PSC qou vadis; no badis.

A dimecres 8 de novembre de 2012.

PSC qou vadis; no badis.

En segons quines qüestions, és millor no barrejar els hams. Quan tot va bé i tot són flors i violes, es pot anar passant la barca de franc. Un estira i arronsa per aquí, un desdit i un sota un pomer t'ho vaig prometre i sota un pomer t'ho desprometo per allà, i anar tirant. Però quan tot es complica, es deslliguen els sentiments, el destí es posa a sobre de la taula, i s'ha de prendre partit, és el moment en què queden al descobert totes les mancances i les incongruències que s'havien amagat sota "l'alfombra".

S'ha posat en evidencia que pare i fill socialistes viuen en diferents països. Països que tenen interessos d'Estat enfrontats, i que posen al fill davant del dilema d'haver de triar entre el respecte i l'obediència al pare, o l'afany d'independència dels seus paisans. El PSC vol i dol, continua volent navegar entre dugues aigues, mantenir bones relacions amb la família d'Espanya, i al mateix temps, aconseguir una certa millora de les llibertats i aspiracions dels seus conciutadans catalans. Són bones intencions, però demostradament romàntiques.

Ja pots xiular que si el burro no vol beure ...

I el burro del PSOE no en vol ni un glop de l'aiga que li ofereix Catalunya. S'ha entestat amb una tossudesa que ratlla les formes de la ultradreta espanyola, en què s'ha de mantenir la unitat indissoluble de l'Espanya hispànica i espanyola. Al pobre PSC ja no li valen arguments federalistes trets de la màniga a última hora per intentar convèncer al PSOE que mogui una pota i als catalans de que lu seu és lu ideal. Ans al contrari, s'ha vist que quan són a prop de l'ase gros, filen prim i li segueixen la beta amb el cul una mica apretat, poder per por de rebre una cossa a l'entrecuix.

Ara per ara el PSOE està a les antípodes de la mula Francis. Poder el que li falta a PSC és una mica més de valor i confiança en si mateix, li manquen amors propis per clavar-li una queixalada a l'orella del PSOE i fer-li entendre que anant tant assalvatjat és molt difícil poder llaurar dret a Catalunya.

Però és clar, de ben segur no ha de ser fàcil pel PSC que practica un socialisme català molt i molt moderat, per no dir difós ( ara patidifós ), embrancar-se en aferrissades discussions patriòtiques amb qui ha estat el referent del socialisme a Espanya. I aquí està la mare dels ous; a Espanya.

Recordo les primeres eleccions democràtiques desprès de la dictadura d'en Franco en què van guanyar els socialistes, en aquell moment, un obert, il·lusionat, fresc i jove PSOE, i recordo gent gran, catalans supervivents de la guerra civil, dones i homes que havien patit i superat la postguerra i tots els anys de repressió i opressió, i els recordo amb llàgrimes als ulls, plorant d'alegria i alliberació per la victòria socialista. Catalans que havien lluitat per les llibertats d'Espanya amb l'esperança d'una millor vida per a Catalunya. El socialisme era la seua esperança de llibertat pels pobles fins ara sotmesos.

Què se'n ha fet d'aquell socialisme ?

S'ha fet vell i tornat carca ?

Són massa terrenys al Marroc ?

Són trastocades ínfules hispanico-quixotesques ( robades a un català ) ?

On anirien a parar les emocions i les esperances de tots aquells catalans il·lusionats amb el socialisme ? Si poguessin veure ara a un Felipe Gonzalez convertit en un porc de cent cridant contra les aspiracions de llibertat catalanes, proclamant la unitat d'Espanya al més pur i odiat estil dels nacionals. Un Felipe Gonzalez en fera "berrea" anticatalanista.

Serien llàgrimes d'emoció i il·lusió transformades en llàgrimes per la traïció; d'abatiment, desil·lusió i desesperança.

Llàgrimes per haver tornat d'on es venia, per haver tornat a perdre una guerra sense haver lliurat batalla.

El Partit Socialista de Catalunya hauria de ser qui, a la fi, reculli les esperances i el testimoni dels socialistes catalans sense ambigüitats ni filigranes a dugues cares. De vegades no es pot quedar bé amb tothom, i menys en política.

PSC, què hem de fer ?

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .