A dijous 30 d'agost de
2012.
Bicicletes de carreres.
Era afició, coincidència,
temps, un cúmul de circumstàncies ens van fer ciclistes de carretera; poder va
ser l'Indurain, però de fet, ja ens agradava. Ens miràvem tota La Volta, La
Vuelta i el Tour. Ara he sabut que ha començat La Vuelta quan es corria la
sisena etapa. Els temps canvien i també les prioritats, però hi tornaré, ho
desitjo. Encara que mai tornarem a ser tots els que hi érem, alguna vegada més
d'una trentena. N'existeix una fotografia, ha! difícil de trobar, intentaré
localitzar-la. Era quasi una forma de vida dins la bona voluntat; poc vi, pocs
licors, els qui fumaven s'hi miraven, dinars d'arròs bullit o pasta amb carn
arrebossada i fruita en cada sortida llarga. Ens ho preníem en serio. Tots
teníem màquies molt acceptables. Jo encara conservo la Vitus 992 amb Dura-Ace.
L'altre dia la vaig portar a revisar. El mecànic se la va mirar amb certa
nostàlgia, 'Abans era un pepino, i ara és un cogombre', va dir. Me'l miro
somrient, entenent les seues paraules, 'Un cogombre enverinat', penso.
Cada matí feia Llançà,
Selva de Mar, Rabós i Llançà, abans de
començar a treballar a les 9 del matí.
Un dia, tornant, es va
girar una tramuntanada encesa. A les envistes de la pujada de Quermançó anava a
1 metre per hora, el vent era una paret, vaig arribar a plorar de ràbia, però
no vaig engranar l'últim pinyó gros, ni vaig posar el peu a terra. Desprès de
patir com un condemnat, ja a l'alçada de Quermançó, vaig poder recuperar una
mica l'alè. Els trossos de tòria, la pols i la terra de les vinyes em picaven
com bales, les herbes del voral es blincaven i s'ajaçaven pels cops de vent.
Poc abans de la cruïlla de Mont-Perdut, el pal d'una barretina indicadora del
vent, que ja havia volat esparracada temps enrere, brandava i xiulava com un
possés. Jo prosperava pujada amunt com un ninot sacsejat, intentant de no ser
tombat pel vent, o emportat, bici i tot, a la cuneta. A dalt de la pujada del
Camp de Tir vaig envistar el mar, tot blanc en un polvoreo infernal. Imagineu que a aquella distància se'm van
embrutir les ulleres de sal. Vaig arribar desfet, però no havia posat cap peu a
terra.
Un dia pletòric vaig tirar
com un boig a la baixada de Balleta. Baixava com una bala, però no me'n vaig
adonar de la velocitat que duia fins que vaig veure com un cotxe m'avançava
passant a càmera lenta. Em van venir tots els mals, una caiguda seria fatal.
Vaig deixar de pedalar, vair treure les mans dels frens i em vaig deixar
lliscar. Fins el restaurant Miralles no vaig recuperar la visió clara, tenia
els ulls enterbolits per l'aire. El rellotge marcava : velo. max. 84 km./h. .
mai més ! ha, ha, ha !
Una tarda meravellosa de
setembre, desprès d'una llarg i lúbric "joli epuisement", badava jo
perdut en la immensitat del plafó de la llum del sostre, quan a quarts de cinc
de la tarda un col·lega em truca per pujar a Sant Pere de Roda per Vilajuïga.
Estant als llimbs com estava podria haver dit que no, però vaig dir que si.
La pujada és tranquil·la i
el temps i l'hora excel·lents. Les últimes corbes donaven una vista d'un Sant
Pere daurat, il·luminat pel Sol caient. La baixada cap a la cruïlla de Selva de
Mar amb el Port de la Selva va ser un patiment. La carretera estreta, els
marges bruts d'herbes entorpien la visió de la pròxima corba i impedien una
segura aproximació a la voravia. Impossible obrir-te, els cotxes que anaven
pujant de tant en tant amenaçaven de xocar.
De tant de clavar els
frens se'ns van adormir els dits petit i l'anular, i vam quedar amb les
cervicals garratibades. Mai hauria pensat que fer una baixada amb bici pogués
fer tant de mal. Vam agafar-nos la tornada a Llançà amb ràbia. Fent relleus
prou arriscats, al punt de l'antic restaurant L'Empordanesa havíem marcat una
mitjana de 34 km. / h. . Ens vam para a casa del company a fer una Coca-Cola
per refer-nos una mica; jo en vaig engolir 1litre, és que entre una cosa i
altre ...
Recuperar-se i refer-se
desprès d'un esforç té quelcom d'alegria heroica. Dopar-se d'antuvi, en el fons
ha de donar una alegria teatral, per molt que un s'hi hagi esforçat i per molt
que un hagi aconseguit, en solitud, un no es pot sentir feliç del tot, encara
que ho intenti, ho busqui, ho desitgi i sigui molt cínic, un no pot ser feliç
del tot, és una reacció humana.
Desprès dels anys poder trauran
els títols del Tour de France a Lance Armstrong. Ara sembla que en ciclisme
s'ha descobert un exercit de dopats.
Per què ara, si les probes
inculpatòries ja són d'anys enrere ?
És tot pur màrqueting, qüestió
de diners, maniobres per fer augmentar les donacions i els fons de les
fundacions lligades a Armstrong ?
Si tot i tothom està sota
sospita, algú de les agències antidopatge pagarà per aquest retard ?
Seran jutjats els assassinus de Pantani ?
I dic assassinus en el to i accepció del assassinus civils del temps de guerra, no premem el gallet, però
disposen davant d'un el penya-segat i tots els motius per llençar-s'hi.
Personatges anònims i impunes rere unes sigles. Van deshonrar Pantani, el van
desfer, el van aixafar, el van repudiar del ciclisme per tenir la característica
natural de fabricar globus vermells en un esforç per sobre dels 2000 metres.
Mai es va poder provar el dopatge per EPO, però no va haver-hi ni consciència
ni clemència, el van assassinar;
l'exercit de dopats voluntàriament no tindrà aquesta fi.
El ciclisme és un deport
de comèdia i de tragèdia. Nosaltres vam viure unes hores àlgides. Hores en què
al ball de la festa del Carme del Port de Llançà, on encara s'hi bevia i s'hi
arruixava xampany, tothom cantava a cor i de cor : Indurain, Indurain, Induraaain,
Indurain, Indurain Induraaaiin ...
Lluís Feliu, Notícies del
C. de C. .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada