dilluns, 28 de maig del 2012

La televisió feta espectacle.


A dilluns 28 de maig de 2012.

La televisió feta espectacle.

I Gran Hermano és espectacle al cub.
Com tot espectacle dissenyat per a captar la màxima quantitat de públic i fer la millor audiència, se'm fa difícil de creure que les coses hi passen amb tota naturalitat.
És veritat que els personatges han de tenir la llibertat d'actuar en cada moment segons la seua voluntat. Voler guionitzar tots i cadascun dels seus moviments convertiria el programa en una obra de teatre, i faria, cosa que saben molt bé els seus promotors, que es perdessin situacions reals que superen amb escreix la imaginació dels seus guionistes.
Encara que els concursants actuïn amb llibertat, el fil de les seues vides dins el concurs sí que està subtilment conduït i encarrilat cap a les situacions compromeses, per tal de captar l'atenció de l'espectador i despertar el debat i la discussió.
En aquesta edició, els actes d'una concursant que suposadament li devia una certa honradesa i fidelitat a un altre, i no ho hauria acomplert, ha format dos bàndols aferrissats. Els que pensen, com ella mateixa, que el programa s'ha excedit mostrant i furgant en aquests fets suposadament incorrectes, i els qui argumenten que ja li està bé tot lu que li passa, i que tot s'ho ha buscat ella soleta. La concursant Noemí insinua que Gran Hermano s'ha encebat amb ella i amb els seus 'fracassos', i que per això gran part del públic l'ha agafat per cap d'inxa.
La pensada de la concursant, a la vista dels esdeveniments, pot ser tant certa com inevitable.
Lu que de veritat em va semblar curiós va ser el fet de que la presentadora, la Mercedes Milá, negués una vegada i una altra cap intent ni implicació del programa i d'ella mateixa en la suposada conxorxa contra la dita Noemí.
La Milá sentenciava : "Tu t'has entès amb fulano, tu t'has entès amb mengano i tu i només tu has dit mentides !!".  
Proclamar així una evidència em va semblar portar la discussió cap un desenllaç simplista i populista, feia pudor de fugida entre la boira. És inopinable que les situacions i les imatges les va provocar i aportar ella. Però això no resta que el programa les ha esbombat massiva i efusivament pel seu propi benefici, per aconseguir  màximes audiències i enaltir repetidament els moments de més morbositat i tensió psicològica. De tota manera, cal ser raonable i admetre que si el programa no hagués actuat així, hauria traït la seua raó intrínseca de ser.
Els concursants de programes realistes haurien de tenir molt en compte, abans de participar-hi, que la ratlla vermella d'aquests programes  la marca, en el millor dels casos, la legalitat, no la caritat.
En un espectacle un hom es pot atrevir a sortir per explicar-hi acudits, i suportar la pressió de tal fet.
Sembla que la concursant Noemí va anar a Gran Hermano a saltar a corda, i de cop i volta, s'ha trobat passant la corda fluixa sense xerxa.

Això és l'esca d'aquesta mena d'espectacles.

Però tranquils, els equilibris es fan a un pam del terra.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .        

dilluns, 21 de maig del 2012

Catalunya pobleapoble


A dilluns 21 de maig de 2012.

Catalunya pobleapoble.

L'altre dia llegia com es proposava una reducció del nombre d'ajuntaments amb la intenció de reduir despeses i funcionaris. De 947 a 63; les propostes més radicals eliminarien el 93 % dels consistoris. Caldria poder esborrar els ajuntaments dels pobles de menys de 2000, dels de menys de 5000 o fins i tot els de menys de 20.000 habitants, per què segons el govern espanyol, hi ha municipis que no saben dur les seues finances, ni executar ni prestar els serveis a la població de manera eficient.
Em perdonareu si us dic que encara em dura el flatu del fart de riure que em vaig fer davant l'ideia de que fer grans ajuntaments resultat de la fusió de diversos municipis permetrà reduir el personal i la despesa.
Però és que els tècnics que fan aquests informes estan tocats del bolet, o és que viuen als llimbs ?
Poder es pensen que les persones són números i que els serveis a cobrir són només equacions. Sobre el paper sembla molt fàcil, tant  d'aquest ajuntament, tant d'aquest altre i tant del de més enllà, i en fem un que serà la meitat de tots plegats. Això transportat a tot arreu l'estalvi serà majúscul. Noi, guarda la llibreta i el llapit, i aterra a la realitat.
Posem un petit exemple sobre aquesta salvadora exponencialitat, que ens demostra que no haurà de funcionar.
Anys enrere en un poble de 2000 habitants hi havia un practicant i un metge per atendre tots els malalts, i feien dugues o tres visites a casa al dia si era necessari. A hores d'ara el poble ha duplicat la població, existeix un CAP en el que hi treballen una trentena de persones, i el metge només et visita a casa si és molt imprescindible. L'evolució: 2000 hab. = 2 de sanitat / 4000 hab. = 30 de sanitat.
Suposem un ajuntament a Figueres que s'ha adequat per acollir els petits pobles del voltant i alguns dels petits pobles costaners de més al nord.
Un cop s'hagués habilitat un edifici per allotjar l'administració d'aquests pobles, i conformat una plantilla a l'alçada de l'estalvi buscat, es posaria en marxa tota la maquinària. Tot d'una, al arribar l'istiu, on alguns d'aquests petits pobles costaners de 5000 habitants es converteixen una urb de 80.000. I no cal parlar de Roses i Empuriabrava. Aquests provocarien una allau en la demanda de serveis. Veient com funciona tot en les coses de l'Estat, quasi podríem afirmar que les "eminències" propulsores d'aquesta nova forma de govern concentrat, no ho haurien previst.
Tindrien que llogar un nodrit reforç de funcionaris i administratius per respondre a la demanda, cosa que tornaria a fer augmentar la plantilla encara que de moment fos interinament.
Si tampoc es preveu deixar als pobles un mínim "retén de guàrdia" per atendre o tramitar petites reclamacions, pagaments o donar informació, i tothom s'hagués de dirigir al nou "mamotrecu" administratiu, les cues de forasters, estrangers amb que si la 'facture de l'ó se pa bien', que si 'IBI non conpràn pá', que si 'das is no corregto, no corregto', i de la gent del país que es formarien, podrien competir amb les Museu Dalí un dia d'agost núvol i de tramuntana freda.
No hauria passat un any que l'estrès i la pressió que haurien rebut les plantilles d'administratius retallades farien que les baixes i les queixes fessin necessari tenir que ampliar  el personal, per tant, ja hauríem tornat a recuperar una part dels empleats dels que s'havia volgut prescindir.
Als dos anys, la centralització faria desconnectar l'administració central de les viues i primàries necessitats de cada poble, i donaria per "ximpleries" el gastar diners en fires, aplecs, jornades i menjades populars a llocs 'propers de la quinta forca'. Així, es deixarien caure moltes accions culturals, gastronòmiques i socials desconegudes pel nou gran ajuntament central, però que sí que són pels visitants fidels, i que proporcionen un increment del turisme fora de temporada.
L'equip retallat que hauria de mantenir al dia tota la infinitat de festes, celebracions i actes que es fan per tots els pobles, al cap de l'any, ja s'hauria tornat tarumba, cosa que faria inevitable concentrar els esforços i els diners cap a les ciutats i pobles més grans.
I desprès caldria anar solucionant totes les desavinences, estires-i-arronçes, enveges i enemistats que existeixen entre pobles i poblets davant una o altra circumstància.
Allò seria una guerra encesa;  si quatre no es posen d'acord per fer un menú gastronòmic, si tres no s'entenen per fer una confraria, si dos es traurien els ulls, i un es discuteix amb ell mateix, tot plegat, en dos anys, la gran mola administrativa a la pota coixa, acabaria com el "campo de bravante".  Coneixent el teler, en tres anys s'hauria duplicat el nombre de personal d'abans de les agregacions i fusions dels ajuntaments, i s'haurien duplicat les despeses primàries. A més, s'hauria destruït la personalitat i l'encant de moltes petites poblacions, incapaces, ara, de lluitar i fer-se sentir dins d'una administració enorme i esperpèntica.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

diumenge, 13 de maig del 2012

El català prospera.


A dilluns 13 de maig de 2012.

El català prospera.

Això és lu que podem llegir en alguns mitjans de comunicació, si res més no, al Principat de Catalunya. El català sembla que guanya atractiu i augmenta en el nombre de parlants.
L'enhorabona, tant mateix ja coneixeu la meua opinió, el català de nyigui-nyogui prospera trepitjant les despulles inhumades del català.
No us penseu pas que aquest català que pul·lula sigui un fill de la nostra llengua que reneix enfortit, potent i ric, és només el català de les mil paraules, és l'hereu befi que tira endavant en el món dels idiomes pobres i escanyats, ignorant del seu il·lustrat passat se'n alegra d'anar trampejant amb una sabata i una espardenya. És el català construït des de la sistematització lingüística, amb la que han menyspreat qualsevol particularitat dialectal i les paraules normatives que han considerat que estan fora de la zona estipulada com la que té el català que ha d'aprendre tothom.
Em canso a mi mateix de sentir-me o llegir-me tantes vegades dient la massacre que ha comés la normalització amb la nostra llengua.
L'escriptora Carme Riera, en un programa de televisió, deia lu que havia rebut el castellà i com s'havia empobrit l'idioma.
Això, explicava, es podia comprovar sentint parlar a una persona sud-americana, com fan servir una parla més rica, correcte i culta que els propis espanyols. Això és per què el castellà de l'altra banda del mar, s'ha mantingut fora del contacte amb el "virus" escanya i retalla idiomes que patim a Europa, a Espanya i a Catalunya.
Tanmateix ho podeu comprovar amb un català que hagués marxat a França fa 40 o 50 anys. El francès us el parlarà amb les retallades de paraules que ara són tant típiques allà : 'le pédé', 'le homó', 'les adó', 'le decá', le tutú, i la tatá, però el català us el parlarà amb tota la riquesa de l'època. Dirà castellanismes, això sí, no farà servir ni 'catifa', ni 'bústia', ni 'segell', ni 'guixeta', ni 'vorera', ans dirà 'voravia', però la seua parla estarà guarnida amb la riquesa de saber el significat dels mots ara desconeguts, i sabrà el nom de cada cosa de la que parli.
Si de tant en tant ens sorprèn ara la riquesa dels parlants no infectats, com s'ha permès la corrupció de l'idioma ?
Els entesos diuen que els idiomes evolucionen, que la manera de parlar que jo defenso, no és el mateix català de l'any 1700, ni del 1500, ni del 800. Estic ben d'acord amb l'evolució dels idiomes i amb l'acomodament al seu temps. El que no s'entén, és que a partir del moment en què es va establir una gramàtica i es van normalitzar les paraules de l'idioma català, a sant de què es va propiciar l'escabetxina de la nostra llengua que s'ha mantingut fins ara ?
I amb la normalització i la immersió lingüística, perquè es van esbandir les paraules a tort i a dret estipulant la parla pixacurta a la que hem arribat ?
És que es pensaven que les generacions properes no tindrien prou cap per aprendre un idioma més complert ?
A la natura tot evoluciona cap a l'eficàcia i la perfecció; els quadrúpedes no han perdut una pota per anar coixos, els ocells no han evolucionat cap a l'ala única, ni els peixos, al cap dels anys s'han tornat quadrats.
Tot evoluciona cap a la complicació perfeccionada. Els humans, amb els idiomes evolucionem cap a la ximpleria personalitzada.
De totes maneres, ara, de tant en tant, es comencen a sentir veus reclamant una recuperació de les formes dialectals i locals, i denunciant l'empobriment a què està sotmesa la nostra llengua.
Jo ja ho havia dit anys enrere, "Parla tal com cal, parla dialectal".
Ja sabem que lluitar contra la invasió normativa és impossible, però si que podríem, encara que fos "per riure", encara que fos per fer servir "simpàtics tipisme de poble" (fins on he arribat ! ), promoure la parla local entre els mateixos vilatans, la gran majoria ja forasters lingüístics, i els nostres visitants i turistes, als que poder els hi faria gràcia i tot.
Podem fer de la 'vella de la favada' si cal  per tal de donar a conèixer les nostres paraules i la parla local.
Jo, per la meua part, faré uns cartells mostrant les paraules típiques de Llançà en front de les seues normatives.
Si vosaltres us atreviu a fer alguna acció similar, envieu les fotografies !

Resistència dialectal !

Lluís Feliu. Notícies del C. De C. .

dilluns, 7 de maig del 2012

Entonant el Mea Culpa a l'espanyola.


A dilluns 7 de maig de 2012.

Entonant el 'Mea Culpa' a l'espanyola.

Desprès de tant de queixar-nos de la desigualtat que pateix Catalunya envers la resta d'Espanya, en assumptes de finançament, de les inversions en infraestructures, l'AVE, rodalies, transports de mercaderies, carreteres, autopistes, sistema educatiu, la llengua catalana, i un requilié de menyspreances i meynsteniments, de vegades surt algun ministre del govern espanyol, o algun alt càrrec o executiu, que en un acte de pseudopenitència, intenten, cosa que segons com es miri fa tifi-tafi i més por que una pedregada, abonar les reclamacions catalanes.
Ai, ai, ai !
Algun membre del govern espanyol s'ha escanyat de dir que poder sí que la llengua catalana s'ha d'assistir amb la normalització lingüística.
Un altre ministre remuga entre dents que poder sí que la balança fiscal amb Espanya perjudica una mica a Catalunya.
Un altre de més enllà deixa anar pel forat fugidor que poder sí que han faltat inversions en transports, i que els trens s'han descuidat.
Un quart sermoneja que poder sí que convindria més el Corredor Mediterrani que l'AVE a Galícia.
I un cinquè li xiula l'orella a un sisè que poder sí que a Catalunya hi ha poques autovies i massa autopistes.
El govern espanyol entona el 'Mea Culpa' a l'espanyola.
O no saben llatí o és que en saben massa.
Ja fa molts anys que en el seu 'Mea Culpa', els governs espanyols es prenen en sentit literal la primera paraula.
Total, que se'n pixen de tenir la culpa de totes les tribulacions de Catalunya.

In saecula seculorum.

O millor, Fiat iustitia et pirias mundus

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .