diumenge, 29 de maig del 2011

Energies alternatives.


A diumenge 23 de maig de 2011.

Energies alternatives : Tots d’acord, s’han de posar a cal veí.

Estan de moda. A qualsevol revista els pots veure, com acabats de parir, encara amb el cordó umbilical connectat al poste que els alimenta.
Són els vehicles elèctrics; en els venen com ha no contaminants i silenciosos, però això només és una mitja veritat, l’únic que són és silenciosos.
L’assumpte de que no contaminen es manté sense debatre públicament, només per interessos comercials i de conjuntura mediambiental pseudo-verda.
Les piles, bateries o acumuladors que emmagatzemen l’electricitat que els fa funcionar, són uns aparells altament contaminants, i el seu reciclatge és car i perillós.
Un ús massiu mundial ens posaria al davant d’un gravíssim problema de residus. Tot i així ens els mostren com aparells inòculs.
El què fa més gràcia és el pal amb l’endoll que els acompanya. Suspès en el no res, en el blanc del paper, com si l’energia que dispensa vingués del més enllà, fos màgica o xiripitiflàutica.
Però no, l’electricitat que arriba fins aquests ‘inofensius’ dispensadors, ve conduïda per uns cables per sota el terra. Més cables de corrent. De fer-se aquest sistema d’ús general, caldria multiplicar els carregadors, convertint els carrers en ‘terres radiants’.
I d’on trauríem tanta electricitat per alimentar els transports elèctrics massius.
L’obtenció d’energia elèctrica no és neta, i el sistema més productiu són les centrals nuclears, altament contaminants i socialment mal vistes.
Queden els generadors alternatius, molins eòlics i turbines marines, aquests tenen el problema de l’impacte visual i l’invasió de grans espais de terra o mar.
Tothom està d’acord en què, de moment, són una bona alternativa, també tothom està d’acord en què s’han d’instal·lar a cal veí.
El què de veritat s’ha de debatre és el lloc d’emplaçament i no la seua funcionalitat. Llarguíssims estires i arronses entre ecologistes, plataformes locals i administracions, fan que la resolució real del problema s’endevini infinita. Mentrestant, en altres llocs on s’acorden les ubicacions més fàcilment, ens prenen la davantera aquesta mena d’energies.
Podem anar discutint i marejant la perdiu, i comprant energia forana.
Tinc una HD tapada amb un llençol al baix de la senyora Quimeta. El dia que em passi pel barret, li emplenaré el dipòsit i l’arrancaré.

Jo com el poeta, quan acabo, em pujo la bragueta.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

diumenge, 22 de maig del 2011

Jesús va al cole de la RCC

Tal i com ens va prometre el nostre bon amic, en Lluís Feliu i Pumarola, ens ha permès mostrar la seua obra 'Els Pastorets de LLançà', de la que podeu gaudir des d'ara mateix a la nostra secció "Els llibres de la República del Cap de Creus".


A diumenge 22 de maig de 2011.


Jesús va al cole de la RCC.

A la República del Cap de Creus s’han fet unes descobertes de l’època romana contemporània de Jesús de gran importància. Al paratge de La Roca, s’ha descobert una possible via romana molt anterior al monestir de Sant Pere de Roda.
També s’han descobert un lligam de papirus i un exemplar del llibre Pastorearum Lancianensis.
Tot està en estudi i revisió per part de l’estudiós i bon amic nostre Lluís Feliu i Pumarola, que ens ha promès mostrar-nos el llibre un cop traduït.
El llibre Pastorearum Lancianensis ens confirmaria que Jesús de Natzaret va passar una temporada a la República del Cap de Creus en la seua infantesa, i que fins hi tot va estar escolaritzar als cinc anys al col·legit local.
Entre els papirus es troba un informe de les notes a nom de Jesús de Cal Fuster, que ens dóna prou probes i indicis per creure que aquest nen era el fill de Maria i Josep.
Amb l’ajuda de tota la documentació trobada s’ha fet una reconstrucció dels fets i conversa del petit Jesús amb la seua mare al mostrar-li les notes del cole. 
En Jesús de Cal Fuster arriba content a casa.
És conscient, malgrat la seua edat, de que és un nen molt llest. Té facilitat per aprendre tot el què ensenya el mestre. Fa els deures, ajuda als companys, és responsable i simpàtic. Fins i tot sap que té facilitat pel lideratge. No es considera ni dolent ni entremaliat.
Es planta davant la mare mostrant el papir amb les notes del col·legit.
Tot cofoll, somrient, amb les mans a l’esquena, saltironant de puntetes, espera el reconeixement de la mare davant criatura tant divina, especialment al veure-li el somriure que feia.

- Què mare, que us semblen les notes ?

Al final, però, l’expressió de la mare es torna seriosa i contrariada.

- Que què em semblen les teues notes ? Tu continua així, que al final tindràs que posar una creu a les teues vacances de Pasqua !!


Lluís F., Notícies del C. de C. .

diumenge, 15 de maig del 2011

Ereccions municipals.


A diumenge 15 de maig de 2011.

Ereccions municipals.


El gran mestre Pepe Martínez Lozano, al que vaig tenir l’oportunitat de conèixer una vegada, sempre deia : ‘L’oli és sexual, l’aquarel·la és sensual.’.
Aquestes eleccions, pel que es desprèn dels fets i es llegeix als mitjans, han perdut la sensualitat habitual per entrar en la sexualitat.
Aquí, a la R.C.C., per ser com som, no arriben a la pornografia com en altres llocs, però així hi tot van calents.
Tots els grups s’han preparat amb la màxima trempera, així, tots trempats, s’afanyen en conquerir qualsevol espai erecte per inseminar-lo amb els seus caps grossos.
Diuen les males llengues, però, que alguns partits pateixen d’ejaculació precoç, ja que van córrer’s abans d’hora per ficar-la; la fotografia del candidat, vull dir.
Aquest any, amb la incorporació de noves opcions i joves formacions polítiques, un hom podria pensar que el conegut ‘menage a trois’ usat per governar, es pot convertir ara en una orgia generalitzada.
Hi ha pobles, però, que ja fa molts anys que estan acostumats a manejar-se-la ells mateixos, la política municipal.
De totes maneres, amb això de les coalicions polítiques, especialment els més joves i menys avesats, hi han de posar molta atenció i estar a l’aguait, per què quan tots van per feina, i enmig de tantes postures ideològiques, un es pot passar els plens demanant allò de : ‘Organització, organització !’.
Tampoc cal passar per alt que gran part de les festes de germanor dels partits, es celebren degustant una botifarra de carn crua a la brasa.
Una bona botifarra catalana per aixecar els ànims i poder entomar els càrrecs en joc, plens i plenes de desig d’introduir-se fins el fons en les tasques de la batllia.
El que si demanem els electors en aquestes eleccions que han agafat tal caire tant transcendent i comunal, és que tan els guanyadors com els opositors, tractin de lubrificar al màxim les seues relacions per tal que el poble sigui el més beneficiat pels seus actes i les seues decisions, provinents com són, de persones abnegades, i amb esperit de sacrifici i servei en vers els seus conciutadans.
Els comicis ja són a tret de clatellades.
Tots hem de participar-hi en aquestes ereccions municipals !


Lluís F., Notícies del C. de C. .
  

diumenge, 8 de maig del 2011

La perversió de la Política.


A diumenge 8 de maig de 2011.

La perversió de la Política.

El Facebook és una eina de retrobament i recerca d’amistats, i funciona.
Fa tres mesos que tinc el Facebook i de seguida vaig tenir tres amistats; el barber, la nova sex-shop que s’ha muntat i l’Associació de Periodistes i Reporters de la RCC.
I va ser en una d’aquelles amistats rebotades que apareixen al costat dret, on el vaig reconèixer. Allà estava ell, calb, més grassonet, però era ell, en Jeroni Curràs Panet.
La nostra coneixença naixia a l’Encant del Mar, una vila costanera on hi vaig passar tretze mesos tot cobrint el vessament de petroli d’un vaixell prop d’aquella costa. La catàstrofe no va afectar al poble, nomes hi teníem el quarter general.
En Jeroni era el periodista local. Treballava al diari “La Gavina”, i s’encarregava de les notícies nacionals i internacionals. Varem coincidir en algunes entrevistes i sessions fotogràfiques sobre el cas del vessament del ‘Grulla Maru’.
Érem més o menys de la mateixa edat. En Jeroni era solter, un tipus tranquil i amb molt bon cor. Un bon jan, podríem dir. Si calia donar un cop de mà per netejar els baixos d’un llagut, en Jeroni hi era, si entrava una gropada i calia tirar les barques plaja amunt, en Jeroni hi era, si calia ajudar per ensofrar una vinya, podies comptar amb ell.
Si anava per engrotes, les compartia. Si anava a les esclotellades, sempre trobava algú necessitat d’un peix a taula per sopar. Tots els encantats del mar el tenien en gran simpatia i consideració. En Jeroni sempre era allà, sent un home de carrera com era i tot.
En Jeroni portava un ritme de vida tranquil i cronometrat, i el seu aspecte l’acompanyava. Era baixet i cara-rodó, no era gras, però tenia una bona panxa. Li agradava fruir de les coses de la vida que ell considerava importants. No era un ‘bon vivant’ perquè mai havia tingut la possibilitat de ser-ho, però apuntava maneres.
Podíem dir que era de còpula ràpida i de llarg cubalibre.
L’exercici físic no entrava dins les seues prioritats. Era un companyó de llargs silencis desprès de mostrar un viu interès per alguna cosa.
Era molt enginyós, però el seu calmat fer deixava els seus ginys a l’alçada del no res.  
En aquell temps que vam coincidir i vam fer amistat, es preparaven les eleccions municipals. Eren èpoques difícils per a trobar voluntaris i simpatitzants entre els vilatans, que volguessin formar part de les llistes dels partits.
Generalment, els que accedien a concórrer per alguna llista, sempre deien que els posessin cap al final, no fos que haguessin d’assumir algun càrrec de poder.
El partit que manava a l’Ajuntament des de temps immemorials era CiU, els de Constància i Urbanitat. Aquell any, però, s’havia promogut una plataforma conjunta que agrupava diferents opcions polítiques, fins ara sempre minoritàries.
L’ITI-CGS-PNAV-RD, sia Iniciativa pel Treball i la Il·lusió - Compromís per a la Gestió Social - Plataforma Naturalista d’Acció Verda - Resistència Dialectal. Era un conglomerat de partits d’esquerra i de cert caire revolucionari patriòtic.
Va ser aquesta plataforma, qui sabent de la bona relació d’en Jeroni amb el poble, li va proposar d’entrar a les seues llistes com a segon candidat. Desprès de molts estires i arronses en Jeroni va acceptar participar-hi, pel bé del poble.
Va ser sortint d’una d’aquestes reunions de partit, ja passada la mitja nit, quan van coincidir tu per tu.

- Jeroni ?

- Poli ?

En Jeroni i la Poli es veu que es coneixien des de l’institut.
La Poli havia arribat al poble un mes abans que jo.
Venia d’Estocolm, on hi havia treballat durant més de 35 anys.
S’hi havia casat, i s’hi havia divorciat 3 anys desprès. Ara havia tornat al poble buscant una mica de repòs i tranquil·litat. Tenia estalvis suficients per passar una llarga temporada. La Poli mai havia sigut guapa, així que ara, amb l’edat, i havent mantingut un bon cos, es feia mirar.
Dies desprès en Jeroni me la va presentar. Ells quedaven de tant en tant, tots dos, a prendre alguna cosa.
Segons em va explicar en Jeroni, en realitat la Poli es deia Política. Els seus pares van ser els fundadors del partit ‘Unió Llibertadora Il·lustrada de la República del Cap de Creus’, quan encara no s’havien casat. Al tenir-la a ella li van triar aquest nom tan trencador i modern.
Com era d’esperar ella hi posava més interès i empenta que ell, que es deixava portar.
Els primers dies de primavera van ser càlids i plàcids.
La Poli el va convidar a passar una vetllada a la plaja del ‘Xuclador’, una cala petita i arrecerada, oberta a la Lluna plena, que la il·luminava de plata.
Van decidir que hi anirien cadascú amb el seu cotxe, per allò dels xafarders.
En aquella època no seria fàcil trobar-hi cap parella ni cap badoc. En Jeroni es va comprometre a portar el beure i alguns canapès.
Feia una nit ideal. Van deixar els cotxes sota uns tamarius, i es van endinsar per la plaja de sorra fina. L’aire que entrava de mar era sec i tebi, i la Lluna tallava l’aiga de la badia amb una ratlla també de plata. En Jeroni duia la cistella amb la intendència.
Van seure a la roca llarga i planera que sobresortia de la sorra a la dreta de la plaja, anomenada ‘el pedrís’.
En Jeroni va destapar el xampany i la Poli va disposar les estovalles i els entrepans variats.
Tant l’un com l’altre, no es podia dir quin més, feia molt de temps que no participava en una sortida com aquella.
La Poli parlava d’Estocolm, de la feina, del seu ex-marit i del per què havia tornat.
En Jeroni l’escoltava, mentre, de tant en tant, deixava anar un ‘és clar’.
La Poli va dir que era una sort que s’haguessin retrobat.
Entre riures i gestos vergonyosos, li va explicar que sempre li havia agradat, ja des de l’institut, i que fins hi tot es va enamorar d’ell, cosa que sempre havia mantingut en secret.
En Jeroni es va preguntar per quina raó.
En un moment en què les seues mirades es van creuar, ella va deixar de parlar, se li va acostar lentament i li va fer un petó als llavis.
En Jeroni, aguantant el got de xampany, no se li va resistir.
Ella es retira, i sense deixar-lo de mirar fixament als ulls, es comença a descordar la brusa.
Tres botons van ser suficients.
Tot d’una, garbellant i fent saltironar el generós contingut del sostenidor, li va preguntar :

- Em vols ? Ho vols ?

En Jeroni, entre estorat i espantat, davant del rampell oferidor de la Poli, només va poder fer que si amb el cap.
La Poli, s’aixeca tota espitregada i es planta davant seu mentre es comença a desfer un cordó, com el de l’abat de Sant Pere de Roda, però en rosa xiclet, que li fa de cinturó.
D’una rebalada se’l fa sortir de les presilles i el manté pendolant davant dels ulls d’en Jeroni.
Ell, que en aquell moment no pensava res, per què no entenia res.

- Vols fer-me feliç ?

En Jeroni manté el seu mímic ‘que si’.

- Doncs dóna’m amb això. Fes-me córrer, mentre amb fueteges per la sorra.

La Poli li va atansar el cordó als morros, mentre amb l’altra mà s’estarrufava la melena.
En Jeroni, perplex per les paraules de la dona, pregunta :

- T’haig de perseguir corrent per la plaja ??

- Sí – contesta ella amb un to libidinós.

- I no ho podem fer d’aquí estan ? – li pregunta ell sense deixar de mantenir el got de xampany a 90 graus.

- No, persegueix-me i dóna’m amb el cordó – li respon enmig d’una esgarrifança.

- És que jo ... això de córrer i fuetejar ...

- És que no em vols fer feliç !?

- Que si, que si Poli, però seu, acabem de picar i en parlem.

- Jero ! Vull que em persegueixis i ‘m’espankis’ !

- Poli, però jo no corro ni ‘espanku’. Seu aquí i parlem.

- Jeroni ! Tu no m’estimes ! Tu no em vols fer feliç !

- Dona, Poli, ens estem coneixent ...

- Has jugat amb els meus sentiments ! Ets un .. Ets un ... Ets un ...

La Poli va enfilar cap al cotxe ‘patalejant’ la sorra, cordó en mà i reputegant de mala manera.
Va sortir d’allà fent derrapar el cotxe en mig d’un núvol de pols que va brillar a la llum de la Lluna.
No va ser fins aquell moment que en Jeroni va abaixar el braç que sostenia el got de xampany.
S’havia quedat sol
‘És hora de recollir’ va pensar.

Les eleccions municipals a l’Encant del Mar les va tornar guanyar CiU, els de Constància i Urbanitat.
Els encantats del mar no van donar gaire suport a la plataforma de l’oposició, així que només va poder entrar el cap de llista, cosa que va impedir que en Jeroni passes a la política activa. Això si, els encantats del mar sempre van continuar comptant amb ell per si calia donar un cop de mà a algú.
Tinc que dir que no em va costar gaire consolar-lo del desengany electoral, s’ho va agafar amb calma.

El que si em va confessar un dia, poc abans de que jo marxés del poble, és que si ell s’hagués avingut a perseguir i a fotre cops de cordó, segur que hauria xucat el melindro amb la Política.    


Lluís F., Notícies del C. de C. .
Dedicat als fidels lectors ( o hauria de dir Lecters ) de la R.C.C. .
( Estic escoltant Great White Buffalo )