dijous, 30 d’agost del 2012

Bicicletes de carreres.



A dijous 30 d'agost de 2012.

Bicicletes de carreres.

Era afició, coincidència, temps, un cúmul de circumstàncies ens van fer ciclistes de carretera; poder va ser l'Indurain, però de fet, ja ens agradava. Ens miràvem tota La Volta, La Vuelta i el Tour. Ara he sabut que ha començat La Vuelta quan es corria la sisena etapa. Els temps canvien i també les prioritats, però hi tornaré, ho desitjo. Encara que mai tornarem a ser tots els que hi érem, alguna vegada més d'una trentena. N'existeix una fotografia, ha! difícil de trobar, intentaré localitzar-la. Era quasi una forma de vida dins la bona voluntat; poc vi, pocs licors, els qui fumaven s'hi miraven, dinars d'arròs bullit o pasta amb carn arrebossada i fruita en cada sortida llarga. Ens ho preníem en serio. Tots teníem màquies molt acceptables. Jo encara conservo la Vitus 992 amb Dura-Ace. L'altre dia la vaig portar a revisar. El mecànic se la va mirar amb certa nostàlgia, 'Abans era un pepino, i ara és un cogombre', va dir. Me'l miro somrient, entenent les seues paraules, 'Un cogombre enverinat', penso.
Cada matí feia Llançà, Selva de Mar, Rabós  i Llançà, abans de començar a treballar a les 9 del matí.
Un dia, tornant, es va girar una tramuntanada encesa. A les envistes de la pujada de Quermançó anava a 1 metre per hora, el vent era una paret, vaig arribar a plorar de ràbia, però no vaig engranar l'últim pinyó gros, ni vaig posar el peu a terra. Desprès de patir com un condemnat, ja a l'alçada de Quermançó, vaig poder recuperar una mica l'alè. Els trossos de tòria, la pols i la terra de les vinyes em picaven com bales, les herbes del voral es blincaven i s'ajaçaven pels cops de vent. Poc abans de la cruïlla de Mont-Perdut, el pal d'una barretina indicadora del vent, que ja havia volat esparracada temps enrere, brandava i xiulava com un possés. Jo prosperava pujada amunt com un ninot sacsejat, intentant de no ser tombat pel vent, o emportat, bici i tot, a la cuneta. A dalt de la pujada del Camp de Tir vaig envistar el mar, tot blanc en un polvoreo infernal. Imagineu que a aquella distància se'm van embrutir les ulleres de sal. Vaig arribar desfet, però no havia posat cap peu a terra.
Un dia pletòric vaig tirar com un boig a la baixada de Balleta. Baixava com una bala, però no me'n vaig adonar de la velocitat que duia fins que vaig veure com un cotxe m'avançava passant a càmera lenta. Em van venir tots els mals, una caiguda seria fatal. Vaig deixar de pedalar, vair treure les mans dels frens i em vaig deixar lliscar. Fins el restaurant Miralles no vaig recuperar la visió clara, tenia els ulls enterbolits per l'aire. El rellotge marcava : velo. max. 84 km./h. . mai més ! ha, ha, ha !
Una tarda meravellosa de setembre, desprès d'una llarg i lúbric "joli epuisement", badava jo perdut en la immensitat del plafó de la llum del sostre, quan a quarts de cinc de la tarda un col·lega em truca per pujar a Sant Pere de Roda per Vilajuïga. Estant als llimbs com estava podria haver dit que no, però vaig dir que si.
La pujada és tranquil·la i el temps i l'hora excel·lents. Les últimes corbes donaven una vista d'un Sant Pere daurat, il·luminat pel Sol caient. La baixada cap a la cruïlla de Selva de Mar amb el Port de la Selva va ser un patiment. La carretera estreta, els marges bruts d'herbes entorpien la visió de la pròxima corba i impedien una segura aproximació a la voravia. Impossible obrir-te, els cotxes que anaven pujant de tant en tant amenaçaven de xocar.
De tant de clavar els frens se'ns van adormir els dits petit i l'anular, i vam quedar amb les cervicals garratibades. Mai hauria pensat que fer una baixada amb bici pogués fer tant de mal. Vam agafar-nos la tornada a Llançà amb ràbia. Fent relleus prou arriscats, al punt de l'antic restaurant L'Empordanesa havíem marcat una mitjana de 34 km. / h. . Ens vam para a casa del company a fer una Coca-Cola per refer-nos una mica; jo en vaig engolir 1litre, és que entre una cosa i altre ...
Recuperar-se i refer-se desprès d'un esforç té quelcom d'alegria heroica. Dopar-se d'antuvi, en el fons ha de donar una alegria teatral, per molt que un s'hi hagi esforçat i per molt que un hagi aconseguit, en solitud, un no es pot sentir feliç del tot, encara que ho intenti, ho busqui, ho desitgi i sigui molt cínic, un no pot ser feliç del tot, és una reacció humana.
Desprès dels anys poder trauran els títols del Tour de France a Lance Armstrong. Ara sembla que en ciclisme s'ha descobert un exercit de dopats.
Per què ara, si les probes inculpatòries ja són d'anys enrere ?
És tot pur màrqueting, qüestió de diners, maniobres per fer augmentar les donacions i els fons de les fundacions lligades a Armstrong ?
Si tot i tothom està sota sospita, algú de les agències antidopatge pagarà per aquest retard ?
Seran jutjats els assassinus de Pantani ?
I dic assassinus en el to i accepció del assassinus civils del temps de guerra, no premem el gallet, però disposen davant d'un el penya-segat i tots els motius per llençar-s'hi. Personatges anònims i impunes rere unes sigles. Van deshonrar Pantani, el van desfer, el van aixafar, el van repudiar del ciclisme per tenir la característica natural de fabricar globus vermells en un esforç per sobre dels 2000 metres. Mai es va poder provar el dopatge per EPO, però no va haver-hi ni consciència ni clemència, el van assassinar; l'exercit de dopats voluntàriament no tindrà aquesta fi.
El ciclisme és un deport de comèdia i de tragèdia. Nosaltres vam viure unes hores àlgides. Hores en què al ball de la festa del Carme del Port de Llançà, on encara s'hi bevia i s'hi arruixava xampany, tothom cantava a cor i de cor : Indurain, Indurain, Induraaain, Indurain, Indurain Induraaaiin ...   

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .     

                   

dilluns, 20 d’agost del 2012

El misteri del claustre embruixat.



A dilluns 20 d'agost de 20212.

El misteri del claustre embruixat.

Encara que la descoberta mediàtica del misteri del claustre de Palamós no ha estat a càrrec d'un antic criminal tocat de l'ala, el cas està ple de Cagòmelos Purga. Des del seu trasllat des de Madrid fins Palamós en una caravana de camions plena de pedres numerades, ha estat tot una badada administrativa durant anys i panys. Un cop posat a la llum pública i desfermat l'interès general, resulta que els representants de les administracions de Palamós i de Catalunya que han estat a l'ombra del claustre, no en sabien res. Uns diuen que mai se'n havien apercebut, altres que no tenien jurisdicció per entrar a la finca, altres que en desconeixien la importància, i uns altres que es pensaven que era la canalera del desaiga del teulat de la casa, i tots plegats havien gaudit de xefles i xondanes sota l'invisible claustre romànic.
Un cop el monument al descobert, se'n ha de comprovar l'autenticitat. Per part de la Generalitat de Catalunya se'n fa un examen i un informe. Però com sempre, la política ha d'empudegar fins hi tot un assumpte tant 'innocent'. Hi ha molts interessos, moltes administracions implicades, i molts polítics de tot calibre en el que suposaria una cagada cultural. Per tant, per no passar per caluixos, es presenta un informe poc concret i una mica nebulós. Es veu que el claustre en la seua perfecció i uniformitat és falç, però hi han peces que no podrien ser una còpia, altres podrien acostar-se a la realitat, i altres que caldria ser una eminència per adonar-sen de que podrien ser autèntiques de l'època. Amb tot, el jutge diu que és un monument que ha de ser conservat i d'interès públic.
En el fons, l'autenticitat o no del claustre no és el que més ens hauria de preocupar als ciutadans, sinó que les autoritats no siguin capaces de fer un informe lliure d'interessos personals i d'afanys polítics, un treball clar i net que s'atingui a la realitat. Però no, aquí no es descobrirà la veritat sobre el misteri del claustre embruixat, aquí descobrirem un cop més que fins i tot un suposat monument romàntic a de ser empastifat per la política.
Tot plegat posa de manifest que al revés que en el llibre d'Eduardo Mendoza, la boja perversió no ve per part de l'investigador, sinó per tota la resta d'interessos implicats.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .    

diumenge, 12 d’agost del 2012

L'alegre penitència patriòtica espanyolista a Catalunya, no és vinculant.



A diumenge 12 d'agost de 2012.

L'alegre penitència patriòtica espanyolista a Catalunya, no és vinculant.

Qui sap si quan els arrissa algun desaprensiu, protesten. Qui sap si quan per error, un botiguer s'equivoca en contra seua, reclamen. Qui sap si sempre posen l'altra galta davant d'una clenxinada al seu moneder.
Això no ho sabem, però sabem que davant l'espoli fiscal que pateix Catalunya per part de l'Estat Espanyol, prenen callada penitència; és evident.
Serà el fervor que senten per la Madre Patria, serà la santa obligació de la sang, serà una alegre dávida, serà una monumental badada, o serà la falta d'un bull, però es veu que als espanyolistes de Catalunya no els hi dol, i no els hi dol que el govern espanyol els hi foti grapada a la cartera discriminatòriament, com ha habitats de Catalunya que són.
Poder, més que res, serà per què són habitants de Catalunya província d'Espanya, i si és que hi ha algun greuge fiscal comparatiu entre aquesta província i la resta de les províncies espanyoles, tot és culpa d'aquesta terra mal adreçada i amb ínfules paranoiques separatistes.
Per qualsevol espanyol de bé, s'ha de mantenir la pell de toro lluenta i xitxarel·la davant del món i davant del seu llombrígu, per damunt de tot.
Uns hem de pagar, als qui ens toca, altres s'esparraquen la camisa i es foten cops de punys al pit, cosa que dóna empenta i solera, i bé de preu. Aquest és el sagrat sacrificio hispánico .
Però què els hi passa als de la República del Cap de Creus ? Quina part de la paraula 'sacrificio' no entenen ? Poder no entenen 'sacri' ? Poder no entenen 'ficio' ? Poder no entenen lu de 'hispánico' ? És que són una raça de catalans encara més 'agarraos' i 'insolidarios' que els de la pròpia Catalunya ?... pensaran els espanyolistes habitants del Principat. Por Dios !
Evidentment mai entendran que la penitència patriòtica dels espanyolistes a Catalunya, no ens la creiem vinculant. Els pecats de cada un els ha de purgar cada qui. A la R.C.C. li toca portar la creu i fer la penitència dels pecats d'altri.
Tasca d'esclaus i presos; ben peixits sem si, però esclaus i presos.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

Molt agraït per l'interès i la paciència dels lectors i les lectores de la RCC, i als amics i amigues i visitants i visitantes i tantes. Us desitjo que passeu lu que queda d'agost molt feliçment !
Salut !



divendres, 3 d’agost del 2012

Indicadors.



A divendres 3 d'agost de 2012.

Indicadors.

Ara que els atzars del temps i de la vida ja no són anunciats per senyes, sinó per indicadors, puc confirmar que l'agost per fi a arribat, i amb ell l'esperat istiu social. En tinc les senyes i els indicadors així ho marquen.
L'altre dia em va venir a visitar en Juan, un amic reporter de Sevilla. Anàvem pel Passeig Marítim on es començava a veure trastejar turistes i banyistes. Una mica més endavant nostre, caminaven tres rosses en minifalda; altes, de cames infinites i de cos perfecte. En Juan em toca el colze i em pica l'ullet. Comença a caminar una mica més de pressa i jo el segueixo. Quan és a la seua alçada, en Juan, amb el salero que el caracteritza com a andalús que és, les hi deixa anar mentre les mira tot somrient :

-Óle, Óle y Óle, ya están aquí las suecas !!

Una de les fins aquell moment, noies guapes, se'ns encara i amb ganya de menyspreu i veu de carreter fumador de 'Bisonte', li contesta :

-Ya están aquí los tontos !!

No vam afluixar el pas fins que se'ns van garrativar els bessons.
Però no us quedeu només amb l'anècdota, és l'indicador el que val. Ha arribat l'agost, l'istiu, els turistes varis i de tutti colori, i els cotxes.
Ja podem veure al francès amb la baguette sota l'aixella fent-ne sopes de pa remullat. Ja han començat les discussions entre els que volen sortir per l'entrada i els que volen entrar per la sortida del Valvi. L'Avinguda Europa porta cua, quina metàfora !
Ja es veuen per tot arreu noies amb texans curts, retallats, i més retallats encara, ensenyant cuixot, i senyores amb una llarga experiència a la vida, negres com caues, ensenyant pelleringues.  Famílies amb un cotxet i famílies amb una bateria de cotxets, proclamant l'efectivitat del vidre, diuen; i homes amb el diari. Hi ha cua a la llibreria, i a la fleca, a la farmàcia, a l'estanc, a les botigues en general i a ca la Montserrat en particular. Hi ha cua a les agències immobiliàries, a les carnisseries i a les peixateries. Les terrasses dels bars són plenes i els restaurants s'afanyen a reservar taules.
El carrer bull de trànsit i el camió del butanu no passa. El cotxe de la policia municipal fa cua estoicament dins la rua infinita de "superterrenos" i algun cotxe jipilaiu. Els ajudants de policia estivals, amb el seu trajo set canes gros, s'han ben après allò de : "Aquí que no hi aparqui ni una bicicleta.".
Al bell mig de la badia hi ancla un iot de trenta metres que no hi quep al Club Nàutic. A la plaja, plena de cap a cap, tothom se'l mira fent visera amb la mà. Algunes dones criden : "Mireu nens, ha arribat el paapa!".
La Plaça Major es col·lapsa intermitentment de cotxes i de gent. La "Caixa" i a Can Felip competeixen en clientela.
Entre setmana fa bo, dissabte s'embolica i diumenge pluja o vent.
Hi ha hagut un incendi amb forta tramuntana; normal. Però s'ha avançat uns dies.
Els polítics, abans d'anar de vacances, mala carretada cap a Terrades, fan i diuen les últimes idioteses, i presenten com a ideies innovadores coses que el poble ja fa vint anys que clama i proclama.  
Els indicadors ho diuen, i jo, com diu el mono, no menteixo.

-Jan, posa'm una altra gerra grossa de cervesa plena de gel i xampany, que ha arribat l'agost !    

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .