dimarts, 17 d’abril de 2012

Els nens i les nenes, ara, neixen més llestos i més llestes.


A dimarts 17 d'abril de 2012.

Els nens i les nenes, ara, neixen més llestos i més llestes.

Ho he sentit a dir moltes vegades. De ben petits ja es mouen molt, miren, riuen i són molt escarquillats. Una mica més grans, són molt vius, volen el comandament de la tele i volen el mòbil de veritat, no pas el de plàstic amb nissus.
 En saben més que setze. Són molt més espavilats que els nadons ( aaaahggg ! No hi ha nadones ) d'abans.
Amb dos o tres anys ja prefereixen mirar l'ordinador que el llibre de contes; i si és una 'tablet', per alguna raó misteriosa, al·lucinen. Pobres de nosaltres, reflexionava el meu amic pessimista sobre el tema; vam créixer embolicats amb les bandoles, sense poder-nos moure gaire. Passàvem el temps dins del braçol o el llitet, amb pocs joguets i cap andròmina electrònica. Anàvem creixent sense pena ni glòria, es veu.
Segons com, de vegades, el meu amic pessimista afirma que ara comencen a venir tontos una mica més grans, poder al començar a anar al cole. Es va afanyar a dir que no era pas una crítica al sistema educatiu, més aviat seria una pura causalitat en el temps. Ara és l'època dels ordinadors i l'informàtica, els petits ho mamen des de que neixen, és normal el seu domini i la seua frissança.
Quasi res queda dels partits de futbol al carrer, dels salts i carreres amb les BH's tot el dia. De les cartes de l'Heraclio Fournier agafades amb agulles d'estendre roba a les forquilles per tal que repetellessin amb els ralls. No hi ha ja 'indius' ni 'pistulerus', ni cabanyes al bosc d'en Bonatti. S'ha acabat l'anar a caçar lladrons a la Ribera d'en Prim. Amb prou feina es veu jugar a goma ni saltar a corda, diuen que ara els educadors ho volen tornar a posar de moda, ha! ja pots xiular, que si la burra no vol beure ...
Dingú treu les nines ni els 'madelmans' al carrer, i rars són els 'guás' i les boles guanyades i perdudes, no les que compren els avis a bosses.
Queda poc dels jocs a la plaja. La mòmia va desaparèixer amb les últimes restes de formigó de l'antic mur. Ja no es volta el Castellar per les roques a ran de mar, jugant-te el tipus i alguna galtada. El 'bote-bote', el 'ruy' i 'l'escondite' són relíquies d'abans de la normalització lingüística. Ja per no haver-hi, no hi ha ni gossos xingant pel carrer.
És època d'ordinadors i de consoles de joc. D' aparells de connexió múltiple i d'impersonal sol·litut. Sense contacte físic en els jocs fora de l'escola i amb prou feina dins d'ella. Són temps d'inteligència artificial i els nanos i les nanes la dominen.
És la intel·ligència artificial què prové d'un artefacte que simula tenir sinderi la que aprèn la mainada d'avui ?
El pessimista respon que són més intel·ligents que la mainada d'abans, però artificialment; no tots, és clar, apunta com per quedar bé, sense gaire convicció, només alguns.
Com per il·lustrar-me, em dóna un simple exemple d'artificialitat.
Mai podran explicar històries de la mili, però es passen hores disparant, matant, morint i ressuscitant. Ha !
RA-TA-TA-TA-TA-TA ! Que si posa una 'cleymor' aquí, que vigila un 'campero' allà ! 'Cegadora' ! 'Paquete de ayuda' ! 'Botiquin' ! Aquí no passa res, és la intel·ligència artificial.
Aquí no t'esgarrapes amb romegueres, ni et punxes amb argelacs. No et sufoques estirat a terra rere les herbes, ni se t'enfilen les formigues per les cames com en aquells jocs naturals, on també podies triar les armes : el tiraganxets, les bufes plenes d'aiga, el pal símil Cetme o el tros de maó trencat en forma de pistola. Evidentment el RA-TA-TA-TA-TA-TA el posaves tu. Era molt difícil que l'enemic acceptés la mort, per què, naturalment, un no ressuscitava, s'havia de quedar assegut en un racó la resta de la partida.
Tantes vivències ens van acabar fent vius. El pessimista va afirmar que la majoria d'aquells nens que havien nascut encantats, no tots, han acabat per dominar els estris computeritzats.
Ja de grans, els ara descendents de la intel·ligència artificial han de deslliurar-se de la pressió estàtica de la vida real amb jocs d'acció real i esports de risc. A la fi resultarà que tots som igual de llestos, els d'abans i els d'ara.
El meu amic pessimista va dir que l'únic que hem fet és un aprenentatge invers per arribar al mateix punt d'experiència.
Només que nosaltres vam començar pel cap i els de l'intel·ligència artificial han començat pel cul.
Jo li vaig suggerir que poder seria millor dir 'pels peus'.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada