Racionalitzacions antipàtiques.

A diumenge 9 d’octubre de 2011.

Racionalitzacions antipàtiques.

Abans de continuar retallant en els serveis i les prestacions que impliquen rebaixes en la qualitat dels sectors primordials per a tota la societat, bé que es podria mirar més atentament cap a les prestacions de les que es beneficien alguns col·lectius i classes socials, poc racionalitzades i no sotmeses a una estricta necessitat.

Els alts càrrecs del govern, politics de tota mena, administradors de l’estat, que a part de cobrar uns sous pou suficients, encara disposen de targes amb les que paguen tota mena de dispendis i dietes astronòmiques a compte de la butxaca del contribuent, són una veritable sangonera.

També els treballadors de l’estat, els concertats, i els funcionaris disposen de privilegis que discriminen a la resta d’empleats.

Targes per què la família viatgi gratis o targes per anar a dinar, quan als llocs de treball moltíssims d’aquests treballadors, ja disposen de menjadors en funcionament, també targes pels mòbils, i targes que ni ens imaginem, tot això amb la màniga ample i sense un veritable seguiment, suposa per a les arques de l’estat una despesa enorme.

Però és clar, aquestes coses són difícils de bellugar, el dels uns per què són ells mateixos els que s’ho han votat, i els altres per què són guanys aconseguits en les lluites sindicals. Podeu estar segurs que els sindicats protegiran molt bé els drets aquests col·lectius en que els treballadors es compten a tants per metre quadrat. A mi, a l’oficina, encara és hora de que passi algun sindicalista a preguntar-me burro que et fa mal.

Dispendis i despeses que en hores de crisi et fan mirar de reüll a certs ‘empleats’.

Una altra cosa poc comprensible és que tot jubilat, només per ser-ho, i sense tenir en compte el seu poder adquisitiu o la quantia de la seua pensió, té dret per igual a les rebaixes i descomptes que dóna l’estat.

És que complir els 65 anys o menys, et fa pobre de mena ?

Per què en tota classe de bons, i el preu per l’accés als sistemes de sanitat, de transport o de lleure i als viatges concertats a de ser per a tots els jubilats per igual ?

L’Inserso i les Residències de Vacances durant molts anys van i han estat copades per la mateixa mena de jubilats. I no eren pas de les classes més necessitades.

Seria lògic establir un preu mínim segons el poder adquisitiu de la persona en qüestió.

Uniformitzar els drets a les prestacions que dóna l’estat sense un control és discriminatori, ens surt car als contribuents exempts, i priva a la veritable gent necessitada de les ajudes i oportunitats per poder millorar mínimament en els aspectes socials, sanitaris, i per què no, lúdics, de la seua vida.

Evidentment la uniformitat vol menys feina, dóna menys mal de caps, i menys antipaties als governs.

Està vist que el ‘café para todos’ no pot funcionar, per això aquí s’ha establert ‘el cafè per alguns i la malta per a la resta’.

Lluís F., Notícies del C. de C. .