dilluns, 2 de gener del 2012

Parc natural si, reserva no.


A dilluns dia 2 de gener de 2012

Parc natural si, reserva no.


L’Ignasi Bonpap Ipeles estava assegut a la terrassa del Ticu-Ticu. Davant seu, la plaja recent preparada per rebre als primers turistes de Setmana Santa, sense les restes de canyes, socs, plàstics i llaunes lluïa impol·luta i solitària. Ben pentinada per l’última passada de les màquines, es deixava acaronar per un mar com un seu.
Aquella visió li va recordar Lalnàç de la seua joventut. Quan venia de Barcelona amb els pares, a voltes amb tren, per pocs dies, o amb el cotxe per l’inacabable carretera de terra quan venien a passar l’istiu; es podien considerar dels primers turistes del poble, quasi aventurers, però només quasi.
Al girar el cap, però, l’imatge s’esvaïa, el club nàutic, el pàrking de l’Engolidora, els pisos del passeig, les urbanitzacions enfilades als turons, el quitrà del Sorral, tota la rècula de botigues, API’s, bars, pizzeries i restaurants havien esborrat les casetes del seu record, inclosa la seua. Havien desaparegut les vinyes, els olivassos, els tamarius, els xiprers i els canyers. Havien reduït el regne de la sorra només al que era la plaja, de la que, ara, en prou feines se’n movia ni els dies de tramuntana.
En un parell o tres de mesos arribaria la invasió de turistes, de cotxes, la massificació. Quin descontrol, pensava.
En aquell moment en Xicu Malla va sortir a la terrassa del Ticu-Ticu amb el Bitter Kas del migdia a la mà. Havia reconegut a l’Ignasi, assegut d’esquenes al local, i s’hi va arribar per saludar-lo.
L’Ignasi Bonpap i en Xicu es coneixien de tota la vida. La primera casa que els seus pares van llogar per passar-hi l’istiu, va ser la d’en Xicu. Ells eren de la mateixa edat, en aquella època en comptaven 19.
Els avis i la mare d’en Xicu anaven a casa dels consogres, una petita caseta de pescadors al carrer de la Mirandola. En Xicu i el seu pare passaven les nits de l’istiu al llagut tirat a la plaja; nits dins, nits sota.
No eren pas els únics en fer aquest negoci. N’hi havia més de dos i més de tres que es llogaven la casa per treure’n unes peles, que a l’hivern, servirien per espassar una mica la misèria que oprimia tothom per culpa de gropades i llevants.
Des de llavors sempre s’havien tractat, cadascú al seu paper, fins a cert punt.
Anys més tard, els Bonpap es van fer una casa a primera línia de mar. Era la tercera casa de gen bé de Barcelona que es feia al Port. Els primers havien estat els Corriola, i els segons els Granejànt.

- Ep ! Senyor Ignasi ! – va saludar en Xicu.
L’Ignasi va aixecar el cap i va allargar la mà amb un somriure.

- Hola ! Com va Xicu ?

- Miri, fent el toc abans de dinar. Han vingut a passar uns dies ?

- Si. Estarem una setmaneta per aquí. Només hem vingut la dona i jo.

- Sembla que tindran bon temps. Acaben d’arreglar la plaja.

- Ara m’ho estava mirant. Com ha canviat tot amb aquests anys. Com s’ha perdut tota aquella bellesa que tenia el poble. Tot tant net, tot tant natural. Tots ens coneixíem. I aquell bé de Déu de peix. Te’n recordes de les torrinyades de besucs, sards i llagostes que fèiem davant de casa. Quins estius. Amb quina tranquil·litat es vivia. Ni tanta gent, ni cotxes, ni tant formigó – va dir el senyor Ignasi assenyalant d’un cop de cap el club nàutic. Com s’ha fet malbé tot; s’ha perdut tot l’encant del poble i la naturalesa del lloc. Tot ha canviat per malament. Abans el Cap de Creus si que era un veritable parc natural. Oi, Xicu ?

- Home, que vol que li digui, per mi tot ha canviat per bé. De con vostè parla, con es fotien les torrinyades de llagostes, a casa ens fotíem de gana i de fàstic. Us llogàvem la casa i jo dormia a sota del llagut. Tenia unes males espardenyes que sempre duia penjades a l’esquena per no gastar-les per què em tenien que durar tot l’any. Si que tots ens coneixíem, però a vos, des de la Font de la Creu fins a la Mirandola tot us eren barretades, i ara dingú us coneix. Dels pocs cotxes que passaven, un era el seu, de les tres a quatre barques forasteres, una era la seua. Vosaltres teníeu una de les cases més maques arran de mar; és veritat que ara hi ha un bloc de pisos no gaire llustrós; poder no us la hauríeu d’haver venut la casa. Vos no trobeu a faltar un parc natural, vos trobeu a faltar la reserva ‘d’indius’.


Intentar complementar amb equitat, habitants i parc natural protegit, és feina de tots els implicats. Conèixer el valor del lloc un hom viu i preservar-ne la naturalesa, és tant important com el mantenir els mitjans i la qualitat de vida digne de tots els seus habitants. 


Lluís Feliu

2 comentaris:

  1. Brutal!!

    Avui dia, però, quan sembla que per sort s'hi ha posat una mica de fre, ha aparegut una altra manera de construir "reserves", més subtil però igual de destructiva culturalment, que és la del "pessebre vivent": Tots els pobles que han mig resistit la febre del totxo, ara viuen del que varen ser: Plaques i més plaques pels carrers per explicar la història -fins a cert punt està bé, però hi ha cada poble que més val comprar-se un llibre i acabes abans-, triumvirats, festes d'oficis antics,... Només falta que l'alcalde dicti un ban on s'obligui els habitants a vestir "de pescador" de segle XIX els caps de setmana per atraure turistes.

    ResponElimina
  2. Callaa!!! Que l'any passat vam tenir la primera Festa medieval, i per aquest any ja pensen preparar la medieval i la DELS ANTICS PESCADORS !!
    I resulta que van prohibir a la peixeteries tenir les paradetes al carrer perquè resulta que no eren 'prou higièniques'. A la fi l'aburditat al govern. Salut !

    ResponElimina