dimecres, 4 de gener del 2017

RCC 2017.





29 /

Dimecres 24 de maig de 2017.

No eren morts.

No, no eren morts ni estaven de parranda; estaven desconcertats i al·lucinats amb el rumb que havia agafat el PSOE en aquests darrers temps.
Els socialistes d’esquerres han hagut d’esperar el torn per fer sentir la seua veu i la seua voluntat.
Els que ens miràvem desconcertats la deriva a la dreta del PSOE, comandada pels porcs de cent del socialisme de Rolex, cadenes d’or i Sullivans Cove, mentre recordàvem a l’època, als principis de la democràcia, com catalanistes, antifeixistes, republicans, tota la gent d’esquerres que mancada encara de representació política, van rebre amb llàgrimes als ulls la primera victòria del PSOE a Espanya. Quina esperança no havien de tenir desprès de tants anys d’encabronda dictadura franquista.
I mireu fins on va arribar el PSOE donant el govern al Partit Popular, partit de dretes nascut del feixisme tants anys patit. Era evident i comprensible el desencís de la gent d’esquerres, i hagués sigut terrible que el seu sentiment no marquès el canvi.
Canvi que ja proposava Pedro Sánchez i pel què va ser esbandit del partit pels capitostos mamotretos, acostumats a viure a mamella de monja en la corrupte alternança de les aigües mortes. Ara Pedro ha tornat amb vents nous i com el gran capità, i els socialistes d’arrel esperen un cop de timó que governi la nau cap a l’esquerra. D’entrada, però, el capità diu que no vol revenges amb els rancis ben peixits, que no farà caminar pel tauló a cap dels seus botxins polítics. Bé, és la teua decisió, però ves preparant un bot i tria una illa llunyana on desembarcar-los; traïdors i amotinats entre la tripulació són presagi d’un infaust viatge, i gran desesperança pels que ens quedem en terra. Temps al temps.



28 /

Dissabte 13 de maig de 2017.

Tot definint raru .

Avui és un d’aquells diumenges rodons; molt bon temps, tranquil·litat, i benestar general. Per a celebrar-ho m’arribo al Voramar a fer el vermut. La terrassa és quasi plena. M’instal·lo en una taula arraconada, prop d’una on quatre homes de mitjana edat conversen animadament en veu alta.
Mentre faig el primer traguinyol al xispassu salta un :

-         Collons ! Doncs defineix-me raru !

M’ho prenc com per a mi i penso; apart del què trobem rar personal i unilateralment, un diria que rar és allò o aquell en què una majoria està d’acord en que és distint i poc habitual en general.
Com apunten els tòpics, rar seria un gos verd, un esglaput pelut, o un burro volador.
Però una persona rara com hauria de ser ?
Estrafeta ?
Extraterrestre ?
La manera de ser també ens fa rarus.

-         Collons ! No em negareu que hi ha gent que per les coses que fa són rarus !

El policia que roba, és raru, el polític que es corromp, és raru, el jutge que no és legal, és raru, el metge que mata volent, és raru, el capellà que fa mal als fidels, és raru. Tot el que és incongruent i incomprensible ho trobem rar.
Un gàngster ajuda la població del seu poble mentre explota i malmena la dels pobles veïns. Era una persona amable, educada i servicial amb tothom, però es va descobrir que era un pederasta i un pervertit. Era un voluntari d’una qualitat humana excepcional amb la gent gran, però escanyava velles esporàdicament; tots plegats no són rareses ?

-         Podem dir que són rarus per què no els coneixíem ben bé, sinó diríem directament que són males persones i assassins.

En el fons dingú coneix dingú que no sigui molt proper, i així i tot és com un acte de fe. Per tant jutgem per què veiem.
Així doncs, el costat dolent d’una persona ha de pesar més que el bo en les persones rares ?
De res ha de valer que un ajudi a molta gent, si de tant en tant mata algú, el seu costat dolent predominarà en el nostre judici, i quedarà com un tipus malvat i execrable.
Per què la maldat pesa més que la bondat en una persona rara ?, penso amb un glop de xispassu i una oliva.
Filosofem.





Cròniques de Llançà ( VII )
A través dels llibres d'Actes de l'Ajuntament : 1881 / 1884
  Lluís Feliu i Pumarola

2 gener 1881 – És nomenat el Sr. Antonio Quintana i Fàbrega per cobrir la plaça vacant de ‘Inspector de carnes’, deixada pel Sr. Bernabé Quintana i Fàbrega, amb l’assignació de 90 pessetes anuals. També s’acorda destituir del càrrec de ‘Regulador del reloj de la Iglesia Parroquial’ al Sr. José Borrás, nomenant al seu lloc al Sr. Vicente Clausells, manyà del veïnat, amb la paga anual de 90 pessetes.

21 gener 1881 – Es declara al mosso nº 20 del reemplaçament Leandro Merigó només útil per a la reserva al ser de pare pobre i sexagenari.

4 febrer 1881 – Compareix el Sr. José Tramunt i Pujol natural de Mora d’Ebre manifestant que el seu fill Jaime Tramunt i Costa vol substituir en el servei d’armes  al seu germà Manuel Tramunt i Costa, a lo que dóna la més cabal llicència.

8 maig 1881 – Es dóna de baixa al Sr. Pedro Guanter de la ‘Contribución industrial’ l’establiment que té en aquesta vila, quedant pendent el pagament de 29,81 pessetes.

26 juny 1881 – Es llegeix un memorial que remet el Sr. Governador per tal se l’informi d’una queixa que fa el Sr. (?) Dalfau contra els amos de molins d’oli que llencen les aigües brutes al Gardisó amb gran perjudici pels seus interessos. L’ajuntament avisa als amos dels molins d’oli que si continuen llençant les aigües brutes se’ls imposarà la munta que marca la llei. El Sr. Luis Montiel demana que li donin les línies i el permís per a tancar un petit pati al carrer de la Ribera.

28 juny 1881 – El jutge de Primera Instància de Figueres concedeix 10 dies de termini per tal que l’ajuntament nomeni un altre procurador en el lloc de l’ara difunt el Sr. José Martín(?) Llosent(?) en el judici que seguia contra el Duc de Medinaceli sobre el dret de senyoria que tenia sobre aquest poble. Es passa un ofici als 14 pobles que representava el difunt en aquesta causa, i s’acorda tenir una reunió a Figueres per tal de nomenar un nou procurador.

(?) 4 juliol 1881 – Es reuneixen en el ‘Café del Siglo’ les representacions del ajuntaments de Llançà, Port de la Selva, Armentera, Vila(?), Torroella de Fluvià, Sant Pere Pescador, Fortià, Vilanova de la Muga, Vilacolum, l’Escala, Esponellà i Rabós, per elegir uns nous representants judicials contra el Duc de Medinaceli, aquests seran els Srs. José Ribot i Sala, el Sr. Ignacio Bofill i Gelabert, el Sr. Ignacio Bodelles i Palí (?) de Figueres, amés d’un a Barcelona i un a Madrid.

2 juliol 1881 – Es llegeixen els articles 115 i 116 de la Llei Municipal sobre la divisió del poble en dos districtes, donant el de la dreta al primer tinent d’alcalde i el de l’esquerra al segon. Es nomena al Sr. Vicente Castelló alcalde del Port i al Sr. Francisco Guanter i Plás (?) alcalde de Balleta.

10 juliol 1881 – Don Ignacio Bodelles de Figueres demana a l’ajuntament 250 pessetes per tal d’atendre les despeses del cas contra el Duc de Medinaceli.
L’alcalde recomana a la ‘Comisión de Policias, Plaza y Matadero’ sobre la gran necessitat de que vetllin per “el aseo, la limpieza y la higiene tan importante en esos ramos”, i ordena fixar un cartell a la porta de l’escorxador amb aquestes ordres, que s’han de complir estrictament.
Les aigües brutes dels molins d’oli han contaminat la font de la Plaça Major i els pous de diversos veïns.

17 juliol 1881 – El Sr. Isern manifesta que és de gran necessitat fer un passadís de ‘cimiento romano’ al pas del riu que porta a l’estació del ferrocarril per tal de facilitar el pas de transeünts i carruatges.

14 agost 1881 – S’entreguen 250 pessetes al Sr. Juan Heras, primer tinent d’alcalde per què pagui al Sr. Ignacio Bodelles, el procurador del cas Medinacelli.

21 agost 1881 – Es parla del bàndol publicat sobre els gossos vagabunds o rabiosos, en el que queda establert de donar estricnina a tals animals dins del terme del poble.
S’acorda netejar el pou font ja que l’aigua no és bona i es farà cimentar la paret del pou per tal que no hi filtrin les aigües corruptes, com ha passat altres vegades.
S’acorda treure l’almadrava de l’Hospital per peritar-ne el seu estat i el que costarà guardar-la en un altre lloc.

28 agost 1881 – Es dóna la alineació per la casa del Sr. Luis Montiel, abans del Sr. Falcó, al carrer de la Riera, i tenint en compte que aquest carrer serà un dels millors de la població, se li donen 30 pams d’amplada, i al camí que llinda per la part nord 10 pams d’amplada.

6 novembre 1881 – El Sr. Ramon Gaudier demana permís per a reforçar les façanes de les cases a la Muralla números 6 i 13, del carrer Major nº 11 i del carrer Gardisó nº 4, a fi de poder-les llogar.

27 novembre 1881 – Es llegeix una instància en la que el Sr. Rafel Tolsanas es queixa d’una paret edificada pel Sr. Felipe Castelló habitant del Port d’aquesta vila, així s’acorda que la ‘Comisión de Obras y Ornato Público’ inspeccioni la obra.

4 desembre 1881 – L’ajuntament decideix comunicar al Sr. Rafael Tolsanas que passi per la secretaria per tal d’assabentar-se de la queixa del Sr. Felipe Castelló sobre la paret edificada al paratge conegut com Estany.

10 desembre 1881 – Por las abundantes lluvias i la intemperie del tiempo no pudiendo acudir los concejales no se celebró la sesión.”.

13 desembre 1881 – El Sr. Ribot demana a l’ajuntament la quantitat de 200 pessetes per tal de seguir el litigi contra Medinaceli, ja que els procuradors de Barcelona no volen presentar-se a la Audiència si els pobles afectats no fan efectius els seus pagaments. Desprès de deliberar s’acorda pagar amb 14 vots a favor i una abstenció.
15 gener 1882 – Es llegeix una instància del Sr. Domingo Ballesta protestant de que el Sr. José Sirvent llença les aigües immundes del molí d’oli al Gardisó. La comissió acorda recriminar al Sr. Sirvent i que s’abstingui de llençar aigües corruptes al dit Gardisó.

21 gener 1882 – Es dóna compte de l’estat de les clavegueres i canonades de la font de la Plaça, i de que l’aigua no pot filtrar per estar aquestes plenes de brossa. El Sr. Juan Serradell i Coll s’ofereix a netejar-les pel preu de 10 pessetes, s’acorda el treball per tal preu.

29 abril 1882 – El Sr. Pedro Bech Vilanoba reclama a l’ajuntament 2 mesos de personal i material d’oficina que es deuen al seu difunt fill, fins ara secretari d’aquest ajuntament.
L’Inspector d’instrucció primària visita les escoles d’aquesta localitat i fa saber a la Junta Local que : “Dichas escuelas no reunen las condiciones que previene el Reglamento de Instrucción.”, però que comptaven amb un mitjà per edificar unes noves escoles amb una subvenció al 50% que concedeix el Govern si l’ajuntament la demana.

3 juny 1882 – El Sr. Governador Civil comunica que el municipi deu quatre trimestres de “gastos carcelarios”.
El Sr. Juan Cervera Pacreu, per tal de preservar la finca que té en el terme dit Salanca dels Capellans, d’avingudes d’aigua, vol allargar la paret que hi té fins el límit de la finca, per tant demana que li fixin la línia.
Desprès de deliberar sobre la notòria, pública i imperiosa necessitat de construir unes noves escoles públiques, però davant la impossibilitat d’escometre tal despesa solament amb la subvenció del Govern, sense sotmetre al poble a grans sacrificis, sabent que l’ajuntament no té en possessió cap edifici, ni tampoc l’Estat, que pugui servir per acollir les noves escoles, l’ajuntament proposa al Govern d’adquirir “el terreno situado en la calle de la Selva, por ser punto céntrico, de buenas condiciones y ajustado precio.”.

10 juny 1882 – Es posen a subhasta els arrendament de les carns fresques, el peix fresc i carbó vegetal.
Donat el mal estat de les escoles s’acorda construir un edifici de nova planta amb les prescripcions vigents com a local destinat a les “escuelas de ninos y niñas y casa habitación de les maestros.”. Les despeses s’inclouran en els pressupostos dels anys 1882-83-84-85, en la quantitat (no s’especifica) i amb l’ajut de la subvenció de (no s’especifica).

8 juliol 1882 – S’acorda nomenar a “una persona inteligente” per a la reparació dels camins veïnals i dirigir als que venen obligats a la prestació del treball de manera efectiva, regular i equitativa. Per tal feina es designa com a capatàs al Sr. Alejandro Tolsanas, amb un jornal de 10 rals diaris. Com que aquesta persona no es troba present, se li comunicarà per si accepta.

15 juliol 1882 – El Sr. Alejandro Tolsanas ha acceptat la proposta de ser el capatàs de les obres de la millora dels camins al preu establert.

12 agost 1882 – El Sr. (?) Verdaguer demana es recompongui el camí veïnal amb la seua finca al terme conegut com la ‘Ferrera’ [ coma i rec de Ferreres (?) ] a causa dels greus perjudicis que li causen els transeünts.

23 setembre 1882 – Diversos veïns denuncien que a la casa del Sr. Juan Baró, veí de Vilanueva y Geltrú, al carrer de l’Argilá, existeix un gran dipòsit de “espíritu industrial” i demanen que sigui retirat en atenció a les grans desgràcies que podria causar en cas d’incendi. Al Sr. Ballesta propietari del dit dipòsit, se li donen 8 dies per tal el traslladi a un lloc condicionat i sense perill.

29 octubre 1882 – El Sr. Vicente Clausells Baró deixa el càrrec de ‘Regulador del reloj”, al presentar-se només un candidat per tal càrrec, aquest s’atorga al Sr. Bernabé Quintana.

16 novembre 1882 – Compareixen el Sr. Felip Miguel Hera i la Sra. Joaquina Sió Boris, consorts i veïns d’aquesta localitat, manifestant espontàniament que donen i atorguen al seu fill Pedro Miguel i Sió, el consentiment per què pugui traslladar-se a Matanzas ( isla de Cuba ) a les seues possessions d’ultramar. I com que només compta amb 14 anys d’edat, no és citat per l’exercit, i que ja es presentarà en els terminis que marqui la llei.
El Sr. Trespaderme concedeix les pedres “para empezar los trabajos de mamposteria ( vulgo passallís ) en la ribera [ per anar a l’estació ]”, però com que no hi ha gaires diners per aquesta obra, hi col·laboraran tots els veïns, i els que tinguin carruatges, amb els carros faran els jornals que facin falta.

13 gener 1883 – El Sr. Bernabé Quintana presenta la dimissió com ‘Inspector de Carnes y Regulador del Reloj’. Com que la dita vacant d’inspector no queda coberta per cap “persona inteligente” i degut al perill de sanitat pública que podria comportar la manca d’inspector de carns, no se li accepta la dimissió.

20 gener 1883 – La comissió d’obres dictamina que en la carretera del territori dit ‘Faussà’ que limita amb la finca hort del Sr. Rafael Tolsanas, s’observa que s’han arrabassat les tanques de magranes silvestres, esbarzers i arbustos que allà hi havia de temps immemorials, sent construïda una tanca de canyes que agafa part de la via pública. Sabut que la carretera al límit de divisió a l’alçada de la finca de la Sra. Joaquima Barberà fins la finca de la Sra. Concepció Pacareu era de 3 metres, i s’anava ampliant fins formar una placeta on els carruatges poden donar la volta amb les cavalleries, per tant s’han de treure les canyes per tornar deixar els espais anteriors.
El Sr. Bernabé Quintana torna a demanar la plaça de regulador del rellotge, ja que els treballs que l’impedien atendre aquest càrrec ja havien acabat. L’ajuntament li atorga la plaça.

15 abril 1883 – S’acorda donar permís d’obres per refer la part del davant de la casa que els consorts Sr. Pedro Feliu i Pla i la Sra. Maria Bosch tenen al carrer de la Muralla nº 1.
El Sr. Baudilio Esteva es queixa a l’ajuntament de la categoria en què l’han inscrit en el “Reparto”. L’ajuntament li contesta que : “Es público y notorio que no es labrador, que ocupa una posición holgada con la industria que ejerce, tiene una buena casa en el centro de la población que le produce un arriendo, tiene un buen huerto, y que por su situación y circunstancias así se le clasificó.”, l’ajuntament desestima la queixa.

20 maig 1883 – Queda pendent la instància del Sr. José Bohada Dauner fins que no sigui traçat el plànol de la carretera que va a l’estació. Queda pendent la instància del Sr. Pedro Barris Buqué fins que la comissió no hagi traçat les línies i pugui edificar en igual condicions que el Sr. Pedro Feliu i Pla.
Els veïns es queixen de l’ocupació de la via pública que ha fet el Sr. Rafael Tolsanas i Ros, amb pilots de pedres i pals clavats impossibilita als amos de les finques de que puguin transportar les seues fruites, farratges i llenyes, així l’ajuntament obliga al Sr. Rafael Tolsanas a netejar la carretera del territori dit ‘Faussà’, i en cas de no refer-ho, ho faria l’ajuntament carregant-li a ell les despeses i confiscant les pedres per a possibles millores a la població.
Es condemna a dos mesos i un dia d’arrest major als Srs. Rafael Balló Parés, Juan Maria Oriol  Bosch i Felip Salvá Viñas d’aquesta població suspenent-los de tot càrrec i dret a sufragi durant la condemna.

9 juny 1883 – S’acorda comunicar al Sr. José Ribot tingui a bé informar a l’ajuntament sobre la marxa del litigi contra el duc de Medinaceli, per tal pugui saber-se la quantitat que s’ha de destinar en els pressupostos per tal de pagar les costes de tal plet.

16 juny 1883 – El Sr. Vicente Castelló alcalde del barri del Port de Llançà demana a la ‘Comisión de Obras y Ornato Público’, quina línia ha de seguir el Sr. Sirvent ja que el Sr. Tolsanas encara té ocupada la carretera amb pilots de sorra i pedres. L’ajuntament comunica al Sr. Tolsanas que havent transcorregut el temps donat, té 24 hores per netejar el terreny dit ‘Faussá’. Si el Sr. Tolsanas no ho neteja, l’agutzil, el Sr. Matías Trbulieitx té ordres de llogar un carro i a dos homes per fer tal feina, deixant les pedres a l’hort de l’Hospital i carregant el cost al Sr. Tolsanas.

23 juny 1883 – Es presenten quatre persones par a la vacant de secretari, els Srs. José Marcé Parés de Llançà, Ricardo Lopez Ayerbe  de Tortellà, Esteban Vilas Frasfí (?) de Tortellà i Juan Pell Cabrisa de la Jonquera. Desprès d’una votació pública i nominal va ser elegit per unanimitat el Sr. José Marcé Parés de Llançà.
L’alcalde de Cadaqués demana que es nomeni un individu per anar a Figueres per firmar la instància en la que es demana al Govern que abaixi les contribucions ja que la fil·loxera està acabant amb aquest país. Per tal feina es faculta al Sr. Juan Heras el primer tinent d’alcalde.

8 juliol 1883 – Es nomena al Sr. Antonio Vila Ferrer alcalde del barri de Sant Silvestre de Balleta.

22 juliol 1883 – El Sr. Rafael Tolsanas demana se li indiquin les línies per aixecar una estacada al llarg de la seua finca al territori de ‘Faussá’. La comissió li fa saber el desagradable que és aquest assumpte, ja que va ser el propi Tolsanas qui va arrencar les senyals dels límits de les finques i camins, suposant això un abús contra tots els altres propietaris.

5 agost 1883 – El Sr. Bartolomé Soler propietari de la casa nº 2 del carrer de Mar, demana la alineació per obrir dues finestres en el segon pis, que llinda per la part occidental amb la plaça de la Constitució. Considerant l’ajuntament que contigu a aquesta casa està en projecte la font pública que necessita una renovació, donen permís a l’obra sempre que segueixi les normes d’interès públic, tenint els propietaris o habitants de la casa prohibit treure o entrar mobles o fruits, i molt menys tirar escombraries ni aigües, sota pena immediata de ordenar al propietari de la casa tornar a tapiar les finestres.

13 agost 1883 – El Sr. Juan Barris Buqué demana se li indiqui el límit d’un pati seu en la part que llinda amb solars del comú situats al carrer de la Mina.

23 setembre 1883 – La ‘Comisión de Policia’ acorda tapiar l’esvoranc i emplenar el sot que hi ha al carrer Pilota al costat de l’escalada de l’església parroquial, i treure els pixaners que hi ha a l’entrada de les Cases Consistorials ja que tots dos són focus d’infecció.

28 octubre 1883 – El regidor Sr. Juan Bosch demana a la corporació que es reparin els pesos i la balança del municipi que serveix per a la venda de peix fresc a la plaça pública, amb càrrec a l’agutzil del municipi, ja que és ell qui s’aprofita del seu lloguer.

11 novembre 1883 – Es dóna lectura a la invitació de l’advocat Sr. Pedro Vives per concórrer al seu despatx de ‘Muralla, 8, de Figueras’, a la reunió dels senyors alcaldes per promoure un expedient de greuges per obtenir una rebaixa del tipus de contribució a causa dels estralls de la fil·loxera en tota la regió. La comissió anomena per assistir a aquesta reunió al veí de la vila el Sr. Agustín Gifre i Perer.

16 desembre 1883 – A fi d’evitar terribles problemes i accidents, l’ajuntament acorda que en la major brevetat possible s’emplenin de sorra els forats als carrers Pilota i Sant Vicenç, i qualsevol altre que aparegui degut a l’esfondrament de clavegueres particulars de les que els amos no mostrin la mínima intenció en reparar-les.

27 gener 1884 – Mort l’agutzil municipal el Sr. Matías Tribulieitx Morales.

3 febrer 1884 – El veí d’aquest poble el Sr. Vicente Girbal i Deu manifesta que el Sr. Rafael Tolsanas acaba de construir una tanca de pals i canyes a la part oriental de la seua finca en el territori dit ‘Faussá’, infringit els acords d’aquest ajuntament del 20 de gener i del 2 de juliol del passat any, i de la Resolució definitiva del Govern Civil de la Província, amb data de 9 de novembre del mateix any. S’ajorna la sessió per tal la Comissió vagi a investigar la denuncia. Al tornar es reobre la sessió on queda entès que el tal Tolsanas ha aixecat una tanca de canyes en la seua finca, que deixa retallat notablement l’ample del pas del camí públic que existeix en la part oriental que dóna accés al camí públic anomenat ‘Rech Madral’ i a la finca, camp i hort del Sr. Vicente Girbal.

10 febrer 1884 – El regidor el Sr. Eugenio Perxas esposa que fent cas omís el Sr. Tolsanas dels avisos i odres de l’ajuntament sobre el cas del territori de ‘Faussá’, demana se li plantegi un interdicte criminal pels seus repetits abusos.
Es presenten al càrrec vacant d’agutzil els Srs. Estevan Sabriá Pellicer, Salvador Cervera Marcelí, Isidro Barlam Marés i Isidro Soler Auraliel (?). A la fi es elegit el Sr. Isidro Barlam i Marés com ‘Aguacil del Ayuntamiento i de la Alcaldía, pregonero y listero de las reses que se sacrifican en el matadero’, càrrec del que pren possessió immediatament.

2 març 1884 – La Comissió notifica que el Sr. Rafael Tolsanas, veí de Figueres, al terme dit ‘Estany’ ha aixecat una tanca i terraplens prenent par del camí que duu a Sant Miquel de Colera, i ha interromput el passatge de carruatges pel gual o pas de Sant Genís, i ofereix un risc implícit a les persones i als ramats en el transit per ‘l’Estany’ inundat ara per les aigües del mar i per les del rierol ‘Sant Genís’ que han pres per llera el tal camí veïnal ajuntant-se amb les del conegut com ‘Rech Llavaut (?) [ llevant ], justament el camí tancat per Tolsanas.

18 maig 1884 – La Comissió fa una inspecció a les escoles públiques primàries d’aquesta població en la que es va fer palès l’interès d’alguns professors i l’aplicació dels seus deixebles. Es veu l’estat del material assortit i la capacitat de les escoles en aquesta forma : La pública de nens que dirigeix interinament el Sr. Juan Morell i Pardás, conté més de 100 alumnes alguns revelen aptitud i notable avançament en les seues respectives seccions, manca de l’espai suficient i (?) les condicions higièniques, està molt ben assortit de material, però dol d’ordre i disciplina, cosa que s’espera corregeixi el seu director. La pública de nenes està regida en propietat per la Sra. Catalina Bitruell (?) i Pastra, té el suficient espai donat el poc número d’alumnes que a ella comunament assisteixen, són sabudes de 20 a 30, és higiènic i ventilat, amb bo i abundant material, es fa notar l’ordre i la disciplina, talent natural, soltesa i avançament en les estudiants, tenint per tot així la mestra, l’elogi i la consideració dels pares de les alumnes. La particular de nens que dirigeix el Sr. Ramon Mestre i Domingo, reuneix una dolentíssima condició del local, pel que sens dubte no els hi és donada la bona qualificació per seccions als alumnes, ni sostenen en ella la disciplina i l’ordre deguts, sent, però, d’aplaudir l’afany, constància i recte caràcter del professor. I per fi la privada de nenes regia per la Sra. Aurèlia (?) Pararols i Cargol i establerta en una estança bastant capaç, amb alguna falta de material, es nota l’ordre i disciplina, resistint-se l’avançament en l’ensenyança degut a l’accidentada assistència de les nenes a l’escola. A la fi la comissió queda bastant satisfeta del progrés intel·lectual dels alumnes de les quatre escoles.

29 juny 1884 – Entren en vigor les disposicions de l’ajuntament sobre policia i higiene pública. Són set normes que impedeixen llençar escombraries, restes d’animals i aigües brutes pel poble i els seus voltants. Es prohibeix acumular immundícies, mobles, brossa i aigües pútrides a patis, racons i places. S’ordena la neteja habitual de corrals, galliners, corts i canyets, i s’estipulen muntes a pagar segons cada irregularitat comesa.

6 juliol 1884 – L’alcalde fa saber de les importantíssimes ordres rebudes del Molt Il·lustre Senyor Governador Civil de la Província que venen a prevenir de la invasió del colera que causa estralls en algunes poblacions de França. Així tenen l’ordre de aïllar a totes les persones i equips que arribin de França i que no hagin sofert la quarantena a Portbou o a qualsevol altre llatzeret de la frontera. S’ordena a l’ajuntament buscar una casa aïllada per tal de fer passar la quarantena als possibles viatgers. Desprès d’una discussió s’acorda que el lloc ideal per a tal contingència fóra el mas Tolsanas, ja que era en lloc elevat, proper de mar, apartat de camins públics i ara per ara es trobavava deshabitat. El Sr. Tolsanas va protestar assegurant que el vol ocupar durant el temps de la trilla i que de cap manera entregaria les claus. El metge Sr. Torrent va manifestar que disposaven de poc temps per a calibrar l’aptitud dels masos de la zona per tal qüestió. El Sr. Galter, farmacèutic, es va abstindré de donar opinió sobre l’aptitud del mas Tolsanas ja que ell era el seu cunyat. El Sr. Galter va proposar la casa de l’horta del Sr. Guanter, també aïllada i deshabitada, i les condicions d’higiene eren evidents, era prou grossa com per albergar una o dues persones. Així s’acorda per unanimitat, excepte el Sr. Tosanas que abandona el local, designar la casa de ‘l’Horta Guanter’ per allotjar als possibles viatgers, però sempre que no excedeixin de dues persones, que en aquest cas serien traslladats al mas Tolsanas, encara que en contra de l’opinió del propietari, per ordre del jutge municipal, present a l’acte, i que dóna autorització a tal fet. Abans i immediatament ordena s’aixequi un acta i inventari de tots els mobles i efectes continguts a la casa. Es declaren no hàbils el molí ‘Pujol’ per ruïnós i massa proper a una casella del ferrocarril, els masos ‘Madras’ i Gifre’ per ser habitats per colons amb família nombrosa, ni tampoc la Capella de la Verge del Port per trobar-se en el camí que duu al Port i a algunes platges i ser annexa la Cementiri General de la Població. També es va acordar posar guàrdies de servei gratuït i obligatori, per tal que els aïllats complissin l’ordenada incomunicació, fent-se càrrec ells o les seues famílies de la manutenció dels tals guàrdies. 

13 juliol 1884 – Del pressupost del cementiri s’acorda cobrir les despeses del petit aqüeducte de la carretera de l’estació per donar sortida a les aigües fètides del dit ‘Rech Sarrapí’ les de la tapiació del ‘Rech Madral’ a la propera embocadura del ‘Trujar de Montiel’ immediata al de ‘Ballesta’, i el tancament i neteja de la ‘Corralassa’, així també com la neteja i desinfecció de l’escorxador públic; la quantitat de tot plegat suma 174,75 pessetes.

20 juliol 1884 – El Sr. Juan Majuelo demana a l’ajuntament li indiquin el lloc d’alguna platja on pugui col·locar una barraca de fusta per prendre banys durant l’estiu. L’ajuntament acorda designar per tal barraca i per quantes es vulguin instal·lar, el lloc de la platja del Port, des de la desembocadura de la Ribera, fins les ‘Antinas’ [ antina ], o sigui a 150 metres abans d’arribar a l’avarador anual del primer bou o barca de pesca.
Així mateix s’acorda com mesura general el poder designar llocs on podran banyar-se els homes, nois i nens majors de sis anys, la platja de ‘Grifeu’ en el seu terç meridional, ‘l’Estany’ i la ‘Farella’ des de la part coneguda com ‘Falcó’ fins la ‘D’en Poch’, i per les dones i nens de sis anys i menys d’edat, el terç septentrional de ‘Grifeu’, la de ‘l’Asparrell’ [ esperrell ] i la de la ‘Farella’ des del punt conegut com la de ‘Falcó’ fins el ‘Cau del Llop’. Els banyistes de la platja del ‘Port’ o en les que forma el ‘Castellar’ com la de ‘Pardalera’ [ Pardeletes ] o la de ‘Pidraltas’ [ Pideraltes ], tindran que fer-ho vestides les dones i amb calçotets o ‘taparabos’ els homes.







27/

Dijous 30 de març de 2017.

Metàfores i altres fàstics.

Sembla que el terrorisme se simplifica. Les grans explosions i comandos mortífers deixen pas a accions suposadament indiscriminades, sense gaire planificació ni infraestructura, ni grup, fent servir un mínim armament i com hem vist últimament, un cotxe. Els autors són individus que poden actuar per pròpia iniciativa, voluntat i fortuna per fer-nos pagar el nostres pecats amb castics públics i exemplars. A aquests terroristes, que de moment són mascles, els anomenem llops solitaris.
No sé ben bé per què llops ? Perquè maten ?
No crec que els llops solitaris vagin massacrant individus de la seua espècie. Per la repulsió i el fàstic que aixequen aquests tipus els hauríem de batejar amb noms d’animals que de sempre s’han fet servir per designar a personatges abjectes i menyspreables.
Els podríem anomenar porcs solitaris, però esclar, depenent del país d’origen del terrorista, l’animal es podria sentir ofès.
Es podria intentar amb rates solitàries.
O polls solitaris.
O cucs solitaris.
O paneroles solitàries.
O llimacs solitaris.
O fer un joc de paraules i acreditar-los com solitàries solitàries.
Podem buscar la feristela o insecte que més ens repugni per etiquetar-los, s’ho mereixen, no ens cal anar amb romanticismes ni símils lluïts.
Però pensem també, que per molts noms metafòrics que els hi posem, per molt que els vulguem representar com a animals repulsius i depravats, no podem oblidar-nos de que són persones humanes, com tu i com jo.
Humans solitaris ?




26/

Dimarts 21 de març de 2017.

Metxa.

Mai hi acabes d’estar acostumat del tot, per moltes vegades que ho hagis sentit a dir. Quan la dreta espanyola parla dels nostres desitjos d’independència se’m regiren les tripes, això que t’ho esperes i et saps de sobra la seua cantarella demagògica nacional hispànica. Ens podem fer creure a nosaltres mateixos que el que diuen és per ignorància i falta de sinderi, però en el fons sabem que ells coneixen molt bé el lloc on fer-nos mal.
Quan és l’esquerra espanyola, ara a tot a estribord, la que fa servir aquesta mateixa xarrera denigrant, se’m regiren les tripes i m’encén la sang. Qui sap on ha anat a parar aquell partit socialista que quan va guanyar les eleccions de 1982, molts catalans van somiar amb llàgrimes als ulls que Catalunya tenia un aliat per poder aconseguir ser una mica mica més lliure.
Però quan aquestes mateixes paraules són dites en català, se’m regiren les tripes, se m’encén la sang i els aixafaria. Això em crea una sensació de desconcert i d’incredulitat que em fa pensar com pot ser que uns catalans prediquin i escupin la mateixa argumentació de mentides, tripijocs i descrèdits sobre una realitat catalana tan palpable ?
Ah ! Collons ! És veritat ! Són catalans nacionalistes espanyolistes. Per un moment hauria pensat que ...
Mal pensat !
Aquí tenim al senyor Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya, que ha vingut amb ordres de dialogar. I la millor manera de dialogar sobre el procés sobiranista català que ha trobat el senyor delegat són les metàfores. Les metàfores fan més evident la posició del govern d’España vers els actes que fan els representants del govern català, tot plegat per fer-ho més entenedor, no fos que entre el poble hi hagués algú que no pugués copsar ben bé com està la nostra crua realitat.
El senyor Millo ja vol dialogar, però el que passa és que els representants catalans es veu que no s’aclareixen, segons el delegat volen i dolen, són alhora bombers i piròmans, i això no pot ser. El govern espanyol no vol piròmans, vol bombers.
I jo penso, ens convenen ara a nosaltres els bombers ?
Al govern d’Espanya sí. Ens volen apagats, remullats, desmarxats, deixatats, desfets, dissolts. No, no és moment per aigualir el procés independentista, no és moment per a pensar en el fetge, és moment de pensar en la metxa.




25 /

Dimecres 8 de març de 2017.

Palomas.

Diu el vers : ‘ En el Puerto de Barcelona solo hacen que un guisao, peixopalo, palopeixo, pixopeixo i bacalao ‘, sembla tot lo mateix, però no ho és. Com tampoc és lo mateix el nou prostíbul que han obert a Barcelona, on les senyoretes són de goma. Davant de l’expectació que ha aixecat aquest mueblé, un reporter hi ha anat a donar un cop d’ull per fer-ne cinc cèntims.
Es veu que les senyoretes de goma venen a representar a quatre de les principals races del nostre planeta. N’hi ha de diferent color de pell, de més altes, de més baixes, de més primes i de més refetes, amb poc pit i amb força pitrera.
La primera sensació és que estan fredes, cosa que ha de venir prou bé per tenir una experiència necrofílica. Jo he pensat que de cares a l’hivern que ve, les podrien emplenar amb aiga calenta tal com fèiem amb aquelles ampolles de goma de la nostra infantesa sense calefacció.
Una de les coses que més inquieta és la seua higiene personal, per la que, evidentment, necessiten l’ajuda d’un humà. La neteja de tota mena de fluids dipositats en cada servei, es pren de manera molt seriosa i asèptica, fins i tot, tanta circumspecció, provoca retards en la tanda de la clientela; finalment però, el Germisdin i la Kärcher fan bona aquella dita castellana de ‘Chocho lavao, chocho estrenao’.
Una altra curiositat la presenta el seu esquelet de ròtules i filferro, que les hi permet agafar unes postures fora de la nostra imaginació, propiciant una visió i disposició dels forats des d’angles increïbles. A la fi, qui no ha somiat o imaginat com ha de ser una incursió sexual amb una contorsionista.
El tacte de la pell és suau i elàstic. Això suposa un problema davant l’ímpetu dels clients que no es tallen ni un pèl davant l’estoicitat de les senyoretes de goma, que suporten xuclades, pessigades, retorçades, envestides i penetracions per tots els caus possibles i impossibles. I quan no, exposades a la violència, bizarrisme i tortures per part de sàdics, pervertits i depravats envalentits per l’anonimat del servei i la indefensió de les senyoretes, cosa que les hi provoca gran estrès, desgast i desgavell.
I aquí entrem en la valoració moral d’aquest nou negoci. Fins on és lícit i íntegre exercir qualsevol mena de violència contra les meretrius de goma. Uns diuen que millor que els maltractaments els rebin aquestes nines que les prostitutes humanes. Però el problema de fons és aquesta covarda violència intrínseca desfermada en secret, en la impunitat, contra les esclaves inertes.
Hauríem de fer bones les paraules de la cançó d’Emilio Aragón “Cuidado con Paloma”, no per l’engany i l’artificialitat de les nines inanimades, que és sabuda i acceptada pels clients, sinó ‘cuidado’ per què n’hem de tenir cura, s’han d’estimar i s’han de respectar només pel sol fet de ser del sexe femení. Sense treva contra els monstres abusadors. Tolerància zero amb la violència de gènere de carn o de goma.      





24 /

Dimecres 1 de març de 2017.

Cagat a la seu mare.

Mentre la senyora Maria fa la neteja de l’oficina, jo aprofito l’estona per prendre el solet al pedrís del costat de la porta. En aquell moment passa un nano corrent i fotent coces a tots els rocs, fulles, paperots i llaunes que es troba al pas. La Maria no es va estar de dir :

-         Que n’és d’entremaliat aquest nen, és cagat al seu pare, que de petit era una púrria.

Ha de ser normal que els descendents es retirin als progenitors.

-         Fins el fill de Déu ! – diria en Pere Potera.

I parlant d’ell, del fill de Déu, per exemple, no podem negar que no se li hagin atribuït unes habilitats que de ben segur li venen de part de pare. Així ens ho han mostrat les ensenyances religioses que ens han donat. Les virtuts que li poden venir  per part de la mare ens són més desconegudes.
Però mai se sap des d’on ens poden arribar les senyals que ens han d’obrir la ment cap a noves informacions sobre la família divina. I com que els camins són inescrutables, ha sigut en la Gala Drag Queen d’aquest any a Las Palmas on Drag Sethlas ens ha il·luminat amb el seu muntatge. Actuació que per altra banda ha trasbalsat, escandalitzat i enfurismat als catòlics més fonamentalistes, que no han entès res de la visionària representació de Sethlas, prenent-se la reencarnació de la Verge Maria en Jesucrist al peu de la lletra i de mala manera.
Però a mi en particular, que ja em sembla prou curiós que una coloma prenyi a una dona, sí que m’ha aportat nova informació sobre la sagrada família.
La drag queen no vol dir que la verge Maria es transforma en el mateix Jesucrist, sinó que ens mostra que com a mare també li passa al seu fill certes virtuts i qualitats.
Així, ara sabem que Jesucrist s’assembla amb la seu mare en què li agrada la festa, la gresca, el carnaval, i que quan s’obra de cames fent un grand écart no li fan mal els ous.






23/

Dijous 16 de febrer de 2017.

Sant Valentí post mortem.

Desprès d’enviar el meu article sobre els governs bicèfals intermitents a la central, m’he arribat al Voramar per berenar una mica. Mentre en Jan prepara el meu entrepà, en l’apartat de societat del diari, em crida l’atenció una notícia d’un marit que deixa pagat un ram de flors per cada sant Valentí per a la seua esposa, desprès de mort ell. Així, per aquest passat dia dels enamorats, la dona es sorprèn amb l’arribada d’un pom de flors per a ella, desconeixedora fins aquell moment de la voluntat del seu espòs.
Tot i que de primeres pot semblar d’un romanticisme sublim, testimoni d’un amor infinit cap a l’esposa, penso jo fins on és raonable aquesta acció.
Per què, esclar, un cop morts, fora d’interferències espectrals, som completament inoperants en el món dels vius. Ara suposem, cosa totalment lícita, que la vídua s’enamora d’un altre home; quin “compromís” al rebre per sant Valentí el ram del seu nou amor, i el del seu marit mort. No sé, a mi no em sembla gens romàntic, ni crec que sigui penyora d’amor etern que el cadàver del marit s’immisceixi en els incipients sentiments de l’esposa.
Com diu la cançó, no, no és amor, és només obsessió; obsessió de comptar en la vida de la dona desprès de mort, obsessió al no alliberar-la i continuar interferint, des de la tomba, en el seu nou tarannà i en la seua felicitat.
I si la senyora es torna a casar i cada 14 de febrer li continua arribant el ramet de flors del traspassat; no és tòxic això ?
No, no és amor, i volent-se fer l’amant perfecte s’ha acabat retratant. Són els vius els qui porten flors al morts, si s’escau, no els finats als vius, llevat que el marit volgués que l’esposa, sense ell, fos com una morta en vida.   
    



22/

Dimecres 8 de febrer de 2017.

Ens falta el puntet.

Aquests dies, avorrit pel vent que escombra la República del Cap de Creus, segueixo el judici del 9N. Que voleu que us digui, el trobo molt proper, molt casolà, quasi diria que el fan al menjador de casa. No perquè jo tingui un menjador molt gros, però veig les sessions naturals i familiars, encara que interessants i fins i tot intrigants. Aquest judici se m’empesca com les representacions, ara de moda, que es fan a casa teu i que tu ets l’espectador des de el teu propi sofà. Poder és així per la meua ignorància sobre judicis, només tinc les pistes que em poden donar Dotze homes sense pietat o el procés contra Leonardo Del Paso, però el plet per el 9N se’m fa teatral, ( i que consti que ho he escrit abans que ho afirmés el President Puigdemont ).
I és que només d’aparèixer per la pantalla del televisor les molt honorables senyores i senyors participants en tant transcendent litigi del 9N, es transformen en el meu delirant cervell, de ben segur intoxicat per la tramuntana que bat sense pietat la meua oficina, en actors que aporten uns tics histriònics idonis a tal concepció teatral.
Així l’elenc principal podria ser :
El president del tribunal : és el ‘puto amo’ des de l’afecte que aixeca el seu lloable i molt d’agrair esforç per parlar català com el morito Juan; “No toque le botoneee”.
El fiscal : l’home respectuós fins l’infinit, que té una batalla personal amb la rodeta del ratolí de l’ordinador; reeeec reeeec, el document està més amunt, raaaac raaaac, el document està més avall, riiiic riiiic ara ja arriba, ruc ruc ara t’has passat.
Els abocats defensors : són com uns Café Quijano que de tant en tant es cedeixen el solo l’un a l’altre, l’altre a l’un, o al tercer.
L’acusació popular : s’està buscant fer un càsting amb persones.
L’expresident de la Generalitat : s’acosta a Nuñito de la Calzada, si si, he estat jo, però eeh, eeh, no he estat jo del tot, eeh, eeh, jo vinc de Bonanssa eeh, eeh, nopuedo, nopuedo.
Un testimoni, senyora ultra lleial a l’estat espanyol : dame las llaves; no te doy las llaves; dame las llaves; que no te doy la llaves que quiero un papelito; no te doy el papelito; pues no te doy las llaves; pues ahí te quedas Contreras.
Un testimoni, el senyor recent operat de les cordes vocals : El jutge, comor ? comor ? Denle agua al señor; gracias, ya me la he traído de casa.
Dos testimonis, els senyors espietes : volen un paper segellat, firmat i rubricat, estampat i signat, encunyat i imprès, estampat i lacrat per la Generalitat de Catalunya que han de fer arribar a l’estat espanyol per alguna raó ultra secreta.
Els testimonis de les senyores importants : las Germanes Sisters fent saber al tribunal que algunes coses si venen d’un pam, i que les urnes són fresques i eixerides, però que ells no ho entendran mai perquè per alguna pèrfida raó prefereixen les vitrines.
L’ex portaveu de la Generalitat : un home de parla fluida, adornada, retòrica, explicativa, enartadora, lúcida i incansable que es queixa amb un “Quina llàstima !” quan el fiscal respectuós fins l’infinit no l’ha volgut preguntar i no ha pogut continuar parlant.
I a partir d’aquí l’obra pot créixer amb el repartiment que es vagi fent necessari.
Ja és de nits, s’ha fet tard, les hores passen volant i també els dies. I ara ja penso que poder tot plegat m’ho hauria de mirar amb el prisma de les festes que s’acosten, veig que aquest teatre casolà es pinta cada cop més de carnaval. I com que segons sembla ser, al judici del 9N no hi res de baladí, val a dir que catalans i castellans no m’acaben de convèncer amb els seus carnavals, a tots ens falta el puntet. Ho tinc que dir amb una sana enveja, tot això no es pot superar a si mateix si no és amb una chirigota; pel que sàpiga fer-la.    




21/

Diumenge 29 de gener de 2017.

Mainada model, el perill torna.

Fa uns anys n’aviem parlat.
http://republicadelcapdecreus.es.tl/Articles-de-2011_I-.-.htm
Era el moment del ‘sexting’, quan abusadors i manipuladors accedien a la mainada a través de la càmera web de l’ordinador, per tal d’aconseguir imatges sexuals. Ara sembla que això a anat de baixa, potser per l’atenció dels pares o la precaució dels propis joves. Però les intencions depravades dels pedòfils no disminueixen i sempre estan pensant quina en faran, doncs bé, vet aquí que la nova tècnica per assetjar als infants, s’anomena NO NUDE ( NN nn ), que vol dir ‘no nu’. I em sembla molt, que aquest nou sistema, apart d’aprofitar-se dels buits legats dins i fora d’internet, també aprofita l’avinentesa i extrema necessitat actual d’haver de mostrar-se a la multitud per tal de ser algú.






Ser model sembla que ve a suposar que se’t obriran les portes de la fama, que tindràs feina i diners, o poder són models per les ínfules dels pares sense gaires escrúpols i menys senderi. Per què se’m fa molt difícil pensar que aquesta mainada, la gran majoria nenes, facin totes aquestes sessions fotogràfiques i aquests ‘books’ de models pel seu compte.

 

A la fi, ha de ser un bon negoci donada gran quantitat de pàgines web i ‘d’agències’ NO NUDE que apareixen a internet, proveint-lo d’infinitat de fotografies de nenes i joves posant en postures sexis, que si bé no estan nues, la indumentària és purament anecdòtica.
Mainades que fan de models i que amb molta probabilitat seran carn de pedòfils, abusadors i de pornografia infantil. Si les imatges lliures ja són com són, en aquetes pàgines has de pagar per ser membre i tenir accés a ‘contingut extra’, que de ben segur ha de ser molt més explícit.






Com sempre, les coses se saben quan per alguna d’aquetes criatures ja sigui massa tard.



20 /

Dimarts 17 de gener de 2017.

La Plaça Major

Les malifetes són excitants, reafirmants, enaltidores i alliçonadores, sobretot si es poden publicar i ensenyar a tothom. Ara podria semblar que cada cop són més, i cada vegada són més joves els maleants; però no, només cal pensar en una mica enrere per adonar-nos que hi ha hagut en la nostra història episodis molt més ferotges d’agressió contra la bona gent, contra els ciutadans desvalguts. És inimaginable que en general dubtem de que la vida dels habitants de la terra no ha millorat infinitament des de, per exemple, l’edat feudal. Però també és innegable que la maldat és una qualitat humana que ens acompanya al llarg de la història i que encara, molt malauradament no ens ha abandonat.
Però per què ara ens dóna la sensació de que el mal creix entre la gent, podríem dir normal ?
Doncs ha de ser per la gran facilitat que hi ha per publicitar les malifetes llastimoses al món.
Internet i les xarxes socials permeten als maldats i curts de gambals, mostrar a tothom els seus pecats i estúpides gestes per a la seu major gloria. Per tant és només el mitjà el que facilita el coneixement global del què passa, el que dóna aquesta sensació, no crec ni vui creure que la nostra societat vagi a pitjor.
Antigament la Plaça Major era el lloc públic des d’on les execucions, escarments i vexacions arribaven a tots els ciutadans, ara, que pensàvem que tot això ja ho havíem superat, resulta que tenim la Plaça Major al menjador de casa.    



19 /

Dijous 5 de gener de 2016.

Cavalcada estrellada.

He baixat al Voramar a berenar. M’he demanat un pa amb tomata i pernil del bo, per acabar de cremar els últims cartutxos d’aquestes festes. M’assec a la taula d’en Pere Maltrangol que s’estava prenent un tallat, mentre llegia el diari.

-         Hola noi, seu. – em convida – Prens alguna cosa ?
-         Sí, ja ho he demanat.
-         Has vist com han saltat les bèsties de la caverna amb lo de les estelades a la Cavalcada de Reis ?
-         Si.
-         Em cago en la mare que els va parir aquests podrits, com que són unes maniobres manipuladores de la mainada ? Llamp els peli; i ells, que no se’n recorden a l’època del seu estimat franquillo, quan la mainada només d’entrar al col·legit ja tenien que cridar “Viva Franco y arriba España” aixecant el braç, i el “Por dios, la patria y el rey”, això no era manipulació i era fastigós ? I desprès de classe tenir que cantar “Triunfe España” i els seus putos yunques de la guerra, clatellot va, clatellot ve si no te la sabies tota, això no era coacció? I el “si no creus
      aniràs a cremar a l’infern”, i “si us la toqueu us quedareu cecs” deien    
      a la mainada, no és immoral això ? 
           I con feien sortir a la mainada del col·legit per fer-los anar a brandar    
           les banderetes ‘rojigualdas’ al pas del cabronàs, això no és indecent ?
          I encara ara surt algun llepafils d’esquerra que diu que les coses no     
          s’haurien de barrejar ! Aquí hem de barrejar lo que faci falta, s’ha de   
          fer bullir l’olla, s’ha de remenar el guisat sense descansar, per què si
          baden sens pot agafar. Hem de fer qualsevol cosa per què se’ls hi  
         regirin les entranyes a aquests feixistes, a vere si se’ls hi fa un nuc a la       
         tripa ! I que consti que aquí no fem les coses des de  l’obscurantisme i  
         el terror com fan aquests malparits. I desprès surten els ‘espavilaos’        
         que fan el ‘xiste’ de que ‘mira per on els catalans demanen la República  
        als reis, ha,ha,ha.’; però xavals que teniu la gràcia al cul ! Que nosaltres 
        no ho demanen a uns reis d’estar per casa, no ho demanem a l’estirp  
        dels felipillos, que no ho demanen a la pesta borbònica ! Ho demanen    
        als Tres Reis de l’Orient Que Porten Coses a la Gent. Els Reis de l’Orient  
        porten coses als que fan bondat, i nosaltres en fem, porten coses a la   
        bona gent, i nosaltres som molt bona gent ! Aquí fem les coses des de  
        la llibertat de cadascú, amb alegria i esperança. I si cal portar banderes 
        catalanes a la cavalcada, doncs farcim-la de banderes, i si ens fa il·lusió   
        portar fanalets amb les quatre barres i una estrella, va, un a cada mà !
        Que els Reis de l’Orient s’han passat la vida al darrere d’un estel, com  
        nosaltres, i això poc els atabala ni els incomoda a ells.
        I si el nostre més gran delit és un SI, doncs demanen el SI al Reis Mags,  
        que ens el portaran. I no serà un SI de joguet, serà un SI per fer-lo servir  
       de veritat el dia que siguem cridats, i al final tots plegats podrem gaudir
       del nostre més esperat regal ! Els que hi creiem i els que encara no hi
       creuen, però les ideies canvien quan un veu que les coses són millors   
       quan obrim els nostres pensaments.
       Mira, jo ni sóc monàrquic ni crec en la religió, però ara mateix et dic :
       Visca els Tres Reis de l’Orient !
       Visca el vi de missa !
       I visca la grana de capellà !!

-         Pere, me ho has tret de la boca ! – dic jo – Jan porta una ampolla de xampany que això s’ha de batejar !   




18 /

Dimarts 3 de gener de 2017.

Final d’any.

No hauria de ser així, però no tot són alegries per les Festes Santes de Nadal. Sempre hi ha algú disposat a amargar al pròxim en aquests dies.
Així m’ho ha explicat la senyora Maria quan m’ha dut una bossa de tronges a l’oficina, de les seues, que són sense arruixar.
La cosa va passar a Llançà, es veu que una noia va anar a llençar les escombraries al contenidor a quarts de deu de la nit de Cap d’Any. Prop dels contenidors es va trobar amb una parella de nois ben mudats i amb posat alegre i feliç tal com corresponia a aquella nit. Al creuar-se els joves amb la noia, la van saludar, li van desitjar lo millor per a l’any que anava a entrar. La van abraçar i li van fer dos petons; quins nanos més macos, va pensar la noia, encara que desconeguts van ser molt simpàtics amb ella, aquestes dates fan a la gent més amable i familiar.

-         Però ai las ! – s’exclama la senyora Maria baixant la veu – Hasta en fa vergonya d’explicar-ho i tot – diu fent un somriure maliciós.
-         Es veu que la pobra, – continua – con va voler entrar a casa es va a trobar a faltar la cartera amb les claus i els quatre calers que hi portava. Sort que tenia la família a casa i la van obrir, però lo millor va ser al moment de posar-se el vestit de nit; li havien fotut les bragues i no se’n havia donat ni compte !! – riu ja obertament la Maria.
-         Ai mare de déu – segueix la dona ja recuperant la seriositat – esclar, desprès d’això tothom va començar a opinar, uns de que si tot li havia passat per ser massa oberta amb aquells nois, altres que si era massa confiada, altres que era una descocada que sempre anava a la seua, o massa fresca. Al final semblava que fos ella la que tingués la culpa de lo que li havia passat.


Si ens prenguéssim la vida com si fos política, poder si que semblaria que tots tenen una part de raó, però la senyora Maria no estava parlant pas de política.
O sí ?
         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada