dissabte, 4 de febrer del 2012

Casset directe a la vena.

A dissabte 4 de febrer de 2012.

Casset directe a la vena.

M’espero dins el cotxe. He arribat massa aviat a la cita. Estic sol al pàrking. Engego la radio, pitjo la sintonia número 4, i surt un senyor parlant animadament.
Em sorprenc i torno a mirar el número de la pressintonia, sí, és el número 4. Continua la xerrameca.
Poder no era aquesta. Polso l`1, el 2, el 3, el 5, i el 6. No apareix Onda Rambla Música.
Poder s’ha desprogramat, aventuro sense gaire fe.
Em remoc en el seient i em grato els polsos amb una mà.
Premo el botó de caçar sintonies i comencen a desfilar emissores mentre el digital va marcant els salts de cinc en cinc dècimes del dial.
RNE, CATmúsica, RAC105 amb les seues bones cançons petrificades ( no saben que existeix la cara B ? ); surt els ‘automóbiles Conchita’, surten emissores franceses ( o lá lá ), surt ICATFM amb la noia que encara espera a Maó, i l’home amb les aranetes niant als cabells, els 40Principales allà gripats amb lu seu; surten tota mena de notícies transcendents i surten “ai se eu te pego’s” i “like Jagger’s” per tot arreu. M’estic posant nerviós. No surt lu que necessito.
S’aparca un cotxe al meu costat. És un conegut. Obviem saludar-nos.
Neguitós, torno a recórrer tot el dial. Res, ORM ha desaparegut.
Des de que l’havia sintonitzat anys en rere, se’m feia imprescindible en alguns moments.
La radio continuava esbombant notícies, fent propaganda, discutint i deixant anar sons que ni escolto.
Ja m’he posat nerviós.
Necessito escoltar música, pàtxuli del bo, ungüent del tigre per les orelles !
Obro la guantera d’una rabalada i busco desesperadament, emprenyat.
Trobo la carpeta amb els paperots del cotxe, un paquet de mocadors recremat, unes ulleres de sol amb una cameta torta i unes de graduades de fa vint anys, un bolígraf de Bacardi desmuntat, unes tovalloletes de llimona del “Blanc Pescador” engroguides, i ... sembla que ... que ... sí ! sí !
És un casset !!
Una cinta sense capça ni res, pelada.
Del primer cop d’ull reconec el paper platejat del “Rockalipsis”.
Me’l vaig comprar quan vaig aprovar el permís de conduir, als 18 anys.
Li dono uns copets amb el volant, com per desclavar les rodetes. Desprès bufo un parell de vegades la part de la cinta que queda a la vista. Encara conserva la boleta de cotó fluix sota la molla amb pelfa, per millorar el contacte amb el capçal.
Injecto la cinta al radiocasset amb un gest reverent.
Se senten diversos mecanismes i automatismes mentre la carcassa de plàstic desapareix. La radio fa mutis.
Espero que surti la música balsàmica, la que vui, la que espero.
Sona “Sunday girl” ja començada. Ves a saber el dia i l’any en què la Blondie va callar tot esperant el moment de tornar a entonar la cançó.
Em reclino al seient i tanco els ulls.
El casset entra directament a la vena.
Intento no pensar en res, i talment recordar. Poder encara és aviat.
Al cap d’un moment es fa el silenci, però no el silenci total, els altaveus transmeten el so de la cinta buida fregant sobre el capçal magnètic. Allargo la mà i dono dos clics a la creu del volum.
No moc ni un muscle més, resto embadalit escoltant aquell quasi imperceptible xiuxiueig.
Tot d’una, i desprès d’uns clacs i clocs, sona amb potència renovada el “Don’t cry sister”.
Meravelles de la ciència oblidades !
El radiocasset llegeix la cara B automàticament !!
UAU ! Somric. Miro l’hora i encara és aviat.
ORM ha desaparegut.
Qui posarà ara de bracet la Nathalie i Daddy cool ?
Qui ens proposarà ara un menaixatruá amb Deep Purple, Edith Piaf i els Vangaboys ? ?

Lluís Feliu

Notícies del C. de C. .

1 comentari: