dimecres, 4 de gener de 2017

RCC 2017.




23/

Dijous 16 de febrer de 2017.

Sant Valentí post mortem.

Desprès d’enviar el meu article sobre els governs bicèfals intermitents a la central, m’he arribat al Voramar per berenar una mica. Mentre en Jan prepara el meu entrepà, en l’apartat de societat del diari, em crida l’atenció una notícia d’un marit que deixa pagat un ram de flors per cada sant Valentí per a la seua esposa, desprès de mort ell. Així, per aquest passat dia dels enamorats, la dona es sorprèn amb l’arribada d’un pom de flors per a ella, desconeixedora fins aquell moment de la voluntat del seu espòs.
Tot i que de primeres pot semblar d’un romanticisme sublim, testimoni d’un amor infinit cap a l’esposa, penso jo fins on és raonable aquesta acció.
Per què, esclar, un cop morts, fora d’interferències espectrals, som completament inoperants en el món dels vius. Ara suposem, cosa totalment lícita, que la vídua s’enamora d’un altre home; quin “compromís” al rebre per sant Valentí el ram del seu nou amor, i el del seu marit mort. No sé, a mi no em sembla gens romàntic, ni crec que sigui penyora d’amor etern que el cadàver del marit s’immisceixi en els incipients sentiments de l’esposa.
Com diu la cançó, no, no és amor, és només obsessió; obsessió de comptar en la vida de la dona desprès de mort, obsessió al no alliberar-la i continuar interferint, des de la tomba, en el seu nou tarannà i en la seua felicitat.
I si la senyora es torna a casar i cada 14 de febrer li continua arribant el ramet de flors del traspassat; no és tòxic això ?
No, no és amor, i volent-se fer l’amant perfecte s’ha acabat retratant. Són els vius els qui porten flors al morts, si s’escau, no els finats als vius, llevat que el marit volgués que l’esposa, sense ell, fos com una morta en vida.   
    



22/

Dimecres 8 de febrer de 2017.

Ens falta el puntet.

Aquests dies, avorrit pel vent que escombra la República del Cap de Creus, segueixo el judici del 9N. Que voleu que us digui, el trobo molt proper, molt casolà, quasi diria que el fan al menjador de casa. No perquè jo tingui un menjador molt gros, però veig les sessions naturals i familiars, encara que interessants i fins i tot intrigants. Aquest judici se m’empesca com les representacions, ara de moda, que es fan a casa teu i que tu ets l’espectador des de el teu propi sofà. Poder és així per la meua ignorància sobre judicis, només tinc les pistes que em poden donar Dotze homes sense pietat o el procés contra Leonardo Del Paso, però el plet per el 9N se’m fa teatral, ( i que consti que ho he escrit abans que ho afirmés el President Puigdemont ).
I és que només d’aparèixer per la pantalla del televisor les molt honorables senyores i senyors participants en tant transcendent litigi del 9N, es transformen en el meu delirant cervell, de ben segur intoxicat per la tramuntana que bat sense pietat la meua oficina, en actors que aporten uns tics histriònics idonis a tal concepció teatral.
Així l’elenc principal podria ser :
El president del tribunal : és el ‘puto amo’ des de l’afecte que aixeca el seu lloable i molt d’agrair esforç per parlar català com el morito Juan; “No toque le botoneee”.
El fiscal : l’home respectuós fins l’infinit, que té una batalla personal amb la rodeta del ratolí de l’ordinador; reeeec reeeec, el document està més amunt, raaaac raaaac, el document està més avall, riiiic riiiic ara ja arriba, ruc ruc ara t’has passat.
Els abocats defensors : són com uns Café Quijano que de tant en tant es cedeixen el solo l’un a l’altre, l’altre a l’un, o al tercer.
L’acusació popular : s’està buscant fer un càsting amb persones.
L’expresident de la Generalitat : s’acosta a Nuñito de la Calzada, si si, he estat jo, però eeh, eeh, no he estat jo del tot, eeh, eeh, jo vinc de Bonanssa eeh, eeh, nopuedo, nopuedo.
Un testimoni, senyora ultra lleial a l’estat espanyol : dame las llaves; no te doy las llaves; dame las llaves; que no te doy la llaves que quiero un papelito; no te doy el papelito; pues no te doy las llaves; pues ahí te quedas Contreras.
Un testimoni, el senyor recent operat de les cordes vocals : El jutge, comor ? comor ? Denle agua al señor; gracias, ya me la he traído de casa.
Dos testimonis, els senyors espietes : volen un paper segellat, firmat i rubricat, estampat i signat, encunyat i imprès, estampat i lacrat per la Generalitat de Catalunya que han de fer arribar a l’estat espanyol per alguna raó ultra secreta.
Els testimonis de les senyores importants : las Germanes Sisters fent saber al tribunal que algunes coses si venen d’un pam, i que les urnes són fresques i eixerides, però que ells no ho entendran mai perquè per alguna pèrfida raó prefereixen les vitrines.
L’ex portaveu de la Generalitat : un home de parla fluida, adornada, retòrica, explicativa, enartadora, lúcida i incansable que es queixa amb un “Quina llàstima !” quan el fiscal respectuós fins l’infinit no l’ha volgut preguntar i no ha pogut continuar parlant.
I a partir d’aquí l’obra pot créixer amb el repartiment que es vagi fent necessari.
Ja és de nits, s’ha fet tard, les hores passen volant i també els dies. I ara ja penso que poder tot plegat m’ho hauria de mirar amb el prisma de les festes que s’acosten, veig que aquest teatre casolà es pinta cada cop més de carnaval. I com que segons sembla ser, al judici del 9N no hi res de baladí, val a dir que catalans i castellans no m’acaben de convèncer amb els seus carnavals, a tots ens falta el puntet. Ho tinc que dir amb una sana enveja, tot això no es pot superar a si mateix si no és amb una chirigota; pel que sàpiga fer-la.    




21/

Diumenge 29 de gener de 2017.

Mainada model, el perill torna.

Fa uns anys n’aviem parlat.
http://republicadelcapdecreus.es.tl/Articles-de-2011_I-.-.htm
Era el moment del ‘sexting’, quan abusadors i manipuladors accedien a la mainada a través de la càmera web de l’ordinador, per tal d’aconseguir imatges sexuals. Ara sembla que això a anat de baixa, potser per l’atenció dels pares o la precaució dels propis joves. Però les intencions depravades dels pedòfils no disminueixen i sempre estan pensant quina en faran, doncs bé, vet aquí que la nova tècnica per assetjar als infants, s’anomena NO NUDE ( NN nn ), que vol dir ‘no nu’. I em sembla molt, que aquest nou sistema, apart d’aprofitar-se dels buits legats dins i fora d’internet, també aprofita l’avinentesa i extrema necessitat actual d’haver de mostrar-se a la multitud per tal de ser algú.






Ser model sembla que ve a suposar que se’t obriran les portes de la fama, que tindràs feina i diners, o poder són models per les ínfules dels pares sense gaires escrúpols i menys senderi. Per què se’m fa molt difícil pensar que aquesta mainada, la gran majoria nenes, facin totes aquestes sessions fotogràfiques i aquests ‘books’ de models pel seu compte.

 

A la fi, ha de ser un bon negoci donada gran quantitat de pàgines web i ‘d’agències’ NO NUDE que apareixen a internet, proveint-lo d’infinitat de fotografies de nenes i joves posant en postures sexis, que si bé no estan nues, la indumentària és purament anecdòtica.
Mainades que fan de models i que amb molta probabilitat seran carn de pedòfils, abusadors i de pornografia infantil. Si les imatges lliures ja són com són, en aquetes pàgines has de pagar per ser membre i tenir accés a ‘contingut extra’, que de ben segur ha de ser molt més explícit.






Com sempre, les coses se saben quan per alguna d’aquetes criatures ja sigui massa tard.



20 /

Dimarts 17 de gener de 2017.

La Plaça Major

Les malifetes són excitants, reafirmants, enaltidores i alliçonadores, sobretot si es poden publicar i ensenyar a tothom. Ara podria semblar que cada cop són més, i cada vegada són més joves els maleants; però no, només cal pensar en una mica enrere per adonar-nos que hi ha hagut en la nostra història episodis molt més ferotges d’agressió contra la bona gent, contra els ciutadans desvalguts. És inimaginable que en general dubtem de que la vida dels habitants de la terra no ha millorat infinitament des de, per exemple, l’edat feudal. Però també és innegable que la maldat és una qualitat humana que ens acompanya al llarg de la història i que encara, molt malauradament no ens ha abandonat.
Però per què ara ens dóna la sensació de que el mal creix entre la gent, podríem dir normal ?
Doncs ha de ser per la gran facilitat que hi ha per publicitar les malifetes llastimoses al món.
Internet i les xarxes socials permeten als maldats i curts de gambals, mostrar a tothom els seus pecats i estúpides gestes per a la seu major gloria. Per tant és només el mitjà el que facilita el coneixement global del què passa, el que dóna aquesta sensació, no crec ni vui creure que la nostra societat vagi a pitjor.
Antigament la Plaça Major era el lloc públic des d’on les execucions, escarments i vexacions arribaven a tots els ciutadans, ara, que pensàvem que tot això ja ho havíem superat, resulta que tenim la Plaça Major al menjador de casa.    



19 /

Dijous 5 de gener de 2016.

Cavalcada estrellada.

He baixat al Voramar a berenar. M’he demanat un pa amb tomata i pernil del bo, per acabar de cremar els últims cartutxos d’aquestes festes. M’assec a la taula d’en Pere Maltrangol que s’estava prenent un tallat, mentre llegia el diari.

-         Hola noi, seu. – em convida – Prens alguna cosa ?
-         Sí, ja ho he demanat.
-         Has vist com han saltat les bèsties de la caverna amb lo de les estelades a la Cavalcada de Reis ?
-         Si.
-         Em cago en la mare que els va parir aquests podrits, com que són unes maniobres manipuladores de la mainada ? Llamp els peli; i ells, que no se’n recorden a l’època del seu estimat franquillo, quan la mainada només d’entrar al col·legit ja tenien que cridar “Viva Franco y arriba España” aixecant el braç, i el “Por dios, la patria y el rey”, això no era manipulació i era fastigós ? I desprès de classe tenir que cantar “Triunfe España” i els seus putos yunques de la guerra, clatellot va, clatellot ve si no te la sabies tota, això no era coacció? I el “si no creus
      aniràs a cremar a l’infern”, i “si us la toqueu us quedareu cecs” deien    
      a la mainada, no és immoral això ? 
           I con feien sortir a la mainada del col·legit per fer-los anar a brandar    
           les banderetes ‘rojigualdas’ al pas del cabronàs, això no és indecent ?
          I encara ara surt algun llepafils d’esquerra que diu que les coses no     
          s’haurien de barrejar ! Aquí hem de barrejar lo que faci falta, s’ha de   
          fer bullir l’olla, s’ha de remenar el guisat sense descansar, per què si
          baden sens pot agafar. Hem de fer qualsevol cosa per què se’ls hi  
         regirin les entranyes a aquests feixistes, a vere si se’ls hi fa un nuc a la       
         tripa ! I que consti que aquí no fem les coses des de  l’obscurantisme i  
         el terror com fan aquests malparits. I desprès surten els ‘espavilaos’        
         que fan el ‘xiste’ de que ‘mira per on els catalans demanen la República  
        als reis, ha,ha,ha.’; però xavals que teniu la gràcia al cul ! Que nosaltres 
        no ho demanen a uns reis d’estar per casa, no ho demanem a l’estirp  
        dels felipillos, que no ho demanen a la pesta borbònica ! Ho demanen    
        als Tres Reis de l’Orient Que Porten Coses a la Gent. Els Reis de l’Orient  
        porten coses als que fan bondat, i nosaltres en fem, porten coses a la   
        bona gent, i nosaltres som molt bona gent ! Aquí fem les coses des de  
        la llibertat de cadascú, amb alegria i esperança. I si cal portar banderes 
        catalanes a la cavalcada, doncs farcim-la de banderes, i si ens fa il·lusió   
        portar fanalets amb les quatre barres i una estrella, va, un a cada mà !
        Que els Reis de l’Orient s’han passat la vida al darrere d’un estel, com  
        nosaltres, i això poc els atabala ni els incomoda a ells.
        I si el nostre més gran delit és un SI, doncs demanen el SI al Reis Mags,  
        que ens el portaran. I no serà un SI de joguet, serà un SI per fer-lo servir  
       de veritat el dia que siguem cridats, i al final tots plegats podrem gaudir
       del nostre més esperat regal ! Els que hi creiem i els que encara no hi
       creuen, però les ideies canvien quan un veu que les coses són millors   
       quan obrim els nostres pensaments.
       Mira, jo ni sóc monàrquic ni crec en la religió, però ara mateix et dic :
       Visca els Tres Reis de l’Orient !
       Visca el vi de missa !
       I visca la grana de capellà !!

-         Pere, me ho has tret de la boca ! – dic jo – Jan porta una ampolla de xampany que això s’ha de batejar !   




18 /

Dimarts 3 de gener de 2017.

Final d’any.

No hauria de ser així, però no tot són alegries per les Festes Santes de Nadal. Sempre hi ha algú disposat a amargar al pròxim en aquests dies.
Així m’ho ha explicat la senyora Maria quan m’ha dut una bossa de tronges a l’oficina, de les seues, que són sense arruixar.
La cosa va passar a Llançà, es veu que una noia va anar a llençar les escombraries al contenidor a quarts de deu de la nit de Cap d’Any. Prop dels contenidors es va trobar amb una parella de nois ben mudats i amb posat alegre i feliç tal com corresponia a aquella nit. Al creuar-se els joves amb la noia, la van saludar, li van desitjar lo millor per a l’any que anava a entrar. La van abraçar i li van fer dos petons; quins nanos més macos, va pensar la noia, encara que desconeguts van ser molt simpàtics amb ella, aquestes dates fan a la gent més amable i familiar.

-         Però ai las ! – s’exclama la senyora Maria baixant la veu – Hasta en fa vergonya d’explicar-ho i tot – diu fent un somriure maliciós.
-         Es veu que la pobra, – continua – con va voler entrar a casa es va a trobar a faltar la cartera amb les claus i els quatre calers que hi portava. Sort que tenia la família a casa i la van obrir, però lo millor va ser al moment de posar-se el vestit de nit; li havien fotut les bragues i no se’n havia donat ni compte !! – riu ja obertament la Maria.
-         Ai mare de déu – segueix la dona ja recuperant la seriositat – esclar, desprès d’això tothom va començar a opinar, uns de que si tot li havia passat per ser massa oberta amb aquells nois, altres que si era massa confiada, altres que era una descocada que sempre anava a la seua, o massa fresca. Al final semblava que fos ella la que tingués la culpa de lo que li havia passat.


Si ens prenguéssim la vida com si fos política, poder si que semblaria que tots tenen una part de raó, però la senyora Maria no estava parlant pas de política.
O sí ?