diumenge, 26 de juny de 2011

Al·lucinacions opiàcies i les males herbes d’Europa.


A diumenge 26 de juny de 2011.

Al·lucinacions opiàcies i les males herbes d’Europa.

Per més que en plantin noves espècies, per més que s’internacionalitzin i globalitzin els vegetals de l’hort d’Europa, ja siguin carbassons, cogombres, figues o castanyes, les antigues males herbes patriòtiques, arrelades profundament, el gram, els blets i el xereix de la política europea, no permeten oblidar els trets cavernícoles dels seus països. Aquestes males herbes broten a la mínima oportunitat per envair-ho tot.
La societat floral, la que vol fer bones coses, coses belles, coses perfumades, s’ha oblidat d’esmatissar abans de sembrar.
A la primera badada, al primer descuit, a la que es deixa passar una arruixada amb herbicida, les males herbes patriòtiques i nacionals pul·lulen per tot arreu afogant les altres plantes. Plantes tendres, plantes encara sense una guia ben formada, decidida i ferma sobre cap on a d’anar i créixer el nou abre, queden submergides sota l’herbassar de les males herbes.
Aquestes males herbes somien i treballen només per aconseguir els seus somnis de caverna.
Les males herbes alemanyes somien encara poder tornar a venir de vacances a l’hort d’Espanya, aquell erm de conills i terra bona. Somien poder tornar a comprar una caixa d’estrelles per un euro. Somien amb aquells cambrers ben plantats i ‘patilleros’, de pantalons estrets i grapada als ous, que amb el ‘palillo’ a la boca, els hi plantaven uns bons naps entre la gespa frondosa, mentre els seus tul·lians queien a terra agafats a la penúltima ampolla. Somien tornar a venir vestits de blanc immaculat, tal com lliris, mentre els de la terra, amb pantalon de tergal arremangat i llantiós, i amb càmpings foradades, s’aprofitaven d’alguna cosa sota l’ombra rica dels abres alemanys.
El cap de la fava alemanya, voldria que els seus plançons poguessin establir-se de nou a la terra del paradís de la costa, com antany, quan el pam de terra era regalat, i ‘marxauses’ i ‘lenz’ hi feien arrels per pocs calés. Però no, ara la terra al país dels conill i els fonolls és cara, i les patates alemanyes s’han d’anar a sembrar als països de l’est, on el quilo els hi surt més a compte.
Les romegueres de París voldrien estendre’s més, com abans, en aquella època en què els bitxos del sud tenien prohibit, sota pena de desfullar-los, dir res picant en cap llengua que no fos la de les romegueres. De fet, a la capital, no podien suportar que tots aquells seus carbassons tinguessin el deliri d’allargar la tija fins l’altra banda dels Pirineus.
Però si ja n’hi havia de jardinets preciosos al sud de França.
Perquè tota aquella rebulàssia frisava per arribar a l’hort del veí ?
Les romegueres de París deixaven perdre els camins, escorrancar-se les carreteres i adobaven bé les males herbes per tal de fer més difícil el viatge dels carbassonnées del sud de França., que en el seu viatge tenien que creuar per finques de paisans d’estrígols, de pana i faixa, de boina, caspa i canon de rouge, i de velles ‘pestil·lés’ amb bata, còfia i cara de forrellat de presó, plantats des de feia segles en hivernacles d’alts sostres plens de teranyines, que deien que fan ric.
Així i tot, els carbassons de França arribaven als jardins de costa brava, la seua felicitat més gran era comprar grans quantitats d’adob, de tabac i queixar-se de que tot era caríssim, més car i tot que al seu país de romegueres franceses.
A Europa també hi ha jardins d’alta muntanya, coneguts per les edelweiss. Són jardins que passen força desapercebuts pel comú, encara que siguin famosos per la rectitud de les seues tiges helvètiques, rectitud aconseguida a base de bones muntes i de veïns delators i espietes pels que surten de la rega. Però el més meravellós d’aquest jardí d’alta muntanya són les flors de la banca o de bancal.
Aquesta flor té la gran particularitat que guarda tota la sement que les garses i els corbs li porten.
Els capolls de la flor del bancal no es pregunten mai si aquesta sement és de collita pròpia, es trobada o potser robada. Elles només guarden la grana, per això garses i corbs les tenen en gran estima.
El somnis del jardí insular de l’Europa del nord són poc coneguts, no se sap en què somien ara les estirades fulles de te i de belladona.
Les granes més simples, la civada, ordi i especialment la malta dominen el jardí. Les que no són consumides desprès de la fermentació, són deglutides pels seus mandataris.
I les males herbes del jardí de la pell de toro, les de la terra de conills i fonolls; en que somien ?
Els grams, xereixos i blets que regnen en aquesta terra encara somien en aquella Europa frondosa i poderosa, on els abres no s’acabaven mai i sempre hi havia fusta per dar i regalar.
Que bé els hi venia als herbots hispànics que els abres del cautxú no paressin de rajar. N’hi havia per mantenir tota classe de subvencions i el PER, ajupir la tija un mes i cobrar tota la resta l’any.
Uns amb les garrofes assegurades, i els altres amb els vots assegurats. Però això és un mal cultiu que acabarà per fer la coroneta a la resta de d’hivernacle.
Que bé ens anava tota aquella fusta regalada per Europa per refer la flota pesquera, més, i més potent, però tot a cap preu. En lloc d’apostar per un cultiu més sacrificat però sostenible a la fi, es va triar acontentar al personal i buidar el mar, que al final més de la meitat s’haurà de fotre’s les cames com els pops.
Ara a Europa hi ha una gran secada, però els mals herbots de tots els països encara pensen en regar-se per inundació. I ho fan.

És de llei que abans de plantar de nou s’ha d’esmatissar. Per començar bé falta un bon cop de falç. Que no és cosa nova.


Lluís F., Notícies del C. de C. .

dissabte, 18 de juny de 2011

Acció, interacció, causa i efecte dels pits femenins a la restauració.


A dissabte 18 de juny de 2011.

Acció, interacció, causa i efecte dels pits femenins a la restauració.


El diumenge passat va fer un dia d’istiu. Ens va anar molt bé, havíem quedat per dinar amb el germà petit del fuster, en Cinto del Trull, en Pere ‘l’abogat’ i jo.
Havíem reservat una taula al restaurant ‘Les dues cantines’. Encara que pugui semblar un restaurant de muntanya, és a ran de mar. Té un menjador que dóna a la plaja, i al davant una terrassa que ja estava plena de gent que feia l’aperitiu o dinava.
Ens van instal·lar en una taula prop de la vidriera, amb una vista excel·lent, tan al mar com a la sala. Els turistes més atrevits ja eren a la sorra. Una excursió de nois i noies feien una bona tirallonga d’acolorits bikinis i de bermudes deportives.
Gent gran i famílies amb mainada acabaven de donar l’impressió d’un dia quasi d’agost.
El menjador ja era mig ple.
La cambrera, una noia simpàtica i amatent amb les faccions de l’Europa de l’est, ens va atendre en tan bon castellà com els dels ‘partes’ de Salvament Marítim de Barcelona.
Ens va deixar les cartes del menjar i una dels vins.
En aquell moment el restaurant es va acabar d’emplenar. Eren majoritàriament gent pel país, però també hi havia algunes taules d’estrangers, especialment a la terrassa, on un home, que segons ‘l’abogat’ era l’amo, feia córrer els tendals que protegien les taules d’un Sol radiant.
La cambrera que ens havia atès, i que de ben segur s’encarregaria de la nostra taula, segons paraules del petit del fuster, era maca, agradable i tenia una bona pitrera. Què hi voleu fer, són les coses d’anar a menjar amb homes. Agafant-se a les seues arrels castellanes no es va poder estar de dir el : “Ante la duda la mas tetuda !”.
Aquella frase em va comprometre per tota la resta del dinar.
El meu instint de periodista, sempre disposat a investigar qualsevol variable, es va posar en marxa per tal de comprovar l’acció, interacció, causa i efecte d’aquelles glàndules en el món de la restauració.
Desprès de dir el què menjaríem, va ser el moment de triar el vi. Com sempre, l’encarregat de fer les preguntes obvies, i perdre’s en un mar de dubtes, va ser ‘l’abogat’. A nosaltres ja ens anava bé un vi del país, però ell demanava informació a la cambrera, sobre el cos, del vi, l’aspror, el grau, la fruitor, i altres tantes característiques, tot fent córrer el dit amunt i avall de la carta, per una zona de preus que se’m feia ridícula tanta inquisició.
La noia, sense perdre la paciència, facilitava les explicacions apreses, mentre que, vi a vi, perdia la verticalitat per assenyalar el producte en qüestió, i mostrar-nos innocentment als altres tres comensals, al aguait com voltors, la generosa i ben disposada pitrera. Mentre, ‘l’abogat’, sumit en el mar de dubtes, mantenia amb ella un debat quasi científic.
Al final va decidir que ja ens aniria bé un vi del país.
“Feu cara de contents”, ens va dir desprès indicar-nos el vi que havia triat. “Avui serà un bon dia”, vam contestar.
Els companys de taula, a l’hora de la teca no són gaire xerraires, cosa que em permetrà treballar visualment en la meua investigació.

*   *   *

De tant en tant, rere la barra, on hi ha la cafetera, surt una moreneta d’ulls intrigants a reposar els plats i tasses de cafè que ja s’havien fet servir.
Duia una balsera de platets a cada mà, i entremig, ajudada per la voluptuosa reguera dels pits, mantenia en equilibri una pila de tasses de cafè i tallat. Si tots els senyors i senyores del local s’haguessin fixat en quina era l’angelical guàrdia i custòdia de totes aquelles xicres, el cafè se’ls hi faria més dolç i amorós.

*   *   *

Però on hi havia varietat d’espècimens per estudiar era entre la clientela, allà és on trobaria la màxima informació sobre l’incidència, interacció, causa i efecte dels pits femenins a la restauració.
La primera experiència palpable ( bé, lu de palpable és metafòric ), me la va oferir una de les noies excursionistes que eren a la plaja.
Es va apropar fins la terrassa, coberta la part de baix del bikini amb un florejat ‘pareo’.
Volia uns gelats. En un costat de la terrassa hi havia el congelador, a l’ombra d’un para-sol.
Se n’encarregava un noi d’uns 16 o 17 anys.
En Cinto del Trull va dir que era un nebot de l’amo.
La noia, d’una de les copes del bikini, que més que copa era calze, es va treure un bitllet de cinc euros ben plegadet. Vaig estudiar detingudament la reacció del noi. Va copsar el bitllet i el va sostenir un moment entre els dits, com intentant endevinar-ne la temperatura i el grau d’humitat.
La noia va triar dos “Maxipolos”. El noi els hi va servir amb un somriure favàs, intentant dissimular la mirada entossudida cap als pits.
Ella els hi va agafar suaument, per la punteta rígida que s’endevinava sota la protecció de l’embolcall.
El preu era just. De ben segur, al noi li hagués agradat més tornar-li canvi.
Me l’imaginava imaginant-se-la guardant una moneda dins del sostenidor. Ell que les tenia allà, fredes com el glaç. Quina esgarrifança !
La visió d’ella amb els mugrons erectes intentant perforar la roba del bikini, li havia fet aparèixer un “Maxipolo” fora de la nevera.
La noia va marxar amb el dos gelats a la mà.
El xaval es va col·locar els auriculars del MP4 a l’espera, amb certa indiferència, del pròxim client.

*   *   *

Davant teníem una taula amb quatre dones, de cinquanta i picu d’anys, que celebraven alguna cosa.
La primera de l’esquerra n’era dotada d’uns grans pits. Els duia encabits dins uns sostenidors d’època, d’aquells punxeguts i dominants.
En l’alegre conversa que tenien totes, aquesta senyora, que a més era de les que seuen molt encloses a la taula, no atenia al servei del cambrer, que havia arribat amb un plat de bacallà amb xamfaina, i intentava dipositar-lo davant d’ella, que immersa en la xerrola no se’n adonava de l’entrebanc que suposaven els seus “míssils”.
El noi, que ja havia reclamat l’atenció de la senyora amb diversos “perdó” sense cap resultat, va començar a desplaçar les copes de l’aiga i del vi, el tovalló i les ulleres de sol fent espai davant la dona per intentar dipositar el plat de bacallà amb la tècnica de la cunya. La senyora, en la seua exposició, dirigint-se a una amiga i a una altre, anava escombrant el frontis de banda a banda amb els “exocets”, com buscant un fugisser objectiu, mentre, el cambrer intentava dipositar el plat entre dribling i dribling.
En un moment, li va passar pel cap agafar aquell parell de caps nuclears, aixecar-los com si fossin una tapadora, i, desprès d’inserir el plat a l’encaix, deixar-los caure a plom sobre el bacallà entomatat, provocant una explosió que tenyiria de vermell mig menjador.
A la fi, una de les amigues li va fer veure la intenció del cambrer, la de servir-li el plat, és clar, i ella, mirant-lo sense deixar de xerrar, es va fer una mica enrere, però només una mica.

*   *   *

A “Les dues cantines” també serveixen menjars per emportar. De tant en tant, ara una parella, ara un home, ara dos, anaven arribant segons la condició del encàrrec. S’atansaven a la barra on esperaven que els servissin el què havien encarregat.
Uns s’enduien una cassola de suquet, altres diferents plats coberts amb paper d’alumini. També paelles d’arròs o “fideuà”. Tot disposat en caixes de cartró que en facilitaven el transport.
Va ser una paella d’aquestes la que venia a buscar una noia d’aspecte alegre i desimbolt, que va demostrar certa confiança amb els treballadors del local. Va creuar el menjador amb pas gràcil i decidit. Duia uns pantalons i un jersei de màniga curta esportius i cenyits, roba que li deixava lluir un cos ben proporcionat i molt ben dotat a nivell superior.
Evidentment no vaig ser l’únic que va adonar-se de sa presència. Més d’un i d’una la va seguir amb la mirada, altres van girar el cap, els meus companys de taula, fins i tot, van deixar de xuclar les closques del cargols a la cassola al veure-la passar.
Va ser l’home dels tendals de la terrassa, l’amo en persona, el qui li va portar la paella de la cuina i li va disposar dins la caixa de cartró. Desprès de pagar i saludar, ella va agafar la caixa de la teca amb les dues mans, i la va aixecar disposada a marxar.
Va ser llavors, quan un vas que hi havia en un costat, en el què vaig suposar hi havia alguna mena de salsa, va fer la intenció de tombar-se.
Ella, de ràpids reflexes, va treure pit, i en una intrèpida i arriscada maniobra, el va redressar amb la punta del dret.
Desprès d’uns segons d’angoixa per tant compromès moviment, la noia va recuperar el somriure i va enfilar la sortida tornant a creuar tot el menjador paella en mà, mentre, per sobre de tot, els seus pits animats per uns sardanístics saltirons, semblaven vigilar que tot a la safata es mantingués dret i en ordre.

*   *   * 

Em va semblar molt encertada la reflexió que sempre fa en Jan quan diu que els estrangers, al menys els seus clients, fan servir la roba amb la que van de vacances durant molts anys.
Al costat nostre, més al centre de la vidriera, hi menjaven quatre persones. Un home, una dona i dues nenes. Jo diria que eren els pares i dues filles molt seguides, encara que per l’aspecte quasi haguessin pogut passar pels seus avis. S’apreciava que les havien tingut de grans, no sé, em semblava que a l’ambient de la taula i mancava una certa complicitat.
Amb tot, aquella família venia a refermar la teoria d’en Jan. L’home duia un niky de màniga curta, amb ratlles horitzontals marrons i beis, amples i primes, que per la mena de teixit i els dos botonets del coll, era bandera dels anys 70. La dona duia una brusa de color rosa molt viu, amb dos volantets que li voltaven pel coll fins arribar al pit, i guarnit amb unes mànigues de globus collades al canell amb tres petits botons també roses. Les nenes, assegudes l’una davant de l’altra, lluïen una mena de mini vestits platjers blancs, acabats els baixos en un serrell producte d’haver fet talls a la mateixa roba. Les dues duien un dibuix de la Heidi estampat a la part del davant. L’una la Heidi i l’avi al peu de la cabana, l’altra, la Heidi i en Pedro voltats de cabretes saltironant.
Potser aquella indumentària l’havien comprat feia quatre o cinc anys enrere, quan les nenes tenien 9 o 10 anys. Els models de la Heidi gaudien d’uns generosos talls a punt rodó a l’alçada de les aixelles. Com ja sol passar als de casa, la família no se’n havien adonat de que les filles jo no eren com quan tenien 10 anys.
Mentre les nenes menjaven, alienes als efectes de la seua pubertat, a cada forquillada que es portaven a la boca, mostraven pels costats dels vestits uns pits ferms i arrodonits, com dues mitges nàvels molt ben apreparades, de pell immaculada i de macarró turgent i rosat. En aquell moment, si les haguéssim pogut veure de cara, hauríem apreciat a cada Heidi, a l’avi i a n’en Pedro, una mena de berruga a la cara.
Allà, davant meu, i sense tenir jo mitjans per defugir-ho, m’anaven apareixent ara a l’ull de la dreta, ara a l’ull de l’esquerra, a ritme de pistó, els pitets de les noietes.
Quans i quantes fruïen furtivament d’aquells innocents gerricons de mel, mentre premien libidinosament les forquilles entre els llavis o llepaven llarga i suament el revers de la cullereta de postres, buscant acabar aquella gota de gelat que ja feia estona que havia desaparegut.  

*   *   *

Va ser un àpat excel·lent, tan pel tiberi, com per la companyia, com per la quantitat d’informació recopilada pel meu informe.
Els carrers ja eren en penombra i ningú corria ni amunt ni avall.
Mentre m’encaminava cap a l’oficina per veure si hi havia algun correu, feia cabòries de que si totes aquelles meues elucubracions no anessin destinades a un fi científic, pensaria que només eren fruit d’una ment perversa i escalfeïda. 
Al entrar, una notícia a la pantalla de l’ordinador amb va confirmar que no tant sols els pits tenien una acció, interacció, causa i efecte a la restauració, sinó que en altres àmbits volien explotar els efectes de tot els cos femení. Com la FIBA, que vol que les jugadores de basquet portin roba ben ajustada per tal ressaltar certes parts del seu cos i aconseguir atraure més públic.
I jo que tenia certs remordiments morals i discriminatoris !

Lluís F., Notícies del C. de C. .

La República del Cap de Creus demana a les seues lectores i amigues, que des de la màxima llibertat es facin una fotografia d’un pit, o de tots dos, i les enviïn a : reporterdelcdec@yahoo.es , per tal de poder il·lustrar aquest article científic i d’un tema tan capdavanter.


dissabte, 11 de juny de 2011

La Vall de Santa Creu, un indret a presservar.


A dissabte 11 de juny de 2011.


La Vall de Santa Creu, un indret a preservar.


La Vall de Santa Creu és un petit nucli urbà del segle XVII al peu del Monestir de Sant Pere de Roda, un veïnat del municipi del Port de la Selva, a l’interior de la Serra de Roda. Potser és l’únic poble de la Costa Brava que s’ha mantingut quasi inalterat durant tot el segle XX.
En la revisió del Pla general d’ordenació urbana del Port de la Selva de 1983, es preveu la construcció de quinze cases al nucli de La Vall. Però l’any 1998 queda inclòs en el Parc Natural del Cap de Creus, quedant el seu sòl declarat no urbanitzable.
A partir d’aquí, diverses Administracions, Departaments i fins i tot la Generalitat, han intentat i insistit en canviar l’estat de qualificació del sòl de La Vall, i fer que fos exclosa de la protecció que li dona pertànyer al Parc Natural del Cap de Creus.
Per dues vegades el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha tombat les aspiracions de L’Administració per autoritzar urbanitzar La Vall. Els veïns, i la plataforma Salvem l’Empordà, a voltes a través de l’IAEDEN, han presentat diverses al·legacions i el TSJC sempre els hi ha donat la raó, instant al Govern Català a canviar la llei i els seus límits o del contrari a atenir-se al què la llei marca. 
Ara la Generalitat ha fet un nou intent d’excloure la Vall de Santa Creu del Parc Natural del Cap de Creus, a través de l’avantprojecte de la llei Òmnibus.
Perquè aquesta obsessió en urbanitzar la Vall de Santa Creu per part de l’Administració catalana ?
Un llogarret amb 33 cases, amb les infraestructures adequades a aquesta població, quina necessitat té de créixer amb noves construccions, de refer el clavegueram, fer més carrers, més pàrkings o una nova depuradora ?
No hi ha prous terrenys per construir, i pisos i apartaments ja fets, prop de les poblacions del Port de la Selva, Selva de Mar, o el mateix Llançà, com per anar a gratar en aquell lloc encara verge ?
El conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Ambient, Josep Maria Pelegrí, ha negat que l’exclusió de la Vall de Santa Creu del perímetre del Parc Natural del Cap de Creus, recollida a la llei Òmnibus, tingui per objecte ampliar els usos urbanístics del lloc.
Però la sospita d’interessos i d’especulació urbanística estan a l’odre del dia.
Sinó a què tanta insistència.
Quan un Govern presenta un avantprojecte de llei a informació pública un divendres i amb només set dies per a presentar-hi al·legacions, quan un Govern fa jugades d’aquesta mena, no ho fa sense cap interès.
I amb tot, si tant d’interès li suscita a la Generalitat la Vall de Santa Creu, i com diu, sense voler-hi cap profit urbanístic, el què hauria de fer és encarregar-se de mantenir en bon estat la carretera d’accés, netejant-la d’herbes i reparant-la, i fer les inversions necessàries per de restaurar i posar al dia el que sigui de més necessitat, per tal de conservar la Vall de Santa Creu com l’indret més singular d’aquesta part de la Costa Brava.

Salvem la Vall de Santa Creu !


Lluís F., Notícies del C. de C. .


Adreces d’informació :

Facebook :


Informació :










diumenge, 5 de juny de 2011

Menjar pels gossos, especial pels humans.


A diumenge 5 de juny de 2011.

Menjar per gossos, especial per els humans.


L’altre dia, mentre parava el Sol davant de l’oficina, va passar en Tomàs Joiosa, el masover del Mas ‘Volamat’. Duia els gossos a vacunar, en Xap, un llaurador ros de pel llarg barrejat de gos de tura, que ja té més de tretze anys, i en Nas, un altre llaurador, de pèl negre i curt, molt jove.
Es veu que Pere Castís, el veterinari, s’havia retirat el mes passat, i ara hi havia un noi jove, també veterinari, que li havia llogat el negoci.
S’estava bé allà al solet. Al tornar del veterinari, en Tomàs encara m’hi va trobar.
El nou veterinari li havia aconsellat algunes coses sobre l’alimentació dels gossos. Li va recalcar que el pinso específic, és el millor que se’ls hi pot donar.

-  Què els hi dóna vostè als gossos per menjar ?

-  Doncs ossos, una mica de carn, carcasses de pollastre amb arròs bullit i les sobres de vianda de casa.

-  Home, home, millor que no els en hi doni de carn ni d’ossos, ni deixalles, això no és una dieta equilibrada. El millor que els hi pot donar és el pinso, que és un aliment equilibrat, i porta específicament tot el que necessiten per gaudir d’una bona salut.

-  Però els gossos són carnívols, rossegar els ossos els hi encanta, i els ossos els hi van bé per les dents. Viés com corren a rosegar-los.

-  Sí, però, té que tenir en compte que els ossos no estan dissenyats especialment per a les seves dents. Nosaltres venem uns articles per a rossegar que assimilen ossos, però fets d’un material especial i adient per a ells.

-  Ah bé, també mengen restes dels peix que fa la meua dona, espines de llucet, i de vegades ossos de rap i tot.

-  Ui! Tingui en compte que el peix els hi pot provocar alguna disfunció intestinal, eh ? Fins hi tot es poden escanyar.

-  No, no passi ànsia, si s’ho mengen d’una bocarada, I el peix és molt bo per la salut.

-  Si, però no està preparat per a la seva adaptabilitat digestiva, el pinso ja té aquests ingredients que aporta el peix, i està preparat de manera controlada.

-  ‘Lu’ que de veritat els hi agrada és el pa remullat barrejat amb segó que dono a les gallines. Els tinc que fotre fora de mala manera, sinó se m’ho fotarien tot. Sort que els cereals són molt bons per la salut.

- Si, però atenció, el contacte amb els estris destinats a les gallines, pot contaminar el menjar i indisposar als gossos. El pinso ja porta la quantitat de cereals que necessiten per tenir un bon trànsit intestinal.

-  El que és curiós, és que quan passejo entre els trongers i agafo alguna tronja, mentre les pelo per menjar-me-les, els he n’hi tinc que anar donant alguna monja a cadascun, sinó, no em deixen ni trescamar. Qui ho diria sent gossos. Sort que la fruita és molt bona per la salut.

-  Té que anar amb molta precaució amb la fruita fresca que mengin els gossos. La fruita pot tenir la mosca o l’aranya, i els hi pot produir paràsits. Justament m’acaba d’arribar un pinso d’última generació, que segueix uns estudis nord-americans, que recomanen incloure trossets de fruita deshidratada, en una proporció científicament controlada.

-  Però si un dia ja els en hi vaig donar de pinso, però se’l van mirar amb cara de pena, van agafar cul i culina i van anar a ajeure’s a l’ombra d’un cirerer. Ja no els en hi he donat més.

-  Mal fet ! Al cap d’unes quantes vegades ja els hi hauria agradat !

El rampell Lluciferià del veterinari, va estorar i sorprendre en Tomàs, que es va voler disculpar.

-  És que em sembla un menjar tant sec, que em fa patir que els pobres no vagin restrets.

-  Home !  Aquí està la gràcia del pinso, és molt mès pràctic per la gent que té els animals en un pis quan fan caca, i es poden recollir les caquetes del carrer sense gaires problemes.

- Caram ! Així a la fi, el pinso dels gossos és un menjar concebut per a nosaltres. Ara entenc perquè als gossos de casa els hi agrada molt més ‘lu’ que cuina la dona.


Evidentment, el que ven pinso, no alava la bullinada de carcasses.


Lluís F., Notícies del C. de C. .