diumenge, 2 d’octubre de 2011

Catalunya entre l’al•legalitat i l’amiguisme.

A diumenge dia 2 d’octubre.

Catalunya entre l’al·legalitat i l’amiguisme.

I desprès passa el què passa, en Pere, en Pau o en Berengura, troben que el que és norma no els hi cau prou en gràcia, posen una denúncia i resulta que fan trontollar tot el sistema educatiu.
Resulta que la llei diu, però no ho diu prou clar, hi ha escletxes, pedaços i surgits ( sargits ) pels que la llei perd, i pels que els denunciants, amb mala fe o no, però en el seu dret, hi fiquen les estidores i ens hi fan un descosit.
Per què desprès de tants anys de governs catalans encara les nostres lleis pengen d’un fil ?
Què han fet els polítics catalans, com no han pogut tancar encara una llei ferma si resulta que els seus vots són tant importants per l’estat espanyol i pels partits que han governat Espanya ?
És que són de massa bona fe i se’n refien dels de Madrid només per què els hi passen la mà per l’esquena ?
No hombre, esto ya está bien así, no hay que tocarlo mas, nosotros nos haremos el sueco y mientras todo vaya tirando no hay problema.”
Ja me’ls veig per un forat. I els catalans seny i poca fressa, que qui dies passa anys empeny.
Només que quan ens surt un “respondón”, tothom s’esglaia i es caga a les calces.
Desprès el govern català de torn es fa l’ofès i demana l’airada col·laboració del poble  per què ajudi en un problema que ells han permès que existeixi durant anys i panys. I continuarà durant.
Passaran uns dies d’efervescència catalanista, el govern espanyol dirà que “El catalán en Cataluña ya está bien como está, por qué ya va bien que esté así.”. , els jutges diran que “Mire usted por donde, tampoco es para tanto, claro está que las cosas son como son, vayan ustedes apelando.”. Al cap d’una setmana ja no se’n parla, al cap d’un mes ja ningú se’n recorda, i a esperar el pròxim ensurt.
M’estan fent creure que el govern català gaudeix amb les lleis que pengen d’un fil, que disfruta amb els malentesos legals, i sobretot fent ballar al crèdul poble amb ridícules sardanes patriòtiques per intentar guanyar un punt davant de Madrid, cosa que no són capaços de fer per ells mateixos en un “un contra un”.
La cagada de voler posar el ‘CAT’ a les matrícules, els problemes d’etiquetatge en català, els noms dels comerços en català, el català a les escoles o als jutjats, sembla ser que només són coses que es compleixen si l’implicat vol, sinó, com que la llei fa aigues, el que hi és contrari pot reclamar, recórrer i de ben segur mantenir la seua postura temps i temps, per què la llei catalana té ambigüitats prou acceptables com per què amb prou dosis d’espanyolisme, es pugui tractar aquesta com un mitjó brut.
De moment no val la pena somiar truites amb què l’independència és la solució a tots els nostres problemes amb España.
És hora d’entendre que per negociar amb els nacionalistes espanyols no n’hi prou en què ens deixin passar la barca de franc. S’han de tenir un parell de cordons, fotre un cop de puny a la taula de Madrid, i parlant clar i català se’ls hi ha de fer entendre que Catalunya pot ser el sèu pels pals d’España, o una pedra a la seua sabata.
Només cal que triïn, i desprès nosaltres ser ferms i conseqüents segons sigui la seua decisió.
És clar que també podem anar fent com en Met de Ribes.

Lluís F., Notícies del C. de C. .        

2 comentaris:

  1. Em sap greu, però jo crec que podria acabar guanyant en Met. Espero que no.

    ResponElimina
  2. Esperem que al final no fem la fi d'en Met. Si no, ens convindrà aprendre a nedar molt bé i a saber guardar la roba, ha,ha,ha. Salut !

    ResponElimina