dilluns, 9 de juliol de 2012

Política amb pilotes


A dilluns 9 de juliol de 2012.

Política amb pilotes.

Haig d'admetre que el futbol no m'entusiasma, però els partits Barça – Madrid, o si de cas, els de 'La Roja', els miro amb l'esperança d'una victòria blaugrana.
Amb tot, deslliurat d'una eufòria encegadora, l'ús del futbol com una eina de reivindicació política i nacional em cansa i em desmoralitza.
No sé, em dóna la impressió que no hem avançat ni un mil·límetre en eficàcia ni en imaginació en la lluita per les nostres aspiracions catalanistes.
Encara hem d'abastir-nos d'allò que 'el Barça és més que un club' per reivindicar el fet diferencial català davant d'Espanya.
Visualment està molt bé fer lluir la nostra demostració de catalanitat en els partits de futbol, però em sembla que a la pràctica això ens manté en una línia de resultats que no mostren res de nou desprès de tants anys.
Radicar la política en el futbol ja rancieja. I m'atreveixo a dir que rancieja per la nostra part, com catalans que som, perquè la part espanyola també és rància.
Si ens contraposem a tots aquests abanderats espanyols que aprofiten la victòria de la selecció Espanyola per fotre't pels morros la grandesa de tal pàtria i la submissió que li devem els súbdits, aquests que som insurgents, contestataris i menyspreadors de tal excelsa grandesa futbolera, podem acabar com un reflex de la descomposta i insidiosa caverna, a l'altre extrem.
És ridícul que a hores d'ara encara sigui el futbol el qui ens hagi de fer de plataforma política reivindicativa, tal com ho és pels nacionalistes  espanyols repressora i discriminadora
vers Catalunya.
Encara no és hora de fer un pas endavant ?
No és temps de que siguin els polítics catalans els qui prenguin plenament consciència de la política que s'ha de fer per aconseguir resultats estables i positius en les nostres demandes socials i nacionals catalanes més enllà dels partits de futbol ?
La rivalitat esportiva està molt bé per gallejar una estona uns o altres mentre es foten quatre coses a una pilota,  o per donar voltes amb el cotxe tot pitant i deixant anar o haver-se d'empassar uns o altres els seus sentiments nacionalistes segons els gols.
Però a l'endemà nosaltres som on sempre.
Què hi vols fer, haurem d'esperar el pròxim partit de futbol per fer un pas més cap a la solució dels nostres problemes de país.

Jo sóc català, català, català !
Tral·larà, tral·larà, tral·larà !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

1 comentari:

  1. Completament d'acord.
    Ja ho diuen: Catalunya és menys que un club.
    De moment.

    ResponElimina