diumenge, 26 de juny de 2011

Al·lucinacions opiàcies i les males herbes d’Europa.


A diumenge 26 de juny de 2011.

Al·lucinacions opiàcies i les males herbes d’Europa.

Per més que en plantin noves espècies, per més que s’internacionalitzin i globalitzin els vegetals de l’hort d’Europa, ja siguin carbassons, cogombres, figues o castanyes, les antigues males herbes patriòtiques, arrelades profundament, el gram, els blets i el xereix de la política europea, no permeten oblidar els trets cavernícoles dels seus països. Aquestes males herbes broten a la mínima oportunitat per envair-ho tot.
La societat floral, la que vol fer bones coses, coses belles, coses perfumades, s’ha oblidat d’esmatissar abans de sembrar.
A la primera badada, al primer descuit, a la que es deixa passar una arruixada amb herbicida, les males herbes patriòtiques i nacionals pul·lulen per tot arreu afogant les altres plantes. Plantes tendres, plantes encara sense una guia ben formada, decidida i ferma sobre cap on a d’anar i créixer el nou abre, queden submergides sota l’herbassar de les males herbes.
Aquestes males herbes somien i treballen només per aconseguir els seus somnis de caverna.
Les males herbes alemanyes somien encara poder tornar a venir de vacances a l’hort d’Espanya, aquell erm de conills i terra bona. Somien poder tornar a comprar una caixa d’estrelles per un euro. Somien amb aquells cambrers ben plantats i ‘patilleros’, de pantalons estrets i grapada als ous, que amb el ‘palillo’ a la boca, els hi plantaven uns bons naps entre la gespa frondosa, mentre els seus tul·lians queien a terra agafats a la penúltima ampolla. Somien tornar a venir vestits de blanc immaculat, tal com lliris, mentre els de la terra, amb pantalon de tergal arremangat i llantiós, i amb càmpings foradades, s’aprofitaven d’alguna cosa sota l’ombra rica dels abres alemanys.
El cap de la fava alemanya, voldria que els seus plançons poguessin establir-se de nou a la terra del paradís de la costa, com antany, quan el pam de terra era regalat, i ‘marxauses’ i ‘lenz’ hi feien arrels per pocs calés. Però no, ara la terra al país dels conill i els fonolls és cara, i les patates alemanyes s’han d’anar a sembrar als països de l’est, on el quilo els hi surt més a compte.
Les romegueres de París voldrien estendre’s més, com abans, en aquella època en què els bitxos del sud tenien prohibit, sota pena de desfullar-los, dir res picant en cap llengua que no fos la de les romegueres. De fet, a la capital, no podien suportar que tots aquells seus carbassons tinguessin el deliri d’allargar la tija fins l’altra banda dels Pirineus.
Però si ja n’hi havia de jardinets preciosos al sud de França.
Perquè tota aquella rebulàssia frisava per arribar a l’hort del veí ?
Les romegueres de París deixaven perdre els camins, escorrancar-se les carreteres i adobaven bé les males herbes per tal de fer més difícil el viatge dels carbassonnées del sud de França., que en el seu viatge tenien que creuar per finques de paisans d’estrígols, de pana i faixa, de boina, caspa i canon de rouge, i de velles ‘pestil·lés’ amb bata, còfia i cara de forrellat de presó, plantats des de feia segles en hivernacles d’alts sostres plens de teranyines, que deien que fan ric.
Així i tot, els carbassons de França arribaven als jardins de costa brava, la seua felicitat més gran era comprar grans quantitats d’adob, de tabac i queixar-se de que tot era caríssim, més car i tot que al seu país de romegueres franceses.
A Europa també hi ha jardins d’alta muntanya, coneguts per les edelweiss. Són jardins que passen força desapercebuts pel comú, encara que siguin famosos per la rectitud de les seues tiges helvètiques, rectitud aconseguida a base de bones muntes i de veïns delators i espietes pels que surten de la rega. Però el més meravellós d’aquest jardí d’alta muntanya són les flors de la banca o de bancal.
Aquesta flor té la gran particularitat que guarda tota la sement que les garses i els corbs li porten.
Els capolls de la flor del bancal no es pregunten mai si aquesta sement és de collita pròpia, es trobada o potser robada. Elles només guarden la grana, per això garses i corbs les tenen en gran estima.
El somnis del jardí insular de l’Europa del nord són poc coneguts, no se sap en què somien ara les estirades fulles de te i de belladona.
Les granes més simples, la civada, ordi i especialment la malta dominen el jardí. Les que no són consumides desprès de la fermentació, són deglutides pels seus mandataris.
I les males herbes del jardí de la pell de toro, les de la terra de conills i fonolls; en que somien ?
Els grams, xereixos i blets que regnen en aquesta terra encara somien en aquella Europa frondosa i poderosa, on els abres no s’acabaven mai i sempre hi havia fusta per dar i regalar.
Que bé els hi venia als herbots hispànics que els abres del cautxú no paressin de rajar. N’hi havia per mantenir tota classe de subvencions i el PER, ajupir la tija un mes i cobrar tota la resta l’any.
Uns amb les garrofes assegurades, i els altres amb els vots assegurats. Però això és un mal cultiu que acabarà per fer la coroneta a la resta de d’hivernacle.
Que bé ens anava tota aquella fusta regalada per Europa per refer la flota pesquera, més, i més potent, però tot a cap preu. En lloc d’apostar per un cultiu més sacrificat però sostenible a la fi, es va triar acontentar al personal i buidar el mar, que al final més de la meitat s’haurà de fotre’s les cames com els pops.
Ara a Europa hi ha una gran secada, però els mals herbots de tots els països encara pensen en regar-se per inundació. I ho fan.

És de llei que abans de plantar de nou s’ha d’esmatissar. Per començar bé falta un bon cop de falç. Que no és cosa nova.


Lluís F., Notícies del C. de C. .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada