dissabte, 2 de juliol de 2011

Desapareix la llibertat d’expressió anarco-individual.


A dissabte 2 de juliol de 2011.

Desapareix la llibertat d’expressió anarco-individual.

La democràcia, com forma de govern modern, esdevé enorme, asfixiant, invasora i venuda al vot col·lectiu.
Diuen que els humans han de ser governats en societat, i que la democràcia és la millor de les pitjors formes de govern. Em queda el dubte de que si no fos millor un govern llibertari anarquista.
És clar que pels interessos generals la democràcia és el millor, ja que els governs en democràcia en mouen per la força de milions de vots. També ho és pels rics i milionaris, ja que els governs en democràcia s’arrosseguen vers el capital.
Tots aquets anys de democràcia a Espanya han emmanllevat la llibertat d’expressió individual per cedir-la a l’opinió de les masses. Llepar el cul a les masses dóna vots.
En els primers anys de la democràcia, quan encara era fresca, lliure, innocent i no pervertida, la llibertat d’expressió també ho era.
Avui en dia, en canvi, s’ha d’anar molt en compte amb les opinions personals; tota mena d’associacions, grups, plataformes, agrupacions, colles i moviments socials, han après que els governs tenen basarda a les accions i respostes d’un cert numero de persones.
Amés, paraules com : ‘homofeg’, ‘masclista’, ‘feixista’, ‘feminista’, ‘antisemita’, ‘antimusulmà’, ‘racista’, han esdevingut un arma per a rebitllar-la aïradament contra el qui pugui expressar una opinió, amb raó o sense, contraria o divergent d’un grup o un altre.
Anys enrere ja havia passat que grups o faccions utilitzessin les paraules contra altres persones : ‘comunista’, ‘rojo’, ‘antigovernamental’, ‘anticlerical’, ‘desviat’, ‘maricón’, ‘gos jueu’, ‘independentista de merda’ i tantes altres.
La història continua, però es refà en ella mateixa, amb tots els seus tics podrits.
Pensar que la democràcia ens portarà cap a uns nivells de llibertat personal acceptables, és un miratge.
Un dels més clars exponents sobre l’estat de la societat és la seua música.
Als primers anys de plena democràcia existia una forta llibertat d’expressió, potser producte de la puresa i novetat del sistema.
Els músics escrivien lletres de cançons de tota mena, i els mitjans audiovisuals, fins hi tot els governamentals, com TV1 o TV2, aportaven al públic aquesta innocència i l’esperit d’obertura i llibertat.
Ho demostra que ‘Las vulpes’ poguessin cantar “Me gusta ser una zorra” a ‘la Primera’, o a ‘Siniestro total’ cantant “Ayatolah” a TV2.
 Ara per ara se m’empesca inimaginable tal cosa.
Quantes associacions, col·lectius i tals i quals no s’aixecarien cridant la seua opinió en contra. Ara, a l’any 2011, s’ha d’anar amb peus de plom no ferir sensibilitats molt sensibles.
Loquillo ja no canta ‘La mataré’, i si fos ara ja ni s’atreviria a compondre-la.
Qui cantaria ‘Las tetas de mi novia tienen càncer de mama’ ?
Ara que és un tema d’actualitat, ‘Toreros muertos’ no és adient.
La cançó ‘El seminarista y los boy-scouts’, ja no és ni religiosament ni militarment acceptable.
O ‘Mata un mono, mata un inglés’, és políticament incorrecte
O ‘Salve’.
O ‘Quiero ir a Roma a matar al Papa.’.
I tantes altres.
En democràcia es veu que s’ha de ser molt correcte, hi ha tantes susceptibilitats que es poden ferir, que al final només es podrà parlar del temps, amb permís i sense ofendre al meteoròlegs, es clar.
La llibertat d’expressió anarco-individual desapareix.
Evolució o extorsió ?
Senyores i senyors, preparin-se dos ditets, i siguin ben vinguts a la educada vaselinada col·lectiva !

Lluís F., Notícies del C. de C. .   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada