dimecres, 31 d’octubre del 2012

Aleix Vidal-Quadras es posa flamenco.



A dimecres 31 d'octubre de 2012.

Aleix Vidal-Quadras es posa flamenco.

Hi ha un dia que et despertes radiant, t'aixeques exultant i et trobes superior. Tal com si fossis l'artífex d'un flisto infinit, memorable i complaent. Tal com si haguessis anat a entrenar amb Lance Armstrong. Et sens el hit i el top de la jet set, com un cum shot de jeet kune doo, sublim, exuberant, magnífic, genial, sagaz, eficaç i perspicaç. Com l'íntim col·lega d'Eduard Punset, com un Sherlock Holmes reencarnat, com un Stephen Hawking del ballet de Valerio Lazarov, com un Lazarillo de Tormes monaguillo, com un Isaac Asimov davant d'un plat de brunyols i un porró de garnatxa, com el fill de les dotze tribus de d'Albert's Einstein's i Nadia's Comaneci's. Majestuós, mar enorme.
De fet, solament una mica fastiguejat i anguniós per la planitud de la resta del món. Somrius i rumfles el nas com un Jack Sparrow. Bon dia ! Sembla que avui el farà ! Tal amablement. Puag ! Tothom és previsible i reiteratiu. El món gira entre gracies sense gràcia i desgraciades desgràcies. Per alguna raó sents que hi has de passar-hi de puntetes; mentre les gents de bon cor lluiten i es desviuen per ajudar al pròxim, resulta que la certesa és que dels 15 crims comesos a Girona el últims 10 mesos, només un dels implicats té nom ibèric, és el de l'interfecte a qui va disparar un mosso d'esquadra en una intervenció policial. SSSSHHHHHH!.. Ni ho diguis ni que siguis diví.
Sí, sí, jo que m'he llevat diví de la muert i abans muert que sensill, em veig abocat a passar un matí desencoratjador, bla, avorrit, avorrert, mancat de xispa i trempera, un matí llegat de Jorge de Burgos, sonso i terrenal, gris mortal, acolorit vitrall de rosassa inert.
Em rendeixo al plasma.
Deixo desfilar les anodines i catodines notícies. De cop, la meua ment de lluerna (1), de llanterna, de far, de quàsar, llumenera supersònica de clarividència ecogràfica en 3D FullHD1080, troba en el bell mig d'aquella caterva hominoide, una nova, una súper nova, que el meu intel·lecte desfibrilat converteix en una paradoxa intrínsecament risible. Un contrapunt, cap-i-trava, estocada, oreja y rabo; botifarra catalana.
Les paraules d'Aleix Vidal-Quadras contra les inspiracions catalanes del moment, dites armades i sense fiador, han tingut la resposta més idònia.
L'ultranacionalista espanyolista Alejo, franquillo rexiuxit, cap escalfat, enemic de la ceba, monument al descabello y a lo descabellado, regullós i lleig, ha estat contestat, amonestat, reprovat i recriminat per un eurodiputat flamenc.
Revés y guantazo al pesado y inamovible yunque.
La españolidad más profunda,
 herida por su propio estandarte
un flamenco !
Viva la Constitución abierta y cálida !
Aleix, tiu, poder et faltava dur el traje de faralaes !
Toma ! I óle i óle i óle i óle !

( Lluís ! no beguis més cafè i guarda l'ampolla de Constitución Plata ! )


Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .
  

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Jaume Barris Purcallas (1886 - 1939)



A dilluns 22 d'octubre de 2012.

Recordant :

Jaume Barris Purcallas, ( 1886-1939 ).


Jaume Barris Purcallas neix a Llançà l’any 1886, és fill de Joan Barris i Fulcarà i de Catalina Purcallas i Pau. Es va casar amb Dolores Parès i Pacareu.
En una època en què les escoles no eren com ara, les persones instruïdes o de cultura autodidacte es dedicaven a donar classes particulars als pobles.
Ell era agricultor d’ofici, però com que era un home culte va començà a impartir classes l’any 1920 aproximadament. Donada la precarietat de l’època alguns alumnes no podien pagar la quota, i això solia solucionar-se apujant la quota als alumnes més benestants.
Per aquell temps va arribar a tenir uns 70 alumnes al seu càrrec. Aquestes classes es van començar a impartir a `Can Cortadeta’, i més tard es traslladaren  a Ca´ls Protestants. Curiosament, les fotografies d’aquelles classes en feien al pati del Centre Federal.
Durant la República Espanyola de 1932 i aprofitant l’Estatut de Catalunya del mateix any, promogut per la Generalitat presidida per Francesc Macià i Llussà, fent uns exàmens va aconseguir el títol oficial de mestre.
Una vegada va tenir el títol, va ser traslladat a un altre poble de l’Empordà. Al començar la Guerra Civil l’any 1936, va plegar la seua tasca docent i va tornar a Llançà.
Morí l’any 1939 a l’edat de 53 anys.


Miquel Barris i Corrales

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Les opinions són com el cul, cadascú en té una.



A dimarts 16 d'octubre de 2012.

Les opinions són com el cul, cadascú en té una.

Si un no és d'una certa mena de propagandista pagat o un mentider, tothom s'expressa generalment amb la seua opinió sobre les coses amb més o menys gràcia, encert o il·lustració. El programa "Bestiari il·lustrat", que ha aixecat certa polèmica i que vist en la seua totalitat el podem qualificar d'innocu, és la mostra de com pot ser de desafortunat plasmar, en els temps que corren, unes opinions personals que fetes a la barra d'un bar o en una reunió particular, poden ser prou compartides i acceptades, però que fetes formant part d'un equip i emeses en un mitjà de comunicació poden tenir certs resultats negatius. 
S'han de saber o imaginar les repercussions que poden tenir certes imatges o expressions en temps d'ànims exaltats, és una cagada que una emissió com la del programa "B.I." hagi de costar el càrrec de la directora del programa i hagi tingut que sortir el portaveu de la Generalitat a excusar-se i demanar perdó. És pecar de santa innocència o és una badada manifesta plasmar les opinions de Jair Domínguez en aquests moments i amb tanta explicitat i pensar que no hi haurà cap airada reacció en contra. La polèmica, encara que no sigui buscada expressament, o sí, pot ser interessant fins  a cert punt, però de vegades val la pena treballar una mica entre línies i mancar de tanta evidència; el poble no és toful i també agraeix una mica de complicitat ...
Les opinions personals poden ser tant crues i directes com el seu propietari desitgi proclamar-les, però se m'empesca que el que a la fi defineix a una persona no són les seues opinions en si, sinó la manera com les diu, sobretot si té intenció política.
És molt interessant mantenir certa credibilitat entre els d'opinió enfrontada, no és el mateix discutir amb la colla d'amics i sentenciar a coll a terra a un i coll a terra a l'altre, que fer-ho en un mitja de comunicació públic. Deixem-nos d'històries, encara no som ni lliures ni independents, hem de filar prim per què cada pas que fem cap a la sobirania sigui perfer-ho endavant, cal restar les màximes oportunitats de contraatac als nostres opositors, no ens convenen escarafalls patriòtics espanyolistes a cada moment, especialment per una raó d'opinions personals tant intranscendents com les meues mateixes, però que serveixen per què se'ns pugui disparar en contra. Cal jugar amb la màxima puteria, cal fer-s'hi amb tot l'ànim i ímpetu possibles, però també cal estar molt serens i centrats per entendre què se'ns pot tornar en contra. No cal esvalotar el galliner constantment.
Veig l'altre dia al "Punt-Avui+" un article titulat "Espanya ens estima", 'Al revés te lo digo para que me entiendas', ( això ho he afegit jo ), i m'esglaio una mica pensant que havien sortit científics, intel·lectuals, escriptors, artistes, nova gent culta que s'havien posicionat en contra del nou tarannà de Catalunya, però quan llegeixo, veig que són les mateixes paraules refregides de sempre, pronunciades pels mateixos personatges de sempre en els mitjans de sempre. Encara que sigui amb bona intenció, per atiar-nos i posar-nos en guàrdia sobre la qualitat dels nostres detractors nacionalistes espanyols, ho trobo massa reiteratiu i una pèrdua de temps, doncs per sort o per desgràcia ja estem de sobres instruïts de qui són aquests personatges, no som lloscos ni crec que necessitem un constant advertiment de quins són els anticatalunyistes de sempre. Si de cas mostreu els nous que puguin sortir i deixeu a la 'panda agorera' sense tanta propaganda, deixem-los bramant en la foscor de la caverna. Cal concentrar els esforços i la notícia en connectar i posar-nos de la nostra part als espanyols intel·ligents.
Diu que en Jair Domínguez ha vingut a la República del Cap de Creus a concentrar-se per escriure. Molt bé !  

¡¡¡ Hostias joder, Dios los cría y ellos se juntan !!!      


Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .


dilluns, 8 d’octubre del 2012

El ministre Wert ve de l'hort.



A dilluns 8 d'octubre de 2012.

El ministre Wert ve de l'hort.

El ministre d'educació del govern de Mariano Rajoy, el senyor Huerto ( he trobat adient espanyolitzar el cognom ), diu que l'ensenyament català és una fàbrica d'independentistes. No li preocupa ni l'interessa que el nivell de castellà assolit pels alumnes a Catalunya sigui igual o superior al de la resta d'Espanya; ell, el que en realitat tem i no suporta, per sabut i conegut que ho te, és que tant com l'ensenyament espanyol que ha menystingut i amagat molts dels avenços i grans fites històriques aconseguides per catalans o a Catalunya, ha estat una fàbrica de fidels espanyolistes, tant ho ha de ser la instrucció de la mainada i el jovent en català. Doncs mala sort tenim, per què encara es preocupa més del que deu.
Però que ha de ser sinó l'ensenyament d'un país, a part de tots els temes establerts i d'una bona cultura general, l'educació ha de mostrar la realitat històrica del país a través dels segles i atiar el sentiment d'estima i orgull per a la nació a la que un pertany.
És que hi ha algun país lliure en el món al qui se li retallin les opcions per tal de que els seus habitants l'estimin i n'estiguin orgullosos de pertànyer-hi ?
De vegades ens en fotem de que els nostres veïns francesos tinguin tanta autoestima i veneració pel que són i pel que fan. Ha ! Ja els hi podem anar al darrere amb un 'fluviol' sonant; nosaltres que ens hem de veure recriminats per instruir a un poble amant del seu país.
'Atumodu', la dèria d'aquesta gent per l'única unitat d'Espanya i la negació de qualsevol mena de pluralitat i de fet diferencial, és psicòtica. Deu ser per això que els presidents d'Espanya són tant gallofos i no aprenen a dir ni papa en cap idioma, i només parlen en castellà, per por de que la interferència de qualsevol deix d'una altra cultura els hi resti espanyolitat.
I els catalans què hem de fer ? Hem de renunciar a la nostra total catalanitat ?
N'hem de ser només una mica de catalanistes ?
Poder d'independentistes, gota ?
Què collons ! Ha arribat l'hora catalans ! A arribat l'hora d'actuar, de demostrar la nostra catalanitat sense embuts, amb valentia i desimboltura, com fan els pobles lliures.
És hora d'emprendre accions tant innocents com irritants pels qui ens volen veure anorreats.
Catalans !
Hem de posar sardanes al cotxe a tot volum ? Sí !
Hem de portar la barretina sempre que puguem ? Sí !
Hem de calçar espardenyes de betes a la primera ocasió ? Sí !
Hem de dir que qualsevol producte de qualsevol contrada de Catalunya és el millor del món ? Sí !
No hem de girar la 'llenga' peti qui peti ? Sí !
Hem de posar la bandera catalana a tot arreu i com més grossa millor ? Sí !
A la fi, hem de fer com fan els espanyols, francesos, italians, alemanys, suïssos, anglesos o americans, com fan tots els que pertanyen a països que no estan sotmesos.
Ja seria hora de deixar enrere l'estretor, la por, i el "seny" en aquests temes tant quotidians, i tractar-los amb tota normalitat i espontaneïtat, com referents catalans que són i com catalans que som nosaltres. Ha arribat l'hora de reprendre l'ànim, l'empenta, l'orgull i la festa d'aquestes paraules que es deien en temps normal :

"Sóc català i porto barretina,
i al que no estigui content,
li tallo la sardina !".

Salut !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .
          

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Espanyolistes sense missatge.



A dilluns 1 de setembre de 2012.

Espanyolistes sense missatge.

Els partits espanyolistes no tenen raons actualitzades i constructives per rebatre el nou rumb independentista que ha emprès Catalunya.
Encara branden els discursos de la por, l'enfrontament i la discòrdia. Sentir-los a uns i altres fastigueja, sempre el mateix tema, el gran trencament social, l'hecatombe pàtria, el desastre econòmic, l'odi, la venjança, el ressentiment; arengues incendiàries, idiotes i repetides fins el cansament, tot plegat els retrata com partits que no saben com respondre a les realitats del país, i les seues prediccions ens semblen tant ràncies, tant llunyanes, tant irreals, i tant apartades del sentiment català, del nostre delit de prosperar com país, en pau, democràcia, llibertat i felicitat, que és com si ens parlessin de la Lluna. Aquests partits ja han sobrepassat els ideals de dreta i esquerra, s'han convertit en zombis patriòtics que no aconsegueixen articular pensaments nous i entenedors del que en realitat passa, només reaccionen moguts per un instint espanyolista primitiu, el de la queixalada al català. S'han convertit en Golums, repeteixen el 'meu,meu,meu' desitjant amb deliri un país que no els pertany, mentre s'enfonsen cada vegada més a la caverna de la bogeria extrema. N'hi ha de tant tocats que ens reclamen els seus paisans, persones i famílies que segons sembla han estat presoneres i esclavitzades a Catalunya. És la ximpleria, la incongruència feta persona, éssers fruit de la manca de raonament realista i intel·ligent. Esputs de ràbia que només mostren la incompetència per adaptar-se als temps que corren, la 'cerrazón' mantinguda a través dels segles els impedeix escoltar les veritats, i molt més d'admetre-les.
Les veritats explicades pels mateixos espanyols que ells reclamen con a seus, pels seus fills o els seus nets que han visitats els seus pobles natals o els dels seus familiars, i tornen coneixedors de l'inevitable veritat que es nega des de l'Espanya política i sindical. Greuges i diferències de país explicades per aquests 'espanyols' amb tanta claredat i vehemència que a un 'català català' arriba a incomodar i ha d'intentar fer-li abaixar la veu. Com som ! És la veu de molts d'aquests 'espanyols' que segons els 'enrabiats' teníem aquí segrestats i explotats els que han vist la diferència de tracte i la discriminació dels governs espanyols vers Catalunya. Quan els 'enrabiats' se'n adonin que existeixen aquesta mena d'espanyols que coneixen i viuen la veritable realitat catalana, només els hi quedarà dir que pateixen la síndrome d'Estocolm, o pitjor encara, que els hem sotmès a un rentat de cervell.
Ens en haurem de sentir moltes i de molt grosses en aquest camí que hem encetat. Poder s'arribarà a un pacte fiscal i financer per salvar el moment, pel contrari, el camí cap a la independència només serà possible amb l'ajut de tots els que vivim a Catalunya. Amb l'empenta dels independentistes acabats de fer, amb l'esperança dels que ho són de tota la vida, amb la força d'un poble amb una catalanitat compromesa, i amb el suport de tots aquells que han vingut a Catalunya a lluitar per aconseguir una vida millor, més justa i més lliure.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .