diumenge, 17 de març de 2013

Teràpia.


A diumenge 17 de març de 2013.

Teràpia.

Per casualitat, l'altre dia vaig veure una pel·lícula titulada "Super cyclone". No la coneixia, però pel títol i la caràtula s'endevinava clarament que era de catàstrofes. Ja només començar es veia que no era una gran producció, als pocs minuts quedava palès que tampoc arribava a pel·lícula per la tele de les 4 de la tarda d'un dia feiner, era alguna cosa menys. Cal tenir la paciència, la curiositat i el valor tot ben posat, per arribar a deixar passar el primer quart d'hora per trobar-te davant d'una peli feta sense vergonya, cap sentit del ridícul ni complex.
D'opinió cinematogràfica no direm que és dolenta i mal feta; diríem que és dolentíssima i una bírria, una enganyifa, un nefast treball i pitjor guió; això d'entrada. Tant estrafolària em va semblar, que vaig cridar al meu fill per què veies la bestiesa que s'esdevenia. Al moment vam descobrir un requiliè d'efectes especials que anaven des dels millors temps del Tomàtic fins a preses del Paint i del Corel per pàrvuls. L'actuació esperpèntica dels actors i l'esterlocada direcció feien precipitar la pel·lícula cap un desgavell i un patetisme que lluny de forçar-nos a parar-la i maleir els óssos de tot l'equip de rodatge d'aquell engendra, ens vam mantenir allà, recargolats de riure.
Era descobrir una pífia rere l'altra, un incongruència més grossa que l'anterior, una potineria desencadenada que sense cap rubor trencava totes les lleis cinematogràfiques establertes. És, de llarg, la pel·lícula que més m'ha fet riure. Evidentment no rius amb la pel·lícula, et rius de la pel·lícula. Un cop has perdut la bona consciència i ets capaç de superar la vergonya aliena, és el moment de riure com un ximplet amb la ximpleria de cinta.
Desprès de noranta minuts de lliurar endorfines com uns cosacs, amb el passar de les lletres vam gaudir de la cirereta, una dotzena d'actors i uns efectes especials pòtols i destralers no podien donar per tants participants als crèdits :
"Eso es inventao !!" – vam cridar a l'uníson.
Genial.
Encara em fan mal les barres, mal Leoncio el león i Tristón.
Era evident que teníem que investigar qui eren els autors de tal risori. Bé, la companyia es diu "The Asylum", i encara que veient la pel·lícula podria semblar que l'hagin muntat uns jubilats al menjador de casa amb un 386, no, és una companyia californiana amb un ritme de treball de vertigen i un temps de producció record, que compta amb infinitat de títols, històries famoses i copies d'obres mestres del cines i de films ben recents.
Un pensa a qui deu anar destinada tota aquesta ingent quantitat de material penible, i per què acabar gastant temps i calés per acabar creant unes xarlotades ?
Doncs tot va destinat a la teràpia, a fer teràpia i per la teràpia.
Es fa evident que aquestes persones no es poden creure que fan bon cine ni pel·lícules mínimament presentables, han de ser conscients que fan un cine pallasso, abonant-se en l'esperit de sabata i espardenya, però amb energia això si, tant malfet com ben intencionat.
Cine per riure's del cine, sense complexos ni misericòrdia. Teràpia per aquells que se'ls in fot que els puguin prendre per cretins, teràpia per a fotetis empedreïts que sàpiguen desfer-se dels tabús i prejudicis dels amants del cine pur i no tant pur.
Gràcies The Asylum !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada