Acció, interacció, causa i efecte dels pits femenins a la restauració.

A dissabte 18 de juny de 2011.

Acció, interacció, causa i efecte dels pits femenins a la restauració.

El diumenge passat va fer un dia d’istiu. Ens va anar molt bé, havíem quedat per dinar amb el germà petit del fuster, en Cinto del Trull, en Pere ‘l’abogat’ i jo.

Havíem reservat una taula al restaurant ‘Les dues cantines’. Encara que pugui semblar un restaurant de muntanya, és a ran de mar. Té un menjador que dóna a la plaja, i al davant una terrassa que ja estava plena de gent que feia l’aperitiu o dinava.

Ens van instal·lar en una taula prop de la vidriera, amb una vista excel·lent, tan al mar com a la sala. Els turistes més atrevits ja eren a la sorra. Una excursió de nois i noies feien una bona tirallonga d’acolorits bikinis i de bermudes deportives.

Gent gran i famílies amb mainada acabaven de donar l’impressió d’un dia quasi d’agost.

El menjador ja era mig ple.

La cambrera, una noia simpàtica i amatent amb les faccions de l’Europa de l’est, ens va atendre en tan bon castellà com els dels ‘partes’ de Salvament Marítim de Barcelona.

Ens va deixar les cartes del menjar i una dels vins.

En aquell moment el restaurant es va acabar d’emplenar. Eren majoritàriament gent pel país, però també hi havia algunes taules d’estrangers, especialment a la terrassa, on un home, que segons ‘l’abogat’ era l’amo, feia córrer els tendals que protegien les taules d’un Sol radiant.

La cambrera que ens havia atès, i que de ben segur s’encarregaria de la nostra taula, segons paraules del petit del fuster, era maca, agradable i tenia una bona pitrera. Què hi voleu fer, són les coses d’anar a menjar amb homes. Agafant-se a les seues arrels castellanes no es va poder estar de dir el : “Ante la duda la mas tetuda !”.

Aquella frase em va comprometre per tota la resta del dinar.

El meu instint de periodista, sempre disposat a investigar qualsevol variable, es va posar en marxa per tal de comprovar l’acció, interacció, causa i efecte d’aquelles glàndules en el món de la restauració.

Desprès de dir el què menjaríem, va ser el moment de triar el vi. Com sempre, l’encarregat de fer les preguntes obvies, i perdre’s en un mar de dubtes, va ser ‘l’abogat’. A nosaltres ja ens anava bé un vi del país, però ell demanava informació a la cambrera, sobre el cos, del vi, l’aspror, el grau, la fruitor, i altres tantes característiques, tot fent córrer el dit amunt i avall de la carta, per una zona de preus que se’m feia ridícula tanta inquisició.

La noia, sense perdre la paciència, facilitava les explicacions apreses, mentre que, vi a vi, perdia la verticalitat per assenyalar el producte en qüestió, i mostrar-nos innocentment als altres tres comensals, al aguait com voltors, la generosa i ben disposada pitrera. Mentre, ‘l’abogat’, sumit en el mar de dubtes, mantenia amb ella un debat quasi científic.

Al final va decidir que ja ens aniria bé un vi del país.

“Feu cara de contents”, ens va dir desprès indicar-nos el vi que havia triat. “Avui serà un bon dia”, vam contestar.

Els companys de taula, a l’hora de la teca no són gaire xerraires, cosa que em permetrà treballar visualment en la meua investigació.

*   *   *

De tant en tant, rere la barra, on hi ha la cafetera, surt una moreneta d’ulls intrigants a reposar els plats i tasses de cafè que ja s’havien fet servir.

Duia una balsera de platets a cada mà, i entremig, ajudada per la voluptuosa reguera dels pits, mantenia en equilibri una pila de tasses de cafè i tallat. Si tots els senyors i senyores del local s’haguessin fixat en quina era l’angelical guàrdia i custòdia de totes aquelles xicres, el cafè se’ls hi faria més dolç i amorós.

*   *   *

Però on hi havia varietat d’espècimens per estudiar era entre la clientela, allà és on trobaria la màxima informació sobre l’incidència, interacció, causa i efecte dels pits femenins a la restauració.

La primera experiència palpable ( bé, lu de palpable és metafòric ), me la va oferir una de les noies excursionistes que eren a la plaja.

Es va apropar fins la terrassa, coberta la part de baix del bikini amb un florejat ‘pareo’.

Volia uns gelats. En un costat de la terrassa hi havia el congelador, a l’ombra d’un para-sol.

Se n’encarregava un noi d’uns 16 o 17 anys.

En Cinto del Trull va dir que era un nebot de l’amo.

La noia, d’una de les copes del bikini, que més que copa era calze, es va treure un bitllet de cinc euros ben plegadet. Vaig estudiar detingudament la reacció del noi. Va copsar el bitllet i el va sostenir un moment entre els dits, com intentant endevinar-ne la temperatura i el grau d’humitat.

La noia va triar dos “Maxipolos”. El noi els hi va servir amb un somriure favàs, intentant dissimular la mirada entossudida cap als pits.

Ella els hi va agafar suaument, per la punteta rígida que s’endevinava sota la protecció de l’embolcall.

El preu era just. De ben segur, al noi li hagués agradat més tornar-li canvi.

Me l’imaginava imaginant-se-la guardant una moneda dins del sostenidor. Ell que les tenia allà, fredes com el glaç. Quina esgarrifança !

La visió d’ella amb els mugrons erectes intentant perforar la roba del bikini, li havia fet aparèixer un “Maxipolo” fora de la nevera.

La noia va marxar amb el dos gelats a la mà.

El xaval es va col·locar els auriculars del MP4 a l’espera, amb certa indiferència, del pròxim client.

*   *   *

Davant teníem una taula amb quatre dones, de cinquanta i picu d’anys, que celebraven alguna cosa.

La primera de l’esquerra n’era dotada d’uns grans pits. Els duia encabits dins uns sostenidors d’època, d’aquells punxeguts i dominants.

En l’alegre conversa que tenien totes, aquesta senyora, que a més era de les que seuen molt encloses a la taula, no atenia al servei del cambrer, que havia arribat amb un plat de bacallà amb xamfaina, i intentava dipositar-lo davant d’ella, que immersa en la xerrola no se’n adonava de l’entrebanc que suposaven els seus “míssils”.

El noi, que ja havia reclamat l’atenció de la senyora amb diversos “perdó” sense cap resultat, va començar a desplaçar les copes de l’aiga i del vi, el tovalló i les ulleres de sol fent espai davant la dona per intentar dipositar el plat de bacallà amb la tècnica de la cunya. La senyora, en la seua exposició, dirigint-se a una amiga i a una altre, anava escombrant el frontis de banda a banda amb els “exocets”, com buscant un fugisser objectiu, mentre, el cambrer intentava dipositar el plat entre dribling i dribling.

En un moment, li va passar pel cap agafar aquell parell de caps nuclears, aixecar-los com si fossin una tapadora, i, desprès d’inserir el plat a l’encaix, deixar-los caure a plom sobre el bacallà entomatat, provocant una explosió que tenyiria de vermell mig menjador.

A la fi, una de les amigues li va fer veure la intenció del cambrer, la de servir-li el plat, és clar, i ella, mirant-lo sense deixar de xerrar, es va fer una mica enrere, però només una mica.

*   *   *

A “Les dues cantines” també serveixen menjars per emportar. De tant en tant, ara una parella, ara un home, ara dos, anaven arribant segons la condició del encàrrec. S’atansaven a la barra on esperaven que els servissin el què havien encarregat.

Uns s’enduien una cassola de suquet, altres diferents plats coberts amb paper d’alumini. També paelles d’arròs o “fideuà”. Tot disposat en caixes de cartró que en facilitaven el transport.

Va ser una paella d’aquestes la que venia a buscar una noia d’aspecte alegre i desimbolt, que va demostrar certa confiança amb els treballadors del local. Va creuar el menjador amb pas gràcil i decidit. Duia uns pantalons i un jersei de màniga curta esportius i cenyits, roba que li deixava lluir un cos ben proporcionat i molt ben dotat a nivell superior.

Evidentment no vaig ser l’únic que va adonar-se de sa presència. Més d’un i d’una la va seguir amb la mirada, altres van girar el cap, els meus companys de taula, fins i tot, van deixar de xuclar les closques del cargols a la cassola al veure-la passar.

Va ser l’home dels tendals de la terrassa, l’amo en persona, el qui li va portar la paella de la cuina i li va disposar dins la caixa de cartró. Desprès de pagar i saludar, ella va agafar la caixa de la teca amb les dues mans, i la va aixecar disposada a marxar.

Va ser llavors, quan un vas que hi havia en un costat, en el què vaig suposar hi havia alguna mena de salsa, va fer la intenció de tombar-se.

Ella, de ràpids reflexes, va treure pit, i en una intrèpida i arriscada maniobra, el va redressar amb la punta del dret.

Desprès d’uns segons d’angoixa per tant compromès moviment, la noia va recuperar el somriure i va enfilar la sortida tornant a creuar tot el menjador paella en mà, mentre, per sobre de tot, els seus pits animats per uns sardanístics saltirons, semblaven vigilar que tot a la safata es mantingués dret i en ordre.

*   *   * 

Em va semblar molt encertada la reflexió que sempre fa en Jan quan diu que els estrangers, al menys els seus clients, fan servir la roba amb la que van de vacances durant molts anys.

Al costat nostre, més al centre de la vidriera, hi menjaven quatre persones. Un home, una dona i dues nenes. Jo diria que eren els pares i dues filles molt seguides, encara que per l’aspecte quasi haguessin pogut passar pels seus avis. S’apreciava que les havien tingut de grans, no sé, em semblava que a l’ambient de la taula i mancava una certa complicitat.

Amb tot, aquella família venia a refermar la teoria d’en Jan. L’home duia un niky de màniga curta, amb ratlles horitzontals marrons i beis, amples i primes, que per la mena de teixit i els dos botonets del coll, era bandera dels anys 70. La dona duia una brusa de color rosa molt viu, amb dos volantets que li voltaven pel coll fins arribar al pit, i guarnit amb unes mànigues de globus collades al canell amb tres petits botons també roses. Les nenes, assegudes l’una davant de l’altra, lluïen una mena de mini vestits platjers blancs, acabats els baixos en un serrell producte d’haver fet talls a la mateixa roba. Les dues duien un dibuix de la Heidi estampat a la part del davant. L’una la Heidi i l’avi al peu de la cabana, l’altra, la Heidi i en Pedro voltats de cabretes saltironant.

Potser aquella indumentària l’havien comprat feia quatre o cinc anys enrere, quan les nenes tenien 9 o 10 anys. Els models de la Heidi gaudien d’uns generosos talls a punt rodó a l’alçada de les aixelles. Com ja sol passar als de casa, la família no se’n havien adonat de que les filles jo no eren com quan tenien 10 anys.

Mentre les nenes menjaven, alienes als efectes de la seua pubertat, a cada forquillada que es portaven a la boca, mostraven pels costats dels vestits uns pits ferms i arrodonits, com dues mitges nàvels molt ben apreparades, de pell immaculada i de macarró turgent i rosat. En aquell moment, si les haguéssim pogut veure de cara, hauríem apreciat a cada Heidi, a l’avi i a n’en Pedro, una mena de berruga a la cara.

Allà, davant meu, i sense tenir jo mitjans per defugir-ho, m’anaven apareixent ara a l’ull de la dreta, ara a l’ull de l’esquerra, a ritme de pistó, els pitets de les noietes.

Quans i quantes fruïen furtivament d’aquells innocents gerricons de mel, mentre premien libidinosament les forquilles entre els llavis o llepaven llarga i suament el revers de la cullereta de postres, buscant acabar aquella gota de gelat que ja feia estona que havia desaparegut.  

*   *   *

Va ser un àpat excel·lent, tan pel tiberi, com per la companyia, com per la quantitat d’informació recopilada pel meu informe.

Els carrers ja eren en penombra i ningú corria ni amunt ni avall.

Mentre m’encaminava cap a l’oficina per veure si hi havia algun correu, feia cabòries de que si totes aquelles meues elucubracions no anessin destinades a un fi científic, pensaria que només eren fruit d’una ment perversa i escalfeïda. 

Al entrar, una notícia a la pantalla de l’ordinador amb va confirmar que no tant sols els pits tenien una acció, interacció, causa i efecte a la restauració, sinó que en altres àmbits volien explotar els efectes de tot els cos femení. Com la FIBA, que vol que les jugadores de basquet portin roba ben ajustada per tal ressaltar certes parts del seu cos i aconseguir atraure més públic.

I jo que tenia certs remordiments morals i discriminatoris !

Lluís F., Notícies del C. de C. .

La República del Cap de Creus demana a les seues lectores i amigues, que des de la màxima llibertat es facin una fotografia d’un pit, o de tots dos, i les enviïn a : reporterdelcdec@yahoo.es , per tal de poder il·lustrar aquest article científic i d’un tema tan capdavanter.