A dimecres 31 d'octubre de
2012.
Aleix Vidal-Quadras es
posa flamenco.
Hi ha un dia que et
despertes radiant, t'aixeques exultant i et trobes superior. Tal com si fossis
l'artífex d'un flisto infinit, memorable i complaent. Tal com si haguessis anat
a entrenar amb Lance Armstrong. Et sens el hit i el top de la jet set, com un
cum shot de jeet kune doo, sublim, exuberant, magnífic, genial, sagaz, eficaç i
perspicaç. Com l'íntim col·lega d'Eduard Punset, com un Sherlock Holmes
reencarnat, com un Stephen Hawking del ballet de Valerio Lazarov, com un
Lazarillo de Tormes monaguillo, com un Isaac Asimov davant d'un plat de brunyols
i un porró de garnatxa, com el fill de les dotze tribus de d'Albert's
Einstein's i Nadia's Comaneci's. Majestuós, mar enorme.
De fet, solament una mica
fastiguejat i anguniós per la planitud de la resta del món. Somrius i rumfles
el nas com un Jack Sparrow. Bon dia ! Sembla que avui el farà ! Tal amablement.
Puag ! Tothom és previsible i reiteratiu. El món gira entre gracies sense
gràcia i desgraciades desgràcies. Per alguna raó sents que hi has de passar-hi
de puntetes; mentre les gents de bon cor lluiten i es desviuen per ajudar al
pròxim, resulta que la certesa és que dels 15 crims comesos a Girona el últims
10 mesos, només un dels implicats té nom ibèric, és el de l'interfecte a qui va
disparar un mosso d'esquadra en una intervenció policial. SSSSHHHHHH!.. Ni ho
diguis ni que siguis diví.
Sí, sí, jo que m'he llevat
diví de la muert i abans muert que sensill, em veig abocat a passar un matí desencoratjador,
bla, avorrit, avorrert, mancat de xispa
i trempera, un matí llegat de Jorge de Burgos, sonso i terrenal, gris mortal,
acolorit vitrall de rosassa inert.
Em rendeixo al plasma.
Deixo desfilar les
anodines i catodines notícies. De cop, la meua ment de lluerna (1), de
llanterna, de far, de quàsar, llumenera supersònica de clarividència ecogràfica
en 3D FullHD1080, troba en el bell mig d'aquella caterva hominoide, una nova,
una súper nova, que el meu intel·lecte desfibrilat converteix en una paradoxa intrínsecament
risible. Un contrapunt, cap-i-trava, estocada, oreja y rabo; botifarra
catalana.
Les paraules d'Aleix
Vidal-Quadras contra les inspiracions catalanes del moment, dites armades i
sense fiador, han tingut la resposta més idònia.
L'ultranacionalista
espanyolista Alejo, franquillo rexiuxit, cap escalfat, enemic de la ceba,
monument al descabello y a lo descabellado, regullós
i lleig, ha estat contestat, amonestat, reprovat i recriminat per un
eurodiputat flamenc.
Revés y guantazo al pesado y inamovible
yunque.
La españolidad más profunda,
herida por su propio estandarte
un flamenco !
Viva la Constitución abierta y cálida !
Aleix, tiu, poder et
faltava dur el traje de faralaes !
Toma ! I óle i óle i óle i
óle !
( Lluís ! no beguis més cafè i guarda l'ampolla de Constitución
Plata ! )
Lluís Feliu, Notícies del
C. de C. .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada