dilluns, 24 de setembre de 2012

No són boits ni el Rei és el del cul vermell.



A 24 de setembre de 2012.

No són boits ni el Rei és el del cul vermell.

Seria la meua innata innocència la que en un primer moment em va fer pensar que alguns polítics i presidents de d'algunes comunitats autònomes espanyoles, eren boits. Però no, només va caldre pensar-ho una mica i vaig haver de donar per suposat que no els hi faltava un bull, que sabien llegir i escriure, i que alguna fitxa de 'comprensión i expresión' devien haver fet. D'acord que poder s'han saltat algun capítol de "Barrio Sésamo", però no són analfabets, ni ignorants de la vida, ni boits, però vet aquí que se'l fan.  Tenen les dades, les saben i les entenen, però són polítics. D'entrada, no cal pensar com feu molts de vosaltres, que són uns carbonassos i uns mal païts, no, no són sinó polítics que treballen pels seus vots a sa terra. El que si seria innocent fos pensar que algun dia acceptessin confirmar el greuge que pateix Catalunya amb Espanya, ans al contrari, ens culparan de tots els mals. Cal entendre que això és lu que han de fer, és el motor dels partits ultranacionalistes espanyols siguin del signe que siguin, ho hem més que vist i comprovat. Hem vist que quan les coses van mal dades els partits nacionalistes espanyols aconsegueixen la seua supervivència política amb la negació de l'evidència i fent la contra a una part del seu 'propi' país, hi ho fan conscientment. Practiquen la desinformació, la tergiversació i la mentida.
És que aquesta nova evidència ens ha de portar a la reflexió de que amés de ser uns carbonassos i mal païts com a persones, també ho són com a polítics ?
Ja seria molta casualitat, tanta dedicació a aquesta tasca em fa creure que ho fan per un ideal, que en el fons, fins i tot es creuen el que diuen i el que fan, per tant, el que per a nosaltres és una carbonada, per a ells és l'ideal nacionalista espanyol, i els grans partits el practiquen amb gran cinisme.
Canviar un ideal és una feina dificilíssima; però com es pot intentar canviar-ho ?
Doncs amb la perseverança, l'evidència, la veritat i l'ajut d'un ens superior just i equànime. Però mala la tenim els catalans en aquest intent, l'ens superior que hauria d'escoltar les nostres raons, és d'un espanyolisme reialment ranci i obcecat.
La Corona i el Rei de 'tots' els espanyols hauria d'intervenir com a just mitjancer entre els problemes dels fills. Però com passa a moltes famílies, hi han fills predilectes, i els catalans, de caràcter contestatari i emancipat, no ho són. El pare Joan Carles ens ha llegit la cartilla. Res de llibertat i res de voler el duro i la clau, ens hem de quedar a caseta, fer bondat i afluixar el sobre de la setmanada. Només serem una família ideal si anem a la rega. I és que el pare Joan Carles manté els tics del més ranci espanyolisme, els de 'por mis cojones' i els de 'no me da la gana'. Branda l'espanyol més mesquí i masclista, per a ell es veu que no som el fill díscol, som la dona maltractada a qui li fot la paga, i si a la pobra li passa pel cap demanar el divorci, posa la vida en perill. Ja us podeu imaginar la reacció d'aquest homenàs, res de llibertat, si no ets per mi, no seràs per dingú, abans morta que lliure. No és d'estranyar que per tot això, els vells, quan parlaven de 'pesta burbònica' li donaven dos significats.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada