Suïcidi, fi o mitjà.

A diumenge 26 de maig de 2013.

Suïcidi : fi o mitjà.

Hi ha temes que un es pregunta si té prou aptesa com per poder-ne parlar, però coneixent-me, sé que la meua resposta és sí, si es fa amb tota sinceritat, sigui quina sigui l'opinió personal. Generalment s'entén el suïcidi com un esdeveniment tràgic, dolorós i trist. Tràgic per comportar una mort prematura, dolorós per a les persones que l'estimaven, i trist per ja no ser possible saber si encara li esperaven dies millors.

Per l'altre part, si un pren la decisió lliurament, per voluntat pròpia, amb plena consciència i net de religió, crec que és un acte valent, deslliurador i de ple dret de l'individu. Ara com en altres episodis turbulents i desgraciats de la nostra història, el suïcidi a pres cos en la nostre societat. Davant casos desesperats, hi ha persones que prenen el suïcidi com la solució, contradictòriament, a la seua vida. A causa d'aquesta notorietat es poden escoltar veus de persones, que, crec jo, molt lluny d'emprendre aquesta decisió, entenen el suïcidi com un fet buit, negant-li qualsevol sentiment heroic o romàntic, inútil en sí mateix, si en l'acció un no acaba també amb la vida del que, certament, l'ha induït a tal acte, ja que donen per impossible que un pugui arribar al suïcidi per pròpia decisió i lliure pensament, sense cap causa exterior que l'empenyi a cometre tal fet. Per tant, com efecte d'una causa, en podem triar una que desgraciadament ara ha ocorregut varies vegades com són els suïcidis lligats a problemes amb els bancs. Així, seria lògic, segons aquests pensaments, que el suïcida, abans s'hauria d'endur per davant al banquer causant de les seues desgràcies. De la mateixa manera, el que es suïcida per amor, per treure'n algun profit del seu fet, tindria que matar al culpable del seu desamor, i el que es suïcida per culpa d'una malaltia sense remei, hauria d'acabar amb la vida del metge que no l'ha pogut curar, i tantes altres circumstàncies. Poder, nosaltres mateixos, amarats pels segles de venjança i practicitat típiques dels humans, podríem arribar a trobar prou lògiques, tot i que improbables, aquestes elucubracions.

Aquest pas ens pot portar a pensar, doncs, que l'individu que es suïcida fent-se esclatar la bomba que duu a sobre en un mercat o en un autobús escolar empès per les raons que l'han alliçonat a creure que tals o quals són el seu problema, i que la seua immolació no és en va si els mata junt amb ell, seria, dins aquella lògica, un suïcidi raonablement comprensiu, i des d'aquest punt, acceptable, i per tant, si en l'acte mor l'individu, no s'hauria de considerar un acte de terrorisme, sinó un suïcidi efectiu.

O què ?

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .