dimecres, 31 d’octubre de 2012

Aleix Vidal-Quadras es posa flamenco.



A dimecres 31 d'octubre de 2012.

Aleix Vidal-Quadras es posa flamenco.

Hi ha un dia que et despertes radiant, t'aixeques exultant i et trobes superior. Tal com si fossis l'artífex d'un flisto infinit, memorable i complaent. Tal com si haguessis anat a entrenar amb Lance Armstrong. Et sens el hit i el top de la jet set, com un cum shot de jeet kune doo, sublim, exuberant, magnífic, genial, sagaz, eficaç i perspicaç. Com l'íntim col·lega d'Eduard Punset, com un Sherlock Holmes reencarnat, com un Stephen Hawking del ballet de Valerio Lazarov, com un Lazarillo de Tormes monaguillo, com un Isaac Asimov davant d'un plat de brunyols i un porró de garnatxa, com el fill de les dotze tribus de d'Albert's Einstein's i Nadia's Comaneci's. Majestuós, mar enorme.
De fet, solament una mica fastiguejat i anguniós per la planitud de la resta del món. Somrius i rumfles el nas com un Jack Sparrow. Bon dia ! Sembla que avui el farà ! Tal amablement. Puag ! Tothom és previsible i reiteratiu. El món gira entre gracies sense gràcia i desgraciades desgràcies. Per alguna raó sents que hi has de passar-hi de puntetes; mentre les gents de bon cor lluiten i es desviuen per ajudar al pròxim, resulta que la certesa és que dels 15 crims comesos a Girona el últims 10 mesos, només un dels implicats té nom ibèric, és el de l'interfecte a qui va disparar un mosso d'esquadra en una intervenció policial. SSSSHHHHHH!.. Ni ho diguis ni que siguis diví.
Sí, sí, jo que m'he llevat diví de la muert i abans muert que sensill, em veig abocat a passar un matí desencoratjador, bla, avorrit, avorrert, mancat de xispa i trempera, un matí llegat de Jorge de Burgos, sonso i terrenal, gris mortal, acolorit vitrall de rosassa inert.
Em rendeixo al plasma.
Deixo desfilar les anodines i catodines notícies. De cop, la meua ment de lluerna (1), de llanterna, de far, de quàsar, llumenera supersònica de clarividència ecogràfica en 3D FullHD1080, troba en el bell mig d'aquella caterva hominoide, una nova, una súper nova, que el meu intel·lecte desfibrilat converteix en una paradoxa intrínsecament risible. Un contrapunt, cap-i-trava, estocada, oreja y rabo; botifarra catalana.
Les paraules d'Aleix Vidal-Quadras contra les inspiracions catalanes del moment, dites armades i sense fiador, han tingut la resposta més idònia.
L'ultranacionalista espanyolista Alejo, franquillo rexiuxit, cap escalfat, enemic de la ceba, monument al descabello y a lo descabellado, regullós i lleig, ha estat contestat, amonestat, reprovat i recriminat per un eurodiputat flamenc.
Revés y guantazo al pesado y inamovible yunque.
La españolidad más profunda,
 herida por su propio estandarte
un flamenco !
Viva la Constitución abierta y cálida !
Aleix, tiu, poder et faltava dur el traje de faralaes !
Toma ! I óle i óle i óle i óle !

( Lluís ! no beguis més cafè i guarda l'ampolla de Constitución Plata ! )


Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada