dissabte, 6 d’agost de 2011

Jo sóc de poble.

A dissabte 6 d’agost de 2011.

Jo sóc de poble.

A la República del Cap de Creus no hi ha cap ciutat. Tot són pobles, fins i tot la capital.
Ser de poble, però, no és només viure-hi, és una actitud diària i constant davant la vida.
És aquell sentiment que et permet saber el què és teu davant l’universalitat del món.
És allò que et permet saber d’on ets davant la ciutadania mundial.
És l’esperit que a la gent de bé, no pas als baliga-balagues que creuen que un poble és un joc que poden modelar al seu gust fins destruir-ne l’essència, a la bona gent, dic, l’esperit del poble els fa retrobar-se amb emoció amb les paraules amables per a qualsevol desconegut.
‘Bon dia’, ‘adéu-siau’ i ‘passi-ho bé’ s’esmercen sense por ni vergonya.
L’actitud de poble, vilatana, és tancada per poder rebre i integrar, és desconfiada per poder confiar en els confiats, és ferma per poder ser flexible amb qui s’ho mereix, és lluitadora contra tot el que es bel·ligerant, és en el fons resistència, obligació, honor, terra, costums i llengua.
És tot el contrari a les pràctiques bonistes, inútils i populistes que promouen pedants polítics ‘modernillus’ pseudo-patriòtics, i la Confraria dels Talossos.
La tele s’ha de mirar entre línies, no engolint tot el que deixa anar sense rumiar-hi.
És contraposant notícies aparentment inconnexes, quan, de cop, se’t presenta la veritable informació del món en què vivim.
Per exemple, un programa de televisió explica la vida dels nou vinguts i immigrants i la seua integració als pobles petits. Entrevisten a persones sud-americanes, àrabs, africanes i de l’Europa de l’est, i el que cridava l’atenció, era que més o menys bé, tots responien en català. Aquest detall va fer que l’entrevistador preguntés per la raó del domini de la llengua. Tots van explicar que en els pobles petits, la coneixença del català i el seu ús, és una de les necessitats prioritàries per poder sentir-se ben acollit, i és un mitjà molt efectiu a l’hora d’aconseguir una plena integració en la comunitat.
Així ho percebien tots ells, i encara que no en tenien una necessitat indispensable, l’actitud dels vilatans així els hi feia entendre; és molt important parlar en català per poder aconseguir una plena relació amb els veïns.

* * * *
En un altre programa de televisió feien una entrevista a la senyora, que des de fa molts anys s’encarrega de la neteja del despatx del President de la Generalitat de Catalunya. Ja va treballar amb el President Tarradelles, desprès amb Jordi Pujol, amb Pasqual Maragall, amb José Montilla i ara amb l’Artur Mas. El detall va ser que a les preguntes de l’entrevistador, la senyora responia en castellà. Tants anys treballant a la Capital de Catalunya, al cor de Catalunya, dins el lloc de lu català per excel·lència, i contesta en castellà.
Evident.
És evident que el Palau de la Generalitat de Catalunya no és en un poble, i és evident que aquests Presidents de la Generalitat de Catalunya no són de poble. Només són polítics i màxims exponents de la Confraria dels Talossos.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada