dissabte, 30 de juliol del 2011

Toda España.


A dissabte 30 de juliol de 2011.

Toda España.

Es pot escoltar molt sovint a la tele espanyola. No ho escatimen, ho diuen en programes musicals, d’entreteniment, els de varietats, els de crits i discussions, fins i tot en els “Telediarios”.
El presentador de torn ho diu tant naturalment, “toda España”; els hi podríem dir que són uns pretensiosos o uns informals, tan mateix, encara que se sàpiga impossible que tota hispània i els seus pobles espanyolistes afins, puguin estar mirant en aquell moment ‘l’esdeveniment’ corresponent, ells ho diuen sense cap pudor ni vergonya, alegrement.
Davant d’aquesta frase, qualsevol neurona espanyola se sent reforçada i refermada en un sí unitari, gran i lliure.
L’ Una, Grande y Libre encara alimenta l’esperit dels espanyols tan d’esquerres com de dretes, ultranacionalistes tots, i amés s’ho creuen per què poden.
És tota Espanya, pels quatre punts cardinals, la que està pendent d’una cosa veritablement ridícula i intranscendent; ‘toda ella’, com en el don Juan Tenorio versionat, donant pel cul a sor Catalunya.
¡ Olé tus huevos !
A la televisió catalana, però, no se sent a dir gaire.
Es veu que ‘tota Catalunya’ està pendent de ben poca cosa. Així es pot entendre donat el poc ús de la frase ‘tota Catalunya’ que es fa en el principal mitjà de comunicació.
Perquè no es fa servir naturalment aquesta frase encara que en aquell moment sigui una expressió incerta ?
És el seny català, que si de cas ens obligaria a dir només el veritable tant per cent de catalans atents a tal o qual fet ?
És per què som realment garrepes i “tota Catalunya” ens sembla un massa gran dispendi ?
Poder és per què som tant treballadors que ja se sap que no tenim gaire temps de mirar la tele, i molt menys en comunió.
O fins i tot un pot pensar que els catalans s’esquinçarien les barretines en sentir el sagrat nom de Catalunya en va.
Sembla un misteriós dilema.
Encara que jo, des de la República del Cap de Creus, on evidentment, “tota la República del Cap de Creus” bada amb l’ombra d’una mosca, crec que lu que els hi falta a tots els catalans és l’esperit, la creença, una unànime, valenta, desvergonyida i natural certesa, de que Catalunya ho és tota una, és gran i que un dia serà lliure.
I mentre ens falti això, ja podem anar pedricant .

Lluís F., Notícies del C. de C. .

dissabte, 23 de juliol del 2011

PP i PSOE, cap a Begijar o cap a Lupión.

A dissabte 23 de juliol de 2011.

PP i PSOE, cap a Begijar o cap a Lupión.


El PP contra el model d’immersió lingüístic català.

El PSOE recela del model d’immersió lingüístic català.


El cap del PP passava per un camí ombrat per canyers a banda i banda.
Tot d’una veu que s’acosta un altre caminant.
Al apropar-se se’n adona de que és el cap del PSOE.
Quan es troba a la seua alçada, el cap del PP li pregunta sense parar de caminar :

- ¡ Maestro ! ¿ A donde se va ?!

- ¡ A Begijar ! – li contesta el del PSOE.

- ¡ Pues chupame la pija !!

- La madre que lo parió – va pensar el cap del PSOE – al próximo con que me cruce se lo endiño.

Una mica més avall veu com s’apropa un caminant. Al cap d’un moment reconeix al segon del PP.

- Esta es la mía – pensa el cap del PSOE – ahí se lo clavo.

Quan són rascant roba, el cap del PSOE li pregunta sense deixar de caminar :

- ¡ Maestro ! ¿ Para a donde se va ?

- ¡ Voy para Lupión !

- ¡¡ Joder !! – s’exclama el cap del PSOE – ¡ Ahora no se si me la tienes que chupar tu a mi, o te la tengo que chupar yo a ti !!


Lluís F., Notícies del C. de C. .

diumenge, 17 de juliol del 2011

Estultícia pul·lulantis.


A diumenge 17 de juliol de 2011.

Estultícia pul·lulantis.

Que sí, que sí, que el virus de la imbecil·litat ataca a la societat, i molt especialment a governs i administracions. Cada dia que passa ens demostra que fem un pas dins d’ella. Només em cal donar un cop d’ull al diari per quedar-ne convençut.
La justícia es dedica a fer callar campanars, rellotges de sol, bous i vaques, gallines amb sabates i galls amb sabatons, porcs, burros i ases; bé, a burros i ases no tant, pusquè és que senten cert confrarisme.
Total, que actua contra lu que és petit, innocu i estàtic, ja que poca eficàcia demostra contra els grans mangants, ni contra els dolents i malvats, ni contra els ràpids impresentables que contaminen la nostra vida amb tota classe de fresses, sorolls i ruidus.
Esta vist que entre l’estultícia pul·lulantis i el poder creixent de La Confraria dels Talossos, anem de caps al terrimbast.
I lu més fotut és que governs i administracions són els més infestats i infectats.
Digues-me que no; resulta que ara que el jutge ha prohibit que toquessin les campanes de nits, per que molestaven als clients d’una mena hotel proper a l’icglésia, l’Ajuntament de Sant Mori diu que no té cap dada del negoci queixós. Ai carai !
Ell TSJC declara nul el pla de la nova presó de Figueres, ara que ja fa temps que està acabada i morta de riure, això sí, amb tota la lluminària encesa, que algú deu pagar, perquè resulta que hi ha alguna il·legalitat en el projecte. Alsa Manela !
Més avall, diu que l’Estat ( español ) no reprendrà les obres de la NII entre Orriols i Medinyà, i que vol tornar el terrens, ja remoguts i rebregats, als seus propietaris per no tenir que pagar les expropiacions. D’una intel·ligència desbordant !
El portaveu de la Generalitat anima als ciutadans a posar l’enganxina del CAT a les matrícules, perquè ‘és legal’ i no priva la visió dels números ni les lletres que són els que identifiquen als cotxes, al mateix temps es queixa del poc ressò de la iniciativa entre els conductors.
Els cotxes oficials de Generalitat ja l’han enganxat ?
Els mateixos Mossos d’Esquadra multaven per porta-ho, quina confiança ha de tenir el ciutadà amb aquesta iniciativa.
I si fora de Catalunya ens multa la policia, el Govern Català ens defensarà davant dels tribunals per tant patriòtic acte ?
Lu que té que fer la Generalitat és lluitar per el CAT de tu a tu amb el Gobierno Español, i no encolomar els problemes al poble. No et fot !
I tot això en només en una plana !
No continuaré llegint per què puc arribar a trallar les engrotes i la garnatxa de fa quinze anys enrere.
I a mi qui em mana fotre’m mala sang. La Central no m’ha pas demanat un article sobre la neciesa humana.
Mira, per esbargir-me de tanta bestiesa i afició per l’idiotesa, m’arribo fins Empuriabrava per prendre’m un refresc en una terrassa.
Allà al davant hi ha un requilié infinit de venedors de la manta. En un moment donat apareix una parella de Mossos d’Esquadra d’uniforme per la part alta del carrer.
És evident que no pensen emprendre cap acció contra els il·legals, que ara, a més, es dediquen a pegar als municipals, sinó s’haurien presentat de paisà.
En un segon, com una tombarella de dòminos, com una enfilerada de ballestes per tords, les mantes es disparen amunt, es recullen pels caps, i els seus amos surten corrent, passeig avall, amb el farcell a l’esquena.
Un cop els Mossos arriben al cap d’avall del passeig, fan mitja volta i s’entornen per on han vingut. Rere seu els de la manta es tornen a recol·locar i obren la paradeta.
Tot d’una, com jugant a alguna cosa, tornen a aparèixer els Mossos i altra volta les corredisses amb la manta per farcell. Aquesta vegada, sense tant de temps per fugir, molts dels venedors il·legals entren a la plaja. Allà, a la sorra, aguanten cara amb els Mossos palplantats a tres metres davant seu, fora de la plaja, i mirant-se el blanc dels ulls els uns als altres, sense intervenir la policia.
Davant d’aquella estranya formació, vaig preguntar per la raó. Em van dir que els Mossos no tenien jurisdicció dins la plaja, per això s’estaven allà sense fer res.
Jo dubto que aquesta afirmació sigui certa, però el comportament de la policia va ser increïble.
I si fos veritat i no es fa res per canviar-ho, el que si que em començo a creure és lu que deien el llibres del F.E.N., que manejar-se-la fa venir boit, i com que sembla que tots els Supra Nos no paren de cascar-se-la a la feina, a base d’anar escupinejant trossets de cervellina es van quedant com demostren que estan.

Si això ha d’acabar com un derelicte !


Lluís F., Notícies del C. de C. .

dissabte, 9 de juliol del 2011

Croniques de Llançà, 1841-1858.

A dissabte 9 de juliol de 2011.


El nostre bon amic Lluís Feliu i Pumarola ens ha cedit el seu article per la Revista de Llançà Farella, nosaltres hi afegim la “Interacció”


Cròniques de Llançà.  Part I
A través dels Llibres d’Actes de l’Ajuntament. 1841 – 1858
                               Lluís Feliu i Pumarola


21 de gener de 1841 – Pels treballs prestats s’eximeix del pagament de les contribucions anuals al mestre del mateix ajuntament Franco Castelló, i pels treballs i serveis a José (?) Asarrach, conegut com ‘l’avi del Port’.
Es recomana buscar una persona idònia i capça pel servei de rellotger. S’anomena a Jaime Oriol, contractat amb una paga de divuit duros.

***
1848 – Doctor Alejo Miguel metge cirurgià condecorat amb la creu d’Isabel La Catòlica, certifica reconèixer a Vicente Duran una hèrnia inguinal incomplerta al costat dret. El doctor apunta que aquestes afeccions són susceptibles a la baixada dels baròmetres i a la variació atmosfèrica. Els pacients se’n ressenten amb nàusees i vòmits, obligant-los a fer llit.

1849 – L’ajuntament demana als majors contribuents un préstec reintegrable. Es demana a particulars de ‘bona voluntat’ que avancin 3.554 rals. S’havien de tractar els interessos  a pagar segons el temps de manera justa, ja que el poble es desentenia d’un avançament en els pagaments tot hi haver-s’hi compromès.

29 d’abril de 1849 – Es fa la numeració de les cases i desprès es formarà un padró dels camins veïnals i de tot el veïnat.

20 de juny de 1849 – L’ajuntament proposa de manar a les ‘clases pudientes’ per tal de que avancin els diners del trimestre per tal que la ‘clase indigente’ pugui sobreviure fins la pròxima verema.

20 de juliol de 1849 – Les accions contra els morosos no fan cap efecte sobre les arques de la vila, donat que la misèria que afligia a la població era molt grossa. S’acorda no cobrar als morosos fins la pròxima verema, però continuar amb les expropiacions als morosos. Al 29 del mateix mes, amb les arques totalment al descobert, es decideix deixar de banda les expropiacions de bens per què la misèria es tant grossa que aquestes no cobreixen ni una minsa part dels deutes dels deutes dels morosos. A final s’acorda fer comprometre ‘moralment’ als morosos que pagaran com puguin amb la pròxima verema.

20 d’abril de 1853 – El local de les escoles està molt malament i es proposa fer les classes al local de baix de la Casa Capitular, on es podria adequar un saló. El preu estimat de les obres és de 2000 rals.




20 d’agost de 1853 – Alguns veïns del poble, especialment del carrer Riamera, ara Salmerón, es queixen de que donat el mal estat de rec Madral, en què alguns propietaris obstrueixen el curs de l’aigua, fens que aquestes quedin embassades, infectes i fètides. L’Ajuntament actua i dona l’ordre de deixar baixar les aigües i netejar tots els recs que facin pudor.

12 d’octubre de 1853 – L’hospital de la vila no té recursos i no pot donar cura ni aliment a molts malalts. Sempre ha estat un lloc de recollida i curació per a la gent del poble dintre de les seues capacitats, però ara té grans mancances a falta de filantropia de la gent adinerada del poble.

1854 – El senyor José Feliu és declarat per unanimitat de l’Ajuntament a no ser apte pel servei d’armes, a no fer la talla reglamentària pels mosso de “ cinco pies menos una pulgada ”, uns 148 cm. . Al senyor Pedro Compte i Baró l’Ajuntament el declara apte físicament, però declara que al ser molt pobre i tenir la mare impossibilitada i ser pobre de solemnitat, i que l’única és el seu jornal tret d’una vinya pobre, sigui declarat exempt de fer el servei d’armes. L’Ajuntament diu que si.

15 de juliol de 1854 – “Alzamiento de Dulce y O’Donnell. Viva la reina. Viva la Constitución. Viva la libertat. Viva la moralidad. Las autoridades espontáneamente a favor.”

Novembre de 1854 – Es reuneix l’Ajuntament, la Junta de Sanitat i els majors contribuents, per trobar la manera més ràpida i eficaç per eixamplar “el mezquino cementerio de esta villa, pues a resultas de su estrechez siempre que conviene a abrir sepulturas, causa el mayor rubor y compasión al ver sacar los restos que no tienen ni la decencia ni el descanso que manda nuestra santa religión”. Per altra banda es considerava una obra molt necessària, ja que suposaria un greu perjudici el no poder enterrar els cadàvers, si la Divina Providència no hagués preservat el poble del cruel azot del colera, tal com havia afectat a altres pobles del principat. Es decideix emplaçar-lo a l’entrada de Nostra Senyora del Port. Es desmunta la paret de pedra de l’antic cementiri situat davant l’església parroquial, quedant tot net i lliure i engrandint la plaça i arranjant tot aquell terreny que era un “verdadero muladar, que solo sirve para jugar y ensuciarse las criaturas, y que distraen a los feligreses durante los Divinos Oficios”. La vila comptava 419 veïns.

17 de desembre de 1854 – Es fa present un pou del carrer Puig de munt amb les baranes massa baixes i deteriorades, que fa que a les nits fosques pugui causar alguna desgràcia. S’acorda enterrar-lo donada la poca utilitat i tenir l’aigua no potable.

***

1855 – “ Se da cuenta de una Real Orden permitiendo importar y exportar por cabotaje en este puerto.”. S’acorda rebaixar 120 rals dels arbitris del “mesón” i recarregar-los a la “panaderia”.L’Ajuntament dóna permís per “ hacer una zanja, ‘vulgo rech’ ”.
Es pren mitja vessana de terreny d’un camp de D. Jayme Pares, indemnitzant-lo, per engrandir el cementiri..

23 d’agost de 1855 – Es reclama que es facin desaparèixer els femers dels carrers i les aigües embassades per causar perjudicis en la salut pública.

25 de novembre de 1855 – El veïnat de ‘La Vall’ demana la segregació del Port de la Selva.

16 de desembre de 1855 – El ‘mesonero’ demana una rebaixa dels impostos ja que “ por las criticas circunstancias en que se allá el país hay pocos transeúntes, y de la vendimia ninguno, que es cuando recogía mayor numero de ellos .”.    

***
27 de febrer de 1856 – “... Se acuerda en unión de los mayores contribuyentes comprar el reloj vecinal ...”

9 de setembre de 1856 – “... es público la contaminación por la enfermedad del OIDIUM en el viñedo, la que en este año como en los anteriores a reducido la cosecha a la nulidad …”

***

22 de març de 1857 – “ El Governador Civil ordena a l’Ajuntament que junt amb la unió dels major contribuents votin les quantitats o recursos per afrontar l’execució del camí veïnal de Torroella de Montgrí a la transversal de Tarragona a Palamós, d’acord amb el reial decret de 3 d’abril de 1848. L’Ajuntament declara la seua impossibilitat de compromís de cap espècie, donat les molt dolentes collites de fa anys. Amés, considera que la participació en tals obres no són “... de ninguna utilidad para esta población, ya que la distancia de seis leguas que la separa de aquella no se practica con la misma ningún trafico ...”. A demés, l’Ajuntament senyala que en cas d’haver-hi diners per invertir ho faria en la continuació del camí cap a Figueres, a les hores paralitzat.

13 d’abril de 1857 – Sobre l’engrandiment del cementiri del Port es considera que el més car serà comprar el terreny, ja que els veïns que tenen carros i cavalls es presten a transportar gratis els materials.

17 de maig de 1857 – “... el aumento de 2000 reales para los gastos de escuela se considera innecesario, por estar provisto el establecimiento de los enseres necesarios…”

14 de juny de 1857 – “ Se desestima un recurso de los vecinos de la calle Riamera pidiendo se vuelva la ribera Massot a su primitivo curso.”.

7 de juliol de 1857 – Sobre l’assumpte del cementiri municipal. “… con el fin de orillar estas dificultades el propietario D. Juan Deu y Pujol, con el desprendimiento que le caracteriza, voluntariamente, se ha constituido en responsable con sus bienes de la cantidad de cuarenta duros, que este día se ha entregado a Bassagoda habiéndose firmado el competente documento …”. L’Alcalde i tot l’Ajuntament donen les gràcies a Juan Deu i  Pujol “... por su noble i filantrópico proceder.”. Acte seguit, trobant-se el poble en un gran estat d’aflicció, l’Ajuntament té un greu inconvenient per fer-se càrrec de les despeses de “menage y premios” de l’escola, que pugen a 1200 rals, “... en consecuencia se ha reducido a la mitad el numero de niños que concurren en el día a la escuela.”.

30 d’agost de 1857 – S’acorda convenient refer el camí a Figueres abans que les pluges l’acabin de fer malbé. Si destinaran 500 rals del pressupost  de l’any, i si no fossin suficients se’n podran fer servir fins a 200 rals a càrrec del pressupost del proper any.

4 d’octubre de 1857 – L’Ajuntament, reunit amb el majors contribuents, vol formar un expedient de calamitat per tal que li sigui perdonada la quota de contribució, per haver-se perdut les collites de vi de sis anys seguits. Ja que la plaga d’OIDIUM a atacat totes les vinyes. “... los contribuyentes no podrán satisfacer la contribución, y aun que se proceda contra ellos con  medidas coactivas, ningún provecho al tesoro, y los contribuyentes se verán privados de los escasos muebles que puedan tener en sus casas, pues en cuanto a dinero ni para comprar lo más útil y imprescindible les queda ...”  

***
19 d’octubre de 1858 – Es presenten al públic la última rectificació del amillarament que ha practicat la Junta Pericial. Es presenten moltíssimes reclamacions de particulars, fundamentalment totes elles per haver-se ‘encabut’ més metres de terreny del que en realitat tenien les finques. Gran part de la població està disposada a suplir les despeses de la medició de tot el districte, sent aquesta la veritable base per què l’amillarament es pugui confeccionar correctament.

8 de novembre de 1858 – Gràcies a una subscripció popular oberta al poble, s’ha aconseguit construir la font tant desitjada pels habitants, que estarà al servei del públic ben aviat. El problema de la reparació i manteniment de les bombes, quedarà a càrrec del mateix constructor el senyor Ventura Vachilleria.

27 de desembre de 1858 – Es manifesta que el local de l’escola no reuneix els requisits per què la mainada. pugui disfrutar de la comoditat necessària a les hores de classe, i sent tot una ruina i un dia podria passar una desgràcia, s’explica que : “ ... habiendo construido el señor D. Luís Montiel una casa a propósito para dicho establecimiento, la cual reúne la ventaja de tener una habitación para el maestro,  la cual ha ofrecido arrendar por el precio de dos onzas de oro anuales...”. Assabentada la Corporació, s’acorda per unanimitat arrendar la casa a partir dels primers de gener.

***

dissabte, 2 de juliol del 2011

Desapareix la llibertat d’expressió anarco-individual.


A dissabte 2 de juliol de 2011.

Desapareix la llibertat d’expressió anarco-individual.

La democràcia, com forma de govern modern, esdevé enorme, asfixiant, invasora i venuda al vot col·lectiu.
Diuen que els humans han de ser governats en societat, i que la democràcia és la millor de les pitjors formes de govern. Em queda el dubte de que si no fos millor un govern llibertari anarquista.
És clar que pels interessos generals la democràcia és el millor, ja que els governs en democràcia en mouen per la força de milions de vots. També ho és pels rics i milionaris, ja que els governs en democràcia s’arrosseguen vers el capital.
Tots aquets anys de democràcia a Espanya han emmanllevat la llibertat d’expressió individual per cedir-la a l’opinió de les masses. Llepar el cul a les masses dóna vots.
En els primers anys de la democràcia, quan encara era fresca, lliure, innocent i no pervertida, la llibertat d’expressió també ho era.
Avui en dia, en canvi, s’ha d’anar molt en compte amb les opinions personals; tota mena d’associacions, grups, plataformes, agrupacions, colles i moviments socials, han après que els governs tenen basarda a les accions i respostes d’un cert numero de persones.
Amés, paraules com : ‘homofeg’, ‘masclista’, ‘feixista’, ‘feminista’, ‘antisemita’, ‘antimusulmà’, ‘racista’, han esdevingut un arma per a rebitllar-la aïradament contra el qui pugui expressar una opinió, amb raó o sense, contraria o divergent d’un grup o un altre.
Anys enrere ja havia passat que grups o faccions utilitzessin les paraules contra altres persones : ‘comunista’, ‘rojo’, ‘antigovernamental’, ‘anticlerical’, ‘desviat’, ‘maricón’, ‘gos jueu’, ‘independentista de merda’ i tantes altres.
La història continua, però es refà en ella mateixa, amb tots els seus tics podrits.
Pensar que la democràcia ens portarà cap a uns nivells de llibertat personal acceptables, és un miratge.
Un dels més clars exponents sobre l’estat de la societat és la seua música.
Als primers anys de plena democràcia existia una forta llibertat d’expressió, potser producte de la puresa i novetat del sistema.
Els músics escrivien lletres de cançons de tota mena, i els mitjans audiovisuals, fins hi tot els governamentals, com TV1 o TV2, aportaven al públic aquesta innocència i l’esperit d’obertura i llibertat.
Ho demostra que ‘Las vulpes’ poguessin cantar “Me gusta ser una zorra” a ‘la Primera’, o a ‘Siniestro total’ cantant “Ayatolah” a TV2.
 Ara per ara se m’empesca inimaginable tal cosa.
Quantes associacions, col·lectius i tals i quals no s’aixecarien cridant la seua opinió en contra. Ara, a l’any 2011, s’ha d’anar amb peus de plom no ferir sensibilitats molt sensibles.
Loquillo ja no canta ‘La mataré’, i si fos ara ja ni s’atreviria a compondre-la.
Qui cantaria ‘Las tetas de mi novia tienen càncer de mama’ ?
Ara que és un tema d’actualitat, ‘Toreros muertos’ no és adient.
La cançó ‘El seminarista y los boy-scouts’, ja no és ni religiosament ni militarment acceptable.
O ‘Mata un mono, mata un inglés’, és políticament incorrecte
O ‘Salve’.
O ‘Quiero ir a Roma a matar al Papa.’.
I tantes altres.
En democràcia es veu que s’ha de ser molt correcte, hi ha tantes susceptibilitats que es poden ferir, que al final només es podrà parlar del temps, amb permís i sense ofendre al meteoròlegs, es clar.
La llibertat d’expressió anarco-individual desapareix.
Evolució o extorsió ?
Senyores i senyors, preparin-se dos ditets, i siguin ben vinguts a la educada vaselinada col·lectiva !

Lluís F., Notícies del C. de C. .