dijous, 13 de juny de 2013

Desesperança de vida.


A dijous 13 de juny de 2013.

Desesperança de vida.

La nostra esperança de vida s'ha allargat, els experts han estipulat que viurem fins als cent anys, i d'aquí a 20 anys s'estima que arribarem a viure fins els 128 anys. Un, que espera arribar viu a la vellesa, podria pensar que la vida ens depara, en general, una llarga jubilació. Però no, hem vist des de fa temps que el govern ha calculat que tanta població jubilada tants anys no és sostenible. Sembla ser que la jubilació als 65 anys estava calculada per una esperança de vida d'entre 50 i 55 anys. Els nostres governants han establert, en general, de 5 a 10 anys de jubilació, obviant les excepcions de vellesa, per a nosaltres. Així doncs, ara que hem de viure fins als 100 anys, hem de treballar-ne més. Atenent a una suposada i calculada sostenibilitat, la nostra vida és com la d'un Logan qualsevol. No hi ha diners, diuen, per pagar unes tant llargues 'vacances' a la població d'edat.
Però no hi ha diners en referència a què ?
A la caixa i sistema estipulat en què polítics, governs, corruptes i mangants de tota mena s'han emplenat i s'emplenen les butxaques ?
Coneixent la quantitat de lladronici dels de l'olla, és més que evident que no hi pot haver calés pel poble. Algú s'ha de sacrificar i el ramat tenim tots els números. Els governats i governantes sempre escombren cap a casa amb el nostre permís, sembla que ho donem per natural. Una nova mostra n'és aquesta moguda de les revisions ginecològiques gratuïtes per treballadores ( 700 ) a les ordres de la ministra Soraya Sáenz de Santamaria, valorada fins 40.000 euros, el regidor del BNG, Xaquín Charlín va haver de dimitir per referir-se a 'un chochito de oro' pel valor de les revisions, tots els parlamentaris de tots els grups li van saltar a sobre per les seues paraules. Està molt de moda això de pujar al carro feminista histèric; que modern. Poder sí, que dit d'una altra manera hagués sigut més entenedor tal despropòsit. Més aviat hauria de haver fet servir la paraula formigó armat, i no referir-se al chochito, sinó a la cara, que aquesta si que l'han de tenir dura. Pel treball que tenen, de ben segur que guanyen prou per pagar-se una mútua, i sinó, també, com la grandíssima majoria de dones espanyoles, demanar hora amb gran paciència a la espanyolíssima Seguridad Social. No hi ha diners pel poble, que hi farem.
Les muntanyes són verdes i el cel és blau i clar com un ull de peix. Les enfilarades d'abres a banda i banda del carrer que em porten a la feina fa tants anys, resplendeixen ufanoses. El camí cap a la jubilació és molt llarg, per sort, la naturalesa sembla voler donar esperança a la desesperança de vida.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .             
   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada