dimarts, 26 de juny de 2012

Sant Joan, equinocci.


A dimecres 26 de juny de 2012.

Sant Joan, equinocci.

1-    Temps.

Al sortir de casa noto que l'aire està impregnat d'olor de formatge curat i de llenya cremant en algun forn matiner. Davant meu apareix apreparada la Fira de l'Abad, un mercat d'aparença medieval.
Molts firaires, guarnits amb roba de l'època preparant les parades, i els pendons i ensenyes penjades ziga-zaga, ziga-zaga, per tot el carrer em transporten de cop al temps de misenyor.
Enfilo el carrer pel bell mig, solitari, encara no hi ha públic. Aquella ambientació i els abres que llueixen verds i ufanosos a banda i banda del carrer, en recorda Duloc amb tota clarividència.
Uns metres més endavant, però, ja fora d'aquell escenari, se m'esvaeix del cap tota esperança de creuar-me amb un Ogre i un Burro, o amb un cartell propagandístic canterell i musical.
És la Revetlla de Sant Joan. Ara hi caic. Ha arribat l'istiu !
La maquinària turística s'ha posat en marxa.
Pel camí rumio de com i tant han canviat els temps i les coses.
Del mercat medieval, del paisatge universal de Llançà de vinyes i olivassos, dels horts i els carrers de terra i de sorra, de trulls i cellers, de xerxes de cànem i d'olor de brea hem passat, amb quatre passes, sembla, al Llançà 2012. Tot evoluciona, tot es modernitza.
Prop d'una cantonada un venedor ambulant marroquí em reclama l'atenció. En un moment m'ofereix un sortit de llapits de memòria de diferents gigabits. També treu uns ratolins tunejats de variades formes, un teclat de goma flexible i enrotllable, uns draps antiestàtics, caixes de múltiples connectors i adaptadors, un suport per portàtil tri-ventilat, una planta feta d'un material 'especial' que atrapa les radiacions, USB's i allargadors de tota mena. Res d'això em fa falta, li dic amb un somriure, i segueixo el camí.
Ai caram, el moro no m'ha ofert ni ulleres de sol, ni tornavisos, ni rellotges, ni llanternes, ni claus Allen, ni encenedors de colors, ni llargavistes, ni alfombres pel menjador, ni bolígrafus de noies en bikini. Ja ni CD's ni DVD's recopiats fins l'infinit. El món canvia i les seues necessitats també.
Un n'és espectador lineal i temporal. De l'edat mitjana a l'era dels computadors en quatre passes. I ara no m'ho a semblat. Ha passat.

2-    Mòbils.

Prenc una cervesa a la barra del Voramar. Tothom és a la terrassa. Només un grup de cinc noies joves comparteix la barra amb mi. Parlen animadament sobre el mòbil que tenen i els que voldrien i haurien de tenir. Tot eren pros i contres sobre Galacssis, Montes Carlos, HTCes i Blacks Berrys.

-A mi me'n fa falta un que ho col·loqui i reculli tot ràpidament i fàcilment, diu una.
-A mi m'interessa un que sigui pràctic i intuïtiu, que no hagi de perdre el temps amb moltes instruccions per aprendre qualsevol cosa, diu una altre.
-A mi me'n convé un que no es quedi sense bateria en el moment més inoportú, que sigui robust, però guapo, demana una tercera.
-Jo en voldria un que fos fàcil de fer anar, amb bona cobertura i que fos fiable, apunta la quarta.
-I que posés rentadores, exclama la del fons.

Tot d'una es fa el silenci, i com una revolada d'istornells, cada una posa el seu mòbil a sobre del de la seua companya, l'un sobre l'altre, fent una pila.
Seguint algun ritual desconegut per mi, retiren les mans de la barra i es miren el túmul electrònic sense badar boca.
Jo, giro el cap vers elles i pregunto amb cert interès:

-La mida importa ?

Elles em responen com el cor del La-la-la :
-És clar que la mida importa !

3-    La Roja.

He coincidit a l'ascensor amb el veí del segon. Duia posat a la cara una mena de somriure picardiós.

-Avui nit de berbena, eh?, em diu.
-Si, si...
-Sap que ha guanyat La Roja ?
-Si, ho he escoltat a la radio.
-El del tercer, com cada vegada que guanya Espanya, per celebrar-ho, ha pujat al terrat a tirar tres coets, m'apunta, ara amb un gran somriure.

4-    Protesta multilingüe.

Per fi a casa. És tard, però per mi és bona hora per llegir amb tranquil·litat l'entrevista que es publica a la contraportada de 'El Periódico' de Catalunya. És una entrevista que em va fer la Gemma Tramullas per parlar del meu llibre 'Recull casolà'.
Un cambrer "lingüista". El Periódico és un diari de gran tirada, és fantàstic poder-hi sortir.
Llegeixo detingudament, intentant fer-me passar per un lector llunyà, sospeso les meues paraules i intento percebre si m'he explicat prou clar i català, si el que em llegeixi entendrà el fons del què viu dir, les meues intencions. A la fi em dic a mi mateix que està molt bé.
També tinc l'edició en castellà. La llegeixo amb curiositat, i amb una certa intenció lingüística inquisidora adquirida aquests últims anys.
Se'm fa estrany veurem parlar del català en castellà.
Protestant de la discriminació que pateix la meua parla catalana per part del català normatiu, en castellà (!).
Millor que millor, penso.
Per protestar contra l'atac que el català normatiu institucional etziba als parlars locals i dialectals, ho faig en català, en castellà, i si fa falta en èlfic i en la llengua de Mordor.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada