diumenge, 11 de març del 2012

El bilingüisme, si de cas cal, radical.


A dilluns 12 de març de 2012.

El bilingüisme, si de cas cal, radical.

És lu mateix ser bilingüe o multilingüe que saber idiomes ?
Una pregunta que em faig desprès d’una reflexió llençada per un professor d’una universitat nord-americana. Érem un grup multilingüe assegut en una terrassa una matinada d’agost desprès de la feina. El professor era aquí amb un grup d’alumnes per fer analítiques i mesures del mar al Cap de Creus. Ell parlava anglès i unes poques paraules en castellà. Ens va dir que el que el sorprenia en gran manera, no era que parléssim idiomes, català, castellà, francès, anglès, sinó que canviéssim d’un a l’altre, fins i tot en mig de la mateixa frase, per acabar-la en l’idioma de l’interlocutor que ens semblava ens feia més cas en aquell moment.
Si en el nostre país hem de conviure amb un bilingüisme, ha de ser d’aquesta manera.
Per força o de grat aquest sistema ens ha fet més cultes. És clar que hi ha gent que pensa que parlar una altre llengua que no sigui la seua pròpia, pot fer perillar la seua idiosincràsia com a persona d’un lloc o país determinat, evidentment això ha de denotar una certa ignorància.
El perill per un idioma com el català no és que cada individu personalment es converteixi en una mena d’espanyol d’aquells de ‘Toda Epaña’ i de ‘Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda’. No, no, deixem-nos de ciència-ficció, el veritable perill és la desaparició de l’idioma català, això seria real, la destrucció de la nostra llengua.
I això ho saben aquests que furguen constantment contra el sistema lingüístic català. Aquests no tenen cap problema amb els idiomes, aquests lu que tenen és un despit puntós polític i psicòtic. Són personatges ultranacionalistes espanyols i anticatalanistes, que disfressen els seu discurs reaccionari amb la careta del que ens volen vendre per lògic i políticament correcte, però lu que realment els hi put és que el català s’ensenyi a l’escola i que sobrevisqui al castellà.
Són com aquell ‘pollós, pollós’ que palanca en mà no paren de buscar una escletxa en el sistema lingüístic català per poder-lo tombar.
Per tant hem de fugir del bilingüisme que ens proposen aquests dinamitadors, com de la pesta.
A Catalunya no ens serveix el bilingüisme seccionat, paral·lel, excloent i que permet defugir de la aprehensió de l’idioma de la terra, cosa que seria la normalitat per a qualsevol persona amb ànim d’integració a la comunitat.
Si hem de bregar amb un bilingüisme, ha de ser per promoure i practicar aferrissadament el bilingüisme radical, el que obliga, sí, sí, obliga a fer servir ambdós idiomes, el que no discrimina, però tampoc permet passar per alt el que no els hi convé.
Necessitem un bilingüisme com els que es practicava als llibres d’actes de l’ajuntament de Llançà ( 1981- 1983 ), una pàgina en català, una pàgina en castellà, una en català, una en castellà, però que fos per parlar del mateix tema. Obligar, sí, sí, obligar a saber els dos idiomes per poder entendre la totalitat del document.
Pot semblar estrambòtic, però no més que les pretensions dels ultraespanyolistes dinamitadors.
A la fi, als catalans no ens ha de fer por saber parlar en castellà o en francès o en el que sigui. Ens podem deixar de menysprear per la nostra facultat de girar la llenga tant fàcilment, moltes vegades entorpint  involuntàriament l’aprenentatge de l’altre.
Del que sí hem de tenir por, contra el què sí hem de lluitar, és contra la demagògia i la rancúnia dels que volen destruir l’única manera que té la nostra llengua per sobreviure, que és el seu aprenentatge i ús per part de la mainada i els nouvinguts a l’escola.

I sinó, s’han de partir palles.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .            

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada