A dilluns 1 d'abril de
2013.
Els misteriosos i
silenciats casos del rat de Llançà.
La investigació ho va concloure, però era vox populi que sota
els carrers de Llançà el sòl era tot un sorral. Un sorral compactat pels anys
que era un meravellós element per tal que les rates de les clavegueres hi
fessin laberíntics i infinits passadissos pels que es desplaçaven, i pels que
entraven i sortien del clavegueram trencat aquí i allà. I se sabia que al
subsòl hi vivien moltes rates per què en èpoques en què hi havia pluges d'estup
i el llevant botia, les clavegueres i túnels a la sorra quedaven inundats i l'aiga empenyia a la munió de ratam a
l'exterior per qualsevol forat. Aquells dies, sota la pluja intensa, es podien
veure rates pul·lulant pels carrers. Eren rates ufanoses, de pel serrat i amb
un redera gras i arrodonit, i una cua llarga i forta. Semblaven una mica xompes al caminar, però quan algú les hi
anava al darrera amb una escombra es veia que eren molt ràpides de moviments.
Bé, a la fi, però, serien rates com moltes altres d'altres llocs. Però els
misteriosos casos que van passar a Llançà i que es van amagar tant com es va
poder, van ser protagonitzats per un espècimen de rata diferent, gros, vell,
fastigós i vil, el rat.
CAS NÙMERO 1.
La senyora Dolors Broncada
i Agró sempre havia treballat en assumptes de salut. De ben jova havia sigut
ajudanta de la comadrona, a l'època la senyora Bennat. Quan aquesta es va
retirar, les dones ja anaven a parir a l'hospital i a la Clínica Santa Acreu.
Així que va començar a treballar com ajudanta del practicant, el senyor
Margaliu. Uns anys desprès ho va ser del doctor Martianez, i a dies d'ara
treballava al C.A.P. .
La Dolors sempre havia
estat lletja i malcarada, de caràcter sec i desagradable. Tenia una veu regullosa de pito esquerdat que la
delatava on fos, sense necessitat de veure-li l'estampa. L'havien batejat com
"la rot". Era grassa i arriada com una rebenta-perols. Mai s'havia
casat i no se li coneixia cap noviu
formal, però sempre s'havia fet córrer que de jova havia tingut una fosca
arramblada, ja que va passar de negre nit i sense pàmpol ni espelma. Ho això va
avalà una colla d'homes que anaven a les esclotellades
i al passar per davant del baix del celler d'en Met Tomba, van sentir un
fregadís rere el portaló i van escoltar la característica veu de la Dolors, o
al menys la van deixar per ella, que anava gemegant : 'Ai! Germà fica la mà' i
'Ai! Germà treu la mà i fica-la ja'. Com de tots és sabut, si tal n'era la
Dolors, ella no tenia cap germà, per tant no era el cas d'un mal fet entre
família, tampoc hi havia a la Vila cap
eclesiàstic, ni germà, ni frare, ni monjo, fora del mossèn, i no seria pas el
cas. Així que la colla d'homes camí de mar van decidir que el que li treia les
flors a la Dolors tenia que ser en Germà Lafica. Aquest era un home alt i ben
plantat, però lleig com la mare que el va parir, d'una ganya molt estrafeta.
Tenia dugues filles i era vidu de la
Clara Albira, una dona molt perjudicada de la vista, que en prou feina veia
ombres i clarors. No era per abonar el seu defecte visual, però tothom deia que
bé que li podria haver ajudat a trobar un marit com en Germà. La pobra, però,
va tenir molta mala pata per culpa de
la mala vista. Un dia, a l'hort, no va veure les forquetes de ferro en un racó,
i se les va clavar a la cama. La ferida se li va infectar greument i va morir
de gangrena. Total, que desprès d'allò del celler d'en Met Tomba, que va ser en
boca de tothom, no se'n va saber res més de xicots ni amants de la Dolors.
Amb els anys, el caràcter
i els fets de la Dolors van anar per més mal. A més d'un i d'una, d'aquells amb
qui hi tenia roce, els hi avia donat
consells. Com els qui tenien l'avi o l'avia a casa, entubats o amb oxigen; 'si
un cap de setmana voleu sortir tranquils, el dijous cap al tard li tanqueu
l'oxigen i així tindrà una crisi, truqueu al C.A.P., us el portaran a urgències
i se'l quedaran tot el cap de setmana, el dilluns o el dimarts, quan torni a
estar estable, us el podreu tornar emportar a casa. Consells d'una persona
lligada a la sanitat tota la vida. Poder un dia li concedirien una Llança Or.
Al C.A.P. no hi havia
gaire dingú que la pogués dragar, i
menys que hi tinguessin tracte fora del "Hola bondia". Sort deien,
que li quedaven pocs mesos per a jubilar-se.
Encara que feia dos dies
que plovia de llevant i els cops de mar de la Gola havien sortit fins i tot al
Telenotícies, la Dolors ja havia pronosticat un parell de vegades aquell matí
que no tardaria a entrar la tramuntana, ja que era la tercera vegada que tenia
que anar al wàter a fer un pis, i això era senyal de vent.
Davant la porta del lavabo
del personal del C.A.P s'hi va trobar l'indicador de plàstic que avisava del
terra moll i el perill de resquitllades. 'A bones hores frega el terra la
collons de la Maria', va pensar la Dolors. Va entrar al wàter trepitjant polit
per no lliscar en aquell terra brillant i perfumat, que no s'assecava ni a tiros amb tanta humitat.
'Això serà una bona
tramuntanada', va pensar la Dolors estirant un pamàs de paper del rotllet per
eixugar-se. Va ser llavors quan va sentir un Glup-glup a la tassa del wc. Va
abaixar el cap per mirar d'on sortia aquella fressa, però els saxons de la
panxa no li deixaven veure ni la pirroxa ni més avall. Va aixancallar-se més i
amb les cames va empènyer el cos enrere, estampant el cul contra la cisterna. I
allà, entre les cames, al fons, va veure la cara del rat.
Aquella imatge de fesomia
depravada, animal i diabòlica li va tallar la respiració i li a provocar el mal
dels tres ofecs. Va aixecar el cul d'una grimpada, pàl·lida i entresuada, molla
de suor freda, entre tremolors i esbufecs. El rat seguia els seus moviments amb
els ulls injectats en sang, i ensenyava les dens punxegudes i engroguides sota
uns llavis esclivellats i podrits. En
un moment el rat es dóna impuls fent un xisclet horripilant i bat les
mandíbules fent-les petar a pocs mil·límetres dels pellingots de les cuixes de
la Dolors. Ella, espaordida, trascama fora del wàter, un peu li llisca sobre el
terra humit. Les bragues de cotó de quarta i mitja li amarren les clivilles i l'entrebanquen. La Dolors
intenta guardar l'equilibri però tot passa massa ràpid per què la Dolors ho
pogués controlar, es venç cap a la dreta i cau a pes mort sobre el rentamans a
l'alçada del cap. El cop és molt fort i l'impacte trenca la pica. La porcellana
esquinçada com una mitja-lluna de carnisser li talla la pell del cap de la
meitat del front fins quasi al clatell. Al arribar al terra colpeja contra el
peu de la pica cruixint-li el cap. Un tros esberlat de porcellana li buida un
ull.
Tot ha passat en un segon.
Ella no ha pogut ni cridar ni molt menys, ara, demanar auxili. Resta
inconscient al terra mentre un bassal de sang amara les llosses encara humides
i perfumades. La fressa del cop i la patacada han alertat la gent del C.A.P.
que crida : 'Dolors, Dolors', mentre repiquen insistentment a l'altra banda de
la porta. El doctor Gonzalez és el qui esbotza la porta i entra el primer.
S'esgarrifa per la imatge. Ràpidament s'apropa a l'immòbil Dolors, li puja les
calces i li posa els dits al coll per mirar-li el pols. La Dolors, ennuegada en sang, vol dir alguna
cosa. El doctor Gonzalez apropa l'orella. Ella estossega i li esquitxa la cara
de sang, però el doctor no s'aparta i la crida pel seu nom. Ella bleixa i diu
en un fil de veu : '... un rat ... al wate ...'. La Dolors és morta, així ho
confirma davant de tots.
El doctor Gonzalez creu
que no ha entès a la senyora Dolors o poder ella delirava en l'agonia. No
obstant dóna una ullada a la tassa del wàter. L'aiga groguenca indicava que la Dolors no havia tingut temps
d'estirar la cadena.
El doctor Gonzalez no
pensaria més en les paraules de la Dolors fins uns mesos més tard.
Continuarà ...
Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .
Lluís Feliu, Notícies del
C. de C. .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada