diumenge, 17 de novembre de 2013

A dilluns 17 de novembre de 2013.

Instint hispànic.

En parlàvem l’altre dia amb un company, Espanya des de temps ha, no ha sabut prosperar invertint en les persones, ja siguin inventors, científics, estudiants o treballadors en general. Jo ho il·lustrava amb l’exemple del llibre “Cabo Trafalgar” d’Arturo Pérez-Reverte. El llibre narra les peripècies d’un home que és reclutat per força en una taberna de Cadis, per embarcar-lo en una nau espanyola que entrarà a la batalla de Trafalgar. Encara que part de les aventures i personatges, en temps i lloc són ideats per l’autor, el fondament històric és el real de l’època i que perdura com un llegat espanyol que sembla perpetu. En els barcos espanyols la gran part de la marineria eren presidiaris, condemnats, ‘vagos y maleantes’, forçats, i tota mena d’homes que per diverses raons eren embarcats conra voluntat, i que desprès de fer les feines per força, passant gana, tota classe de misèries i cops de fuet, no rebien cap mena de remuneració ni part del botí aconseguit en les batalles i abordatges. En aquesta història no hi intervenen els alemanys, seran els anglesos, però per l’exemple és més que suficient. En els barcos anglesos la majoria de la tripulació era marineria d’ofici, sotmesa a una efectiva i fèrria disciplina, i amb l’incentiu de rebre l’1 per cent del valor del botí conquistat. No és difícil d’imaginar la reacció d’ambdues tripulacions al entrar en combat. L’espanyola escapolint-se al límit per no morir d’un tret d’un oficial propi, i a la fi, lluitar a la desesperada contra l’enemic per intentar salvar la pell. Els anglesos combatien amb ordre, eficàcia i pensant en la paga. La por i la desesperació espanyoles podrien ser confoses amb la rauxa i el valor, calia tenir molta sort per a sobreviure a la ruleta russa que era ser un forçat a l’Armada Española. Els reis espanyols dilapidaven fortunes en plaers mundanals i podrides conxorxes. L’abandó i la desídia de l’Armada era al, i la manca d’inversió tant despòtica que els almiralls pintaven les seues pròpies naus amb brea pagant de la seua butxaca, per evitar passar la vergonya d’entrar en combat amb uns barcos d’aspecte penós. Ve de lluny, doncs, la dèria dels governants espanyols en no invertir en coses realment importants, i continuen tirant els diners en absurdes empreses, en idiotes intents, i arreplegant tot el que es pugui cap a les seues butxaques encara que sigui traient-li el pa als seus propis administrats. I així ens va a nosaltres, embarcats per força a la nau España que fa aiga per tots costats, mentre intentem no deixar-nos-hi la pell.
Hi ha una dita catalana que retrata a la perfecció la inversió que fa Espanya a Catalunya : ‘Afarta’t Susanna, la meitat de mitja figa’.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada