dissabte, 30 d’abril de 2011

La primavera ve plena d'oportunitats.


A dissabte 30 d’abril de 2011.

La primavera ve plena d’oportunitats.

A la República del Cap Creus han obert un ‘xino’ de roba de moda.
Tenen una exposició de fandilles i vestits molt bonics i molt curtets. Al passar, fan pensar que si aquesta primavera les noies es decideixen a comprar-los, serà una glòria veure passejar tanta flor i tant ben apreparada.
Tots hi hem estat d’acord.
La neboda d’en Jan, que acabava d’arribar de l’institut, ens ha dit que ja comencem a tenir converses de vells verds.
Apa ! Apa ! Lu que passa és que en aquestes edats, tenim la sensibilitat cap a la sensualitat femenina molt àgil. I més jo que soc solter i estic més sol que un mussol.
Sigui com sigui, m’ha donat la impressió que aquesta primavera posa al nostre abast les coses per a molts desitjades.
Als barcelonistes se’ls hi ofereix l’oportunitat de guanyar la Champions i la Lliga, als politics l’oportunitat de treballar pel seu poble. Els que hi són podran explicar per què han de continuar, els nous que hi volen entrar, tindran l’oportunitat d’intentar conquistar als votants.
Aquesta primavera el cel és clar, l’aire és net de radiacions, les muntanyes són verdes i florides, el Sol brilla i escalfa als redossos, la ribera baixa, la tramuntana justa i la pia fusta.
La primavera ens brinda oportunitats i opcions : la moda del ‘xino’, la Copa de la Champions i de la LLiga, l’Alcaldia; diferents anhels segons cascú.
Com que segons la neboda he entrat en l’edat dels vells verds, ja us podeu imaginar el meu desig. 

Lluís F., Notícies del C. de C. .  

diumenge, 24 d’abril de 2011

Coses de Pascua.


A diumenge 24 d’abril de 2011.

Coses de Pascua.

L’altre dia, per celebrar les festes Pascua, vaig anar al Voramar a fer el vermut. En aquell moment encara no hi havia forasters.
En Jan servia dos entrepans als Mallols, asseguts a la barra. Pare i fill s’avenien molt en tot, excepte en el futbol; el pare era acèrrim del Real Madrid, i el fill ho era del Barça, antagonistes futbolístics.
Al seu costat, l’Arnau Clot, el lampista municipal, un tipus pacient i una mica fofetis, feia la cervesa. El cunyat d’en Jan, rere la barra, s’havia servit un grapat d’olives en un platet mentre obria un Bitter Kas.
En aquell moment va entrar en Vicenç de Cal Viu. En Vicenç era hortalà. Tenien l’horta a l’entrada en una planura a l’entrada del poble.
En Vicenç era solter, vivia amb els pares, ja molt grans, al mas de la propietat.
En Vicenç era un bon home, enreonat i simpàtic, però una mica especial poder; alguns deien que era fluix de cervellina, altres que no era ben tret, o curt de gambals, també n’hi havia que deien que era un caluix, un cardalús, un banau, un babau, un tanau, un tanasi, un toliagis, un feliu; poder tot era culpa del seu petit problema de dicció.
Desprès de demanar un tallat. Ens va llençar una pregunta a tots els presents.

- A que no sabeu que he menjat avui per esmorzar ?

- Home Vicenç, com vols que ho sapiguem.

- Va, proveu d’endevinar-ho, és una cosa molt bona.

- Un parell de xuies, dugues arengades amb pa amb tomata, i un porró de vi – va aventurar el pare dels Mallols, poder pensant amb els seus gustos.

- No home, és més petit i molt bo, i comença per la lletra ‘M’ ...

- Doncs, torrades amb melmelada – va dir en Jan.

- No.

- Mel i mató – va proposar el fill dels Mallols.

- No.

- Maduixes – diu el lampista.

- No.

- Macedònia de fruites – vaig deixar anar jo sense gaire convicció.

- Nooo.

- Mantega amb sucre – digué el cunyat d’en Jan.

- Nooo.

- Magdalenes ? – suggereixo.

- Doncs no.

- Em sembla que marihuana – va apuntar el fotetis.

- Que nooo.  

- Mongetes – diu el fill.

- Apa, noo.

- Un pinso de mistela – salta en Jan.

- Que noo, és per menjar, no per beure.

- Collons, doncs macarrons – va sentenciar el pare.

- Tampoc són macarrons. Us doneu ?

- Sí, va, vinga, que ens hi estarem tot el matí.

- De veritat us rendiu i voleu que us ho digui ?

- Siiiiiiii !!

- Doncs muunyoooools !

- ( !!!!!!! )

I dilluns la Mona, que el mico ja el fem prou sovint !

Lluís F., Notícies del C. de C. .      

dissabte, 16 d’abril de 2011

De gavians, passerells, mussols de rec i ous.


A dissabte 16 d’abril de 2011.


De gavians, passerells, mussols de rec i ous.


A la República del Cap de Creus els gavians sempre ens emmerden per tot allà on passen, i tot lu que toquen. Talment passa a Catalunya.
En algunes poblacions la seua presencia s’ha fet insuportable, fins al punt de que s’han vist obligats a intentar suprimir-los. Però és clar, un hom no els pot eliminar per la força, s’ha de fer d’una manera civilitzada, per tant s’ha de contractar una empresa de sanitat mediambiental, especialitzada en el tema d’ocells i ocellots. Aquesta empresa té un pla d’eliminació no traumàtic, que consisteix en canviar els ous dels nius per ous de plàstic, els gavians coarien, coarien però els polls no naixerien i així, al final, el número de gavians cada cop seria més petit. 
Encara que en un primer moment semblés que l’aplicació d’aquesta tàctica és la menys agressiva, de fet ha de provocar severs traumes psicològics als gavians, que veuen que procreen, couen els ous i al final no neixen els fills.
Una aplicació molt subtil si es possés en pràctica amb la política.
Els gavians immersos en la seua eufòrica còpula reproductiva, es veurien veritablement mimvats en la seua espècie si els catalans hi posessin els ous.
Els gavians, però, gaudeixen de la simbiosi d’altres ocells que els afavoreixen. Els passerells, per exemple, són fàcils de convèncer i temen els xisclets dels gavians. També hi ha una raça d’ocell català, el mussol de rec, que quan està de festa i gresca en diu les mil i una dels gavians, però una vegada són asseguts a l’assemblea d’ocells, es foten el bec a la butxaca i no diuen ni piu; ni volen, ni saltironen, ni voten.
Que hi voleu fer, la senyora Catrina sempre diu que les gallines són un bestiar molt bèstia, i que la resta de l’aviram els hi anaven al darrere.
Total, que veient com està el corral, i la societat avícola, on de veritat pot fer la primera pela l’empresa de sanitat ambiental, es amb la fabricació d’ous xarbots de talla grossa, com els de vestruç.

Per què els vestrussos és lu que més abunda.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

diumenge, 10 d’abril de 2011

Prevenir ans que curar.


A diumenge 10 d’abril de 2011.

Prevenir ans que curar.

Sembla evident que l’educació, els modals i el respecte no són virtuts innates en els animals, ni tan sols en els racionals.
Són aptituds i actituds que s’han d’ensenyar i s’han d’aprendre sota el perill del càstig o el reny a qui no les compleixi.
Els animals joves i els cadells, se’n porten més d’una bordada o alguna queixalada si no respecten l’ordre del grup o la jerarquia.
En altres èpoques, la mainada i els joves aprenien educació, respecte, i normes de convivència sota la por del càstig fins que no entenien aquelles ordres, fins que no eren adquirides i assimilades com el millor per l’individu i per la bona marxa de la societat mateixa on vivien.
Per què les societats tenien el càstig i la repressió com ha eina per ajudar a inculcar aquestes virtuts i maneres de comportar-se ?
Doncs perquè inevitablement els nens i els joves tendeixen a actuar en contra de les ordres i les normes establertes, és inherent a la seua etapa de la vida i així a estat a través dels segles.
Anys enrere, obviant i menyspreant les previsions seculars que havien dut a terme les societats, la Confraria dels Talossos, en lloc de configurar un pla de formació adaptat als temps que corrien, i adequant les mesures coactives aplicades a l’ensenyança o desobediència de les normes de convivència i comportament als nens i joves, adaptades a la sensibilitat social del moment, en un rampell de modernitat, va establir que no es tenia que establir cap mena força coactiva en l’aprenentatge dels joves.
Que això havia pogut traumatitzar a tots els que ho havien patit fins ara.
Evidentment, la llei de la vida, però, va seguir el seu cicle aliena a les modernes tècniques.
Els nens i joves, lliures de cap amenaça, han actuat segons el seu natural instint.
Ara la societat comença a trobar que l’educació, el respecte, els valors socials i de convivència estan sota mínims. Alguns individus radicals han establert com a socialment acceptables els seus actes llibertaris.
S’han magnificat els drets i minimitzat les obligacions, arribant a situacions caòtiques i asocials, on el predomini de certs grups que anteposen les seues causes, moltes vegades tant sols lúdiques i de preferències personals, al benestar del poble en general i al respecte de les normes de convivència i bons modals.   
En l’ensenyament públic, pilar principal de la societat, la manca d’autoritat en vers els joves a propiciat l’establiment del mínim esforç.
Si el que pretenia la Confraria dels Talossos rebaixant la pressió i l’autoritat sobre la massa escolar pública era imitar la suposada alliberada bona vida de les classes altes i benestants, buscant una modernitat populista, vana il·lusió i magre favor a fet en realitat al poble.
Només una educació pública forta, que premiï l’esforç i es concentri en la màxima preparació dels alumnes, i no en les estadístiques d’aprovats basades en rebaixar el nivell de les matèries, és la que aconseguirà fer que la igualtat d’oportunitats entres les diferents classes socials, sigui més real. Cal fer treure el màxim profit de l’ensenyament públic, per fer cultes i competitius a la major quantitat de ciutadans possible, i no volent preparar-los només per a grans carreres i màsters socio-psicològics, sinó donant als oficis la gran importància que tenen en la nostra societat, ja que són una excel·lent oportunitat per incorporar-se a la vida laboral pels qui estan realment preparats. Les classes socials més altes, si ho volen, ja ho poden aconseguir pels seus propis mitjans.

Això és el que s’havia de preveure.
Ara s’haurà de curar.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

diumenge, 3 d’abril de 2011

Brunyol, brunyolet de l'Empordanet amb el permís de Barcelona.


A diumenge 3 d’abril de 2011.


Brunyol, brunyolet de l’Empordanet, amb el permís de Barcelona.


La parla de la República del Cap Creus, per pura proximitat, es correspon amb la de l’Alt Empordà. I poder, fins i tot, el caràcter i la manera de ser.
També patim conjuntament l’extermini lingüístic a mans de les autoritats competents del Govern de Barcelona, i estem venuts als rampells psicòtics i a les gracietes idiomàtiques que tinguin a bé practicar els ‘entesos’ de torn.
Ai ! Mira per on, ara els hi ha anat bé que aquests ‘curiosos’ de l’Empordà, diguin ‘brunyols’ als ‘bunyols’. Han donat el vist i plau i la benedicció urbi et orbi per què la paraula s’usi i es conegui arreu.
Que típic !
Apa doncs : Brunyols de l’Empordà. Ja tothom ho fa servir com si fos cosa de tota la vida; és que aquí ja ho és de tota la vida, però si mirem alguns anys enrere, ningú que es preués de català intel·ligent i cultivat hauria acceptat tal forma, ans ens hauria recriminat al fer-la servir.
( Sabíeu que en castellà antic la forma era ‘bruñuelos’ ).
Els mitjans de comunicació han pujat al carro de la nova descoberta i ho fan públic i fidedigne.
Fins i tot els d’aquí, que coneixien la paraula de sempre, ara ja l’escriuen sense vergonya.
Es veu que no tenen cap mena d’amor propi ni iniciativa, i han d’esperar que els dinosaures de Barna ho donguin per bo.
I alguns paisans, fent gala del caràcter de crèduls i de dats pel culet que ens caracteritza, exclamen : Santa Llúcia ! Jo no ho havia sentit a dir mai ! Quina sort que des de Barcelona ens en hagin fet assabentar !
Brunyols sí, aquest cop la indiscriminada verbigràcia de la capital ens ha tocat una paraula amb la vareta màgica, mentre, continua la destrucció de la nostra parla sense que dingú mogui un dit, els filòlegs i la gent de la terra que hauria de lluitar per la nostra parla i fer-se sentir, encara que sigui picar ferro fred, no diuen ni piu. Però és clar, els tècnics ja se sap que són més papistes que el papa, i no fos que alguna ‘eminència’ els fes quedar en ridícul.
Bé, ja aniré botzinat jo, que no tinc cap estudi ni cap simpatia pels restrets de la normalització lingüística, que per si no ho sabeu, normalització vol dir sistematització, actuar per sistema.
Però si parlem de dolços, ara que s’acosta Setmana Santa, hem de parlar de les coques de greixons. Greixons és una altra paraula que aquí li ha tocat desaparèixer, aniquilada per ‘llardons’. Encara, temps enrere, a les pastisseries es podia llegir ‘Coca de greixons’, però culpa per les circumstàncies de caràcter que he esmentat abans, ja ho han canviat per Coca de llardons’.
La paraula ‘greixons’ és al diccionari normatiu, amés, l’aparell per fer greixons diu que és la ‘greixonera’. El diccionari normatiu no recull cap màquina per fer llardons, que seria ‘llardonera’, no obstant, la paraula que fan imposar és ‘llardons’, entre llard o greix, s’imposa el llard sense l’eina per fer llardons. Sospitós.
Un altre exemple és el mot ‘clivilla’, ieisme de ‘clavilla’. Aquí tota la vida n’hem dit ‘clivilla’, ara per la nefasta i abusiva influència de l’estàndard de Barna, em girat la llenga, i fins i tot la gent gran intenta dir turmell.
Turmell cap aquí, turmell cap allà. Doncs mireu, segons els diccionaris normatius, l’os que hi ha dins el turmell s’anomena ‘os clavillar’, no ‘turmellar’, però és clar, la paraula que ha de desaparèixer, tenint tota la raó de ser, és la d’aquí.
On són els equànimes savis lingüistes de la pàtria per dictaminar les paraules més properes a la realitat, no a la capital ?  
Doncs són amb l’escombra, escombrant capa casa.
El mot ‘espàrgol’, també dit ‘espàrrec’, és al diccionari normatiu, però està destinat a desaparèixer. Fins i tot els que en fan fires i menjades populars, essent d’aquí de tota la vida, s’anuncien amb el forà ‘espàrrec’, al igual que ho fan les publicacions locals.
A Figueres hi ha el Museu del Joguet, doncs ‘joguet’ també se’n va.
Anys en rere el nostre vocabulari gaudia de dugues formes : ‘De joguina’, per referir-se a quelcom fràgil, senzill, poc consistent, només per jugar-hi, i ‘joguet’ per definir l’estri de joc en sí mateix.
Doncs per la influència obligada, ja només es  fa servir ‘joguina’ per referir-se al estri. ‘Joguet’ s’ha perdut i ‘de joguina’ també.
I tantes, i tantes, i tantes altres.

Resistència dialectal !

Lluís F., Notícies del C. de C. .