dijous, 30 d’agost de 2012

Bicicletes de carreres.



A dijous 30 d'agost de 2012.

Bicicletes de carreres.

Era afició, coincidència, temps, un cúmul de circumstàncies ens van fer ciclistes de carretera; poder va ser l'Indurain, però de fet, ja ens agradava. Ens miràvem tota La Volta, La Vuelta i el Tour. Ara he sabut que ha començat La Vuelta quan es corria la sisena etapa. Els temps canvien i també les prioritats, però hi tornaré, ho desitjo. Encara que mai tornarem a ser tots els que hi érem, alguna vegada més d'una trentena. N'existeix una fotografia, ha! difícil de trobar, intentaré localitzar-la. Era quasi una forma de vida dins la bona voluntat; poc vi, pocs licors, els qui fumaven s'hi miraven, dinars d'arròs bullit o pasta amb carn arrebossada i fruita en cada sortida llarga. Ens ho preníem en serio. Tots teníem màquies molt acceptables. Jo encara conservo la Vitus 992 amb Dura-Ace. L'altre dia la vaig portar a revisar. El mecànic se la va mirar amb certa nostàlgia, 'Abans era un pepino, i ara és un cogombre', va dir. Me'l miro somrient, entenent les seues paraules, 'Un cogombre enverinat', penso.
Cada matí feia Llançà, Selva de Mar, Rabós  i Llançà, abans de començar a treballar a les 9 del matí.
Un dia, tornant, es va girar una tramuntanada encesa. A les envistes de la pujada de Quermançó anava a 1 metre per hora, el vent era una paret, vaig arribar a plorar de ràbia, però no vaig engranar l'últim pinyó gros, ni vaig posar el peu a terra. Desprès de patir com un condemnat, ja a l'alçada de Quermançó, vaig poder recuperar una mica l'alè. Els trossos de tòria, la pols i la terra de les vinyes em picaven com bales, les herbes del voral es blincaven i s'ajaçaven pels cops de vent. Poc abans de la cruïlla de Mont-Perdut, el pal d'una barretina indicadora del vent, que ja havia volat esparracada temps enrere, brandava i xiulava com un possés. Jo prosperava pujada amunt com un ninot sacsejat, intentant de no ser tombat pel vent, o emportat, bici i tot, a la cuneta. A dalt de la pujada del Camp de Tir vaig envistar el mar, tot blanc en un polvoreo infernal. Imagineu que a aquella distància se'm van embrutir les ulleres de sal. Vaig arribar desfet, però no havia posat cap peu a terra.
Un dia pletòric vaig tirar com un boig a la baixada de Balleta. Baixava com una bala, però no me'n vaig adonar de la velocitat que duia fins que vaig veure com un cotxe m'avançava passant a càmera lenta. Em van venir tots els mals, una caiguda seria fatal. Vaig deixar de pedalar, vair treure les mans dels frens i em vaig deixar lliscar. Fins el restaurant Miralles no vaig recuperar la visió clara, tenia els ulls enterbolits per l'aire. El rellotge marcava : velo. max. 84 km./h. . mai més ! ha, ha, ha !
Una tarda meravellosa de setembre, desprès d'una llarg i lúbric "joli epuisement", badava jo perdut en la immensitat del plafó de la llum del sostre, quan a quarts de cinc de la tarda un col·lega em truca per pujar a Sant Pere de Roda per Vilajuïga. Estant als llimbs com estava podria haver dit que no, però vaig dir que si.
La pujada és tranquil·la i el temps i l'hora excel·lents. Les últimes corbes donaven una vista d'un Sant Pere daurat, il·luminat pel Sol caient. La baixada cap a la cruïlla de Selva de Mar amb el Port de la Selva va ser un patiment. La carretera estreta, els marges bruts d'herbes entorpien la visió de la pròxima corba i impedien una segura aproximació a la voravia. Impossible obrir-te, els cotxes que anaven pujant de tant en tant amenaçaven de xocar.
De tant de clavar els frens se'ns van adormir els dits petit i l'anular, i vam quedar amb les cervicals garratibades. Mai hauria pensat que fer una baixada amb bici pogués fer tant de mal. Vam agafar-nos la tornada a Llançà amb ràbia. Fent relleus prou arriscats, al punt de l'antic restaurant L'Empordanesa havíem marcat una mitjana de 34 km. / h. . Ens vam para a casa del company a fer una Coca-Cola per refer-nos una mica; jo en vaig engolir 1litre, és que entre una cosa i altre ...
Recuperar-se i refer-se desprès d'un esforç té quelcom d'alegria heroica. Dopar-se d'antuvi, en el fons ha de donar una alegria teatral, per molt que un s'hi hagi esforçat i per molt que un hagi aconseguit, en solitud, un no es pot sentir feliç del tot, encara que ho intenti, ho busqui, ho desitgi i sigui molt cínic, un no pot ser feliç del tot, és una reacció humana.
Desprès dels anys poder trauran els títols del Tour de France a Lance Armstrong. Ara sembla que en ciclisme s'ha descobert un exercit de dopats.
Per què ara, si les probes inculpatòries ja són d'anys enrere ?
És tot pur màrqueting, qüestió de diners, maniobres per fer augmentar les donacions i els fons de les fundacions lligades a Armstrong ?
Si tot i tothom està sota sospita, algú de les agències antidopatge pagarà per aquest retard ?
Seran jutjats els assassinus de Pantani ?
I dic assassinus en el to i accepció del assassinus civils del temps de guerra, no premem el gallet, però disposen davant d'un el penya-segat i tots els motius per llençar-s'hi. Personatges anònims i impunes rere unes sigles. Van deshonrar Pantani, el van desfer, el van aixafar, el van repudiar del ciclisme per tenir la característica natural de fabricar globus vermells en un esforç per sobre dels 2000 metres. Mai es va poder provar el dopatge per EPO, però no va haver-hi ni consciència ni clemència, el van assassinar; l'exercit de dopats voluntàriament no tindrà aquesta fi.
El ciclisme és un deport de comèdia i de tragèdia. Nosaltres vam viure unes hores àlgides. Hores en què al ball de la festa del Carme del Port de Llançà, on encara s'hi bevia i s'hi arruixava xampany, tothom cantava a cor i de cor : Indurain, Indurain, Induraaain, Indurain, Indurain Induraaaiin ...   

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .     

                   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada