Les fotografies més aconseguides, les que doblegant un xic el foli aconsegueixo que la retratada fixi la seua mirada amb la meua al bell mig de l’empassada, les guardo en unes fundes de plàstic en una llibreta d’anelles. Ja compto amb trenta-sis models de llavis circumcidats i boques permanentment esbatanades.
Però això no és motiu, ni punt de comparació, que em pugui fer sentir incòmode per comparació amb les dèries poca soltes del tal Bernat. Jo no sóc cap psicòpata trastocat, lo meu és únicament un mitjà terapèutic. Faltaria més.

-         A la merda ! – repotego deixant el llibre tancat al reposabraç. Només faltaria que em tingués que justificar a mi mateix davant dels deliris narratius d’un xiflat. Aquell dia ja em va semblar que aquest tal Lluís Feliu era un tocat de l’ala. Però veig que també és un neurastènic, pertorbat i pervertit, ell i els seus personatges de merda i les seues patètiques aberracions. Si pretén que els solters ens reconeguem amb els seus engendres ho porta clar. Desgraciat !
-         Les dugues. – murmuro. S’ha acabat la lectura per avui. Demà començaré directament per la història que ens interessa, i fora bertranades. – penso picat. Al passar, el butlletí de l’Ajuntament damunt la taula del menjador em recorda que és Festa Major.

Continuarà ...




Diumenge 14 de gener de 2018.

Pluriocupació policial. ( 3 )

A les fotografies es veia al finat senyor Juli enforcat per la panxa, clavat en una porta de fusta, grossa i antiga.

-         Hòstia ! – exclamo estorat – Ha mort com explica el relat del llibre. Pensa que s’ha posat en marxa una mena de maledicció ? – pregunto fluixet al comissari, com amb por de que el suposat esperit assassí hagués de dirigir la seua mirada cap a nosaltres.
-         És veritat, - accepta el comissari parlant amb calma, mirant-me – ha mort com el personatge de la història, però jo no crec que l’hagi mort cap esperit, cal fixar-se en un detall. Miri el cos.

Amb recança miro al pobre antiquari allà clavat, amb un bassal de sang als peus. Sense dir-me res, el comissari posa un dit a l’alçada dels peus del mort.

-         Torni a llegir la primera part del llibre.

Repasso en veu baixa el text assenyalat. Desprès llegeixo al arribar a la línia que semblava interessar al policia.

-         “... clavat á la porta ab gran forsa y á dos pams damun de lo terra ...”
-         A aquest home no l’ha mort una força sobrenatural. L’han mort seguint un guió, si, però crec que l’assassí no vol que pensem en esperits. Desprès de totes les molèsties que s’ha pres, bé que el podria haver mort sense que el senyor Aigader toqués de peus a terra; podria haver-lo mort suspès, i despès treure-li la corda, per exemple. No amic meu, l’assassí ens vol fer saber que tractem amb una persona malvada, i li diré més, molt provablement ens trobem davant d’un assassí en sèrie. – deixa anar el comissari Frutos traient-se les ulleres d’aviador fumades i mirant-me fixament.
-         Un assassí en sèrie ? – dic cada cop més preocupat per les insinuacions de Frutos – Estarem nosaltres dos tot sols ?
-         No home, això ho investiguem la Brigada Criminal. – em tranquil·litza somrient – Vostè serà un puntual ajudant personal. – somriu irònic, davant la meu cara d’estaquirot que se m’ha quedat al saber del meu nou grau policial.
-         És estrany que no hagi sortit per la tele res d’això. – li dic jo mirant-lo ara a ell fixament.
-         Que potser dubta de mi i de la meva història ? – s’estranya el comissari – De moment, d’acord amb la família del difunt, es portarà tot amb el màxim secret. Ja li he dit que ens podem trobar davant d’un tipus molt perillós, que busca ser notícia i fer-se famós. Encara que això només és una hipòtesi meva, que espero no es confirmi. – s’explica el policia mentre treu una cartera amb la placa i me la mostra dissimuladament.
-         No, no, - en disculpo jo – no és que dubti de vostè – però se’m fa estrany veure’m-hi involucrat.
-         No es preocupi. – hi torna ell somrient – Li repeteixo que només em farà de suport amb les persones del poble, i especialment amb les del Club de Lectura quan tingui que parlar amb elles.
-         Sí, sí, esclar ...
-         De totes maneres vull que entengui que això és un assumpte extraoficial, tan per mi com per vostè. No cal que n’informi al diari pel que treballa, ni en faci cap noticia; ho entén no ? És un assumpte personal. – em deixa ben clar mentre guarda les fotos al portafolis.
-         Esclar, esclar, - dic jo amatent – ja ho havia entès així.
-         Bé senyor Landod, li deixo el llibre per si vol prendre alguna nota. – s’acomiada amb la intenció de marxar ja – El convido al tallat. Esperis un moment aquí fins que jo hagi marxat. Ja el trucaré.
-         Bé, molt bé, fins aviat. – el saludo jo, només aixecant el cul de la cadira.

I allà em vaig quedar, complint l’ordre del comissari, posant cara i mirada d’agent secret, i pregant a Déu i a tots el Sants que no aparegués en Jan a preguntar qui era aquell home, i lo més interessant esclar, de què havíem parlat.
L’airillo que bufava, de tant en tant aixecava la coberta del llibre com invitant-me a donar-hi una ullada. Bé, mentre, deixo passar una estona llegint el pròleg, si re més no per tenir una ideia de què anava tot allò.
El pròleg t’integra a la lectura, i la introducció de l’autor presenta a un personatge misteriós que suposadament és el que li explica les històries.
Personatge real o una martingala del literat ?
Caldria comentar-ho al comissari.
En el moment de marxar veig en una taula en Quimet amb un posat pesarós. Miro l’hora, i per l’hora que és, tocava una canya. Entro, en Jan, sense preguntar-me res, me’n serveix una, i surto per asseure amb en Quimet, a veure què explica.

Continuarà ...      


Dijous 11 de gener de 2018.

Un poble de desgraciats.

Coneixent en Quimet, en Jan me l’havia presentat temps ha, i ara érem prou amics, vaig notar que estava una mica abatut. Tot i la diferència d’edat a favor seu, ens enteníem molt bé.

-         Ep ! Quimet ! – el saludo mentre m’assec davant seu servit d’una canya. Ell aixeca el cap, deixa de remenar el tallat i força un somriure.
-         Et veig una mica capficat.
-         No és res, estava pensant en lo que he viscut aquestes festes; què vols, no tot poden ser alegries.
-         Que has tingut algun problema per festes ? – li pregunto jo una mica inquiet.
-         No home, no, he estat de visita a ca la meua germana, amb el meu nebot, i els cunyats, que viuen a Funestells. – m’informa en Quimet.

Era veritat que en tots aquests anys, mai havíem parlat de quin era el seu poble.

-         I doncs ? – li apunto per si es vol desfogar d’alguna cosa.
-         Penso que poder vaig fer bé de marxar del poble de jove. – sospira.
-         Per què ho dius això ?
-         Mira, hi vaig anar a passar-hi un parell de dies, i a l’últim, desprès de dinar, vam xerrar una mica, d’això, d’allò. I li vaig preguntar al meu nebot si ja tenia novia.
-         I ? – l’estiro fent un glop de cervesa.
-         Doncs que valdria més que hagués callat, la meu germana ja va contestar pel noi, ja et dic que per l’edat que té és una mica ganàs.
-         No cal que tingui pressa, - va saltar ella – total per les quatre petardes que corren, que no saben ni fregir un ou. Això sí, cardar tant com vulguis, però no saben ni rentar-se les bragues. Quina joventut, aquests es volen ficar al món ? I si no, mira a tots els seus amics, ara una, ara una altra, totes estudien, però ara això no els hi agrada, i proven allò i tampoc els hi va bé. Total, només cal donar un cop d’ull per aquí el poble, tots es deixen als dos dies. – sentència.
-         Saps que va morir el vell del celler Botes ? – em pregunta l’home de la meu germana com per canviar de tema.
-         No, no ho sabia. Els fills mantindran la casa i el celler, no ? – aventuro jo.
-         Els fills aquí ? Ja pots pensar, això s’ho vendran per res i menos, i fora. A més, tots han quedat a mata i degolla per l’herència.
-         I en quantes cases no ha passat això, - i torna la meu germana, sempre tan positiva – els de cal Santonet es van fotre els plats de la vaixella de la mare morta pel cap. I els del rec de baix, els crits i les trompades se sentien des de la plaça estant, i els que em callo.
-         Quan hi ha calers pel mig ... – ho adoba el cunyat Adrià.
-         Buenu, no sempre serà així ... – vaig dir jo amb alguna esperança.
-         Reeees, tots acaben mal. – judica ella.
-         I la feina, ha millorat al poble ? – trec jo per parlar d’una altra cosa.
-         Res, poca cosa, qui vols que hi vingui aquí.
-         Mira només les dugues botigues que van obrir l’any passat. El que venia coses d’això d’ordenadors, es passava el dia al pas de la porta fotent queixalades a la boira, i ja ha tancat. El que ven ràdios i televisions, al final em penso que es fotrà les cames com els pops. – pronostica ma germana.
-         Qui vols que en compri cada dia de televisions i ràdios. – diu l’home.
-         Ja en tindrà de capellans a l’enterro ... – remata el germà.
-         Tot s’ha de dir, eh! – ve a solucionar-ho ella – Els del poble són tots uns esquena drets, a pocs, a pocs, els hi agrada ajupir la carcanada.
-         És veritat això, força, força esquena drets. – ajuda el cunyat Adrià, fent que si amb el cap amb vehemència, mirant-me a mi – Repassa cada casa, repassa.  
-         Però es que hi ha algú de bo en aquest pobles a part de nosaltres ? – pregunto ja una mica picat davant tanta negativitat.
-         Ai ! Nosaltres, diu, aquesta família diu, aquí també caldria separar el gra de la palla ! – burxa la meua germana.
-         Ni gra, ni palla, ni els collons d’en Bamba ! – salto emprenyat per la indirecta – Aquí lo que sempre hem sigut és un poble de desgraciats; per això vaig fotre el camp jo !
-         Homeeeee, oncleeeee. – deixa anar el ganàs.
-         I com vau acabar ? – li pregunto interessat.
-         Doncs, adéu, adéu, bon vent i barca nova.
-         Esclar. Però tu no t’hi encaparris massa. Hi ha persones que només veuen les desgràcies i res de positiu enlloc, i al final t’arrosseguen al desànim.
-         Sempre li havia dit a la meu germana, per què collons has de conèixer la història de tothom del poble, si només en pots explicar merda i desgràcies. Collons és que parlis de lo que parlis, mai pots posar un exemple de res de bo !
-         Tranquil Quimet ! -  li dic jo amb un somriure, acabant-me la cervesa – et puc assegurar que tu no t’hi assembles en res a la teu germana. Per això som amics.





Divendres 5 de gener de 2018.

Maldecaps matiners. ( 2 )

D’uns metres abans d’arribar a l’oficina, ja se sentia tocar el telèfon. Apresso les passes, obro la porta amb rapidesa, però es talla el ring-ring.

-         Merda !

A l’instant hi torna. Deixo les claus a la taula i despenjo.

-         Digui ?
-         El senyor Lluís Landod ?
-         Sí, jo mateix.
-         Hola, bon dia, sóc el comissari Hèctor Frutos, de la Brigada Criminal.
-         Ah, mmmm ... En què el puc ajudar ? – pregunto una mica desconcertat.
-         Si, miri, tindria que parlar amb vostè. Li aniria bé a les dotze del migdia, aquí, al Voramar per exemple.
-         Eeeh, si, esclar ...
-         Bé, l’espero allà doncs. Fins ara.
-         Sí, sí ... Fins ara ...
-         Adéu.
-         Adéu. – m’acomiado tot descol·locat. Era la primera vegada que em trucava la policia.

Eren les deu. M’havia quedat ben nerviós i inquiet. La Policia Criminal volia parlar amb mi. De què ? Algú havia palmat en llegir un article meu ? Les crítiques literàries del Club de Lectura de la biblioteca haurien portat a algú a fer un mal fet ? – rumio mig en broma.
I si parlava amb la Central per si en sabien res.
Però al moment de despenjar vaig tornar a penjar. Millor esperar i saber-ne alguna cosa més.
Encenc l’ordinador només amb la intenció de deixar passar les dues hores que queden per la cita. La Policia ... la Policia ... que collons voldria un policia de la criminal.  
A l’arribar al Voramar, no em va ser difícil descobrir el meu interlocutor. Hi havia un parell de famílies amb mainada, els parroquians de cada dia a les dotze, i en una taula d’un costat de la terrassa, un home sol, amb ulleres fumades tipus aviador, ben clenxinat, amb un bigoti llarg i estret ben retallat, i a la recta de la seua jubilació.
Em vaig apropar a la taula lluint un tímid somriure. L’home s’aixeca de la cadira i posa cara amistosa.

-         Senyor Landod ? – pregunta convidant-me a asseure abans que jo digués ni si, ni no.
-         Sí, bon dia. – i ens dem la mà.
-         Vol prendre alguna cosa ?
-         Sí, faré un tallat. – dic mirant el seu gotet.

En aquell moment apareix en Jan. Ens saludem i li demano el tallat.

-         Vostè dirà ...
-         Si, li seré franc, voldria ensenyar-li unes fotografies i preguntar-li per aquestes persones. – diu el comissari mentre treu un portafolis de la gavardina.
-         Gràcies, Jan.

El policia treu una foto i la posa al costat del meu tallat.

-         El coneix ?
-         Doncs així, a primera vista ...

La cara de l’home de la foto en recordava a algú, però era veritat que en aquell moment no sabia ben bé a qui.

-         Vostè forma part del Club de Lectura de la biblioteca del poble, veritat ?

La pregunta del comissari tenia tota la intenció del món. El record d’aquella cara em va venir com un llamp.

-         Sí, sí. – dic com contestant les dues preguntes, una mica acollonit per si el policia s’havia pensat que li volia amagar alguna cosa. – És un dels membres del Club de Lectura. No recordo el seu nom. Només vam coincidir un parell de vegades; crec que és de Barcelona, però venia els dijous per assistir a les reunions. Sí, sí. – hi torno.
-         És el senyor Juli Aigader, és un antiquari de Barcelona. Bé hauríem de dir era ...
-         Ha mort ? – pregunto sorprès.
-         Sí, fa una setmana.
-         Vaja ...
-         Coneix a aquest altre ? – pregunta posant una fotografia al costat de la del finat.
-         Sí, es diu Lluís Feliu, també pertany al Club de Lectura. Treballa de cambrer crec, i em penso que ha escrit un parell de llibres ...
-         És veritat. Que diria d’ell ? – fa el comissari tocant repetidament la foto amb l’índex.
-         No sé ... Només coincidim a les reunions del Club. Sembla una persona normal ... no és antipàtic ... sempre porta una opinió escrita del llibre del que parlem ... no falla cap dijous ... – repasso buscant alguna cosa per definir-lo més concretament, però fora del Club no el coneixia de res. A part de ...
-         Crec que fa un parell d’anys es va posar en contacte amb vostè, no ? – deixa anar el comissari que sabia més del que volia aparentar.  
-         Sí, és veritat, ara ho he recordat. Primer em va enviar una carta, i lo que m’explicava em va semblar una mica delirant. Si vol que li digui la veritat tot plegat em va semblar molt estrany. Es veu que se li havia ficat al cap que la brutícia a que s’acumulava al passadís on hi ha la porta d’entrada a casa seua, era la senyal de que havia tornat un mal infecciós d’ultratomba que sortia en una de les històries del seu llibre. Al cap d’un parell de dies vaig anar a parlar amb ell, tal com em demanava a la carta. Vam tenir una petita conversa a la porta de l’escala estant. Es veu que uns dies desprès l’ajuntament va netejar tota aquella brutícia, i ja no en vaig saber res més. Fins fa un parell de mesos, que coincidim al Club de Lectura de la biblioteca. Sembla que tota aquella dèria ja se li ha passat. – li explico al comissari.
-         Hhhhh, mmmmm. Vostè ha llegit aquest llibre d’històries ?
-         No.
-         Bé. – diu el comissari mentre treu un volum de tapa blanca amb una foto en blanc i negre a la portada – És aquest, obri pel primer punt de llibre i llegeixi el tros senyalat.

A la pàgina indicada, la número 149, hi havia quatre línies enquadrades amb llapis. Estava escrit en lletra cursiva, i semblava català antic. Desprès de llegir-ho, miro al policia en espera de què he de dir o fer.

-         Vagi a l’altra pàgina marcada.

Era la 168, i aquí estaven encerclades amb llapis el que semblaven les tres últimes línies d’un capítol.

-         Senyor Landod, el que li diré ara forma part d’una investigació, i si el faig sabedor és per què em caldria la seua col·laboració i discreció. Que me’n diu, esta disposat a donar-me un cop de mà ? – pregunta mentre em mira rere les ulleres fumades.

En què l’hauria d’ajudar jo en una investigació policial ? Valia la pena emmerdar-m’hi ? Estava en disposició de dir que no ?

-         No sé en què el puc ajudar, però si és a les meues mans ho faré. – li i em responc.
-         No es preocupi, no serà res perillós, només m’hauria de fer de contacte. – m’assabenta somrient – Com li he dit, el senyor Juli Aigader era de Barcelona, i era un antiquari especialitzat en mobiliari rústic antic, comprava estris i guarniments de masos i cases de pagès per a restaurar-ho i vendre-ho a la seva botiga.

Estranyament, això coincidia amb el segon text del llibre. Se’m va començar a accelerar el pols i em vaig remoure silenciosament a la cadira. Sisplau, sisplau, que el comissari no digui res de la primera lectura.
No ho va fer, però va treure un parell de fotografies més i les va deixar damunt les altres.

-         Merda ! – vaig pensar en veu alta.

Continuarà ...



Divendres 29 de desembre de 2018.

Preparant un article per l’extra del diari.  ( 1 )

Fa uns mesos que el jefe em va dir que per fer articles filosòfics no calia que tingués oberta una oficina a la República del Cap de Creus, que això ja ho podia escriure a la mateixa central. No sé jo.
Total, que m’ha demanat que faci un reportatge per un extra del diari, en el que es reflecteixi la vida i rutina diàries d’un petit poble costaner. Què opina la gent del poble, què fan les associacions locals, quins problemes pateixen i quines aspiracions tenen. M’ordena que em faci un llançanenc més, que m’infiltri, que m’informi, i que ho transmeti tot per a poder fer un bon extra de cares a l’any que ve.
Així doncs, lo primer que vaig fer va ser apuntar-me al Club de Lectura de la biblioteca, on m’han acceptat amablement i amb tota cordialitat.
Un cop al mes ens reunim per a comentar i criticar un llibre. Poder degut a la meua feina, acostumo a prendre notes de quasi tot i posar-ho per escrit, talment lo que opino dels llibres que llegim al Club de Lectors.
De totes maneres tindré que pensar en diversificar els meus afers locals per tal de fer-me més amb la gent, i poder enviar un bon material al jefe.
Esclar que en un petit poble costaner tampoc es poden esperar grans esdeveniments.
Però tot és començar.

La Ràbia de Lolita Bosch.

No m’ha agradat gens. Al principi la protagonista no crea empatia fora de fer pena. Per moments he pensat que el llibre anava dirigit a una mena de lector que no entén les coses fàcilment.
Repetició de text i diàleg que busquen alguna cosa que no aconsegueixen, i que fan tornar al lector a escenaris que ja havia comprès i superat.
Poca immersió en el problema del bullying, fora d’enumerar les putades que reben les víctimes, i als fatals resultats a què poden arribar els qui ho pateixen. Es veu que la protagonista es dedica a ajudar a joves víctimes dels atacs d’altres joves, com a ella mateixa li va passar, però dóna la impressió que la protagonista, desprès dels d’anys encara arrossega el trauma, i fa servir les entrevistes amb els adolescents afectats de bullying, per a superar-ho ella mateixa mentre s’identifica amb les víctimes, enlloc de donar-los models a seguir o solucions per a superar els greus problemes dels perjudicats, que sembla que no els hi queda més remei que esperar a que passin els anys.
Es pot donar a entendre que fins que no va arribar la paraula anglesa bullying no es va catalogar el tema com a un greu problema. Tanmateix, no és veritat que no existia en català una definició d’aquesta mena de maltractament. D’això se’n deia agafar algú per cap d’inxa, o cap d’esquila en altres llocs, i la víctima patia totes les vexacions imaginables. Crec que l’autora no s’ha documentat prou.
Jo esperava que passada la meitat del llibre la cosa milloraria, però continua la descripció plana i redundant del tema. La mica d’empenta que agafa a les últimes pàgines no aconsegueix que se’m faci una lectura intranscendent.
L’escena final de la vacuna a la consulta del metge que resulta ser un dels seus antics mal tractadors, precipita un desenllaç poc creïble i infantívol.
Crec que el llibre desaprofita de tractar amb rigor i emoció un tema candent, i posar sobre la taula les accions a emprendre per intentar posar solucions a aquest problema, sobretot venint el llibre d’una persona entesa en el tema.


Els nostres noms de Dinaw Mengestu.

Haig de dir que m’ha resultat un llibre educat.
Els personatges són educats.
Les trames psicològiques són educades.
Les trames amoroses són educades.
El sexe és educat.
La violència i els assassinats són educats.
La revolució és educada.
És un llibre tan educat que sembla un telenotícies i una novel·la de Corín Tellado que es van intercalant molt educadament.
Desprès de tot això es podrien comentar multitud de cosetes, vosaltres mateixos/xes.


El festí de Babette de Isak Dinesen.

Que a la segona plana, l’autora ja es carregui la màxima autoritat del relat, em fa prendre la lectura amb simpatia.
Continuo interessat per com Isak manipula subtilment els personatges i les seues vides, per fer-los fer coses que semblen normals, però que són ben poc probables.
A Babette li toca la loteria, això permet engegar l’argument principal. La decisió dels germans, pel bé i amor a les filles del mort degà, de no opinar res de res de les rares viandes i begudes servides al festí, facilita el toc d’humor amb les reaccions del general. Una decisió molt principal que sembla presa en dues línies. Serà així ?
L’autora mostra com l’alcohol desinhibeix, i els borratxos diuen la veritat.
Proposa amors tant purs i breus en la descripció, com llargs siguin en el temps.
Apunta que algú a de fer les feines que podríem dir domèstiques, per què d’altres treballin par a la humanitat.
I que per triomfar pots necessitar el reconeixement dels que més detestes.
A la fi, una lectura àgil i fresca amb la que he gaudit més dels descarats recursos i l’àcida intenció de l’autora, que amb la història que els vesteix.


Canvi d’agulles de Lluís Muntada. ( En exclusiva RCC )

Al ser un llibre d’històries curtes, vaig creure que l’estil narratiu dels primers romanços, era una astúcia amb voluntat de l’autor.
Entro al galopant univers de perfecció semàntica amb bona voluntat, proposant des de la meua ínfima sapiència, que era millor “petar els dits per a cridar un taxi”, que “fer petar els dits per a cridar un taxi”. La imatge d’algú fent-se petar els dits amb l’intent de que aparegui tal mitjà de transport, se m’empesca irònica (ridícula).
En acabar el relat “Etimologies”, vaig elogiar mentalment l’autor per atrevir-se a escriure tal codificació literatúrica, que s’ha de llegir de cap, crec que si algú s’atreveix a fer-ho en veu alta pot prendre-hi mal. Fa falta coratge, i ho dic per experiència, per a presentar al lector puntuals narracions enrevessades que poden resultar torbadores o desplaents.
Però dic puntuals.
El que jo preveia com un moment de llibertat narrativa, es constata com una norma tècnica.
Totes les històries venen amanides amb la mateixa profusió d’adjectius i sinònims rebuscats que atabalen la lectura de les trames.
No puc negar l’inesperat d’alguns relats entre tanta abracadabra, però jo em quedo amb dugues coses del llibre : els personatges malats i malaltissos uns, i parents de Sr. Monk d’altres; i que al final, la llibreria ‘La Universal’ va aconseguir fer un munt de llibres amb el mateix títol “L’illa del tresor”.
Un canvi d’agulles que s’acosta a un via - crucis.  

Continuarà ...